dilluns, 27 de febrer de 2023

TORB, un viatge introspectiu, personal, però també geogràfic, històric i polític

 

Torb:  Vent impetuós propi de la regió pirinenca, que aixeca i arremolina la neu, de manera que la visibilitat minva sensiblement.

Aquesta setmana hem presentat al programa Vull una resposta que s’emet per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès, la novel·la d’Eduard Llaudó “Torb”. Una novel·la que no em puc estar de recomanar-la.

Entrevista a Eduard Laudó,  autor de "TORB"

Podríem definir “Torb” com la història d’un viatge introspectiu del personatge principal que reflexiona sobre què l’ha portat fins al present que està vivint. El seu viatge personal, però, el porta, a mesura que es va trobant amb altres protagonistes del llibre, a un viatge i a una meditació paral·lela: la del país. Un país entès com el de la nació completa, els Països Catalans.

Geogràficament ens traslladarem al País Valencià (Cullera, Sueca, la ciutat de València) i reviurem episodis històrics, sobretot de la Guerra Civil, però també de l’anticatalanisme, de la lluita per la llengua, per la unitat lingüística. Viatjarem fins a la Cerdanya de la infantesa d’en Joan Faus –el protagonista principal- caminarem per Isòvol, Meranges, tornarem a viure episodis de la Guerra Civil (la Comuna de Puigcerdà, “El cojo de màlaga”...). I com no podia ser d’altra manera, ens tornarem a situar ens els anys del procés d’independència.

Joan Faus és en certa manera el reflex del país. Ambdós no es troben en el seu millor moment Mentre seguia el seu carrer camí amunt, el Jan intuïa que segurament ell era allò que els nord-americans anomenen “perdedors”...

Mentre avancem en la lectura anirem coincidint amb un munt de personatges històrics, de la 2a República, la Guerra i la postguerra com Stalin, Enrique Castro, Largo Caballero, Casares Quiroga, Durruti, Líster, el Campesino, la Passionària, Galinnsoga, Boby Deglané, Ramon Franco, els Maquis, “El cojo de M’alaga”  conegut com el “Durruti de la Cerdanya... i molts altres.

També del món de la cultura com Josep M. de Sagarra, Blasco Ibáñez, Joan Maragall, George Orwell, Sanchis Guarner, Borja i Moll, Pierre Villar, Foix Pere IV, Leon Tolstoi...

Anarquistes com El Noi del Sucre, Teresa Claramunt (“La verge roja”)...

Les relacions que va establint en el seu viatge introspectiu ens portaran a entrar en temes com el racisme, la transició, les relacions entre el franquisme i el nazisme, les txeques, els milicians, els bombardejos, la Batalla de l’Ebre, l’exili, els camps de concentració francesos,...

La col·laboració catalanista amb els serveis d’intel·ligència francesos, anglesos, nord-americans o polonesos amb els noms dels resistents  i membres del FNC Antoni Andreu, Joaquim Fons, Joan Grau, Magí Colet, Josep Serra i  Manuel Cruells.

Veiem-ne alguns fragments:

De la informació i la desinformació...

En Manel intentà recordar, debades, una afirmació d’Orwell: “A Espanya vaig veure, per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal...Vaig veure, de fet, que la història s’estava escrivint no pas en termes d’explicar què estava succeint, sinó en termes d’explicar el que havia de succeir segons la línia del partit”

De la llengua al País Valencià:

Si parlem valencià és perquè és la nostra llengua, la que vam heretar dels nostres vells, en la que la nostra mare ens va educar; no la menyspreuem deixant-la en oblit mentre ne parlem altra imposada per llei de força, parlem-la per tot arreu...

La identificació de Castella amb Espanya...

Diversos articles dels anys trenta on es feia relleu d’aquesta identificació entre Castella i Espanya. Recordà el títol d’un d’ells: “Reafirmación de Castilla”. D’haver-lo recordat era un bon exemple: “Un pueblo que hace lo que hizo Castilla tiene, por derecho de conquista, el primer lugar en la historia...Cataluña, Galicia,Vasconia, si no hubiera sido por Castilla, ¿qué hubieran hecho y qué hubieran representado? Absolutamente nada... España nació de Castilla

Identificació que s’estén entre Castella i Sèrbia:

Quan la guerra de Iugoslàvia, abans de saber-se les neteges ètniques, alguns mitjans madrilenys van qualificar Sèrbia com “la Castilla de los Balcanes”.

La independència com a única solució, amb un text absolutament premonitori:

Serà difícil però tard o d’hora haurem d’aconseguir la independència... ÉS l’única possibilitat veritable de progrés, per a nosaltres i per als espanyols....

Segurament és així, però hi ha dos peròs –digué el Manel

[...] El primer la rendició. Cal ser d’una pasta especial per aguantar dempeus en mig d’una tempesta. Els febles i els caragirats faran vores així que caigui el primer mastegot, i alguns fins i tot ens apunyalaran.

I el segon, però? –preguntà l’Elisabet.

No heu conegut el salvatgisme de què és capaç el nacionalisme espanyol –digué el vell.

Unes frases del Clemente, un seixantí nascut en un poblet de Lleó, antic emigrant a Alemanya i treballador de cent feines diferents:

Todo va de uniformes. ¡Coño! Guerreras, sotanes y togas también. Unos matan, los otros prometen la gloria y vida eterna a quien mate, y los otros lo ungen de legalidad.

Los uniformes son como las orejeras de los burros, que solo dejan mirar en una dirección.

Us recomano la lectura de “Torb”, un viatge als episodis personals del Joan Faus, però també a determinats episodis històrics que encara marquen el present, entre els que destaca el de la Guerra Civil. Episodis que ens seran relatats des del punt de vista dels diferents personatges amb el que això representa pel que fa a la diversitat de matisos.

divendres, 24 de febrer de 2023

"Els Angelets de la terra" Quin paper van tenir els catalans en la 1a República espanyola? Vida quotidiana a Barcelona durant la pesta negra del segle XIV

 


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 220

La Guerra dels Segadors va portar com a conseqüència el Tractat dels Pirineus. El 7 de novembre de 1659 les monarquies castellana i francesa es repartien el territori català. França es quedava el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya.

La resistència a l’ocupació francesa de la Catalunya Nord comença ja el 1661. L’impost de la sal per tal de pagar les despeses de les places fortes i dels sous dels funcionaris francesos ca ser el desencadenat d’una revolta. Els pagesos necessitaven la sal per al bestiar i un cop apujat el preu es van negar a pagar-lo.

La primera revolta dels anomenats “Angelets de la terra” comença el 1667.  Al crit de «Via fora, lladres i gabatxs!» i «Visca la Terra» s’organitzen grups armats arreu del territori. Els Angelets de la Terra són un cos armat, organitzat tècnicament i tàcticament seguint els sistemes habituals d’autodefensa del país, com els sometents, miquelets, etc. coneixen molt bé el terreny, molts d’ells són traginers de sal, gaudeixen de suport popular i saben treure partit de l’armament lleuger amb pany de pedrenyal i la llibertat de moviments que els hi dóna el fet de no combatre com un exèrcit reglat.

Aquesta primera revolta  va ser comandada per Josep de la Trinxeria, un pagès de Prats de Motlló que, abans de 1640, tenia drets reials diversos i propietats a la Garrotxa i el Vallespir. Va dedicar la seva  vida a lluitar heroicament per la reunificació del Principat. Va tenir un gran prestigi entre la població i va ser  un dels impulsors de la conspiració de Vilafranca de Conflent. Josep de la Trinxeria va morir en combat el 1689 durant una de les habituals incursions als territoris de la Catalunya Nord per fustigar als ocupants francesos que organitzava des de la seva base operativa a Olot, on era refugiat des de 1674.

Hi va haver una segona revolta, encara molt més crua, entre els anys 1670 i 1674. Finalment, les tropes franceses van vèncer els angelets al coll de la Regina. Els supervivents es van refugiar al Principat i d’altres a les muntanyes.

El 1674 es va produir la conspiració de Vilafranca de Conflent, una conjura política ordida per sectors de la noblesa i de l'alta burgesia nord-catalana que volien la restitució dels antics comtats al Principat de Catalunya per assolir la reunificació del Principat. La conspiració , però, és descoberta. La comarca va ser envaïda per les tropes reials i la repressió va atènyer tota la població: empresonaments, condemnes a galeres, execucions, confiscació de béns i multes radicals als municipis fins arribar a ser insuportable també per a la monarquia francesa que va arribar a oferir al rei de les Espanyes una revisió del Tractat dels Pirineus.

Final                                                                                                              

La frase de la setmana, jo l’he escoltada a la sèrie FAUDA sobre el conflicte entre Palestina i Israel. Un dels personatges diu:

“No pers si caus, perds si no t’aixeques”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!


dimecres, 22 de febrer de 2023

Parlem amb Eduard Llaudó de la novel·la "TORB". Què passa a l'ANC?

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 20 de febrer de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal Vull una resposta de YouTube 

Convidats

Eduard Llaudó i Àvila  enginyer agrònom i escriptor. Autor de “Torb”.

Francesc Abad, analista polític

Josep Pinyol, historiador

Feia temps que es veia venir. Les notícies que ens arribaven sobre les relacions en el sí de l’Assemblea eren força preocupants. Tot va arrencar del mateix dia de les eleccions dels càrrecs del Secretariat Nacional amb el trencament unilateral d’un pacte previ entre Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona. A partir d’aquí tot ha anat de mal en pitjor fins arribar a les dimissions que es vn produir dissabte passat. 13 dimissions de secretaris nacionals acompanya de la renúncia a continuar sent vicepresident d’en Jordi Pesarrodona.

Els dimissionaris acusen el Secretariat Nacional i al Comitè Permanent de pèrdua de la democràcia interna, d’abús de poder per part de la Presidència i alguns membres del CP. Argumenten també que han patit la manca de respecte  per part d’algunes persones.

La presidenta Dolors Feliu, en darreres declaracions, ha dit que en cap cas  no pensa dimitir, que ja fa temps que hi ha discrepàncies dins del SN, que és una qüestió de fons ideològic i que de vegades costa acceptar les decisions assembleàries, sobretot quan es perd. També ha afirmat que el que més divisió ha generat és el debat sobre si convé o no presentar una llista cívica a les properes eleccions autonòmiques. "Tothom no està d’acord en presentar-se a les eleccions en una llista cívica perquè hi ha gent que no ho veu clar dins l’ANC. Hi ha qui hi veu més els contres que els pros", ha dit.

De les declaracions de la presidenta i també de molts mitjans i opinadors semblaria que els problemes es troben en la llista cívica i això no és cert. La gran majoria de l’independentisme està a favor d’una llista cívica (el que en els anys anteriors de l’ANC en dèiem “candidatura de país”). Els dimissionaris també estan a favor d’una llista cívica. El problema rau en com arriba ser realitat aquesta llista que no hauria de ser l’objectiu principal de l’ANC, sinó el final d’una estratègia ben elaborada.

La creació d’una llista cívica cal que es faci sense presses, amb el màxim consens i amb el suport majoritari del moviment independentista. Si la llista cívica acaba sent la “quarta llista independentista” el resultat pot acabar sent decebedor. Si arriba el cas, la llista cívica només es pot presentar a unes eleccions quan s’hagin creat les condicions necessàries per convertir-les en plebiscitàries i que es produeixi una victòria d’aquesta llista que ens pugui conduir a fer efectiva la independència.

La llista cívica (candidatura de país) ha estat sempre, des dels primers anys, un objectiu en els diferents fulls de ruta de l’Assemblea. De fet, és tornar a la Declaració d’Arenys de Munt de l’ANC del 13 de setembre de 2014 on es deia: “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Llavors no va ser possible. No ens dedicarem a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, va ser des de l’Assemblea que vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Final

La frase de la setmana de l’escriptor i periodista Mark Twain

Cada vegada que us trobeu al costat de la majoria, és el moment de fer una pausa i reflexionar.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Any Daniel Cardona. El pont entre el separatisme històric i l'independentisme modern

Arran de la commemoració dels 80 anys de la mort de Daniel Cardona  i Civit, figura que fa de pont entre el separatisme històric i l’independentisme modern.

S’activa l’any Daniel Cardona


MANIFEST ANY DANIEL CARDONA

 

Una seixantena de personalitats entre historiadors, periodistes, societat civil i activistes de la recuperació de la memòria històrica, donen validesa a l’Any Daniel Cardona.

 

Els sotasignats, s’han adherit a la commemoració que engega la Fundació Reeixida, creient en la necessitat d’apropar a la ciutadania la trajectòria, idees i el capteniment d’aquest personatge que uneix l’inicial separatisme català amb l’independentisme modern, com a via per disposar d’un coneixement més aprofundit d’uns capítols de la nostra història  fins avui pràcticament desconeguts.

 

Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l'etapa inicial del moviment independentista català: l'etapa separatista que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista.

 

Fou el fundador de les dues formacions històriques més destacades del primer independentisme, Estat Català (junt a Francesc Macià) i Front Nacional de Catalunya (junt a Joan Cornudella), i tirà endavant també d’altres organitzacions polítiques com Bandera Negra o Nosaltres Sols!

 

Cardona forní el separatisme d'una estratègia basada en el model irlandès gràcies amb la qual va superar l'estadi culturalista i va fer possible la seva transformació en un espai polític i ideològic reconeixible, tot i que reduït, a partir d'un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català.

 

Defensor d'un nacionalisme ferm i intransigent, fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936. Estimat i venerat al seu poble i a tot el Baix Llobregat gràcies a una gestió eficaç, honrada i dialogant dels afers públics, esdevingué l’únic polític català que derrotà en sengles conteses electorals les dues forces més importants del catalanisme (La Lliga i ERC).

 

Cardona s’ha convertit en un referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era l'única via indefugible per a aconseguir «el trencament de les cadenes de la dominació espanyola», maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada, no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.

 

Amb el lema “Biblioteca, propaganda i acció”, abans agitador que polític, des de la seva participació el 1912 com a col·laborador de Renaixement, el seu nom quedà lligat a capçaleres històriques del periodisme nacional com Cu-cut!, La Tralla, Nova Catalunya o El Diari de Barcelona, i el seu conegut pseudònim de Vibrant, unit a empreses periodístiques com L’Estat Català, Som!.., Nosaltres Sols! o Ferms! Màxim encarregat de l’Oficina de Redacció i Propaganda quan es formà Estat Català, arrodoní el seu paper de principal publicista del separatisme amb opuscles com el Catecisme Patriòtic o el Manual del Legionari, contribuint a popularitzar lemes com el de Per la Pàtria i la Llibertat, i publicant llibres com La Batalla (1923) o Res de nou al Pirineu (1933).

 

Per aquest motiu esteu convidats a l’acte del proper dia 7 de març al Museu d’Història de Catalunya,

que donarà pas a jornades i presentacions, que ens portaran de Barcelona, fins a Sant Just Desvern, de Solsona a Figueres, i fins a Perpinyà.

 

Al Museu d’Història de Catalunya serà presentada la imatgeria de la commemoració feta per l’artista de Xàtiva Cesc Roca, la biografia de Daniel Cardona i Civit reeditada per l’editorial valenciana Afers i escrita per l’historiador Fermí Rubiraltapodent gaudir de material real de les organitzacions que fundà Daniel Cardona, que pertany a l’Arxiu Memòria Nacional de Reeixida.

Tota la informació aquí


La presentació pública serà:

Museu d’Història de Catalunya

Plaça de Pau Vila, 3 - Barcelona    

Dimarts 07/03/23 a les 19h

diumenge, 19 de febrer de 2023

Trencadissa a l'ANC (La llista cívica i més coses)

 

Feia temps que es veia venir. Les notícies que ens arribaven sobre les relacions en el sí de l’Assemblea eren força preocupants. Tot va arrencar del mateix dia de les eleccions dels càrrecs del Secretariat Nacional. El pacte a què s’havia arribat el dia abans en una reunió entre els candidats Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona el va trencar de manera unilateral la que acabaria sent la presidenta de l’entitat. Després d’aquest actitud, si més no deslleial amb el que s’havia acordat, fins i tot es va intentar que en Pesarrodona retirés la seva candidatura a la vicepresidència, cosa que no es va aconseguir i que va acabar amb aquella mena de “solució” salomònica de repartir-se la vicepresidència, ’un any en Jordi Pesarrodona i un any l’Uriel Bertran. Una “solució”, per cert ,que no està prevista de cap manera ni en els estatuts ni en el reglament de règim intern.

No vull opinar sobre la trencadissa final que es va produir ahir. No ho he viscut en primera persona i les meves opinions es basarien en informació de tercers. Només dir que no és cert que aquestes situacions s’han viscut sempre a l’ANC. Una trencadissa d’aquesta magnitud no s’havia produït mai. En tot cas, podeu trobar la versió dels dimissionaris aquí. També podeu llegir la que per a mi és la versió periodística més ajustada al que jo conec en l'article "Tretze dimissions i Pesarrodona plega de vicepresident: es consuma la trencadissa a l'ANC" d’en Xavier Tedó al diari ARA.

Molts mitjans i opinadors estan entestats a dir que els problemes es troben en la llista cívica i això no és cert. Crec que la gran majoria de l’independentisme està a favor d’una llista cívica (el que en els anys anteriors de l’ANC en dèiem “candidatura de país”). Crec que els dimissionaris també estan a favor d’una llista cívica. El problema rau en com arriba ser realitat aquesta llista que no hauria de ser l’objectiu principal de l’ANC, sinó el final d’una estratègia ben elaborada.

L’estratègia actual de l’Assemblea passa per “independència o eleccions” (uuna proclamació que tampoc es va debatre a nivell del SN, segons afirmen els dimissionaris).

La creació, però, d’una llista cívica cal que es faci sense presses, amb el màxim consens i amb el suport majoritari del moviment independentista. Si la llista cívica acaba sent la “quarta llista independentista” el resultat pot acabar sent decebedor. No en trauríem res si la llista cívica acabés sent un “Solidaritat 2”  (una llista amb força suports que va obtenir 4 escons) o, pitjor encara, un “Primàries 2”.

Si arriba el cas, la llista cívica només es pot presentar a unes eleccions quan s’hagin creat les condicions necessàries per convertir-les en plebiscitàries i que es produeixi una victòria d’aquesta llista que ens pugui conduir a fer efectiva la independència.

L’Assemblea hauria de treballar, una vegada més, perquè aquesta llista cívica esdevingui una autèntica candidatura única de país. Molt complicat, és cert, però l’única possibilitat d’obtenir majories incontestables al Parlament.

La llista cívica (candidatura de país) ha estat sempre, des dels primers anys, un objectiu en els diferents fulls de ruta de l’Assemblea. De fet, és tornar a la Declaració d’Arenys de Munt de l’ANC del 13 de setembre de 2014: “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Llavors no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, va ser des de l’Assemblea que vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

dimecres, 15 de febrer de 2023

“Déu, pàtria, rei i furs”, la història poc coneguda de la Generalitat Carlina. Joan Saloni el primer revolucionari al Nou Món. "Matar lo Rei", Barcelona 1492

La CLAU de la nostra història. Programa 219. Emès el 14 de febrer de 2023 pe3r ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 219

El passat carlí de Catalunya és força desconegut. Dates com l’11 de setembre de 1714 o la del 26 de gener de 1939 de la qual vam parlar en programes anteriors són, segurament, força conegudes per la gent. En canvi si parlem de l’1 de novembre de 1874 pocs de nosaltres sabrem a què s’està referint. Aquell primer de novembre de fa prop 149 anys es reinstaurava la Generalitat de Catalunya en el territori controlat pels carlins durant la Tercera Guerra Carlina.

L’editorial Rosa dels Vents ha publicat darrerament i dins de la col·lecció “Dies que han fet Catalunya” el llibre “La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874)” de Lluís Ferran Toledano Gonzàlez, doctor en Història Contemporània i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les Guerres Carlines van tenir lloc en el segle XIX i va enfrontar els carlins, partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, contra els anomenats liberals, que eren els partidaris d’Isabel II d’Espanya.

Tant a Catalunya com al País Basc i Navarra les guerres van tenir també el rerefons dels Furs perduts durant el Decret de Nova Planta. Aquest va ser el principal motiu perquè els territoris de l’antiga Confederació catalanoaragonesa fossin important focus carlins.

La tercera carlinada es va produir entre els anys 1872 al 1876. En aquella època, a Catalunya hi havia dos moviments polítics que s’oposaven al monarquisme unitari que es proposava des de Madrid. D’una banda, el republicanisme federal i, de l’altra el carlisme. Els primers proposaven una república federal i els altres una monarquia tradicionalista i catòlica que pogués retornar les antigues constitucions catalanes.

L’1 de novembre de 1874 es va constituir l’anomenada Diputació General de Catalunya. Aquesta Generalitat carlina es constituiria oficialment a Sant Joan de les Abadesses, sota la presidència del capità general carlí Rafael Tristany, amb l’atribució de diverses competències la de guerra, però també la de política fiscal, serveis públics, carreteres, escoles, beneficència, presons i la capacitat de prendre “tota mena de mesures administratives conduents a la conservació i fiançament de l’ordre social.”

La Generalitat carlina, però, va durar només uns mesos. L’agost de 1875,  la Seu d’Urgell queia en poder del general Arsenio Martínez Campos, i la branca borbònica isabelina retornava al tron espanyol en la persona d’Alfons XII.

El carlisme va mantenir encara un pes polític considerable fins a principis del segle XX. L’any 1906, va participar activament en la candidatura unitària de Solidaritat Catalana. Poc a poc, però, la curta durada de la Generalitat carlina restaria definitivament en l’oblit.

Final

La frase de la setmana és un proverbi xinès que di així...

Abans de sortir a canviar el món, fes tres voltes per casa teva.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves claus de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Poesia eròtica: Conversa amb el poeta Miquel Cartró. El judici a Laura Borràs


Convidats

Miquel Cartró  filòleg. Poeta i activista, especialitzat en poesia eròtica. N’ha publicat tres llibres. Amb la marina als ulls (2015), Festí (2017) i La pell sobre el setí (2019), editats a Neopàtria. Darrerament ha publicat el poemari  Habitació 103 (2022) que neix des de l’experiència com a pacient de la COVID-19.

Gerard Sesè, politòleg, actor i cantautor

Davantal

"No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni"

Muriel Casals, una de les cares més visibles del procés independentista català va morir la matinada del 14 de febrer de 2016 a Barcelona, demà farà ja set anys. Economista, professora universitària, va ser presidenta d'Òmnium Cultural i diputada del Parlament de Catalunya per Junts pel Sí.

El 1967, quan tenia 22 anys, va ingressar al PSUC amb un fort disgust del seu pare que era d’Unió Democràtica i creient practicant. La Muriel del PSUC, i posteriorment d’ICV, se sentia molt catalana, però no era independentista. Després de la mort del dictador va començar a mostrar-se en desacord amb el que ella denominava com la “timidesa catalanista” del partit i, poc a poc, a partir de les dècades dels 80 i 90 del segle passat, es va anar allunyant del partit.

La sentència del TC sobre l’Estatut del 2006 va marcar el punt d’inflexió cap a l’independentisme. Al capdavant d’Òmnium, el 2010, va organitzar la primera gran manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”. A partir del 2012 va esdevenir una figura clau del procés d’independència.

Muriel Casals tenia una gran capacitat de diàleg i la gran virtut de saber escoltar. Mantenia sempre un gest serè, reposat... Era la perfecta encarnació de la bondat, la calma i la serenor, acompanyades, però, d’una fermesa i una determinació irreductibles.

La seva absència ha estat, probablement, impossible de cobrir. Ens ha fet falta la seva veu en molts dels moments difícils que hem hagut de viure, sobretot del 2017 fins ara.

"No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni"

380 anys abans de Crist, Plató va dir en el seu diàleg “El convit” que: “no hi ha Afrodita sense Eros”. Avui coneixerem la poesia eròtica de Miquel Cartró.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del gran Groucho Marx

“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc d’altres”

El pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

dimecres, 8 de febrer de 2023

L'exili republicà de 1939. El nazisme impune a la Barcelona franquista. La història de Catalunya dia a dia. Crims i misteris de la Barcelona del segle XIX

 

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 218

El 10 de febrer de 1939 l’exèrcit franquista arriba a la frontera francesa posant punt i final a la Campanya de Catalunya.

L’exili massiu va ser una més de les greus conseqüències de la Guerra espanyola. A principis de 1939 travessen els Pirineus prop de mig milió de persones. És un exili totalment diferents als anteriors i que els cronistes de l’època defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de les tropes franquistes.

Antoni Rovira i Virgili descrivia de manera magistral i crua aquell èxode: “Carros que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada renglera de carros és una vila que es buida”.

El 1938, la França, la de la liberté, igualité i fraternité, havia aprovat un Decret Llei preveint la imminent arribada de centenars de milers de persones a causa de la caiguda de Catalunya en mans de les tropes de Franco. De la reclusió administrativa, passarien als camps denominat eufemísticament “d’internament” quan en realitat eren veritables camps de concentració.

Argelers, els Banys d'Arles, el Barcarès, Sant Cebrià i el Voló  eren camps  a la intempèrie o en forma de barracons, no disposaven de condicions de salubritat ni d'aigua potable i sovint tampoc s'administrava menjar als presoners. El camp d’Argelers es va obrir el 3 de febrer de 1939. 80.000 persones hi van arribar en menys de 7 dies i es calcula que, en els dos anys que va estar en funcionament, hi van arribar a passar 465.000 refugiats.

Catalunya coneix molt bé el que significa l’exili, la diàspora, el passar de ser ciutadà a ser refugiat o exiliat. Potser també per aquest motiu és una terra d’acollida, una terra en què la solidaritat és un valor que compartim i practiquem tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país.

Final

Diumenge passat va morir l’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs. La també enyorada Patrícia Gabancho referint-se a l’escriptura d’Espinàs que era “Molt austera i depurada per fora i molt rica per dintre.”

La frase de la setmana del gran Josep M. Espinàs

El que després serà història comença cada dia, un dimecres qualsevol d'un any qualsevol.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

"La mentida més bonica, conversa amb l'autor, Francesc Serès. La sentència del TSJUE de Luxemburg. Acord ERC-PSC-Comuns pels pressupostos

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 6 de febrer de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès


Canal Vull una resposta de YouTube 

Convidats

Francesc Serés,  escriptor. Autor de diverses obres, entre elles “La força de la gravetat” que va ser Premi Nacional de Literatura de la Generalitat. “La casa de foc” Premi Proa de Novel·la 2020 i l Premi Llibreter de Literatura Catalana 2021

Jordi Domingo, advocat

Joan Puig, editor larepublica.cat. Membre AR del Consell de la República

Davantal

L’11  setembre de 2012 va ser l’inici de tot, l’inici de l’anomenat “procés d’independència”. Segurament no és del tot cert, però sí que representa la data simbòlica en què una bona part del país decideix emprendre el camí de la independència.

La setmana passada, l’acord entre ERC, el Comuns i el PSC feia possible els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Sembla quedar molt lluny aquell mes de maig de 2021 en què, després d’unes eleccions on l’independentisme havia superat el 52% dels vots, es formalitzava l’acord de govern que donava pas a un govern de coalició ERC-JuntsxCat presidit per Pere Aragonès. El mes d’octubre de l’any passat, Junts abandonava el Govern i s’obria el camí cap al nou pacte ERC-Comuns-PSC.

Entre el setembre de 2012 i el febrer de 2023 han passat moltes coses en aquest país. En poc més de cinc anys, un ascens increïble del moviment independentista fins arribar al referèndum de l’1 d’octubre i el que podia haver estat la gran revolta del dia 3. Després... la presó, l’exili, la repressió... Hem passat de la il·lusió, la confiança, el compromís, la decisió... al desengany, la decepció, també a la ira i la ràbia. Abandonats pels polítics i les institucions ens hem sentit enganyats.  

Tot plegat va ser una gran mentida? Ens van enganyar? Ens vam autoenganyar?

Aquestes són algunes de les preguntes que es fan els protagonistes de la novel·la “La mentida més bonica” de Francesc Serès. Aquestes són les preguntes que ens fem tota la gent que vam participar en les grans manifestacions...que vam aconseguir amb els nostres vots la majoria independentista al Parlament... que vam votar i defensar els col·legis l’1 d’octubre... que érem al carrer el 3 d’octubre... que vam ser a les portes de les presons... que vam participar al Tsunami...

Molts de nosaltres ens fem lles mateixes reflexions i preguntes que la gent de la novel·la:  “la gent que tenia una vida més o menys tranquil·la que es polititza i fa entrar la vida a la política i la política en la vida. Ho fan per una causa que val la pena i pensant que deixaran un llegat. Un cop s’ha acabat, la seva pregunta és justament aquesta: Quin tipus de llegat deixem, positiu o negatiu?

El Procés ha estat (i potser és encara), com diu Francesc Serès, “una bicicleta que no s'atura mai. Una bicicleta que va donant voltes i passa pels mateixos llocs tota l'estona. Quan semblava que arribava el dia, es tornava a diferir en el futur. Sempre hi havia una cosa més que havia de passar, com si hi hagués un destí final. Però no hi hem arribat.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

 

Final

La frase de la setmana d’avui correspon al final de la novel·la “La mentida més bonica”. El darrer capítol del llibre és el somni que tenen la Marina i el Carles al final del dia de la seva jubilació. Un somni en què va apareixent tothom, amics, veïns, familiars, companys, gent que no coneixen...i el llibre acaba així:

En Carles la mira i li pregunta d’on surt tota aquesta gent. Hi és tothom. No cal comptar-los, perquè els límits són difusos, no se sap on s’acaba aquesta multitud.

És com el somni, que tampoc no s’acaba, s’ha anat esvaint dins del son, com les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les torna a despertar.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

 

dimecres, 1 de febrer de 2023

La censura a la CORPO, de Jordi Vendrell a Manuel Vidal Passant per Quim Monzó i "Mikimoto"

 

TV3 ha fet fora l’humorista Manel Vidal del programa Zona Franca. El motiu, un gag del 24 de gener en què feia una broma amb el PSC i una esvàstica i que, segons la direcció del mitjà “havia traspassat tots “els límits”. Més enllà de si ens agrada el gag o l’humor de “La Sotana”, sembla evident que la CORPO ha exercit una vegada més la censura, que s’acostuma a aplicar segons qui  sigui el destinatari o destinataris de l’enginy més o menys afortunat del guionista o de l’humorista.

En Manel Vidal mateix ja ha fet tot un seguit d’aclariments sobre el tema. Segons manifesta a twitter, a l’estiu passat va acceptar la proposta  de fer una secció de política catalana al Zona Franca. A mesura que s’apropava el dia de l’estrena, però, li comencen a demanar que no parli tant de política, que “obri el focus”. I, evidentment, quan diuen “no parlem tant de política” volen dir “no parlem tant de política catalana” o directament “no parlem tant de la independència de Catalunya.” Parlem de la vorera ampla que ha fet la Colau a Consell de Cent o de la noia de la Complutense que no sé què.

Vicent Partal, en l’editorial de Vilaweb, també ha comentat el fet i l’ha comparat amb el que va passar fa més de trenta anys amb  el programa l’Orquestra de Catalunya Ràdio. Diu en Partal que la causa va ser l’ús en aquella tertúlia radiofònica de la paraula sociata. Recordo molt bé el programa i penso que el “pecat” comès per Jordi Vendrell va ser un de més gran que, no només va “molestar” els sociates, sinó també als convergents i altres “tribus” de l’època.

El mes de juliol de 1992, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón” contra l’independentisme català.

Es va produir un silenci còmplice d’alguns partits i organitzacions i de la majoria dels mitjans de comunicació, amb alguna honrosa excepció com la del programa líder d’audiència l’Orquestra que dirigia i presentava l'enyorat i  recordat Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio. Es va emetre des de la temporada 1987-1988 fins al 10 de juliol de 1992.

En el que havia de ser el penúltim programa de la temporada, es va parlar obertament de la detenció en massa de militants independentistes, ordenada pel jutge Garzón. L’orquestra va parlar, amb contundència, no només de les arbitràries detencions, sinó també de les tortures sofertes pels detinguts, un tema tabú, silenciat per la gran majoria de mitjans de comunicació.

La direcció de la CORPO va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau del govern de CiU. El programa va desaparèixer dels arxius de Catalunya Ràdio i Jordi Vendrell ja no va tornar a fer cap més programa diari a l’emissora. Malgrat aquest atac a la llibertat d’expressió, durant anys, el programa es va poder escoltar gràcies a les còpies que se'n van fer per tal que aquest episodi de censura no s’oblidés mai.

Uns anys després, el 1994, es produïa un nou cas de censura. En el programa “Persones humanes” que dirigia i presentava Miquel Calzada “Mikimoto”, Quim Monzó va fer tot un seguit de crítiques, sempre en clau d’humor, sobre el paper de la monarquia. Immediatament, la Casa Real vaa tramitar una queixa pública i fins i tot el president Jordi Pujol es va disculpar en una  roda de premsa per aquella emissió.

El monòleg censurat de Quim Monzó