divendres, 24 de setembre de 2021

El "depèn de tu" no és suficient ni de bon tros (Defensa de la moció del Correllengua 2021 a l'ajuntament de Vilafranca del Penedès)

 

Enguany, després d'alguns anys sense fer-lo, el Correllengua torna a Vilafranca del Penedès de la mà de la secció literària de l'Agrícol i la CAL. Tot seguit, us reproduïm la defensa de la moció que Jaume Claramunt, en nom de les entitats, va fer davant el ple de l'ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Enguany fa vint-i-cinc anys que va néixer la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la CAL i el mateix any es va engegar el Correllengua, una iniciativa que pretenia alertar sobre la salut de la llengua catalana i les seves magres possibilitats de subsistir en un món que li és hostil si no s’hi posaven les eines adequades. I això que quan va néixer no imaginàvem la pressió que la globalització i l’esclat de les noves tecnologies ha representat. Només això ja ens hauria d’haver fet veure que les tímides mesures pensades als anys 80 no evitarien l’arraconament de la llengua que patim quaranta anys després. Com ens ha passat amb el canvi climàtic, ningú no en va fer cabal fins que avui, per a alguns de cop, ens trobem en una situació d’emergència lingüística de difícil solució.

Han estat vint-i-cinc anys de cofoisme institucional parapetat rere unes enquestes d’ús de les que només calia un tomb pels nostres carrers per veure que eren enganyoses. De la mateixa manera que tothom es declara ecologista, gairebé tothom sap parlar el català a casa nostra. Tanmateix, com ens han advertit legions de sociolinguïstes en aquests anys i com ho sintetitzava magistralment Joan Solà el 2009 al Parlament “havíem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que fessin que el català fos, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària”. I aquesta és la mare dels ous: el català, per sobreviure, ha de ser útil i, sobretot, necessari per viure al nostre país i avui, com tothom sap, es pot viure tranquil·lament a Catalunya sense parlar català.

Les llengües són un patrimoni de la humanitat, de les nacions, que els seus parlants tenim l’obligació de preservar i de llegar als nostres fills. De la mateixa manera que hem de preservar el nostre entorn natural, encara més n’hem de salvaguardar els mots que ens serveixen per descriure’l, per matisar-lo. No som prou conscients dels mots que perdem cada dia i, amb ells, la nostra manera d’entendre el món més proper. Repasseu l’estudi que l’IEP va fer del parlar penedesenc i us adonareu de la magnitud de la tragèdia. Però és que, a més, a diferència d’altres nacions, els Països Catalans tenen en la llengua la columna vertebral de la seva identitat nacional. Els espanyols i els francesos ho han sabut sempre per això la repressió lingüística ha estat fins i tot més intensa que la nacional.

Sovint se’ns remarca des de les institucions i també des de bona part del món acadèmic que salvar el català és cosa de cadascun de nosaltres. És allò del “depèn de tu” que, tot i ser cert, no és suficient ni de bon tros. És clar que els catalans tenim una gran responsabilitat alhora de fer de la llengua una eina útil, que deia en Solà: no canviant innecessàriament de llengua quan l’interlocutor ens entén perfectament, no discriminant qui la vol aprendre pel seu origen aparent, exigint-ne la presència sense miraments a la documentació, al comerç, al restaurant… Però tres-cents anys de persecució passen factura, especialment en l’autoestima i no salvarem el català si hem de ser uns herois cada dia per parlar-lo. Estem encara en aquell estadi que un sol estudiant castellanoparlant pot fer canviar la llengua de tota la classe, mentre un catalanoparlant és titllat de torracollons, en el millor dels casos, o directament de supremacista, racista i xenòfob.

Però, no. No tot depèn de nosaltres com a individus. Les institucions: el govern, el Parlament, els ajuntaments… tots plegats hi tenen una responsabilitat molt més gran i no ens sembla un bon símptoma que en lloc d’apostar per polítiques decidides d’exigència del català es dediquin a desplegar campanyes publicitàries on gairebé se’ns acusa directament als ciutadans de la situació de la llengua. Amb quina moral ens hem d’enfrontar als reptes quotidians si les institucions no mouen ni un dit, no ja per legislar agosaradament, sinó per fer complir les lleis que ja tenim: podem els catalans veure cinema en la nostra llengua? es compleix la llei d’etiquetatge? quants establiments no hi ha a Vilafranca, que han obtingut la llicència d’obertura, que no retolen en català? quants no hi tenen la informació? Segurament la institució de torn es defensarà al·legant que en aquesta casa es fa tot en català però de vegades cal sortir al carrer. Vilafranca ja no és la senyora vila catalanoparlant que tots tenim al cap sinó que poc a poc va perdent l’hegemonia del català al carrer, a les empreses, al comerç… No fer-hi front és suïcida i l’ajuntament, en aquest aspecte, té molt de camp per córrer. Per exemple consumint sempre productes etiquetats en català. O bé establint bonificacions fiscals per a qui usi exclusivament el català al seu negoci. O que el català sigui un requisit en qualsevol concurs o subvenció i que el seu ús sigui un element a considerar en la seva atorgació. Una altra proposta: potenciar l’intercanvi cultural entre municipis dels Països Catalans. Fa anys que proposem l’agermanament de les quatre Vilafranques dels PPCC (Vilafranca de Bonany, Vilafranca del Conflent, Vilafranca del Maestrat i Vilafranca del Penedès). Potenciar la integració en la llengua dels nouvinguts. Amb imaginació i voluntat les opcions són infinites.

Tot això, evidentment, ha de començar per fer complir la llei i les ordenances municipals quant a l’ús del català cosa que avui no es fa.

Esperem, de tot cor doncs, que l’escassa implicació d’aquest ajuntament en la normalització i promoció del català es degui a una falta d’idees més que no pas a una manca de voluntat política. Si el problema són les idees, els convidem a les jornades Repensem-nos que, dins els actes de la Setmana de la República, dedicarà d’aquí pocs dies tres sessions a reflexionar sobre el futur del català i quines eines tenim a les nostres mans per revertir-ne el declivi. Hi sereu molt benvinguts.

Moltes gràcies.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Adrià Sas, condemnat a 3 anys i mig de presó. 13 membres dels CDR jutjats per terrorisme. El fiscal recorre l'absolució de Tamara Carrasco

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el dilluns 20 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Adrià Sas, Militant comunista. Represaliat

Lourdes Escardívol, mestra

Rosario Palomino, psicòloga

Davantal

Eduardo Garzón, Esther Garcia, Sònia Pascual, Queralt Casoliva, Germinal Tomàs, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Duch, Rafael Joaquín Delgado, Ferran Jolis, Xavier Buigas, David Budria i Clara Borrero.

Aquests són els noms dels tretze activistes catalans vinculats als CDR detinguts el 23 de setembre de 2019. Ara, el titular del jutjat central d’instrucció 6 de l’Audiència Nacional, el magistrat Manuel Garcia-Castellón,

Els membres dels CDR detinguts en l'anomenada operació Judes aniran a judici. El magistrat de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha decidit portar-los a judici per terrorisme.  A més, a nou d'ells se'ls processarà també per tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables de caràcter terrorista. Podrien ser condemnats a penes que van dels 6 als 15 anys de presó.

La fiscalia del Tribunal Suprem ha recorregut l’absolució de Tamara Carrasco. La fiscalia insisteix a condemnar Carrasco basant-se en l’art. 559 del codi penal. No hi ha cap precedent a l’estat espanyol de condemna per aquest article, que el va introduir el govern del PP en la polèmica reforma del codi penal del 2015. Si arribés a ser condemnada, podria establir un precedent molt perillós per a l’exercici de drets fonamentals.

Avui es compleixen 4 anys de la gran concentració davant el departament d’Economia a Rambla de Catalunya. Encara hi ha 29 acusats pendents de judici. La repressió ferotge i venjativa de ‘Estat espanyol ha caigut sobre el poble de Catalunya des de llavors i no s’atura. Presos polítics, exiliats, i més de 3.500 represaliats. Una triple repressió: política, judicial i econòmica que afecta tothom: joves i gent gran, càrrecs electes, alcaldes, activistes, la Mesa del Parlament i un llarg etcètera.

En el programa d’avui, parlarem amb Adrià Sas, militant comunista, condemnat a tres anys i mig de presó per les protestes de l'1-O del 2018.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Un dia més continuem marxant amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Demà, 21 de setembre, la gran Núria Feliu complirà 80 anys. Potser ella no se’n recorda d’alguns de nosaltres, però nosaltres sí que la recordem, cada dia.

Tots voldríem trucar-la per dir-li: t’estimo.   

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 16 de setembre de 2021

11 de setembre de 2021. Torna l'Assemblea. Taula de "diàleg". El Consell per la República

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 13 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Joan Guarch, Membre de Catalunya Proposa

Josep Pinyol,  historiador

Davantal

11 de setembre de 2021. Nou anys després de la Marxa per la independència que va col·lapsar Barcelona.

Tornem, per un moment al passat. Des del 2012 fins ara els partits han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a patir del 2013 quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. Els intents, doncs, de tenir una ANC “domesticada” existeixen, amb  alts i baixos, des de fa anys

Sovint, hem pouit llegir titulars com “L’ANC en crisi” “L’ANC dominada pels partits”, “l’ANC en hores baixes” i similars. Al llarg de la curta, però intensa història de l’ANC, cap formació política s’ha trobat a gust amb les decisions preses per l’Assemblea. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa.  Llavors, quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència per damunt de tot, s’intenta sembrar la llavor del dubte i de la divisió interna. Ha estat una constant en les diferents etapes de l’ANC.

L’ANC sempre ha fet nosa... l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC sempre  ha fet nosa.

L’ANC, l’organització política que va néixer per aconseguir la independència. L’ANC que ha estat un actor polític de primer ordre que ha capgirat el país, políticament, en els darrers anys. Ho hem fet al carrer, que és el que ens ha donat la força per parlar de tu a tu amb totes les organitzacions polítiques. Una força que ens ha permès  negociar punts molt importants del procés, que ens ha permès, quan ha calgut, pressionar a uns i a altres per redreçar el rumb del procés en moments de desorientació política.

I malgrat tot, l’Assemblea, per si algú en dubtava, encara hi és, i encara té força. Dissabte 11 de setembre ho va tornar a demostrar una vegada més. Ara només cal saber-ho aprofitar i continuar endavant.

Ah! La fiscalia ha recorreut l’absolució de l’activista Tamara Carrasco. La repressió no té aturador.

En parlem tot segut amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del polític anglès Winston Churchill:

L’èxit no és definitiu, El fracàs no és fatal. Allò que compta és tenir el coratge per continuar.

Marxem com sempre amb el pensament en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimarts, 14 de setembre de 2021

ON I COM PUC VEURE EL VULL UNA RESPOSTA?

 

De tant en tant, a les xarxes i el correu electrònic, ens pregunten on i com es pot veure el Vull una resposta. N’hi ha diverses maneres:

En directe, els dilluns a les 20.30h es pot veure, depenent de la zona, en aquests canals de TDT:

ETV. Àrea Metropolitana de Barcelona. Canal 36 de la TDT

TERRAMAR. Garraf, Penedès. CANAL 30 de la TDT

TERRMAR. Tarragonès. Canal 54 (39) de la TDT

Si us trobeu en una zona pn no podeu sintonitzar cap d’aquests tres canals, podreu veure el programa

EN DIRECTE per Internet clicant https://player.cdnmedia.tv/embed/137e8a30

A partir del dimarts trobareu el programa penjat a l’espai A LA CARTA d’ETV. Només heu de clicar https://etv.alacarta.cat/vull-una-resposta i tindreu accés a tots els programes emesos del Vull una resposta

El Vull una resposta també s’emet per les diferents cadenes que integren la Xarxa de Televisions Digitals Independents (TDI)


dissabte, 11 de setembre de 2021

Un nou i diferent 11-S. La "justícia" espanyola. Discurs de Carlos Lesmes

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el dijous 9 de setembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Adrià Alsina, Membre SN ANC i coordinador de comunicació

Dolors Feliu,  jurista. Col·lectiu Praga

Francesc Abad, analista polític

Engeguem avui el primer programa de la 10a temporada del Vull una resposta.

Anem deixant enrere l’estiu, convivint o malvivint encara amb la pandèmia, que ja ha provocat més d’un milió i mig de casos als Països Catalans i més de 32.000 morts, 23.000 dels quals al Principat.

I el mes de setembre ens ha portat la notícia que un bisbe, homòfob i posseït pel dimoni, ha deixat els hàbits per una relació sentimental amb una escriptora de novel·les eròtiques que també ha escrit sobre satanisme.

I amb el setembre tornen les proves de selectivitat. El TSJC ha ordenat que els exàmens de la selectivitat es reparteixin en les 3 llengües oficials - català, castellà i aranès – i prohibeix que s'identifiquin els alumnes que el facin en castellà, com si aquí ens dediquéssim a elaborar llistes negres de la gent que parla o escriu en castellà, que de fet n’és la majoria. Una nostra més de les contínues dificultats en què es mou la llengua catalana en el seu propi territori. Una mostra més d’una justícia que sembla disposada a pontificar per tot i a tothom. Si no, escolteu els discurs de Carlos Lesmes en l’acte d’inauguració de l’Any Judicial.

I amb el setembre torna un nou dia 11. Un 11-S que enguany s’allargarà fins al 3 d’octubre. Un 11-S diferent dels anteriors perquè arriba amb un moviment independentista força desmobilitzat a causa de les contínues decepcions rebudes des del món polític, també per la pandèmia i per la manca d’unitat estratègica i d’objectius clars a curt termini.

El 16 de setembre, si res no ho impedeix, hi haurà la primera reunió de l’anomenada “Mesa de diàleg”. Segons la secretària i portaveu d’ERC, Marta Vilalta, la mobilització de l’11-S ha de servir per canalitzar la força de l’independentisme cap a la mesa de diàleg... L’Estat espanyol, però, ja ha establert les línies vermelles: ni amnistia ni referèndum d’autodeterminació; i els Comuns, companys del PSOE en el govern més progressista de la història, ja han anunciat que “aparquen” el referèndum i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ho ha remarcat amb la frase: “La gent no està per ximpleries”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del filòsof austríac Ludwig Wittgenstein, dedicada, amb tot el sarcasme possible, a l’alcaldessa Ada Colau:

Si la gent no fes mai ximpleries, res intel·ligent no es faria mai.

Són ja tres anys que acomiadem aquest programa amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Us desitgem un intens i reivindicatiu 11 de Setembre.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 9 de setembre de 2021

Avui, a Esplugues de Llobregat, hem viscut la intolerància

 

Fa 40 anys, érem a l’Avenç d’Esplugues de Llobregat. Hi havia un concert i la gent ballava. Si la memòria no em falla, va ser el desembre de 1981. El 3 de desembre desenes d'independentistes van ser detinguts sota la llei antiterrorista acusats de ser membres de Terra Lliure. Aquí podeu trobar tot el relat dels fets. Van ser els "10 dies de lluita" dels quals vaig formar part. Després de ser alliberats alguns d’ells van venir a aquell concert a l’Avenç. L’acte va ser interromput per una colla de feixistes espanyols que van arribar a cremar una bandera catalana que hi havia a l’escenari. 

Avui, 9 de setembre de 2021 he viscut un acte semblant que m’ha fet venir a la memòria aquella situació viscuda fa 40 anys.

Avui, una colla d’intolerants (no crec que cap tingués més de 16 o 17 anys) han intentat rebentar, també a la sala de l’Avenç, l’acte que l’ANC d’Esplugues de Llobregat havia organitzat amb la Pilar Rahola. Als crits de Visca Palestina!, fora la Rahola d’Esplugues!, o fora els sionistes! han irromput a la sala i s’han abocat sobre la taula en què estàvem la Pilar Rahola i jo mateix. Crits i insults de tota mena, sobretot el d’assassins. He hagut de presenciar crits i enfrontaments verbals amb alguna persona que podia ser la seva àvia o el seu avi. Molta tensió. Alguna empenta. Si intentaves dialogar era com si no t’escoltessin. Només crits, eslògans i insults.

Es negaven a marxar. Se’ls ha ofert un micro perquè expliquessin el que volguessin. S’hi han negat i els crits, eslògans i insults eren la resposta. La mateixa Pilar Rahola s’ha ofert perquè una persona del seu grup parlés i debatés amb ella el tema. Res de res. Crits, eslògans i insults.

Enfrontaments verbals amb gent del públic. Finalment, algú (no de l’organització ni cap dels ponents) ha trucat la policia. Han vingut una parella de municipals i també de Mossos. Crits dels anys 70 com  “fora les forces d’ocupació”. L’organització ha intentat mediar perquè no anés més enllà.  Finalment, han marxat i l’acte s’ha fet (amb èxit) però amb mitja hora de retard.

La Rahola és la Rahola. Hi pots estar d’acord amb el que diu o totalment en contra. No es calla res. Coneix a fons el conflicte entre Israel i Palestina. És partidària que els palestins tinguin un estat, però també és molt crítica amb el terrorisme de Hamás. És pro Israel. Tots ho sabem.  I em pregunto....i què?

Avui, a Esplugues, hem parlat de repressió i d’independència. Si la Rahola molestava per la seva defensa d’Israel podríem fins i tot acceptar que els contraris es manifestessin i, si ho voleu, fins i tot que interrompessin l’acte durant uns minuts. Això seria llibertat d’expressió. Voler rebentar l’acte. Impedir que la Rahola (i jo mateix) parléssim davant de més de 150 persones que han vingut a escoltar-nos. Només cridar, insultar. Això no és llibertat d’expressió. Impedir que la gent parli és ser intolerant. Pensar que 10-15 persones poden dir que Esplugues no vol la Rahola és intolerància. Pensar que la meva és l’única i veritable raó és intolerància. Pensar que només una idea és la bona és intolerància. No voler debatre és intolerància. I intolerància és igual a feixisme. Les coses s'han de dir pel seu nom, sense pors ni falsos paternalismes.

Els nois i noies encara adolescents que enarboraven una bandera antifeixista no eren conscients que el que estaven fent s’apropava al feixisme.

I l’aspecte més ridícul i preocupant era que un portaven un xandall amb les sigles CCCP i un altre la bandera de la URSS. Sí, la bandera de la URSS!  

Sé que hi haurà gent que els disculparà esgrimint arguments com el de la joventut, com si ser jove fos sinònim de ser babau. O dient que defensen els seus “ideals”. Allà cadascú amb la seva consciència.

Jo ho tinc ben clar: davant la intolerància no hi ha disculpa possible.

P.S. Durant aquests darrers anys m'he hagut de sentir de tot: des de convergent a botifler passant per traïdor i altres "floretes" similars. Avui, un d'aquests intolerants, pretesament d'esquerres, m'ha dit assassí.

 

dilluns, 30 d’agost de 2021

Història de Catalunya: A tu també et cauen els collons a terra? (1. El passat)

 
“Som un país d’imbècils [...] Quan analitzes la història de Catalunya, et cauen els collons a terra”

Aquestes paraules són de l’entrevista que Vilaweb li va fer a Toni Clapés, gran periodista i presentador del “Versió RAC1”.

Aquestes paraules són una mostra del pensament negatiu que tenim sobre nosaltres mateixos i el nostre país. No sé si arribem a l’autoodi, però en tot cas, poc li falta. Puc entendre el perquè d’aquest pensament tendent a la negativitat (sobretot en el sentit que en parla en Clapés) però la veritat és que em comença a cansar una mica. La ignorància històrica i la poca memòria, passada i recent, ens mou massa sovint cap aquesta negativitat.

Parlem una mica, doncs, d’història passada i recent. Comencem per la passada.

Què tenen a veure entre elles diferents aportacions científiques i mèdiques com La circulació pulmonar i l’oxigenació de la sang; el coneixement de la naturalesa microbiològica del còlera; la recerca per a desenvolupar una vacuna contra la infecció tuberculosa latent; la descripció de l’etiologia vírica del càncer; un nou mètode d’operar l’hèrnia crural; l’establiment de les bases de l’hematologia moderna; el tractament quirúrgic de les fractures de guerra...

O altres aportacions en el camp de la recerca, la ciència o la tecnologia com l’aparell receptor de telefotografia; el fax; la identificació del senyal del radar en l’entorn marí; la farga catalana; el telescopi; la primera nau submarina i el motor anaeròbic; la màquina d’assecar cafè; el primer ferrocarril suburbà de l’Europa continental; un reactor aplicable a automòbils i avions...

Només tenen un factor en comú... totes aquestes aportacions, descobriments, invents han estat obra de catalans....

Calitxt III, el pontífex número 209 i el segon Alexandre VI, el número 214, van ser Papes catalans. L’entronització del papa Borja va fer exclamar al cardenal Pietro Bembo: "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani."  Durant els pontificats dels papes Borja, el català va ser la llengua dominant a la Cúria romana.

El Consolat de Mar, que te les seves arrels, en el tribunal de la Carta Consular de Barcelona de 1258,  va evolucionar com a codi jurídic.  L'expansió i supremacia comercial i marítima de la Corona d'Aragó, amb els Consolats del Mar per tota Europa, va tenir com a conseqüència que la compilació de dret marítim, coneguda amb el nom de Llibre del Consolat del Mar, transcendís les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l'Atlàntic.

El món de l’ensenyament i de l’educació. Des de la universitat medieval, amb la fundació de la Universitat de Lleida a principis del segle XIV. Al Renaixement, amb la gran figura de Joan Lluís Vives que ja va proposar tenir en compte les característiques individuals de cada alumne en els plans d’estudi. Les escoles parroquials de l’època moderna que alfabetitzaven els infants de diferents classes socials.

A mitjà segle XVIII, a Catalunya, a l’època moderna i contemporània, ja es parla de pedagogia. Sobresurt la figura de Baldiri Reixac i de la seva obra, publicada el 1749 “Instruccions per l'ensenyança de minyons”, un compendi universal propi de la Il·lustració.

Francesc Ferrer i Guàrdia, considerat un dels pares de l’Escola Nova, basada en l’aprenentatge pràctic, tenint en compte la psicologia de cada nen.

Alexandre Galí, amb una gran activitat educativa: mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...

La Mancomunitat de Catalunya que aposta clarament per una política  educativa de qualitat.

L’impuls a l’educació en català i l’avanç en coeducació de l’època republicana, excessivament breu i tallada de soca-rel pel franquisme.

Com és possible que ignorem que el motor a reacció, va ser inventat per Ramon Casanova Danès, el 1917 i que té una sala permanent al museu de la NASA?

I podríem continuar...

Joan Triadú en el pròleg al llibre Aportacions Catalanes Universals escriu:

No gosaríem afirmar-ho del tot, però la història, tal com s’escriu, arriba a fer-nos dubtar que els catalans existim com a ciutadans del món. Val a dir que la història no fa res més que reflectir una determinada realitat. En el nostre cas, tant se val que sigui certa —si és que ho pot ser— com tendenciosa; rigorosa com manipulada o errònia.

Triadú remarca que cal que els catalans ens adonem de la contribució que individualment, però també com a poble, hem estat capaços d’aportar a l’encaminament humà positiu, al progrés espiritual i material; és a dir, a la pau, al millorament del treball, al pensament, a l’art i a les lletres, al bon viure i a les ciències i a la lluita amb el mal en general, amb la malaltia i amb la mort.

dissabte, 21 d’agost de 2021

Taxa Junqueras, taxa Puigdemont o... "Malt de molts, consol de bambos"

 

 A molts hispanoamericans que fa anys que viuen aquí, no els agrada que la gent se'ls adreci en castellà, per bé que ells de vegades utilitzen aquest idioma per parlar amb els seus familiars i amics. ("Un estrany a la meva tomba". Margaret Millar) 

L’editorial de Vicent Partal de dimarts passat la titulava “La taxa Junqueras” i es referia a les discrepàncies que tenia el director de Vilaweb amb en Junqueras en relació a un article de 2013 publicat a El Periòdico  (“El castellà i la República Catalana“) en què anunciava: “El castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.” Més endavant, l’editorial també deia que el llavors president de la Generalitat Artur Mas estava d’acord amb aquestes manifestacions del líder d’ERC. Com faig sovint, vaig fer-ne un twit:

Avui he vist un altra piulada del periodista Eduard Voltas... aquesta

I aquí teniu la meva resposta i les piulades que l’han seguit:

 
           

              


Per si no queda del tot aclarit, voldria remarcar que el problema principal en el tema de l’oficialitat o no del castellà en una república independent no recau únicament en els líders polítics, siguin del signe que siguin, sinó en bona part del catalanisme i de l’independentisme. Naturalment els polítics són una caixa de ressonància molt més àmplia que el pugui opinar un sociolingüista, un expert en llengües i ja no diguem un ciutadà qualsevol. Una caixa de ressonància molt més incisiva i generadora d’opinió i contra la qual és molt complicat lluitar-hi.

No és que ho digui Junqueras, Mas o Puigdemont, és que ho diuen gairebé tots els polítics amb representació parlamentària i els que no ho diuen acostumen a callar o mirar cap a un altre costat.

No hi ha debat polític sobre la llengua. En una reunió d’independentistes no poseu sobre la taula el tema de la llengua perquè és motiu de discussió assegurada.

Les declaracions de Junqueras, de Mas o de Puigdemont emmascaren un problema que ve de lluny i al qual, tard o d’hora, haurem d’enfrontar-nos-hi... amb el cap ben clar, decisió i valentia.

El 2007, ERC va fer un anunci electoral en què apareixia un avi parlant en castellà. No és això el que em va preocupar, ni molt menys, sinó els arguments que des del partit es van fer servir per justificar l’anunci (que, sincerament, crec que no necessitava cap mena de justificació, però potser no acabaven de tenir la consciència tranquil·la del tot).

En aquells temps, deia Joan Ridao: “si fins ara el catalanisme o l’independentisme s’expressaven per la defensa de la llengua i la cultura catalanes, ara també és una manera de defensar el benestar”.

Els independentistes, almenys fins ara, sempre hem defensat la llengua i la cultura catalanes, la de la nació completa. Ara bé, també sempre hem defensat la llibertat, els drets humans i la justícia social.

L’objectiu és arribar a la gent que parla tant en català com en castellà...”  L’argument de sempre. L’argument de la submissió, de la covardia. Un argument que ha servit els partidaris del bilingüisme (és a dir, aquells que mai parlen en català) per impedir el lliure ús de la llengua del país. Un bilingüisme absurd innecessari, car i covard. Un argument amb què es continua titllant els castellanoparlants de gent ignorant, incapaç d’entendre i d’assumir un missatge en català.

“La inclusió del castellà revela la pluralitat i la diversitat d’aquest país...” Catalunya, un país on es parlen prop de 500 llengües, revela el seu caràcter plurilingüe amb l’ús del castellà...(!) D’aquesta manera tornem a insistir en la defensa del bilingüisme que, d’altra banda, tots sabem que és unilateral. Som només els catalanoparlants els que exercim de bilingües, perquè la immensa majoria de castellanoparlants continuen amb el seu unilingüisme que tants bons resultats els dóna.

De la mateixa època, principis de 2007, (l’època del segon tripartit a la Generalitat amb Montilla de president) uns anys en què va fer una certa fortuna un nou concepte “patriotisme social” (Carod-Rovira dixit) són unes declaracions del llavors president d’ERC, Carod-Rovira, sobre una proposta que va presentar anomenada “Pacte nacional sobre la competència lingüística”. Era un document, com ja indica el seu nom, sobre “competència lingüística”, una mena d’aiguabarreig o el català quedava difós i diluït entremig de l’impuls que calia donar a l’aprenentatge del francès, de l’anglès i, és clar, del castellà.  

Entre altres aspectes, hi havia una “perla” dins del pacte. Transcric literalment: “L’objectiu d’aquest acord és el foment de l’ús social del català (fins aquí anem bé), el reconeixement del castellà com a element estructural de la societat catalana i el coneixement d’almenys dues llengües més per afrontar l’arribada de la immigració i la relació amb un entorn globalitzat.”

El castellà, llengua imposada durant segles, passa per art i gràcia de la nova dialèctica a esdevenir “un element estructural de la societat catalana.” Això em fa recordar aquella famosa i trista frase: “Jamás fue el castellano lengua de imposición…”.

Fa temps vaig escriure uns articles titulats "Si el castellà fos oficial..." que feien referència a un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat "L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques". És un treball magnífic, però les seves 170 pàgines poden ser un petit obstacle a l’hora d’afrontar-ne la lectura.

Vaig fer-ne, doncs, una breu síntesi, centrada especialment en l’Annex “Taula sobre les implicacions de l’oficialitat.”

En conclusió: Només hi ha una cosa que no podem permetre pel que fa a l’estatuts de les llengües en un Estat independent: l’oficialitat o cooficialitat del castellà. És l'únic que no podem acceptar de cap manera en una Catalunya independent. I aquest fet no significa en cap cas ni la marginació ni la falta de respecte a cap dels drets que tenen els parlants de la llengua castellana al nostre país. A partir d’aquí, d'aquesta premissa, s’obre un ampli ventall de possibilitats que permetrien garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de Catalunya i, especialment, els de la llengua castellana.

dimecres, 18 d’agost de 2021

Agost amb Margaret Millar

 

Estic llegint una novel·la de la sèrie de novel·la negra “La cua de palla”. Concretament, la titulada “Un estrany a la meva tomba” de l’escriptora canadenca Margaret Millar.

Com en saben d’escriure, els escriptors! Sí, ja ho sé, és una veritat com aquella que diuen (potser encara) a Carcaixent

Ai, mon tio Blai, en glòria estiga, si no s’haguera mort, encara viuria.

Un exemple... Mireu com podria escriure un no escriptor (com jo mateix) un text...

El terror no va començar a la nit, sinó en un matí de sol. Els arbres deixaven anar la rosada o es movien amb el pes de molts ocells petits.

Va voler saber quins ocells eren tot mirant un llibre. Era molt difícil i tampoc no li agradaven els ocells per la diferència entre quan volaven i la debilitat de quan eren a terra. Se li assemblaven.

Ara, mireu com l’escriu Margaret Millar:

El temps de terror no començaren enmig de la nit , quan el silenci i l’obscuritat fan que el terror sembli una cosa natural, sinó un matí assolellat i sorollós de la primera setmana de febrer. Les acàcies, tan florides que semblaven haver perdut les fulles, espolsaven la boira nocturna de les seves poncelles amb el mateix gest d’un gos pelut que s’espolsa la pluja, i els eucaliptus es balancejaven enjogassadament sota el pes de centenars de petits ocells grisos, no més grossos que el polze, el nom dels quals Daisy no sabia.

Havia tractat d’esbrinat a quines espècies pertanyien acudint al llibre sobre els ocells que Jim li havia ofrenat quan es traslladaren a la casa nova.  Però els menuts ocells es negaven a restar immòbils el temps que hauria calgut per a identificar-los, i Daisy ho va deixar córrer. Per altra banda, els ocells no li agradaven, El contrast entre llur llibertat quan volaven i llur terrible vulnerabilitat quan eren a terra, li recordava massa el seu propi cas.

Us deixo amb una frase de Margaret Millar i amb un fragment del llibre:

Algunes persones es tornen tan expertes a llegir entre línies que acaben no llegint les línies.

No li va semblar irònic esbossar un grapat d'observacions al voltant de la veritat i  la justícia, quan, de fet, la seva vida havia estat una mena de marató en el qual la veritat sempre el precedia alguns passos i la justícia el seguia a uns quants metres. mai havia arribat a la primera, i la segona mai l’havia atrapat. (Un estrany a la meva tomba).

dimarts, 17 d’agost de 2021

Grosfoguel i el Front de Salvació Nacional

 

Durant aquests darrers dies, gairebé tothom deu haver rebut el vídeo de l’entrevista feta per OCTUVRE al Ramon Grosfoguel, professor de sociologia a la Universitat de Califòrnia a Berkeley.

El professor diu moltes coses que ja sabem o, si més no, intuíem. Em centraré només en allò que molts reivindiquen a les xarxes i que s’anomena com a "Front de Salvació Nacional",  “Candidatura d’Unitat Popular” (no confondre amb la CUP) "Front patriòtic", "Front d'Alliberament Nacional"... Un moviment, una candidatura que sobrepassi els partits i pugui fer realitat el resultat del referèndum de l’1 d’octubre i faci efectiva la República catalana.

Potser és només una sensació meva, però tinc la impressió com si molta gent en sentís parlar ara per primera vegada i acabessin de descobrí la sopa d’all.

Quatre línies, doncs, dedicades a tots aquells que els calgui refrescar una mica la memòria:  

Anem fins al 2013. Uns mesos abans de la Via Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana aprova el Full de ruta 2013-2014. En un dels paràgrafs es manifesta que:

L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.

Un any després, en el Full de Ruta 2014-2015, l’ANC remarcava que, més enllà de la consulta del 9-N

[...] caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una bona part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor.

[...]

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada partits polítics-societat civil- professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

[...]

Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això sí de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies.

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà:

Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques  del sobiranisme.

Des de l’Assemblea, tal com deia la Declaració, consideràvem “un bon punt de partida” la proposta del President perquè anava en la línia del que sempre (remarco el SEMPRE) havia proposat l’ANC. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

En aquells moments, des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que sempre ens havia seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I, encara, una altre exemple...

El 22 de febrer de 2020, a l’Ateneu Barcelonès, es va presentar el col·lectiu Independentistes d’EsquerrA (no confondre amb l’escissió anomenada “Independentistes d’EsquerrES).

En el Manifest fundacional es deia:

[..] fem una crida a la gent de les generacions que ens han seguit per, entre tots, definir una estratègia compartida per tot l’independentisme, que dibuixi el camí en aquesta segona etapa del procés d’independència i contempli la formació d’un front, d’un bloc polític i social que superi les limitacions que han tingut, tenen i tindran els actuals partits en els moments decisius. Un front que ha de poder començar a caminar amb la constitució d’una Candidatura de País, que prioritzi la independència tal com han vingut fent Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí amb la impulsió del Consell per la República, l’embrió de la República Catalana a l’exili.

El 24 d'agost de 2020, el col·lectiu va comunicar que es dissolia i que una part dels membres de la comissió organitzadora de l'assemblea constituent havien anunciat la creació de l'associació Independentistes d'EsquerrES. Podeu llegir el Comunicat oficial aquí. Una explicació del perquè de l’escissió i de la creació d’un altre grup anomenat Independentistes d’Esquerres la podeu llegir aquí. Resumint, diríem que algunes persones es van apropiar del projecte que representava Independentistes d’EsquerrA i en van fer una utilització política per interessos personals, de promoció o manteniment de la pròpia i individual “carrera” política i per oferir una imatge (falsa) que l’esquerra independentista donava suport i formava part del partit Junts per Catalunya.

I el darrer exemple el podem trobar en la Crida.

El juliol de 2018 apareixia un nou moviment: la Crida Nacional per la República. Generava il·lusió i esperança perquè es presentava com un moviment polític, no un partit, que pretenia agrupar persones i que tenia com a únic objectiu la independència i la República catalana. A més, l’encapçalava el president Puigdemont, el president legítim.

Quan tot semblava que es començava a consolidar (això sí, amb molta lentitud) amb els tres corrents ideològics i les sectorials en plena activitat i amb l’extensió territorial força avançada, de sobte en poc més de 15 dies, la Crida desapareixia i passava a ser una fundació de JxCat.

En fi, que això del "Front de Salvació Nacional" (digueu-li com vulgueu) ve de lluny i sempre ha estat obstaculitzat o impedit per determinats interessos, ja siguin personals, de partit o de qualsevol altre tipus.

L’independentisme necessita un autèntic bloc per la ruptura, un bloc independentista en què es pugui incloure tothom, d’un extrem a l’altra de l’arc polític. Un bloc que no serveixi només per disputar i guanyar la Generalitat autonòmica, sinó que pugui servir de punta de llança per avançar, conjuntament amb la mobilització ciutadana, en la unitat estratègica, socialment àmplia i ideològicament diversa, imprescindible per guanyar la independència i la República catalana.

dissabte, 14 d’agost de 2021

Estem tots/totes tocats/tocades de l’ala o... Estem totis tocatis de l’ala? (El gènere gramatical. 3 i final)

 

Els “fans” del llenguatge inclusiu ens diuen que serveix per a visualitzar les dones i que des del llenguatge podem programar-nos o desprogramar-nos. Si canviem la manera d’expressar-nos, afirmen, podrem canviar conductes.

En aquest sentit, si realment canviant la llengua poguéssim canviar el món, perquè perdem el temps únicament amb les dones?, ens diu Carme Junyent. “Modifiqueu el sistema de possessius, s'acaba la propietat privada i ja tenim la revolució feta. Per què hem de perdre el temps amb el gènere? Anem per la possessió que és molt més transcendent i fonamental.” [1]

Caldria que ens preguntéssim, doncs, si la modificació d’un aspecte gramatical té realment incidència en els comportaments i les actituds. Anem a pams... Moreno Cabrera escriu:[2]

[...] la gramática no puede tener actitudes sexistas porque en sí misma no hace nada, sino que quienes llevan a cabo actuaciones lingüísticas pueden hacer un uso sexista de la lengua amén de que dichas actuaciones pueden tener algún reflejo más o menos superficial o profundo en la gramática de la lengua.

El fet del gènere gramatical influeix en el fet que una societat sigui més o menys masclista?

Tots estaríem d’acord a dir que el masclisme i les actituds masclistes són un fet universal. No hi ha societats en què el masclisme hagi desaparegut de la faç de la terra. L’anglès és una llengua que només té el gènere neutre. No hi ha masculí ni femení. No hi ha masclisme als països que tenen l’anglès com a llengua pròpia? La dona és tan visible com l’home en aquests països? No hi ha discriminació per raó de sexe?

Segons Carme Junyent, en el món hi ha tres llengües que tenen el femení com a genèric. Sabem, també, que no arriben ni al 15% les llengües del món que tenen gènere gramatical (masculí, femení, neutre). La gran majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere.

Les preguntes són: Els països que tenen el femení com a genèric, han desterrat el masclisme de la seva societat? Les actituds masclistes només imperen en un 15% dels països del món? Hi ha un 85% de societats on el masclisme ha desaparegut o s’ha reduït a la mínima expressió?

En el llibre anteriorment citat, “Les llengües de l’Anaconda”, de David Valls[3], hi trobarem un munt d’exemples interessants i (per a nosaltres) curiosos de les diferents llengües del món. Valls ens parla del dyrbal, una llengua aborigen d’Austràlia que té quatre gèneres (incloent-n’hi un referit només a plantes comestibles. El resum dels quatre gèneres seria aquest:

1.     Bayi, humans masculins,  no humans animats

2.     Balan, humans femenins, foc, líquids bevibles, lluita

3.     Balam, plantes comestibles

4.     Bala, gènere on hi ha la resta (el cos, noms de llocs, carn, peix, etc.)

La llengua manambu, de la Papua Nova Guinea independent, “als noms que fan referència a objectes llargs se’ls assigna el masculí, mentre que als objectes petits se’ls assigna el femení. Això no deixa de ser, un cop més, una classificació molt arbitrària i culturalment motivada, ja que quina mida és groso petit  per determinar el gènere d’una paraula? A més, també tenen el gèner masculí els noms que denoten objectes llargs, i són femenins els noms que dneoten objectes rodons. I ja sé què estarue pensant aquells que encara confoneu el gènere amb sexe, però tot plegat no deixen de ser apreciacions arbitràries i culturals un cop més, perquè n la llengua mianmin, també de Papua Nova Guinea, tot i que llargària s’associa al gènere masculí i els objectes arrodonits al gènere femení, com en manambu, els objectes grans tenen gènere femení i els petits masculí, juts al contrari que en manambu.”[4]

A tall de conclusió...

Deixeu tranquil·la llengua que prou problemes té. No s’inventeu nous prejudicis sobre les diferents i diverses formes de comunicar-nos que tenim els humans. No feu com Carles V que diea que l’espanyol serveix per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall. No feu com Bertrand Barère de Vieuzac, que va inspirar un informe a favor de la imposició del francès a la França postrevolucionària (“El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc”). No feu com en Vargas Llosa que parlava de la “intel·ligència del francès i del “bronco vigor de la llengua castellana”.[5]

Si us plau (o sisplau, si ho preferiu)... Deixeu les llengües, deixeu el català, en pau.


[2] https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/4466/4213   

[3] Valls, David. “Les llengües de l’Anaconda”. Viena Edicions 2018

[4] Íd.

[5 ] Junyent, Carme. Comellas, Pere. “Els colors de la neu. La llengua, les persones, el món.” Editorial EUMO