Des del Vull una resposta us desitgem, amb aquestes imatges, un Bon Nadal i un millor any 2022

 

DES DEL VULL UNA RESPOSTA US DESITGEM UN BON NADAL I 

UN MILLOR ANY 2022

Parlem amb Josep Costa, jurista i exvicepresident del Parlament de Catalunya

Vull una resposta. 10a temporada. Programa núm. 387. Emès el 20 de desembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Josep Costa jurista. Exvicepresident del Parlament de Catalunya

Maria Vidal traductora i politòloga

Josep Ferrer, president Acord d’Esquerres x República Catalana

Guillem López, jurista

Davantal

Dissabte passat va tenir lloc la gran manifestació en defensa del model d’escola catalana. Milers de persones van respondre a la convocatòria de Som Escola sota el lema “Ara i sempre, escola en català”. La manifestació ha tingut un gran ressò en els diversos mitjans de comunicació, amb intensitats diferents, però la majoria amb una molt bona cobertura.

Per això, no ens ha deixat de sorprendre la pràcticament nul·la referència a una de les columnes de la manifestació unitària. Concretament a la que van convocar l’Assemblea Nacional Catalana i la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua i que va sortir del passeig de Sant Joan/València.

Des de l’ANC i des de la CAL es va creure que, abans d’integrar-se a la manifestació unitària, era molt convenient i necessari reivindicar la llengua catalana des d’una perspectiva independentista. Perquè la situació actual de la llengua catalana en general i de la immersió lingüística en particular estan provocades per la política assimiladora de l’Estat espanyol. Una política assimiladora que no entén de règims ni de sistemes polítics, sinó que forma part des de fa segles de l’ADN espanyol.

L’acte de l’ANC i de la CAL era un acte polític i reivindicatiu. Hi van participar, més enllà de les dues entitats convocants, associacions i plataformes tan destacades com USTEC·STEs (IAC), Unió Sindical dels Treballadors d'Ensenyament de Catalunya; la Inteersindical; El SEPEC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans; la FNEC, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya o la plataforma Enllaçats per la Llengua.

Les diferents intervencions van ser molt contundents. Des de l’ANC es va manifestar “Deixem de dir que dins l’Estat espanyol podem blindar la immersió, el català a l’audiovisual, les inversions en infraestructures o qualsevol altra cosa sobre la qual legislem al Parlament, o negociem amb el govern de l’Estat. No podem blindar res, només un Estat català ens blindarà. És la independència la que ens garantirà el futur del català i de l’escola catalana“.

Des de la CAL... “Nosaltres som avui aquí per ser fidels al nostre lema: llengua, cultura i llibertat! Som aquí per plantar cara al nacionalisme espanyol, per plantar cara als repressors, per plantar cara als que voldrien que no existíssim. Som aquí per plantar cara al franquisme, als franquistes "reciclats" i al neofranquisme´. Som aquí per plantar cara al feixisme i al neofeixisme. Som aquí per plantar cara a la "quinta columna" inserida als nostres països. I som aquí per dir-los ben alt i ben clar que no podran amb nosaltres, que no han pogut mai, ni amb els militars ni amb la força de les armes i que tampoc no podran amb jutges, lleis i sentències.”

Podria ser aquest és el motiu per no aparèixer als mitjans de comunicació més importants?

El Major Trapero ha estat destituït com a responsable dels Mossos. Sempre el recordarem com el cap de la policia catalana que va fer front amb responsabilitat i amb èxit a l’atemptat del 15 d’agost de 2017.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Avui hem fet el darrer programa de l’any 2021. El programa número 387 del Vull una resposta.

Avui, en lloc de la frase de la setmana us deixarem amb unes imatges que volen ser, com sempre, de record per la gent que pateix la repressió. També, però, de compromís, de reafirmament i, per què no, malgrat tot, de positivisme,

Tornarem el gener per iniciar un nou any. Cuideu-vos molt i us desitgem que passeu el millor Nadal possible i, encara que siguin dies de festa...

Que tingueu una molt bona feina!

 

 

"Som aquí per plantar cara..." (Intervenció de la CAL a l'acte polític en defensa de la llengua i del model d'escola catalana)

Us parlo en nom de la CAL, la Coordinadora d'Associacions per la llengua.

Fa anys, el gran Joan Fuster va dir “La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia.”

I aquí estem. Per guanyar una vegada més, un dia més, la llengua.

Aquesta darrera sentència que afecta l’escola Turó del Drac de Canet de Mar no ens pot sorprendre.  Els atacs a la immersió lingüística vénen de molt lluny. Des del 2005 quan el ministeri espanyol en mans del PP denunciava la Generalitat per no aplicar la coneguda com a Llei Wert, que obligava a fer que el castellà fos llengua vehicular a l'escola.

I la sentència del TC de 2010 contra l’Estatut acabava de reblar el clau. A partir d’aquesta sentència els diferents tribunals han fet servir el que s'hi va acabar dient: (i que eliminava la paraula "preferent" referint-se a la llengua catalana en el su ús a l'administració) i que, per tant i segons la jurisprudència, les classes poden arribar impartir-se en un 50% en castellà. 

L’estratègia del nacionalisme espanyol és molt clara, atacar la immersió i la llengua amb l’intent de provocar un enfrontament lingüístic que pugui trencar la convivència al  país.... I s’organitzen... Una desena d’entitats espanyolistes s’ofereixen a recollir i tramitar les peticions de les famílies per executar la sentència del 25% de castellà a les classes.

No tot, però és culpa de l’Estat espanyol. Les nostres administracions també tenen la seva part de culpa i també nosaltres, els catalanoparlants tenim la nostra part de responsabilitat en la situació actual de la llengua. I e tot aix+ò, cal parlar-ne, i molt!

Nosaltres som avui aquí per defensar la immersió lingüística i el model d’escola catalana. Però també som aquí, al costat de l’Assemblea Nacional Catalana, de l'USTEC, de la Inteersindical, de la FNEC, del  SEPC i de moltes altres entitats, per defensar la plena normalitat de la llengua en tots els àmbits, perquè el català sigui d’una vegada per totes la nostra llengua comuna de relació i de cohesió. Perquè ocupi el lloc que li pertoca com a llengua pròpia dels Països Catalans.

Nosaltres som avui aquí per defensar la llengua i la cultura catalanes perquè són els pilars que sostenen la nostra identitat. Sense llengua no hi ha cultura i sense llengua ni cultura no hi ha nació per independitzar.

Nosaltres som avui aquí per ser fidels al nostre lema: llengua, cultura i llibertat! Som aquí perquè des de fa segles la nostra nació lluita en diferents batalles, la de la llengua, la de la cultura, la de la repressió, la de la justícia social, la de la democràcia... Totes són batalles que conflueixen en la nostra batalla principal: la de la independència i la de la República catalana!

Nosaltres som avui aquí perquè sabem que només amb la independència podrem construir un nou país, una nova república on la llengua pugui viure en llibertat, un nou país amb més justícia social, amb més democràcia, un país millor per a tothom.

Som aquí per plantar cara al nacionalisme espanyol, per plantar cara als repressors, per plantar cara als que voldrien que no existíssim. Som aquí per plantar cara al franquisme, als franquistes "reciclats" i al neofranquisme´. Som aquí per plantar cara al feixisme i al neofeixisme. Som aquí per plantar cara a la "quinta columna" inserida al nostres països. I som aquí per dir-los ben alt i ben clar que no podran amb nosaltres, que no han pogut mai, ni amb els militars ni amb la força de les armes i que tampoc no podran amb jutges, lleis i sentències.

Companyes i companys! Som-hi! Amb determinació , amb força, amb coratge. Som-hi!

Llengua, cultura i llibertat! Independència i República!

 

L'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP) Analitzem l'enquesta de l'ICPS 2021. L'escola Turó del Drac i el conseller d'educació

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 13 de desembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Irene García Membre de l’Associació d’Estudiants Progressistes AEP. Política Educativa

Lourdes Escardívol, mestra. Membre de l’Assemblea Representants CxR

Núria Vilajeliu, organitzadora d’actes

Francesc Abad, analista polític

En el darrer programa del passat 29 de novembre, en el nostre davantal habitual, parlàvem de llengua i de la immersió lingüística, arran de la sentència del TSJC d’obligar les escoles a impartir el 25% de les classes en castellà.

El 2 de desembre ens despertàvem amb la notícia que el TSJC obligava l’escola Turó del Drac de Canet de Mar a fer el 25% de les hores lectives d’una sola classe de P5 en castellà. La denúncia l’havia posada una sola família i la sentència imposava un 50% en castellà, però de manera cautelar només en dictava un quart, mentre no responia al recurs interposat. En concret, ja s’estan fent en castellà tres de les cinc tardes de la setmana i dues hores més en horari de matí la resta de dies.

El conseller d’Educació, Gonzàlez Cambray, va dir, davant de l’escola mateixa i dels pares dels alumnes que Generalitat no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió al Turó del Drac. Que no s’hi pot fer res.

Segurament recordareu algunes de les declaracions que els polítics van fer després de les eleccions del 2017. Ens van repetir que necessitàvem un “govern efectiu” (és la denominació que van fer servir) i que entre molts altres objectius hi havia el de defensar la immersió lingüística.

Cada vegada queda més clar que la Generalitat no té cap poder ni polític ni administratiu o ,el té tan minvat, que serveix per a molt poc. Estem governats més que mai per una Generalitat autonòmica, controlada i fiscalitzada al màxim per l’Estat espanyol.

Manllevant les paraules de l’exvicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa: No tenim res del que vàreu prometre. El govern no és efectiu. No estau eixamplant la base. No hi ha diàleg, ni amnistia, ni desjudicialització. Tampoc llengua, ni inversions, ni Rodalies... Només teniu allò que havíeu promès que mai no acceptaríeu: indults a canvi de renúncies.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptor, filòsof i polític britànic del segle XVII, Edmund Burke. 

“Les concessions de dèbil són les concessions de la por”

Fins que hi hagi un sol represaliat, un sol empresonat, un sol exiliat des d’aquest programa continuarem marxant amb el pensament posat en tots ells. Perquè els volem a tots lliures. Els volem a tots a cas.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Independentisme: som davant d'una desfeta? (Síntesi de l'anàlisi de Francesc Abad sobre la darrera enquesta de l'ICPS)

Francesc Abad és un molt bon analista polític que, sovint, ens aclareix i ens ajuda a moure'ns amb més agilitat entre les diferents enquestes que van apareixent. Fa uns dies ha fet una extensa i detallada anàlisi de la darrera enquesta ICPS 2021. L’ha titulada “Anàlisi, des del dolor, de les dades preludi de la desfeta que està provocant la rendició d’ERC.”

L’anàlisi d’en Francesc és exhaustiu i molt (molt!) extens.  Intentaré, doncs, fer-vos-en una síntesi amb la intenció que us quedeu amb les dades més importants per tal de poder-hi reflexionar.

L’enquesta de l’ICPS, afirma Abad, “és una enquesta que es porta fent des de fa molt anys, fet que li aporta gran valor. I que sempre ha plantejat les qüestions amb intel·ligència, aportant molta i molt valuosa informació sobre la nostra realitat social i política.”

Com ja és habitual, en Francesc ens adverteix que la part menys interessant de l’enquesta és la projecció de vot que se’n fa i que això és a causa dels greus biaixos que l’afecten.

Per demostrar-ho, fa una comparació entre el que pronosticava l’enquesta sobre les eleccions del 14 de febrer de 2021 (ERC: 21,2% PSC: 13,8%  JxCAT: 9,9%  ECP: 6,8%) i el que va acabar produint-se (ERC: 21,3% PSC: 23,04% JxCAT 20,04% i ECP: 6,8%). Molt infravalorats en l’enquesta PSC (10 punts menys) i JXCAT 10,14 punts menys).

Afirma Abad, que les dades ICPS són el preludi de la desfeta política del nostre país, des d’un punt de vista nacional i de moviment independentista i en diu que la causa principal és la “rendició” d’ERC amagada en el seu gir polític.

En què es basa aquesta anàlisi negativa?

A la pregunta sobre quina hauria de ser la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol, els que responen un estat independent  ha baixat fins al 35,3% (El 2012 era d’un 44,3%).

A la pregunta “què voleu per Catalunya” L’any 2017 un 46,6% deien que independència i un 48,4% que formar part de l’Estat espanyol. Ara, el 2021, la xifra dels que diuen independència ha baixat fins al 39,4% i la dels que volen continuar dins l’Estat ha pujat fins al 52,9%.

Més preguntes... “A vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista?” Els que volen que acabi amb la independència: 2016: 37,8%; 2017: 36,2%; 2021: només un 29,3%-

“Vostè com creu que acabarà el procés sobiranista?” Els que creuen que acabarà amb la independència: 2017: 17%; 2021: únicament un 8% ho creu. La dada més colpidora és que entre els votants de JXCAT encara hi ha un 29,4% que així ho creuen, però entre els d’ERC ja només ho creuen un 9,8%.

Abad diu que una de les claus per entendre què esta passant les trobem quan es creuen les dades de la pregunta “A vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista” amb el record de vot a les eleccions del 14F. Mentre un 84% dels votants de Junts i un 85,7% dels de la CUP diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència de Catalunya, només un 52,8% dels votants d’ERC diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència. A més, un  43,7% dels votants d’ERC diuen que els hi agradaria que acabés amb un acord amb el Gobierno de España per dotar Catalunya de més autogovern. Els percentatges de només fa tres anys, els del 2018, deien que el 72,4% dels votants d’ERC els agradaria que el procés acabés amb la independència, i només un 25,9% que amb un acord amb l’Estat per tenir més autogovern. És a dir, segons l’anàlisi de Francesc Abad, fa tres anys l’anomenada “rendició” d’ERC encara no havia calat entre el seu electoral.

ERC no perd suports. ERC ni guanya ni perd suports electorats, però ha transformat el seu electorat de clarament independentista a no clarament independentista, cosa que provoca una gran esquerda en la majoria independentista.

Un altre factor d’anàlisi és que el procés no generi una fractura social i derivi en problemes de convivència. Aquest ha estat la formulació més esgrimida per l’unionisme per intentar aturar l’independentisme. Les dades ens diuen que en aquest tram final l’independentisme no ha sabut o no ha pogut respondre a la propaganda i estratègia unionista d’alimentar el conflicte social. Hi ha un 70% d’enquestats que expliciten el seu temor a aquest conflicte. És una dada massa contundent. El temor és majoritari entre el votant unionista, però també arrela entre l’independentista: un 50% també assenyala aquest punt com a crític i també manifesta els seus temors sobre que el procés acabi provoncant problemes de convivència.  

Sobre la Taula de diàleg: l’opinió majoritària de l’independentisme és que no tindrà cap resultat positiu. Un 84% dels votants de JXCAT estan convençits que no en sortirà res i, fins i tot, un 60,2% dels votants d’ERC pensa exactament igual.   

Sempre segons l’análisi que en fa Francesc Abad, el gir polític (la “rendició”) d’ERC es basa en la doctrina del “junquerisme” que té absolutament interioritzat que, apartant JXCAT i el que representa de qualsevol àmbit de poder, deixant-los fora de tot arreu en una legislatura entraria en descomposició i eliminaria així l'últim obstacle que té per fer efectiva la “rendició“ a canvi de l'hegemonia política autonòmica.

L’estratègia no li ha sortit bé en les darreres eleccions, tant en les del 21-D com en les del 14-F perquè els resultats de JXCAT van acabar sent molt per sobre del que ERC esperava. La intenció d’ERC (des del 2017) de pactar un front amb Comuns, CUP i PSC per deixar fora JXCAT ja no es podia fer, Estava tot preparat, però els resultats (inesperats) de JXCAT ho van impedir.

El petit espai d’esperança que en podem extreure de l’enquesta és que, malgrat tot, un 66,5% de la societat catalana creu que cal un referèndum perquè Catalunya pugui decidir el seu futur, davant el 26,9% que s’hi oposen.

Acabo aquest intent de síntesi amb les paraules finals de l’article:

Ens necessitem tots. Si no hi som tots no hi ha independència possible. Però per tornar a ser-hi tots els companys d'ERC han de posar fi a aquesta política de rendicio i divisió de la direcció junquerista i sergisolista que està reduint la base independentista i que, com hem vist avui, ens aboca a la desfeta com a moviment si no hi ha una reacció que l'aturi i així poguem revertir la situació.

Dies de fúria. Dies de glòria. (blog) Abad, Francesc

"La revolta de Cramòvia i altres contes" amb David Vila. La immersió lingüística

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 29 de novembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

David Vila, escriptor, rapsode, dinamitzador lingüístic i professor perquè creu que les paraules poden transformar el món. Membre de la Secció d'Arts i Lletres de la Fundació Bosch i Cardellach, representant d'aquesta entitat a la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell, vicepresident de la companyia de teatre-dansa Petit Món i un dels de les samarretes de ratlles de @llenguaferits.

Ha publicat diversos llibres bàsicament contes la majoria per a adults, però també algun d’infantil. I llibres sobre la llengua

Manel Carrasco, activista, exSN de l’ANC

Gabriel Ginebra, creador del #ManagingIncompetence, Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare de 7 fills, que encara viuen tots a casa.

Davantal

La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia.

El passat 23 de novembre, es complien 99 anys del naixement de Joan Fuster, autor d’una immensa obra filosòfica i literària. També són molt coneguts els seus aforismes, d’entre els quals hem escollit el que iniciava el davantal d’avui.

Durant més de 300 anys Catalunya  i la resta de la nació hem viscut i vivim una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial , política i humana. Hem hagut de fer front a continuats intents d’assimilació, de genocidi cultural i lingüístic.

Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics no s’han aturat mai, tampoc en l’anomenada “monarquia parlamentària”. L’any 2007, el govern del PP deia: "Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística.

El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el 2010 el Tribunal Constitucional amb la seva sentència contra l’Estatut; El desembre del 2010, el Tribunal Suprem Espanyol, en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics.

A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

No tot, però, és culpa de l’Estat espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que, també, ens han conduït fins a la situació actual. Començant per les nostres institucions que no han estat a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua i acabant per nosaltres mateixos quan, mancats de consciència lingüística,  renunciem massa sovint a fer servir la nostra llengua per tot i arreu.  

“Volíem fer la revolució, però ens agradava massa el peix...al cove....” Aquest és un dels microcontes del llibre La revolta de Cramòvia i altres contes, de David Vila i Ros.

En parlem tot seguit mab els nostres convidats. Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana... “Maons”, el microconte de David Vila 

“Tot d’una s’adona que no és res més que un maó en un mur. I en surt. I rere d’ell, un altre. I un altre, i molts més. Fins que el mur s’esfondra.”

La repressió continua. Des del Vull una resposta manifestem la nostra solidaritat amb Adrià Sas, l’activista de Vilafranca del Penedès, condemnat a tres anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra un agent de l’autoritat durant les manifestacions del primer aniversari de l’1 d’Octubre. La darrera setmana, el TSJC ha desestimat el recurs que va presentar i ha confirmat la sentència.

I per això, mentre hi hagi un sol empresonat, un sol exiliat un sol represaliat. Des del Vull una resposta marxarem amb el pensament posat en tots ells. Perquè els volem a totos lliures. Els volem a tots cas.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Carta a la gran Núria Feliu

 

Ei, Núria!

Avui, que el sol mig s’intueix entre núvols blancs com la neu, m’he decidit a escriure’t una carta que sé que, probablement, no podràs llegir.

Ja saps que avui en dia les cartes ja no són el que eren. Aquesta tampoc. Ja no són paraules escrites a mà en un paper blanc o ratllat, sinó que seran mots que viatjaran en aquest espai intangible que són les fantàstiques, estimades i alhora maleïdes xarxes.

Aviat farà un any, ja vaig fer una cosa semblant amb “La gran Núria Feliu”, aquell post on vaig explicar una mica com ens vam conèixer i la relació que des d’aquell dia vam mantenir. Hi expressava els meus sentiments tot escrivint:

“No me la trec del pensament... T’admiro, Núria. T’estimo. T’estimem. Recupera’t. Encara hi ha molta feina a fer i com tu acostumaves a dir-me: “Jo no sóc jubilada. Jo no em jubilaré mai.”

Aquest món no gira sempre com voldríem. Els mesos passen i els meus desitjos, els de tanta gent, no es compleixen. És per això que avui sento la necessitat d’escriure’t... I ho faré d’una manera un xic diferent, un xic estranya si vols, però que m’ha semblat una bona manera de continuar recordant-te i estimant-te.

Ho faré a través d’alguns dels versos de les teves cançons, de tantes i tantes cançons, sempre en la nostra llengua, que has cantat com ningú. Sempre esperant que et recuperis i que tornis amb tots nosaltres:

Us vull dir, I no us dic cap mentida,

que, de cop, molt petita m’he vist.

Que m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.

A tots i a cadascú avui cantaré.

Ja t’he reconegut

Ja us he reconegut

Sou aquí, els bons amics que jo estimo

I quan et trobis bé:

Truca’m.

Aquí sóc.

T’espero. Si.

No creguis pas que perquè m’has deixat,

jo no

et respondré

I, mentrestant, en aquesta llarga espera, recordaré “L’ombra del teu somriure”: 

Aquest somriure teu,

aquest que em fas,

serà com un adéu

si tu te’n vas.

Perquè... “Ningú ho podrà saber com jo”

Les coses que tu fas

les porto dintre meu,

de l’aire del teu pas

al teu somriure mailiciós i lleu.

Recordo, recordo...

Recordes quan ens vam trobar?

Va ser un bon temps aquell,

no el puc oblidar.

Recordes com vam somniar?

Teníem tot el temps

i el món a la mà.

“Passen els dies, passen les nits” I des de fa massa temps...

Passen els dies

Passen les nits

I encara espero

La teva companyia.

Si ara ens veiéssim, segurament em diries:

Quan em tornis a veure

potser em trobis estranya,

potser et costi de creure

que he pogut oblidar.

I, en aquells moments, probablement jo pensaria...

Mil estrelles han brillat,

els núvols ja han passat,

que tu, amb mi viuràs per sempre.

I també m’agradaria dir-te que la lluita continua... 

I no m’he rendit

i he seguit la lluita.

Dia i nit, pensant en tu. 

Més enllà demà

La nostra terra que no pot riure

Tu saps que demà serà lliure.

 La nostra terra, farta de pluja,

Sap que hi haurà sol i demà

Més enllà…

Perquè tu i jo sabem que el que és impossible només triga una mica més. Sempre, sempre, hi haurà un demà...

Potser demà…

Començarà un nou dia,

hi haurà una estrella balba

i amb la claror de l’alba

ens donarem la mà.

Bé, Núria... T’haig de deixar. Aquestes paraules, aquests versos que sé que, probablement, no puguis llegir mai, són el meu modest, però sentit homenatge que una vegada més, des de la distància, t’ofereixo amb tota la meva estima i admiració.

Acabo ja... I ho faré manllevant de nou les paraules de la Núria Cadenes:

“Des que he sabut la malaltia de la Núria que no me la trec del pensament. I del cor. I de la pell. I de tot arreu on arriba la seva veu modulada i fonda i meravellosa.”

Fins aviat. Núria!

Molts petons,

Nosaltres també en tenim la nostra part de culpa (Nou atac contra la llengua catalana. 3 i final)

 

No tot és culpa de l’Estat espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que, també, ens han portat fins a la situació actual.

Les darreres dades d’usos lingüístics ens diuen que només el 31,5% de ciutadans tenim el català com a llengua inicial. Un percentatge que encara baixa més a l’Àrea Metropolitana on se situa en un 24,3%

De cada deu parlants de català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. Només el 12% mantenim la llengua en les converses bilingües.

De les persones nouvingudes entre els anys 2000 al 2020, només el 6% té el català com a llengua de relació interpersonal.

Els catalanoparlants tenim, doncs, una bona part de culpa en el fet que l’ús de la llengua hagi reculat tant en els darrers decennis. Ens cal enfortir la nostra consciència lingüística, empoderar-nos individualment, usar la llengua per tot i arreu i no canviar mai (o gairebé mai) de llengua.

Som els únics culpables? Evidentment que no. L’Administració (entenent com Administració la Generalitat, els Ajuntaments, les Diputacions, els Consells Comarcals...) no han fet bé la seva feina.

Comencem per la immersió... Llegiu aquest article del 2015 de Carme Junyent titulat “El 25%”. Entre altres coses escriu:

“En un estudi de Vanesa Bretxa i Xavier Vila a la Ciutat de Mataró publicat l'any 2012. I la consellera, Irene Rigau, va revelar que a Catalunya hi havia 459 escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D'aquests centres, 332 eren escoles de primària i 127, centres de secundària. I ara ens esquincem les vestidures perquè el tribunal suprem 'imposa' el 25% de castellà?”

La immersió lingüística és un programa extraordinari que va néixer el curs 1983-84 . El Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya (SEDEC), dirigit per Joaquim Arenas el va aplicar per primera vegada a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants.

Per causes diverses, entre elles la poca preparació d’alguns professors i la manca de consciència lingüística d’altres, va provocar que mai no s’hagi implantat al 100%. Durant anys, l’Administració va amagar dades desfavorables fins que recentment s’ha vist obligada a reconèixer la crua realitat. Observem aquestes dades:

Any	Alumnes que s’adrecen en català als professos	Treballs en grup. Parlen en català entre ells	Català llengua vehicular del professor
2006	56%	67,8%	63,7%
2021	39,4%	21,4%	46,8%

Des del 2006 l’ús del català a les aules ha anat minvant progressivament. Actualment, hi ha un ús infreqüent del català en les interaccions orals de l’alumnat i una clara tendència del professorat a canviar de llengua, també en  el temps no lectiu.

Per intentar redreçar la situació actual ens calen moltes coses, individuals, col·lectives i, també, la implicació decidida de l’Administració. Cal formar molt millor el professorat de primària i secundària; un protocol d’actuació per als directors dels Centres quan els professors no compleixin; i un control dels inspectors perquè facin la seva feina i la facin bé.

I impulsar un Pla Nacional per la Llengua que impliqui l’Administració en tot el seu conjunt, a totes les Conselleries de la Generalitat i a totes les regidories dels Ajuntaments. Que impliqui empreses i entitats. Un Pla que segurament arriba amb molt de retard, però que si no el redactem, l’acordem i el duem a terme no podrem de cap manera redreçar la situació.

Sense llengua no hi ha cultura. I sense llengua ni cultura no hi ha nació.

I sense nació....

"Obro de nou, la finestra del record..." (4 anys sense Patrícia Gabancho)

Avui fa quatre anys que ens va deixar Patrícia Gabancho.

El 28 de novembre de 2017 escrivia aquest article "Tant de bo coincidim en altres vides... Patrícia Gabancho sempre en el cor i en el record".

Avui, quatre anys després, continuem recordant-la i enyorant-la. Continua ocupant un espai en el nostre cor.

Obro, de nou, la finestra del record

- a voltes s’obre sola, entre vents huracanats…-

i, avui,  em recolzo serenament a l’ampit,

amb un somriure als ulls,

mentre una brisa suau m’acarona...

   La finestra del record (Joan Abellaneda)

"Nunca fue lengua de imposición..." (Nou atac contra la llengua catalana. 2)

 

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»

(Juan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)

Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols, des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel II els reis “Alfonsos!, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco, el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua... i això només té un nom: genocidi.

Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de territoris dels Països Catalans patiran la persecució a partir dels Decrets de Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió: “Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”

Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics han continuat. Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”, del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.”

Els atacs han continuat en l’anomenada “monarquia parlamentària”. Anem a l’any 2007. Declaracions del PP:

"Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest ja era el seu principal objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, els atacs es van començar a dirigir contra la Llei d’immersió lingüística.

El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’obligació de la Conselleria d'adoptar les "mesures necessàries" perquè en els fulls d'escolarització s'inclogués una casella que permetés als pares decidir en quina llengua volen escolartizar els fills, català, castellà, o totes dues. Caldrà incloure la pregunta, segons deia el TSJC, per fer "efectiu el dret" de l'alumne a rebre en la llengua triada el primer ensenyament  (educació infantil i primer cicle de Primària).

El  2010, quan el Tribunal Constitucional va emetre la seva sentència contra l’Estatut, bona part de la nostra classe política ens va dir que no ens preocupéssim perquè no s'havia retallat res d'important. No obstant aquest optimisme, la sentència contra l’Estatut va desencadenar una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.

Així, el mes de desembre, de 2010 el Tribunal Suprem Espanyol, en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics. Significava això el principi de la fi de la immersió lingüística?

A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua. En els darrers decennis, sobretot entre el 1980 i el 1990, es van emprendre bones iniciatives, per exemple la immersió lingüística. També es van abocar diners en campanyes de promoció de la llengua, es van estimular  les classes de català per a adults, i es va intentar dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística, una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les conseqüències.

I més coses... I d’això tractarà el proper article.

Guanyar la llengua, dia a dia (Nou atac contra la llengua catalana. 1)

 

Ahir, va esclatar la notícia: “El Tribunal Suprem espanyol ha ordenat que el 25% de la docència a Catalunya sigui en castellà, tal com va establir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.”

Vull compartir amb els que bonament em llegiu tres articles sobre el tema. En el primer, vull manifestar la meva indignació (una vegada més i van...) per aquest nou atac del nacionalisme espanyol en els seus intents constants d’assimilació. El segon, serà un exercici de memòria històrica sobre la llengua. I, finalment, en el tercer, intentaré enfocar la mirada cap endins, cap a nosaltres mateixos om a individus i com a societat.

Som-hi, doncs!

El mes de març d’enguany, Ot Bou ja ho denunciava en aquest article “Per què és mentida que la llei Celaá blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia?

“La situació del català a l’escola és definitivament a mercè del govern espanyol.” L’article ja comentava la sentència del TSJC, ara ja avalada i confirmada pel TS, que reconeix el Ministeri d’Educació espanyol com una autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya, i obliga la Generalitat a adoptar “amb efecte immediat” les mesures necessàries perquè un 25% de l’ensenyament a Catalunya s’imparteixi en castellà.

S’ha perpetrat un nou atac contra la llengua catalana. Un atac que respon a l’estratègia sistemàtica dels aparells polítics i judicials de l’Estat espanyol de menyspreu i residualització de la llengua catalana; especialment pel que fa al model educatiu de la immersió lingüística.

Aquesta sentència obliga la Generalitat a modificar el sistema d’immersió lingüística i a garantir que els alumnes rebin un 25% de l’ensenyament en castellà. Representa un nou atemptat contra la llengua en general i la immersió en particular. Tot plegat tenint en compte que el nombre de pares i mares que han fet reclamacions en aquest sentit sempre ha estat més que mínim, davant la gran majoria de pares i mares d’orígens i llengües diverses que se senten plenament  identificats amb el model d’escola català.

La immersió lingüística va ser l'estratègia més adequada i eficaç en la implantació del model d'escola catalana en llengua i continguts. Hauria estat un greu error separar els infants per raó de llengua. La immersió ha permès, en principi, facilitar a tots els nens i nenes d'aquest país dels mateixos instruments culturals i lingüístics, per tal que es puguin desenvolupar amb les mateixes possibilitats, independentment de la seva llengua familiar.

Els mínims de tot tipus, polítics, lingüístics... que es van establir durant la transició del franquisme, semblen encara massa grans per a l’Estat espanyol. Cal doncs, torpedinar tots aquells mínims, no només per evitar que s’eixamplin i augmentin, sinó per tal d’acabar d’una vegada per totes amb els petits marges de maniobra de què disposa Catalunya per continuar subsistint con nació.

El nacionalisme espanyol del segle XXI ja no fa servir els exèrcits ni la policia; ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia. Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis -també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que es va iniciar fa més de tres segles.

Acabar amb la immersió lingüística és l’objectiu que el nacionalisme espanyol es va proposar ja fa més de 20 anys. Ha estat un llarg procés de denúncies i sentències que ha anat minvant el model d’escola catalana. Darrere de tot aquest procés no hi ha hagut mai cap objectiu pedagògic ni tan sols de preocupació d’uns pares per l’escolarització dels seus fills. Darrere de tot això només hi ha hagut i hi ha una posició ideològica i política de determinades forces enemigues de la normalització lingüística i disposades al que sigui, fins i tot a trencar la convivència i la cohesió social, per atacar la llengua catalana en un dels pocs àmbits on podia comptar amb un espai favorable.

Reclamem, doncs, al nostre Govern que no es faci cap pas enrere en aquest tema i demanem a tota la societat, especialment a la comunitat educativa, que es mantingui ferma i decidida per mantenir i millorar aquest llegat pedagògic de qualitat, de país i de convivència que hem construït des de l’escola.

El títol d’aquest post és manllevat de la frase de Joan Fuster:

"La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia"