diumenge, 16 d’agost de 2015

La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (4 i final)

El diagnòstic sembla evident: la patologia de la minorització ja fa temps que es va instal·lar a casa nostra i ho demostra el fet que, històricament, hem tingut i tenim molts intel·lectuals que la pateixen, que en són portadors i, a la vegada, elements contaminants.
Als Països Catalans, existeixen obres de creació literària en castellà i en català. Probablement, n’hi hagi també en alguna altra llengua. N’hi deuen haver que gaudeixen d’una certa qualitat literària i d’altres que esdevenen un respectable, però simple, producte de consum. I, en aquesta realitat, la del prestigi i la qualitat, la llengua no ha exercit cap mena d’influència, ni en sentit positiu ni negatiu. La llengua no ha estat res més que l’eina de què s’ha valgut l’autor per expressar tot allò que ens volia comunicar.
Una llengua, però, no és només l’eina, el mitjà per comunicar-se, sinó, també, una de les parts més visibles d’una amalgama que ens conforma com a éssers humans i com a comunitat. Una llengua no és només el producte d’una determinada manera de viure, de sentir, de pensar, de morir… d’allò que s’ha vingut a denominar una cultura. Una llengua no pot ser vista només com el fonament d’una cultura nacional d’origen romàntic. Una llengua és, ha de ser, la confluència i la suma de cadascuna d’aquestes definicions. Una amalgama que configura també una comunitat d’interessos comuns, geogràfics, econòmics, culturals…
I, que no ho dubti ningú, quan aquesta comunitat humana s’expressa a través dels seus creadors literaris ho fa emprant el mitjà que més l’identifica i la cohesiona: la llengua pròpia. Una llengua pròpia que forma un tot inseparable amb la literatura que ajuda a vehicular.  

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada