Jaume Comas, actor,
llicenciat en art dramàtic i doctor en història. Entre molts altres, ha
treballat al Teatre Lliure, amb grans directors com Lluís Pascual, Pere
Planella o Fabià Puigserver. També ha estat diverses temporades a la Companyia
Flotats i al Teatre Nacional de Catalunya.
Ha participat en obres com
Eduard II, Romeu i Julieta, Una jornada particular, El dret d’escollir, Mort de
dama, Canigó, Fedra o el Poema de Nadal.
També ha participat en
diverses obres per a la televisió com Nissaga de poder, Laberint d’ombres,
Majoria absoluta, Porca misèria, Ventdelplà i darrerament, la Riera.
La seva veu és inconfusible...
La veu catalana d’actors com Roger
Moore, Burt Lancaster, Jack Nickolson, Dustin Hoffman i molts d’altres.
Actualment fa recerca d’història
del teatre. Ha publicat poesia i ha escrit teatre infantil i narrativa.
Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura
El 28 de juny de 1914,
l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria era assassinat a Sarajevo. Aquest va ser el
detonant que va fer esclatar la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial. El 28 de
juliol, Àustria declarava la guerra a Sèrbia. A partir d’aquí, la majoria
d’estats europeus es van veure implicats en el conflicte.
Els camps de batalla van
esdevenir autèntics inferns i es van utilitzar per primera vegada els gasos
asfixiants. Es calcula que van morir 10 milions de soldats.
L’Estat espanyol va romandre
neutral. La primera guerra mundial, doncs, no va arribar a Catalunya, però sí
que va influir-hi de manera determinant, sobretot en la seva entrada a la
modernitat artística, social i política. La neutralitat de la ciutat va fer
tornar els artistes catalans que s'havien instal·lat a París per beure de les
avantguardes.
Barcelona es va convertir en
un silenciós, però implacable escenari de guerra on els espies de tots els
països en guerra van desplegar la seva activitat durant els quatre anys del
conflicte.
¡Bella
Ciutat d'Ivori qui vius de ta fulgor!
ets la Ciutat de Marbre del món exterior
esdevinguda aurífica dins un esguart d'amor.
La ciutat d’ivori... que va
preconitzar Guerau de Liost, va conviure amb una Barcelona nocturna molt activa.
Els prostíbuls de luxe del Raval.... El Paral·lel, que es va convertir en la
principal artèria cultural de la ciutat gràcies a les fortunes aconseguides
pels industrials barcelonins, grans proveïdors de manufactures i armes per
aliats. La cocaïna i la morfina es van convertir en drogues d’ús públic i
desmesurat als cafès i cabarets de la Rambla del Centre o del carrer Nou de la
Rambla.
Paral·lelament a tot això, Barcelona
va ser la ciutat que va centralitzar totes les energies del canvi cultural i
artístic. Mentre Europa estava immersa en el terrible conflicte bèl·lic,
Barcelona vivia la gran revolució industrial, l’eclosió de la societat de
masses i l’aparició de nous mitjans
d’expressió artística com la fotografia, el cartellisme i el cinema.
En aquest context evolucionà
en el temps una nova orientació cultural, amb voluntat de reconstrucció
nacional, que s’anomenà noucentisme. El nou corrent, teoritzat per Eugeni d’Ors
a les pàgines de La Veu de Catalunya, elaborà un nou classicisme.
L’entroncament del noucentisme amb l’avantguarda es va portar a terme a través
de la generació del 1917.
Barcelona va esdevenir un dels
centres de prosperitat mundial i de renovació profunda, cosa que va portar Josep
Maria de Sagarra a afirmar en les seves memòries que «en aquells anys Barcelona
va liquidar el seu segle XIX».
A LA CLAU de la nostra
història d’avui ens endinsarem en l’impacte de la Gran Guerra en la cultura
catalana.
Parlem amb Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana. Després tertúlia d'actualitat política.
Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany
Convidats:
Jordi Sànchez, president de l'ANC
Aurora Madaula, historiadora
Bernat Tresserras, politòleg
Marc Guerrero, periodista
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL
Del 9 de juny a l’1 d’octubre.
De l’anunci de la data i la pregunta del referèndum a la seva celebració. Què
passarà fins aleshores? Els propers mesos seran de tot, menys d’espera. Caldrà
anar concretar quina serà la cobertura legal del referèndum. I, alhora, també
anirem descobrint els moviments del govern espanyol per intentar dinamitar
aquesta votació. El govern català actua amb certa discreció per no desvetllar
algunes cartes abans d’hora i poder guanyar la partida. Però què farà Rajoy? I
quin paper juguen en tot aquest trencaclosques les entitats sobiranistes?
Si aquest procés va començar i
ha d’acabar al carrer, probablement veurem nous acte i mobilitzacions els
propers mesos. Per això, avui ens acompanya Jordi Sànchez, president de
l’Assemblea Nacional Catalana.
No venen dies de grisos sinó
de molt matisos. Com canta l’estimat Titot, endavant les atxes. De seguida, ens
hi posem.
Tota
protesta naix de la necessitat que algú té d’expressar el seu desacord amb la
posició política d’altri. I en aquest sentit tota protesta és una forma de
participació en el debat públic. Evidentment que hi ha regles que poden limitar
la protesta, bàsicament per a evitar accions violentes. Però com més respectuós
és un país amb el dret de protesta, generalment més democràtic és el seu
funcionament i més sana, intel·lectualment parlant, la seua societat.
Aquest és un fragment de l’editorial
del 19 de juny del director de Vilaweb, Vicent Partal.
L’he volgut recuperar després
de llegir, indignat, però no sorprès, que Santiago Espot serà jutjat a
l'Audiència Nacional per "injúries al rei" i "ultratge als
símbols d'Espanya". El jutge
considera que Catalunya Acció, i ell com a principal responsable, van dur a
terme un acte de menyspreu a Espanya.
Indignat, però no sorprès. Ja
fa molt de temps que sabem que l’anomenada transició del 78 només va ser un
miratge. El “Caudillo” va deixar-ho tot “atado y bien atado” i el franquisme encara és ben present en bona part
de les institucions de l’Estat i en determinats partits i organitzacions,
algunes majoritàries, que han fet del territori espanyol el seu vedat, polític
i econòmic, on campen lliurement.
Cal no oblidar que la pròpia
Audiència Nacional és filla directa del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), màxima
encarnació de la repressió franquista contra els grups opositors. Sobte,
encara, que determinades accions puguin ser considerades com a delictes i
jutjades per l’Audiència Nacional. Aquest ens es va crear amb uns objectius
concrets. Reprodueixo literalment: “La seva especialitat era (i és) l’àmbit
penal i, concretament, la persecució dels delictes tipificats en l’àmbit del
terrorisme (als quals caldria afegir el crim organitzat, el narcotràfic, la
falsificació de moneda i els que tenen la corona i membres del govern com a
objectiu), el reial decret fundacional va optar per donar una aparença de
tribunal ordinari al nou òrgan centrant les seves competències en el crim
organitzat i dotant-lo de sales contencioses administratives i socials, encara
que aquestes últimes amb un marge d’activitat molt reduït.”
Indignat, però no sorprès.
Estic segur que tampoc ha agafat de sorpresa en Santiago Espot. En aquest article a El Món, afirma: “No podem
votar, no podem tenir seleccions, no podem tenir corredor mediterrani i tampoc
la gent pot xiular". Tots els Estats que estan a punt de perdre un
territori fan tots els possibles per evitar-ho, i l'Estat espanyol aplicarà el
Codi Penal per evitar que l'independentisme creixi".
Indignat, però no sorprès.
Estic segur que tampoc estaran sorpresos els partits polítics i les
organitzacions independentistes. M’agradaria que tampoc se sorprenguessin tots
els partits i les organitzacions, simplement, democràtiques.
Jo no hi era, a la final de
2015. Si hi hagués estat, de la mateixa manera que els milers i milers de
persones que hi havia a l’estadi, també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el
dret a manifestar la meva repulsa, protesta, blasme, censura... a la institució
monàrquica i a l’estat que representa, un estat que menysprea, reprimeix i
espolia el meu país.
Jo també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el dret i faig meves les
paraules finals de l’editorial d’en Partal:
“Així
doncs, que proteste tothom qui vulga protestar i que proteste tant com li
calga. És un dret i aquesta consideració no admet matisos ni interpretacions de
cap mena. A més, no us sembla que faríem el ridícul si intentàssem construir un
país nou a còpia d’ofegar-ne o menystenir-ne una part?”
Hem mostrat el nostre suport a
regidors, a expresidents i exconselleres, a la presidenta i als encausats de la
Mesa del Parlament. Hem dit que “Mai no caminaran sols”. Estem obligats, doncs,
a fer costat a qualsevol persona sotmesa a les accions repressives de l’Estat espanyol
i a defensar tothom que pugui ser objecte de persecució política.
Ningú, absolutament ningú, mai
no pot caminar sol.
24 de juny.... la festa més
estesa i unitària dels Països Catalans.
24 de juny. La nit del
solstici d’estiu. La nit més curta de l’any. La nit del foc. La nit de la Flama
que baixa del cim del Canigó.
La Flama i la pròpia Nit de
Sant Joan ens uneixen com a poble. És l'única festa que celebrem de forma
conjunta arreu: les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de
cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra,
les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià... La Flama esdevé,
doncs, un acte d’afirmació i de reivindicació nacional dels Països Catalans.
Avui, ara i aquí cal
reivindicar més que mai la Nació completa.
Avui, ara i aquí, al Principat,
on ja s’albiren els nous aires de llibertat, cal pensar més que mai en els
Països Catalans, la Nació completa, negada i ignorada per molts i que exigeix,
cada vegada més, el nostre coratge i determinació.
Avui, ara i aquí, quan queden
menys de 100 dies perquè aquesta part de
la Nació que és el Principat, decideixi quin ha de ser el seu futur, la Flama
del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una
llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera
cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís
d’esdevenir algun dia un poble lliure.
Passen els segles, però quan
s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element
purificador per excel·lència. El foc que allunya els mals esperits.
Disposem-nos, doncs, a
allunyar de casa nostra els mal esperits que ens neguen el dret a ser, que ens
neguen el dret a construir el nostre propi futur. Allunyem-los avui, amb
l’esperança i la confiança que ben aviat els allunyarem per sempre.
Avui, ara i aquí recordem un
fragment del missatge de la Flama de 2014, que va escriure l’enyorat Carles
Capdevila:
“Som gent amb un passat
mil·lenari que ens impressiona i ens cohesiona, però que és insignificant al
costat del nostre futur.
“Som història, som present i
som voluntat de continuar sent amb alegria. Toquem de peus a terra i, seguint
la Flama del Canigó, avancem sense por.”
L'altre dia escrivia un article que titulava "Algú, algun dia..." en reconeixement a la meva gent, la gent de l'Assemblea, els voluntaris i voluntàries de l'ANC.
Quan el 2015 vaig haver de deixar el Secretariat Nacional de l'ANC, vaig escriure una carta de comiat en què, entre altres coses deia:
"No tinc cap dubte, però, a l’hora de destacar quina ha estat la millor experiència durant aquests anys: la gent, conèixer i compartir tantes hores amb gent d’arreu del país i també de fora de Catalunya. He tingut l’immens plaer de conèixer molts de vosaltres personalment i, gairebé a tothom, a través del correu de comunicació interna. [...] .
El meu agraïment a tots els que , en un moment o altre, hem coincidit en aquest camí cap a la independència. [...] I, especialment i per damunt de tots, gràcies a vosaltres, a la gent de les AT, de les AS i de les AE i a tots els associats i simpatitzants d’aquesta gran organització que és l’Assemblea. El meu més profund agraïment i reconeixement. Sou vosaltres els que heu fet possible allò que semblava impossible! " Una d'aquestes persones extraordinàries que he tingut l'honor de conèixer durant aquests anys ha estat l'Eduard Casas. Si la memòria no em falla, crec que ens vam conèixer personalment el juliol de 2013, en les Jornades
sobiranistes “Rius de Llibertat-Jornades per un Nou Estat”, de les quals va ser organitzador i impulsor. L'Eduard, a més de la seva feina d'activista a l'ANC, és moltes coses més. Entre altres, forma part d'un col·lectiu gironí de poetes, pintors i artesans, que van pels pobles, convidats pels ajuntaments, i mostren la seva feina artística. Treballen conjuntament un tema i l'expliquen des de l'òptica de cadascú.
Vull compartir, amb els que de tant en tant em llegiu, un magnífic poema que m'ha fet arribar. En podeu trobar molts altres al seu bloc. Serveixi d'abraçada virtual per a l'Eduard i per a tots vosaltres.
Shakespeare
disposava, entre altres virtuts literàries, del do, de l’habilitat en l’ús de
la metàfora. En El mercader de Venècia, se n’hi poden trobar tres, de
metàfores: la de la lliura de carn, la de l’elecció dels tres cofres i la dels
anells.
L’explicació
a la metàfora de la lliura de carn la podem trobar, potser, en l’escena I de
l’acte IV quan en el judici, i per defensar amb arguments la seva petició, Shylock exposa al Dux la relació que per a
ell existeix entre el que demana –la lliura de carn d’Antonio -i els esclaus
propietat dels nobles venecians. Shylock acaba dient:
Aquesta
lliura de carn que us demano
És
meva; l'he comprada molt cara, i vull tenir-la.
I,
si me la negueu, ai de les vostres lleis!
Els
decrets de Venècia ja no tindran cap força.
La lliura de
carn d’Antonio és el seu esclau i els esclaus venecians no són per als seus amos res més que tantes
altres lliures de carn. D’aquesta manera, Shylock no només exigeix allò que per
llei li pertoca, sinó que fa una condemna explícita de la hipocresia cristiana
que manté l’esclavitud i, amb ella, la potestat d’un home de disposar de la
vida d’altri. Ni més ni menys que el que demana Shylock amb el compliment del
contracte.
Diverses són
les lectures que es poden fer de la metàfora dels tres cofres. Una, potser la
més òbvia, seria de quina manera cal valorar les persones. Les persones poden
tenir unes qualitats externes que, a vegades, són les més fàcils d’observar i
també d’apreciar. Com a valors externs, però, poden ser només superflus,
ficticis i formar part d’un embolcall, potser bonic, potser atraient, però que
en el fons no és res més que un continent que el temps, les situacions i els
anys poden arribar a marcir. Existeixen,
però, un altre tipus de valors més difícils de detectar i d’apreciar. Uns
valors que són vertaders i permanents, que no depenen per res de l’embolcall
amb què puguin estar adornats i que són el contingut, els que formen i
configuren la realitat de les persones: els valors i les qualitats internes de
l’ésser humà.
S’han donat
altres lectures, si més no interessants i curioses, a la metàfora dels cofres.
Freud, l’any 1913, presentava aquesta metàfora en el context d’un mite astral.
El psicoanalista relacionava el cofre d’or amb el sol i amb el príncep de
Marroc. El de plata es relacionaria amb la lluna i amb el príncep d’Aragó i el
de plom amb l’estel i amb Bassanio. Aquesta lectura, que en principi no sembla
gaire lògica, podria ser-ho si tenim en compte l’època en què es va escriure
l’obra en què la concepció del món girava a l’entorn de l’home, la terra, el
sol la lluna i els estels. En el fons, però, Freud substitueix els cofres per
dones i, eliminant tot vestigi astral, hi busca una explicació purament humana:
un home, tres dones i una elecció. Una altra lectura ha estat la d'interpretar
els tres cofres com una figura, la de la mare en el curs de la vida d’un home.
Aquestes figures representatives de la mare serien: la mare pròpiament dita,
l’esposa i la mare terra que l’acull després de la mort.
La metàfora dels anells té relació amb el judici
pròpiament dit. En el judici, Shylock demana que es compleixi la llei al peu de
la lletra, és a dir, demana que la lletra de la llei sigui la que prevalgui
sobre l’esperit. El cas dels anells és força similar. La metàfora demostra que
és molt important el fet de guardar una promesa, però al mateix temps reconeix
que allò que és important de veritat són els fets i no les paraules.
L’important és l’amor i no la promesa. L’important és l’esperit i no la lletra
Al voltant de l’any 1000, als
dominis de Tost, centrats en una vall força desconeguda del que actualment és
l’Alt Urgell, naixia Arnau Mir de Tost. Orfe de pare, de ben jove aviat tingué
un important paper a la cort comtal d'Ermengol II d'Urgell. L’any 1031 va
prendre per muller Arsenda, també de llinatge noble.
Arnau Mir de Tost i la seva
decidida esposa establiren, al llavors humil castell de frontera de Llordà, la base de la seva empresa de conquesta. Arnau
Mir transformà el castell de Llordà en la fortalesa més poderosa de la
Catalunya comtal, i l’emprà com a eficient màquina de guerra per preparar les
seves operacions contra Al-Andalus. En poc temps assolí el ple control de la
Conca Dellà i arribà als contraforts del Montsec. Ben aviat comprengué que la
clau de volta del sistema defensiu andalusí era la poderosa alcassaba d’Àger.
El castell i vila d’Àger,
enmig d’una altura que domina la vall, era una força tinguda per inexpugnable,
per tant es tractava d’un bastió molt eficaç per assegurar la dominació
musulmana a la Noguera i a Mig Segre. Àger va caure el setembre de 1034, per
després, cap a l’any 1041, ser altre cop ocupat per forces musulmanes. Més tard
va ser conquerida novament als musulmans, però aquests la recuperaren altre cop.
Finalment, i per tercera vegada, Arnau Mir de Tost conquerí la vall
definitivament.
Un cop esvaït el perill
musulmà, Arnau Mir, nomenat senyor d’Àger pel comte d’Urgell, es va lliurar a
una febril tasca de repoblació i ordenació del territori conquerit. Va
fortificar la vall i va atreure, mitjançant avantatjoses cartes de població,
nous contingents de gent a la frontera. Fou el responsable de la repoblació i
l’estructuració del Prepirineu lleidatà.
Segons sembla, Arnau Mir de
Tost va ser un dels precursors catalans de l'exèrcit professional, origen de
les milícies almogàvers, que tanta fama tindrien com a temible força de xoc
anys més tard durant l'expansió catalanoaragonesa a la Mediterrània.
Per la seva habilitat com a
militar, va ser nomenat general dels exèrcits mancomunats dels comtats d'Urgell
i Barcelona. Com a feudatari dels comtats de Barcelona, Pallars i Urgell, cap a
1060, Arnau Mir de Tost era un dels principals senyors de guerra de la marca
catalana.
La fama i renom que assolí
Arnau Mir de Tost perdurà durant molt de temps en el país, i la presència de
la abadia de Sant Pere d'Àger, exempta i rica, permetrà la pervivència secular
d’una devoció enorme cap el seu fundador.
Avui coneixerem una mica
millor la figura d’aquest senyor i gran militar català del segle XI, amb Jaume Garcia
Esteve Historiador i professor de secundària.
Parlem amb David Poudevida, president del Fòrum empresarial Creiem en Catalunya, organitzadors del cicle de conferències "Els empresaris volem saber". Després tertúlia d'actualitat política.
Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany
Convidats:
David Poudevida, empresari i president de Creiem en Catalunya
David Fernàndez, empresari, membre del Cercle Català de Negocis
Mireia Galceran politòloga
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL
Els
empresaris volem saber. Aquest és el títol d’un cicle de conferències que
intenta donar la veu a persones del sector per expressar el seu punt de vista i
els seus dubtes sobre els reptes que planteja l’economia catalana. Aquest cicle
ja s’ha celebrat, amb un gran èxit d’assistència, a Tarragona, Lleida i Girona.
I aquest proper 20 de juny arribarà a Barcelona. Una conferència que
radiografiarà el futur econòmic i empresarial del país. Els empresaris tenen
por? Votaran aquest proper 1 d’octubre encara el referèndum sigui unilateral?
Quines conseqüències pot tenir això per a l’economia catalana? Avui
nosaltres volem escoltar què hi diuen els empresaris.
Fa uns mesos, Antoni Abad,
president de la CECOT, deia: "Els empresaris catalans fa dècades que
plantegem la necessitat de tenir un país homologable internacionalment. O
canviem el país o canviem de país. Refundar o fundar". .
La simbologia és l’estudi dels símbols. Un símbol no és res
més que la representació sensorial d’una idea que guarda un vincle convencional
i arbitrari amb l’objecte que el representa. La simbologia d’un país es
refereix a tots els símbols que permeten reflectir la identitat nacional L’himne,
la bandera i l’escut són exemples de símbols que forment part de la simbologia
d’un país.
El segle XXI sembla voler portar-nos a l’arraconament de la simbologia
i de l’ús dels símbols, sobretot pel que
fa a les nacions i a la identitat nacional. Els símbols, però, han marcat tota
la nostra història, han conviscut amb
nosaltres i ens han acompanyat i conduït fins aquí. No lluitem només pels
símbols, només faltaria, però sí lluitem també pel nostre símbols que ens han
definit i marcat com a nació diferenciada.
És interessant conèixer algunes particularitats del símbol
de la bandera estelada que, malauradament, alguns desconeixem. Quina és la simbologia que distingeix
la bandera estelada?
Comencem pel triangle. Un triangle que ha de ser equilàter,
és adir, els tres costats iguals. El triangle equilàter està intrínsecament relacionat
amb l’humanisme. Triangle equilàter,
tres punts equidistants, tres costats iguals, tres angles iguals.
Tradicionalment, és el símbol de la divinitat. Tres costats,
la trinitat, sempre present en diverses mitologies religioses. La trinitat
egípcia: Osiris pare, Horus fill, Iris mare. La trinitat cristiana: Pare, Fill
i Esperit Sant. El triangle equilàter
com a símbol del Deu cristià. També hi és present en la iconografia hindú... i
en la simbologia masònica: el triangle equilàter format per quatre triangles idèntics.
Més enllà de la simbologia que acompanya històricament el triangle
equilàter, en la nostra bandera representa l’estabilitat i la simplicitat. L’estel
de cinc puntes.... L’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat i,
en una bandera, la independència del país que representa.
L’estrella de cinc puntes, coneguda també com a pentagrama,
estel pitagòric o pentagle, és un símbol antiquíssim, usat ja en la cultura mesopotàmica.
Tot prové de la matemàtica i de la
proporció àuria o número auri. L’origen de la proporció àuria alguns l’han
situat en l'antiga civilització babilònica, basant-se en la relació entre
aquesta proporció i les estrelles de cinc puntes trobades en tauletes de fang del
3200 aC. Raons molt properes a l'àuria s'han trobat en les posicions
i proporcions de les piràmides de Giza, de manera que sembla que els primers
que usaren la raó àuria foren els antics egipcis.
L’estella pentagonal o pentàgon estrellat era el símbol dels
seguidors de Pitàgores. El motiu? Doncs que el pentàgon regular i les seves
diagonals, que formen una pentalfa (o pentacle), amaguen unes quantes
propietats relacionades amb la raó àuria.
Aquesta relació fa que el pentagrama es vinculi amb la
proporció divina i és símbols de saviesa, harmonia, perfecció i representació
dels éssers vius i del creixement orgànic. Hi és present en l’estructura de
nombroses florsi d’alguns animals com,
per exemple, l’estrella de mar.
També s’associa als cinc sentits i, per tant, a l’ésser
humà. A l’Edat mitjana apareixen nombroses representacions d’una figura humana
inserida dins d’un pentàgon.
I, molt important, vigilem la col·locació de l’estrella de cinc
puntes dins del triangle, sempre equilàter.Observem atentament aquesta imatge:
El paper de l’equívoc sexual és omnipresent en la
comèdia en general i en la de Shakespeare en particular. És un tema força
recorrent que permet jugar molt amb el doble sentit i la complicitat del públic
per produir escenes d’un humor moltes vegades hilarant. Rosalina de Al vostre gust (1599)o Viola
de Nit de Reis (1601-1602) en són
exemples molt aconseguits. També en El
mercader de Venècia trobem el paper de la noia que es vesteix de noi, en
aquest cas Porcia, a fi d’intervenir en el judici per la demanda de Shylock.
Quan es va estrenar l’obra en el segle XVI, a
Anglaterra no es considerava adequat que les dones pugessin a un escenari.
Aquesta norma imposada pels codis morals de l’època, obligava que els papers
femenins fossin representats per nois joves que encara no haguessin canviat la
veu i, d’aquesta manera, s’acostessin tan com fos possible al físic i veu d’una
noia. Amb el pas del temps, els codis morals van anar modificant-se i avui dia,
evidentment, el paper femení d’una obra
teatral pot ser representat per una actriu. Això no treu, però, que segons
sigui el criteri de cada director es pugui recórrer –ja sigui per tradició o
per acostament a l’obra original -a la utilització d’actors per als papers
femenins (pensem, per exemple, en les representacions sacres com El Misteri d’Elx). Això sí, actualment
per motius estrictament artístics que no tenen res a veure amb els motius
inicials de l’època isabelina.
El fet que els personatges de Porcia i Nerissa es
disfressin de noi i assumeixen el paper masculí d’un advocat i el seu passant
defensors d’Antonio, provoca que es produeixi el fet artístic de la representació dins de la representació. En
efecte, els actors que personifiquen a Porcia i Merissa executen una doble
escenificació. Per una banda, com a actors, interpreten el SEU personatge, aquell que l’autor ha escrit i que el director
d’escena els ha encomanat. Per una altra, i ja dins del personatge i dins de la
història, és aquest, el personatge imaginari, el que efectua una altra
interpretació dins de l’obra.
Josep Maria Sans i Travé és
arxiver i historiador. Llicenciat en història medieval ha estat professor de la
Universitat de Barcelona i director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de
Barcelona. Dirigeix, des del 1982, les publicacions de la Fundació Noguera.
Ha estat també cap del servei
d’arxius de la Generalitat de Catalunya i des del 1992, de l’Arxiu Nacional de
Catalunya.
És autor, entre d’altres, d' Història del Tallat. Els papers de Salamanca (Història d’un botí de guerra). Els templers catalans (La rosa i la creu). La fi dels templers catalans
En el període 2003-04 assumí
la direcció general del patrimoni cultural. L’any 2006 ingressà, com a acadèmic
numerari, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 2008, a la
Reial Acadèmia de Doctors de la Universitat de Barcelona.
Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura
A principis del segle XII, després
de la primera Croada, es va fundar l'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del
Temple de Salomó, també anomenada l’Orde del Temple, una de les més famoses
ordes militars de l’Edat mitjana. Els seus membres són coneguts normalment amb
el nom de cavallers templers.
Els templers utilitzaven com a
distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu vermella. Militarment,
els seus membres es trobaven entre les unitats més ben entrenades que van
participar en les croades.
La Cavalleria del Temple a Aragó i Catalunya va ser l'Orde del Temple que agrupava les comandes templeres
d'Aragó, de Catalunya i de Navarra, al capdavant de la qual hi havia el Mestre
de l'Orde del Temple.
El 22 de març del 1312 el papa
Climent V va decidir acabar amb l'orde del Temple. Va promulgar la butlla Voxin excelso i va suspendre l'orde religiós i militar. En el procés hi ha un
judici brutal amb el rei de França i l’Església contra els templers, que són
condemnats injustament. Dos anys després de la promulgació de la butlla, a
França, l'últim mestre templer, Jacques de Molay, va ser cremat a la foguera,
acusat d'heretgia. La màquina inquisitorial, liderada pel rei francès Felip IV,
havia arrencat confessions de tot tipus als monjos guerrers.
Els templers de la Corona
catalano-aragonesa van ser els últims a caure. En tots els processos contra els
templers catalans, no n’hi ha cap ni un que assumeixi ni accepti la més mínima
irregularitat. Són jutjats amb acusacions falses, els apliquen la tortura i els
condemnen per sempre.
Avui, a LA CLAU de la nostra
història coneixerem una mica millor qui eren els templers catalans de la mà deJosep Maria Sans i Travé.
Algú, algun dia, d’alguna
manera. els reconeixerà públicament tot el que han fet, fan i faran...
Es lleven ben d’hora. Sempre
són els primers d’arribar al lloc perquè són els que ho han de preparar tot. S’ajunten
en grups i reben les darreres instruccions.
Es col·loquen una armilla de color ben viu i, si és un dia com avui, una
gorra perquè hauran de passar motles hores a ple sol.
Cal preparar-ho tot. Banderes,
pancartes, domassos, tanques, carpes, cadires... el que calgui.
Quan la gent comença a arribar
ells ja són cadascun al seu lloc. Tranquils, amables, gairebé tots amb un somriure
còmplice als llavis, atenen la gent, donen indicacions, situen tothom al seu
lloc. Amatents, vigilen que tot surti bé.
Quan acaba l’acte, la gent
marxa cap a casa... Ells encara tenen feina. Cal recollir tot allò que han
muntat a primera hora. Quan l’espai de l’acte ja s’ha buidat de gent, encara
els podreu veure amunt i avall per deixar-ho tot com ho han trobat. Avui
dinaran o soparan tard.
He tingut l’honor de conèixer-ne
molts. Els he vist de totes maneres i en totes les situacions possibles. En
paradetes, en actes, en sopars... En manifestacions, en concentracions... Repartint fulls, parlant amb la gent... ordenant, coordinant, vigilant, muntant,
desmuntant...Els he vist de bon matí, quan el sol tot just comença a albirar-se
i els he vist a plena nit. Els he vist amb fred i amb calor. Sota la pluja i
sota un sol de justícia.
Fa molts anys que els veig. Són
gent normal, com tu i com jo, però semblen fets d’una altra fusta. Són incansables,
incombustibles, resistents, magnífics, extraordinaris.
Són la meva gent. Son els voluntaris
i voluntàries de l’Assemblea Nacional Catalana.
N'estic segur. Algú, algun dia, d’alguna manera, els reconeixerà públicament tot el que han fet, fan i faran...
