dilluns, 10 de maig de 2021

S'ha acabat el bròquil!...o no? (Tot el món -l'independentista també- hi cap dins una frase feta)

 

El nostre país (no sé si arreu del món), el nostre petit món independentista està farcit de batalles, petites i grans... d’il·lusions i esperances, petites i grans... de baralles i malentesos, petits i grans... grans... grans... de derrotes, de victòries, petites i grans... de caure, de caure, de caure i de tornar-nos a aixecar, a aixecar a aixecar... I passen els anys, i les dècades i fins i tot els segles i aquí estem... sempre hi som, malgrat tot, hi som... hi som sempre i continuem... continuem anant-hi, anant-hi... anant-hi.

En aquests darrers anys, jo diria que del 2009 fins ara hem viscut moments extraordinaris i penso que si posem els meus moments bons, els no tan bons i els dolents en una balança, personalment em considero afortunat d’haver format part d’aquestes generacions que hem portat plegats l’independentisme al seu punt més alt de la història des de 1659.

La nostra baula més feble durant aquest període han estat, sense cap mena de dubte, els partits polítics, sense distinció. De vegades hem pogut pensar que ho tenien tot molt clar, que estaven disposats a complir el mandat que la gent els va donar en els darreres eleccions (2015, 2017 i ara, 2021) i hem de dir sense pal·liatius que ens han enganyat.

Dit això, permeteu-me que a partir d’ara us ho expliqui fent servir un joc lingüístic. És la manera, potser, que no m’agafi taquicàrdia i si més no servirà, potser, per reviure algunes expressions i frases fetes. I no penseu pas que no toco ni quarts ni hores o que només veig animetes...

Som-hi, comencem!

No voldria pas inflar-vos el barret de guixes i acabar posant-vos el cap com un bombo. Prou en teniu ja amb els estirabots que us engeguen un dia per altre i dos arreu per les xarxes. Sí, ja sé que els polítics bufen molt en caldo gelat, que xerren pels colzes i que ens fan voltar com una baldufa. Però és que la darrera ha esta de ca l’ample.

L’Oriol Junqueras, sí, el mateix que  un 25 de juny de 2013, com aquell qui res,  va buidar el pap tot dient: “Doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència.” Doncs, sí, ell mateix, tot posant una cara d’anar fent, com en Met de Ribes ens diu “Hem de planificar els canvis penant a 10 o 20 anys vista”. Ai, cabàs! La mare del Tano quan era gitano! Alça Manela! La sang se m’ha glaçat a les venes. Ara què? Anem a pas de boi i mentrestant tirant de la rifeta?

I ara, com sempre, endossar el mort o carregar els neulers o penjar-se el miracle l’un a l’altre. Que si us fem venir salivera perquè hem guanyat... Que només busqueu tres peus al gat.. Que sempre esteu embolicant la troca... Que us acabarem engegant a porgar fum... Que si vosaltres teniu paraula de sastre... I vosaltres paraula de marxant... Doncs, vosaltres paraula de mercader...

És clar que nosaltres, encara que de vegades ho sembli, no baixem d’Arbeca i sabem que els paraules se les emporta el vent i les dels polítics van directes a l’infern. No, no se’ns han despintat de la memòria algunes perles dels darrers anys:

Gabriel Rufián: “Quan guanyi el ‘Sí’ els diputats d’Esquerra Republicana marxaran del Congrés” (2017)

Puigdemont: “El referèndum serà vinculant perquè els resultats que se’n desprenguin el govern es compromet a implementar-los (2017)

Joan Tardà: "Només podem perdre si som uns incompetents o si ens acovardim. I jo us puc dir que no fallarem (2017)

David Fernández CUP: “Quan es produeixi el “xoc de trens” entre la legalitat espanyola i la legalitat democràtica catalana, el president Mas haurà d’escollir entre una i l’altra i jo espero que opti per la segona (2014)

Lluís Salvadó: Dient en públic que tot està preparat i en privat... Podeu veure i sentir el twit https://twitter.com/sergi_pages/status/1062449063302520838?s=20

Oriol Junqueres: Vull advertir a la classe política de Madrid que els catalans mai s'han conformat amb l'autonomia de pa sucat amb oli.” (2014)

Eduard Pujol: "Si ara cedim en la presidència de la Generalitat el següent pas és cedir absolutament en tot (2017... aquesta més aviat va encertar el pinyol i va afinar el tret al màxim)

Els nostres “representants” ha passat l’esponja i  on abans deia blat, ara dic ordi i que no eren figues, que són raÏms. Potser és que no eren capaços de distingir el cul de les témpores?  O els va passar pel cap que d’aquí a uns anys no cantarà ni gall ni gallina i que, per tant, calia practicar el qui dies passa anys empeny? Vam tenir el nostre moment l’1 i el 3 d’octubre per van deixar que tot es desfés com un bolado mentre continuaven i continuen (i continuaran)estan a mata-degolla.

I pel que es veu, la gent no pintem ni fava. La força de la gent i la revolució dels somriures sembla que per als nostres “representants” polítics jauen ja en l’oblit. Fan bona aquella frase del gran Grouxo Marx:  “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi després els remeis equivocats”

Nosaltres, els que som la força (ara continguda) de la gent no estem disposats a retre l’espasa ni a donar la llengua al gat. Sabem, n’hem après que contínuament ens volen donar figues per llanternes, que ens fan escoltar els seus sermons per fer-nos veure sant Cristòfol nan, que ens amaguen l’ou i ens parlen foradat. S’ha acabat el bròquil! Ja n’hi ha prou de voler fer-os entrar el clau per la cabota. Ja n’hi ha prou de tenir-nos pensant en l’amor de les Tres Taronges i fer-nos viure permanentment en la lluna de València. Ens heu tocat el voraviu massa vegades i potser ha arribat el moment de treure el sant Cristo gros...

I esperem que tot plegat no acabi com el rosari de l’aurora.

dissabte, 8 de maig de 2021

De Lilith, Eva, Adam, Jahvé i altres protagonistes del Gènesi (Els orígens (o no) del primer home i la primera dona. Una addenda)

Després dels 4 posts dedicats a l’enigmàtica figura de Lilith, voldria afegir aquesta addenda (del llatí “allò que cal afegir). Sens dubte hi ha molt a afegir als quatre modestos articles sobre el personatge de la que podria haver estat (o no) la primera dona. Ara bé, després d’unes lectures denses i que de vegades es poden fer fins i tot pesades (o directament, ja no es llegeixen) crec que esta bé comentar  un llibre que també ens parla de Lilith (i d’altres temes del Gènesi) des d’una vessant molt més agradable, irònica i d’amena lectura.

Per començar i mantenir unes ratlles més el títol de l’obra us reprodueixo el comentari final que apareix en el llibre:

Mentre anava recollint i, després, quan ordenava i anotava els textos, s’ha preguntat més de quatre vegades: qui pot haver estat capaç d’inventar-se aquestes històries?...Sí, però: i qui fou capaç d’inventar-se “aquelles”.

En el llibre hi trobareu diverses històries curtes (en total 137 pàgines), recollides i ordenades per algú que, en la seva adolescència “visita” repetidament una vella captaire. La dona viu en una barraca atrotinada i el jove hi troba uns papers molt antics, vells de segles, alguns escrits en llatí i que, passar els anys, es reprodueixen conjuntament en aquest llibre.

Hi trobarem tres apartats. El primer, amb el nom de “Lilith”, recull aquests textos:

“De la bigàmia original”. “La posició de Lilith”. “El factor Lilith”. “Sobre el conflicte de l’origen”. “Sobre l’origen del conflicte”.

El segon, sota el nom d’Eva, hi ha els textos següents:

“Fragment de la Crònica d’Irad”. “Llibre de Naama”. “Dels fets de l’Eva i l’Adam”. “La presència del serpent”. “La Creació, segons el text de Babilònia del segle XI a.C.”

En el tercer i últim, denominat “Suplements” hi ha dos textos:

“Diàleg entre Jahvé i l’Àngel de Foc” “Fragments retrobats del discurs de Jahvé”.

Estem llegint un text (textos) real? Tot el que llegim és producte de la il·limitada imaginació de l’autor (recopilador)? Són autèntics els conflictes entre Lilith i Eva? Quines eren les veritables intencions de Jahvé en el moment de la creació?  

Anem un moment a la sinopsi que apareix en la contraportada del llibre:

Lilith l’enigmàtica. Eva la seductora, el desconcertat Adam que perd costelles i l’inevitable Jahvé són els protagonistes d’aquest llibre suspecte, en el qual es recullen, vinguts de ben curioses fonts, una dotzena mal comptada de "textos religiosos", que ens informen contradictòriament de l'aventura pintoresca del paradís terrenal, on sembla que la humanitat va deixar les plomes quan encara no en tenia...

Les històries que ens explica el Gènesi (primer llibre de la Torà i, per tant, de l’Antic Testament) són certes? Representen la veritat? O potser ho són les del Gènesi Apòcrif (en un principi anomenat l'Apocalipsi de Lamec i que és un dels set originals Manuscrits de la mar Morta)? O potser la realitat es troba en aquests textos recopilats i publicats en forma de llibre de relats?

I això ens fa tornar a la contraportada:

Què hi fan els anònims autors dels Gènesis, en plural (només homes, evidentment) i que la tradició judeo-cristiana, encara en circulació, ens comunica (i més d’un devien ser si, per tal  de fer bona mesura, hom empaqueta dues versions conflictives en el mateix llibre)? Al capdavall, si en Pedrolo, no era a l’Edèn (confiem-hi!) tampoc n hi eren ells...

Efectivament... Manuel de Pedrolo és l’autor d’aquest magnífic, entretingut, irònic recopilatori de textos bíblics amb referències autèntiques i altres que potser no tant.

En tot cas de lectura molt recomanable: “Múltiples notícies de l’Edèn”

divendres, 7 de maig de 2021

17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBIfòbia. Reforma constitucional? El vot particular dels dos jutges del TC

 

Convidats

Alpe,  artista i activista LGBTI

Francesc Abad,  analista polític

Núria Vilajeliu, organitzadora d’actes.

Excepcionalment, el Vull una resposta d’avui no és, com sempre, en directe. Per raons tècniques, l’estem gravant dilluns 3 de maig. La darrera notícia que tenim, doncs, de les converses per formar govern potser, quan ens estigueu veient, hauran canviat.

Avui per avui, ERC ha manifestat que hi ha hagut un punt d’inflexió en les converses que els fa albirar un principi d’entesa en els propers dies o, fins i tot, hores properes. Això, sí, com ja és habitual, l’opinió de JxCat és del tot diferent perquè han negat que hi hagi ni cap punt d’inflexió, ni cap entesa estratègica.

L’Assemblea Nacional Catalana ha organitzat per al 7 i 8 de maig el Congrés d’Independències Unilaterals. S’hi estudiaran els processos d’independència de les repúbliques bàltiques i d’Eslovènia perquè, segons l’Assemblea, els seus processos són similars al de Catalunya i temporalment propers.

Si bé és cert que hi ha certes similituds entre els procés català i els d’aquestes, ara, repúbliques independents, no és menys real que també hi ha força diferències.

Dins de la URSS, els països bàltics eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu).  El seu grau d’autonomia era molt superior en tots els aspectes (econòmic, financer, polític, cultural...) al que pugui tenir ara Catalunya, cosa que els va permetre garantir de manera efectiva el control del territori.

En el cas d’Eslovènia, un element molt important a tenir en compte i que va ser decisiu per a exercir el control del país, va ser que a Eslovènia existien les anomenades Forces de Defensa Territorial, que significaven una relativa estructura militar que li podia permetre encarar la defensa de la República en cas d’agressió.

Quan Eslovènia va declarar la independència, el govern eslovè ja havia posat en acció el seu pla d'agafar el control dels punts fronterers de la república i l'aeroport internacional a Brnik. El personal encarregat dels punts fronterers era, en la majoria dels casos, eslovè, així els eslovens simplement van haver de canviar d'uniformes i insígnies, sense cap enfrontament.  Una vegada controlat el territori van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional.

Cal no oblidar tampoc, la Guerra dels deu dies entre tropes eslovenes i iugoslaves que van costar, entre ambdós bàndols, un total de 62 morts i centenars de ferits.

El 17 de maig de 1990, l’Organització Mundial de la Salut decidia desclassificar l’homosexualitat com a trastorn mental. El 2004 es va declarar el 17 de maig el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia per cridar l’atenció sobre la violència i la discriminació que viuen les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals i totes les altres persones amb orientacions sexuals diverses, identitats o expressions de gènere i sexe.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del “Dietari de prudències” de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany:

“La veritat necessita ser dita perquè si no es diu no existeix. No existeix una veritat interior diferent de la veritat que es parla, i així hem aprés a mentir-nos, a simular, a tenir por del risc de les paraules.“

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 5 de maig de 2021

Full de ruta 2021-2022 de l'Assemblea... en parlem?

 

La IX Assemblea General Ordinària (AGO) de l’ANC tindrà lloc entre el 20 i el 26 de maig i les votacions es faran de manera telemàtica.

Com sempre, l’Assemblea presentarà el seu Full de Ruta (FR) 2021-2022 per a l’aprovació o no de l’AGO. El FR ja haurà passat per les diferents assemblees de base i també haurà superat el període d’esmenes. Les que hagin quedat vives caldrà votar-les en el marc de l’AGO.

El document actual del FR, aprovat pel Secretaria Nacional de l’ANC, el podeu trobar aquí. Voldria comentar, de manera resumida, les meves primeres impressions de lectura:

El FR fa un relat molt acurat (evidentment, sintètic) de l’evolució del moviment fins al 2021. També analitza clarament els fets del mes d’octubre de 2017 (sense entrar a fons en “culpabilitats”) quan es produeix el fracàs de l’estratègia que s’havia establert i que va rebre el nom de “la llei a la llei”.

També em sembla molt encertat l’anàlisi que es fa del que ha anat succeint a partir de finals d’octubre de 2017. Reprodueixo:

[...] “amb la sortida a l’exili i l’empresonament del Govern, la repressió de l’Estat espanyol ja no va deixar de créixer de manera indiscriminada, i el moviment va entrar en una deriva d’autodefensa, de lluita antirepressiva i d’autolimitació que l’ha desgastat, i que és on a Espanya li interessava situar la nostra lluita i resistència.”

La crua realitat és la que remarca el punt 24 del FR:

“El moviment, sense saber trobar un nou enfocament i una nova concentració de força, es va centrar a denunciar la deriva antidemocràtica de l’Estat i la limitació de drets civils i socials, intentant trobar una sortida democràtica que Espanya en cap cas oferirà. Ens cal, doncs, sortir d’aquest posicionament de denúncia i actuar amb més proactivitat.”

L’Assemblea opina el que opina la majoria de l’independentisme de a peu pel que fa a la negativa confrontació i desqualificació entre els diferents partits polítics independentistes que origina només “cansament, desmobilització i decepció, i va molt en detriment del moviment i de les seves bases.” I apunta: “L’independentisme no està ni fragmentat ni confrontat: qui ho està és la seva representació política...” I, en termes generals, hi estaria d’acord també.

És bo i convenient que el FR reflecteixi la pèrdua de 640.000 vots que va patir l’independentisme en les darreres eleccions i que no va ser, com alguns diuen, efecte de la pandèmia:

[...]cal una reflexió, especialment de les candidatures independentistes, sobre aquesta disminució de vot real, que no és només atribuïble a l’increment d’abstenció per efectes de la covid-19, sinó en bona part a la desmobilització, el cansament i l’estupefacció provocats per l’enfrontament entre companys de lluita i per les desautoritzacions públiques de línies estratègiques. Tot això no afavoreix gens un moviment que al febrer passat estava en condicions de donar un resultat i missatge al món encara molt més rotund.” I acaba posant el dit a la nafra: “El moviment independentista es troba en una situació de bloqueig estratègic i polític.”

L’Assemblea aposta per la confrontació i la desobediència civil... Més aviat per les desobediències civils “simultànies i persistents (en fronts com l’institucional, l’econòmic, el fiscal, el jurídic, el mediàtic, l’internacional, el social i el de mobilització popular)...”

Cal una estratègia conjunta clara i objectius definits –continua el FR-  en tots els fronts: “La diplomàcia, les institucions, el front judicial europeu, la mobilització de la societat civil diversa, les desobediències i el desgast persistent, i que permetin, amb constància i determinació, crear una situació de molts fronts actius que debilitin alhora l’Estat a Catalunya.”

No ens podem centrar únicament en la lluita democràtica (“això va de democràcia”) ni en la lluita antirepressiva (“Aminstia”, “llibertat presos polítics”).

És bo també que es parli d’un projecte finalista, però que, alhora, sigui “percebut com a veritable” i no com un relat farcit de frases carregades d’esperança i il·lusions.

Que el FR inclogui aspectes com la “voluntat d’existir d’una nació i la reafirmació constant d’aquesta voluntat”, dels “drets històrics conculcats”. També del “País que volem” (un projecte oblidat per l’ANC a partir de 2015)  de “difondre entre la ciutadania catalana l’horitzó de país a què l’independentisme aspira, tot ajornant les discussions pròpiament partidistes, que només tindran sentit en el marc del joc polític democràtic del futur estat català ja constituït; de la “continuïtat històrica de la nació catalana  i de la llengua que la defineix”.

Més coses....

[...] bastir una xarxa d’entitats i plataformes civils, tan àmplia com sigui possible, per acordar una estratègia conjunta i uns objectius definits que permetin actuar coordinadament [...] reconsiderar la importància de les administracions locals en aquest front de resistència institucional i atorgar-los un protagonisme més gran.”

Cal oposar-se a les agressions lingüístiques constants [...] promoure la devolució a la llengua catalana de la plenitud i la dignitat que li pertoquen com a llengua comuna i d’identificació del poble català. [...] l’Assemblea hauria de trobar-se entre els promotors d’un gran pacte nacional per la llengua, que caldria que s’acompanyés de l’imprescindible exercici de militància i desobediència lingüístiques.”

El FR que ens proposa el Secretariat Nacional per al 2021-2022, contràriament als dels darrers anys, és un bon FR, el millor des de fa tres o quatre anys; si més no en les diferents anàlisis que inclou i també en el marc teòric que ens proposa. Un altre tema és com es podran dur a la pràctica les idees que exposa. Els projectes només ens aporten l’enunciat i poca cosa més.

Em sembla totalment fora de lloc que gairebé no se citi el Consell per la República. L’Assemblea caldria que es pronunciés en com creu que hauria de ser i funcionar aquesta eina que podria ser tan valuosa per al procés d’independència. Segurament això confirma el que alguna vegada ens ha arribat i que és que la majoria de l’actual Secretariat Nacional no hi creu i no hi aposta clarament.

L’Oriol Izquierdo ho explica molt millor que jo en aquest article. 

En tot cas, la meva opinió és que aquest any partim d’un bon FR que es pot i caldria millorar en alguns aspectes i que són les assemblees de base i tots els associats els que en tenim l’oportunitat a través de les esmenes... i esperem que les més importants pugin quedar vives per poder votar-les en l’AGO dels propers 20 al 27 de maig.

diumenge, 2 de maig de 2021

Lilith...l'arquetip del femení negat per la cultura patriarcal... estendard del feminisme. (Els orígens (o no) del primer home i la primera dona.4 i final)

 

Eva és la dona submisa, a el servei del món patriarcal. Lilit, en canvi, no ha pogut ser sotmesa i així segueix mostrant-se, no només en els textos més enigmàtics del Zohar[1], sinó en moltes representacions literàries i artístiques de la història d'occident, com a signe d'un amor que sobrepassa als homes concrets. Lilit no apareix gairebé mai com l'etern femení positiu, simplement amorós (al servei dels homes), sinó com a expressió de la independència femenina (vista sempre des de la perspectiva masculina): és la dona fatal, l'amor més profund i el risc de la destrucció. És bruixa i amiga, és diable i és deessa. Potser és l'expressió de el risc de l'amor femení, mirat des de l'home..

Qui és Lilith? Escriu Sandra Barba (2016), en un article de Letras Libres: “la dona que s’oposa  a una circumstància desigual, opressiva o injusta.” Altres vegades “algú viu com Lilith, a l’exili social, quan paga el preu de rebel·lar-se davant d’un món fet a mesura dels homes.” [2]

Lilith un mite del feminisme? Un símbol?  Quan es nomena a Lilith? En quines situacions? En el paràgraf anterior hem pogut llegir alguna possible resposta: Ceebrar la valentia de la dona que s’enfronta a l’opressió i a la injustícia. També per donar-se ànims en la derrota quan algú ha d’exiliar-se per lluitar contra el món dels homes. És el mite d'una heroïna, el símbol de la resistència feminista.

A mitjà segle XX, però, va arribar Judith Plaskow, teòloga i activista nord-americana, molt coneguda per ser la primera teòloga feminista jueva. Va escriure un dels textos teològics feministes jueus (i també més importants del segle XX) “Standing Again at Sinai: Judaism from a Feminist Perspective” en el qual argumenta que “l’absència de perspectives femenines en la història jueva ha tingut un impacte negatiu en la religió i va instar les feministes jueves a recuperar el seu lloc a la Torà i al pensament jueu.”

Va escriure també l’assaig “"The Coming of Lilith" (L'arribada de Lilith) que va ser fonamental perquè la figura de Lilith comencés a ser considerada com una figura positiva per a les dones.

Plaskow i el seu grup de teòlogues jueves, interpreta que Lilith i Adam són iguals en tots els aspectes i explica la ruptura de la primera parella en el caràcter autoritari d'Adam, que es va negar a reconèixer la igualtat entre un i altre. "Porta’m les meves figues ara mateix", li ordena i, alhora, pretén relegar-la a les "tasques quotidianes de la llar d'el Edén"[3] Lilith, no està disposada a assumir aquest paper passiu, pronuncia el nom sagrat de Déu i abandona l’Edén. A partiur d’aquí és quan Déu crea la servicial Eva de la costella d'Adam. Un dia, la segona dona d'Adam es troba Lilith en els límits del jardí i descobreix que no és el dimoni responsable de la mort dels nounats -com li havia dit Adam- sinó una criatura igual a ella. Les dues dones es reuneixen per conversar: cadascuna explica la seva història, riuen, ploren, i poc a poc es crea entre elles una relació de sororitat. Mentrestant, Déu i Adam temen el dia en què Lilith i Eva tornin a l'Edèn per reconstruir-lo en els seus propis termes.[4]

Lilith representa l'arquetip del femení negat per una cultura patriarcal i ha servit com a estendard del feminisme. Ella va ser l'única capaç d'articular el impronunciable i veritable nom de Déu. És l'efígie de l'erotisme femení, de la sexualitat desbordant i natural de la dona que apareix intensament atractiva, i alhora, potencialment perillosa en els somnis dels homes sols. "Lilith comparteix la mateixa història de les sirenes, les amazones, les hetairas, totes elles figures femenines que han intentat assumir-se com dones lliures, sense cap necessitat de sotmetre als homes.[5]



[1] Zohar, escrit per Ximon bar Yohaï al segle II, és, juntament amb el Séfer Yetsirà, el llibre central del corrent cabalístic.

[2] Vizcaya Delgado, Mabel. “Reelaborar los mitos. El mito de Lilith.” Universidad de la Laguna.

[3] Judith Plaskow, “The Coming of Lilith. Essays on Feminism, Judaism and Sexual Ethics”.

[4] Barba, Sandra. “La historia feminista de Lilith”.

[5] Nájera, Ozziel, “Mitologías Lilith y Caín ¿Rebeldes o revelaciones?”