diumenge, 28 de novembre de 2021

Nosaltres també en tenim la nostra part de culpa (Nou atac contra la llengua catalana. 3 i final)

 

No tot és culpa de l’Estat espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que, també, ens han portat fins a la situació actual.

Les darreres dades d’usos lingüístics ens diuen que només el 31,5% de ciutadans tenim el català com a llengua inicial. Un percentatge que encara baixa més a l’Àrea Metropolitana on se situa en un 24,3%

De cada deu parlants de català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. Només el 12% mantenim la llengua en les converses bilingües.

De les persones nouvingudes entre els anys 2000 al 2020, només el 6% té el català com a llengua de relació interpersonal.

Els catalanoparlants tenim, doncs, una bona part de culpa en el fet que l’ús de la llengua hagi reculat tant en els darrers decennis. Ens cal enfortir la nostra consciència lingüística, empoderar-nos individualment, usar la llengua per tot i arreu i no canviar mai (o gairebé mai) de llengua.

Som els únics culpables? Evidentment que no. L’Administració (entenent com Administració la Generalitat, els Ajuntaments, les Diputacions, els Consells Comarcals...) no han fet bé la seva feina.

Comencem per la immersió... Llegiu aquest article del 2015 de Carme Junyent titulat “El 25%”. Entre altres coses escriu:

“En un estudi de Vanesa Bretxa i Xavier Vila a la Ciutat de Mataró publicat l'any 2012. I la consellera, Irene Rigau, va revelar que a Catalunya hi havia 459 escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D'aquests centres, 332 eren escoles de primària i 127, centres de secundària. I ara ens esquincem les vestidures perquè el tribunal suprem 'imposa' el 25% de castellà?”

La immersió lingüística és un programa extraordinari que va néixer el curs 1983-84 . El Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya (SEDEC), dirigit per Joaquim Arenas el va aplicar per primera vegada a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants.

Per causes diverses, entre elles la poca preparació d’alguns professors i la manca de consciència lingüística d’altres, va provocar que mai no s’hagi implantat al 100%. Durant anys, l’Administració va amagar dades desfavorables fins que recentment s’ha vist obligada a reconèixer la crua realitat. Observem aquestes dades:

Any

Alumnes que s’adrecen en català als professos

Treballs en grup. Parlen en català entre ells

Català llengua vehicular del professor

2006

56%

67,8%

63,7%

2021

39,4%

21,4%

46,8%

Des del 2006 l’ús del català a les aules ha anat minvant progressivament. Actualment, hi ha un ús infreqüent del català en les interaccions orals de l’alumnat i una clara tendència del professorat a canviar de llengua, també en  el temps no lectiu.

Per intentar redreçar la situació actual ens calen moltes coses, individuals, col·lectives i, també, la implicació decidida de l’Administració. Cal formar molt millor el professorat de primària i secundària; un protocol d’actuació per als directors dels Centres quan els professors no compleixin; i un control dels inspectors perquè facin la seva feina i la facin bé.

I impulsar un Pla Nacional per la Llengua que impliqui l’Administració en tot el seu conjunt, a totes les Conselleries de la Generalitat i a totes les regidories dels Ajuntaments. Que impliqui empreses i entitats. Un Pla que segurament arriba amb molt de retard, però que si no el redactem, l’acordem i el duem a terme no podrem de cap manera redreçar la situació.

Sense llengua no hi ha cultura. I sense llengua ni cultura no hi ha nació.

I sense nació....

"Obro de nou, la finestra del record..." (4 anys sense Patrícia Gabancho)

Avui fa quatre anys que ens va deixar Patrícia Gabancho.

El 28 de novembre de 2017 escrivia aquest article "Tant de bo coincidim en altres vides... Patrícia Gabancho sempre en el cor i en el record".

Avui, quatre anys després, continuem recordant-la i enyorant-la. Continua ocupant un espai en el nostre cor.

Obro, de nou, la finestra del record

- a voltes s’obre sola, entre vents huracanats…-

i, avui,  em recolzo serenament a l’ampit,

amb un somriure als ulls,

mentre una brisa suau m’acarona...

   La finestra del record (Joan Abellaneda)

dimecres, 24 de novembre de 2021

"Nunca fue lengua de imposición..." (Nou atac contra la llengua catalana. 2)

 

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»

(Juan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)

Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols, des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel II els reis “Alfonsos!, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco, el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua... i això només té un nom: genocidi.

Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de territoris dels Països Catalans patiran la persecució a partir dels Decrets de Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió: “Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”

Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics han continuat. Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”, del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.”

Els atacs han continuat en l’anomenada “monarquia parlamentària”. Anem a l’any 2007. Declaracions del PP:

"Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest ja era el seu principal objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, els atacs es van començar a dirigir contra la Llei d’immersió lingüística.

El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’obligació de la Conselleria d'adoptar les "mesures necessàries" perquè en els fulls d'escolarització s'inclogués una casella que permetés als pares decidir en quina llengua volen escolartizar els fills, català, castellà, o totes dues. Caldrà incloure la pregunta, segons deia el TSJC, per fer "efectiu el dret" de l'alumne a rebre en la llengua triada el primer ensenyament  (educació infantil i primer cicle de Primària).

El  2010, quan el Tribunal Constitucional va emetre la seva sentència contra l’Estatut, bona part de la nostra classe política ens va dir que no ens preocupéssim perquè no s'havia retallat res d'important. No obstant aquest optimisme, la sentència contra l’Estatut va desencadenar una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.

Així, el mes de desembre, de 2010 el Tribunal Suprem Espanyol, en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics. Significava això el principi de la fi de la immersió lingüística?

A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua. En els darrers decennis, sobretot entre el 1980 i el 1990, es van emprendre bones iniciatives, per exemple la immersió lingüística. També es van abocar diners en campanyes de promoció de la llengua, es van estimular  les classes de català per a adults, i es va intentar dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística, una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les conseqüències.

I més coses... I d’això tractarà el proper article.

Guanyar la llengua, dia a dia (Nou atac contra la llengua catalana. 1)

 

Ahir, va esclatar la notícia: “El Tribunal Suprem espanyol ha ordenat que el 25% de la docència a Catalunya sigui en castellà, tal com va establir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.”

Vull compartir amb els que bonament em llegiu tres articles sobre el tema. En el primer, vull manifestar la meva indignació (una vegada més i van...) per aquest nou atac del nacionalisme espanyol en els seus intents constants d’assimilació. El segon, serà un exercici de memòria històrica sobre la llengua. I, finalment, en el tercer, intentaré enfocar la mirada cap endins, cap a nosaltres mateixos om a individus i com a societat.

Som-hi, doncs!

El mes de març d’enguany, Ot Bou ja ho denunciava en aquest article Per què és mentida que la llei Celaá blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia?

“La situació del català a l’escola és definitivament a mercè del govern espanyol.” L’article ja comentava la sentència del TSJC, ara ja avalada i confirmada pel TS, que reconeix el Ministeri d’Educació espanyol com una autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya, i obliga la Generalitat a adoptar “amb efecte immediat” les mesures necessàries perquè un 25% de l’ensenyament a Catalunya s’imparteixi en castellà.

S’ha perpetrat un nou atac contra la llengua catalana. Un atac que respon a l’estratègia sistemàtica dels aparells polítics i judicials de l’Estat espanyol de menyspreu i residualització de la llengua catalana; especialment pel que fa al model educatiu de la immersió lingüística.

Aquesta sentència obliga la Generalitat a modificar el sistema d’immersió lingüística i a garantir que els alumnes rebin un 25% de l’ensenyament en castellà. Representa un nou atemptat contra la llengua en general i la immersió en particular. Tot plegat tenint en compte que el nombre de pares i mares que han fet reclamacions en aquest sentit sempre ha estat més que mínim, davant la gran majoria de pares i mares d’orígens i llengües diverses que se senten plenament  identificats amb el model d’escola català.

La immersió lingüística va ser l'estratègia més adequada i eficaç en la implantació del model d'escola catalana en llengua i continguts. Hauria estat un greu error separar els infants per raó de llengua. La immersió ha permès, en principi, facilitar a tots els nens i nenes d'aquest país dels mateixos instruments culturals i lingüístics, per tal que es puguin desenvolupar amb les mateixes possibilitats, independentment de la seva llengua familiar.

Els mínims de tot tipus, polítics, lingüístics... que es van establir durant la transició del franquisme, semblen encara massa grans per a l’Estat espanyol. Cal doncs, torpedinar tots aquells mínims, no només per evitar que s’eixamplin i augmentin, sinó per tal d’acabar d’una vegada per totes amb els petits marges de maniobra de què disposa Catalunya per continuar subsistint con nació.

El nacionalisme espanyol del segle XXI ja no fa servir els exèrcits ni la policia; ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia. Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis -també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que es va iniciar fa més de tres segles.

Acabar amb la immersió lingüística és l’objectiu que el nacionalisme espanyol es va proposar ja fa més de 20 anys. Ha estat un llarg procés de denúncies i sentències que ha anat minvant el model d’escola catalana. Darrere de tot aquest procés no hi ha hagut mai cap objectiu pedagògic ni tan sols de preocupació d’uns pares per l’escolarització dels seus fills. Darrere de tot això només hi ha hagut i hi ha una posició ideològica i política de determinades forces enemigues de la normalització lingüística i disposades al que sigui, fins i tot a trencar la convivència i la cohesió social, per atacar la llengua catalana en un dels pocs àmbits on podia comptar amb un espai favorable.

Reclamem, doncs, al nostre Govern que no es faci cap pas enrere en aquest tema i demanem a tota la societat, especialment a la comunitat educativa, que es mantingui ferma i decidida per mantenir i millorar aquest llegat pedagògic de qualitat, de país i de convivència que hem construït des de l’escola.

El títol d’aquest post és manllevat de la frase de Joan Fuster:

"La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia"


dimarts, 23 de novembre de 2021

"LAWFARE" L'estratègia de la repressió contra l'independentisme català

Convidats

Damià del Clot, Dr. en Dret. Advocat, politòleg i escriptor. Batlle per Esquerra Republicana de Catalunya de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme. Autor de “Lawfare”

Dolors Feliu, jurista

Jordi Domingo, advocat, Cònsol Major del Consolat de Mar de Barcelona

Davantal

Tres anys pendents de judici. Tres anys amb l’ai al cor davant la possibilitat d’ingressar a la presó. Tres anys convivint i malvivint amb una injustícia. Finalment, ha quedat demostrat el muntatge policial i el judici estrictament polític i els “9 de Lledoners” han estat absolts.

Un cas més entre molts de l’estratègia de repressió contra l’independentisme català. L’anomenat “Lawfare”, la repressió legal, la guerra legal. En paraules de Damià Clot: Del 2010 al 2019 hem viscut el primer dels episodis d’un llarg Lawfare. El 2010 es dicta una sentència que limita l’Estat de les autonomies. El 2019 es dicta una sentència que liquida l’Estat de Dret:”

Per aplicar l’estratègia del Lawfare l’Estat espanyol ha anat adaptant progressivament les regles del joc. Prncipalment, ho ha fet amb dues lleis: La Llei orgànica del 2015 de Protección y Seguridad Ciudadana (més coneguda com la Llei mordassa) i la Llei orgànica del 2015 de reforma de la Llei del Tribunal Constitucional amb l’objectiu que aquest tribunal pogués executar les seves pròpies sentències. Ambdues lleis ampliaven considerablement el poder dels jutges.

Hi ha molt més a explicar, però, en aquesta guerra legal. Per això avui, parlarem del llibre “Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català” de Damià Clot, perquè  “si la història política de l'Estat espanyol és una història de violència, la de les relacions entre l'Estat espanyol i Catalunya és una història de repressió, de persecució, d'intolerància, de venjances, d'humiliacions i, també, de violència.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de la presentació que en fa del llibre “Lawfare” el que va ser Conseller de Justícia, Carles Mundó:

Més poderosa que la repressió i que les lleis injustes és la força de la gent, que amb el seu vot i el seu compromís democràtic, cívic i pacífic pot aconseguir allò que avui sembla impossible demà sigui inevitable.

Mentre hi hagi un sol exiliat, un sol empresonat, un sol represaliat polític, des d’aquest programa marxarem sempre amb el pensament posat en tots ells. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

divendres, 19 de novembre de 2021

"Una modesta proposició", de Jonathan Swift. Assemblea de Representants del CxR. Són irrellevants els vots d'ERC al Congreso?

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 15 de novembre de 2021 per ETV  Llobregat i TerraMar

Convidats

Maria Vidal politòloga i traductora

Guillem López, jurista

Josep Pinyol, historiador

“La solució passa per nosaltres. La resposta de l’embat la tenim nosaltres: la resistència activa. Una resistència que no s’interrogui, que no reculi i sàpiga generar i aprofitar qualsevol oportunitat per avançar en el camí cap a la llibertat. Preparem-nos, alcem-nos, mobilitzem-nos. Moral de victòria!”

Així es va expressar ahir la històrica independentista Blanca Serra, presidenta de la Mesa d’edat a la sessió constituent de l’Assemblea de Representants que va tenir lloc  a Canet de Rosselló a la Catalunya Nord. El Ple va escollir com a membres de la Mesa:  Presidenta: Ona Curto, regidora de la CUP Vicepresidenta primera: Maria Costa Baqué, alcaldessa de la Catalunya del Nord.Vicepresident segon: Jordi Pessarrodona, exregidor d’ERC i d’Independentistes d’Esquerres. Secretari primer: Joan Puig, militant històric d’ERC i membre del corrent Primer d’Octubre. Secretària segona: Assumpció Lailla, diputada de Demòcrates.

Ara toca construir una Assemblea que retorni la il·lusió i la confiança al moviment independentista.

Des de la mitjanit, els militants de la CUP estan votant telemàticament la pregunta en arbre amb què decidiran si presenten o no una esmena a la totalitat dels pressupostos i si continuen o no negociant. Demà en tindrem els resultats.

El 6 de novembre, Joan Puig, editor de larepublica.cat publicava un editorial contundent en què escrivia: “El PSOE no necessita els vots republicans per aprovar els pressupostos. Agafen més importància els vots dels 5 diputats d’EH Bildu o els 4 del PDeCAt o un vot favorable del BNG, que ara ha votat a favor de les esmenes a la totalitat, que no pas els 13 escons d’ERC. El PSOE no necessita pagar massa pels vots republicans. Si els té gratuïtament, millor, però no tenen cap al·licient per atorgar quotes a la llei de l’audiovisual, modificar partides en els pressupostos o res que se’ls demani.”

Són, doncs, irrellevants els vots d’ERC al Congreso?

"Un nen sa d'un any d'edat, ben criat, és un menjar deliciós i nutritiu; es pot fer estofat, rostit, cuit o bullit; i sens dubte es pot cuinar igualment en un fricandó o en un ragú." Aquest és un fragment del llibre “Una modesta proposició: Per prevenir que els nens dels pobres d'Irlanda siguin una càrrega per als pares o el país, i per fer-los útils al públic”, publicat una obra d’assaig satíric escrit i publicat per Jonathan Swift el 1729.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!                                                                                                         

Final

La frase de la setmana ldel llibre "Una modesta proposició", del pròleg, Versos sobre la mort del doctor Swift (1739). L'autor és el mateix JOnathan Swift que va escriure la seva autonecrologia amb  el seu habitual esperit irònic. 

Hom pot dir sens dubte del degà

Que la seva inspiració era massa satírica;

I semblava decidit a no esmenar-se,

Perquè cap altra època ho mereixia tant.

Mentre hi hagi un sol exiliat, un sol empresonat, un sol represaliat polític, des d’aquest programa marxarem sempre amb el pensament posat en tots ells. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 11 de novembre de 2021

7 de novembre. Catalunya Nord. Assemblea Representants CxR. Negociació pressupostos espanyols

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 8 de novembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar 

Convidats

Francesc Abad, analista polític

Joan Puig,  editor de larepublica.cat

Joan Guarch, membre fundador de Catalunya Proposa

Connexió Catalunya Nord Pablo Bonat, professor de secundària i de formació per a adults. Activista social i cultural, membre de la corresponsalia a Catalunya Nord de la Directa, i col·laborador en mitjans com Crític, Mèdia.cat i Ràdio Arrels. És militant del Casal de Perpinyà.

Davantal

El 29, 30 i 31 d’octubre van tenir lloc les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República. Van votar 22,584 inscrits, el que suposa el 26% de participació.

Molts pensen que després del 27 d’octubre el govern en ple de la Generalitat hauria d’haver esdevingut el Govern de la República a l’exili. Per diferents motius, personals, familiars, polítics, allò no va poder ser. El pla B del president Puigdemont va ser la creació del Consell per la República. L’objectiu era que el CxR fos el succedani del que podria haver estat el Govern de la República a l’exili. Per aconseguir-ho calia que tot el moviment independentista li donés suport i s’hi integrés en els òrgans de govern a través d’una Assemblea de Representants. D’aquesta manera, el CxR podria esdevenir, d’una banda, l’espai on es debatés i es consensués l’estratègia independentista i, de l’altra, l’organisme que pogués mantenir relacions internacionals, continuar la batalla jurídica internacional,  elaborar propostes de llei que podrien ser aplicades en la futura república catalana i que haurien de ser aprovades en referèndum per tots els membres del CxR i tramitar consultes periòdiques al conjunt de membres del CxR sobre temes rellevants sempre pensant en el moment de la constitució de la República Catalana. 

Tot això no ha estat possible, si més no de moment. No només alguns partits, sinó també les principals entitats socials no han apostat clarament i directa pel CxR. I aquesta situació ha quedat del tot demostrada amb les eleccions a l’Assemblea de Representants. Des dels partits les instruccions han estat taxatives: com menys candidats afins a ERC i a la CUP hi hagi en la futura AR, molt millor.

Els resultats finals ens diuen que el 71,9% dels membres de l’AR són dones. A les urnes territorials la majoria d’escollides són dones (59 de 81) professionals i independents. A l’urna dels càrrecs electes, trenta dels 40 escons han estat per JxCat.

El programa d’avui, excepcionalment, el gravem el 5 de novembre, un dia abans de la Diada de la Catalunya del Nord, un any més sota el lema “Esborrem el Tractat dels Pirineus”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del dramaturg, crític literari i activista polític irlandès George Bernard Shaw

Els polítics i els bolquers d'un nadó s'han de canviar sovint. Tots dos per la mateixa raó.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimarts, 9 de novembre de 2021

Debat Constituent: LA LLENGUA QUE VOLEM

El dilluns 8 de novembre, vaig participar, conjuntament amb la Gabriela Serra, en l'acte del Debat Constituent organitzat per la Coordinadora d'Enteses del Baix Llobregat conjuntament.

Aquest és el text de la meva intervenció:

Bon vespre a tothom.

El Debat Constituent ens planteja tres preguntes sobre la llengua.

La resposta a cadascuna de les preguntes és important, però el veritablement important no són les preguntes en si, sinó el debat que d’una vegada per totes caldria engegar. Un debat amb tot el respecte possible, però que ha de ser un debat sense pors ni prejudicis, un debat en què tots plegats hem de parlar clar.

Les preguntes segur que són insuficients, però em serveixen per intentar crear debat a l’entorn de la llengua catalana i de l’estatus del català, del castellà i de les altres llengües que conviuen amb nosaltres, en una possible i desitjada Catalunya independent.

Tot plegat no és tan senzill com oficialitat o cooficialitat o el domini de les llengües en acabar l’escolarització. Els viaranys i els matisos són molts i complexos.

Parlem una mica de xifres, sempre fredes, i intentem veure com hem arribat a la situació actual

Des de fa més de quaranta anys el català i el castellà són oficials a Catalunya... i a la Vall d’Aran. La Llei de Política Lingüística es va aprovar fa més de 38 anys, que és també quan comença la immersió lingüística. A partir del curs 1992-1993 l'escola en català es va convertir en el model d'ensenyament a tot Catalunya.

Dit això... Fixem-nos ara en l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que es fa cada cinc anys. La darrera correspon a dades del 2018.

Resumint molt... I amb xifres arrodonides... Un 73% de la població sap parlar català i un 95% l’entén. Malgrat aquest ampli coneixement a nivell oral, el català només és la llengua habitual d’ús en un 36% i només un 23% inicia una conversa en català.

El percentatge de català com a llengua inicial al Baix Llobregat... al Nord és del 23% i al Sud no arriba al 14%. 

Més xifres...

Només el 6% dels nouvinguts durant aquests primers 20 anys del segle XXI manifesta tenir el català com a llengua de relació interpersonal.

I pel que fa als catalanoparlants només el 12% mantenim la llengua en converses bilingües.

La conclusió és força clara... La llengua no marcada, la llengua que els habitants d’un país fan servir per defecte i que es prioritza en les comunicacions interpersonals, a Catalunya és el castellà.

Hi ha molts factors que ens han conduït fins a aquesta situació que podem qualificar ja com “d’emergència lingüística”. L’arribada massiva de gent durant el franquisme, quan no disposàvem de cap tipus de mitjà ni tan sols perquè aprenguessin la llengua.

Del 2006 al 2016 Catalunya va rebre més d’un milió i mig de persones vingudes de fora de l’Estat espanyol. Persones de 187 nacionalitats i que parlen fins a 300 llengües diferents arriben al territori català.

La immersió lingüística que va tenir uns inicis esperançadors i, en molts casos, espectaculars, ha anat reculant amb els anys. La immersió a la Primària funciona prou bé. A partir, però de Secundària (12-16 anys) ja s’ha reconegut oficialment el fracàs, només un 47% dels mestres reconeix fer la classe en català. La resta és en castellà.

I si parlem de la universitat, la situació s’agreuja, ja sigui pel professor, ja sigui per l’alumne de sempre, sigui o no Erasmus, que demana la classe en castellà.  

Els catalanoparlants, ja ho he dit abans, només un 12% mantenim el català en converses bilingües. Perquè la resta no ho fa? Aquí hem de parlar de l’anomenat bilingüisme i que nosaltres en diem política del bilingüisme social.

Cal diferenciar entre el bilingüisme individual (o trilingüisme o el que vulgueu) coneixement de dues, tres o més llengües i l’anomenat bilingüisme social, que simplement no existeix i que serveix per encobrir la realitat: la subordinació lingüística de la llengua més dèbil vers la més forta.

És la vehiculació d’una idea política: que Catalunya és un país que insòlitament és naturalment i normalment bilingüe i ens arriben a ficar al cap la idea que tant el castellà com el català són llengües normalment naturals de Catalunya.

La ideologia polític a del bilingüisme amaga la realitat: que en una mateixa societat puguin funcionar de manera estable dues llengües, totes dues amb els mateixos drets, amb el mateix estatuts general. Una pretesa coexistència que amaga la substitució d’una llengua per una altra.[1]

Un fragment de l’article del filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal: “La situació de bilingüisme a la catalana ha consolidat la creença d’àmplies capes de la societat catalana que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense cap esforç d’aproximació a la llengua del país. Aquesta política del bilingüisme social vol dir que tu sàpigues dues llengües perquè jo pugui continuar vivint tranquil·lament en la meva.”[2]

Pel que fa al debat sobre l’estatuts de la llengua catalana –i de l’aranesa i de la castellana- en un Estat independent, ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual, sobretot pels diferents partits polítics independentistes.

La primera reflexió que cal fer és si cal que en el text constitucional de la nova República catalana figuri el terme “oficial” per referir-se al català. Hi ha opinions força diverses entre professionals de la llengua. I anant més enllà... si a més de l’aranès, el castellà també hauria de ser oficial en una Catalunya independent.

Ni la independència, ni la categoria d’oficialitat, encara que fos única, és cap garantia de la normalització del català com a llengua comuna, com a llengua franca del seu territori.. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatuts ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.  Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut... Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Altres exemples poden ser Letònia o Estònia, en què vint anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

Alguns professionals proposen deixar de banda el terme oficial i aplicar-hi altres conceptes com el de llengua nacional, llengua pròpia, llengua comuna, o un redactat molt simple com el de “La llengua de Catalunya és el català”.

Dues màximes molt concretes i reals. La primera: La independència no és garantia de salvar la llengua, però continuar sota l’Estat espanyol sí que significa el lent, però progressiu arraconament de la llengua catalana.

La segona: Si volem tornar el català a la plena normalitat com a llengua franca del territori d’on és la llengua pròpia, el castellà no pot ser mai llengua oficial en una Catalunya independent.

En aquest sentit, us recomano la lectura d’un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques.”[3] En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, segur que us adonareu molt clarament perquè el castellà no pot ser llengua oficial a la República catalana.

A partir d’aquí podem obrir un ampli ventall d’idees i propostes. N’exposo alguna.

Vaig més enllà de la futura Constitució Republicana que es podria limitar a dir una cosa com “El català és la llengua de Catalunya o de la República Catalana”. És en les lleis que se’n derivin, per exemple, un Estatut de la Llengua Catalana, on podrien figurar els Drets lingüístics fonamentals. Per exemple: “Tothom té el dret i el deure de conèixer el català oral i escrit”. ”Tothom té el dret d’expressar-se en català, oral i escrit en qualsevol, lloc, mitjà, àmbit...” “Tothom té el dret de ser atès en català...”[4]

Pel que fa a l’estatus que hauria de tenir el castellà i altres llengües si cal en la futura República, em remeto a un article de 2016 titulat “Oficialitat de dues velocitats”[i], una proposta (poden haver-n’hi més) signada per Mercè Lorente, doctora en Filologia catalana, membre honorària de l’IEC i professora de la UPF. Dolors Requena, Filòloga, professora d’Institut. Josep M. Virgili, catedràtic d’Institut i Lluís de Yzaguire, Doctor en Filologia i director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF.[5]

“Es fa pràcticament impossible encabir en un mateix marc jurídic el manteniment actual de l’statu quo lingüístic la creació d’un país nou lingüísticament normal.”

“La solució podria estar en una oficialitat de dues velocitats. Resumeixo...els ciutadans que han tingut el dret d’emprar la seva llengua materna com a llengua oficial abans de la independència (sense haver tingut oportunitat d’aprendre el català) no perdran aquest dret, d’acord amb un conjunt de mesures transitòries (i de les exempcions que calgui) que garanteixin la compatibilització dels drets individuals d’aquests ciutadans amb els drets individuals i col·lectius de tots els altres ciutadans i que tothom tindrà l’oportunitat d’aprendre el català.”

La paraula ara la teniu vosaltres, que sou els que de veritat compteu. Sens dubte, el camí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure.

I, sobretot, no esperem a la independència per lluitar contra aquesta emergència lingüística que tenim al damunt. Posem-nos-hi ara mateix.

Gràcies...



[1]   Veieu “Llengua i República. El manifest Koiné argumentat” pàg. 54, 57, 124  i altres

[2]    Vidal, Pau. “El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” Publicat  a El País dins l ‘article “El català a cop de manifestos”.

[4] Veieu “Llengua i República. El manifest Koiné argumentat” pàg. 97, 98

[5]   Diversos autors. “Oficialitat de dues velocitats” L’Unilateral, 15 de juliol de 2016



 

dilluns, 8 de novembre de 2021

Intervenció a Perpinyà. Diada 2021 de la Catalunya Nord. Esborrem el Tractat dels Pirineus!

Compatriotes del nord i del sud, visca la terra!

Llengua, cultura i llibertat!

Tres paraules que són la insígnia de la CAL i del Correllengua. Tres conceptes que són els primers a abatre quan l’enemic et vol assimilar i eliminar. Sense llengua, no hi ha cultura i sense llengua i cultura no hi ha nació per alliberar.

Llengua, cultura i llibertat. El 7 de novembre de 1659, castellans i francesos van esquarterar una part de la nació catalana. El Tractat dels Pirineus que Felip IV mai no va consultar a les Corts Catalanes ni als afectats i que ho va amagar oficialment fins al 1702.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. El 1660 un edicte aboleix per sempre el Consell Reial, la Diputació i els tribunals del Reial Patrimoni i del Mestre Racional, als comtats de Rosselló i Cerdanya.

Llengua, cultura i llibertat. L’any 1700, un edicte reial va posar per escrit una prohibició explícita de la llengua catalana en la totalitat dels àmbits legals o jurídics. El català era relegat a l’ús de carrer. Així començava el camí d’aniquilació de la llengua i el seu ús social.. En el mateix document es diu que “l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa”.

Ni al sud, ni al nord no hem deixat mai la lluita per la recuperació de les nostres llibertats. Els primers a fer-ho vau ser vosaltres, els catalans del nord, amb els diferents alçaments  dels Angelets de la Terra contra l’impost de la sal, entre els anys 1667 i 1697.

Llengua, cultura i llibertat. I la lluita continua.... al sud i al nord. Aquí amb multitud d’associacions i entitats com  la Bressola, ràdio Arrels, l'associació Arrels, l'APLEC (Associació per a l'ensenyament del català), la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes, Aire Nou de Bao... i molts altres. Amb persones com l’enyorat Josep de Calasssanç i Serra, Hervé Pi, Pere Manzanares, Ramon Jordi Faura, Miquela Valls, Joana Serra i un llarg etcètera.

Els atacs continuen, al sud i al nord. Els més recents tenen com a protagonista l’alcalde d’aquesta ciutat, Louis Aliot, del partit ultra Reagrupament Nacional.  La prohibició de desplegar l’estelada aquí, al Castellet i d’impedir la compra del monestir de Santa Clara a l’escola la Bressola que volia ubicar-hi el liceu, el seu centre de secundària i batxillerat.

Permeteu-me que acabi amb la llegenda de Hamlet, el drac del Riberal...

Un dia de bruma al Riberal, ulls de foc... dues calaveres, una a cada pota...

Un Drac! Com tots els dracs guarda un tresor, per més que l'intentin robar el drac el protegirà. La primera calavera era d'un personatge del nord, molt al nord. El 1659 va intentar robar el tresor, el drac el fulminà d'una alenada de foc.

El segon personatge era del sud, molt del sudoest, el 1714 el drac el va aixafar d'un cop d'ala. La gent del Riberal se sentia segura, protegida pel seu animal fantàstic i per allò de les calaveres li varen dir Hamlet, perquè recitava...

Ser o no ser català, aquesta és la qüestió:

si pensa amb més noblesa qui suporta

dards i fondes contra ultratjada llengua

o aquell que s'arma contra un mar de penes

i amb les armes s'hi oposa per finir-les.

Morir, dormir: res més. I dir que acaben

amb un son les tristors i els mil encontres

dels quals la carn és natural hereva,

és una fi que desitjar caldria devotament.

Morir, dormir. Dormir!.

qui sap si somiar!...

somiar en un país lliure

Vet aquí el tràngol.

La lluita continua! 

Llengua, cultura i llibertat! Visca la terra!

dijous, 4 de novembre de 2021

Llengua i República. El manifest Koiné argumentat

Vull una resposta. 10a temporada. Emès l'1 de novembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Blanca Serra, lingüista, Grup Koiné

Àngels Folch, mestra, Grup Koiné

Enric Larreula, escriptor i professor universitari,  Grup Koiné

Lluís de Yzaguirre, doctor en Filologia, Grup Koiné

Davantal 

Des del 2012, ens hem fet una fart de debatre, discutir, fer documents i informes sobre molts aspectes d’una futura Catalunya independent. En canvi,  el debat sobre la llengua i sobre l’estatuts que caldria atorgar en un Estat independent a la llengua catalana, a la castellana i a totes les altres llengües que conviuen amb nosaltres ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual.

Fins al 31 de març de 2016, quan, a la Universitat de Barcelona, es va presentar el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya “, l’anomenat Manifest Koiné.

El rebombori que es va organitzar va ser majúscul. Els primers signants del manifest Koiné, 200 personalitats, intel·lectuals, filòlegs i professionals de la llengua van ser titllats d’haver signat un “postulat nazi”. El llavors diputat Lluís Rabell, va dir que érem uns racistes i fonamentalistes. En opinió del Sr, Urtasun, d’ICV, volíem vetar el castellà a Catalunya, Per a molts altres, articulistes, comentaristes, ens proposàvem expulsar el castellà, trencar la cohesió social, dividir i segregar el poble català en grups etnolingüístics, instigar l’odi contra els immigrants en general i els castellanoparlants en particular... i un llarg etcètera.  

Com ja és habitual, els polítics i  els partits independentistes, amb alguna que altra honrada excepció, van córrer a reivindicar la Catalunya bilingüe, les bondats i magnificències del bilingüisme i fins i tot proclamant el castellà com la llengua també de Catalunya.   

Ara, Llengua i República i el Grup Koiné han publicat el llibre “Llengua i República. El manifest Koiné argumentat. Aquest llibre és el fruit d'un treball de 4 anys fet per les 14 persones que el 2014 van constituir el grup Koiné. S'hi responen els arguments i els prejudicis que calia rebatre i les evidències i les ignoràncies o la mala fe de molts detractors del Manifest.

L’enyorada Patrícia Gabancho, en referència al Manifest, va afirmar que “El text és com una pedra llençada en les aigües tranquil·les de la complaença i l'autoengany”.

El Manifest va acabar sent la pedra que va engegar un gran debat a l’entorn de la llengua. Desitgem que el llibre sigui el desencadenant del debat definitiu. Un debat en què parlem, uns i altres, sense pors, sense consignes partidistes. Un debat  amb arguments lingüístics a la mà.. Un debat obert a tothom, inclusiu i sobretot fet amb serenitat i respecte, com haurien de ser tots els debats. 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

Marxem amb la frase de la setmana. La va pronunciar la filòloga Mercè Llorente, en l’acte de presentació del Manifest Koiné

«La llengua és determinant en la construcció de l’Estat. La llengua és l’espurna. Sense la llengua no hi hauria procés independentista, ni tan sols cap intent de separar-nos. Perquè sense la llengua catalana tampoc existiria Catalunya».

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!