dissabte, 30 d’abril del 2016

Vull una resposta: L'ANC, eleccions espanyoles i candidatures

El programa VULL UNA RESPOSTA de divendres passat, 29 d'abril, va estar dedicat a les eleccions espanyoles i, si per fer-hi front des de Catalunya, si seria necessària la unitat de l'independentisme. També vam parlar de l'ANC, ara que són properes les eleccions al nou Secretariat Nacional. Ho vam fer amb un dels seus fundadors, Pere Pugès. 

A més d'en Pere Pugès ens van acompanyar també:,

Xavier Ginesta, periodista i professor de 
Andreu Paneque, politòleg

No us podeu perdre aquest interessant capítol de VULL UNA RESPOSTA



Catalunya, terra de marca o terra de pas? (Vídeo La Clau de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el passat divendres 29 d'abril de 2016
Convidats:

Beatriu Guarro, portaveu de StopMareNostrum, una plataforma ciutadana que té per objectiu fomentar un canvi en les polítiques europees d’estrangeria i migratòries. A través de la sensibilització i formació de la ciutadania i la incidència política.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Catalunya, terra de marca o de pas? (Davantal de La clau de la nostra història)


Vicens Vives, referint-se als catalans, va dir “Som fruit de diversos llevats”

La famosa “Pedra de Toch de 1641 qualificava Catalunya de “mare d’estrangers”.

Actualment, a Catalunya viuen més d’un milió de persones d’origen estranger corresponents a més de 160 nacionalitats diferents entre les que destaquen els marroquins amb 260.000 residents, els romanesos amb més de 90.000 i els xinesos amb més de 50.000 persones.

Terra de pas, Catalunya compta amb una llarga i fecunda tradició  integradora que és present al llarg de la seva història.

Des de finals del segle XV fins a principis del segle XVIII, travessen els Pirineus milers d’occitans i francesos empesos, tant per la manca de recursos per la subsistència en les seves zones d’origen, com pels efectes derivats de les Guerres de Religió a França. El punt àlgid de la immigració es va produir entre 1541 i 1626, període que es caracteritza per l'arribada d'un enorme onada d'occitans del sud i del centre-sud del país veí.

L’any 1900 Catalunya tenia prop de dos milions d’habitants. Les onades migratòries de la dècada de 1920 i la dels anys 60 i 70, amb persones  procedents majoritàriament de l’interior de la península, expliquen el creixement de la població catalana fins als coneguts sis milions. L’arribada contínua de nous ciutadans provinents d’arreu del món han disparat la demografia catalana fins ben a prop dels vuit milions d’habitants.

Catalunya és terra d’acollida, terra de pas o de marca, però també ha estat històricament terra de migracions, exilis, i diàspores.

Una de les principals conseqüències de la Guerra de Successió de principis del segle XVIII és l’onada d’exiliats i refugiats que abandona el país. S’inicia l’endemà mateix de l’11 de setembre i és una allau continuada fins ben bé el 1725.

La població catalana de l’època sumava uns 450.000 habitants. Més de 30.000 van exiliar-se, gairebé un 10% de la població. Vint anys després, d’aquests 30.000, només uns 3.500 havien sobreviscut a l’exili.

Un altre període en què Catalunya viu de nou un exili és al final de la primera Guerra Carlina, el 1840, quan en diferents onades de refugiats travessen la frontera francesa més de 45.000 persones.

La Guerra Civil espanyola origina que a principis de 1939 travessin els Pirineus més de mig milió de persones. És un exili totalment diferents als anteriors i que els cronistes de l’època defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de les tropes franquistes.

Antoni Rovira i Virgili descrivia aquest èxode....

“Carros que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada renglera de carros és una vila que es buida”

Catalunya coneix molt bé el que significa l’exili, la diàspora, el passar de ser ciutadà a ser refugiat o exiliat. Potser també per aquest motiu és una terra d’acollida, una terra en què la solidaritat és un valor que compartim i practiquem tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país.

Avui a La clau de la nostra història parlarem d’aquesta Catalunya acollidora i solidària i de com hem de reflectir i traslladar aquests valors històrics al present i al futur per tal de pal·liar la situació dramàtica que viu tanta gent forçada a deixar el seu país. Gent que arrisca la vida en la fugida per acabar malvivint en inhumans camps denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles camps de concentració.

Anirem força lluny en el passat, fins al segle IX. Coneixerem la princesa Dhuoda, esposa del comte Bernat de Septimània, i el manual que va escriure per al seu fil. El Liber Manualis. Una obra única en la literatura carolíngia, escrita per una dona laica.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Premis Nacionals de literatura a escriptors en castellà


El premi Nacional de Literatura el concedeix la Generalitat de Catalunya mitjançant el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA). Conjuntament amb aquest premi es lliuren també els de cinema, dansa, foment del català, periodisme, patrimoni cultural, música, teatre, arts plàstiques i cultura popular.

Des del 1995 fins al 2015 l’han rebut escriptors com Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Pere Gimferrer, Quim Monzó, Carme Riera, Biel Mesquida, Màius Sempere, Joan Margarit, Enric Cassasses, Francesc Parcerisas... Sempre escriptors en llengua catalana.

No és estrany, perquè en les bases del premi es diu exactament que: Els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya han estat creats amb la finalitat de reconèixer les persones, les entitats o les institucions de qualsevol àmbit territorial per la seva contribució singular a la cultura catalana i a l'enaltiment d'aquesta.

El criteri mantingut des de l’any 1995 es trenca el 2013 quan se li concedeix el premi al gran escriptor en llengua castellana Eduardo Mendoza. Enguany, el 2016, tornem de nou a concedir el premi nacional de literatura a un escriptor en llengua castellana, Enrique Vila-Matas.

En cap cas gosaria discutir la vàlua d’ambdós escriptors. La seva trajectòria i premis els avalen sobradament. L’únic que de nou està en entredit és el tema de per què la literatura escrita en castellà es considera literatura catalana.

N’he parlat sobradament sobre què entenc per literatura catalana, una expressió cultural que només es pot expressar a través duna eina: la llengua. No hi insistiré Qui vulgui pot repassar els articles d’aquest bloc, concretament "La creativitat catalana s'expressa indistintament en castellà i català" i els quatre dedicats a “Laliteratura en castellà a Catalunya és literatura catalana?

De la mateixa manera que la llengua, la literatura catalana només pot obtenir la projecció adequada i necessària des d’aquí, des dels territoris de llengua catalana. No podem esperar cap mena de projecció internacional, ni tan sols a nivell de l’Estat espanyol des d’un altre lloc que no sigui el nostre territori, el nostre país.

Per què, doncs, alguns, la majoria polítics o persones amb càrrec a les institucions, ens diuen una i altra vegada que la llengua i la cultura castellanes formen part de la cultura catalana. És possible que s’hagin begut l’enteniment a  causa de tants anys d’opressió lingüística i cultural?

No en tinc cap mena de dubte... Quan una comunitat humana s’expressa a través dels seus creadors literaris ho fa emprant el mitjà que més l’identifica i la cohesiona: la llengua pròpia. Una llengua pròpia que forma un tot inseparable amb la literatura que ajuda a vehicular. 

Coral romput (2)


Pere Ballart va escriure un interessant treball que va titular: Poesia i modernitat. Una lectura de Coral romput. Els que hi estigueu interessats podeu llegir el treball complet aquí. 

Em permeto fer-ne una síntesi:

Coral romput és una confessió, la confessió del poeta expressada en múltiples i petites manifestacions que van del record al desig, del diàleg a la nota, de l’amor a la mort. En la primera part del poema hi predomina un to nostàlgic i evocador en què el poeta assumeix amb resignació una història d’amor que es veu abocada al fracàs.

En la segona part, hi predomina una expressió onírica, els versos semblen producte d’una escriptura automàtica que provoca una difícil connexió entre els diferents passatges. El desig és inassolible i el poeta intenta evadir-se de la malenconia fent volar la imaginació, sobretot vers Itàlia.

De la secció final,  destaca –per la seva significació- l’entrada de Sant Vicent Ferrer que li fa de marc. L’episodi dramàtic de la mort de la seva filla provoca en Estellés la reflexió sobre la Mort i sobre la solitud humana. El poeta, a través d’ell mateix i a través d’alguns retrats, vol acostar-se al dolor universal. La visió i l’horror de la mort el fa emprar determinades imatges poètiques que l’acaben situant a ell mateix –i per extensió a tots nosaltres- en aquest trànsit.

El poeta ens situa en un escenari familiar, quotidià, intemporal i contemporani. Vol escriure sobre la realitat, perquè n’es testimoni; una realitat, però, que ha de ser totalitzadora. Una realitat que se’ns presenta a través d’un camí poètic ple de giragonses. Una realitat de la qual és necessari evadir-se a través del record i de la imaginació. El record idealitzat de la infantesa –el retorn als orígens- i la imaginació feta somni d’un país inaccessible.

Coral romput és molt més, encara: és el poble i l’horta en el record; la ciutat i la vida urbana en el present. L’exili interior i la solidaritat amb tots els que el pateixen. Les analogies i les imatges simbòliques. L’entrecreuament dels referents culturals i dels referents contemporanis, d’allò que és exquisit i d’allò que és vulgar.

El darrer vers de Coral romput no és el final del poema. És, a través del lectors, l’inici.

De sobte pense que l'ascensor no ha baixat 
i no s'ha oït obrir ni tancar una porta, 
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala, 
en un pis qualsevol, evidentment sinistre, 
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat: 
a punt, com si esperàs, quiet i funeral. 
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor. 
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.

Podeu escoltar Coral romput en la veu d'Ovidi Montllor i la música de Toti Soler clicant aquí

Vull una resposta: Present i futur de l'ANC

El passat 17 d'abril l'Assemblea Nacional Catalana va celebrar la seva IV Assemblea General Ordinària.

En el transcurs de l'assemblea es van aprovar diferents esmenes que afecten als Estatuts, al Reglament de Règim Intern i també al Full de Ruta de l'ANC. A més, es va aprovar que les eleccions al nou Secretariat Nacional de l'ANC tindran lloc el proper 14 de maig.

El programa VULL UNA RESPOSTA de divendres passat, 22 d'abril, va estar dedicat íntegrament a l'ANC, a la seva Assemblea General i al futur de l'organització. Durant 50 minnuts vam poder-ne parlar amb els tres membres actuals del Secretariat Nacional:

Jordi Vilarasau, secretari de l'ANC
Marcel Padrós, tresorer de l'ANC
Lígia Espejo, membre del SN pel Baix Llobregat

No us podeu perdre aquest interessant capítol de VULL UNA RESPOSTA




dissabte, 23 d’abril del 2016

El secret més ben guardat de la ciutat de Barcelona (Vídeo)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el passat divendres 22 d'abril de 2016

Què tenen a veure el General Villaroel, el setge de la Barcelona de 1714, la batalla de les Termòpiles i la muralla romana de Barcelona de l'any 10 A.C. ?

Convidats:

Montserrat Tudela, llicenciada en filologia clàssica per la UB i Màster en Papirologia per la URV. Directora de la revista Auriga de divulgació i debat del món clàssic que el 2014 va rebre el premi a la millor revista digital en català. Directora dels Fòrums Auriga, l'única trobada interdisciplinària dels professionals del món antic.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

El secret més ben guardat de la ciutat de Barcelona (Davantal)


Haig de confessar que avui he tingut dificultats per redactar aquest davantal que ens serveix d’introducció al programa.

El nostre assessor històric, en Víctor Cucurull, no ha volgut desvetllar quin seria el tema que tractaríem en el programa d’’avui. Només sabem que és el secret més ben guardat de la ciutat de Barcelona i que té alguna relació amb el setge de 1714.

Així que esperant, com tots vosaltres, què ens descobrirà en Víctor recordarem una mica la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, a mans de les tropes franco-espanyoles que comandava el Duc de Berwik.

Després del tractat d’Utrech del 1713, que significà la retirada de les tropes aliades i la traïció d’Anglaterra, els catalans es quedaren sols davant les tropes de Felip V.

Després de dos dies de reunions, la Junta de Braços va decidir continuar la lluita contra els borbònics. S’iniciava així la darrera fase de la guerra de Successió que va passar a ser definida pels borbònics com la Guerra de Catalunya o la Rebel·lió dels catalans.

El 3 de setembre de 2014, quan la ciutat ja suportava un setge de més de 13 mesos, el duc de Berwick, comandant de les forces assaltants, proposà obrir negociacions de capitulació el 3 de setembre. El conseller en cap de Barcelona Rafael Casanova ho va exposar  a l'assemblea de trenta membres dels Tres Comuns amb la  conveniència de gestionar un armistici de dotze dies. La resposta de l’assemblea va ser:

Els Tres Comuns s'han reunit, i havent considerat la proposició feta per un Oficial dels Enemics responen que: no volen ni sentir, ni acceptar cap proposta de l'Enemic.

Els intensos bombardejos i les bretxes produïdes a les muralles van facilitar l’assalt final de les forces borbòniques l’Onze de Setembre. Es lluitaria cos a cos i casa per casa fins que, cap a les dues de la tarda, Rafael de Casanova va caure ferit i Antoni de Villarroel va ordenar la capitulació de la ciutat. La ciutat comtal, el cap i casal de Catalunya, finalment havia caigut. L’esdeveniment donava pas al mite.

Durant el setge, els defensors havien patit unes 7.000 víctimes i una tercera part de les cases de Barcelona van ser destruïdes per les 30.000 bombes llançades per l’exèrcit borbònic, mentre que els assaltants van comptabilitzar unes 14.200 baixes. I la repressió consegüent seria especialment dura i d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

Avui, a La clau de la nostra història estem ansiosos de conèixer el secret més ben guardat de Barcelona. 

dimecres, 20 d’abril del 2016

Coral romput (1)


"M'he aturat una mica. Em suava la mà"

Vicent Andrés Estellès va escriure Coral romput, la seva obra mestra, d'una tirada. Un continu de versos que divideix en tres grans estrofes. 

Estellés expressa, una tarda de diumenge, els seus sentiments interiors. El seu examen de consciència, gairebé com si es tractés d’una teràpia individual, el converteix en una confessió: la confessió més íntima sobre la realitat que l’envolta.

M’impressiona la utilització de la llengua, una llengua desenfrenada. En paraules de Joan Fuster: “un vòmit de llengua, glopades de mots directes que ens reconcilien amb la veritat.” Una llengua aparentment –només aparentment- simple i senzilla, però que el poeta sap transformar en un mirall de múltiples reflexos. M’impressiona el fet que una narració que s’acosta a la prosa pugui tenir aquest vehicle de comunicació que és la poesia i, en aquest cas concret, el vers alexandrí blanc.

Trobo emocionant la forma com el poeta reflexiona –com  gairebé en tota la seva obra- sobre l’amor i la mort, sobre el passat, el record, la memòria…Uns records plens de melangia i enyorança…també de tristor i angoixa.  Una reflexió en el fons sobre la soledat de l’home, de la desolació de l’ésser humà davant l’angoixa i l’amargor que de vegades pot representar el sol fet de viure.

I és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
Amb mi va i amb mi se’n ve.[1]

El record, la memòria, la mort… una constant en la poesia d’Estellés. El jo poètic, testimoni i protagonista de la realitat quotidiana, relaciona, fins a fer-los indestriables els termes amor i mort.

L’entrada de la tercera secció ens vol situar clarament dins del sentiment interior del poeta. L’amarga experiència viscuda per Estellés amb la mort de la seva filla de pocs mesos l’aboca a un terrible dolor del qual només pot sortir amb el retrobament de la filla morta. En un principi, pot arribar a creure que l’única manera d’aconseguir-ho és morir també [2] i, d’aquesta manera, com diu Sant Vicent Ferrer, retrobar-se amb tots els éssers estimats ja despareguts: la seva filla… però també el seu pare, el seu avi…també els morts anònims de la “fossa comuna”. Finalment, però, en un intent de retrobament, el poeta opta per transmetre aquest intens dolor als seus mots i fa, de la seva amarga experiència, de la seva solitud, un concepte global. Tots sofrim davant la Mort. Tots estem sols.

La paraula poètica trama una fugida de la realitat, una escapatòria front a l’angoixa que li provoca el pensament de la Mort. Per una banda, el record, en un intent de recuperació d’una infantesa que esdevé ideal i, per tant, feliç. El somni d’un viatge als orígens. Per una altra, un nou somni, un nou viatge, a un país de fantasia, d’il·lusió, d’esperança… Un país inaccessible, irreal, perquè només és present en la ment del poeta.

Un univers fictici construït amb el somni inabastable del record i del paradís.


[1] Estellés, V.A. Cançó de bressol. Dins de La Nit.
[2] El mateix Estellés va confessar que havia intentat suïcidar-se.



dissabte, 16 d’abril del 2016

L'escola catalana (Vídeo)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el passat divendres 15 d'abril de 2016

La història no es res més que tornar a començar permanentment

Si no saps cap a on vas, atura't i mira d'on véns
Convidats:

Anna Rusiñol, professora de català i coordinador d'activitats didàctiques a l'Escola Parroquial Nostra Senyora de Montserrat de Rubí.

Lluís Laliga, director de l'Escola Parroquial Nostra Senyora de Montserrat de Rubí

L'escola Nostra Senyora de Montserrat de Rubí ha estat guanyadora del Premi Baldiri Reixach de l'any 2015   

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

L'escola catalana (davantal de La clau de la nostra història)



El dret a l'educació és un dret humà fonamental inclòs en el Protocol de la Convenció Europea de Drets Humans. Obliga a tots els països signants a garantir-lo. A nivell mundial, garanteix aquest dret el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides.

Katarina Tomasevski, de les Nacions Unides, resumeix el dret a l'educació en quatre principis, coneguts com les 4 A per les seves sigles en anglès: 

L'educació ha de ser possible, fet que vol dir que l'Estat assumeix el pagament dels professors i infraestructures per tal que tots els infants puguin accedir a una educació bàsica.

Accessible a tots els sectors, sense diferències de classe o gènere.

Acceptable o amb un contingut rellevant, no discriminatori, de qualitat i impartit per professionals preparats.

Adaptable, perquè evolucioni segons les necessitats de la societat en cada moment.

Catalunya ha estat sempre en primera línia del món educatiu. 

Des de la universitat medieval, amb la fundació de la Universitat de Lleida a principis del segle XIV.

Al Renaixement, amb la gran figura de Joan Lluís Vives que ja va proposar tenir en compte les característiques individuals de cada alumne en els plans d’estudi.

Les escoles parroquials de l’època moderna que alfabetitzaven els infants de diferents classes socials.

Francesc Ferrer i Guàrdia, considerat un dels pares de l’Escola Nova, basada en l’aprenentatge pràctic, tenint en compte la psicologia de cada nen.

Alexandre Galí, amb una gran activitat educativa: mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...

La Mancomunitat de Catalunya que aposta clarament per una política  educativa de qualitat.

L’impuls a l’educació en català i l’avanç en coeducació de l’època republicana, excessivament breu i tallada de soca-rel pel franquisme.

Durant els anys foscos del franquisme cal destacar les escoles creades a l’entorn de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. El 1978, unes 80 escoles van crear el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana, pioners en la recuperació de l'ús del català a l'escola i de la tradició pedagògica d'escola activa d'abans de la guerra civil espanyola. Alhora van ser el nucli dels  Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

La història de l’escola catalana és un bon reflex de la història del nostre país. I la llengua amb què es construeix i transmet el coneixement ens permet expressar la nostra particular visió del món. De la llengua pròpia, part essencial de la nostra personalitat i identitat col·lectiva, n’hem fet l’eina de cohesió i de convivència.

Avui, a La clau de la nostra història parlarem de l’escola catalana. Ens anirem a mitjans segle XVIII perquè, a Catalunya, quan es parla de pedagogia a l'època moderna i contemporània s'ha de parlar necessàriament de Baldiri Reixac i de la seva obra, publicada el 1749 “Instruccions per l'ensenyança de minyons”, un compendi universal propi de la Il·lustració. 

dimecres, 13 d’abril del 2016

Manifest koiné, una pedra a la sabata


Article publicat a Tribuna.cat

Ja fa unes setmanes, un amic que pertany al grup Koiné em va proposar de signar el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, que finalment es va presentar el dijous 31 de març a la Universitat de Barcelona.

Per tant, per a la gent de Societat Civil Catalana sóc signant d’un “postulat nazi”. Per al Sr. Lluís Rabell sóc un racista i un fonamentalista. En opinió del Sr. Urtasun vull vetar el castellà a Catalunya. Per a molts altres, i basant-me en els articles i comentaris que he pogut anar llegint, em proposo expulsar el castellà, trencar la cohesió social, dividir i segregar el poble català en grups etnolingüístics, instigar l’odi contra els immigrants en general i els castellanoparlants en particular... i un llarg etcètera.  

Evidentment, com ja és habitual, els polítics i  els partits independentistes, amb alguna que altra honrada excepció, s’han apressat a  reivindicar la Catalunya bilingüe, les bondats i magnificències del bilingüisme i fins i tot proclamant el castellà com la llengua també de Catalunya.   

En tot aquest maremàgnum d’opinions, articles, paraules i sentències, hi destaquen dos tipus de persones: els que no s’han llegit el manifest, si més no de manera atenta, dues o tres vegades si és necessari i amb un procés de reflexió posterior. I els que sí que se l’han llegit, però que han interpretat el que han volgut i fins i tot li han fet dir coses que en cap moment diu.

Primera falsa interpretació: En cap cas el manifest demana que el català sigui l’única llengua oficial del nou Estat. No hi ha ni una sola línia en què citi el català en aquest terme.
La segona falsa interpretació és que el manifest ataca el castellà i també als catalans que tenen com a primera llengua el castellà, tot buscant l’enfrontament i la divisió. Us convido a repassar, dues o tres vegades si cal, el darrer paràgraf del document on s’expressa la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

Comparteixo punt per punt del manifest? Segurament, no. Segurament algun aspecte l’hauria redactat diferent, però sí que hi estic d’acord en el que vol comunicar i per això el vaig signar. Com realment ja m’imaginava, quan es fes públic originaria un gran debat a l’entorn de l’important tema de la llengua, de les llengües, en una Catalunya independent. Per començar és positiu, més enllà, evidentment, d’aquells que només insulten.

De tot aquest munt de pàgines dedicades al tema, vull remarcar l’article de José Rodríguez a Vilaweb. Us recomano que el llegiu. És fruit d’una bona i atenta lectura del manifest i d’un procés posterior de reflexió. És cert que en critica algun dels fragments, sobretot el de la redacció menys afortunada del text en què anomena la immigració dels anys 50 i 60 com a “colonitzadors involuntaris”, però en tot moment es mostra obert i disposat a participar en un debat que considera del tot imprescindible:

El terme de ‘colonització involuntària’ de Koiné és un error tàctic i una falsedat històrica, però l’efecte que intenten descriure que ha tingut la immigració castellanoparlant sobre la presència del social del català mereix ser escoltat. Quedar-nos sense observar el bosc perquè el primer arbre que trobem està recremat i podrit és també un error.

Durant els darrers anys ens hem fet una fart de debatre, discutir, fer documents i informes sobre molts aspectes d’una futura Catalunya independent, sobretot en economia. En canvi, el debat sobre l’estatuts que caldria atorgar en un Estat independent a la llengua catalana, a la castellana i a totes les altres llengües que conviuen amb nosaltres ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual.

El tema de la llengua és, no cal ni dir-ho, extremadament sensible. La llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot, amb molta empatia.

Patrícia Gabancho, en referència al Manifest, ha afirmat que “El text és com una pedra llençada en les aigües tranquil·les de la complaença i l'autoengany”.

Benvinguda sigui aquesta pedra si aconseguim engegar un gran debat a l’entorn del tema. Un debat en què parlem, uns i altres, sense pors, sense consignes partidistes. Un debat  amb arguments lingüístics a la mà.. Un debat obert a tothom, inclusius i sobretot fet amb serenitat i respecte, com haurien de ser tots els debats. 

dilluns, 11 d’abril del 2016

Xavier Dalfó en el record


Ens ha deixat un altre guerrer fidel al poble i al país. 
Xavier Dalfó va morir ahir a l'edat de 83 anys. Periodista fundador de la revista Canigó, una publicació que havia nascut a Figueres l'any 1954 i que a partir de 1973, sota la direcció de l'escriptora i periodista Isabel-Clara Simó (esposa d'en Xavier) es va convertir en una revista d'àmbit nacional. 
Canigó va ser una revista fonamental que aixoplugava les posicions més progressistes i avançades, tant des del vessant social com nacional. Va ser, per a molts, l'espai on podóiem escriure, llegir i compatir les posicions, aleshores minoritparies, que defensàvem la independència dels Països Catalans. 
"Canigó els feia nosa.... però vam aguantar trenta anys", deia Xavier Dalfó en aquest entrevista al Punt Avui.
El nostre suport a la Isabel-Clara Simó, a tots els amics i familiars.
Records...
en el lleu sospir que tenyeix de verd
la boirina de la memòria
i desfà la voràgine de l'abisme
construint, plaent, el passat
                                 Natxo Barrau

dissabte, 9 d’abril del 2016

El Consolat de Mar (Vídeo)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el passat divendres 8 d'abril de 2016

La història no es res més que tornar a començar permanentment

Convidats:

Isabel-Helena Marti, llicenciada en periodisme. Presidenta i fundadora de Sobirania i Justícia. Organitzadora de la conferència anual internacional “Construint un nou Estat”. Portaveu de Reinicia Catalunya

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

El Consolat de Mar (Davantal de La clau de la nostra història)


Davantal del programa La clau de la nostra història

El Mar és un extens territori que l’home ha volgut dominar des de sempre. El tràfic marítim, el transport per mar de mercaderies i de persones, va anar augmentant a mesura que la humanitat desenvolupava nous i millors sistemes de navegació.

Com més avançava la humanitat, més problemes calia solucionar dins d’aquesta autopista marítima. Al costat, doncs, del transport de productes i de persones, cada vegada més ha calgut regular els drets de navegació, el sobrevol, la pesca, investigacions científiques marines, descobriments miners en els fons marins, protecció del medi ambient marí....

Actualment, els Estats i el món de la navegació disposen de dos drets importantíssims. 

D’una banda, el Dret Marítim, un cos normatiu  que regeix els problemes que puguin sorgir arran de les relacions entre entitats de Dret privat dedicades al tràfic marítim.

El Dret marítim ha tingut una gran importància històrica que es manté fins als nostres dies, i és una branca molt important del Dret mercantil. Això es deu al fet que el transport per mar és molt utilitzat per transportar les mercaderies objecte d'una compravenda internacional. El Dret marítim, però, ha de ser diferenciat del Dret del mar, constituït per un cos de normes de Dret internacional que regula les relacions jurídiques entre Estats, i no entre particulars.

El Dret del mar és una branca del Dret Internacional que defineix els espais marítims i els drets i obligacions dels Estats en relació amb els mateixos. Així com el Dret marítim hem dit que era una branca del Dret mercantil, el Dret del mar ho és del Dret polític, que estudia els drets sobirans que té l'Estat sobre l'espai marítim que correspon al seu territori.

Es diferencia del Dret marítim a causa que són normes jurídiques relacionades entre les nacions, més no entre particulars com en el cas d'aquesta altra branca del Dret.

El Dret del Mar és també una branca del Dret internacional regida principalment per la "Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar", la qual regula els aspectes primordials del dret de les nacions costaneres sobre els oceans. És un dels instruments més complets del dret internacional i estableix el marc legal fonamental per a tots els aspectes de sobirania, jurisdicció, utilització, drets i obligacions de les nacions en relació amb els oceans.

A Catalunya, durant segles vam disposar del Consolat de Mar,  l'organisme del dret marítim català i d'altres zones a la vora del mar de la Corona d'Aragó, per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal.

El Consolat de Mar va evolucionar com a codi jurídic i té les seves arrels en el tribunal de la Carta Consular de Barcelona (1258), que té la base en els costums marítims i de comerç tradicionals de Barcelona.

L'expansió i supremacia comercial i marítima de la Corona d'Aragó, amb els Consolats del Mar per tota Europa, va tenir com a conseqüència que la compilació de dret marítim, coneguda amb el nom de Llibre del Consolat del Mar, transcendís les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l'Atlàntic.