dilluns, 31 d’octubre del 2022

Halloween i/o Castanyada... Serem prou astuts?

 

Ja fa uns anys, vaig escriure un  parell d’articles comentant les similituds existents entre el Halloween i la Castanyada.  Acabava el darrer amb aquestes paraules:

Les tradicions evolucionen i potser acabarem celebrant una festa que barregi ambdós costums. Per què no una castanyada terrorifica? Per què no un Halloween amb castanyes i panallets?

Fa temps, vaig llegir una frase, crec que era d’en Francesc Marc Alvaro que deia així: “Hi ha un dia en què potser ja no surt cap conill del copalta. I, llavors, cal entendre que en una batalla és millor ser intel·ligent que pur.”

Fa molts anys que cada 31 d’octubre assistim a la “lluita” entre el la tradició importada d’Estats Units de disfressar-se i la catalana de menjar castanyes i panellets. Crec que caldria ser, potser no tant  intel·ligents, sinó més aviat murris, astuts i anar cap a la fusió d’ambdues tradicions i, si en som prou, d’astuts, fins i tot aconseguirem inclinar la balança al nostre favor.

Abans, però, repassem les tradicions catalanes en el dia dels difunts (gràcies, sobretot, al Costumari Català de Joan Amades). Si n’extraiem les lògiques influències religioses (cristianes i catòl·liques) veurem que no es troben tan allunyades del Halloween.

És creença popular catalana que, per Tots Sants, al punt del migdia, els difunts que fa poc temps que han mort, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars. Les seves ànimes invisibles es presenten a l’antiga casa on vivien i, durant un període curt de temps, tornen a fer vida amb els seus. Més encara, si observen que els seus familiars encara estan tristos i compungits per la seva recent pèrdua, se senten reconfortats i quan retornen al Purgatori se’ls eximeix de la pena i es dirigeixen directament cap al Cel. Si, contràriament, els familiars ja no senten cap tristor, si gairebé els han oblidat i se’ls veu alegres, les ànimes dels difunts continuaran encara al Purgatori a l’espera d’un altre any per poder redimir-se.

Fa molts anys, molt abans que arribessin les influències forànies de la festa anglosaxona, en alguns pobles de Catalunya (diuen que el Ripollès era una de les comarques on es feia), ja era tradició buidar carabasses o pebrots i guarnir-los amb una espelma encesa en el seu interior. Per tal de fer por a la gent, es penjaven dels balcons la nit del 31 d’octubre o bé es col·locaven llocs no gaire il·luminats on se sabia que hi passava gent aquella nit de Tots Sants.

Aquesta darrera coincidència me la va confirmar l’Assumpció Cantalozella, al Facebook, i em va explicar que, al seu poble, Santa Coloma de Farners, a les cases de pagès, buidaven una carbassa, s'hi feien els ulls, boca nas (ben igual com es fa a EE.UU) igual que ara i.la deixaven enmig del camp. Amb una espelma a dins. Al vespre, feia un efecte màgic.

També, segons explica l’Assumpció, hi havia “La carbassa de fer por”, buida, amb ulls i nas, s’hi introduïa una espelma. La canalla es tapava fins al cap amb un llençol. Només els sortia el braç que sostenia la carbassa amb l'espelma encesa. Trucaven a la porta d’una casa i, 1uan els obrien, feien huuuuuuuuuuuuuuu! i els donaven confits.

Els infants de diferents contrades (Lleida, Eivissa, Camp de Tarragona, Blanes...) anaven a captar per les cases i deien que ho feien per a les ànimes del Purgatori. La gent els donava llaminadures, fruits secs i queviures similars. El mateix feien a Berga, anaven per les cases a dir el parenostre per les ànimes. La gent, en agraïment, els tirava cinc cèntims.

Al Baix Llobregat i a Àger, els infants també anaven per les cases i cantaven els “Goigs de les ànimes” acompanyats amb el ritme del tabal i la pandereta. En alguns indrets, demanaven amb la frase “Dia dels morts, si voleu feu caritat” (Equivalent religiós al “truco o trato”?).

A la Conca de Tremp, els nois jugaven a fer el mort. S’embolicaven amb un llençol, es cobrien el cap amb un barret vell, s’enfarinaven la cara i es tapaven les dents amb talls de poma. Sortien als camps, fanalet en mà, per espantar la gent.

En el  Costumari Català de Joan Amades, hi trobareu al voltant de 60 pàgines que ens expliquen costums i tradicions que es feien als diferents pobles de Catalunya en els dies d’homenatge als difunts. De les seixanta, només tres ens parlen del costum de menjar castanyes. Sobre els panellets, només hi apareixen algunes referències soltes.

Tots estarem d’acord que la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre està amarada de simbolisme i misticisme. És quan els vius homenatgem els morts i els recordem amb ofrenes florals i cançons. I això, d’una manera o d’una altra, està present (o n’havia estat) tant en el Halloween com en la Castanyada. Totes dues tenen un origen comú en la festa pagana del poble celta, el Samhain que, fa més de 3.000 anys, marcava l’inici de l’any obscur (l'hivern comença a engolir la tardor) en una nit gairebé màgica en què la divisió entre el món dels vius i dels morts es difuminava fins a confondre’s.

Siguem astuts. Siguem murris. La meva proposta és la fusió. Digueu-li com vulgueu “la castanyada terrorífica” o com més us agradi. I per disfresses no us les acabareu. Us en proposo unes quantes, totes de la més estricta tradició catalana:

Espantacriatures valencianes per a la nit dels morts

























dijous, 27 d’octubre del 2022

12 anys sense en Joan Solà. "No hi ha llengua sense país ni país sense llengua"

Tal dia com avui de fa 12 anys, ens deixava el gran lingüista Joan Solà, Aquell 27 d’octubre de 2010, ens va deixar  un treballador de la llengua que passarà a la història del nostre país com un dels tres lingüistes més importants (conjuntament amb Pompeu Fabra i Joan Coromines) que més ha fet per la llengua catalana, perquè continuï sent una llengua viva i moderna, per la seva normalització, que va lligada a la correcció, a l’adequació, a l’ús, a la comunicació.... També –Solà dixit- a la bellesa.

El dijous 21 d’octubre, sis dies abans de la seva mort, Solà s’acomiadava dels seus lectors del suplement de Cultura del diari Avui amb l'article “Adéu-siau i gràcies!” . Avui, aniversari del seu traspàs, vull recordar aquestes ratlles en homenatge al gran lingüista. Unes paraules que expressen a la perfecció el que sentim tots els que estimem les llengües, tot els que estimem la nostra llengua:

Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.

Perquè, com afirmava el professor Solà, s'estableix una relació directa entre llengua i país. Potser, alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb determinades opcions polítiques. Potser sí, que a determinats valors com l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions d’Europa. Allà ells amb el seu pretès progressisme.

Per si pot ser de vostre interès aquí teni una conversa amb en Joan Solà del gener de 2009.

51 anys de “I am a Catalan”"On és l'art perdut durant la Guerra Civil? L'exili català a Mèxic (2a part) Absolutisme contra pactisme. La Ciutadella de Barcelona

 

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 206

L’any 1904, convidat pel president Theodore Roosevelt,  Pau Casals havia ofert un concert a la Casa Blanca. En aquells anys de principi de segle XX, Casals era presentat més com a porto-riqueny que com a català. De fet, en dels diferents articles periodístics no hi havia cap menció a Catalunya i El cant dels ocells es descriu com una "melodia espanyola".

24 d’octubre de 1971. Estrena de l’Himne de les Nacions Unides compost per Pau Casals. El músic català interpreta al violoncel “El cant dels ocells”, la cançó tradicional catalana.

Aquell 24 d’octubre de 1971, el secretari general de l’ONU, el birmà U Thant li va concedir la primera Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Pau Casals no en tenia cap coneixement d’aquest lliurament i va començar a parlar, en un discurs totalment improvisat... “I am a . Catalan”

“I am a Catalan”... el discurs pronunciat en anglès, amb veu clara i forta, van causar un enorme impacte i les portades dels diaris nord-americans de l’endemà se'n van fer especial ressò. Aquest cop, sí que destacaven la catalanitat de Pau Casals i la seva lluita constant per la pau a Catalunya i al món.

Recordem aquell moment històric...

Final

La frase de la setmana de músic, compositor, violoncel·lista Pau Casals

 “Potser sóc el músic més vell del món... però en molts aspectes sóc un home encara jove. Això és el que vull que sigueu vosaltres: joves, joves tota la vida, i que digueu les veritats al món”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir tots plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

 

dimecres, 26 d’octubre del 2022

5 anys de la Declaració d'Independència. Delicte de sedició. El govern en minoria d'ERC

 

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 24 d'octubre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats: 

Olga Amargant, advocada, presidenta Coordinadora Advocacia de Catalunya

Guillem López, jurista

Manel Carrasco, activista ,exSN ANC

La nova consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart, ha reclamat reformar el delicte de sedició "el més ràpid possible" i celebra que des del govern espanyol en siguin partidaris.

De la part espanyola, Pedro Sánchez ha donat llargues a aquesta reforma que ERC reclama per aprovar els pressupostos generals de l'Estat . El president del govern espanyol ha tornat a afirmar que no compta amb els suports necessaris per escometre la reforma.

En Josep Costa i en Jordi Turull, per exemple, es mostren totalment contraris a la reforma de la sedició. Costa diu que o derogació o res; i ha afegit “ara que les instàncies internacionals han confirmat que el delicte no es pot aplicar al que vàrem fer l’1O, només faltaria que els ajudéssim a modificar-lo per a què se’ns pugui aplicar (encara que sigui amb menys pena).” Fent referència a les intencions del Govern espanyol de reduir la pena a la meitat.

Recordem que diu el codi penal sobre el delicte de sedició: “Són reus de sedició els que s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis o qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials.”

Analitzem bé el redactat i comprovarem que gairebé qualsevol manifestació, concentració o protesta contra una llei o l’execució d’una llei pot arribar ser considerada com a delicte de sedició.

“Alçar-se públicament i tumultuàriament...” Què és un tumult... Una agitació que es produeix en una reunió de persones, en una multitud, amb crits i confusió de veus. Segons el Diccionari de l’IEC. Què en diu el Diccionario General de la Lengua Española: Confusión agitada o desorden ruidoso. Alboroto producido por una multitud.

Cal doncs la desjudicialització que implicaria, entre altres, la reforma de la sedició, indults, reforma del Tribunal de Comptes o bé cal optar, en paraules de Josep Costa “per la desobediència civil que n’és exactament el contrari: judicialitzar l’exercici dels drets fonamentals.”

Dijous, es compliran cinc anys de la proclamació d’independència al Parlament de Catalunya. Us recomano la lectura de l’editorial d’avui d’en Vicent Partal titulada “Apologia del 27 d’octubre de 2017”. Si, com  escriu Partal, la majoria independentista considerem que el conflicte entre Catalunya i Espanya és ben viu i que encara han de passar moltes coses, i poden passar, la importància d’allò que va passar el 27 d’octubre de 2017 és fonamental.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... En el marc de la Segona Guerra Púnica, Anibal Barca va fer la promesa al seu pare Amílcarque mai no faria marxa enrere en la seva lluita contra Roma. El setembre del 218 A.C. quan havia de travessar els Alps va dir als seus homes:

“Trobarem un camí, i si no n’hi ha el crearem.”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina.

dilluns, 24 d’octubre del 2022

22 d'octubre de 2022: 10 anys de l'ANC a Arenys de Munt, fredor, tristor i poca motivació

 

Dissabte passat va tenir lloc a Arenys de Munt el tancament de la campanya de commemoració del 10è aniversari de l’ANC. El lloc escollit no podia ser més emblemàtic: el Centre Ateneu d’Arenys de Munt on, el 13 de setembre de 2009, es van proclamar els resultats de la primera consulta sobre la independència. Es va convidar totes les persones que en un moment o altre d’aquests 10 anys han format part del Secretariat Nacional de l’Assemblea.

No tinc xifres exactes de quantes persones han estat SN de l’ANC des del 2012. Hi ha hagut un total de 11 Secretariats Nacionals (comptant l'actual escollit enguany). Fent un càlcul relativament aproximat, potser poden haver estat al voltant d'unes 500 persones. En 10 anys hi ha hagut (també comptant l’actual), 4 presidències i 7 vicepresidències. Estava previst que durant l’acte prenguessin la paraula els diferents presidents i vicepresidents, intervencions molt curtes per no carregar la commemoració.  Per manca d’assistència, els parlaments es van limitar al d’un vicepresident i al de la presidenta actual.

La meva impressió personal de l'acte és que va acabar sent molt fred, fins i tot potser trist i, més enllà del retrobament amb alguns companys que feia temps que no vèiem, un acte amb escassa emotivitat. Més encara, si no fos perquè la majoria de nosaltres estem ja avesats a mil situacions, diríem que va ser un acte més aviat desmotivador.

En total deuríem ser al voltant d'unes 70 persones. De les quatre presidències només hi havia l’actual, i de les set vicepresidències només tres van ser-hi presents (dos van arribar quan ja finalitzava l'acte) i una va enviar un missatge.

Quan escric aquest davantal encara no he pogut veure cap menció de l’acte commemoratiu a les xarxes de l’Assemblea. (més enllà d’un twit molt generalitzat dels 10 anys) Tampoc no en vaig veure cap abans que l’anunciés. Fins ara tampoc se n'ha fet ressò el web mateix de l'ANC. Evidentment, silenci absolut als mitjans. 

Mala organització? Desinterès a commemorar 10 anys de l’Assemblea? Es fa difícil d’entendre i ha de ser un element de reflexió per al SN actual de l’ANC.

En tot cas, i per si algú tè interès a llegir-lo, us reprodueixo la intervenció que vaig fer com a exvicepresident de l'Assemblea:

En aquests actes commemoratius dels 10 anys de l’Assemblea per a mi és obligatori tenir un record per a tots els companys que ens han deixat, i que personalitzaré en Jordi Cortada, de Lleida; en Santi Pons, de Roda de Ter; en Lluís Ballús de Berga i l'estimat i enyorat Miquel Strubell i tants altres. Per ells també som aquí. Per ells també continuarem la feina que vam començar. 

A mi em tocaria parlar dels anys que vaig viure en primera línia de l'Assemblea, del 2010 al 2015. Són, possiblement, els moments “estel·lars” de l’Assemblea. Són els anys de l’espectacular creixement de l’ANC i de l’independentisme. Els anys dels impossibles fets realitat i en què tot avançava amb força rapidesa cap a l’objectiu final. 

Són els anys de la Declaració d'Arenys de Munt que apostava clarament per la candidatura de país. Els anys de la Declaració de Cornellà que donava suport a la llista de país que havia anunciat el president Mas.

Però no parlaré del passat... El passat, passat està. Cal tenir-lo present per aprendre dels nostres errors, però sobretot per tenir ben presents els nostres encerts, que en van ser uns quants. Avui cal tenir la vista posada en el futur i de  com arribar a fer efectiva la declaració d’independència i la República catalana. I en aquest camí encara no hem sigut capaços de posar-nos d’acord. I això és greu i no ens porta enlloc.

El context polític i social ha canviat força en deu anys. Des del 2017 han aparegut noves propostes i fins i tot actors nous en el moviment independentista. 

Començant pel Consell per la República, els Consells Locals  i el document Preparem-nos i continuant amb moviments i plataformes diverses com... Desobediència civil impulsada pels CDR. Activem-nos. Catalans per la Independència. Catalunya Proposa, Donec Perficiam i altres.

L’Assemblea ha engegat aquest nou mandat amb les propostes de la Conferència Nacional  del Moviment Independentista i de la llista cívica

El Moviment per la independència ha presentat la proposta d’una segona Conferència Nacional per l’Estat Propi.

Totes les iniciatives, totes les idees, totes les propostes tenen en sí mateixes un gran valor. El que de veritat cal és que tots plegats treballem per aconseguir, no pas que totes conflueixin en una de sola. No a pretendre que unes se sotmetin o es dilueixin en les altres. El que es tracta és de treballar per la complementarietat d’idees, d’accions, de propostes...  per la col·laboració estreta entre uns i altres, i sempre amb la ment ben oberta.

Només així aconseguirem engrescar el país i tornar a les xifres de mobilització com les que teníem el 2017. Ens haurem tornat a enfortir i a tenir, com el 2017, el convenciment, la decisió i el coratge per tirar endavant.

Acabo amb el meu reconeixement i agraïment a tots els que durant aquests anys han fet possible que l’Assemblea, amb els seus errors i els seus encerts, hagi estat la capdavantera en la lluita per la independència. A tots els secretaris nacionals i càrrecs orgànics de l’ANC. A tots els voluntaris que sempre han estat i són allà on són necessaris.  A tots els militants, als simpatitzants, a totes les Assemblees de base (les AT, les AS i les AE). Tots ells han fet gran l’Assemblea. Són els que ens han fet viure a tots  moments extraordinaris. Son els que han fet possible allò que semblava impossible!

Arenys de Munt, 22 d'octubre de 2022


diumenge, 23 d’octubre del 2022

El capitalisme a Catalunya: el fet diferencial. 4 de 4 (El pas del mercantilisme al capitalisme)

 

Com apunta Alfons Duran-Pich, els prerequisits perquè aparegui el capitalisme són l’acumulació de capital ,l’existència de mercat, l’individualisme i la divisió del treball, el capital com a unitat de producció, els drets de propietat l’especialització, la competivitat (lliure competència,) mà d’obra disposada a treballar per un salari, la lliure contractació entre empresaris i treballadors i la recerca del benefici com a objectiu final. Arribats al segle XVIII, a Catalunya es donen es donen en bona part aquests prerequisits que permeten fer el salt del mercantilisme al capitalisme. I la  Revolució industrial encara eixamplarà més les diferències econòmiques i ideològiques entre Castella i Catalunya

La indústria es va imposant al comerç...  Hi ha un creixement exponencial de la indústria catalana. Els fusos de cotó es multiplicaran per trenta. L’exportació de vins a Amèrica, que substitueix la d’aiguardent,  genera excedents importants i aquesta acumulació de capitals permetrà la  creació del Banc de Barcelona.

El 1832 ja es va crear el Vapor Bonaplata (1832)  considerat  l’Inici del capitalisme. La primera fàbrica a tot l’estat que fa servir el vapor com a força motriu. El 1848 arriba el primer ferrocarril peninsular Mataró-Barcelona  finançat exclusivament per catalans.

La gran diferència amb altres zones peninsulars, és que l’acumulació del capital que es produïa a Catalunya era que la riquesa es reinvertia en inversió productiva, cosa que en altres llocs no passava.

Com molt bé diu Roger Vinton: “Fins fa ben poc, la tradició industrial catalana tenia unes bases molt clares de reinversió dels beneficis, que es transformen en inversió productiva, aversió als capitals financers i més encara a la borsa. I la preocupació actual és que no acabem contagiant-nos d’aquesta manera de fer de Madrid que es podria resumir en “Només cal tenir diners perquè, per definició, la feina la fan altres.”

Acabo amb les paraules finals de l’epíleg de Roger Vinton al llibre “El capitalisme i el seu setè de cavalleria”:

“Que aquest contrapunt final no enteli el mèrit i saber fer dels catalans al llarg de la història. Com va expressar el filòsof Josep Ferrater Mora a “Les formes de vida catalana”, els quatre pilars de la fesomia catalana són i han estat la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia, els mateixos que expliquen la singularitat catalana i la seva adscripció al capitalisme primigeni.”

dissabte, 22 d’octubre del 2022

El capitalisme a Catalunya: el fet diferencial. 3 de 4 (Castella del segle XIII al XVII)

 

Que passava a Castella durant aquest període que va del 1250 al 1450?

El conreu d’ovelles i la llana era l’únic producte que era capaç d’exportar Castella El segle XIII es crea l’organisme rector. el Concejo de la Mesta (el nom complet era “Honrado Concejo de la Mesa de Pastores”). Un gran bloc monopolístic inclinat cap els grans propietaris i eclesiàstics. Era un model gens competitiu i, a la llarga, aquesta política basada gairebé exclusivament en la venda de llanes a l'estranger dugué Castella al col·lapse econòmic.

Castella implicada sempre en guerres de religió. Dilapida riqueses d’Amèrica en exèrcits i per mantenir l’imperi. A partir del segle XVI, els col·lapses financers són continus  1576, 1596, 1627, 1647 , 1652, 1662,1666,1799, 1820, 1866, 1939...

Els segles XV al XVII presenten una societat castellana sense burgesia, , sense una forta organització comercial de ciutats i una xarxa de vies de comunicació potent; sense ports, sense un clima benèvol i sense una economia estable. Al segle XV trobem una Castella desèrtica, amb ciutats petites i mal comunicades entre si, a moltes jornades de viatge les unes de les altres, amb un comerç testimonial, gairebé de subsistència.

Els segles XVI i XVII queden molt ben reflectits en el personatge de Cervaantes,  El Quixot...Un Hidalgo, incapaç de treballar per no tacar el seu estatus, viu gairebé en la misèria.

Treballar estava mal vist. Un cert tret característic dels castellans durant aquests segles era el de menystenir el treball i el comerç.  L’historiador William Prescott,  destaca "la miserable condició de Castella i la total carència de totes les arts útils". Si el treball estava mal vist, la manca de les arts útils només podia ser-ne la conseqüència natural. A Castella, els hidalgos i els nobles estaven impossibilitats, per raons de sang i d'honra, a fer feines manuals, les classes socials eren molt marcades i fer un salt d'un estament a l'altre era totalment impossible.

dijous, 20 d’octubre del 2022

L'exili català a Mèxic amb Josep M. Murià. La pena de mort a Girona de Carles Rahola

LA CLAU de la nostra història. Programa 205. Emès el 20 d'octubre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 205.

La Guerra Civil espanyola va provocar un exili totalment diferent als viscuts anteriorment pel país. Els cronistes de l’època el defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals,  menestrals....abandonen el país fugint de les tropes franquistes. Antoni Rovira i Virgili descrivia de manera magistral i crua aquell èxode: “Carros que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada renglera de carros és una vila que es buida”.

Amb la fi de la Guerra Civil i la derrota republicana, 470.000 persones van travessar els Pirineus, entre ells 100.000 catalans. Però el govern francès no podia fer-se càrrec econòmicament de tots els refugiats. A més, s’havia convertit en blanc de les crítiques internacionals pel tracte que els oferia en els camps de concentració.

El 1936, Mèxic va ser l’únic estat que va protestar davant el pacte de no-intervenció a la guerra espanyola, signat i incomplert per Alemanya i Itàlia. En acabar la guerra, Mèxic va acollir prop de 22.000 refugiats. Els primers refugiats van arribar a Veracruz l’abril del 1939 i els últims, el setembre del 1939, quan, a causa de l’esclat de la guerra mundial, ja era difícil trobar vaixells. Entre ells hi havia personalitats d’àmbits molt diversos: l’escriptor Pere Calders; el ninotaire i periodista Avel·lí Artís Gener Tísner; el secretari general de la UGT a Catalunya, Miquel Ferrer; el crític Manuel Alcàntara, o el dibuixant Ernest Guast, entre d’altres.

El nostre convidat d’avui, l’historiador José M. Murià, en una conferència impartida al Museu d’Història de Sabadell, l’octubre de 2019, amb el títol “De l’exili català a Mèxic”, va dir:

“Des de 1937 fins a les escorrialles de 1940, a més d’una gran esclafada, Catalunya va patir una esqueixada molt forta i dolorosa, potser la més greu de tota la història. Una part important dels esqueixos, tant pel que fa al nombre com a la qualitat, va anar a parar a un país que fins aleshores li era força estrany: Mèxic, principalment a la ciutat capital, i val a dir que una bona part s’hi va arrelar i fins i tot hi va arribar a florir. Va ser regada, però, amb moltes llàgrimes i gotes de suor, però també és veritat que en general aconseguiren viure-hi força bé.”

Final

La frase de la setmana de l’escriptor, poeta, traductor i editor Joan Sales, autor d’Incerta glòria. Es va exiliar primer a la república Dominicana i després a Mèxic

Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec.

Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana

El capitalisme a Catalunya: el fet diferencial. 2 de 4 (Catalunya segle XIII al segle XV)

 

Catalunya i per extensió la Confederació catalanoaragonesa, té una secular tradició comercial i marítima que l’empeny cap a una expansió a tot els racons de la Mediterrània i mar enllà fins a l'Atlàntic. Durant el segle XIII, aquesta expansió va donar com a resultat una munió de rutes que partien del port de Barcelona fins a tots el ports coneguts (Nord d’Àfrica, Mallorca, Sicília Sardenya... L’Imperi Romà d’Orient fins a Constantinoble; Xipre, Damasc, Alexandria...; ruta d’occident fins a Bruges...

Els Consolats de Catalans, institucions internacionals paral·leles als Consolats de Mar, es van estendre arreu del Mediterrani, El 1320 es publica el Llibre del Consolat de Mar, un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la Mediterrània. D'origen català, va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual.

El segle XIII es va crear el Consell de Cent, una institució de govern a la ciutat de Barcelona que  va perdurar fins al segle XVIII. El 1401, es crea la Taula de Canvi, un banc de la ciutat de Barcelona, que és considerat el primer banc públic d'Europa. El 1450 s’inventa la impremta i només 20 anys després ja trobem que s’imprimeixen llibres a Barcelona.

Que passa a Castella durant aquest període que va del 1250 al 1450?

dimecres, 19 d’octubre del 2022

El capitalisme a Catalunya: el fet diferencial. 1 de 4 (Introducció a l'acte del 17/10/2022)

 
Com podeu veure en la imatge que encapçala aquest post, el dilluns 17 d'octubre va tenir lloc l'acte "El capitalisme a Catalunya: el fet diferencial" amb Alfons Durán-Pich, Xavier Roig i Ricard Romero de Tejada. El meu paper va ser el de moderador i el d'introduir l'acte per situar el fet diferencial des del vessant geogràfic, històric,  polític, social i econòmic; i com s'influencien els uns als altres.

Per a qui pugui estar interessat, us el transcric en quatre posts

INTRODUCCIÓ A L'ACTE "EL CAPITALISME A CATALUNYA: EL FET DIFERENCIAL"

El títol de l’acte d’avui és “El capitalisme a Catalunya; fet diferencial”. Doncs, sí, les diferències entre Catalunya i Castella, la gran Castella que és Espanya són molt remarcables i vénen de molt lluny. El fet diferencial s’ocasiona per raons històriques, polítiques i geogràfiques que configuren una manera de viure, una particular visió del món, un caràcter, una manera d’entendre les relacions entre l’administració i els administrats i, també, en la manera d’entendre l’economia.

La situació geogràfica és un element clau, sobretot fins al segle XIX.

Castella és un regne situat al mig de la península, de terreny desèrtic i aspre situada a gairebé 400 Km de la costa més propera. Des de Madrid, des que és capital i fins al segle XIX, es podia trigar a cavall entre 6 i 7 dies per arribar a la costa. Un regne i una capital situades al centre de la península, allunyades de tot, allunyades d’Europa, al mig del no-res. Madrid, com a capital, una excepció entre les capitals europees.

Catalunya,  la marca Hispànica, en cavi és terra de pas, el primer lloc per on entra tot, no només els productes, les mercaderies, sinó també les idees, les tendències, l’evolució i desenvolupament europeu.

Durant segles, la gran diferència històrica i política entre Castella i Catalunya és ,en síntesi, la lluita entre la llibertat i l’absolutisme; entre el pactisme i el cesarisme; entre un projecte d’Estat modern en el qual el més important és el ciutadà i un Estat anacrònic en el qual regnen la corrupció i els privilegis.

Les primeres constitucions catalanes daten de l’any 1283 i estan basades en el “pactisme”, que no era res més que la fórmula de repartiment de la sobirania entre el rei i els denominats “braços. El “pactisme” era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”. Els drets paccionats no podien contradir-se per decrets o sentències reials. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble i el les viles i ciutats.

El sistema constitucional català, els seus usos i costums, les seves llibertats xocaven frontalment contra el projecte polític de la “Gran Castella”, un projecte absolutista iniciat pel comte-duc d’Olivares, que en el segle XVII ja va començar a aplicar la seva màxima “Un rey, una ley, una religión, una lengua, una moneda.” Com es pot desprendre d’aquesta màxima, el projecte polític de la “Gran Castella” no era altre que sotmetre tots els pobles d’Hispània (la península ibèrica) a les lleis i règim polític castellà.

dimarts, 18 d’octubre del 2022

"Ànima de sal" amb Jordi Sedó. Erramesdé, un programa divulgatiu de la ciència i la tecnologia de casa nostra

Convidats:

Jordi Sedó filòleg, mestre, escriptor. Autor del llibre "Ànima de sal"

Amadeu Alemany, guionista, escriptor, director “La República Santboiana” i director del programa erramesdé

Davantal

Aquest cap de setmana, ha tingut lloc a la plaça Catalunya de Barcelona l’inici de la campanya “Denúncia de la Causa General contra l’independentisme” promoguda per l’ANC.

Entre dissabte i diumenge, a més de l’acampada simbòlica, han tingut lloc diversos actes: taules rodones, intervencions dels mateixos represaliats i les famílies, parlaments de defenses i projeccions de vídeos sobre la repressió espanyola, entre d’altres. També es va presentar la petició perquè el Parlament creï una comissió d’investigació sobre l’amplitud i l’abast de la causa general de la justícia espanyola contra el moviment independentista. L’objectiu final és fer arribar l’informe de la comissió al Consell d’Europa.

Amb aquesta acció, l’Assemblea vol fer visibles els centenars d’encausats -alguns pendents de judici i altres ja jutjats- que formen part dels més de quatre mil represaliats per la macrocausa contra l’independentisme. Molts d’ells són joves que no s’han sentit amb prou suport dels partits independentistes ni de la pròpia societat catalana.

En el programa d’avui farem dues entrevistes. La primera, a l’escriptor Jordi Sedó, que darrerament ha publicat la novel·la “Ànima de sal”, un relat intimista, un viatge cap a l’interior d’un mateix i un al·legat contra la guerra i el militarisme amb la guerra sempre en un segon pla.

A la segona, conversarem amb Amadeu Alemany sobre un nou programa d’aquesta casa, Erramesdé, que vol fer divulgació i al mateix temps entretenir l’espectador acostant-lo a la ciència i la tecnologia de manera planera i entenedora.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del militar i president nord-americà Dwight Eisenhower

Odio la guerra. Només un soldat que l’ha viscuda és l’únic que ha pogut veure la seva brutalitat. La seva inutilitat, la seva estupidesa.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

dijous, 13 d’octubre del 2022

La catalanitat de Colom. La història de Catalunya dia a dia. Cercant el port de Pals

LA CLAU de la nostra història. Programa 204. Emès el 12 d'octubre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

 Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 204

Avui, 12 d’octubre és la festa nacional espanyola, primer anomenada “Fiesta de la raza espanyola”, “Dia de la raza” i posteriorment “Dia de la Hispanidad”. Com ja sabeu, el 12 d’octubre es commemora l’arribada a Amèrica de Cristòfol Colom el 1492.

S’ha reflexionat, s’ha parlat i s’ha escrit molt sobre la catalanitat de l’almirall Colom. La tesi de la seva catalanitat  ha estat defensada pre més de 60 historiadors al llarg dels anys. El Centre d’Estudis Colombins,  el peruà Lluís Ulloa, els catalans Ricard Carreras , Enric Bayerri, Caius Parellada, Pere Català i Roca, Francesc Albardaner,Ernest Vallhonrat, Gabirel Verd i Jordi Bilbeny,  l’eivissenc Nito Verdera, l’historiador nord-americà  Charles J. Merrill, el francès, Gerard Garrigue, la investigadora  nord-americana Estelle Yrrizari, i molts altres.

Hi ha, doncs, infinitat de material que ens porta a la conclusió que Colom era català i que l’expedició va ser un projecte de la corona catalana, finançada i executada majoritàriament per catalans. Algun exemple:

Bartolomé de las Casas assenyalava que Colom no coneixia bé el castellà i que no era la seva llengua materna. Ulloa afirmava que en el lèxic castellà de Colom s'hi poden trobar catalanismes. Nito Verdera ha ampliat el lèxic a catalanismes d'origen nàutic, desconeguts fins llavors en castellà. A més, també assenyala la coincidència de fins a vint topònims colombins amb les Illes Pitiüses (Margalida, Boca de Dragó, Punta de l'Arenal...). L'enginyer lingüista Lluís de Yzaguirre i Maura aplica tècniques de lingüística forense i arriba a la conclusió que les interferències fonològiques en els escrits autògrafs de Colom corresponen a les d'un parlant del català oriental central.

Les Capitulacions de Santa Fe, en aquest document signat pels Reis Catòlics el 17 d'abril del 1492 sobre l'expedició marítima de Cristòfor Colom se'l nomena almirall, virrei i governador general de tots els territoris que descobrís o guanyés durant la seva vida. Les capitulacions estan signades per Joan de Coloma, secretari de Ferran el Catòlic i protonotari de la corona d'Aragó, malgrat que la concòrdia de Segòvia especificava que els funcionaris d'un regne no podien actuar en l'altre. Està redactat a l'estil de la Reial Cancelleria de la corona d'Aragó, tal com es feia en els capítols de cort de les Corts Catalanes, i sense precedents en les capitulacions castellanes. Els càrrecs de governador general i virrei són típics de la corona catalana. Alfonso García Gallo, en analitzar els càrrecs de governador que els reis Catòlics van atorgar a Cristòfor Colom, assegura que "aquests dos càrrecs eren desconeguts a Castella i existents, en canvi, a la corona catalana”.

El professor nord-americà Charles Merrill, autor de llibres com “Colom de Catalunya: Els orígens de Cristòfor Colom revelats” o “Colom. 500 anys enganyats”, aposta decididament per la catalanitat de Colom i es pregunta per què se n’amaga l’origen, per què la història està plena de mentides i falsedats , de confusions i tergiversacions històriques que amaguen la catalanitat de l’almirall.  

Final

La frase de la setmana del periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano:

Per no ser muts, cal que comencem per no ser sords.

Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dimarts, 11 d’octubre del 2022

LA REPRESSIÓ CONTRA L'INDEPENDENTISME. CAMPANYA: NOSALTRES ACUSEM LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 10 d'octubre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Roger Español, músic, saxofonista i represaliat

Josep Pinyol, SN de l’ANC

Davantal

Manifest de l’Assemblea Nacional Catalana:

“Nosaltres acusem la justícia espanyola” 

Nosaltres, en nom del poble català, acusem la justícia espanyola de portar a terme una Causa General contra l’independentisme català.

Acusem el Tribunal Constitucional d’Espanya per haver agreujat el conflicte del Regne d’Espanya amb Catalunya l’any 2010 amb la modificació de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel poble català al referèndum de 2006.

Acusem el president del Consell General del Poder Judicial per haver induït la “Causa General” en el seu discurs d’obertura de l’any judicial el 5 de setembre de 2017.

Acusem Felipe VI d’impulsar la nova Causa General pel seu discurs televisiu del 3 d’octubre de 2017.

Acusem l’Audiència Nacional d’accelerar la Causa General contra l’independentisme amb l’ordre de presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart del 16 d’octubre de 2017, acusant-los de rebel·lió i sedició per les protestes davant la conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017.

Acusem el Tribunal Suprem de cometre les més grans iniquitats per l’acusació de rebel·lió i sedició a la Mesa del Parlament de Catalunya per haver tramitat les lleis del referèndum i de transició a la independència.

Acusem el Tribunal de Cuentas i altres tribunals de voler arruïnar governs de la Generalitat i centenars d’activistes sumant la persecució econòmica a la persecució política.

Acusem el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’actuar com el gran inquisidor del Parlament de Catalunya per la inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra.

Acusem la justícia espanyola a Madrid per perseguir i condemnar els madrilenys que han manifestat la seva solidaritat amb els ciutadans catalans.

Acusem la part de la justícia espanyola a Catalunya que ha portat a terme la Causa General: el jutjat 13 de Barcelona; els jutjats que van perseguir batlles, regidors i ciutadans que van protestar contra la brutalitat judicial del dia 20 de setembre de 2017; els fiscals i jutges que van acusar de delictes d’odi a mestres i professors a diferents poblacions catalanes; els jutjats que van encausar mossos d’esquadra i bombers; les instàncies judicials que han perseguit la dissidència dels joves, abans i després de les protestes d’octubre de 2019 contra les condemnes als presos polítics tant a Barcelona, com a l’aeroport, com a la Jonquera i altres poblacions.

Acusem la Generalitat de Catalunya de col·laborar amb la Causa General contra l’independentisme per personar-se com acusació privada en moltes de les causes.

Nosaltres estem convençuts que la persecució de la justícia espanyola contra el moviment independentista es girarà en contra seva.

En parrlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta de la novel·la de John Steinbeck, “Els raïms de la ira”

“I el petit fet evident que es repeteix al llarg de la història... L’únic resultat de la repressió és l’enfortiment i la unió dels reprimits”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!