Punt i seguit. Aportacions d'El País Que Volem a l'etapa constituent

Demà dimarts, 1 de desembre, a partir de les 18.30h i a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, l'associació El País Que Volem presentarà l'acte 

Punt i seguit

Aportacions d’El País que Volem a l’etapa constituent

Malauradament, si no heu confirmat l'assistència abans del dia 27, ja no podreu assistir--hi perquè les dues sales de l'IEC estan plenes del tot.

Podeu seguir, però, l'acte mitjançant streaming en aquest enllaç:

http://videoteca.iec.cat/directe.asp

Programa

18.30h Recepció i visita de l’exposició «Art i futur» amb 24 obres cedides per artistes catalans

19.00h Benvinguda. Joandomènec Ros, president de l’IEC

19.05h Enllaç amb el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana, Marta Rovira, presidenta

19.10h Balanç d’El País que Volem (EPqV). Salvador Alegret, president

19.18h La plataforma Reinicia i la Convenció Constituent Catalana. Jaume López, portaveu de Reinicia

19.25h Aportacions d’El País que Volem a l’etapa constituent del full de ruta. Pere Pugès

 - Els debats, amb més de cent experts, recollits al llibre Mil i una raons per a l’estat propi 

 - La sèrie audiovisual «Àgora Clips» per a suscitar la participació ciutadana sobre temes clau

 - La col·lecció de litografies «Art i Futur» 

20.30h Cloenda i copa de cava 

El 27-S no vam guanyar

Tot s’ha complicat molt.

Ahir al vespre, si treies el so de la televisió i miraves únicament les imatges dels parlamentaris i membres de la CUP que presentaven davant els mitjans les conclusions del seu debat nacional, podia semblar que l’acord amb Junts pel Sí era imminent i que l’alegria, els somriures en els diferents rostres, l’eufòria dels assistents així ho confirmava. Sense so, podíem arribar a creure que el procés cap a la independència avançava sense més entrebancs.

El so, però, existeix... A les paraules de la CUP a Manresa, amb els seus crits de ‘Alerta, Convergència: se’ns acaba la paciència’ només els puc respondre que la meva sí, que la meva paciència ja s’ha esgotat. I com que ja no en tinc més, de paciència, intentaré deixar ben clara la meva opinió.

Els diferents mítings (que no pas discursos) dirigits única i exclusivament als 823 assistents que, tant sí com no, volen fora el president Mas del procés, van ser d’una virulència verbal que no recordava des de l’independentisme dels anys 60 i 70. Mítings que desprenen un excés de violència verbal, que desprenen una mena de superioritat moral i ètica sobre els altres, que desprenen, com feia ja temps que no sentia, el convenciment de disposar de l’única veritat, de la veritat absoluta.

Ahir, a Manresa, 823 persones van decidir que el milió sis-cents mil vots obtinguts per Junts pel Sí només són vàlids en la mesura que s’adaptin a les seves exigències.

Ahir, a Manresa, es va tornar a veure amb més claredat que mai, que això va molt més enllà d’un NO a Mas. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista vol acabar amb CDC, vol acabar amb el centre-dreta català. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista, vol que el procés el comandi i el dirigeixi de manera majoritària l’esquerra. La CUP només vol la independència si serveix per als seus objectius ideològics i revolucionaris.

Ahir, a Manresa, vam poder veure com es mou el partidisme en estat pur. Com les ideologies, com la imposició de l’eix social sobre el nacional, pot acabar amb un procés engegat i dut a terme per la societat civil, societat que, en cap moment, durant aquests darrers anys, no ha fet mai distincions entre dretes i esquerres.Com la idea d’una revolució marxista-leninista, la idea d’un “poder popular”, que en aquests moments només té el suport d’un 8,2% dels votants del 27-S, passa per damunt d’un procés d’independència que, fins ara, amb els seus alt i baixos, s’havia portat de manera exemplar.   

Ahir, a Manresa, es va demostrar que el 27-S no havia guanyat el procés. En tot cas van guanyar dues forces que volen la independència, però el procés va perdre. Sembla una paradoxa, però, avui, dos mesos després no és res més que una realitat. No som 72 diputats que volen iniciar el procés de transició cap a la República catalana independent. Som 62+10. Durant molt de temps vaig estar convençut que aquest 62+10 acabaria sumant. Sobretot després de l’aprovació de la Declaració del 9-N. Una declaració transcendental, però feta amb presses, sota pressió de la CUP, que instaura la confrontació directa i immediata amb l’Estat espanyol i que li posa en safata de plata agressions com les del FLA que ens agafen sense govern i sense cap capacitat de resposta, ni política ni ciutadana.

Com tants altres, em vaig deixar “enganyar” per la CUP. Vaig creure sincerament que l’abraçada entre Mas i David Fernández era molt més que una abraçada. Em vaig creure les paraules d’en Quim Arrufat: “Si CDC portés la seva “pressió” al límit, la CUP donaria suport a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat per evitar que el procés descarrilés”. Vaig creure en la unitat d’acció, per damunt de tot de, l’independentisme.

Vaig fer ulls clucs a alguns aspectes del programa i ideari de les CUP, pensant que la unitat d’acció de l’independentisme prevaldria sobre les propostes legítimes, però no desitjables per a una gran majoria de població. Aspectes, internacionalment molt greus, com rebutjar formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit.  O també cap a quins països orienten la seva prioritària solidaritat internacionalista:  Veneçuela, Cuba i països de l’ALBA, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria. O la nacionalització de la banca, el no pagament del deute o la nacionalització d’empreses. O el mateix projecte de ruptura nacional i social que no expliquen com dur-lo a terme.

Vaig fer ulls clucs a idearis com els de la formació Endavant-OSAN, una de les integrants de la CUP que entre altres ens diu que vol “prioritzar les lluites populars per davant del front institucional” i que “dóna suport a totes les formes de lluita” . Els vells independentistes sabem molt bé què vol dir això.   

No som 72. Som 62+10. El procés va perdre el 27-S i la unitat de l’independentisme és, en aquests moments, només un miratge. Aquesta manca d’unitat fa que un pacte, un acord de darrera hora, forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions, no sigui ja desitjable.

El procés de transició cap a la independència necessitat d’un govern fort, del màxim possible d’estabilitat política, social i econòmica. Necessita d’una fèrria unitat i lleialtat al procés per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, a les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

No estem en condicions de garantir res del que necessitem. No estem en condicions de tirar endavant el procés amb les garanties imprescindibles d’unitat. Ho vaig dir pel dret i pel revés, les noves eleccions perjudicaran greument el procés d’independència... Ara per ara, però, les veig com un mal menor. Un escenari totalment incert en què ningú de nosaltres està en condicions de predir què passarà, però en el qual podem lluitar de nou per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

I enmig d’aquesta desorientació i desànim momentani (que no derrotisme), faig una crida a l’Assemblea Nacional Catalana perquè assumeixi la seva responsabilitat, perquè hi intervingui, perquè demostri ser un dels actors principals d’aquest procés, perquè torni a posar-s’hi al capdavant. L’ANC ha sigut durant aquests darrers anys la salvaguarda i el garant del procés. Si. L’ANC s’inhibeix , haurem perdut definitivament.

Anem inevitablement cap a noves eleccions. Hem perdut una ocasió històrica. Hem perdut l’ocasió més important i decisiva de la història d’aquest país en 300 anys.

El procés, però, és ben viu. Anem a eleccions i guanyem la independència!  

Si us plau, sentit d'Estat

Article publicat a Tribuna.cat

Sabíem que passaria. Sabíem que el primer atac contundent de l’Estat espanyol contra el procés d’independència es produiria a través de les finances de la Generalitat. Les “condicions especials” que el govern de l’Estat imposa per prestar diners del fons de liquidat autonòmic (FLA) suposen, tal com ja s’ha manifestat des de diversos àmbits polítics i econòmics, una intervenció en tota línia de les finances de la Generalitat.

Per si no n’hi havia prou, el ministre Montoro hi ha posat encara més condicions: la Generalitat no rebrà els diners de l’FLA fins que no “compleixi” les noves condicions imposades divendres passat des del Consell de ministres espanyol.

Fins aquí res que no poguéssim esperar. Ara bé, aquest cop tan dur per a l’escassa autonomia catalana ens agafa encara sense govern. Mentre l’Estat espanyol actua tal com era de preveure, als catalans ens agafa en una, cada vegada més preocupant, situació d’inestabilitat política. Una inestabilitat que genera incertesa, dubtes i inseguretat, no només en àmbits polítics, sinó també en els econòmics i, sobretot, entre la pròpia societat civil.

L’Estat espanyol, tal com li pertoca, actua amb un clar “sentit d’Estat”. La raó d’Estat és un aspecte primordial per a tots els partits polític espanyols. Ho han demostrat en moltes ocasions, la darrera, quan els líders del PSOE, C’s i Podemos van ser cridats a la Moncloa per tractar del “perill” que representa la independència de Catalunya. Tots, absolutament tots, s’hi van presentar perquè l’Estat està per damunt dels partits.

El procés d’independència hauria de ser la nostra “raó d’Estat”, aquell punt que hauria d’unir els partits que van guanyar les eleccions del 27-S. Tanmateix, aquests partits semblen viure encara en l’etapa autonòmica, oblidant-se precisament de la Declaració d’inici del procés d’independència que ells mateixos van aprovar el 9 de novembre. Amb la seva actuació durant els darrers dos mesos, no fan més que demostrar-nos que no saben què vol dir sentit d’Estat, que no saben què significa la raó d’Estat.

La manca de sentit d’Estat és un dels nostres talons d’Aquil·les. Segurament hi ajuda el fet que fa més de 300 anys que no en tenim, però si no som capaços d’abandonar la nostra mentalitat autonòmica i actuar posant la raó d’Estat per damunt d’ideologies i de programes, serem, per a l’Estat espanyol, un enemic molt fàcil d’abatre.

Els nostres representants al Parlament, els 62+10, els 72, tenen un mandat molt clar. No hi ha cap mena de dubte en aquest sentit i molt menys encara després de la Declaració del 9 de novembre. Cada dia que passa sense que tinguem president, sense que tinguem govern, sense que aquest pugui aplicar el mandat del Parlament, el procés en surt debilitat. Si no hi ha acord abans de l’inici de la campanya i de les eleccions espanyoles, el procés se’n ressentirà profundament. Si no hi ha  acord i anem a noves eleccions, el procés resultarà greument tocat, potser irreversiblement.

S’acosten temps complicats, durs i difícils. Tots plegats hauríem d’estar preparats per afrontar-los amb il·lusió i amb convenciment, però sobretot amb coratge. I els nostres representants el primers.

Fa molt de temps que ho diem: volem ser un Estat. Comencem, doncs, per tenir sentit d’Estat.

Avui en faig 67

Avui en faig 67.... 

Em sento bé... i em trobo bé (si no fos per...)

M'atreviria a dir-vos que m'apropo força a aquest estat utòpic que alguns anomenen felicitat.

Deia Jean Paul Sastre: "Felicitat no és fer el que un vol, sinó que és estimar allò que un fa"

I en Víctor Hugo afirmava: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix, per allò que ets o, més exactament, malgrat tu mateix i malgrat allò que ets."

Així que vull compartir amb vosaltres dos poemes, tot autodesitjant-me que avui sigui un bon dia.... i demà també!

El primer, de Raimon:

Una il·lusió de cant sempre viva

contra el segrest de tantes il·lusions.

Com una llum jove que s'insinua,

lenta claror primera d'un nou dia.

T'he sentit amb tots els meus sentits, vida,

i estime el camí que anem fent junts,

les mirades que hem posat sobre els arbres,

les llargues passejades del desig

i aquests cossos ferits de temps viscut,

de temps i contratemps, desajustats,

discutidors, discordants, orgullosos.

Tristos si un dels dos és trist. Contents

si un dels dos és content. Estimant.

Estimant.

Una il·lusió de cant sempre viva

contra el segrest de tantes il·lusions.

Com una llum jove que s'insinua,

lenta claror primera d'un nou dia.

T'he sentit amb tots els meus sentits, vida.

Vida.

Una il·lusió de cant sempre viva

lenta claror primera d'un nou dia.

D'un nou dia, d'un nou dia...

I el segon, de Joana Raspall

Respira fort, que l’aire és teu

i l’aire i tot et poden prendre.

Un cop ja l’hagis respirat

és carn com tu,

és alè teu que no es pot vendre.

Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!

On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.

La terra té per a tothom

camins oberts.

Fuig de qui vulgui entrebancar-te.

Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu

i el pensament ningú no el mana.

Si creus la teva veritat

llança-la al vent

i que s’arbori com la flama.

Parla ben clar, que el mot és teu!

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 4. Les habitacions-2)

La primera sèrie d’habitacions, les d’hivern, ens són presentades mitjançant la metàfora del niu que es desenvolupa amb les imatges d’una construcció tècnica:

on se blottit la tête dans un nid qu'on se tresse avec les choses les plus disparates: un coin de l'oreiller, le haut des couvertures, un bout de châle, le bord du lit, et un numéro des Débats roses, qu'on finit par cimenter ensemble selon la technique des oiseaux…/… comme l'hirondelle de mer qui a son nid au fond d'un souterrain dans la chaleur de la terre…

L’habitació és un indret-muralla que protegeix el personatge del món exterior. El protegeix contra el fred amb un embolcall càlid. Imatges que ens acosten al niu, al lloc protegit, és a dir, ens apropen a la protecció que per a un infant representa el si matern.

…où, par un temps glacial le plaisir qu'on goûte est de se sentir séparé du dehors…/… de chaude caverne creusée au sein de la chambre même, zone ardente et mobile en ses contours thermiques, aérée de souffles qui nous rafraîchissent la figure et viennent des angles, des parties voisines de la fenêtre ou éloignées du foyer, et qui se sont refroidies…

Les habitacions d’estiu reemplacen aquestes imatges per les de la comunicació entre contraris. Entre l’interior i l’exterior, entre l’escalfor i la fredor, entre el que dorm i el món. La metàfora de l’ocell continua present, però ara és un ocell conegut que no es refugia en cap caverna, és un ocell lliure. Imatges personificades de la claror de la lluna i de l’escala encantada, ajuden a crear una atmosfera poètica:

chambres d'été où l'on aime être uni à la nuit tiède, où le clair de lune appuyé aux volets entrouverts, jette jusqu'au pied du lit son échelle enchantée, où on dort presque en plein air, comme la mésange balancée par la brise à la pointe d'un rayon…

L’habitació Lluís XVI correspon a un estat continuador de l’eufòria que produeixen les habitacions d’estiu. En contra, la darrera habitació és hostil des del primer moment: où dès la première seconde j'avais été intoxiqué moralement. El niu acollidor, l’eufòria de la llibertat i la connexió amb el món exterior esdevenen piràmide, esdevenen forma agresta, geomètrica, angulosa. L’espai que evoca ja no és la seguretat del si matern, sinó la d’una tomba egípcia:

petite et si élevée de plafond, creusée en forme de pyramide…/… de s'étirer en hauteur pour prendre exactement la forme de la chambre et arriver à remplir jusqu'en haut son gigantesque entonnoir…

Tots els elements que el personatge recorda són agressius i prenen vida a través de la personificació:

convaincu de l'hostilité des rideaux violets et de l'insolente indifférence de la pendule qui jacassait tout haut comme si je n'eusse pas été là ; - où une étrange et impitoyable glace à pieds quadrangulaire, barrant obliquement un des angles de la pièce, se creusait à vif dans la douce plénitude de mon champ visuel accoutumé un emplacement qui n'était pas prévu;

La soledat de l'Assemblea

Article publicat a Tribuna.cat

Mes de juny de 2012. Som a menys de tres mesos de l’11 de setembre. Una incipient ANC ha convocat una manifestació amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa” i, en aquells moments, és l’única organització convocant. El dubte sobre si la manifestació serà un èxit comença a prendre cos dins del Secretariat Nacional i en el si de les –encara escasses- assemblees territorials. Tampoc no ajudarà gens a generar confiança el lema escollit per al cartell: “Llibertat!”. Se’ns diu, des d’una i altra banda, que la manifestació és un error perquè, entre altres coses, ningú podrà superar la del 10 de juliol de 2010.

Mes de novembre de 2015. La història es repeteix. L’ANC ha convocat una concentració per al proper diumenge, 22 de novembre, amb dos objectius molt clars: el primer, donar suport a les nostres institucions escollides democràticament i, el segon,  demanar unitat als 72 diputats per concretar el nou govern abans del dia 27 de novembre, un govern que ens ha de permetre construir la nova República Catalana. Les tergiversacions malintencionades, les declaracions intempestives i els abandonaments inesperats intenten desvirtuar aquesta concentració.

Les negociacions per investir un president i formar govern es troben en un carreró sense sortida. Les declaracions i les preses de posició d’uns i altres no ajuden a desencallar el tema. La convocatòria de noves eleccions cada vegada pren més consistència davant de la situació política actual, que sembla enquistada definitivament.

L’ANC, ho tornarem a repetir, és un actor polític més i, sobretot, és un actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del procés d’independència. Sempre hem intervingut en la política catalana; de vegades fent de mitjancers, de vegades negociant, de vegades empenyent, de vegades pressionant. L’any 2012 vam pressionar el president i el partit que en aquells moments governava a Catalunya. El resultat va ser la convocatòria de noves eleccions i la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013. El 2014 vam negociar, vam empènyer, vam pressionar per aconseguir l’èxit de la consulta del 9-N. El 2014 i el 2015 vam fer l’impossible per aconseguir una candidatura unitària que ens permetés guanyar amb claredat  les eleccions plebiscitàries. Una candidatura unitària que sempre ha estat present en els documents i Fulls de ruta de l’ANC des de la seva assemblea constituent.   

En cadascun d’aquests moments, un o altre partit s’ha sentit més pressionat que els altres, però, no us càpiga cap dubte, en qualsevol d’aquests escenaris, cap formació política s’hi ha trobat a gust. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC fa nosa.  

I ara, novembre de 2015, l’Assemblea torna a fer nosa. Les ideologies s’imposen de nou sobre els criteris d’unitat d’acció, sobre els criteris d’independència per damunt de tot. Ja ens va tocar viure una situació similar en el post 9-N. Es va intentar sembrar la llavor del dubte i de la divisió interna que, finalment, entre tots vam saber reconduir.

L’Assemblea afronta el 22 de novembre en soledat. Ni Òmnium Cultural, ni Súmate, ni cap altra organització s’ha afegit, de moment, a la convocatòria. La pròpia ERC presenta la seva candidatura a les eleccions espanyoles el mateix diumenge 22 al migdia. 

L’ANC, però, no pot romandre quieta i en silenci permetent que, per manca d’acord entre els nostres representants, anem a unes noves eleccions. Si això es produeix, entrarem en un nou escenari en què totes les formacions polítiques independentistes tenen els seus propis interessos que, no en dubteu, defensaran a mort. Les eleccions espanyoles es convertiran en el principal camp de batalla entre dos partits: CDC i ERC. Tots dos creuen poder sortir-ne guanyadors. Si és CDC, la candidatura de Mas sortirà més que reforçada. Si és ERC, podrà oferir un candidat alternatiu més del gust, potser, de la CUP. El més greu, però, és que la divisió en el si de l’independentisme estarà servida.

L’ANC fa nosa... si més no l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. Aquesta és l’ANC que fa nosa.

Del 2012 al 2015 la força de la gent ha fet possible molts impossibles. Us encoratjo a continuar demostrant-ho. Us encoratjo a demostrar que aquest és un procés que va engegar la societat civil i que estem disposats a defensar-lo on calgui, quan calgui i com calgui. Us encoratjo a fer sentir, una vegada més, el nostre clam d’unitat, repeteixo i remarco, el nostre clam d’unitat el proper diumenge 22 de novembre.

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 3. Les habitacions)

Els objectes es troben en el centre dels records del personatge. És a través d’ells que evoca el seu petit món d’infantesa i és, també, a través d’ells que Proust ens fa viure la doble realitat existent.

El món dual que Proust ens vol representar es reflecteix esplèndidament en les descripcions d’un univers que té un centre físic i un espai temporal concrets: les seves habitacions i el moment d’anar a dormir.

Les habitacions són, per al nostre personatge, els indrets on es condensa tota la vida, l’activitat i el repòs. Esdevenen el seu món interior, únic, tancat, apartat d’un món exterior que no recorda –o no vol recordar- i  del qual només és coneixedor a través d’intermediaris (els visitants, sobretot Swann; els somnis, les lectures…)

Proust elabora una descripció d’aquest espai físic a què es redueix el món interior del personatge. Una descripció extraordinària, tremendament llarga, elaborada i desenvolupada entre una frase d’introducció i un de conclusió.  Les metàfores i les comparacions són l’eix a l’entorn del qual el narrador va desgranant aquest petit món interior del personatge.

Construeix la narració a través de quatre aposicions, de quatre descripcions metafòriques de les diferents habitacions on l’herós ha dormit:

Mais j’avais revi tantôt l’une, tantôt l’autre des chambres…/… et je finissais par me les rappeler toutes…/… chambres d’hiver; …/…chabres d’été; …/…parfois la chambre Louis XVI;…/…parfois au contraire celle, petite et si élevée de plafond, creusée en forme de pyramide…

L’estil de Proust, però, elabora aquestes aposicions en parelles oposades. Primer, dues sèries d’habitacions caracteritzades per les estacions de l’any i pel to descriptiu generalitzant. Observem que on és el subjecte de tots els verbs:

chambres d'hiver où quand on est couché, on se blottit la tête dans un nid qu'on se tresse…/… chambres d'été où l'on aime être uni à la nuit tiède,…/… où on dort presque en plein air…

De manera enfrontada, l’altra parella es distingeix per la decoració i per l’arquitectura. Aquí la descripció està construïda en forma personal i els verbs són en passat:

parfois la chambre Louis XVI, si gaie que même le premier soir je n'y avais pas été trop malheureux…/… parfois au contraire celle,…/… où dès la première seconde j'avais été intoxiqué moralement par l'odeur inconnue du vétiver…

El narrador fa que el personatge ens descrigui les habitacions a través del record de les impressions que li van produir. Unes impressions que es mouen entre la representació del plaer i del dolor. L’herós comença a recordar enmig d’un voraginó remolí  d’imatges que indiquen records i pensaments fulgurants:

Ces évocations tournoyantes et confuses ne duraient jamais que quelques secondes…/… en voyant un cheval courir , les positions successives que nous montre le kinétoscope…

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 2)

Longtemps, je me suis couché de bonne heure... 

El son, l’omnipotència del son com a símbol del món inconscient de l’ésser humà.

El narrador situa un personatge –l’héros- a qui fa parlar en primera persona i que, a través de la metàfora del son –o de l’insomni- realitzarà una recerca del temps passat: Longtemps, je me suis couché de bonne heure…/… Je m'endors…/… je voulais… Una recerca difícil, lenta i dura. Poc a poc anirà desfent l’entrellat dels seus records amagats. La seva investigació retrospectiva per esbrinar què l’ha portat on és ara, es fa extensiva a les inquietuds i als sentiments que tot ésser humà experimenta quan comença a arribar a la darrera etapa de la seva existència.  

La importància del món del subconscient: Un homme qui dort, tient en cercle autour de lui le fil des heures, l'ordre des années et des mondes.

Un món subconscient que, com per art de màgia, l’ha de conduir a móns –ell creu que- desconeguts. És el món de l’inconscient, el món del pensament, del somni, de la memòria involuntària que s’oposa al món del conscient. És el món de les sensacions del cos, el món de la memòria involuntària. En paraules del mateix Proust: El meu llibre  –potser- seria un intent d’un seguit de “novel·les de l’Inconscient”. La meva obra, però, està dominada per la distinció entre memòria voluntària i memòria involuntària. Entre la memòria de la intel·ligència i de la vista i el de la memòria sensible, la dels sentits com l’olor o el gust. La primera, només ens ofereix un passat ple de rostres sense veritat. La segona, ens ofereix un passat diferent de com crèiem recordar-lo. La primera, pinta sense color. La segona, pinta amb els colors de la veritat.

Així ens ho comunica el personatge protagonista quan ens parla de la immobilitat del nostre pensament: Peut-être l'immobilité des choses autour de nous leur est-elle imposée par notre certitude que ce sont elles et non pas d'autres, par l'immobilité de notre pensée en face d'elles.

En un primer moment, el personatge evoca visions fugaces, caòtiques, desordenades, contradictòries,  que acompanyen el seu somni. L’autor equipara aquestes imatges a l’agitació mental que sofreix una persona quan es desperta:

Que s'il s'assoupit dans une position encore plus déplacée et divergente, par exemple après dîner assis dans un fauteuil, alors le bouleversement sera complet dans les mondes désorbités, le fauteuil magique le fera voyager à toute vitesse dans le temps et dans l'espace, et au moment d'ouvrir les paupières, il se croira couché quelques mois plus tôt dans une autre contrée…

Els records li vénen a la ment a través de sensacions, a través de metàfores i de comparacions com la que el narrador fa entre les dicotomies malalt-patiment i esperança-desig. Una metàfora que recull el malalt-protagonista i el patiment-angoixa nocturna que pateix a l’espera del bes de la seva mare amb l’esperança-desig d’un guariment, en aquest cas d’un bona nit tendre i afectuós:

C'est l'instant où le malade, qui a été obligé de partir en voyage et a dû coucher dans un hôtel inconnu, réveillé par une crise, se réjouit en apercevant sous la porte une raie de jour. …/… L'espérance d'être soulagé lui donne du courage pour souffrir.

Aquesta metàfora del malalt que pateix i que suporta el seu patiment mitjançant una tènue esperança es fa extensiva al comportament i als sentiments interiors de l’ésser humà en general. De la mateixa manera, la visió del record d’un despertar sentint el xiulet dels trens i de tot el que això comporta, és també aplicable al comportament humà en general, al viatge-vida que cadascú ha de dur a terme. Un recorregut en què els llocs, les estacions (les vivències) hi seran presents:

j'entendais le sifflement des trains qui, plus ou moins éloigné, comme le chant d'un oiseau dans une forêt, relevant les distances, me décrivait l'étendue de la campagne déserte où le voyageur se hâte vers la station prochaine ; et le petit chemin qu'il suit va être gravé dans son souvenir par l'excitation qu'il doit à des lieux nouveaux, à des actes inaccoutumés, à la causerie récente et aux adieux sous la lampe étrangère qui le suivent encore dans le silence de la nuit, à la douceur prochaine du retour.

Comunicat ANC: Fem la República, declaració de Vilanova

El període iniciat amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i culminat amb les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre d’enguany ha significat un canvi molt important de la política catalana. L’àmplia majoria sobiranista ha donat la legitimitat democràtica al Parlament per iniciar el procés cap a la nova República Catalana. Un any després de l’històric 9N del 2014, l’independentisme ha demostrat, a les urnes, al carrer i a l’escenari internacional, la seva determinació i fortalesa.

L’aprovació per majoria absoluta en el Ple del Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre de 2015, de la Declaració de l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república, representa l’acompliment del mandat democràtic sorgit de les urnes i el primer acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

La Declaració i l’Annex de mesures aprovades requereixen un govern fort i cohesionat per iniciar i fer efectiu el desenvolupament dels punts acordats, que signifiquen posar les bases per millorar el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Així mateix, proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana i insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions, entre d’altres, iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

Des de l’inici la resposta de l’Estat Espanyol ha estat l’atac, amb tots els seus recursos institucionals i mediàtics, mostrant la manca d’una sortida política i dialogada als anhels de la majoria de la ciutadania de Catalunya. En aquest camí hem de preveure que l'Estat espanyol, tot i passades les eleccions del 20 de desembre,  en lloc de fer cas de les reiterades crides al diàleg, segueixi entestat en resoldre un conflicte polític amb l'aplicació reduccionista i repressiva de la seva constitució, la llei del tribunal constitucional i la "llei mordassa". En aquest context ja s’han anunciat nous atacs com l'increment de l'asfíxia financera de la Generalitat, la inhabilitació de la presidenta, dels membres de la mesa i tècnics del Parlament i del president i dels consellers de la Generalitat, la recuperació de competències de la Generalitat, la suspensió de l'autonomia o altres atemptats greus contra les institucions i els representants del país, malmetent i posant en perill les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya. Els atacs i entrebancs antidemocràtics per part de l’Estat Espanyol i de l’unionisme a Catalunya, aniran augmentant cada cop amb més contundència.

Hem de tenir present, ara, altres moments de la nostra història on l’excel·lència dels objectius de cadascun dels diferents actors ens ha portat a no assolir la República Catalana, que tenim novament tan a la vora. Un dels principis fundacionals de l’ANC és la transversalitat i l’apartidisme, no la neutralitat, per això sempre hem manifestat la nostra pròpia opinió al marge dels interessos dels partits, i de vegades ho hem fet pressionant, el Parlament, el Govern o el President. Ho hem fet sempre que ha estat necessari i considerem que ara ho torna a ser. L’ANC va donar el seu suport a totes les forces independentistes que es van presentar a les eleccions del 27s, i per això, ara ens sentim legitimats per exigir-los un acord.

Davant d’aquest escenari l’Assemblea Nacional Catalana cridem a la ciutadania, a les entitats cíviques i socials i a les forces polítiques democràtiques,

- a estar amatents davant dels atacs a la nostra sobirania, a les nostres institucions i als nostres representants,

- a mantenir-nos en el camí cap a la independència, units, mobilitzats i ferms, de manera cívica i democràtica, en tot el procés cap a la construcció de la República Catalana

- i a exercir la sobirania nacional que ens pertoca com a país.

Alhora,

Reclamem als 72 diputats i diputades de Junts x Sí i la CUP, la responsabilitat, el coratge, la fermesa i la capacitat d’entesa i diàleg  per trobar, al més aviat possible, el millor acord per a la creació d’un govern fort i cohesionat. Considerem imprescindible un acord abans del 27 de novembre que faciliti la investidura i la legislatura, que doni resposta al mandat democràtic i a les aspiracions de la ciutadania expressades el 27 de setembre, perquè la situació social i política dels ciutadans ho requereix amb urgència.

Cal compromís, coherència i responsabilitat. Compromís amb la ciutadania que va respondre a les urnes als compromisos adquirits en els respectius programes. Coherència per evitar que la declaració del Parlament pugui acabar essent simplement un miratge. I responsabilitat per assumir que tots i cadascun de nosaltres som directament responsables de l’èxit d’aquest procés que, a partir del 27S, necessita un govern fort, unitat en l’acció parlamentària i un gran sentit d’Estat per assolir l’objectiu comú.

Considerem com a únic escenari factible un acord de govern que se sustenti en totes les sensibilitats de l’independentisme i tots els actius existents per liderar, governar i portar-nos cap a la República Catalana. Sense exclusions, amb el convenciment que en aquest procés de transició nacional no hi sobra ningú sinó que cal sumar-hi noves adhesions.

Treballarem per consolidar i ampliar la majoria social i mantenir la cohesió social que vol destruir l’Estat espanyol, d’acord amb el nostre full de ruta. 

Demanem a les nostres institucions la concreció de les mesures que millorin el benestar social i els drets laborals, en el procés constituent d’una República Catalana lliure, democràtica i socialment justa.

És temps d’unitat, fermesa i compromís.

És temps de construir la República Catalana!

Vilanova i la Geltrú,  14 de novembre de 2015

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 1)

La tragèdia de divendres a París potser m’ha fet recordar un escriptor i un llibre llegit ja fa molt de temps, un llibre que ens parla bàsicament de records: A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.

L’obra completa consta de set novel·les que, més enllà de ser el relat d’uns determinats esdeveniments, se sustenten en la memòria del narrador, en el seu món de records i de tots els vincles que s’hi relacionen. Un record no és només un passatge de la teva vida, no és només un moment viscut, és molt més... és el temps aprofitat o el temps perdut, el temps viscut amb plenitud o el temps que s’ha escolat com l’aigua entre les mans, és la vinculació amb el món dels sentits, que fan que una i altra vegada qualsevol experiència visual, auditiva, tàctil, olfactiva, gustatòria faci reviure en nosaltres un moment, un episodi determinat de la nostra vida.

Proust creia fermament que la memòria, el record, podia activar-se a través de l’experiència sensorial i en la seva obra en podem trobar un munt d’exemples. Comencem per la primera de les novel·les Du Côté de Chez Swann (Pel cantó de Swann)

• Une image offerte par la vie, nous apporte en réalité à ce moment-là des sensations multiples et différentes .../... ainsi que la vie, quand en rapprochant une qualité commune à deux sensations, il dégagera leur essence en les réunissant l'une et l'autre pour les soustraire aux contingences du temps, dans une métaphore, et les enchaînera par le lien indescriptible d'une alliance de mots.

• (Una imatge que ofereix la vida, en realitat ens porta a l'època de múltiples i diferents sensacions ...)

La realitat del món és, per a Proust, dual. Esdevé una perfecta combinació d’una realitat empírica, d’una realitat que li arriba de forma directa i que li confereix, en paraules del mateix Proust, épaisseur. Hi ha, però, una altra realitat. Una realitat que roman amagada a l’interior de l’esperit i que només ens és mostrada a través de la “memòria involuntària”.

Dues cares d’una sola moneda. Les dues realitats ens són del tot indispensables. L’una pertany al món de la intel·ligència conscient, al món racional. L’altra, en canvi, pertany al món de les sensacions i, a la manera de les sinestèsies baudelairianes, només és perceptible –i recuperable- a través de la imaginació. És la memòria poètica, un mirall idealitzat de la realitat.

Les imatges poètiques –les metàfores, les comparacions, la sinestèsia...- són, en mans de Proust, l’eina que permet desvelar les dues realitats existents.  És així –i només així- quan

• Une heure n'est pas qu'une heure, c'est un vase rempli de parfums, de sons, de projets et de climats. Ce que nous appelons la réalité est un certain rapport entre ces sensations et ces souvenirs qui nous entourent simultanément...

• Una hora no és d'una hora, és un gerro ple de perfums, sons, projectes i climes. El que anomenem realitat és una certa relació entre els sentiments i els records que alhora ens envolten ...

París... Des de la indignació i des de l'esperança

Des de la indignació, però també des de l'esperança, un record emocionat per a totes les víctimes de la violència, avui a París, ahir i demà a tot el món. Les hommes sont faits pour s’entendre / Pour se comprendre pour s’aimer...

Tota la solidaritat amb el país veí.

Un fragment del poema La mort, l'amour, la vie, de Paul Eluard

Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard

Ta bouche était mouillée des premières rosées

Le repos ébloui remplaçait la fatigue

Et j'adorais l'amour comme à mes premiers jours.

Les champs sont labourés les usines rayonnent

Et le blé fait son nid dans une houle énorme

La moisson la vendange ont des témoins sans nombre

Rien n’est simple ni singulier

La mer est dans les yeux du ciel ou de la nuit

La forêt donne aux arbres la sécurité

Et les murs des maisons ont une peau commune

Et les routes toujours se croisent.

Les hommes sont faits pour s’entendre

Pour se comprendre pour s’aimer

Ont des enfants qui deviendront pères des hommes

Ont des enfants sans feu ni lieu

Qui réinventeront les hommes

Et la nature et leur patrie

Celle de tous les hommes

Celle de tous les temps.