Les claus de Baudolino (2. Capítol 1 — La veritat, la mentida i el naixement d'un relat)

Capítol 1 — La veritat, la mentida i el naixement d'un relat

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

«La història no és només el que va passar, sinó també el que els homes acaben creient que va passar.»

El primer capítol de Baudolino situa el lector l'any 1204, durant el saqueig de Constantinoble per la Quarta Croada. Enmig de la destrucció de la ciutat, Baudolino es refugia i comença a posar per escrit la seva història. Aquest inici, situat gairebé al final de la vida del protagonista, prepara una narració construïda a partir del record i de la memòria.

Aviat, però, Eco fa retrocedir el relat fins a la joventut de Baudolino al Monferrat, on apareix la seva trobada amb Frederic I Barba-roja. La narració comença així a combinar personatges i esdeveniments històrics amb un protagonista fictici, establint un dels grans jocs de la novel·la: la frontera entre allò que sabem que va passar i allò que algú ens explica que va passar.

El lector coneixerà també el món polític i cultural del segle XII i alguns dels seus protagonistes històrics, especialment Barba-roja, Otó de Freising i Nicetes Coniates.

Però, sobretot, aquest capítol introdueix la gran qüestió que recorrerà tota la novel·la: què és la veritat quan el passat només ens arriba a través de relats, testimonis i memòries? Eco presenta Baudolino com un narrador capaç de barrejar realitat, imaginació i invenció, i convida el lector a llegir-lo amb curiositat però també amb una certa desconfiança.

El primer capítol és, per tant, la porta d'entrada a una novel·la sobre la història, la memòria i el poder de les paraules.

 

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens..

LA GUIA COMPLETA

1. Una lectura del capítol 

Escriure mentre el món s'ensorra

Hi ha moltes maneres de començar una novel·la històrica. Es pot començar pel naixement del protagonista, per una batalla decisiva o per una gran intriga política. Umberto Eco escull una opció molt més sorprenent: començar pel final d'un món.

La primera escena de Baudolino transcorre l'any 1204, durant el saqueig de Constantinoble per la Quarta Croada. La ciutat més rica i refinada de la cristiandat oriental està sent devastada, no pels seus enemics tradicionals, sinó pels mateixos croats que havien partit amb la missió d'alliberar Jerusalem. Costa trobar una paradoxa històrica més gran. I Eco sap perfectament que aquest és el millor escenari per introduir el tema que dominarà tota la novel·la: la fragilitat de la història i el poder dels relats.

Mentre la ciutat crema, Baudolino escriu. Aquest gest aparentment senzill conté tota una teoria de la història. Escriure és salvar de l'oblit allò que el temps està destruint. Però també és seleccionar, ordenar, interpretar. Ningú no pot explicar-ho tot; qualsevol narrador tria què recorda, què calla i què transforma. Per això Eco no presenta el seu protagonista com un cronista objectiu, sinó com un home que reconeix haver inventat històries al llarg de la seva vida.

Aquesta és la primera gran advertència al lector: no llegim un manual d'història, sinó una memòria. I la memòria mai no és neutra.

Eco accentua encara més aquesta idea fent que Baudolino escrigui en un llatí vacil·lant, ple d'errors i interferències dialectals. És un recurs literari brillant. Un altre escriptor hauria posat en boca del protagonista un llatí elegant i impecable. Eco prefereix que la llengua reveli la persona. Abans fins i tot de conèixer Baudolino, el lector ja percep que té davant seu una veu viva, espontània i imperfecta. La forma d'escriure es converteix en una part essencial del personatge.

A partir d'aquest moment, la narració retrocedeix fins a la infància de Baudolino al Monferrat, on coneix l'emperador Frederic I Barba-roja. És el començament d'una aventura extraordinària, però també d'una reflexió molt més profunda. Perquè Eco no pretén únicament reconstruir el segle XII; vol reconstruir la manera com els homes del segle XII entenien el món.

La diferència és fonamental. La història moderna aspira a verificar els fets. L'home medieval, en canvi, vivia en un univers on la història, la religió, la geografia i la llegenda convivien sense fronteres estrictes. Les relíquies, les profecies, les cartes misterioses o els relats sobre terres llunyanes formaven part d'una mateixa visió del món.

Per això Baudolino no és només una novel·la sobre el passat. És també una reflexió sobre el present. En una època en què convivim amb versions contradictòries dels fets, amb discursos que competeixen per imposar-se i amb una informació que circula a una velocitat vertiginosa, Eco ens obliga a formular una pregunta incòmoda: què és exactament la veritat quan només la coneixem a través dels relats?

Aquest primer capítol no ofereix cap resposta. Només planteja la pregunta. I potser aquesta és la millor manera de començar una gran novel·la.

 

2. En poques paraules

La novel·la s'obre l'any 1204, durant el saqueig de Constantinoble. Baudolino es refugia en una casa i comença a escriure la seva història en un llatí rudimentari. Aviat la narració retrocedeix fins a la seva infantesa al Monferrat, on coneix l'emperador Frederic I Barba-roja. El lector descobreix que el protagonista és un fabulador nat, capaç de barrejar records, imaginació i realitat. Eco planteja així el tema central de l'obra: la relació entre la història, la memòria i la construcció dels relats.

 

3. El context històric

El saqueig de Constantinoble (1204) 

Quan els croats van sortir d'Occident el 1202, el seu objectiu era recuperar Jerusalem. Tanmateix, una successió de problemes econòmics i maniobres polítiques els va conduir a Constantinoble, la capital de l'Imperi Bizantí.

L'abril de 1204, els croats i els venecians van assaltar la ciutat. Durant tres dies la van saquejar sense pietat. Esglésies, palaus, biblioteques i monestirs van ser destruïts o espoliats. Moltes de les relíquies i obres d'art que avui es conserven a Venècia, París o altres ciutats europees hi van arribar com a botí d'aquell saqueig.

L'episodi va provocar una fractura gairebé irreparable entre l'Església d'Orient i la d'Occident. Per a molts historiadors, marca el començament del declivi definitiu de l'Imperi Bizantí.

Eco inicia la seva novel·la en aquest moment perquè simbolitza la destrucció d'un món i el naixement d'un altre.

 

4. Qui és qui 

Baudolino

Camperol del Monferrat adoptat per Frederic Barba-roja. És un personatge fictici, però es mou constantment entre personatges històrics reals. La seva principal qualitat és la imaginació; el seu principal defecte, també.

Frederic I Barba-roja (1122-1190)

Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. És una de les grans figures polítiques del segle XII. Eco respecta la seva biografia essencial, però imagina la seva relació amb Baudolino.

Nicetes Coniates (c. 1155-1217)

Historiador bizantí i testimoni directe del saqueig de Constantinoble. La seva Història és una de les fonts principals sobre aquell episodi.

Otó de Freising (c. 1114-1158)

Bisbe, cronista i oncle de Frederic Barba-roja. La seva Gesta Friderici Imperatoris és una de les grans fonts històriques del segle XII i un dels pilars documentals de la novel·la.

 

5. El taller d'Eco

Per què començar pel final?

Eco podria haver iniciat la narració amb la infància de Baudolino. No ho fa. Prefereix situar el lector davant les ruïnes de Constantinoble i obligar-lo a preguntar-se com ha arribat fins allí el protagonista.

Aquest recurs té una conseqüència important: el lector coneix el destí, però ignora el camí. Tota la novel·la es converteix en una reconstrucció del passat.

Un narrador que inspira confiança... i desconfiança

Baudolino escriu en primera persona. És simpàtic, enginyós i sincer en molts moments. Però també reconeix que ha mentit i exagerat. Eco crea així un dels grans narradors poc fiables de la literatura contemporània.

No es tracta que Baudolino vulgui enganyar el lector. El que interessa a Eco és mostrar que tota memòria transforma inevitablement allò que recorda.

Què és història i què és ficció?

En aquest primer capítol, gairebé tots els grans esdeveniments són històrics:

• la Quarta Croada;
• el saqueig de Constantinoble;
• Nicetes Coniates;
• Frederic Barba-roja.

La gran invenció és Baudolino. Però és una invenció tan ben inserida en el context històric que el lector arriba a dubtar on acaba la documentació i on comença la ficció.

Aquest és un dels grans mèrits d'Eco.

 

6. Les fonts d'Eco

Per escriure aquest inici, Eco es va basar principalment en:

• Nicetes Coniates, Història.
• Otó de Freising, Gesta Friderici Imperatoris.
• Rahewin, continuador de la Gesta Friderici.

Aquestes obres li proporcionen el marc històric. La novel·la hi afegeix la mirada de Baudolino, que converteix la història en experiència personal.

 

7. La clau filosòfica 

Memòria o història?

El primer capítol ens recorda que la història no ens arriba mai directament. Sempre ens arriba explicada per algú.

Eco no posa en dubte l'existència dels fets. El que qüestiona és la possibilitat d'accedir-hi sense la mediació del llenguatge, de la memòria i dels relats.

És una reflexió que travessarà tota la novel·la.

 

8. Més enllà de la novel·la 

Per què Constantinoble?

Perquè és el millor símbol del món que desapareix.

Quan Baudolino comença a escriure, una civilització s'està enfonsant davant dels seus ulls. Eco sembla suggerir que tota història neix quan alguna cosa ja s'ha perdut. Escrivim perquè el temps esborra els fets; la narració és un intent de preservar-ne el sentit.

---

9. Per comprendre el saqueig de Constantinoble

Umberto Eco, Baudolino. Barcelona: Rosa dels Vents, 2001.

Nicetes Coniates, Història.

Otó de Freising i Rahewin, Gesta Friderici Imperatoris.

Jacques Le Goff, La civilització de l'Occident medieval. Barcelona: Edicions 62, 1969.

Ferdinand Opll, Frederick Barbarossa. Nova York: Columbia University Press, 1990

10. Una pregunta oberta 

Quan expliquem el passat, expliquem el que va passar... o el que recordem que va passar?

 

Les claus de Baudolino (1. Abans de començar el viatge)

 

Una novel·la, quaranta portes

Una lectura capítol a capítol de Baudolino, d'Umberto Eco

L'any passat vaig dedicar el mes d'agost a rellegir i aprofundir en Jo confesso, de Jaume Cabré. En vaig arribar a publicar deu posts, i encara en tinc alguns més guardats a l'ordinador. Enguany he llegit Baudolino, d'Umberto Eco, i m'he proposat intentar fer una feina semblant a la que ja vaig fer amb Jo confesso: rellegir la novel·la, aprofundir en els seus temes, les seves fonts i les múltiples referències històriques i culturals que conté. L'estructura, però, serà diferent i, amb l'ajut de la IA, miraré d'anar treballant capítol a capítol, intentant descobrir què hi ha darrere de cada episodi i quines claus ens pot oferir per entendre millor l'obra. No sé fins on arribaré, perquè estem parlant d'una novel·la de 40 capítols i d'un univers literari extraordinàriament ric. Però això també forma part del repte. Som-hi. Comencem!

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Amb Baudolino, Umberto Eco torna a l'edat mitjana, però abandona l'univers tancat de El nom de la rosa per construir una novel·la molt més oberta, popular i aventurera. El seu protagonista és un fabulador que, segons el mateix Eco, no menteix tant sobre el passat com sobre el futur: és un utòpic que acaba creient les seves pròpies invencions.

Aquesta idea constitueix una de les claus de la novel·la. Baudolino inventa històries, però les seves ficcions poden arribar a tenir conseqüències reals. Eco troba el millor exemple en la Carta del Preste Joan, una de les grans falsedats medievals, que durant segles va ser considerada autèntica i va alimentar viatges, esperances i projectes polítics.

La novel·la planteja així una pregunta essencial: què passa quan una ficció acaba transformant la realitat? La història, a més, no apareix com un relat simple i ordenat. Les aliances polítiques canvien, els testimonis ofereixen versions diferents i els cronistes seleccionen i interpreten els fets.

El saqueig de Constantinoble de 1204 n'és un exemple extraordinari. Eco recorda que la realitat històrica pot ser més terrible i sorprenent que qualsevol ficció.

En definitiva, Baudolino és molt més que una novel·la d'aventures medievals: és una reflexió sobre la veritat, la mentida, la memòria i el poder dels relats per construir la nostra percepció del món.

 

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

Article complet

Quan l'any 1980 Umberto Eco va publicar El nom de la rosa, va demostrar que una novel·la podia convertir-se alhora en un gran èxit popular i en una obra d'una extraordinària densitat intel·lectual. Vint anys després, amb Baudolino, Eco tornava a l'edat mitjana, però ho feia des d'una perspectiva radicalment diferent. No tornava a l'univers tancat d'una abadia ni al món dels monjos i els teòlegs. Ara obria la narració a les ciutats, als camins, a les corts, a les croades i als confins imaginaris del món.

Ell mateix ho explicava en una entrevista concedida a Xavier Moret i publicada a El País el 23 de novembre de 2001: «A El nom de la rosa tractava l'ambient eclesiàstic, mentre que aquí ho faig des del punt de vista laic. Aleshores utilitzava un llenguatge culte i ara, un llenguatge popular. Aleshores era l'ambient tancat d'una abadia i aquí recorro gairebé tot el món conegut».¹

Aquest canvi de perspectiva és fonamental. Baudolino no és simplement una nova incursió d'Eco en l'edat mitjana. És una novel·la sobre el poder dels relats, sobre la capacitat de les paraules per inventar mons, transformar creences i, finalment, modificar la mateixa realitat.

Un mentider... o un utòpic?

Baudolino és un noi del Piemont que acaba convertint-se en fill adoptiu de l'emperador Frederic Barba-roja. Té una capacitat extraordinària per imaginar, inventar i explicar històries. Però reduir-lo a la categoria de «mentider» seria no entendre el personatge.

El mateix Eco rebutjava aquesta definició. Quan l'entrevistador li assenyala que Baudolino és, en el fons, un mentider que inventa mitjançant la paraula, Eco respon: «Els mentiders menteixen sobre el passat i el present, mentre que Baudolino menteix sobre el futur. És un utòpic, perquè es creu allò que diu».²

Aquesta distinció és una de les claus de lectura de tota la novel·la. Baudolino no menteix simplement per obtenir un benefici. Les seves invencions són també desitjos, projectes i mons possibles. Ell mateix acaba creient en allò que explica. Per això Eco el compara amb Cristòfor Colom, que va arribar a Amèrica convençut que havia trobat una ruta cap a l'Àsia: «Com Colom, que va descobrir Amèrica perquè es va equivocar en els seus càlculs sobre la Terra».³

La mentida de Baudolino és, doncs, una mentida peculiar: una ficció que vol convertir-se en realitat.

La falsa exclusiva més famosa de l'edat mitjana

La mateixa gènesi de Baudolino està relacionada amb una falsedat que va tenir conseqüències històriques extraordinàries: la Carta del Preste Joan.

Eco explica que inicialment havia pensat escriure una novel·la titulada Número zero, ambientada en un grup de periodistes que intentava fabricar una gran exclusiva falsa. Però va adonar-se que aquella idea li recordava «la falsa exclusiva més famosa de la història»: la llegenda del Preste Joan, el misteriós rei-sacerdot cristià que, segons la tradició medieval, governava un immens regne situat en algun lloc de l'Extrem Orient.⁴

La idea fascinava Eco perquè aquella falsedat no havia quedat confinada als llibres. Durant segles, la Carta del Preste Joan va ser considerada un document autèntic i va alimentar esperances, expedicions i projectes polítics. Una ficció havia entrat en la història.

Aquí trobem probablement el nucli de tota la novel·la: què passa quan una història inventada acaba produint efectes reals?

La història que no s'assembla al que ens havien explicat

Baudolino també és una revisió de la manera com imaginem l'edat mitjana.

Eco explica que, mentre investigava la figura de Frederic Barba-roja, va descobrir que la història que havia après a l'escola simplificava extraordinàriament la realitat política italiana. Les ciutats del nord d'Itàlia no formaven un bloc unit contra l'emperador. Les aliances canviaven, les rivalitats locals eren constants i una ciutat podia passar ràpidament d'una posició a una altra. Eco ho resumeix amb ironia: «Una ciutat podia estar al gener amb l'emperador i al maig ja no».⁵

Aquesta observació és important perquè revela una de les característiques essencials de la novel·la: Eco desconfiava de les explicacions massa simples del passat.

La història no és un relat ordenat de bons i dolents.

És un territori de contradiccions, interessos, errors, canvis d'aliança i interpretacions.

I és precisament en aquest territori ambigu on pot existir Baudolino.

La realitat és més fantàstica que la ficció

El primer capítol de Baudolino ens situa en el saqueig de Constantinoble de 1204. Eco podria haver inventat una atrocitat extraordinària per donar força dramàtica a la narració. No li cal.

La realitat històrica ja és prou terrible.

A l'entrevista, quan li pregunten per la destrucció de Constantinoble pels croats, Eco recorda que els fets estan documentats i assenyala Nicetes Coniates com una de les fonts de les descripcions del setge. A continuació formula una de les frases que millor resumeixen la seva concepció de la novel·la històrica:

«Cap novel·lista no pot imaginar res més terrible que la veritat.»⁶

La frase adquireix una força especial perquè l'entrevista es va publicar el novembre de 2001, poc després dels atemptats de l'11 de setembre. Eco utilitzava aquell esdeveniment per recordar que la realitat és capaç de superar qualsevol imaginació literària.

Però la frase també serveix per entendre Baudolino. Eco no necessita falsejar la història per fer-la extraordinària. Li basta mirar-la amb atenció.

Inventar el món abans d'escriure'l

Hi ha una altra afirmació d'aquella entrevista que resulta especialment reveladora per entendre la construcció de Baudolino. Eco explica que va començar escrivint les deu pàgines inicials, redactades en una estranya barreja de llatí, alemany i dialectes italians. I reconeix que, en aquest cas, el procés creatiu havia funcionat al revés del que ell mateix havia defensat durant anys: «Sempre he dit que per escriure una novel·la primer cal inventar un món i després venen el llenguatge i tota la resta, però a Baudolino ha estat al revés».⁷

Aquesta observació és extraordinàriament important.

El llenguatge no és només el vehicle de la novel·la.

És el lloc on neix Baudolino.

Eco no va inventar primer el personatge i després li va buscar una manera de parlar. La veu de Baudolino va generar, en certa manera, el mateix personatge. La llengua imperfecta, híbrida i popular és la porta d'entrada a la seva psicologia.

I això ens retorna al gran tema de la novel·la: les paraules no només expliquen el món; també poden crear-lo.

Una novel·la sobre el poder de les històries

Llegir Baudolino únicament com una novel·la d'aventures seria quedar-se a la superfície. És, sens dubte, una història plena de viatges, emperadors, croades, monstres, relíquies, cartes misterioses i terres fabuloses. Però sota aquesta aparença d'aventura hi ha una reflexió molt més profunda sobre la relació entre realitat i ficció.

Baudolino inventa. Però no és l'únic.

Els cronistes seleccionen. Els governants construeixen relats sobre el seu poder.Les religions interpreten els seus textos. Els pobles creen llegendes sobre el seu passat. Els exploradors viatgen guiats per històries que han llegit. I els lectors, finalment, decideixen què estan disposats a creure.

Aquesta és la gran paradoxa que Eco posa davant nostre: una història pot ser falsa i, tanmateix, produir conseqüències veritables.

La Carta del Preste Joan no descrivia un regne real, però va influir en la manera com Europa imaginava Orient. Les llegendes sobre terres desconegudes no eren geografia, però van alimentar el desig de descobrir-les. I Baudolino, un fabulador que inventa mons que no existeixen, acabarà participant en la història d'una manera que ni ell mateix podia imaginar.

Potser aquesta és, en definitiva, la gran pregunta que Umberto Eco ens proposa amb Baudolino: què és més poderós, la veritat o una història prou convincent perquè els homes decideixin creure-la?

La resposta no és senzilla.

I precisament per això Eco va escriure una novel·la.

---

Notes

1. Umberto Eco, entrevistat per Xavier Moret, «Ningún novelista puede imaginar algo más terrible que la verdad», El País, 23 de novembre de 2001. Traducció catalana de l'autor d'aquest comentari. Entrevista original a *El País*

2. Ibíd. Traducció catalana de l'autor. (El País)

3. Ibíd. Traducció catalana de l'autor. (El País)

4. Ibíd. Eco explica que el projecte inicial de Número zero el va conduir fins a la Carta del Preste Joan, que qualifica de «la falsa exclusiva más famosa de la historia». Traducció catalana de l'autor. (El País)

5. Ibíd. Eco explica la seva revisió de la història política italiana del temps de Frederic Barba-roja i la volatilitat de les aliances entre les ciutats.Traducció catalana de l'autor. (El País)

6. Ibíd. Eco relaciona el saqueig de Constantinoble amb les fonts històriques de Nicetes. Traducció catalana de l'autor. (El País)

7. Ibíd. Eco explica que les deu primeres pàgines de Baudolino, escrites en una barreja de llatí, alemany i dialectes italians, van precedir la construcció de la psicologia del protagonista. Traducció catalana de l'autor. (El País)

La victòria d'Espanya: una reflexió necessària

Les imatges de celebració després de la victòria de la selecció espanyola han deixat una realitat difícil de negar: entre els qui han viscut el triomf amb entusiasme també hi havia catalans que es consideren catalanistes i, fins i tot, independentistes. A primera vista sembla una contradicció. Però, pensant en la presumpció d’innocència, intentarem analitzar-ho amb el cap fred.

La identitat d'una persona no és un compartiment estanc. Les idees polítiques conviuen amb els hàbits, les emocions, els records i les vivències. I és precisament en aquest terreny emocional on l'esport exerceix una influència enorme.

Durant dècades, els catalans han crescut sense una selecció nacional pròpia present en les grans competicions internacionals. Això ha fet que, per a moltes generacions, els grans moments futbolístics (de seleccions) hagin estat associats inevitablement a Espanya. No perquè hi hagués una adhesió conscient al projecte nacional espanyol, sinó perquè no existia cap altra referència possible en els grans escenaris esportius.

Els mitjans de comunicació hi han contribuït decisivament. Cada classificació, cada final i cada celebració s'han presentat com un èxit col·lectiu que "és de tots"- em ve al cap l’anunci de Movistar “Nunca habéis sido onze. Habéis sido millones-. Amb el temps, aquest missatge acaba penetrant fins i tot en sectors que políticament se'n senten allunyats. Les emocions repetides una vegada i una altra acaben convertint-se en costum.

Però aquest fenomen no és casual. Forma part d'un procés molt més ampli que cal definir com a desnacionalització o, si ho preferiu, com a assimilació. Un procés lent pel qual una comunitat va deixant de considerar naturals els seus propis referents nacionals i acaba assumint com a propis els referents d’una altra nació. Quan això passa, les emocions col·lectives també canvien de destinatari.

La desnacionalització és especialment eficaç perquè actua gairebé sempre de manera inconscient. No obliga ningú a renunciar a sentir-se català. Simplement fa que els grans moments d'orgull, d'alegria i de pertinença s'associïn progressivament a Espanya. Si les grans victòries esportives, les grans celebracions i els grans símbols emocionals són sempre espanyols, és inevitable que una part del sentiment de pertinença acabi desplaçant-se també cap a Espanya, encara que les conviccions polítiques continuïn essent unes altres.

Alguns argumenten que només segueixen els jugadors del Barça. Però quan aquests futbolistes vesteixen la samarreta espanyola deixen de representar el Barça. Representen Espanya. Les seves victòries engrandeixen el prestigi internacional de la selecció espanyola i reforcen la identificació emocional amb l'Estat.

Altres insisteixen que l'esport no s'ha de barrejar amb la política. Que ells només han mirat un bon partit de futbol. És un dels mites més estesos... i més falsos i perillosos. Si l'esport fos només esport, els governs no invertirien milions en les seleccions, els caps d'estat no presidirien les celebracions i els triomfs no serien rebuts amb honors institucionals. Les seleccions són diplomàcia, propaganda i construcció nacio

Això explica que alguns independentistes no visquin aquesta alegria com una contradicció. Entenen (penso que erròniament) que una emoció esportiva és compatible amb les seves conviccions polítiques. Tanmateix, convé preguntar-se si les emocions col·lectives són realment neutres. Les nacions no es mantenen només per les lleis o les institucions; també es consoliden gràcies als símbols compartits, als rituals i als moments d'eufòria que creen sentiment de pertinença.

Potser, doncs, la pregunta no és si és lícit alegrar-se per una victòria esportiva. Cadascú ho viu com considera. La pregunta és una altra: què passa quan una comunitat nacional no disposa dels seus propis referents en l'àmbit esportiu i acaba fent seus els d'un altre estat?

És aquí on la reflexió va més enllà del futbol. Una nació es manté viva quan és capaç de generar els seus propis referents emocionals. Quan aquests referents són substituïts pels d'un altre país, encara que sigui de manera involuntària, es debilita la consciència nacional pròpia. La desnacionalització no consisteix tant a deixar d'estimar Catalunya com a acostumar-se a viure les emocions col·lectives més intenses sota els símbols d’una altra nació.

Per això no crec que els catalans que han celebrat la victòria d'Espanya siguin menys catalans ni menys independentistes. Però sí que crec que haurien de preguntar-se què significa aquesta alegria. Perquè les nacions no només es construeixen amb idees. Sobretot es construeixen amb emocions.

Potser aquesta és la gran paradoxa: mentre políticament una part dels catalans afirma voler un estat propi, emocionalment continua participant dels principals rituals simbòlics de l'Estat del qual vol emancipar-se. I és precisament en aquesta contradicció, més emocional que ideològica, on cal cercar una de les claus del procés de desnacionalització (assimilació) que viu Catalunya. Perquè quan les nostres emocions treballen, encara que sigui inconscientment, a favor dels símbols d'una altra nació,  potser ha arribat el moment de preguntar-nos fins a quin punt el procés de desnacionalització ha penetrat dins nostre.

Del «A qui em vulgui llegir» al milió de visites (Més de 12 anys d'un blog)

 

El blog Bona feina supera ja el milió de visites. Confesso que mai no hauria imaginat aquesta xifra quan, el 3 de gener de 2014, vaig publicar el primer apunt, «A qui em vulgui llegir». Aquell dia només tenia ganes d'escriure i de compartir reflexions amb qui hi volgués dedicar una estona. Res més.

Han passat més de dotze anys. Dotze anys d'escriure gairebé sense interrupció, de llegir, de documentar-me, de dubtar, de rectificar quan ha calgut i, sobretot, de mantenir intacta la il·lusió de continuar escrivint. En aquest temps s'han acumulat 2.055 entrades, cadascuna filla del seu moment i de les inquietuds que m'han mogut.

No sé què representa exactament aquest milió de visites. Potser hi ha una sola persona que hi ha entrat un milió de vegades; potser cent persones que ho han fet deu mil vegades; o potser mil lectors que m'han anat acompanyant al llarg dels anys. Tant se val. El que realment importa és saber que, a l'altra banda de la pantalla, hi ha hagut persones que han volgut llegir-me, discrepar, compartir o, simplement, dedicar uns minuts del seu temps al que escrivia.

Escriure un blog és, sovint, una conversa silenciosa. Tu escrius sense saber qui et llegirà ni quin efecte tindran les teves paraules. Però de tant en tant arriben un comentari, un missatge o una salutació que et recorden que val la pena continuar.

Per això aquesta fita no la sento només meva. També és de tots els qui, una vegada o moltes, heu entrat a Bona feina. Gràcies per la confiança, per la fidelitat i, de vegades, també per la discrepància, perquè tot plegat m'ha ajudat a continuar escrivint.

Un milió de visites és una bona excusa per aturar-se un instant, mirar enrere i somriure. Però només un instant.

Demà  (o demà passat) hi haurà una nova entrada.

Continuem.

La selecció que ens desnacionalitza o... quan Espanya marca, Catalunya perd

El resum

La selecció espanyola és a la final del Mundial i Catalunya es prepara, una vegada més, per omplir-se de banderes espanyoles i de macro pantalles organitzades fins i tot per ajuntaments catalans. El més preocupant, però, no és això, sinó que molts catalans —també alguns independentistes— ho celebraran amb arguments tan recurrents com que hi juguen futbolistes del Barça o que "el futbol no té res a veure amb la política".

Res més lluny de la realitat. El futbol és una de les eines més poderoses de construcció nacional. Cada victòria de la selecció espanyola reforça emocionalment la identificació amb Espanya i converteix les institucions catalanes que la promocionen en agents, encara que sigui involuntaris, de nacionalització espanyola.

Bernat Joan ho explica a través del concepte d'autocentrament: un poble només pot mantenir la seva identitat si construeix els seus propis referents en tots els àmbits, també en l'esport. Quan assumim com a propis els símbols de l'Estat que ens domina, la batalla més important —la del cap— ja està mig perduda.

El més inquietant és que aquesta desnacionalització no s'imposa per la força. Ens la fan desitjar. La celebrem sense adonar-nos-en. Com diu la dita, acabem sent cornuts i pagant el beure: l'Estat ens nega seleccions pròpies i, a sobre, som nosaltres qui posem les pantalles, organitzem la festa i aplaudim el triomf dels seus símbols. Una nació comença a desaparèixer el dia que viu com a pròpies les victòries de la nació que la substitueix.

Article complet

Ja hi som.

La selecció espanyola és a la final del Mundial. I encara podria ser pitjor: que aixequi la copa. Si passa, Catalunya tornarà a omplir-se de banderes espanyoles, de places plenes, de crits de "¡Yo soy español!" i de macro pantalles organitzades, paradoxalment, per ajuntaments catalans. Sí, ajuntaments catalans de tots els colors polítics.

El més greu, però, no és això. El més greu és que hi haurà milers de catalans —i també uns quants independentistes— que ho celebraran.

Uns s'amagaran darrere la coartada que "hi juguen futbolistes del Barça". Com si el fet que un jugador vesteixi una samarreta o una altra canviés el significat polític i nacional del que representa la selecció espanyola. Altres repetiran el mantra de sempre: “És que juguen molt bé” És que només és un partit de futbol” "El futbol no té res a veure amb la política". Una de les mentides més repetides i més útils per al nacionalisme espanyol.

Si el futbol no tingués res a veure amb la política, els estats no hi dedicarien milions. No convertirien cada final en una exhibició de banderes, himnes, reis i patriotisme. No utilitzarien les victòries esportives per reforçar una identitat nacional compartida. El futbol és política. És identitat. És nacionalització. I Espanya ho sap perfectament.

Cada vegada que un català vibra amb una victòria de la selecció espanyola, s'enforteix un vincle emocional amb Espanya. Cada vegada que un nen català celebra un Mundial espanyol, interioritza que aquella selecció també és la seva. Cada vegada que un ajuntament instal·la una pantalla gegant per seguir la final, està fent una cosa molt més greu que organitzar una activitat esportiva: està exercint d'agent de nacionalització espanyola. I ho fa amb diners públics.

Després ens escandalitzem perquè baixa l'ús social del català, perquè els joves se senten cada vegada menys catalans o perquè la consciència nacional es dilueix. Però alhora convertim les nostres places en escenaris de propaganda emocional espanyola.

La desnacionalització continua avançant i les prohibicions, els tribunals, i la policia ja tenen el gran aliat: el futbol i les emocions... I polítics catalans disposats a posar-hi les cadires, les pantalles i els altaveus.

Potser aquesta és la gran victòria d'Espanya. Ha aconseguit que molts catalans i molts dels qui es declaren independentistes celebrin amb entusiasme el principal instrument de construcció de la identitat nacional espanyola. Ha aconseguit que la submissió es visqui com una festa.

Qui o sabia molt bé era Bernat Joan quan parlava de l'autocentrament. Un país només existeix si és capaç de mirar-se des de si mateix. Autocentrament:  la nehcessitat de construir una mirada pròpia en tots els àmbits —llengua, educació, cultura, mitjans i també esport— per evitar que els referents de l'Estat acabin substituint els referents nacionals catalans. Perquè el dia que assumim com a propis els símbols de l'Estat que ens domina, hem començat a perdre la batalla més important: la del cap.

Bernat Joan ha escrit diverses vegades sobre el paper de la selecció espanyola com a instrument de construcció nacional espanyola i com això incideix negativament en la catalanitat. No és tant una crítica esportiva com una anàlisi sociolingüística i política.

La seva tesi és que la subordinació política comença sovint per una subordinació mental. Per això defensa que el primer pas per normalitzar una nació o una llengua és deixar de mirar-se des dels ulls dels altres i començar a mirar-se des dels prop

Els seus arguments principals són:

1. La selecció espanyola actua com un mecanisme de nacionalització. Quan un esportista català vesteix la samarreta espanyola, el missatge simbòlic és que la nació de referència és Espanya. Això reforça la identificació nacional espanyola, especialment entre els joves.

2.  Impedeix la normalització d'uns referents propis. Bernat Joan defensa que qualsevol nació normal disposa de seleccions pròpies. Mentre els esportistes catalans només poden competir oficialment amb Espanya, Catalunya no pot projectar-se internacionalment com a subjecte nacional.

3. És un exemple de manca d'autocentrament. D'acord amb la seva teoria de l'autocentrament, celebrar la selecció espanyola significa assumir com a propis els símbols de l'Estat, en lloc de construir referents catalans. És una mostra de dependència simbòlica.

4.  L'esport és una eina molt potent de construcció identitària. Bernat Joan recorda que els grans èxits esportius generen emocions compartides i sentiment de pertinença. Per això els estats donen tanta importància a les seleccions nacionals: reforcen la cohesió i la identitat nacional.

5. La inexistència d'una selecció catalana oficial crea una situació d'anormalitat. Els esportistes catalans que volen disputar Mundials o Jocs Olímpics no tenen alternativa real a la selecció espanyola, fet que considera una conseqüència de la manca de reconeixement polític de Catalunya.

El més inquietant és que aquest procés de desnacionalització no s'imposa amb violència ni amb prohibicions. No ens l'imposen: ens el fan desitjar. Ens l'empassem sense gairebé adonar-nos-en. Fins i tot el celebrem. És la forma més eficaç de dominació: aquella en què el dominat no percep que ho és, sinó que participa amb entusiasme en el seu propi procés d'assimilació. Espanya ja no necessita obligar-nos a sentir-nos espanyols; aconsegueix que siguem nosaltres mateixos qui omplim les places, qui pengem les banderes i qui vibrem amb les seves victòries.

Hi ha una dita ben nostra que diu que hi ha qui és "cornut i paga el beure". Costa trobar una imatge més precisa del que està passant. No n'hi ha prou que l'Estat ens negui seleccions catalanes, que monopolitzi la representació internacional o que utilitzi l'esport com a eina de construcció nacional. A sobre, som nosaltres qui posem les pantalles gegants, qui organitzem la festa i qui aplaudim el triomf del projecte nacional que treballa, dia rere dia, per diluir la nostra identitat. Això ja no és ingenuïtat. És haver interioritzat fins a tal punt la subordinació que acabem celebrant-la com si fos una victòria pròpia.

Perquè una nació comença a desaparèixer el dia que celebra com a pròpies les victòries de la nació que la substitueix.