Pàgines
dijous, 23 de desembre del 2021
Des del Vull una resposta us desitgem, amb aquestes imatges, un Bon Nadal i un millor any 2022
dimecres, 22 de desembre del 2021
Parlem amb Josep Costa, jurista i exvicepresident del Parlament de Catalunya
Convidats
Josep Costa jurista. Exvicepresident del
Parlament de Catalunya
Maria Vidal traductora i politòloga
Josep Ferrer, president Acord d’Esquerres x
República Catalana
Guillem López, jurista
Davantal
Dissabte passat va tenir lloc la gran manifestació en defensa del model d’escola catalana. Milers de persones van respondre a la convocatòria de Som Escola sota el lema “Ara i sempre, escola en català”. La manifestació ha tingut un gran ressò en els diversos mitjans de comunicació, amb intensitats diferents, però la majoria amb una molt bona cobertura.
Per això, no ens ha deixat
de sorprendre la pràcticament nul·la referència a una de les columnes de la
manifestació unitària. Concretament a la que van convocar l’Assemblea Nacional
Catalana i la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua i que va
sortir del passeig de Sant Joan/València.
Des de l’ANC i des de la CAL
es va creure que, abans d’integrar-se a la manifestació unitària, era molt
convenient i necessari reivindicar la llengua catalana des d’una perspectiva
independentista. Perquè la situació actual de la llengua catalana en general i
de la immersió lingüística en particular estan provocades per la política
assimiladora de l’Estat espanyol. Una política assimiladora que no entén de
règims ni de sistemes polítics, sinó que forma part des de fa segles de l’ADN
espanyol.
L’acte de l’ANC i de la CAL
era un acte polític i reivindicatiu. Hi van participar, més enllà de les dues
entitats convocants, associacions i plataformes tan destacades com USTEC·STEs
(IAC), Unió Sindical dels Treballadors d'Ensenyament de Catalunya; la
Inteersindical; El SEPEC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans; la FNEC,
la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya o la plataforma Enllaçats per
la Llengua.
Les diferents intervencions
van ser molt contundents. Des de l’ANC es va manifestar “Deixem de dir que dins
l’Estat espanyol podem blindar la immersió, el català a l’audiovisual, les
inversions en infraestructures o qualsevol altra cosa sobre la qual legislem al
Parlament, o negociem amb el govern de l’Estat. No podem blindar res, només un
Estat català ens blindarà. És la independència la que ens garantirà el futur
del català i de l’escola catalana“.
Des de la CAL... “Nosaltres
som avui aquí per ser fidels al nostre lema: llengua, cultura i llibertat! Som
aquí per plantar cara al nacionalisme espanyol, per plantar cara als
repressors, per plantar cara als que voldrien que no existíssim. Som aquí per
plantar cara al franquisme, als franquistes "reciclats" i al
neofranquisme´. Som aquí per plantar cara al feixisme i al neofeixisme. Som
aquí per plantar cara a la "quinta columna" inserida als nostres
països. I som aquí per dir-los ben alt i ben clar que no podran amb nosaltres,
que no han pogut mai, ni amb els militars ni amb la força de les armes i que
tampoc no podran amb jutges, lleis i sentències.”
Podria ser aquest és el
motiu per no aparèixer als mitjans de comunicació més importants?
El Major Trapero ha estat
destituït com a responsable dels Mossos. Sempre el recordarem com el cap de la
policia catalana que va fer front amb responsabilitat i amb èxit a l’atemptat
del 15 d’agost de 2017.
En parlem tot seguit amb els
nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
Avui hem fet el darrer
programa de l’any 2021. El programa número 387 del Vull una resposta.
Avui, en lloc de la frase de
la setmana us deixarem amb unes imatges que volen ser, com sempre, de record
per la gent que pateix la repressió. També, però, de compromís, de reafirmament
i, per què no, malgrat tot, de positivisme,
Tornarem el gener per
iniciar un nou any. Cuideu-vos molt i us desitgem que passeu el millor Nadal
possible i, encara que siguin dies de festa...
Que tingueu una molt bona
feina!
diumenge, 19 de desembre del 2021
"Som aquí per plantar cara..." (Intervenció de la CAL a l'acte polític en defensa de la llengua i del model d'escola catalana)
Us parlo en nom de la CAL, la Coordinadora d'Associacions per la llengua.
Fa anys, el gran Joan Fuster
va dir “La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a
dia.”
I aquí estem. Per guanyar
una vegada més, un dia més, la llengua.
Aquesta darrera sentència
que afecta l’escola Turó del Drac de Canet de Mar no ens pot sorprendre. Els atacs a la immersió lingüística vénen de
molt lluny. Des del 2005 quan el ministeri espanyol en mans del PP denunciava
la Generalitat per no aplicar la coneguda com a Llei Wert, que obligava a fer
que el castellà fos llengua vehicular a l'escola.
I la sentència del TC de
2010 contra l’Estatut acabava de reblar el clau. A partir d’aquesta sentència
els diferents tribunals han fet servir el que s'hi va acabar dient: (i que eliminava la paraula "preferent" referint-se a la llengua catalana en el su ús a l'administració) i que, per tant i segons la jurisprudència, les classes poden arribar impartir-se en un 50% en castellà.
L’estratègia del
nacionalisme espanyol és molt clara, atacar la immersió i la llengua amb
l’intent de provocar un enfrontament lingüístic que pugui trencar la
convivència al país.... I
s’organitzen... Una desena d’entitats espanyolistes s’ofereixen a recollir i
tramitar les peticions de les famílies per executar la sentència del 25% de
castellà a les classes.
No tot, però és culpa de
l’Estat espanyol. Les nostres administracions també tenen la seva part de culpa
i també nosaltres, els catalanoparlants tenim la nostra part de responsabilitat
en la situació actual de la llengua. I e tot aix+ò, cal parlar-ne, i molt!
Nosaltres som avui aquí per defensar la immersió lingüística i el model d’escola catalana. Però també som aquí, al costat de l’Assemblea Nacional Catalana, de l'USTEC, de la Inteersindical, de la FNEC, del SEPC i de moltes altres entitats, per defensar la plena normalitat de la llengua en tots els àmbits, perquè el català sigui d’una vegada per totes la nostra llengua comuna de relació i de cohesió. Perquè ocupi el lloc que li pertoca com a llengua pròpia dels Països Catalans.
Nosaltres som avui aquí per
defensar la llengua i la cultura catalanes perquè són els pilars que sostenen
la nostra identitat. Sense llengua no hi ha cultura i sense llengua ni cultura
no hi ha nació per independitzar.
Nosaltres som avui aquí per
ser fidels al nostre lema: llengua, cultura i llibertat! Som aquí perquè des de
fa segles la nostra nació lluita en diferents batalles, la de la llengua, la de
la cultura, la de la repressió, la de la justícia social, la de la
democràcia... Totes són batalles que conflueixen en la nostra batalla
principal: la de la independència i la de la República catalana!
Nosaltres som avui aquí perquè
sabem que només amb la independència podrem construir un nou país, una nova
república on la llengua pugui viure en llibertat, un nou país amb més justícia
social, amb més democràcia, un país millor per a tothom.
Som aquí per plantar cara al
nacionalisme espanyol, per plantar cara als repressors, per plantar cara als
que voldrien que no existíssim. Som aquí per plantar cara al franquisme, als franquistes "reciclats" i al
neofranquisme´. Som aquí per plantar cara al feixisme i al neofeixisme. Som aquí per plantar cara a la "quinta columna" inserida al nostres països. I som
aquí per dir-los ben alt i ben clar que no podran amb nosaltres, que no han
pogut mai, ni amb els militars ni amb la força de les armes i que tampoc no
podran amb jutges, lleis i sentències.
Companyes i companys!
Som-hi! Amb determinació , amb força, amb coratge. Som-hi!
Llengua, cultura i
llibertat! Independència i República!
dimecres, 15 de desembre del 2021
L'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP) Analitzem l'enquesta de l'ICPS 2021. L'escola Turó del Drac i el conseller d'educació
Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 13 de desembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar
Convidats
Irene García Membre de l’Associació d’Estudiants Progressistes AEP. Política Educativa
Lourdes Escardívol, mestra. Membre de l’Assemblea
Representants CxR
Núria Vilajeliu, organitzadora d’actes
Francesc Abad, analista polític
En el darrer programa del
passat 29 de novembre, en el nostre davantal habitual, parlàvem de llengua i de
la immersió lingüística, arran de la sentència del TSJC d’obligar les escoles a
impartir el 25% de les classes en castellà.
El 2 de desembre ens
despertàvem amb la notícia que el TSJC obligava l’escola Turó del Drac de Canet
de Mar a fer el 25% de les hores lectives d’una sola classe de P5 en castellà.
La denúncia l’havia posada una sola família i la sentència imposava un 50% en
castellà, però de manera cautelar només en dictava un quart, mentre no responia
al recurs interposat. En concret, ja s’estan fent en castellà tres de les cinc
tardes de la setmana i dues hores més en horari de matí la resta de dies.
El conseller d’Educació, Gonzàlez
Cambray, va dir, davant de l’escola mateixa i dels pares dels alumnes que Generalitat
no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió al Turó del Drac. Que no
s’hi pot fer res.
Segurament recordareu
algunes de les declaracions que els polítics van fer després de les eleccions
del 2017. Ens van repetir que necessitàvem un “govern efectiu” (és la
denominació que van fer servir) i que entre molts altres objectius hi havia el
de defensar la immersió lingüística.
Cada vegada queda més clar
que la Generalitat no té cap poder ni polític ni administratiu o ,el té tan
minvat, que serveix per a molt poc. Estem governats més que mai per una
Generalitat autonòmica, controlada i fiscalitzada al màxim per l’Estat
espanyol.
Manllevant les paraules de
l’exvicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa: No tenim res del que vàreu prometre. El
govern no és efectiu. No estau eixamplant la base. No hi ha diàleg, ni
amnistia, ni desjudicialització. Tampoc llengua, ni inversions, ni Rodalies... Només
teniu allò que havíeu promès que mai no acceptaríeu: indults a canvi de
renúncies.
En parlem tot seguit amb els
nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana de
l’escriptor, filòsof i polític britànic del segle XVII, Edmund Burke.
“Les concessions de dèbil
són les concessions de la por”
Fins que hi hagi un sol
represaliat, un sol empresonat, un sol exiliat des d’aquest programa
continuarem marxant amb el pensament posat en tots ells. Perquè els volem a
tots lliures. Els volem a tots a cas.
Tornem la setmana que ve.
Que tingueu molt bona feina!
dimecres, 8 de desembre del 2021
Independentisme: som davant d'una desfeta? (Síntesi de l'anàlisi de Francesc Abad sobre la darrera enquesta de l'ICPS)
Francesc
Abad és un molt bon analista polític que, sovint, ens aclareix i ens ajuda a moure'ns amb més agilitat entre les
diferents enquestes que van apareixent. Fa uns dies ha fet una extensa i
detallada anàlisi de la darrera enquesta ICPS 2021. L’ha titulada “Anàlisi, des del dolor, de les dades preludi de la desfeta que està provocant la rendició d’ERC.”
L’anàlisi
d’en Francesc és exhaustiu i molt (molt!) extens. Intentaré, doncs, fer-vos-en una síntesi amb
la intenció que us quedeu amb les dades més importants per tal de poder-hi
reflexionar.
L’enquesta
de l’ICPS, afirma Abad, “és una enquesta que es porta fent des de fa molt anys,
fet que li aporta gran valor. I que sempre ha plantejat les qüestions amb
intel·ligència, aportant molta i molt valuosa informació sobre la nostra
realitat social i política.”
Com
ja és habitual, en Francesc ens adverteix que la part menys interessant de l’enquesta
és la projecció de vot que se’n fa i que això és a causa dels greus biaixos que
l’afecten.
Per
demostrar-ho, fa una comparació entre el que pronosticava l’enquesta sobre les
eleccions del 14 de febrer de 2021 (ERC: 21,2% PSC: 13,8% JxCAT: 9,9%
ECP: 6,8%) i el que va acabar produint-se (ERC: 21,3% PSC: 23,04% JxCAT
20,04% i ECP: 6,8%). Molt infravalorats en l’enquesta PSC (10 punts menys) i
JXCAT 10,14 punts menys).
Afirma
Abad, que les dades ICPS són el preludi de la desfeta política del nostre país,
des d’un punt de vista nacional i de moviment independentista i en diu que la
causa principal és la “rendició” d’ERC amagada en el seu gir polític.
En
què es basa aquesta anàlisi negativa?
A la
pregunta sobre quina hauria de ser la relació entre Catalunya i l’Estat
espanyol, els que responen un estat independent
ha baixat fins al 35,3% (El 2012 era d’un 44,3%).
A la
pregunta “què voleu per Catalunya” L’any 2017 un 46,6% deien que independència
i un 48,4% que formar part de l’Estat espanyol. Ara, el 2021, la xifra dels que
diuen independència ha baixat fins al 39,4% i la dels que volen continuar dins
l’Estat ha pujat fins al 52,9%.
Més
preguntes... “A vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista?” Els
que volen que acabi amb la independència: 2016: 37,8%; 2017: 36,2%; 2021: només
un 29,3%-
“Vostè
com creu que acabarà el procés sobiranista?” Els que creuen que acabarà amb la
independència: 2017: 17%; 2021: únicament un 8% ho creu. La dada més colpidora és
que entre els votants de JXCAT encara hi ha un 29,4% que així ho creuen, però
entre els d’ERC ja només ho creuen un 9,8%.
Abad
diu que una de les claus per entendre què esta passant les trobem quan es
creuen les dades de la pregunta “A vostè com li agradaria que acabés el procés
sobiranista” amb el record de vot a les eleccions del 14F. Mentre un 84% dels
votants de Junts i un 85,7% dels de la CUP diuen que els hi agradaria que
acabés amb la independència de Catalunya, només un 52,8% dels votants d’ERC
diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència. A més, un 43,7% dels votants d’ERC diuen que els hi
agradaria que acabés amb un acord amb el Gobierno de España per dotar Catalunya
de més autogovern. Els percentatges de només fa tres anys, els del 2018, deien
que el 72,4% dels votants d’ERC els agradaria que el procés acabés amb la
independència, i només un 25,9% que amb un acord amb l’Estat per tenir més autogovern.
És a dir, segons l’anàlisi de Francesc Abad, fa tres anys l’anomenada “rendició”
d’ERC encara no havia calat entre el seu electoral.
ERC
no perd suports. ERC ni guanya ni perd suports electorats, però ha transformat
el seu electorat de clarament independentista a no clarament independentista,
cosa que provoca una gran esquerda en la majoria independentista.
Un
altre factor d’anàlisi és que el procés no generi una fractura social i derivi
en problemes de convivència. Aquest ha estat la formulació més esgrimida per l’unionisme
per intentar aturar l’independentisme. Les dades ens diuen que en aquest tram
final l’independentisme no ha sabut o no ha pogut respondre a la propaganda i
estratègia unionista d’alimentar el conflicte social. Hi ha un 70% d’enquestats
que expliciten el seu temor a aquest conflicte. És una dada massa contundent.
El temor és majoritari entre el votant unionista, però també arrela entre l’independentista:
un 50% també assenyala aquest punt com a crític i també manifesta els seus
temors sobre que el procés acabi provoncant problemes de convivència.
Sobre
la Taula de diàleg: l’opinió majoritària de l’independentisme és que no tindrà cap
resultat positiu. Un 84% dels votants de JXCAT estan convençits que no en
sortirà res i, fins i tot, un 60,2% dels votants d’ERC pensa exactament igual.
Sempre
segons l’análisi que en fa Francesc Abad, el gir polític (la “rendició”) d’ERC es
basa en la doctrina del “junquerisme” que té absolutament interioritzat que, apartant
JXCAT i el que representa de qualsevol àmbit de poder, deixant-los fora de tot
arreu en una legislatura entraria en descomposició i eliminaria així l'últim
obstacle que té per fer efectiva la “rendició“ a canvi de l'hegemonia política
autonòmica.
L’estratègia
no li ha sortit bé en les darreres eleccions, tant en les del 21-D com en les
del 14-F perquè els resultats de JXCAT van acabar sent molt per sobre del que
ERC esperava. La intenció d’ERC (des del 2017) de pactar un front amb Comuns,
CUP i PSC per deixar fora JXCAT ja no es podia fer, Estava tot preparat, però
els resultats (inesperats) de JXCAT ho van impedir.
El
petit espai d’esperança que en podem extreure de l’enquesta és que, malgrat
tot, un 66,5% de la societat catalana creu que cal un referèndum perquè
Catalunya pugui decidir el seu futur, davant el 26,9% que s’hi oposen.
Acabo
aquest intent de síntesi amb les paraules finals de l’article:
Ens necessitem tots. Si no hi som tots
no hi ha independència possible. Però per tornar a ser-hi tots els companys
d'ERC han de posar fi a aquesta política de rendicio i divisió de la direcció
junquerista i sergisolista que està reduint la base independentista i que, com
hem vist avui, ens aboca a la desfeta com a moviment si no hi ha una reacció
que l'aturi i així poguem revertir la situació.
Dies de fúria. Dies de glòria. (blog) Abad, Francesc
dijous, 2 de desembre del 2021
"La revolta de Cramòvia i altres contes" amb David Vila. La immersió lingüística
Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 29 de novembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar
Convidats
David Vila, escriptor, rapsode, dinamitzador lingüístic i professor perquè creu que les paraules poden transformar el món. Membre de la Secció d'Arts i Lletres de la Fundació Bosch i Cardellach, representant d'aquesta entitat a la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell, vicepresident de la companyia de teatre-dansa Petit Món i un dels de les samarretes de ratlles de @llenguaferits.
Ha publicat diversos llibres bàsicament contes la majoria per a adults,
però també algun d’infantil. I llibres sobre la llengua
Manel Carrasco, activista, exSN de l’ANC
Gabriel Ginebra, creador del
#ManagingIncompetence, Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare
de 7 fills, que encara viuen tots a casa.
Davantal
La llengua no ens la
regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia.
El
passat 23 de novembre, es complien 99 anys del naixement de Joan Fuster, autor
d’una immensa obra filosòfica i literària. També són molt coneguts els seus
aforismes, d’entre els quals hem escollit el que iniciava el davantal d’avui.
Durant més de 300 anys Catalunya i la resta de la nació hem viscut i vivim una
situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial , política i humana. Hem hagut
de fer front a continuats intents d’assimilació, de genocidi cultural i
lingüístic.
Els anys, els segles han anat passant,
però els atacs lingüístics no s’han aturat mai, tampoc en l’anomenada
“monarquia parlamentària”. L’any 2007, el govern del PP deia: "Cal
defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les
etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota
regla contra la immersió lingüística.
El 2008, el Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya (TSJC), el 2010 el Tribunal Constitucional amb la seva
sentència contra l’Estatut; El desembre del 2010, el Tribunal Suprem Espanyol,
en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat
l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular
"en tot el procés educatiu" als centres públics.
A principis de 2011, el Tribuna Superior
de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament
d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el
cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos
d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la
Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...
No tot, però, és culpa de l’Estat
espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que,
també, ens han conduït fins a la situació actual. Començant per les nostres
institucions que no han estat a l’alçada en la defensa i en la normalització de
la llengua i acabant per nosaltres mateixos quan, mancats de consciència
lingüística, renunciem massa sovint a
fer servir la nostra llengua per tot i arreu.
“Volíem fer la revolució, però ens
agradava massa el peix...al cove....” Aquest és un dels microcontes del llibre
La revolta de Cramòvia i altres contes, de David Vila i Ros.
En parlem tot seguit mab els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana... “Maons”, el
microconte de David Vila
“Tot d’una s’adona que no és res més que
un maó en un mur. I en surt. I rere d’ell, un altre. I un altre, i molts més.
Fins que el mur s’esfondra.”
La repressió continua. Des del Vull una
resposta manifestem la nostra solidaritat amb Adrià Sas, l’activista de
Vilafranca del Penedès, condemnat a tres anys i mig de presó per un delicte
d’atemptat contra un agent de l’autoritat durant les manifestacions del primer
aniversari de l’1 d’Octubre. La darrera setmana, el TSJC ha desestimat el
recurs que va presentar i ha confirmat la sentència.
I per això, mentre hi hagi un sol
empresonat, un sol exiliat un sol represaliat. Des del Vull una resposta
marxarem amb el pensament posat en tots ells. Perquè els volem a totos lliures.
Els volem a tots cas.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt
bona feina!
dimecres, 1 de desembre del 2021
Carta a la gran Núria Feliu
Ei,
Núria!
Avui,
que el sol mig s’intueix entre núvols blancs com la neu, m’he decidit a
escriure’t una carta que sé que, probablement, no podràs llegir.
Ja
saps que avui en dia les cartes ja no són el que eren. Aquesta tampoc. Ja no
són paraules escrites a mà en un paper blanc o ratllat, sinó que seran mots que
viatjaran en aquest espai intangible que són les fantàstiques, estimades i
alhora maleïdes xarxes.
Aviat
farà un any, ja vaig fer una cosa semblant amb “La gran Núria Feliu”, aquell
post on vaig explicar una mica com ens vam conèixer i la relació que des d’aquell
dia vam mantenir. Hi expressava els meus sentiments tot escrivint:
“No me la trec del
pensament... T’admiro, Núria. T’estimo. T’estimem. Recupera’t. Encara hi ha
molta feina a fer i com tu acostumaves a dir-me: “Jo no sóc jubilada. Jo no em
jubilaré mai.”
Aquest
món no gira sempre com voldríem. Els mesos passen i els meus desitjos, els de
tanta gent, no es compleixen. És per això que avui sento la necessitat d’escriure’t...
I ho faré d’una manera un xic diferent, un xic estranya si vols, però que m’ha
semblat una bona manera de continuar recordant-te i estimant-te.
Ho
faré a través d’alguns dels versos de les teves cançons, de tantes i tantes
cançons, sempre en la nostra llengua, que has cantat com ningú. Sempre esperant
que et recuperis i que tornis amb tots nosaltres:
Us
vull dir, I no us dic cap mentida,
que,
de cop, molt petita m’he vist.
Que
m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.
A
tots i a cadascú avui cantaré.
Ja
t’he reconegut
Ja
us he reconegut
Sou aquí, els bons
amics que jo estimo
I
quan et trobis bé:
Truca’m.
Aquí sóc.
T’espero. Si.
No creguis pas que perquè m’has deixat,
jo no
et
respondré
I, mentrestant, en aquesta
llarga espera, recordaré “L’ombra del teu somriure”:
Aquest somriure teu,
aquest que em fas,
serà com un adéu
si
tu te’n vas.
Perquè... “Ningú ho podrà
saber com jo”
Les coses que tu fas
les porto dintre meu,
de l’aire del teu pas
al teu somriure mailiciós i lleu.
Recordo, recordo...
Recordes quan ens vam trobar?
Va ser un bon temps aquell,
no el puc oblidar.
Recordes com vam somniar?
Teníem tot el temps
i
el món a la mà.
“Passen els dies, passen les
nits” I des de fa massa temps...
Passen els dies
Passen les nits
I encara espero
La
teva companyia.
Si ara ens veiéssim,
segurament em diries:
Quan em tornis a veure
potser em trobis estranya,
potser et costi de creure
que
he pogut oblidar.
I, en aquells moments,
probablement jo pensaria...
Mil estrelles han brillat,
els núvols ja han passat,
que
tu, amb mi viuràs per sempre.
I també m’agradaria dir-te que la lluita continua...
I no m’he rendit
i he seguit la lluita.
Dia i nit, pensant en tu.
Més enllà demà
La nostra terra que no pot riure
Tu saps que demà serà lliure.
Sap que hi haurà sol i demà
Més
enllà…
Perquè tu i jo sabem que el
que és impossible només triga una mica més. Sempre, sempre, hi haurà un demà...
Potser demà…
Començarà un nou dia,
hi haurà una estrella balba
i amb la claror de l’alba
ens
donarem la mà.
Bé, Núria... T’haig de
deixar. Aquestes paraules, aquests versos que sé que, probablement, no puguis
llegir mai, són el meu modest, però sentit homenatge que una vegada més, des de
la distància, t’ofereixo amb tota la meva estima i admiració.
Acabo ja... I ho faré
manllevant de nou les paraules de la Núria Cadenes:
“Des que he sabut la
malaltia de la Núria que no me la trec del pensament. I del cor. I de la pell.
I de tot arreu on arriba la seva veu modulada i fonda i meravellosa.”
Fins aviat. Núria!
Molts petons,
diumenge, 28 de novembre del 2021
Nosaltres també en tenim la nostra part de culpa (Nou atac contra la llengua catalana. 3 i final)
No tot és culpa de l’Estat
espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que,
també, ens han portat fins a la situació actual.
Les darreres dades d’usos
lingüístics ens diuen que només el 31,5% de ciutadans tenim el català com a
llengua inicial. Un percentatge que encara baixa més a l’Àrea Metropolitana on
se situa en un 24,3%
De cada deu parlants de
català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. Només
el 12% mantenim la llengua en les converses bilingües.
De les persones nouvingudes
entre els anys 2000 al 2020, només el 6% té el català com a llengua de relació
interpersonal.
Els catalanoparlants tenim,
doncs, una bona part de culpa en el fet que l’ús de la llengua hagi reculat
tant en els darrers decennis. Ens cal enfortir la nostra consciència
lingüística, empoderar-nos individualment, usar la llengua per tot i arreu i no
canviar mai (o gairebé mai) de llengua.
Som els únics culpables?
Evidentment que no. L’Administració (entenent com Administració la Generalitat,
els Ajuntaments, les Diputacions, els Consells Comarcals...) no han fet bé la
seva feina.
Comencem per la immersió... Llegiu aquest article del 2015 de Carme Junyent titulat “El 25%”. Entre altres coses escriu:
“En
un estudi de Vanesa Bretxa i Xavier Vila a la Ciutat de Mataró publicat l'any
2012. I la consellera, Irene Rigau, va revelar que a Catalunya hi havia 459
escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara
matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D'aquests centres, 332 eren
escoles de primària i 127, centres de secundària. I ara ens esquincem les
vestidures perquè el tribunal suprem 'imposa' el 25% de castellà?”
La immersió lingüística és
un programa extraordinari que va néixer el curs 1983-84 . El Servei d'Ensenyament
del Català de la Generalitat de Catalunya (SEDEC), dirigit per Joaquim Arenas el
va aplicar per primera vegada a dinou escoles públiques de Santa Coloma de
Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants.
Per causes diverses, entre
elles la poca preparació d’alguns professors i la manca de consciència
lingüística d’altres, va provocar que mai no s’hagi implantat al 100%. Durant
anys, l’Administració va amagar dades desfavorables fins que recentment s’ha
vist obligada a reconèixer la crua realitat. Observem aquestes dades:
Any |
Alumnes que s’adrecen en català als
professos |
Treballs en grup. Parlen en català entre
ells |
Català llengua vehicular del professor |
2006 |
56% |
67,8% |
63,7% |
2021 |
39,4% |
21,4% |
46,8% |
Des del 2006 l’ús del català
a les aules ha anat minvant progressivament. Actualment, hi ha un ús infreqüent
del català en les interaccions orals de l’alumnat i una clara tendència del professorat
a canviar de llengua, també en el temps
no lectiu.
Per intentar redreçar la
situació actual ens calen moltes coses, individuals, col·lectives i, també, la
implicació decidida de l’Administració. Cal formar molt millor el professorat
de primària i secundària; un protocol d’actuació per als directors dels Centres
quan els professors no compleixin; i un control dels inspectors perquè facin la
seva feina i la facin bé.
I impulsar un Pla Nacional
per la Llengua que impliqui l’Administració en tot el seu conjunt, a totes les
Conselleries de la Generalitat i a totes les regidories dels Ajuntaments. Que
impliqui empreses i entitats. Un Pla que segurament arriba amb molt de retard,
però que si no el redactem, l’acordem i el duem a terme no podrem de cap manera
redreçar la situació.
Sense llengua no hi ha
cultura. I sense llengua ni cultura no hi ha nació.
I sense nació....
"Obro de nou, la finestra del record..." (4 anys sense Patrícia Gabancho)
Avui fa quatre anys que ens va deixar Patrícia Gabancho.
El 28 de novembre de 2017 escrivia aquest article "Tant de bo coincidim en altres vides... Patrícia Gabancho sempre en el cor i en el record".
Avui, quatre anys després, continuem recordant-la i enyorant-la. Continua ocupant un espai en el nostre cor.
Obro, de nou, la finestra del record
- a voltes s’obre sola, entre vents huracanats…-
i, avui, em
recolzo serenament a l’ampit,
amb un somriure als ulls,
mentre una brisa suau m’acarona...
La finestra del record (Joan Abellaneda)
dimecres, 24 de novembre del 2021
"Nunca fue lengua de imposición..." (Nou atac contra la llengua catalana. 2)
«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro;
a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más
diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»
(Juan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)
Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació
militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i
lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que
han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols,
des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans
la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel
II els reis “Alfonsos!, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco,
el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua... i
això només té un nom: genocidi.
Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més
de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que
comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans
de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de
territoris dels Països Catalans patiran la persecució a partir dels Decrets de
Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió: “Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido
conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene
más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”
Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics han
continuat. Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la
llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi
cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La
persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”,
del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de
genocidi cultural contra Catalunya.”
Els atacs han continuat en l’anomenada “monarquia parlamentària”. Anem a l’any
2007. Declaracions del PP:
"Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en
totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra
en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest ja era el seu principal
objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, els atacs es van començar
a dirigir contra la Llei d’immersió lingüística.
El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’obligació
de la Conselleria d'adoptar les "mesures necessàries" perquè en els
fulls d'escolarització s'inclogués una casella que permetés als pares decidir
en quina llengua volen escolartizar els fills, català, castellà, o totes dues.
Caldrà incloure la pregunta, segons deia el TSJC, per fer "efectiu el
dret" de l'alumne a rebre en la llengua triada el primer ensenyament (educació infantil i primer cicle de Primària).
El 2010, quan el Tribunal Constitucional
va emetre la seva sentència contra l’Estatut, bona part de la nostra classe
política ens va dir que no ens preocupéssim perquè no s'havia retallat res
d'important. No obstant aquest optimisme, la sentència contra l’Estatut va desencadenar
una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.
Així, el mes de desembre, de 2010 el Tribunal Suprem Espanyol, en base a
aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de
garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el
procés educatiu" als centres públics. Significava això el principi de la
fi de la immersió lingüística?
A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava
sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament
de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van
presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema,
la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de
Catalunya...
Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres
polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de
la llengua. En els darrers decennis, sobretot entre el 1980 i el 1990, es van
emprendre bones iniciatives, per exemple la immersió lingüística. També es van
abocar diners en campanyes de promoció de la llengua, es van estimular les classes de català per a adults, i es va
intentar dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el
costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística,
una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè
pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per
portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les
conseqüències.
I més coses... I d’això tractarà el proper article.
Guanyar la llengua, dia a dia (Nou atac contra la llengua catalana. 1)
Ahir, va esclatar la notícia: “El
Tribunal Suprem espanyol ha ordenat que el 25% de la docència a Catalunya sigui
en castellà, tal com va establir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.”
Vull compartir amb els que bonament em
llegiu tres articles sobre el tema. En el primer, vull manifestar la meva
indignació (una vegada més i van...) per aquest nou atac del nacionalisme
espanyol en els seus intents constants d’assimilació. El segon, serà un
exercici de memòria històrica sobre la llengua. I, finalment, en el tercer, intentaré
enfocar la mirada cap endins, cap a nosaltres mateixos om a individus i com a
societat.
Som-hi, doncs!
El mes de març d’enguany, Ot Bou ja ho denunciava en aquest article “Per què és mentida que la llei Celaá
blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia?
“La situació del català a l’escola és definitivament a mercè del govern
espanyol.” L’article ja comentava la sentència del TSJC, ara ja avalada i
confirmada pel TS, que reconeix el Ministeri d’Educació espanyol com una
autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya, i obliga la
Generalitat a adoptar “amb efecte immediat” les mesures necessàries perquè un
25% de l’ensenyament a Catalunya s’imparteixi en castellà.
S’ha perpetrat un nou atac contra la llengua catalana. Un atac que respon a
l’estratègia sistemàtica dels aparells polítics i judicials de l’Estat espanyol
de menyspreu i residualització de la llengua catalana; especialment pel que fa
al model educatiu de la immersió lingüística.
Aquesta sentència obliga la Generalitat a modificar el sistema d’immersió
lingüística i a garantir que els alumnes rebin un 25% de l’ensenyament en
castellà. Representa un nou atemptat contra la llengua en general i la immersió
en particular. Tot plegat tenint en compte que el nombre de pares i mares que
han fet reclamacions en aquest sentit sempre ha estat més que mínim, davant la
gran majoria de pares i mares d’orígens i llengües diverses que se senten
plenament identificats amb el model d’escola
català.
La immersió lingüística va ser l'estratègia més adequada i eficaç en la
implantació del model d'escola catalana en llengua i continguts. Hauria estat
un greu error separar els infants per raó de llengua. La immersió ha permès, en
principi, facilitar a tots els nens i nenes d'aquest país dels mateixos
instruments culturals i lingüístics, per tal que es puguin desenvolupar amb les
mateixes possibilitats, independentment de la seva llengua familiar.
Els mínims de tot tipus, polítics, lingüístics... que es van establir
durant la transició del franquisme, semblen encara massa grans per a l’Estat
espanyol. Cal doncs, torpedinar tots aquells mínims, no només per evitar que
s’eixamplin i augmentin, sinó per tal d’acabar d’una vegada per totes amb els
petits marges de maniobra de què disposa Catalunya per continuar subsistint con
nació.
El nacionalisme espanyol del segle XXI ja no fa servir els exèrcits ni la
policia; ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia.
Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis
-també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que
es va iniciar fa més de tres segles.
Acabar amb la immersió lingüística és l’objectiu que el nacionalisme
espanyol es va proposar ja fa més de 20 anys. Ha estat un llarg procés de
denúncies i sentències que ha anat minvant el model d’escola catalana. Darrere
de tot aquest procés no hi ha hagut mai cap objectiu pedagògic ni tan sols de
preocupació d’uns pares per l’escolarització dels seus fills. Darrere de tot
això només hi ha hagut i hi ha una posició ideològica i política de
determinades forces enemigues de la normalització lingüística i disposades al
que sigui, fins i tot a trencar la convivència i la cohesió social, per atacar
la llengua catalana en un dels pocs àmbits on podia comptar amb un espai
favorable.
Reclamem, doncs, al nostre Govern que no es faci cap pas enrere en aquest
tema i demanem a tota la societat, especialment a la comunitat educativa, que
es mantingui ferma i decidida per mantenir i millorar aquest llegat pedagògic
de qualitat, de país i de convivència que hem construït des de l’escola.
El títol d’aquest post és manllevat de la frase de
Joan Fuster:
"La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de
guanyar dia a dia"