L'any Daniel Cardona, La història de Catalunya dia a dia. Què va venir a fer Albert Einstein fa 100 anys a Barcelona? Vincles entre Tarragona i l'Alguer, de Pasqual Scanu

 
La CLAU de la nostra història. Programa 221, emès el 28 de febrer de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 221

Enguany es compleixen 80 anys de la mort de Daniel Cardona i Civit la figura que fa de pont entre el separatisme històric i l’independentisme modern.

En aquest sentit, la Fundació Reeixida ha posat en marxa “L’any Daniel Cardona” amb la publicació d’un manifest i un acte que tindrà lloc el proper 7 de març, al Museu d’història de Catalunya. El manifest ja compta amb les signatures d’una seixantena de personalitats entre historiadors, periodistes, societat civil i activistes de la recuperació de la memòria històrica.

Daniel Cardona i Civit se’l considera, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l'etapa inicial del moviment independentista català: l'etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista. 

Conegut també pel pseudònim de Vibrant i de "l'irlandès", va ser el líder indiscutible, polític i home d’acció dels més actius de l’independentisme català d’aquells temps. Va fundar les dues formacions històriques més destacades d’aquest primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols. 

Cardona va dotar el separatisme d'una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l'estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.

Durant tota la seva vida, va propugnar la lluita armada per a l’alliberament de Catalunya, no només contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.

Sempre va ser més un activista, un agitador que no pas un polític. El seu nom va quedar lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona. Va contribuir a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).

Final

La frase de la setmana extreta de l’opuscle “Per la pàtria i per la llibertat” escrit el 1934 per Daniel Cardona:

La realitat històrica d'Espanya envers Catalunya ha estat sempre aquesta: o assimilar-se o la guerra. Si Catalunya vol seguir els camins infinits de la seva eternitat, no pot mirar Espanya amb altres ulls que els d'un enemic.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana! 

Miquel Strubell. La revolta de les Germanies. Passegem pel mapa de la petjada catalana. Tres savis jueus de la Barcelona medieval

La CLAU de la nostra història. Tercera etapa. Capítol 182. Emès el 9 de març de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Davantal

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història.

Per al programa d’avui, havíem preparat un davantal sobre les diferències entre revolta, revolució i rebel·lió, tenint en compte que la notícia de la setmana serà sobre la Revolta dels Agermanats  que va tenir lloc entre el 1519 i el 1522.

Dissabte passat, però, ens va arribar la trista notícia: Miquel Strubell i Trueta, entre molts altres coses, fundador de l’Assemblea Nacional Catalana va morir la nit de divendres a dissabte.

Gran persona, bon company, millor amic... Lluitador per la llengua, la cultura i la llibertat d’aquest país. En el seu record i homenatge, en aquest davantal de LA CLAU de la nostra història, llegirem uns fragments del seu darrer escrit: “Carta a Europa”

[...] si mireu els meus antecedents familiars, veureu que tinc sang anglesa, sang alemanya, sang catalana i una mica de sang italiana. [...] el pare va lluitar a la Segona Guerra Mundial contra els nazis i la família catalana de la meva mare va haver de fugir a l’exili al final de la guerra civil. Més proves, doncs, del que hauria de ser un compromís extremadament ferm amb Europa.

Però hi ha un problema. I no el tinc jo, el problema; és Europa qui el té. Perquè fa quatre anys, el Consell Europeu, la Comissió Europea i el Parlament Europeu van defraudar de manera vergonyosa i terrible milions de catalans que aspiren a una cosa perfectament legítima; l’autodeterminació. L’autodeterminació no és un caprici, està al Pacte Internacional de Drets Humans de les Nacions Unides. Així, com us podeu imaginar, el fet que les tres organitzacions de la Unió Europea hagin defraudat els catalans és per a mi, i m’atreveixo a parlar en nom de milions de persones, una renúncia absolutament repugnant als valors europeus sota la pressió del que només pot ser definit com un autèntic estat assetjador, el regne d’Espanya. De fet, Espanya assetja els catalans des de fa gairebé quatre segles.

Quan s’aturarà, tot això? Quan es despertarà Europa i es convertirà en allò que molts havíem somiat? Si us plau, recordeu que tant els anglesos com els holandesos van defraudar Catalunya a la Guerra dels Segadors del segle XVII i van acabar dividint Catalunya en dos. No oblideu que el Tractat d’Utrecht va mutilar encara més el país dels catalans i els va portar a un període de repressió despietada on fins i tot els ganivets domèstics havien d’encadenar-se a la taula de la cuina. Això es va repetir el segle XX, quan altra vegada la no-intervenció d’Anglaterra i França va permetre que els països de l’Eix, i especialment els italians, bombardegessin Barcelona d’una manera espantosa.

El que escric no és més que la petita aportació que fa un sol ciutadà europeu que, com milions d’altres, vol veure alliberat el seu país perquè pugui continuar fent contribucions valuoses a la pau, com Pau Casals, a l’art, com Joan Miró, i al món de la ciència i la tecnologia, com Josep Trueta. I espero que això es faci realitat més aviat que tard.

Palamós, 28 de febrer de 2022  Miquel Strubell i Trueta 

Sempre en els nostres cors...

Final

Rússia ha envaït Ucraïna. Morts, ferits, refugiats, patiment... La nostra frase de la setmana del llibre “Unitats de xoc” de Pere Calders:

"La guerra no ens agrada ni la sentim, i ara, amb la retina desfeta per la imatge de tantes llars destruïdes, podem explicar a les nacions com n'és d'estúpida, de cruel i de bestial la guerra que ens donen com a bona els militars imperialistes".

Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que tingueu una molt bona setmana.

Història de Catalunya: A tu també et cauen els collons a terra? (1. El passat)

 
“Som un país d’imbècils [...] Quan analitzes la història de Catalunya, et cauen els collons a terra”

Aquestes paraules són de l’entrevista que Vilaweb li va fer a Toni Clapés, gran periodista i presentador del “Versió RAC1”.

Aquestes paraules són una mostra del pensament negatiu que tenim sobre nosaltres mateixos i el nostre país. No sé si arribem a l’autoodi, però en tot cas, poc li falta. Puc entendre el perquè d’aquest pensament tendent a la negativitat (sobretot en el sentit que en parla en Clapés) però la veritat és que em comença a cansar una mica. La ignorància històrica i la poca memòria, passada i recent, ens mou massa sovint cap aquesta negativitat.

Parlem una mica, doncs, d’història passada i recent. Comencem per la passada.

Què tenen a veure entre elles diferents aportacions científiques i mèdiques com La circulació pulmonar i l’oxigenació de la sang; el coneixement de la naturalesa microbiològica del còlera; la recerca per a desenvolupar una vacuna contra la infecció tuberculosa latent; la descripció de l’etiologia vírica del càncer; un nou mètode d’operar l’hèrnia crural; l’establiment de les bases de l’hematologia moderna; el tractament quirúrgic de les fractures de guerra...

O altres aportacions en el camp de la recerca, la ciència o la tecnologia com l’aparell receptor de telefotografia; el fax; la identificació del senyal del radar en l’entorn marí; la farga catalana; el telescopi; la primera nau submarina i el motor anaeròbic; la màquina d’assecar cafè; el primer ferrocarril suburbà de l’Europa continental; un reactor aplicable a automòbils i avions...

Només tenen un factor en comú... totes aquestes aportacions, descobriments, invents han estat obra de catalans....

Calitxt III, el pontífex número 209 i el segon Alexandre VI, el número 214, van ser Papes catalans. L’entronització del papa Borja va fer exclamar al cardenal Pietro Bembo: "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani."  Durant els pontificats dels papes Borja, el català va ser la llengua dominant a la Cúria romana.

El Consolat de Mar, que te les seves arrels, en el tribunal de la Carta Consular de Barcelona de 1258,  va evolucionar com a codi jurídic.  L'expansió i supremacia comercial i marítima de la Corona d'Aragó, amb els Consolats del Mar per tota Europa, va tenir com a conseqüència que la compilació de dret marítim, coneguda amb el nom de Llibre del Consolat del Mar, transcendís les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l'Atlàntic.

El món de l’ensenyament i de l’educació. Des de la universitat medieval, amb la fundació de la Universitat de Lleida a principis del segle XIV. Al Renaixement, amb la gran figura de Joan Lluís Vives que ja va proposar tenir en compte les característiques individuals de cada alumne en els plans d’estudi. Les escoles parroquials de l’època moderna que alfabetitzaven els infants de diferents classes socials.

A mitjà segle XVIII, a Catalunya, a l’època moderna i contemporània, ja es parla de pedagogia. Sobresurt la figura de Baldiri Reixac i de la seva obra, publicada el 1749 “Instruccions per l'ensenyança de minyons”, un compendi universal propi de la Il·lustració.

Francesc Ferrer i Guàrdia, considerat un dels pares de l’Escola Nova, basada en l’aprenentatge pràctic, tenint en compte la psicologia de cada nen.

Alexandre Galí, amb una gran activitat educativa: mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...

La Mancomunitat de Catalunya que aposta clarament per una política  educativa de qualitat.

L’impuls a l’educació en català i l’avanç en coeducació de l’època republicana, excessivament breu i tallada de soca-rel pel franquisme.

Com és possible que ignorem que el motor a reacció, va ser inventat per Ramon Casanova Danès, el 1917 i que té una sala permanent al museu de la NASA?

I podríem continuar...

Joan Triadú en el pròleg al llibre Aportacions Catalanes Universals escriu:

No gosaríem afirmar-ho del tot, però la història, tal com s’escriu, arriba a fer-nos dubtar que els catalans existim com a ciutadans del món. Val a dir que la història no fa res més que reflectir una determinada realitat. En el nostre cas, tant se val que sigui certa —si és que ho pot ser— com tendenciosa; rigorosa com manipulada o errònia.

Triadú remarca que cal que els catalans ens adonem de la contribució que individualment, però també com a poble, hem estat capaços d’aportar a l’encaminament humà positiu, al progrés espiritual i material; és a dir, a la pau, al millorament del treball, al pensament, a l’art i a les lletres, al bon viure i a les ciències i a la lluita amb el mal en general, amb la malaltia i amb la mort.

VÍDEO: La Draga, el poblat dels prodigis. La revolució neolítica (Programa 132 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 132 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 20 de març de 2019

La Draga, el poblat dels prodigis. La revolució del neolític

Dr. Antoni Palomo, doctor en arqueologia per la UAB. Conservador de les col•leccions de prehistòria del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona i professor associat de la UAB. 

Codirector del projecte de recerca de la Draga i Comissari de l’exposició: “La revolució neolítica. LaDraga el poblat dels prodigis”.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

VÍDEO: L'heràldica en la història de Sant Jeroni de la Murtra (Programa 128 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 128 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 19 de febrer de 2019

L'heràldica en la història de Sant Jeroni de la Murtra

Pere Francesc Puigderrajols és diplomat en Heràldica i vocal de la Junta de Govern de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica.

He realitzat treballs d’investigació de tota l’heràldica del  Monestir  Cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, ha dibuixat tota l’heràldica del Reial Monestir de Pedralbes i ha completat un estudi de tots els escuts i inscripcions del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. 

També està duent a terme l’estudi de tots els escuts i inscripcions de la Catedral de Barcelona, treball que inventaria unes 500 inscripcions i uns 350 escuts. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

VÍDEO: Memòria històrica, fosses comunes i banc d'ADN (Programa núm. 127 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 126 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 13 de febrer de 2019

Memòria històrica, fosses comunes i banc d'ADN

Roger Herèdia, treballa a la policia científica, a la unitat d’inspeccions oculars. És cofundador i president del banc d'ADN de familiars de desapareguts de la Guerra Civil. El motiu que el va impulsar a crear aquest banc d’ADN va ser la recerca del seu besavi que va desaparèixer a la batalla de l’Ebre.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

VÍDEO: El català i "La loçana andalusa" (Programa núm. 126 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 126 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 6 de febrer de 2019

El català i "La loçana andalusa"

Rafel Mompó ha estudiat cinematografia i filosofia. Entre altres activitats, s’ha dedicat a la cooperació internacional en Intermón-Oxfam i a la producció teatral. Fa recerca centrada fonamental en temes filològics i en història, sobretot de la literatura, i col·labora amb l’Institut Nova Història.

Fa 6 anys que estudia l’obra de la "La loçana andalusa".  

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

VÍDEO: Cent anys de la vaga de La Canadenca (Programa 125 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 125 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 30 de gener de 2019

Cent anys de la vaga de La Canadenca

Joaquim Montclús és historiador, escriptor, periodista i activista cultural. Ha publicat més de 20 llibres, articles en revistes especialitzades i diverses biografies de personatges cabdals de la política i la història catalanes.

Col•labora habitualment en publicacions com ara Temps de Franja, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Ara o La Manyana. Treballa en recerca a l’Institut d’Estudis Catalans i està escrivint una biografia de Carles Emili Montañés, una de les persones cabdals en el tema de La Canadenca.

La Pau i Treva de Déu (3 i final. El moviment per la pau)

El moviment per la pau va assolir un gran èxit entre els anys 990 i 1020 i això va animar els estaments eclesiàstics a aprofundir i anar més lluny encara. Poc a poc, l’estabilització de la societat i de la nova classe dirigent, així com la proximitat de l’any 1000, van permetre a l’Església incrementar les seves exigències i va proposar a tots els fidels un ideal de purificació. Calia sofrir privacions tots junts per tal de lliurar-se de la còlera divina. En aquest context, el clergat demana als cavallers que s’abstinguin de fer allò que més els agrada: fer la guerra. Ja no es tracta de fer una pacte social, sinó de fer un pacte amb Déu que permeti allunyar el pecat del món mitjançant la penitència generalitzada. Aquest, segons alguns experts, és el sentit de la Treva de Déu.[1]

Per tal d’imposar la seva llei, els clergues van recórrer, d’una banda, a la fe dels fidels respecte dels sants i les relíquies (d’aquí que el jurament es realitzés sobre algun d’aquests objectes) i, de l’altra, a la por i a les amenaces de càstigs infernals i de la negació de la vida eterna.

Si ens fixem en el text del jurament de la pau, podem observar diferents aspectes remarcables de la societat feudal de l’època: a) el jurament reflecteix les intencions de reforma que ja s’albiraven a mitjan segle XI, ja que col·loca sota la Pau de Déu els béns dels eclesiàstics; b) el text confereix especial importància a la protecció dels ramats, i del seu pastor, i del bestiar en general, que deurien ser objecte especial de rapinya durant els segles X i XI; c) el jurament col·loca sota la Pau de Déu a tots els membres de la societat que no portaven armes i que, per tant, es trobaven desemparats davant la violència dels cavallers; d) podem observar com comença ja a estructurar-se l’esquema tradicional d’una societat dividida en tres estaments: els oratores, els bellatores i els laboratores. Els primers que cal protegir són els oratores ( “No atacaré al clérigo o al monje...”); després, als laboratores (“no asaltaré al campesino ni a la campesina...”) i, finalment, als mercaders i peregrins (“[...] a los guardias i a los mercaderes...”). [2] 

Alguns d’aquests preceptes es reproduiran més endavant en les regles fixades durant el Concili de Narbona de 1054. Concretament, els apartats citats figuren en els cànons XIV, XV, XVI, XIX  i XXIV. [3]

La Pau de Déu castigava amb l’excomunió l’incompliment o la transgressió de qualsevol dels actes tipificats en el jurament.

El document de la institució de la Treva de Déu del Concili de Narbona de 1054, incloïa tant cànons relatius a la Pau de Déu com a la Treva de Déu. Concretament, els cànons IX i X, a més dels abans ja esmentats, són exemples de la Pau de Déu, i els tres que recull el text que comentem (II, III, i IV) corresponen a exemples de la Treva de Déu.

En els cànons II i III, observem l’ampliació temporal que, amb el temps, va anar adquirint la treva. En un principi, la treva només durava des del dissabte fins al dilluns i el seu objectiu era la celebració de la festa dominical. Després es va ampliar aquest marge i així van reflectir-ho les disposicions del Concili de Narbona

El cànon II recorda la prohibició de la lluita entre cristians i reflecteix l’augment dels dies de treva que van des de la posta de sol del dimecres fins a la matinada del dilluns següent. Són quatre dies de treva a la setmana que signifiquen uns 192 dies a l’any. Incideix en el fet que la pau ja estava instituïda i que “alguns homes perversos” l’havien trencada. De fet, alguns bisbes, com va succeir a Bourges el 1038, van arribar fins i tot a assaltar  els castells d’aquells que havien infringit els pactes per tal d’obligar-los a respectar-los.[4]

El cànon III detalla les festivitats i cicles litúrgics en què calia guardar la treva. Totes aquestes celebracions augmentaven en 145 els dies de treva a l’any. Aquest cànon també ens permet obtenir una visió general de la vida en aquella època i de com estava marcada per la litúrgia.

El cànon IV reflecteix, d’una banda, el premi per a tots aquells que compleixin els cànons establerts (la vida eterna) i, de l’altra, el càstig per als infractors, que continua sent el de l’excomunió.[5]

Les assemblees de pau i treva col·laboren en l’establiment de la nova estructura social feudal. Obliguen els cavallers a controlar la violència i, per tant, els situa en un lloc i amb unes funcions determinades. En el nou ordre social que es configura, cadascú ha de conformar-se amb el paper que Déu li ha assignat: resar, lluitar o treballar. Un sistema trifuncional que, acompanyat dels principis de “desigualtat necessària”, va servir, entre altres coses, per justificar l’explotació senyorial.

BIBLIOGRAFIA

POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000. (Pàg. 11-49 i pàg. 74-84).

RIU, M. (coord,) Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975. (Pàg. 716-725).

FERRER, M. Teresa (coord.). Història medieval europea. (Mòduls didàctics). Barcelona: UOC, 1997.

---

[1] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.

[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg.  724

[3] Íd. Pàg. 721-724.

[4] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 78.

[5] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 718-719.

VÍDEO: El dia que Barcelona va morir (Programa 124 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 124 de

LA CLAU de la nostra història

4a temporada

Emès el dimecres 23 de gener de 2019

El dia que Barcelona va morir 

Convidats 

Enric Calpena és periodista i professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Especialitzat en divulgació històrica, ha dirigit i fet el guió de nombrosos documentals històrics per a la televisió. Des de fa més d'una dècada també dirigeix programes radiofònics sobre aquesta temàtica i n'escriu articles. 

Després de la seva primera incursió en el món de la ficció amb Memòria de sang (2014) i l'obra divulgativa Barcelona, una biografia (2015), l'autor torna a la novel•la amb El dia que Barcelona va morir. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Qui podria ser Francis Drake? (DAVANTAL del programa núm. 123 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a programa núm. 123 de LA CLAU de la nostra història.

En el programa d’avui farem una segona aproximació per descobrir la persona de carn i ossos que s'amaga darrera el més famós corsari de la història mundial. Parlem de Francis Drake, un personatge que va treballar per eixamplar el poder de la monarquia anglesa atacant de forma acarnissada les armades espanyoles del rei Felip II, portadores de l'or, l'argent  i les altres riqueses saquejades per la corona hispànica al Nou Món.

A LA CLAU núm. 71 vàrem fer una primera aproximació al tema amb en Joan Canadell que va investigar l'exili de molts mercaders de nació catalana que fugien de la persecució implacable de Felip II, via tribunals del Sant Ofici, acusats d'afecció a les tesis de Luther i de pràctica del protestantisme.

Aquest afany repressiu va propiciar la seva emigració cap a Anglaterra, on la reina Elisabeth I, els va acollir i els donà la nacionalitat anglesa a canvi dels seus serveis, aprofitant sobretot les seves nombroses naus, ben proveïdes i millor armades que les angleses. Per tant no és gens estrany que trobem cognoms que són clarament d'origen català com Russell, Cornell, Fuster i molts d'altres.

Un cas curiós és el de Johan Drac. Avui parlarem de quin pot ser l'origen d'aquest cognom que un cop nacionalitzat anglès com a Drake i exercint de corsari per a la reina d'Anglaterra amb unes naus que portaven les barres catalanes com a bandera.

Catalunya-Espanya. Entre la llibertat i l'absolutisme ( 3 de 3)

El Decret de Nova Planta és de caràcter totalment punitiu (de càstig), de naturalesa castellanista (de conquesta) i una voluntat absolutista. El desballestament de les institucions catalanes, la supressió de les seves lleis, usos i costums són substituïts per un model polític i administratiu de fàbrica castellana, per raons estrictament polítiques. El model castellà, a diferència del català, era bàsicament vertical, excessivament jerarquitzat.  Era, en definitiva, una plataforma idònia per a la implantació del règim absolutista. 

El despotisme il·lustrat (segona meitat del segle XVIII) crea una nació inventada: Espanya (la Gran Castella) per tal que coincidís amb els seus somnis imperials. L’estructura estatal de Castella va crear la seva “nació” dissenyada amb l’aparell políticoburocràtic i l’exèrcit com a instruments. Harmonitza la legislació; encunya una sola moneda; ensenya una sola llengua i una única història, mítica i simbòlica; crea una sola jerarquia militar que governa un exèrcit disposat a morir sota una sola bandera.   

Durant el segle XIX els diferents governs de Madrid consideren com a actes de rebel·lió qualsevol demanda dels catalans, que tan sols demanava la descentralització, petites engrunes de llibertat o noves infraestructures. I, a més, ho fan amb violència: El 1842 Espartero bombardeja Barcelona i posteriorment aplica una gran repressió a la ciutat. El 1843 Barcelona i Girona són bombardejades. El 1851 es declara l’estat de setge a Catalunya. El 1855 s’afirma que “hay que enviar a Cataluña un general de caràcter y energía para tratar al Principado un poco a lo Felipe V.” El 1888 el ministre de Governació afirmava que les “demandas catalans son una extravagancia de una minoría insignificante y un acto de demencia.”  

A principis del segle XX, després de la instauració de la Mancomunitat, van començar les demandes d’una autonomia més àmplia. La proposta catalana va ser titllada de “antiespañola, antipatriótica, fanàtica...” que calia “combatir a sangre y fuego” i els catalanistes “habían de ser pulverizados a tiro limpio.”  

España es una realidad construïda por Castilla y sólo las cabezas castellanas tienen los órgnaos adecuados para entenderla. Castilla sabe mandar.” (Ortega y Gasset, 1883-1955) 

El projecte polític de la “Gran Castella” es va basar, sobretot, en la fiscalitat com subjugació econòmica de Catalunya. La derrota militar de 1714 va comportar, també, la pèrdua de la independència tributària i l’inici de l’espoliació financera per la via fiscal. (vegeu la taula).

Any	Població de Catalunya respecte al total de l’Estat	Recaptació fiscal a Catalunya
1887	10,50%	20%
1900	10,6%	20%
1931	12%	27%

  

“Si quieren universidad que se la paguen ellos (els catalans)” Manuel Azaña, 1880-1940

La Guerra Civil, els 40 anys de franquisme i, més tard, la seva hereva, la transició del 1978, continuarien la mateixa línia engegada durant el segle XVII. Sempre sota la mateixa màxima "Un rey, una ley, una moneda" (i jo hi afegiria "una lengua") i estructurada a través de l'estratègia del canvi de continent sense modificar-ne el contingut. per no canviar res. En paraules de Francesc Ferrer i Gironès: "Espanya és un Estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics sempre són els mateixos qye els dels temps de la seva formació."

El creixement de l’independentisme ens els darrers anys és atribuïble a diferents factors. Sobretot, però, hi ha el convenciment entre una majoria de la població catalana que és pràcticament impossible que es produeixi un canvi democràtic en l’Estat espanyol. Un Estat que mai ha fet autocrítica de la seva dèria imperial ni del seu projecte –ahir i avui- mancat d’atractius; més aviat al contrari, que continua amb la seva mateixa política d’assimilació iniciada al segle XVII (“Un rey, una ley, una moneda”) d’absorció política, tributària i cultural que mai, ni abans ni ara, no ha seguit una estratègia de seducció mitjançant un projecte cívic modernitzador, d’aprofundiment de la democràcia i amb un model social progressista.