Tot s’ha complicat molt.
Ahir al vespre, si treies el
so de la televisió i miraves únicament les imatges dels parlamentaris i membres
de la CUP que presentaven davant els mitjans les conclusions del seu debat
nacional, podia semblar que l’acord amb Junts pel Sí era imminent i que l’alegria,
els somriures en els diferents rostres, l’eufòria dels assistents així ho
confirmava. Sense so, podíem arribar a creure que el procés cap a la
independència avançava sense més entrebancs.
El so, però, existeix... A les
paraules de la CUP a Manresa, amb els seus crits de ‘Alerta, Convergència:
se’ns acaba la paciència’ només els puc respondre que la meva sí, que la meva
paciència ja s’ha esgotat. I com que ja no en tinc més, de paciència, intentaré
deixar ben clara la meva opinió.
Els diferents mítings (que no
pas discursos) dirigits única i exclusivament als 823 assistents que, tant sí
com no, volen fora el president Mas del procés, van ser d’una virulència verbal
que no recordava des de l’independentisme dels anys 60 i 70. Mítings que
desprenen un excés de violència verbal, que desprenen una mena de superioritat
moral i ètica sobre els altres, que desprenen, com feia ja temps que no sentia,
el convenciment de disposar de l’única veritat, de la veritat absoluta.
Ahir, a Manresa, 823 persones
van decidir que el milió sis-cents mil vots obtinguts per Junts pel Sí només
són vàlids en la mesura que s’adaptin a les seves exigències.
Ahir, a Manresa, es va tornar
a veure amb més claredat que mai, que això va molt més enllà d’un NO a Mas. La
CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista vol acabar amb CDC, vol acabar
amb el centre-dreta català. La CUP, l’esquerra revolucionària i
anticapitalista, vol que el procés el comandi i el dirigeixi de manera
majoritària l’esquerra. La CUP només vol la independència si serveix per als
seus objectius ideològics i revolucionaris.
Ahir, a Manresa, vam poder
veure com es mou el partidisme en estat pur. Com les ideologies, com la
imposició de l’eix social sobre el nacional, pot acabar amb un procés engegat i
dut a terme per la societat civil, societat que, en cap moment, durant aquests
darrers anys, no ha fet mai distincions entre dretes i esquerres.Com la idea d’una
revolució marxista-leninista, la idea d’un “poder popular”, que en aquests
moments només té el suport d’un 8,2% dels votants del 27-S, passa per damunt d’un
procés d’independència que, fins ara, amb els seus alt i baixos, s’havia portat
de manera exemplar.
Ahir, a Manresa, es va
demostrar que el 27-S no havia guanyat el procés. En tot cas van guanyar dues
forces que volen la independència, però el procés va perdre. Sembla una
paradoxa, però, avui, dos mesos després no és res més que una realitat. No som
72 diputats que volen iniciar el procés de transició cap a la República
catalana independent. Som 62+10. Durant molt de temps vaig estar convençut que
aquest 62+10 acabaria sumant. Sobretot després de l’aprovació de la Declaració
del 9-N. Una declaració transcendental, però feta amb presses, sota pressió de
la CUP, que instaura la confrontació directa i immediata amb l’Estat espanyol i
que li posa en safata de plata agressions com les del FLA que ens agafen sense
govern i sense cap capacitat de resposta, ni política ni ciutadana.
Com tants altres, em vaig deixar “enganyar” per
la CUP. Vaig creure sincerament que l’abraçada entre Mas i David Fernández era
molt més que una abraçada. Em vaig creure les paraules d’en Quim Arrufat: “Si
CDC portés la seva “pressió” al límit, la CUP donaria suport a la investidura
d'Artur Mas com a president de la Generalitat per evitar que el procés descarrilés”.
Vaig creure en la unitat d’acció, per damunt de tot de, l’independentisme.
Vaig fer ulls clucs a alguns
aspectes del programa i ideari de les CUP, pensant que la unitat d’acció de l’independentisme
prevaldria sobre les propostes legítimes, però no desitjables per a una gran majoria de
població. Aspectes, internacionalment molt greus, com rebutjar formar part de
la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. O també cap a quins països orienten la seva prioritària solidaritat internacionalista: Veneçuela, Cuba i països de l’ALBA, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan
i Euskal Herria. O la nacionalització de la banca, el no pagament del
deute o la nacionalització d’empreses. O el mateix projecte de ruptura nacional i social que no
expliquen com dur-lo a terme.
Vaig fer ulls clucs a idearis
com els de la formació Endavant-OSAN, una de les integrants de la CUP que entre
altres ens diu que vol “prioritzar les lluites populars per davant del front
institucional” i que “dóna suport a totes les formes de lluita” . Els vells independentistes
sabem molt bé què vol dir això.
No som 72. Som 62+10. El
procés va perdre el 27-S i la unitat de l’independentisme és, en aquests moments,
només un miratge. Aquesta manca d’unitat fa que un pacte, un acord de darrera
hora, forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions, no
sigui ja desitjable.
El procés de transició cap a
la independència necessitat d’un govern fort, del màxim possible d’estabilitat política,
social i econòmica. Necessita d’una fèrria unitat i lleialtat al procés per tal
de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de
la societat civil, a les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat
espanyol.
No estem en condicions de
garantir res del que necessitem. No estem en condicions de tirar endavant el
procés amb les garanties imprescindibles d’unitat. Ho vaig dir pel dret i pel
revés, les noves eleccions perjudicaran greument el procés d’independència...
Ara per ara, però, les veig com un mal menor. Un escenari totalment incert en
què ningú de nosaltres està en condicions de predir què passarà, però en el
qual podem lluitar de nou per assolir un gran resultat que realment sigui una
victòria del procés d’independència.
I enmig d’aquesta
desorientació i desànim momentani (que no derrotisme), faig una crida a l’Assemblea
Nacional Catalana perquè assumeixi la seva responsabilitat, perquè hi intervingui,
perquè demostri ser un dels actors principals d’aquest procés, perquè torni a
posar-s’hi al capdavant. L’ANC ha sigut durant aquests darrers anys la
salvaguarda i el garant del procés. Si. L’ANC s’inhibeix , haurem perdut
definitivament.
Anem inevitablement cap a
noves eleccions. Hem perdut una ocasió històrica. Hem perdut l’ocasió més
important i decisiva de la història d’aquest país en 300 anys.
El procés, però, és ben viu.
Anem a eleccions i guanyem la independència!