Quan el hijab pot ser més que un mocador. L'Islam de Taoufik Cheddadi el Harrak

El debat sobre l'islam a Europa fa dècades que es mou entre dos errors simètrics. El primer consisteix a identificar qualsevol musulmà amb l'islamisme radical i convertir una religió professada per prop de dos mil milions de persones en una sospita permanent. El segon, cada vegada més present en alguns sectors polítics i acadèmics, consisteix a evitar qualsevol crítica a determinades interpretacions de l'islam per por d'alimentar discursos xenòfobs. Entre aquests dos extrems, les dones que denuncien el patriarcat en nom de la seva pròpia experiència sovint queden silenciades.

Catalunya no és aliena a aquesta tensió. La societat catalana s'ha transformat profundament en les darreres dècades i avui conviuen sensibilitats molt diverses. Aquesta pluralitat obliga a trobar un equilibri delicat: combatre sense concessions el racisme i la islamofòbia, però també defensar sense excepcions els principis que defineixen una democràcia liberal: la igualtat entre homes i dones, la llibertat de consciència i la separació entre religió i institucions públiques. Renunciar a qualsevol d'aquests dos objectius significa empobrir el debat.

En aquest context s'emmarca la polèmica pel curs que la Generalitat ha ofert al professorat sobre L'islam i el món àrab, impartit per l'eximam Taoufik Cheddadi el Harrak. La qüestió no és si cal escoltar-lo. Sens dubte que sí. La qüestió és si escoltar-lo implica acceptar sense esperit crític la interpretació de l'islam que proposa.

Escoltar Taoufik Cheddadi és útil perquè permet valorar les seves idees sense intermediaris. Condemna de manera clara el terrorisme jihadista i denuncia pràctiques masclistes presents en moltes comunitats musulmanes. Fins aquí, res a objectar. Però quan baixa al terreny concret apareixen matisos que fan difícil assumir sense més la seva definició d'un "islam feminista".

Preguntat sobre si una dona musulmana pot tallar-se els cabells, respon que no hi ha cap inconvenient, però hi introdueix dues condicions: si és casada, ha de comptar amb el permís o el consentiment del marit, i el pentinat no ha de servir per assemblar-se als homes. És una resposta que reflecteix una determinada concepció de les relacions familiars. Més enllà de la bona voluntat amb què s'expressi, costa conciliar aquesta idea amb el principi d'autonomia personal que inspira les democràcies liberals. Si una decisió tan íntima com l'aspecte físic depèn de l'autorització del marit, és legítim preguntar-se fins a quin punt podem parlar d'igualtat efectiva entre homes i dones.

Una reflexió semblant susciten les seves explicacions sobre el hijab. Cheddadi afirma compartir la interpretació majoritària dels juristes musulmans segons la qual la dona ha de cobrir tot el cos, deixant visibles només la cara i les mans. Però afegeix que el vel és molt més que una peça de roba: és una actitud, una conducta i un compromís espiritual amb Déu. Per això anima les dones que decideixen portar-lo a mantenir-se fermes davant les dificultats, a entendre les crítiques com una prova de la seva fe i a convertir-se en exemple perquè altres dones segueixin aquest mateix camí.

Podríem acceptar que qualsevol dona adulta ha de ser lliure de portar vel o de no portar-ne perquè aquesta llibertat forma part dels drets fonamentals. Però una cosa és protegir la llibertat religiosa i una altra és presentar com una simple opció personal allò que, en el mateix discurs, es descriu com un deure moral, una manifestació de fidelitat religiosa i un model que convé transmetre a altres dones. Quan una pràctica adquireix aquesta dimensió normativa, la frontera entre la lliure elecció i la pressió comunitària deixa de ser tan clara.

És aquí on la veu de Najat El Hachmi esdevé especialment valuosa. No parla des del prejudici ni des de la por, sinó des de l'experiència. Coneix l'islam des de dins, ha denunciat el control patriarcal exercit sobre moltes dones i, al mateix temps, ha estat una veu contundent contra el racisme i la discriminació. Precisament per això incomoda tant.

Quan afirma que «no vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma», no està atacant els musulmans; està defensant que els drets humans no poden dependre de la interpretació d'un text religiós del segle VII. I quan qüestiona el concepte de "feminisme islàmic", ho fa amb una pregunta difícil d'eludir: si cal afirmar que l'islam és essencialment igualitari i que totes les interpretacions patriarcals són errors, això significaria acceptar que durant catorze segles milions de musulmans han interpretat malament la seva pròpia religió.

El Hachmi també alerta que el debat públic corre el risc de normalitzar símbols sense preguntar-se què representen en determinats contextos. Per això defensa que a l'escola primària no hi hauria d'haver cap nena amb mocador, perquè considera que la protecció de la llibertat de les menors ha de prevaldre davant qualsevol pressió religiosa o comunitària.

Tornem a l’inici...Cal escoltar Taoufik Cheddadi? Sens dubte. Però escoltar no és combregar. Escoltar significa analitzar els seus arguments, contrastar-los amb els fets, amb la història i amb altres interpretacions igualment autoritzades. Significa donar veu també a dones musulmanes, a exmusulmans, a intel·lectuals crítics i a estudiosos de la religió que ofereixen lectures diferents.

La democràcia no necessita ni demonitzar ni idealitzar cap religió. El que necessita és una exigència compartida: que totes les creences, també les religioses, acceptin sense excepcions els principis que sustenten la nostra convivència. La igualtat entre homes i dones, la llibertat de consciència, el dret a canviar o abandonar una religió, la crítica de les idees i la separació entre les conviccions religioses i les institucions públiques no són valors exclusivament occidentals; són drets humans.

El debat sobre l'islam no es resoldrà a cop d'eslògan ni de prejudici. Només avançarem si substituïm les consignes pel coneixement i la por per l'esperit crític. Escoltar és imprescindible. Però escoltar mai no hauria de significar renunciar a pensar.

L'ESCLETXA núm. 56, la revista de la llengua i la cultura catalanes

 

Enllaços

iQuiosc

Versió en PDF

Ja és disponible el nou número de L'Escletxa, la revista dedicada a la llengua i la cultura catalanes que edita la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL). L'edició corresponent a l'estiu de 2026 recull vuit articles que analitzen l'actualitat lingüística i nacional des de diverses perspectives.

La revista s'obre amb un article del president de la CAL, Jaume Marfany, dedicat a l'activista Blanca Serra, traspassada l'11 d'abril passat. Marfany li ret homenatge destacant que «la seva mort, als 82 anys, és molt més que la pèrdua d'una persona estimada. És el comiat d'una consciència insubornable del país. D'una dona que va convertir la dignitat en una manera de ser».

Tot seguit, Xavi Tedó signa l'article El català toca fons al Principat, en què analitza la situació actual de la llengua. Hi assenyala que, malgrat que el català manté un bon nivell de coneixement entre la població, el seu ús social continua retrocedint i es troba en una situació especialment fràgil.

A l'apartat Aprofundint, Jaume Marfany fa balanç del primer any del Pacte Nacional per la Llengua. L'autor sosté que la situació del català «obliga a fugir tant del triomfalisme com del derrotisme estèril». Tot i reconèixer els retrocessos evidents en molts àmbits, destaca que feia temps que no s'impulsava una estratègia de país tan àmplia i transversal com la que representa el Pacte, signat per la CAL el maig de 2025.

La revista també inclou una crònica de Meritxell Bayarri sobre l'Acte d'Inici del Correllengua 2026, celebrat el 21 de maig al Palau Robert de Barcelona. L'acte va girar entorn de la figura de Josep Maria Espinàs, homenatjat d'enguany, i va servir també per commemorar els trenta anys tant de la CAL com del Correllengua, una iniciativa que l'entitat impulsa de manera ininterrompuda des del 1996.

A la segona part de la revista, dins l'espai Racó de pensament, Jaume Marfany reflexiona sobre la figura d'Antoni Gaudí i la seva profunda vinculació amb Catalunya. L'autor defensa que la seva obra no es pot entendre «sense la llengua, sense la Renaixença, sense el paisatge mediterrani i sense la consciència nacional catalana que travessa tota la seva obra i també la seva vida».

En aquesta mateixa secció, Marc Garcia planteja una reflexió sobre la supervivència de les nacions. Segons l'autor, aquesta depèn més de la capacitat d'adaptar-se als canvis i d'integrar-los com a fet nacional que no pas de preservar unes essències immutables.

El penúltim article, signat per Galvão Debelle dos Santos i Gerard Barrabés, aborda la consulta sobre el canvi de nom administratiu de la Catalunya Nord, prevista entre l'1 i el 30 de juny. Els autors sostenen que la qüestió va molt més enllà d'un simple tràmit administratiu i la defineixen com «l'enèsim capítol de l'estira-i-arronsa entre la voluntat centralitzadora de l'Estat francès i els nord-catalans, que es neguen a ser esborrats del mapa».

Tanca aquesta edició estiuenca el reportatge de Marc Bega, La força d'una nació silenciada: El secret de la V baixa, dedicat al llibre de l'historiador Víctor Cucurull. L'article presenta una obra escrita amb la voluntat de despertar consciències i recuperar la veu pròpia d'un poble que, massa sovint, ha vist la seva història tergiversada o silenciada.

Sis-cents cantaires i un país que no es rendeix

 

L'expulsió dels sis-cents cantaires de la Sagrada Família és molt més que un incident desafortunat. És un símptoma. Un més. Un episodi que, per si sol, pot semblar anecdòtic, però que adquireix una dimensió molt diferent quan s'emmarca en el procés llarg, persistent i sistemàtic de desnacionalització que pateix Catalunya. Un procés que no va començar ahir ni abans-d'ahir, però que avui avança amb una velocitat inquietant.

Els fets són coneguts. Sis-cents cantaires que havien participat en una celebració històrica del centenari de la mort de Gaudí van ser expulsats del recinte després que els serveis de seguretat detectessin algunes estelades i la possibilitat que es cantessin Els Segadors. No es va actuar contra tres o quatre persones concretes. Es va castigar tot un col·lectiu. Sis-cents ciutadans convertits en sospitosos per associació.

Però el més preocupant no és l'expulsió en si mateixa. El més preocupant és la normalitat amb què s'assumeix. La incomoditat que continua provocant qualsevol expressió pública de catalanitat. La mateixa incomoditat que alguns van detectar en l'ús del català durant la visita papal. La mateixa incomoditat que fa que la llengua pròpia sigui percebuda massa sovint com una nosa, una excentricitat local o una concessió folklòrica.

Fa dècades que ens expliquen les virtuts del bilingüisme. Però la realitat és tossuda. Quan dues llengües conviuen en una situació de desigualtat política, econòmica i demogràfica, no avancen totes dues alhora. Perquè una avanci, l'altra retrocedeix. I tots sabem perfectament quina és la llengua que recula. Només cal mirar les dades d'ús social, els patis de les escoles, els comerços, els mitjans i les plataformes digitals. Ni la llengua ni el país perden terreny perquè sí. El perden perquè hi ha unes dinàmiques de poder que l'empenyen cap enrere cada dia.

El procés desnacionalització s'ha accelerat. La pressió demogràfica, la globalització uniformitzadora, la subordinació cultural, la manca d'ambició nacional de bona part de la classe política i l'actitud mesella d'alguns partits han creat un escenari especialment advers. El que abans avançava a poc a poc ara ho fa a gran velocitat.

Per això l'episodi de la Sagrada Família és tan revelador. Perquè mostra fins a quin punt determinats símbols continuen essent percebuts com una amenaça. En un acte que commemorava Antoni Gaudí, una de les figures més universals sorgides de la cultura catalana, la simple possibilitat de veure unes estelades o escoltar l'himne nacional va provocar una reacció desmesurada. Una reacció que no s'entén si no és des de la persistència d'aquest vell objectiu: convertir Catalunya en una realitat culturalment neutra, políticament inofensiva i nacionalment desarmada.

I tanmateix, hi ha una altra lectura. Potser la més important.

Perquè, malgrat tot, els cantaires hi eren. Com hi són tants altres cada dia. Persones anònimes que mantenen viva la llengua, la cultura i la consciència nacional sense esperar cap recompensa. Gent que canta, que escriu, que ensenya, que organitza activitats, que transmet als fills allò que va rebre dels pares. Gent que simplement hi és.

Aquest és, si m'ho permeteu, el gran valor d'aquest país. No les institucions. No els partits. No els grans discursos. La gent.

La història de Catalunya és plena de moments en què semblava que tot estava perdut. I, malgrat això, sempre hi havia algú que continuava parlant català, que continuava cantant les seves cançons, que continuava explicant la seva història. Ahir, davant de la Sagrada Família, quan els cantaires expulsats van continuar cantant al carrer, es va produir una d'aquestes escenes carregades de simbolisme. Potser sense voler-ho, els responsables de l'expulsió van acabar evidenciant exactament allò que pretenien evitar: que sota les llums, els drons i els grans espectacles continuava bategant un poble.

I això és el que realment importa.

Perquè, malgrat tots els intents de dilució, de substitució o d'assimilació, encara hi som.

I mentre hi siguem, mai no aconseguiran acabar la feina.

Gaudí, la llengua i les llibertats nacionals

La notícia que el català quedarà relegat a un paper secundari durant la visita del papa Lleó XIV a la Sagrada Família no és una simple qüestió protocol·lària. És una mostra més d'una tendència persistent: presentar Gaudí com una figura universal desarrelada, desconnectada de la nació que el va fer possible i de les conviccions que van marcar la seva vida.

Convé recordar-ho sense complexos: Antoni Gaudí era profundament català. Radicalment català, si es vol entendre així. En el sentit més profund del terme: el d’un home que considerava Catalunya una realitat nacional plena, amb llengua, cultura, història i dret a decidir el seu propi destí

Durant dècades s'ha difós la imatge d'un Gaudí reclòs en el seu univers espiritual, aliè als conflictes i als debats del seu temps. La documentació històrica, però, dibuixa un perfil ben diferent. Gaudí participava en entitats catalanistes, admirava Enric Prat de la Riba, seguia amb interès l'evolució política del país i era percebut pels sectors més espanyolistes de l'època com un separatista.

Les seves declaracions després de la mort de Prat de la Riba són prou eloqüents. Hi afirmava que Catalunya havia demostrat la seva capacitat d'autogovern i advertia que Espanya havia d'acceptar la realitat nacional catalana. Resulta indiscutibl que Gaudí no concebia Catalunya com una simple regió administrativa subordinada a l'Estat.

Aquesta consciència nacional es manifestà de manera especialment clara en la defensa de la llengua. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut per negar-se a abandonar el català. Davant les pressions policials, els insults i les amenaces, es mantingué ferm. Continuà parlant català a la comissaria i rebutjà qualsevol imposició lingüística. Aquell episodi va molt més enllà d'una anècdota biogràfica: expressa la convicció que la llengua forma part inseparable de la dignitat d'un poble.

Gaudí també criticà els sectors de l'Església excessivament subordinats al centralisme espanyol i expressà el desig d'una Església més arrelada al país. En els seus darrers anys arribà a escriure que «un poble no es pot matar», una afirmació que reflecteix la seva convicció que cap repressió no pot acabar definitivament amb la consciència nacional d'una comunitat.

Potser és precisament aquesta dimensió la que encara avui incomoda. Quan una figura catalana assoleix projecció universal, sovint apareix la temptació de separar-la de les seves arrels, de convertir-la en un patrimoni abstracte i neutral, com si la seva obra hagués nascut en el buit. Però en Gaudí hi ha Montserrat, hi ha la Mediterrània, hi ha el gòtic català, hi ha la cultura popular i hi ha una manera catalana d'entendre la relació entre natura, espiritualitat i creació artística.

La seva universalitat no s'explica malgrat aquesta identitat, sinó precisament gràcies a ella. Gaudí no va intentar esdevenir universal renunciant al que era. Ho va ser perquè va saber expressar amb una força extraordinària una realitat cultural concreta. Com tants altres creadors universals, va arribar al món des de la fidelitat a les seves pròpies arrels.

És en aquest context que la visita papal adquireix una dimensió simbòlica que va més enllà de la qüestió lingüística. La inauguració de la torre de Jesucrist culmina l'obra de l'arquitecte que millor ha projectat Catalunya al món. Relegar-hi el català transmet la idea que la universalitat de Gaudí és compatible amb l'oblit de la cultura que l'inspirà. I aquest és precisament l'error.

La Sagrada Família no és només un temple admirat arreu del planeta. És també una expressió monumental de la cultura catalana. La llengua catalana no hi és un element accessori ni ornamental; forma part del context històric, cultural i humà que va fer possible l'obra.

Per això el debat no és únicament lingüístic. És també nacional. Té a veure amb el dret d'un poble a explicar-se a si mateix davant del món, amb la voluntat de preservar la pròpia identitat i amb aquell anhel de llibertat nacional que ha recorregut la història contemporània de Catalunya i que Gaudí compartia.

Les pedres de la Sagrada Família continuen parlant. Parlen de fe, de bellesa i de genialitat. Però també parlen d'una nació, d'una llengua i d'un poble que es nega a desaparèixer.

I, malgrat tots els intents d'aigualir-ne el significat, continuen parlant català.

Ester Capella i ERC. Quan el català deixa de ser imprescindible

Vaig fer-me militant d’Esquerra Republicana de Catalunya a principis dels anys noranta, juntament amb un grapat de gent —molta provinent de l’esquerra independentista— que vèiem en el partit una eina útil, fins i tot imprescindible, per avançar cap a la independència. En aquell moment, ERC semblava la punta de llança de l’independentisme parlamentari: una formació capaç de portar al centre del debat polític allò que durant anys només havia estat present al carrer i en les lluites dels moviments i organitzacions no parlamentàries. Hi havia la sensació que, finalment, el projecte polític i l’impuls social caminaven en la mateixa direcció.

Amb el temps, però, aquesta percepció es va anar esquerdant. Els anys del tripartit i l’aparició de diversos corrents d’opinió dins del partit van marcar, al meu entendre, una evolució negativa. No tant per la pluralitat —sempre necessària— sinó per la pèrdua de rumb i de coherència estratègica. Aquell fil progressista i d’esquerres que connectava el projecte amb una voluntat clara de construcció i emancipació nacional es va anar difuminant. El 2010 vaig deixar definitivament la militància, coincidint amb el meu compromís en el Moviment per la Independència, embrió del que acabaria esdevenint l’Assemblea Nacional Catalana.

Ho explico perquè les declaracions recents d’Ester Capella, sobre el fet que el català no hagi de ser un requisit per renovar permisos de residència, no són un episodi aïllat ni una simple polèmica puntual. Són, més aviat, la confirmació d’un llarg procés de desplaçament ideològic que s’ha anat consolidant amb els anys. Quan es posa en qüestió el paper central de la llengua, no es tracta només d’una decisió tècnica: és una manera d’entendre el país i el seu futur.

Capella afirma que “no es pot exigir” als nouvinguts allò que no s’exigeix als funcionaris de l’estat. L’argument pot semblar equitatiu a primer cop d’ull, però en realitat parteix d’una premissa profundament problemàtica: convertir una anomalia —que professionals públics puguin exercir sense saber català— en un model a seguir. En lloc de corregir aquesta disfunció, es proposa estendre-la. I això té conseqüències clares: si el català no és requisit per a res essencial, deixa de ser necessari; i si deixa de ser necessari, esdevé progressivament prescindible.

La mateixa Capella admet que li agradaria que el català fos obligatori per a tothom, però immediatament ho dilueix amb un “no es pot exigir”. Aquesta tensió entre el desig declarat i l’acció política efectiva no és nova, però es fa cada cop més evident. És la distància entre el discurs i la pràctica, entre la retòrica de defensa de la llengua i les decisions que acaben debilitant-la en el dia a dia.

Les reaccions a les xarxes han estat significatives i reveladores. Veus com la de Lluís Llach han recordat una idea tan bàsica com sovint oblidada: que qui exerceix funcions públiques en aquest país hauria de conèixer la llengua pròpia. No és cap provocació ni cap plantejament excloent, sinó una qüestió elemental de normalitat democràtica i de respecte cap a la ciutadania.

El problema de fons, però, és polític. Quan s’accepta que el català no pot ser requisit perquè l’estat no el garanteix, s’està assumint implícitament que les regles del joc són intocables i que només queda adaptar-s’hi. I aquesta acceptació és, en si mateixa, una forma de renúncia. És cert que hi ha limitacions legals i competencials, però també ho és que les llengües minoritzades no es defensen amb prudència administrativa, sinó amb determinació i voluntat política.

Fer del català un requisit d’arrelament no és excloure ningú, sinó establir un marc compartit de convivència. És entendre que viure en un país implica també participar de la seva llengua, no com una imposició, sinó com una eina d’inclusió, cohesió i igualtat d’oportunitats. Renunciar a això en nom d’un suposat realisme és, en el fons, debilitar els mateixos fonaments de la cohesió social que es diu voler preservar.

El risc d’aquest tipus de posicionaments és que acaben consolidant allò que diuen combatre. Si el català no és imprescindible per viure, treballar o regularitzar-se, cada cop ho serà menys. I aleshores la pregunta ja no serà què podem exigir, sinó què ens quedarà per defensar. Per això, més que rebaixar les expectatives, caldria elevar-les: no acceptar que el català sigui opcional, sinó treballar activament perquè deixi de ser-ho.

Perquè una llengua no desapareix de cop. Es va tornant innecessària, de manera lenta però constant. I això —justament això— és el que no ens podem permetre.

Sant Jordi: Mendoza i la intriga del funeral "convenient"

Sou capità valerós!

Sant Jordi, mateu l’aranya,

volem ser lliures com vos

per volar ben lluny d’Espanya

Hi ha funerals que arriben massa aviat i d’altres que es preparen amb una meticulositat gairebé literària. El que sembla que alguns voldrien celebrar aquests dies és el funeral “convenient” de Sant Jordi: discret, sense massa soroll, amb una esquela breu i, si pot ser, amb el condol institucional just per no aixecar sospites. Tot molt endreçat. Tot molt civilitzat.

Les declaracions de Eduardo Mendoza sobre Sant Jordi han tingut aquell punt de distància irònica que tant agrada a certa intel·lectualitat: mirar la diada com qui observa una tradició pintoresca, una mica excessiva, potser fins i tot prescindible. Com si fos una d’aquelles novel·les que es poden llegir… o no, perquè tampoc no passa res.

Però la ironia, quan es practica des de la comoditat d’una llengua i una cultura dominants, corre el risc de convertir-se en una eina força menys innocent del que sembla. Perquè mentre alguns somriuen amb condescendència davant les parades de llibres i roses, d’altres fa temps que treballen —sense gaire ironia, tot s’ha de dir— en una operació més seriosa: convertir Sant Jordi en una simple festa comercial desconnectada de la seva arrel catalana.

El funeral convenient, doncs, no seria cap acte tràgic. Al contrari: seria amable, modern, homologable. Res de dracs ni cavallers, res de llengua pròpia com a eix central. Una diada global, bilingüe (o millor dit, monolingüe amb traduccions), on el català fos una presència simpàtica però prescindible. Una mena de Sant Jordi “per a tothom”, que en el fons vol dir “per a ningú en concret”.

Hi ha una certa elegància en aquesta manera de fer desaparèixer les coses. No cal prohibir res —això queda lleig—, n’hi ha prou amb diluir-ho. No cal atacar la llengua, només cal convertir-la en opcional. No cal negar la tradició, només cal reinterpretar-la fins que deixi de ser el que era. I així, entre somriures i acudits enginyosos, es va preparant el taüt.

Potser el més curiós de tot plegat és que Sant Jordi continua resistint amb una vitalitat que desconcerta els seus hipotètics enterradors. Cada any, carrers plens, llibres en català venent-se, gent que regala roses amb una naturalitat tossuda. Una festa que no sembla tenir cap pressa per morir, malgrat els epitafis prematurs.

Això no vol dir que no hi hagi motius de preocupació. La política de descatalanització —o, si es vol dir amb menys eufemismes, d’espanyolització— no necessita grans proclames: avança a còpia de petits gestos, de discursos aparentment inofensius, de relativitzar allò que per a molts és essencial.

Potser, al final, la veritable intriga no és si el funeral es farà, sinó si els convidats hi assistiran. De moment, sembla que hi ha massa gent ocupada comprant llibres i roses com per confirmar la seva assistència. I això, ves per on, no encaixa gaire amb el guió del funeral convenient. 

P.D.

Enmig d’aquesta litúrgia aparentment festiva, convé no oblidar algunes veritats incòmodes: la massificació de Sant Jordi sovint converteix la diada en un gran aparador on els llibres més venuts no són necessàriament els millors, sinó els més visibles. Els grans grups editorials —autèntics monstres de la indústria— tendeixen a devorar o eclipsar les editorials petites, que lluiten per fer-se un lloc entre parades cada cop més uniformitzades. I, com si no n’hi hagués prou, el poder mediàtic continua inclinant la balança: es promocionen i es venen més llibres en castellà que no pas en català, no tant per manca de qualitat o d’interès, sinó per una inèrcia estructural que condiciona què es veu, què es recomana i, en definitiva, què acaba a les mans dels lectors.

Blanca Serra: dignitat, memòria i combat

 

I et veuran caminar cap a l'atzur, asseure't enmig dels deus, davant d'un festí d'estrellles

Vaig conèixer Blanca Serra i Puig gairebé fa cinquanta anys. Encara recordo amb una nitidesa colpidora aquell 3 de desembre de 1981, quan van detenir 23 militants independentistes, segrestats a l’empara d’una llei “antiterrorista” aprovada pels partits del règim. La majoria van ser torturats a mans de la policia espanyola. Dies després, quan van ser alliberats, l’arribada a l’estació de Sants va ser d’una emoció difícil d’explicar. Entre aquells rostres marcats per la repressió hi havia el de Blanca Serra. I ja aleshores es podia intuir que la seva vida no havia estat ni seria mai la d’una espectadora, sinó la d’una lluitadora incansable.

La mort de Blanca Serra, als 82 anys, no és només la pèrdua d’una persona estimada per molts, sinó la desaparició d’una consciència viva del país. Una dona que va fer de la dignitat una forma de vida.

Nascuda a Barcelona el 1943, filòloga clàssica i professora, Serra formava part d’una generació que va decidir plantar cara quan fer-ho implicava pagar un preu altíssim. La seva militància independentista no va ser mai retòrica: va ser compromesa, sostinguda i valenta. Va patir detencions, tortures i humiliacions, especialment a la comissaria de Via Laietana, símbol de la repressió franquista i postfranquista.

Però si alguna cosa defineix la seva trajectòria és la seva perseverança. Molts haurien optat pel silenci, per l’oblit o per la resignació. Ella no. Dècades després dels fets, va decidir denunciar les tortures patides, no per revenja, sinó per justícia. Amb aquesta determinació va contribuir a trencar un mur de silenci que havia durat massa anys. Va posar nom i paraules a una realitat que molts havien volgut enterrar. I va recordar-nos que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat democràtica.

Blanca Serra també va ser una lluitadora incansable per la llengua. Compromesa amb la normalització del català i la defensa de la cultura, va ser activista de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, i va rebre el Premi Joan Coromines per la seva trajectòria en favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Entenia la nació en tota la seva plenitud: com el conjunt dels Països Catalans, sense renúncies ni fragmentacions imposades.

Amb els anys, les nostres vides es van continuar creuant. Durant els anys 80 i 90 vam coincidir en accions dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, davant dels jutjats o a la mateixa Via Laietana, sempre ferma, sempre present. També cada 11 de setembre al Fossar de les Moreres, espai de memòria i resistència, i en tantes altres trobades independentistes.

I encara més endavant, en nous espais de mobilització i esperança: el 2012 en el primer secretaria de l’Assemblea Nacional Catalana, en reunions de Som Escola, en totes les activitats de la CAL a tants llocs! Sempre hi era. Sempre amb la mateixa coherència, amb la mateixa mirada clara, amb la mateixa determinació.

La darrera vegada que vam coincidir va ser a la Universitat de Barcelona, el 20 de març passat, en l’acte de commemoració dels 10 anys del manifest Koiné i l’homenatge a Joaquim Arenas. Ferma i vital com sempre. Una presència que transmetia, encara, aquella força serena de qui sap per què ha lluitat tota la vida.

Perquè més enllà de la militant, de la lluitadora, de la víctima i de la denunciant, hi havia una dona d’una coherència admirable. Una d’aquelles persones que no separen vida i compromís. Que no fan concessions quan es tracta de dignitat. Que entenen la llibertat no com un eslògan, sinó com una responsabilitat.

Avui, quan molts discursos tendeixen a la desmemòria o a la banalització del passat, la figura de Blanca Serra esdevé més necessària que mai. Ens interpel·la. Ens incomoda. Ens obliga a preguntar-nos què n’hem fet, de tot allò pel qual gent com ella va lluitar.

I també ens obliga a una altra reflexió. Incomprensiblement —o potser no tant—, no va rebre mai la Creu de Sant Jordi. Potser perquè la seva trajectòria, insubornable i fidel a uns ideals, no encaixava fàcilment en segons quins reconeixements institucionals. Però hi ha reconeixements que no caben en cap medalla.

Recordar-la no és només un acte de justícia personal. És un deure col·lectiu. Perquè mentre hi hagi memòria, hi haurà esperança. I mentre hi hagi esperança, el llegat de Blanca Serra continuarà viu.

T'estimem, Blanca.