dilluns, 31 de gener de 2022

"El castellà és també la llengua pròpia de Catalunya" i...embolica que fa fort!

 

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de CervantesJuan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)

No he volgut escriure l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia (Cristòfor Despuig “Cròniques de la insigne ciutat de Tortosa” Segle XVI)

Aquest darrer cap de setmana han tingut lloc unes jornades de debat i treball per abordar la renovació del consens per la llengua a Catalunya, organitzades per la Fundació Rafael Campalans. La Fundació està vinculada directament al PSC i esdevé el laboratori d'idees d'aquest partit.

Les paraules que més s’han fet servir durant les principals intervencions han estat: consens, compromís, acord, no-confrontació, convivència, respecte, serenitat, tranquil·litat, actitud constructiva, despolititzar la llengua...

I les frases més contundents... En boca de l’expresident Montilla i del Secretari General del PSC, Salvador Illa: “tothom que ho vulgui ha de poder-se desenvolupar en castellà...” “la defensa del català no ha de ser atacar el castellà...”  el castellà és també la llengua pròpia de Catalunya”.

Ja fa temps que s’intenta, a través de la política del bilingüisme instaurada per l’Estat espanyol, estendre la falsa creença que Catalunya -i per extensió la Nació completa- tenim dues llengües que ens són pròpies: el català i el castellà. Que el castellà es parla a Catalunya des de fa ja molts segles i que, per tant, és mereixedor de l’atribut llengua pròpia del país.

El projecte imperialista de la Gran Castella comença a néixer a principis del segle XVI. Per començar a donar-li forma, s’inventa i s’atribueix a ella mateixa el nom d’Espanya i a la llengua castellana el nom d’espanyol. La Castella que, fins al descobriment d’Amèrica, “era un marge al buit, el cul del món. Un país de ramaders i agricultors, sense cap poder mercantil, ni naval, ni militar. Sense burgesia, sense llotges, ni consolats, ni expansió mediterrània ni atlàntica. Amb unes classes baixes totalment analfabetes i uns hidalgos que no treballaven ni que els caigués un llamp a sobre i els fulminés.” [1].

Ara farà un parell d’anys, l’escriptor Enric Gomà va publicar el llibre "El castellà, la llengua del costat.[2] Hi explica com van anar rebent els catalans la progressiva imposició i posterior consolidació del castellà. Segons Gomà, tot plegat s’inicia a finals del segle XVI principis del XVII i arriba fins a començaments del segle XX. Fins llavors, el castellà era la llengua de l’estat, la llengua del poder. A principis del segle XIX es pot assegurar que només un 1% dels catalans sabia la llengua castellana.

Us en reprodueixo algun petit fragment:

“El 1800 el castellà el saben parlar un 1% de la població: els soldats, alguns capellans, els del cadastre i els jutges. Els catalans han volgut parlar castellà: sigui davant dels virreis, davant dels inquisidors davant dels jutges, davant dels abats, davant dels bisbes. I és que el castellà era una llengua forta, una llengua de poder. Quan venien soldats de Castella, un se les havia d’apanyar com podia. Sabia una mica de castellà la gent que vivia a les poblacions del camí ral que anava cap a Madrid: Cervera, Tàrrega i Lleida. En canvi, poblacions com la Seu d’Urgell o Arbúcies no el rascaven.

Es evident que fins al 1900 els catalans no sabien castellà perquè no el necessitaven. Amb tot, sí que es va descobrir al XVIII que el castellà era llengua comercial, per fer diners. I és per això que els fills de la burgesia l’aprenien per comercialitzar amb Amèrica i la resta d’Espanya. L’ensenyament, fins a començaments del XIX és, malgrat tot, en català. A partir del 1838, però sobretot a partir de la llei Moyano i l’Escola Nacional per a tothom arriba l’ensenyament en castellà... Ara bé, quan aquests sortien de l’escola se’ls esborrava tot perquè no tenien ocasió de practicar-lo ni d’escoltar-lo. No en tenien competència passiva. El castellà fins al 1870 no era sinó la llengua del poder.

Com a llengua de poder ha estat una llengua antipàtica. Quan algú parlava castellà es creia que ja havia arribat la tropa. És a dir, els soldats que saquejaven, violaven, robaven o insultaven. Qui van ser els primers que van parlar castellà a Catalunya? Doncs els inquisidors. El rei Ferran II va fer venir a Montserrat un abat i tot de monjos de Valladolid que usaven només el castellà". [...]

Algú us dirà que hi ha mostres de literatura en castellà escrita als Països Catalans ja durant el segle XV. Sense entrar en algunes consideracions com, per exemple, les relacionades amb el paper de la Inquisició pel que fa a la literatura catalana durant aquells segles en què regnava el terror (tesis que alguns desmenteixen rotundament, però que, si més no, plantegen molts, però que molts interrogants); sense entrar-hi, doncs, sí que la pràctica totalitat dels historiadors estarien d’acord que aquesta petita mostra en castellà és motivada per raons d’afalagament i d’acostament al poder. “De fet, seria com afirmar que el francès es parla a Anglaterra des del segle XI, perquè en aquell moment hi havia literatura escrita en aquesta llengua (arribada amb la dinastia dels Plantagenet). O dir que el gallec s’utilitza a Castella des de l’edat mitjana perquè hi va haver poetes hagué castellans que escrivien en aquesta llengua.”[3]

Durant segles, i fins ben entrat el segle XX, el nombre de castellanoparlants presents sobre el territori del Principat era molt reduït i molt circumscrit socialment: classes altes castellanitzades; funcionariat civil, militar i policial, generalment procedent de fora del domini lingüístic català; en algunes zones, com al País Valencià, també els eclesiàstics... La immigració castellana (no gaire nombrosa a Catalunya i València, nul·la a les Illes) s'integrava lingüísticament per immersió social, com va passar a les comarques centrals del País Valencià al llarg del segle XIX i als centres industrials del Principat fins pràcticament el 1930, En aquesta època, 1930, al Principat, només hi havia un 16% de castellanoparlants.

El març de 2019, en el número 7 d’Apunts de sociolingüística i política lingüística,[4] es va publicar un avançament del primer estudi, fet pel Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona, que intenta esbrinar des de quan som bilingües els catalans. L'estudi parteix dels testimonis orals de persones nascudes aleshores, fa pràcticament cent anys, que poden recordar els usos lingüístics de la seva infantesa i els dels seus pares i avis. Els seus records no són diferents dels de molts d'altres.

Vegem-ne una mostra:[5]

Els meus avis em deien que abans de la guerra no havien sentit mai ningú parlar castellà a la vila on vivien. (@jordi_GGG)

"A casa no vaig sentir cap paraula castellana. Els pares l'entenien. L'àvia havia servit de minyona a Barcelona, a casa d'uns senyors que devien parlar castellà i n'havia après alguna paraula", i afegeix: "Aquí potser algun estiuejant que venia amb minyones. A l'estiu se sentia alguna paraula en castellà." (Dolors, 90 anys)

"No entenien per què els feien aprendre una llengua, el castellà, que els era aliena i que ningú no parlava, i quan van començar a venir i conèixer gent de parla castellana aleshores van entendre per què els hi feien aprendre, perquè hi havia algú que el parlava." (Investigadora del CUSC, Mireia Galindo, sobre alguns testimonis)

Si el castellà ha arribat a ser la llengua majoritària d’ús als Països Catalans, ha estat a través de la imposició. La imposició que pot dur a terme sense restriccions el poder de l’invasor... i, per què no dir-ho!, que sempre ha comptar amb la col·laboració o la convivència inestimable dels botiflers de cada època. Imposició per la força de les armes. Imposició violenta. Imposició política. Imposició judicial. Immigracions massives impulsades des del mateix poder i un llarg etcètera.

Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més de 300 anys. Si ens atenem només a la imposició “legal”, la persecució s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de territoris dels Països Catalans patiran la persecució d’alt nivell a partir dels Decrets de Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió:

“Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”

Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La persecució política de la llengua catalana”[6], de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”,[7] del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.”[8]

Afirmacions tan carregades de falsedat com pretendre que el castellà no ha estat imposat i que, per a més inri, és també la llengua pròpia de Catalunya, formen part de raons purament ideològiques, de drets de conquesta, de polítiques bilingüistes que l’únic que pretenen es aniquilar-nos com a nació diferenciada.

“El vell mite segons el qual Catalunya ha estat històricament un poble bilingüe [...] Només una dada,: a la segona meitat del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia la llengua castellana. La bilingüització més massiva de Catalunya no s’ha produït fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans.[9]



[2] Gomà i Ribas, Enric. “El català la llengua del costat”. 2020. Editorial Pòrtic

[6] Ferrer i Gironès, Francesc. “La persecució política de la llengua catalana”. 1985. Edicions 62

[7] Ferrer i Gironès, Francesc. “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història” 2000. Edicions 62,

[8] Benet, Josep. “Intent franquista de genocidi cultural a Catalunya”. 2009. Publicacions Abadia de Montserrat

dimecres, 26 de gener de 2022

Atemptat de bandera falsa? Quin és el paral·lelisme entre l'11-M i el 17-A? Per què s'aturen i s'entorpeixen les investigacions?

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 24 de gener de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Agustí Carles,  jurista, advocat  de Javier Martínez, pare de Xavi, el nen de tres anys mort en l’atemptat de la Rambla de Barcelona

Joan Puig, editor de larepublica.cat

Núria Vilajeliu, organitzadora d’actes

Davantal

Des del 2008, el Parlament de Catalunya ha tingut quatre presidents der la cambra: Ernest Benach, Núria de Gispert, Carme Forcadell i Roger Torrent. Des del febrer de 2021 ocupa el càrrec Laura Borràs.

I és des del 2008 que el Parlament ha concedit 62 llicències per edat. Que vol dir això? Doncs que  els treballadors que en complir els 60 anys i haver treballat més de 15 anys a l’administració poden sol·licitar aquest règim especial que els permet continuar cobrant pràcticament el 100% del seu sou sense treballar. 

Un escàndol sense precedents del que han participat tots els grups parlamentaris des del 2008. Tretze anys de conxorxa coneguda per tothom.

Agustí Carles, jurista, defensor de Javier Martínez el pare del Xavi, el nen de tres anys que va morir en l’atemptat de la Rambla de Barcelona, en una entrevista al setmanari El temps ha dit:

“Des de la defensa del pare del petit Xavi, sempre vam dir que en la causa del 17-A hi havia coses que ens grinyolaven i que teníem la sensació que ens estaven donant gat per llebre.

Amb el que no comptàvem és que allò que era un atemptat gihadista, ara se’ns digui, per algú que ho pot saber, que tenia un objectiu polític.

He intentat fer encaixar les tesis del senyor Villarejo en allò que va acabar passant, que es va declarar provat en sentència i en allò que es va impedir investigar i, certament, tot pren un nou sentit.

Una explosió “provocada” a Alcanar potser havia de ser l’ensurt? I l’oportunitat perquè els cossos de seguretat de l’Estat fessin valen una gran operació antiterrorista?

Massa preguntes per tornar a investigar...”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana. Un nou aforisme de Joan Fuster:

M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

El nostre pensament està amb la nostra gent, tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

dimecres, 19 de gener de 2022

El Diari de la LLengua. 17-A, atemptat de bandera falsa? Jordi Cuixart deixa la presidència d'Òmnium. M.Eugènia Gay nova Delegada del Gobierno

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 17 dde gener de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Raül Garcia Aranzueque,  periodista i escriptor. Editor del Diari de la Llengua  

Lourdes Escardivol, mestra, exSN de l’ANC

Francesc Marco, historiador

Davantal

“Advocat d’en Cocomocho, quina bona peça, inefable, impresentable perillós, element criminal, personatge escassament recomanable, personatge esgarrifós, facinerós, púrria, maula, ex-etarra, llengut, brut i immoral carceller, picaplets o sinistre”. Aquestes són algunes de les expressions amb què , el periodista Alfonso Rojo, director del diari digital “Periodista Digital” , va qualificar l’advocat Gonzalo Boye.

L’Audiencia de Madrid les va considerar injurioses i va condemnar el periodista. Atra bé, el Fiscal del Tribunal Suprem espanyol, José Miguel de la Rosa Cortina, no ho veu de la mateixa manera. Veiem-ne alguns dels arguments: .”Els insults no són prou forts, no tenen prou càrrega per afectar al dret de l’honor del demandant ja que el pes ofensiu és molt reduït. La reiterada expressió etarra o ex-etarra no es pot considerar antijurídica perquè ETA ja fa molt temps que va acabar les seves activitats.”

Justícia espanyola...

La setmana passada, l’ex-comissari José Manuel Villarejo deixava anar aquestes declaracions:

“Jo he continuat treballant amb el CNI fins a l’últim dia. Vaig treballar amb ells per mirar d’arreglar l’embolic del famós atemptat de l’imam de Ripoll, que al final va ser un error greu del senyor Sanz Roldán, que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya”.

Les incògnites que encara persisteixen sobre els greus atemptats del 17 d’agost de 2017 i la nul·la voluntat d’investigar i esclarir-ne els fets, fan que la possibilitat que els atacs fossin de bandera falsa s’hagi anat estenent durant els darrers anys.

L’ex-comissari continua implicant-t’hi el CNI i assegura que té proves que ho demostren, però que estan protegides per la llei de secrets oficials. I així és... el govern espanyol amb el suport dels jutges de l’Audiencia espanyola mantenen com a secret oficial tota la documentació relacionada amb l’espionatge a polítics independentistes que va engegar l’anomenada “policia patriòtica” el 2012.

El 2018, el Congrés espanyol va votar en contra de la creació d’una Comissió d’Investigació sobre els fets de Barcelona i Cambrils. Diverses autoritats estatals es van negar a comparèixer a la Comissió creada pel Parlament de Catalunya i la Fiscalia no va voler procedir en contra de les incompareixences. Fins ara, el poder judicial no ha volgut investigar els fets.

Com escrivia  a La República Agustí Carles, advocat de Javier Martínez, el pare del nen de tres anys mort en l’atemptat de la Rambla de Barcelona: “Massa preguntes i massa incògnites per tornar a investigar. Ho vam intentar durant el judici del 17-A amb el que llavors sabíem, però l’Estat es va tancar amb pany i forrellat. Amb el que sabem ara, tot agafa una altra dimensió.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana. Enguany és l’any Joan Fuster. Commemorem el centenari del seu naixement i 30 anys de la mort del gran filòsof de Sueca. Durant l’any segur que us anirem fent conèixer més d’un dels seus aforismes. Avui aquest:

El que mana vol que els manats sigui dòcils, hem de partir d’aquesta obvietat

Mentre hi hagi un sol represaliat, un sol empresonat, un sol exiliat drs del Vull una resposta continuarem marxant amb el pensament posat en tots ells. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 12 de gener de 2022

Raquel Picolo "Art brut". Es coarta la llibertat d'expressió? 2022, el retorn del president Puigdemont?

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 10 de gener de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Raquel Picolo, escriptora. Mestra d’escriptura  

Dolors Feliu, jurista

Joan Guarch, membre  de Catalunya Proposa

Davantal

Comencem el 2022 sense poder treure’ns del damunt la maleïda pandèmia, ara, amb el nom d’Omicron. Només al Principat, el total de casos acumulats de contagi s’eleva a gairebé 1 milió quatre-cents mil. i el total de morts voreja les 25.000 persones.  Als Països Catalans s’han registrat més de dos milions tres-cents deu mil casos i més de 35.000 defuncions.

El 2021 no va acabar gaire bé en el tema de llibertat d’idees i d’expressió.

El 27 de desembre passat, el jurista i professor de Dret constitucional a la UPF, López Bofill, feia una piulada en què deia: “S’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de Covid-19 i ens fa un terror absolut que mori algú com a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.”

A causa d’aquesta piulada, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) està estudiant si sanciona al seu professor Hèctor López Bofill. Com ja comença a ser massa habitual, el comunicat de la UPF comença per assegurar que respecten totalment la llibertat d’expressió, ara bé com que les paraules del professor Bofill no es corresponen ni a la visió ni al valors de la UPF cal plantejar-se si es mereix una sanció.  És a dir, un comunicat a l’estil d’aquell que diu “jo no sóc racista, però...” i que es transforma en el “nosaltres respectem i defensem la llibertat d’expressió, no obstant això...”

I per si no volies brou, doncs dues tasses....

El 23 de desembre, el diari ARA havia de publicar un article del seu col·laborador habitual, Xavier Roig i Castelló. El títol: “El nostre idioma no té adversaris”. En la introducció, Roig escriu: “cal definir i tenir clars determinats fets que no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.”

Els diferents apartats que desenvolupa són: El bilingüisme és un parany. El català té enemics, no pas adversaris. Una classe política venuda. La immigració. I tot plegat, sense lleis a favor.

El diari ARA, però, va decidir no publicar l’article. Per què? Segons la directora del diari, Esther Vera, “L’ARA ni censura ni mai no ha censurat”. Ara bé... el seu però...(recordeu el “jo no sóc racista, però...) doncs el seu però, és que “els insults debiliten l’argumentació en tots els temes”. És a dir han censurat l’article perquè conté insults. Si encara no l’heu llegit, feu-ho, a veure si considereu que és un article insultant. La deriva del diari és força clara més si tenim en compte que el 3 de juny de 2011, Xavier Roig publicava a l’ARA l’article “Xenòfobs amb Catalunya”, molt similar en el fons i en el redactat al que ara, passat 10 anys, la direcció del diari ha considerat insultant i ha n’ha prohibit la publicació.

“Tots els matins salto del llit i aixafo una mina, La mina soc jo. Després de l’explosió, em passo la resta del dia ajuntant bocins.” Aquestes paraules de Ray Bradbury són l’inici  del llibre  “Art brut” de Raquel Picolo.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana, més que una frase un paràgraf, l’extraiem del final de l’article de Xavier Roig, “El nostre idioma no té adversaris” i que diu així:

Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Avui hem iniciat els programes del 2022. I com des de fa ja més de 4 anys continuem marxant amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. I continuarem fent-ho mentre no siguin tots lliures. Mentre no siguin tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!