Ja
fa uns anys, vaig escriure un parell d’articles
comentant les similituds existents entre el Halloween i la Castanyada. Acabava el darrer amb aquestes paraules:
Les tradicions evolucionen i potser acabarem
celebrant una festa que barregi ambdós costums. Per què no una castanyada
terrorifica? Per què no un Halloween amb castanyes i panallets?
Fa
temps, vaig llegir una frase, crec que era d’en Francesc Marc Alvaro que deia
així: “Hi ha un dia en què potser ja no surt cap conill del copalta. I,
llavors, cal entendre que en una batalla és millor ser intel·ligent que pur.”
Fa
molts anys que cada 31 d’octubre assistim a la “lluita” entre el la tradició
importada d’Estats Units de disfressar-se i la catalana de menjar castanyes i
panellets. Crec que caldria ser, potser no tant intel·ligents, sinó més aviat murris, astuts i
anar cap a la fusió d’ambdues tradicions i, si en som prou, d’astuts, fins i
tot aconseguirem inclinar la balança al nostre favor.
Abans,
però, repassem les tradicions catalanes en el dia dels difunts (gràcies,
sobretot, al Costumari Català de Joan Amades). Si n’extraiem les lògiques
influències religioses (cristianes i catòl·liques) veurem que no es troben tan
allunyades del Halloween.
És
creença popular catalana que, per Tots Sants, al punt del migdia, els difunts
que fa poc temps que han mort, surten del purgatori per anar a conviure unes
hores en companyia dels seus familiars. Les seves ànimes invisibles es
presenten a l’antiga casa on vivien i, durant un període curt de temps, tornen
a fer vida amb els seus. Més encara, si observen que els seus familiars encara
estan tristos i compungits per la seva recent pèrdua, se senten reconfortats i
quan retornen al Purgatori se’ls eximeix de la pena i es dirigeixen directament
cap al Cel. Si, contràriament, els familiars ja no senten cap tristor, si
gairebé els han oblidat i se’ls veu alegres, les ànimes dels difunts
continuaran encara al Purgatori a l’espera d’un altre any per poder redimir-se.
Fa
molts anys, molt abans que arribessin les influències forànies de la festa
anglosaxona, en alguns pobles de Catalunya (diuen que el Ripollès era una de les
comarques on es feia), ja era tradició buidar carabasses o pebrots i
guarnir-los amb una espelma encesa en el seu interior. Per tal de fer por a la
gent, es penjaven dels balcons la nit del 31 d’octubre o bé es col·locaven
llocs no gaire il·luminats on se sabia que hi passava gent aquella nit de Tots
Sants.
Aquesta
darrera coincidència me la va confirmar l’Assumpció Cantalozella, al Facebook,
i em va explicar que, al seu poble, Santa Coloma de Farners, a les cases de
pagès, buidaven una carbassa, s'hi feien els ulls, boca nas (ben igual com es
fa a EE.UU) igual que ara i.la deixaven enmig del camp. Amb una espelma a dins.
Al vespre, feia un efecte màgic.
També,
segons explica l’Assumpció, hi havia “La carbassa de fer por”, buida, amb ulls
i nas, s’hi introduïa una espelma. La canalla es tapava fins al cap amb un
llençol. Només els sortia el braç que sostenia la carbassa amb l'espelma
encesa. Trucaven a la porta d’una casa i, 1uan els obrien, feien
huuuuuuuuuuuuuuu! i els donaven confits.
Els
infants de diferents contrades (Lleida, Eivissa, Camp de Tarragona, Blanes...)
anaven a captar per les cases i deien que ho feien per a les ànimes del
Purgatori. La gent els donava llaminadures, fruits secs i queviures similars.
El mateix feien a Berga, anaven per les cases a dir el parenostre per les
ànimes. La gent, en agraïment, els tirava cinc cèntims.
Al
Baix Llobregat i a Àger, els infants també anaven per les cases i cantaven els “Goigs
de les ànimes” acompanyats amb el ritme del tabal i la pandereta. En alguns indrets,
demanaven amb la frase “Dia dels morts, si voleu feu caritat” (Equivalent religiós
al “truco o trato”?).
A
la Conca de Tremp, els nois jugaven a fer el mort. S’embolicaven amb un
llençol, es cobrien el cap amb un barret vell, s’enfarinaven la cara i es
tapaven les dents amb talls de poma. Sortien als camps, fanalet en mà, per
espantar la gent.
En
el Costumari Català de Joan Amades, hi
trobareu al voltant de 60 pàgines que ens expliquen costums i tradicions que es
feien als diferents pobles de Catalunya en els dies d’homenatge als difunts. De
les seixanta, només tres ens parlen del costum de menjar castanyes. Sobre els
panellets, només hi apareixen algunes referències soltes.
Tots
estarem d’acord que la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre està amarada de
simbolisme i misticisme. És quan els vius homenatgem els morts i els recordem
amb ofrenes florals i cançons. I això, d’una manera o d’una altra, està present
(o n’havia estat) tant en el Halloween com en la Castanyada. Totes dues tenen
un origen comú en la festa pagana del poble celta, el Samhain que, fa més de
3.000 anys, marcava l’inici de l’any obscur (l'hivern comença a engolir la
tardor) en una nit gairebé màgica en què la divisió entre el món dels vius i
dels morts es difuminava fins a confondre’s.
Siguem astuts. Siguem murris. La
meva proposta és la fusió. Digueu-li com vulgueu “la castanyada
terrorífica” o com més us agradi. I per disfresses no us les acabareu. Us en
proposo unes quantes, totes de la més estricta tradició catalana:
Espantacriatures valencianes per a la nit dels morts
