L’anàlisi de totes aquestes entrevistes intenta donar una resposta
a l’objectiu general que ens plantejàvem a l’inici del treball: quina és
la reacció i el comportament dels nouvinguts procedents del Marroc davant del fet
cultural i lingüístic català.
Els
objectius específics que establíem donaven lloc a tot un seguit d’hipòtesis de
treball, la majoria de les quals han quedat reflectides i en part confirmades a
través de l’anàlisi de les entrevistes.
1. Comprovar el grau previ de coneixement que el
nouvingut té sobre Catalunya. Comprovar si és conscient que aquí hi ha una
llengua i una cultura diferent a l’espanyola.
De les diferents converses, se’n pot extreure la conclusió evident
que els nouvinguts abans de venir a Catalunya desconeixien totalment la
realitat lingüística i cultural del país. Gairebé tots pensaven que Espanya era
un país homogeni pel que fa a llengua i cultura.
2. Reaccions davant el fet cultural i lingüístic
català. Grau de comprensió i de predisposició per conèixer i compartir elements
culturals i lingüístics.
La
primera reacció dels nouvinguts quan arriben al país és de sorpresa davant el
fet de sentir parlar una llengua diferent del castellà. De les declaracions
dels entrevistats no se’n pot extreure res que ens indueixi a pensar en
actituds d’aïllament o de refús del català o dels signes culturals catalans.
3.
Motivacions del nouvingut per aprendre català. Influència dels factors
familiars, socioculturals i econòmics en el fet d’aprendre o no el català.
Existeix una relació directe entre el nivell d’estudis i el nivell
cultural dels entrevistats i el fet que sàpiguen o no el català. De tots els
entrevistats, només n’hi ha dos que tenen estudis superiors, la resta, en el
millor dels casos, només van acabar els estudis primaris. Dels dos
universitaris, un d’ells és l’únic entrevistat que es va matricular en un curs
i que a hores d’ara parla català. L’altra entrevistada que parla català és
perquè ja va fer l’escolarització al nostre país.
La hipòtesi –que d’altra banda semblava força evident- sobre la
influència de l’ambient en què viuen i treballen, apareix en totes les
converses. L’entorn en què es mouen i desenvolupen les seves activitats els
nouvinguts té una influència decisiva en l’interès, o millor dit, en la
necessitat, que han mostrat per aprendre la llengua del país.
Aquest darrer punt és el que destacaria per damunt de tots: si no
hi ha necessitat, no hi ha interès ni motivació. Si el país, l’administració,
el món polític, el món empresarial i sindical, la societat civil i nosaltres
mateixos individualment com a ciutadans,
no som capaços de crear aquest interès i aquesta motivació, l’immigrant
optarà únicament pel castellà i, en el millor dels casos, s’esforçarà només per
entendre el català. El nouvingut ve a treballar, a guanyar-se la vida. Vol
aconseguir una situació social i econòmica millor i més justa per a ell i la
seva família. Si comprova que, per viure a Catalunya, n’hi ha prou amb saber el
castellà i entendre només el català, no cal dir que optarà per aquest estatus
lingüístic.
En cap cas, però, cal culpar la immigració del procés de regressió
en què sembla haver entrat el català pel que fa al seu ús social. Tal com
s’apuntava en un fragment de les conclusions del llibre El català i la immigració, que anteriorment hem citat, el fet que
la immigració no es decideixi a aprendre i fer servir la llengua del país, no
és res més que un altre símptoma d’aquesta preocupant situació sociolingüística
que arrosseguem des de fa molt de temps i que sembla no acabar de redreçar-se.
4. Grau de coneixement de la llengua i dels
elements culturals i tradicionals característics de Catalunya.
El grau de coneixement del català és mínim i es redueix en la
majoria de casos a la comprensió oral. Molts d’ells, però, encara tenen
dificultats per entendre el català sense problemes. Com hem citat anteriorment,
només dues persones parlen català, d’un total de 19 d’entrevistades. Hi ha un grup de 5 homes que ara han iniciat
un curs bàsic de llengua catalana; això, després de residir durant prop de 10
anys a Catalunya. No hi ha tampoc un coneixement real sobre el país. Viuen molt
capficats en els seus problemes de feina, d’habitatge, de com ajudar la família
que han deixat al Marroc. Tenen unes primeres necessitats a cobrir i no es
preocupen gaire de conèixer Catalunya, les seves festes o tradicions. De
vegades, hi participen, però no acaben de diferenciar bé entre una o altra
festa, ni tampoc tenen molt clar quin és el significat de cadascuna.
5. Comprovar si hi ha alguna diferència
d’actitud i de predisposició vers la llengua entre els immigrants de llengua i
cultura àrab i els de llengua i cultura amazig.
La hipòtesi sobre si un parlant d’una llengua minoritzada pot ser
més receptiu al fet lingüístic català, en surt també bastant reforçada. De
l’anàlisi de les converses mantingudes amb la gent amaziga, se n’extreuen
mostres de respecte i, en algun cas, d’identificació amb el fet lingüístic i
cultural català. Cal remarcar, però, que aquesta actitud favorable a la llengua
i a la cultura també es veu reflectida d’una manera o altra amb les converses
amb la gent marroquina de llengua i
cultura àrab. Potser, en aquest cas, afavorida pel fet que aquest col·lectiu
porta molts més anys vivint a Catalunya.
6. Desig d’integració. Importància de la llengua
com a factor d’integració social.
Parlen de com vivien al
Marroc –dificultats, penúries, en alguns casos, misèria- i com viuen ara; una vida millor, però no
exempta de problemes. Els hem sentit dir que, de vegades, s’han sentit
discriminats, sobretot pel que fa a l’habitatge. Alguns diuen que se senten
integrats perquè tenen amics que són catalans. Hi ha un punt de contradicció
pel que fa a la llengua com a factor d’integració; d’una banda, manifesten la
seva convicció que és necessari conèixer-la per formar part de la societat
catalana, però, d’altra banda, no han fet fins ara l’esforç d’aprendre-la.
7. Perspectives de futur dels entrevistats.
Els seus projectes i perspectives de futur inclouen,
majoritàriament, establir-se de manera definitiva a Catalunya, portar la dona i
els fills que esperen al Marroc o casar-se i formar aquí una família. Tampoc no
veuen cap problema perquè els seus fills s’integrin plenament –sense oblidar
les seves arrels- a la vida social i cultural del país i estan del tot
convençuts que els seus fills parlaran i escriuran el català.
Hem pogut parlar amb dones marroquines. Un fet aparentment
senzill, però que ha costat força d’aconseguir. Ha estat interessant la seva
visió sobre el perquè hi ha poques dones marroquines a les classes de català.
Un fet en què té molt a veure la
identitat cultural de la gent del Marroc i amb la jerarquització familiar del
món musulmà.
