Avui, 19 de desembre de 2023, la Generalitat de Catalunya
compleix 664 anys. Va ser el 19 de desembre de 1359 que es va constituir la
Diputació del General, predecessora de la Generalitat de Catalunya.
En aquells temps, s’estava disputant la Guerra dels dos
Peres, un dels episodis de la primera guerra civil catalana, entre el 1356 i
1375. Les decisions importants al nostre país es prenien a les Corts, el rei no
podia prendre cap decisió per si sol. El 1359, el rei va demanar, doncs, una
aportació econòmica per tal de sufragar les despeses que ocasionava la guerra.
A les Corts celebrades el 19 de desembre de 1359 es va crear un organisme que
es dediqués a recaptar i gestionar els diners peraquest objectiu.
Pere III el Cerimoniós va anomenar-la Diputació del
General perquè, segons ell, representava el “general de Catalunya, ara
congregat a la Cort que celebrem a la vila de Cervera”, és a dir a la totalitat
dels seus habitants. Efectivament: va ser a l’actual capital de la Segarra que
van celebrar-se les Corts en què va néixer la futura Generalitat. A més, durant
aquestes sessions es van escriure els estatuts de la nova institució i es van
decidir les funcions de cada diputat.
Es van nomenar quatre diputats per cada un dels braços
governants del país /l’eclesiàstic, el militar i el civil) i quatre consellers
per cada braç. Els escollits integraven la Diputació del General i tenien
plenes competències per aprendre decisions amb la mateixa validesa que les
Corts. És a dir, es convertien en la màxima autoritat de Catalunya. El primer
president va ser Berenguer de Cruïlles que va governar del 1359 al 1362. Al llarg d’aquests 664 anys d’història, la
Generalitat ha tingut 132 presidents.
A principis del segle XV, a més de competències
econòmiques, va adquirir atribucions de defensa i govern i, posteriorment,
polítiques. De fet, era la institució encarregada de vetllar que la monarquia
respectés les constitucions i els drets de Catalunya. Durant la guerra civil
catalana (1462–72), la Generalitat va encapçalar l’oposició al rei Joan II.
Dos anys després de la desfeta del 1714, la Generalitat,
com les altres institucions del país, van ser abolides pel nou règim borbònic
mitjançant el Decret de Nova Planta (1716). Això va suposar la fi d’una
organització política i jurídica pròpia a Catalunya.
Final
La frase de la setmana de l’escriptor i acadèmic nigerià Chinua
Achebe:
“Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, la
història de la cacera glorificarà sempre el caçador”
El programa d’avui ha estat el darrer de l’any 2023. Tornarem el 9
de gener per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.
Que tingueu un molt Bon Nadal i un millor any 2024!
Frederic
Cano,periodista, director i
fundador d’ETV Llobregat, president del grup Televisions Digitals Independents
Davantal
El juny de 1983, fa més de 40 anys i
unes mesos abans que TV3, ETV, la més
nostra de totes, va fer la seva primera emissió.
Durant els primers anys, va anar fent
emissions esporàdiques, mentre buscava un lloc estable on ubicar el seu centre
emissor i millorar la senyal de televisió. Va ser el 21 de setembre del 1986
quan va iniciar les seves emissions regulars, i sense interrupcions. A poc a
poc es va anar consolidant amb programes i notícies de proximitat, inicialment
a Esplugues de Llobregat.
Un punt significatiu en la història de
la cadena va arribar l’any 1995, quan va informar de primera mà dels successos
al conflicte dels Balcans. Dos equips de l’emissora es van desplaçar a Sarajevo
per portar els aliments recollits a Esplugues de Llobregat..
La televisió s’aniria consolidant i al
2001 va engegar el nou centre emissor, que va permetre l’extensió de la cobertura.
El 2003 s’inauguren les noves instal·lacions molt més àmplies i modernes.
Si ETV va ser una de les primeres
televisions comarcals de Catalunya, l’any 2006 amb la concessió de la
TDT-Local, va obtenir la tercera millor puntuació de tots els projectes de
televisions locals presentades a Catalunya, i com no el millor projecte per al
Baix Llobregat. L’expansió es consolida.
ETV va incorporar altres mitjans com a
grup de comunicació audiovisual: l'any 2007 es crea E-digital, el primer diari
digital del Baix Llobregat. Aquest mateix any, ETV amb tot un conjunt de
televisions d'arreu de Catalunya van crear dues noves plataformes de televisió
privades: Televisions Digitals
Independents (TDI) i l'Associació de
Mitjans de Proximitat (AMP). El 2008 conjuntament amb altres emissores crea el grup d’emissores
de ràdio Emissores Catalanes Audiovisuals
de Proximitat. L’abril del 2010 va néixer el setmanari 30º del Baix
Llobregat i l'Hospitalet. També existeix, des de 2013, la pàgina web de la
cadena.
Recentment ha creat el Grup ETV
Terramar amb canals de referència al Baix Llobregat, Garraf, Penedès,
Tarragonès, Alt Camp i Conca de Barberà.
En parlem amb el nostre convidat...
Som-hi. Comencem!
Final
Darrer programa de l’any... La frase de la setmana d’avui
seran uns versos de Roc Casagran que ens serveixen per desitjar- vos que
tingueu un Bon Nadal
És
Nadal i pensaré en tu,/ I pensaré a pensar-te cada dia,/ Que ets tu qui em fa
com sóc i potser ignores/ Que sense tu no hi ha Nadal possible.
I avui, més que qualsevol altre dia, marxem amb el
pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la
presó i l’exili.
Tornem el dilluns 8 de gener . Que tingueu un Bon Nadal
i, com sempre, molt bona feina!
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la
nostra història. Programa 246.
Al nostre país, les festes de Nadal pròpiament
dites comencen la nit de Nadal (24 de desembre) i duren fins el dia de Reis (6
de gener), aquestes ja tenen un inici litúrgic, l’Advent que, enguany, va
començar el diumenge 3 de desembre i s’acabarà el dia 24,la Nit de Nadal. Alguns potser coneixeu
l’Advent a través del modern calendari de xocolatines, una mostra més de la
comercialització de les festes nadalenques. En el cristianisme, però, l'advent
s'associa amb la vinguda de Jesucrist, el 25 de desembre. Té una durada de
quatre setmanes i se celebren els quatre diumenges més pròxims a Nadal. Cada
setmana té un significat concret: despertar-se, posar-se en camí, buscar i acollir.
Una de les tradicions més celebrades, sobretot
per la mainada, és la de fer cagar el Tió. La cerimònia de fer cagar el tió (i
no pas com massa gent diu ara el “cagatió”) és una tradició molt arrelada a
Catalunya que també se celebra a Andorra, Aragó i Occitània.
El caràcter de celebració infantil de fer cagar
el tió, amaga al darrere antigues pràctiques ritual dirigides a propiciar
l'abundància, la fertilitat i la cohesió familiar al bell mig de l'hivern. El
tió, tros de soca robusta que es feia cremar al foc de la llar, simbolitzava la
comunitat i la continuïtat de la família. Hom creu que el tió està
habitat per les animetes o esperits dels avantpassats o que en el seu interior
hi visquin petits follets, o algun geni del bosc, ja que el tió és també un
símbol de les velles divinitats pairals. Sigui com sigui, sempre està habitat
per esperits benèfics capaços d’allunyar als dimonis i esperits malèfics durant
aquestes festes. Se’l considera un protector de la casa.
Antigament,
el tió de Nadal s’havia d’encendre amb les restes del vell tió. Així es
perpetuava, sempre vi, el foc de la llar domèstica, venerat en un altre temps
com un veritable déu.
Modernament,
cal treure el tió el 8 de desembre, tapar-lo amb una manta perquè no passi fred
i se l’ha d’alimentar cada dia. Al Tió li agrada menjar el mateix que als
animals de peu rodó: garrofes, carabassa i fruita o verdura de poc valor. La
Nit de Nadal farem cagar el Tió donant-li cops de bastó, alhora que se li canta
una cançó tradicional. Per indicar que ja no vol cagar res més, caga una
arengada ben salada, un all o una ceba.
Avui,
que som a 13 dies del Nadal, es bo recordar les nostres tradicions, abans que
siguin literalment devorades per personatges aliens, com el panxut de
barbassablanca i vestit de vermell que,
imposat pel màrqueting, ens arriba cada Nadal en un trineu tirat per uns
animals tan nostrats com són els rens.
Final
La frase de la setmana, avui que hem parlat de
bandolers, està extretadel número 26 de
la revista Nosaltres Sols, publicada el 3 d’octubre de 1931
“Avui, els bandolers van vestits d’etiqueta i
maniobren amb tota la impunitat”
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per
descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.
Hi
ha una frase aplicada a la recuperació de la memòria històrica i al reconeixement
dels represaliats i exiliats a causa de la Guerra Civil espanyola que diu :
“L’oblit dels represaliats va ser la seva darrera derrota i també la de tots”
Arreu
del món, escampar la desmemòria i l’oblit entre la població és una de les armes
més utilitzades pel feixisme i per les dictadures, entre altres.. Sovint, fan
forat en la ment de moltes persones predisposades ja d’inici a, el que en diuen,
“passar pàgina” és a dir a oblidar, ja sigui pel patiment sofert, per la
recerca de la tranquil·litat, de la comoditat o, simplement per pura
inconsciència i ignorància.
Ahir
diumenge, va tenir lloc a Vilafranca del Penedès l’acte unitari “Contra la
repressió feixista. Resistir és vèncer” organitzat conjuntament pel Grup de suport Sas absolució i la Plataforma Antirepressiva deBarcelona.
En
l’acte hi van participar, a més de Juan Manuel Olarrieta, advocat penalista
basc, l’activista Adrià Sas, detingut el 2020 i que el 2020 va ser condemnat a
res anys, sis mesos i un dia de presó per un delicte d'atemptat contra
l'autoritat i un delicte de lesions lleu, Els fets es van produir l’1 d’octubre
de 2018, al voltant del Parlament de Catalunya enel primer aniversari del referèndum sobre la
independència de Catalunya. Actualment resta a l’espera del recurs que ha de
resoldre el Tribunal Suprem.
També
hi era Òscar Campos membre de la campanya antirepressiva 21 raons i un dels
querellants contra la infiltració policial a Girona.
Represaliats
de l’Operació Judes, pendents de judici des de fa més de quatre anys als quals
se’ls vol processar per terrorisme. Un total de dotze encausats als quals se’ls
demanen un total de 248 anys de presó. Les acusacions populars els demanen condemnes
que van entre els 8 i els 33 anys de presó..
Nil
Soler i Clara Sants que seran jutjats el proper 13 de desembre pels
enfrontaments que es van produir en una parada de Vox a Vilafranca del Penedès.
Per
mi, que intento conservar una mentalitat positiva, la sala era mig buida i no
puc evitar tenir la impressió que la gran majoria dels represaliats comencen a
caure en el procés de desmemòria i d’oblit. Els activistes d’ahir a Vilafranca
només son una mostra de la gran quantitat de víctimes de la repressió de
l’estat, majoritàriament joves, i que estan vivint des de fa anys amb l’espasa
de Damòcles en forma de judici, condemna, inhabilitació o de repressió
econòmica.
“L’oblit
dels represaliats va ser la seva darrera derrota i també la de tots” De
nosaltres depèn que la frase acabi esdevenint i una realitat.
En
parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La
frase de la setmana... Un proverbi xinès:
“La
persona que diuque no es pot fer, que
és impossible, no hauria d’interrompre la persona que ho està fent.”
Marxem
amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la
repressió, la presó o l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Benvingudes
i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 245
3 de desembre de 1981... Vam conèixer la notícia a primera hora
del matí. S’acabava de produir una de les accions repressives més importants
contra l’independentisme català. 23 militants independentistes són detinguts de
matinada i els és aplicada la llei antiterrorista que havia estat aprovada pocs
mesos abans al Congrés espanyol. Van ser detinguts independentistes a
Esplugues, de Llobregat, Barcelona, Manresa,Reus i València.
Va ser una operació va ser muntada amb espectacularitat i
contundència. La policia va retenir les famílies fins a primeres hores del matí
per tal que no avisessin ningú i a manera d’ostatges.
Han passat 42 anys.. Encara recordo molt bé, però, la
mobilització popular que es va originar en contra d’aquestes detencions. Va ser
realment espectacular, tenint en compte l’època i la situació política. Existeix
un vídeo titulat “Esplugues, 10 dies de llluita” que recull les mobilitzacions
de resposta a aquestes detencions a Esplugues del Llobregat, que va realitzar
una vaga i diverses accions en protesta per la detenció de Marcel Caselles (veí
de la població) i la resta d'independentistes
Els detinguts van restar incomunicats i sotmesos a durs
interrogatoris i a tortura. Finalment, van ser posats en llibertat 19
d’aquestes persones sense càrrecs, i dos dels detinguts al País Valencià van
ser alliberats sota fermança. Pere Bascompte i Jaume Llussà van ser
empresonats, acusats de pertànyer a Terra Lliure.
Avui, 42 anys després, volem recordar aquelles persones,
lluitadors i lluitadores, que en moments molt difícils arriscaven diàriament la
llibertat i fins i tot la vida perquè aquest país pogués avançar en el camí de
la seva llibertat.
Aquests són els seus noms. Alguns, malauradament, ja no podran
veure aconseguit el seu ideal:
Els militants d'IPC: Mait Carrasco (Barcelona), Marcel Casellas
(Esplugues de Llobregat), Carles Castellanos (Barcelona), Josep Vicent Just
(València), Teresa Lecha (Barcelona), Maria Llum López (Barcelona), Josep
Mariné (Reus), Daniel Pérez (València), Blanca Serra (Barcelona), Eva Serra
(Barcelona).Simó Aguilar (València), militant del Partit Nacionalista del País
Valencià (PNPV).
Els independentistes Jaume Llussà i Pere Bascompte (Manresa),
Eduard Aleu (València), Pere Anguera (Reus), Maria Alicia Corachan (València),
Lluís Font de Rubinat (Reus), Clara Galovart (Manresa), Josep Oliveres
(Manresa), Lluïsa Parra (València) i Pilar Sala (a Manresa).
Final
La
frase de la setmana del Dalai-lama, que significa oceà de saviesa, és el títol
de l'autoritat suprema del Tibet i un dels títols religiosos més importants del
budisme tibetà.[
“Quan
perdis, no perdis mai la lliçó”
Tornem
la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la
nostra història.
Anna
Arqué,consultora i activista
política. Portaveu pels Països Catalans de la Comissió Internacional de
Ciutadans Europeus (ICEC)
Evelí Adam, artista
i activista cultural
Davantal
Crec
que va ser en Vicent Partal que, en un dels seus editorials, va escriure que el
pacte polític signat entre Junts i el PSOE no era un pacte típic de qualsevol
democràcia europea, sinó que tenia l’estructura, la tècnica i la narrativa d’un
acord de pau. I que, en aquest sentit, va molt més enllà de qualsevol cosa
signada abans i no es pot comparar amb res del que hàgim vist fins ara.
Un
acord de pau és un acord entre dues parts en conflicte, en general entre els
països o governs, que posa fi formal mitjançant l'elaboració de documents on
s'estipulen els acords arribats en la negociació de la pau.
De
cara a un futur a més llarg termini, el punt més important del pacte se centra
en el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i
l’Estat espanyol que s’intentarà resoldre en la taula de negociació entre
ambdós partits. Junts no reconeix el marc constitucional espanyol i, per aquest
motiu, les reunions tindran lloc fora del territori espanyol. La primera va
tenir lloc dissabte passat a Suïssa.
Aquest
punt és el primer que ens fa veure aquest pacte com un acord de pau. L’altre
punt important és sens dubte, la figura del mediador, o mediadors,
internacionals. Les converses seran coordinades i verificades pel Centre per al
Diàleg Humanitari Henry Dunant, que ja va fer de mediador entre ETA i el PSOE.
El mediador serà Francisco Galindo Vélez un diplomàtic amb una llarga carrera
dins l’Organització de Nacions Unides, ambaixador a l’estat francès, entre el 2010 i
el 2015 i a Colòmbia més tard. Durant l’estada a Colòmbia va participar
activament en les negociacions entre les FARC i el govern colombià, i va fer de
verificador per a les Nacions Unides del compliment dels acords signats a
l’Havana entre el govern i la guerrilla.
Alguns
opinadors i tertulians habituals han criticat la manca de transparència
d’aquestes negociacions. Potser caldria recordar-los que el treball dels
mediadors en conflictes internacionals es basen en uns principis com la
Imparcialitat. El mediador no pren part a favor o en contra dels posicionaments
de les parts; tampoc no en té, d'interès directe o indirecte en la solució del
conflicte. La confidencialitat. El contingut de tot el que les parts diguin o
expressin dins del procés de mediació és secret i no es pot fer servir fora de
la mediació i la voluntarietat. Les parts en conflicte han de partir d'un punt
inicial d'acord: volen donar l'oportunitat a la mediació per gestionar el seu
conflicte. Això implica que, en qualsevol moment, una de les parts pot
retirar-se i donar per acabada la mediació.
Només
el temps ens dirà si aquestes negociacions ens conduiran a ratificar la nostra
decisió expressada en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 o si només seran
una demostració més de la intransigència colonitzadora de l’Estat espanyol.
Final
La
frase de la setmana de l’inventor i home de negocis estatunidenc Thomas Alva
Edison
“L’autèntic
valor d’una idea es troba a fer-la servir”
Marxem
amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la
repressió, la presó i l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Fa deu anys, el 4 de desembre de 2013 ens deixava l'escriptora, poeta, lexicòloga i bibliotecària Joana Raspall.
El 2006, quan tot just començava a fer televisió, vaig tenir l'honor i el plaer de poder entrevistar-la en el programa CAL parlar de llengua que llavors fèiem a ETV Llobregat. Llavors, Joana Raspall tenia 93 anys i vam poder tenir una conversa de 50 minuts en què vam repassar la seva vida i una bona part de la seva obra. Em van impactar fortament la seva extraordinària personalitat i la seva gran capacitat intel·lectual i sempre he recordat aquells minuts d'una de les més intenses i agradables converses que he pogut mantenir.
Avui, deu anys després de la seva mort, vull recordar-la amb un dels seus poemes més emblemàtics Endavant!
Sentit
homenatge a l’activisme per la llengua de la Catalunya del Nord en els XXI
Premis Nacionals Joan Coromines
• La Coordinadora d’Associacions per la
Llengua Catalana (CAL) i Aire Nou de Bao homenatge els batlles encausats per
portar el català als plens municipals
• Nicolas Garcia demana el suport dels
ajuntaments bretons i corsos per portar el debat a l’Assemblea Nacional
Francesa
Aquest
dissabte 25 de novembre, la Coordinadora
d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i l’entitat Aire Nou de Baó han fet un homenatge a
la Catalunya del Nord i al seu activisme per la llengua catalana en la
vint-i-unena edició dels Premis Nacionals Joan Coromines.
El
Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà ha acollit, de 15 a 18 hores, aquesta
celebració que ha guardonat Blanca
Serra, Pere Manzanares, Berenguer Ballester, l’APLEC (Associació per a
l’ensenyament del català) i Ampli
Productora pel seu compromís en la normalització de la llengua, cultura i
nació catalanes.
Al
llarg de la celebració també s’ha fet un homenatge
als cinc batlles de la Catalunya del Nord que aquest mes d’abril varen ser
jutjats al Tribunal Administratiu de Montpeller per haver modificat el
reglament del seu consistori per tal que el regidor que així ho desitgés,
pogués parlar en català als plens municipals.
“Hem fet una cosa senzilla, com és
parlar la nostra llengua al nostre país”, ha explicat Marie Costa, batllessa d’Els Banys, que
ha demanat el suport del màxim de gent possible en aquesta lluita, ja que
“simbòlicament és molt important”.
Per
la seva banda, Nicolas Garcia,
batlle d’Elna, ha subratllat la importància que més ajuntaments, com els
bretons i els corsos, també se sumin a la iniciativa per tal de portar el debat
a l’Assemblea Nacional Francesa.
Qui
també ha assistit a la celebració ha estat Clara
Ponsatí, eurodiputada de Junts i Lliures per Europa, i Lluís Puig, exconseller de Cultura i actual responsable d’acció
cultural i difusió del Consell de la República. En una breu intervenció,
Ponsatí ha afirmat que la Catalunya del
Nord és un exemple de com mantenir viva la nació en situacions adverses.
Durant
l’acte de lliurament de premis, Francesc
Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat, ha fet un
parlament en el qual ha remarcat el compromís i la disposició del govern de
Catalunya de continuar treballant per a la normalització de la llengua
catalana.
Bernat
Casals, president d’Aire Nou de Baó,
ha recordat el dret i el deure de parlar català sempre i amb tothom mentre que Jaume Marfany, president de la CAL, ha destacat que la Catalunya del
Nord és terra d’acollida i de refugi.
Aquest
2023 fa vint-i-una edicions que la Coordinadora d’Associacions per la Llengua
Catalana (CAL) organitza els Premis Nacionals Joan Coromines en record al gran
filòleg i lingüista. La present edició ha estat coorganitzada per Aire Nou de
Bao, una entitat al servei de la llengua i la cultura catalanes al municipi
rossellonenc de Bao.
Des
d’ambdues associacions s’ha decidit guardonar Blanca Serra per la seva intensa i dilatada lluita per la llengua
catalana i la llibertat dels Països Catalans; a Pere Manzanares per la seva trajectòria política i cultural, amb
més de 40 anys d’iniciatives a favor de la llengua catalana en el territori
nord-català; a Berenguer Ballester
per la seva perseverança a favor de la llengua catalana en els mitjans
d’informació de la Catalunya del Nord, a l’APLEC
pels 40 anys promovent l’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes, i a Ampli Productora pels continuats continguts
de producció multimèdia i audiovisual en llengua catalana i referits a
temàtiques culturals i esportives del territori nord-català.
JOSEP MARIA FIGUERES, historiador, professor titular d’història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). S’ha especialitzat en l’estudi del periodisme al qual ha dedicat mig centenar de llibres dels que destaquen les dues grans monografies sobre el Diari Català i La Veu de Catalunya.
Davantal
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la
nostra història. Programa 243
«Lo
programa del catalanisme en totes ses manifestacions no pot ésser més que un:
rompre les lligadures que tenen la nostra regió agarrotada i subjecta, substituint-les per los suaus i dolços
llaços de l´afecte que la germanor fa nàixer»
La frase anterior és del llibre Lo catalanisme,
de Valentí Almirall, periodista i polític, publicat el 1886. Valentí Almirall, va
néixer el 1841 a Barcelona i se’l considera el pare del republicanisme
federalista d’esquerres, per tant del catalanisme d’esquerres. Amb poc més de
24 anys, durant el seguit de pronunciaments que es van produir en la dècada
dels seixanta del segle XIX, Almirall va participar en l'alçament del 1865, que
va fracassar, cosa que el va dur a exiliar-se a Occitània.
Indultat al cap d’uns
mesos, va tornar a Barcelona on va començar a freqüentar els ambients progressistes
i del Partit Democràtic, al nucli del qual van forjar-se les idees
federalistes. La Revolució de 1868, que va provocar la fugida de la reina i
l'inici del Sexenni Democràtic, va representar un canvi radical per a Valentí
Almirall. Havia pres part en la revolta col·laborant en la redacció del
'Boletín Oficial de la Revolución', periòdic clandestí, a més de participar, el
28 de setembre, en l'ocupació de l'ajuntament de Barcelona. Tres dies després,
amb l'èxit del cop arreu d'Espanya confirmat, la Junta Revolucionària el va
nomenar regidor.
Es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal i va proposar-se estudiar els sistemes
polítics de Suïssa i els EUA. Mentre a Espanya es discutia la Constitució del
1869 i Prim buscava nou rei per a Espanya, Almirall va fundar el Club dels
Federalistes i va escriure les 'Bases para la constitución del Estado en
Cataluña' i un bon nombre d'articles, cada vegada més crítics amb el Govern.
El triomf electoral a Catalunya en les eleccions
constituents no va sorprendre ningú. Però a la resta d'Espanya, on de
federalistes n’hi havia ben pocs, el partit va quedar en quart lloc.
Dins del partit, els anomenats “intransigents” amb
Almirall al capdavant, van promoure el 1869 el pacte de Tortosa entre catalans,
aragonesos, valencians i balears que establia un full de ruta per assolir una
república federal. Va fundar el diari 'El Estado Catalán', perquè fos el
portaveu de les idees "intransigents". El diari propugnava la
transformació de l'Estat espanyol , unitari i centralitzador,en un de federal respectuós amb les diverses
cultures de l’estat. També va assolir la publicació del “Diari Català” el
primer escrit íntegrament en la nostra llengua.
El 9 d’octubre de 1880, s’inaugura el Primer Congrés
Catalanista, organitzat per Almirall. El Congrés va representar el punt
d’arrencada de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, d'una comissió per vetllar
pel dret civil propi i del Centre Català, d’on van sorgir iniciatives de tota
mena: diaris, revistes, plataformes per crear escoles perquè "les
criatures perden los millors anys de sa infància escoltant explicacions en una
llengua que no entenen", el Segon Congrés Catalanista (1883), el Memorial
de Greuges (1885) —origen de les Bases de Manresa— i un intent de crear un
partit polític propi. El lema del Centre era diàfan: "Catalunya, i
avant!".
Motius de salut van fer que Almirall anés abandonat la
primera línia del catalanisme, fins a la seva mort el 1904. Encara va tenir
temps, però, d’escriure llibres cabdals com: 'Lo catalanisme' i 'Espanya tal
com és'.
Final
Frase de la setmana extreta de “Lo catalanisme” de
Valentí Almirall:
La nació espanyola sols en
duas cosas va avuy al davant de las de Europa, y aquestas duas cosas son: lo
deute del Estat y 'ls oficials generals de son exércit.
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per
descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.
Mireia Plana, vicepresident
Plataforma per la Llengua
Davantal
En el davantal de la
setmana anterior, parlàvem, arran de les manifestacions i concentracions contra
el pacte d’investidura i, especialment, en contra de la llei d’amnistia, de l’España de charanga i pandereta, de
l’España inferior que ora i bosteza, vieja y tahúr, zaragatera i triste.
La crispació i l’odi que
traspuen les constants concentracions de l’extrema dreta i de la “dreta
extrema”, ens ha ofert tot un seguit d’imatges esperpèntiques, ridícules,
inversemblants, més pròpies de la bufonada o del teatre grotesc que no pas d’una
manifestació de protesta.
Des de resar el rosari
contra l’amnistia i per la unitat d’Espanya fins al senyor que colpeja un fanal
amb un pal que, si ens hi fixem bé, és un pal adequat al seu estatuts
economicosocial... un pal de golf... fins a la imatge que sobresurt d’entre
moltes... la senyora de la plaça de Sant Jaume, una dona rossa, ulleres fosques
i una bossa de mà agafada al braç i embolicada amb la rojigualda llençant un
crit esfereïdor més propi d’una possessió diabòlica que demana amb urgència un
exorcista de reconeguda experiència.
És cert que tot això ens
fa riure i més encara quan totes aquestes imatges són aprofitades pels
programes d’humor per parodiar-les i ens provoquen un esclat de rialles.Faríem bé, però, que després del riure ens
prenguéssim molt seriosament l’extrema dreta, el feixisme en tots les seves
cares, que són múltiples i diferents.
En el programa d’avui
ens oblidarem per uns moments d’aquesta ridícula, però perillosa España inferior que ora i bosteza, vieja y
tahúr, zaragatera i triste. Avui parlarem amb dues entitats que treballen
per la llengua catalana, que volen una llengua viva en una nació lliure. La
Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la CAL, la de Llengua, Cultura i
Llibertat i amb la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català.
En parlem tot seguit amb
els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana
havia de ser del mestre Joan Coromines. Estan extretes de la carta que
Coromines va enviar a Jorge Semprún, ministre de Cultura del Govern d'Espanya,
després de rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas
L'única nació meva, i la meva única llengua, a
les quals reto incondicional obediència i homenatge són la nació i la llengua
catalanes
Marxem amb el pensament
posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i
l’exili.
Tornem la setmana que
ve. Que tingueu molt bona feina!
Benvingudes
i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 243
La
guerra judicial o lawfare és una forma de guerra que consisteix a utilitzar el
sistema legal contra un enemic, perjudicant-lo, deslegitimant-lo, fent-li
perdre temps i diners, o obtenir una victòria política.
La
paraula combina els termes law (llei) i warfare (guerra). La traducció seria
“guerra jurídica”.Entre les tàctiques
més habituals del lawfare estan la d’obrir processos sense proves, influir i
sembrar la confusió entre ‘opinió pública o blocar els intents dels implicats
per recórrer les acusacions i defensar els seus drets.
Aquesta
“guerra jurídica” es desenvolupa mitjançant un ús il·legítim del Dret intern o
internacional per fer mal a l’adversari polític, desprestigiant-lo i
desacreditant-lo, tant des del punt de vista de l’opinió pública com també
paralitzant-lo políticament i financerament i immobilitzant-lo judicialment.
Les xarxes socials i els mitjans de comunicació tenen un paper molt important
en la divulgació de la informació vinculada a aquestes guerres jurídiques, ja
que influeixen decisivament en l’opinió pública.
Els
casos principals reconeguts com a lawfare s’han donat especialment a l’Amèrica
Llatina. Alguns exemples
La presidenta
del Brasil Dilma Rousseff el 2016. L’expresidenta i llavors senadora argentina
Cristina Fernández de Kirchner el 2017. Un dels casos amb més repercussió va
ser e l’expresident del Brasil Lula da Silva. El 2018 va ser condemnat per
acceptar suborns, corrupció i blanqueig de capitals i el 2021 la Cort Suprema
va anul·lar les sentències.
A
Europa, coneixem el cas de l’opositor rus Alexéi Navalni, acusat de corrupció
al Govern de Vladimir Putin. El 2020, Navalni va sobreviure a un enverinament
que li va provocar un coma i pel qual va estar ingressat durant cinc mesos en
un hospital alemany.
A
l’Estat espanyol, el lawfare s’ha fet servir com una estratègia més de
repressió contra el moviment independentista català. Des del 2010, l’Estat
espanyol ha anat preparant-se per aplicar el Lawfare, ha anat adaptant
progressivament les regles del joc. Principalment, ho ha fet amb dues lleis: La
Llei orgànica del 2015 de Protección y Seguridad Ciudadana (més coneguda com la
Llei mordassa) i la Llei orgànica del 2015 de reforma de la Llei del Tribunal
Constitucional amb l’objectiu que aquest tribunal pogués executar les seves
pròpies sentències. Ambdues lleis ampliaven considerablement el poder dels
jutges.
La
llei d’amnistia pactada entre el PSOE i Junts preveu una comissió
d’investigacióque és la que haurà de
determinar quins són els casos de lawfare que s’han produït durant aquests
darrers anys i com se’ls ha d’aplicar la llei d’amnistia.
Final
La
frase de la setmana extreta d’Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll
“Si
camines prou, sempre arribaràs en algun lloc.”
Tornem
la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la
nostra història.
El pacte PSOE-Junts ha creat una certa divisió d’opinions dins del
moviment independentista. No analitzarem el contingut del pacte en aquest
davantal, d’això ja s’encarregaran els nostres convidats. Un sector de
l’independentisme veu aquest pacte com una claudicació més, com un altre
engany, com una altra traïció que no condueix a res. Probablement és aquella
part de l’independentisme que sembla estar convençut que ser un estat
independent és molt més fàcil del que alguns creuen. La seva posició és clara...
com que els partits independentistes actualment tenen majoria al parlament (68
diputatsd’un total de 135) n’hi ha prou
amb aixecar la declaració d’independència del 2017 i tot fet.
Veient, però les reaccions a Madrid i a les Espanyes, sembla força
evident que els espanyols són més conscients que nosaltres del que acaba de
pactar el PSOE i estaria bé que reviséssim el nostre propi relat.
Ho hem estat veient aquestes darreres nits a Madrid; ahir també a
la Puerta del Sol, a la plaça de Sant Jaume i moltes altres ciutats de l’estat.
Hem estat veient aquella España de
charanga i pandereta, aquella España
inferior que ora i bosteza, vieja y tahúr, zaragatera i triste; hem estat
veient l’enfrontament entre una España
que muere i otra España que bosteza.
L’España vieja i tahúr,
l’España que muere, l’Espanya del PP, l’Espanya franquista, la neofranquista, la
falangista, la d’extrema dreta, la nazi,,, amb els seus jutges, els seus
militars, els seus guàrdies civils, la seva policia, els seus intel·lectuals, els
seus mitjans de comunicació... estan enrabiats, enfurismats... es pugen per les
parets, se’ls regira la bilis, surten de polleguera, treuen foc pels queixals i
demanen tornar a la seva Espanya, la de
charanga i pandereta, la del NO-DO, l’Espanya en blanc i negre.
L’España que bosteza... L’interior del PSOE és
un conflicte permanent entre la vella guàrdia i els barons enfrontats
obertament a Sánchez i els seus partidaris. Sánchez haurà d’intentar governar
una Espanya ingovernable. L’Estat es debilita cada vegada més.
Compartim l’opinió del periodista Tatxo Benet de Mediapro que ha
escrit:
Només per aquest clima
de “guerra civil” (entre cometes) en el que a partir d’ara viurà Madrid, paga
la pena l’acordque Puigdemont ha estat
capaç d’arrancar. La divisió de l’estat aflebeix el mateix estat i deixa
Catalunya en una posició idònia per arrencar drets que mai hauria d’haver
perdut. La classe política espanyola en aquests moments està “groggy” i en mans
de les faccions mes ultres i radicals. Espero que els nostres polítics sàpiguen
aprofitar l’avantatge que acaben d’obtenir.
En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana de Martin Luther King
Si no pots volar, corre. Si no pots
córrer, camina. Si no pots caminar, gateja, però no deixis d’avançar mai cap al
teu objectiu.
Marxem
amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la
repressió, la presó i l’exili.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
