Si hagués de triar, preferiria que
llegíssiu l’article sencer, perquè és en el desenvolupament de l’argument on es
troben tots els matisos. Però soc conscient que avui vivim amb presses i que
sempre hi ha lectors amb poc temps —o, siguem sincers, amb una certa mandra
davant dels textos llargs—. Per això, us en deixo també un resum. Potser
aquestes poques línies us despertaran la curiositat i us animaran a dedicar-hi
uns minuts més. I, qui sap, potser acabareu llegint l’article sencer.
Resum
Fa unes setmanes vaig escriure dos
articles sobre la selecció espanyola de futbol com una eina més de
desnacionalització de Catalunya. La idea era clara: el futbol no és només
esport. Les seleccions són instruments molt poderosos de construcció d’identitat,
perquè converteixen les victòries esportives en emocions compartides i en
sentiment de pertinença. Després de guanyar la Copa del Món, aquest procés no
s’ha acabat; continua i entra ara en una nova fase.
La Copa del Món arriba al Camp Nou i la
Reial Federació Espanyola de Futbol hi ha previst homenatjar els vuit
futbolistes del Barça que han format part de la selecció campiona. Presentat
com un simple acte esportiu, l’homenatge té també una dimensió nacional: els
símbols d’Espanya entren en un dels principals espais simbòlics de Catalunya i
són convidats a ser celebrats per l’afició blaugrana.
El problema no són tant els jugadors,
que són del Barça, sinó el relat que converteix la victòria d’Espanya en una
victòria emocional dels catalans. La desnacionalització no necessita
prohibicions; pot avançar substituint els nostres referents i aconseguint que
assumim com a propis els de l’Estat espanyol.
Per això el futbol també forma part de
l’autocentrament nacional. Catalunya necessita poder tenir els seus propis
referents i, sobretot, la seva pròpia selecció.
El 27 d’agost, Omplim el camp d'estelades perque aquesta no és la nostra selecció.
No tenim res a celebrar. Una nació, una selecció.
Article complet
Quan Espanya entra al Camp Nou. El futbol com a eina de desnacionalització de Catalunya
Fa unes setmanes vaig escriure dos articles sobre la selecció espanyola
de futbol i sobre el paper que pot jugar com una eina més de desnacionalització
de Catalunya.[1][2] La
tesi que hi plantejava era prou senzilla, però alhora incòmoda: el futbol no és
només esport. En una societat nacionalment dividida com la catalana, les
seleccions tenen una enorme capacitat per construir identitats, generar
sentiments de pertinença i convertir una victòria esportiva en una victòria
emocional de tota una comunitat. Per això no és gens irrellevant saber quina
selecció seguim, quina samarreta vestim, quina bandera onegem o quines
victòries sentim com a nostres.
Després de guanyar la Copa del Món, aquest procés no s’ha acabat. Al
contrari, sembla haver entrat en una nova fase. La selecció espanyola ha
guanyat el Mundial i ara la Copa arriba al Camp Nou, on seran homenatjats els
futbolistes del Barça que han format part de l’equip campió. L’escena pot
presentar-se com un simple acte de reconeixement esportiu, però el seu
significat va molt més enllà: la Copa del Món espanyola entra en un dels
principals espais simbòlics del país i hi arriba per ser celebrada per l’afició
blaugrana.
I és precisament aquí on crec que cal deixar de mirar el futbol com si
fos un espai neutral.
Una operació de nacionalització
emocional
Si algú hagués volgut dissenyar una operació de nacionalització emocional
espanyola dins d’un espai simbòlic català, difícilment hauria pogut trobar un
escenari millor. No cal cap discurs polític, cap bandera imposada ni cap
proclama nacionalista. N’hi ha prou amb una Copa del Món, amb uns futbolistes
que els culers estimen i amb una celebració col·lectiva. La resta la fa
l’emoció.
Aquesta és, precisament, la naturalesa més efectiva de la
desnacionalització moderna: no necessita presentar-se com una imposició. Pot
avançar a través de la normalització, de la quotidianitat i, sobretot, de
l’emoció. No cal dir als catalans que deixin de ser catalans si aconseguim que,
en determinats moments, assumeixin com a propis els símbols, els referents i
les victòries d’una altra nació.
Això és el que fa especialment poderós el futbol. Durant un Mundial,
milions de persones que habitualment no comparteixen gairebé res poden
sentir-se part d’un mateix «nosaltres». Aquest «nosaltres» és la nació. La
bandera, l’himne, la samarreta i els jugadors es converteixen en els elements
visibles d’una comunitat imaginada que viu conjuntament la victòria i la
derrota. Recordeu només el lema "Nunca fuisteis once. Siempre fuimos
millones" fque va formar part de la campanya publicitària de Movistar.
Per a un estat, aquest mecanisme és extraordinàriament útil. Per a una
nació sense estat com Catalunya, en canvi, pot tenir conseqüències molt
diferents. Si Catalunya no pot construir el seu propi «nosaltres» esportiu,
l’espai queda inevitablement ocupat pel «nosaltres» de l’Estat espanyol.
El problema no són els futbolistes
Convé deixar-ho clar perquè aquesta qüestió no es desplaci cap a un
terreny que no és el que interessa. El problema no són els futbolistes. A l’Estat
espanyol, anar a la selecció de futbol no és opcional. Segons la Llei de
l'Esport, assistir a les convocatòries de la selecció nacional és un deure
legal obligatori per a tots els esportistes federats. Negar-s'hi pot
comportar multes econòmiques importants i la retirada o suspensió de la
llicència federat. És a dir, acabar amb la carrera futbolística del jugador.
El que hem de qüestionar és el relat que es construeix al voltant
d’aquesta realitat. És el relat que transforma un jugador del Barça en un heroi
de la selecció espanyola i, a partir d’aquí, converteix la victòria d’Espanya
en una victòria emocional de l’afició blaugrana. És el relat que permet que la
Copa del Món espanyola entri al Camp Nou com si fos una copa nostra i que
intenta presentar com una qüestió estrictament esportiva allò que té una
dimensió nacional evident.
La frase «hi juguen els nostres» resumeix perfectament aquesta confusió.
Sí, són jugadors del Barça, però no juguen amb la selecció del Barça ni amb la
selecció catalana. Que un futbolista blaugrana vesteixi la samarreta espanyola
no transforma Espanya en Catalunya, de la mateixa manera que la presència d’un
català en una selecció estrangera no converteix aquella selecció en la selecció
catalana. El problema és que, quan arriba una gran competició i entren en joc
les emocions, aquesta distinció tan elemental tendeix a desaparèixer.
I el lloc importa
Per això l’homenatge del Camp Nou té una significació especial. El Barça
no és un club qualsevol ni el seu estadi és un espai esportiu qualsevol. Durant
dècades, el Camp Nou ha estat un dels grans espais simbòlics de Catalunya i el
Barça ha representat, en nombrosos moments de la nostra història, molt més que
una entitat esportiva: ha estat també un referent de resistència cultural i
nacional.
Precisament per això hauríem de preguntar-nos què significa que la
selecció espanyola i la seva Copa del Món siguin celebrades institucionalment
dins d’aquest espai. Si el Barça és «més que un club», aquest «més» ha de tenir
algun contingut. No pot significar simplement que és una gran marca esportiva
internacional. Durant dècades, el seu valor simbòlic ha estat inseparable de la
societat catalana i de la seva identitat nacional. Per tant, quan els símbols
d’una altra nació entren al Camp Nou per ser celebrats com un motiu d’orgull
col·lectiu, no podem limitar-nos a dir que «només és futbol».
El veritable èxit de la
desnacionalització
Potser l’objectiu més profund d’aquest procés no és aconseguir que un
català digui explícitament «soc espanyol». És aconseguir una cosa molt més
subtil: que tant se li’n doni o que no en sigui conscient del que està fent.
Que tant se li’n doni que Catalunya no tingui selecció pròpia; que
consideri secundari el fet que no pugui competir en un Mundial; que vegi com
una qüestió menor que els seus futbolistes representin Espanya i que consideri
exagerat reivindicar una selecció catalana enmig d’una celebració espanyola.
Quan arribem aquí, la desnacionalització ja no necessita cap imposició externa,
perquè ha aconseguit modificar els nostres propis referents.
Una nació no es debilita únicament quan perd la seva llengua, les seves
institucions o les seves expressions culturals. També ho fa quan deixa de
construir i defensar els seus propis referents i adopta com a propis els de
l’Estat que la conté. Quan deixem de reclamar la nostra selecció perquè hem
après a viure perfectament amb la selecció de l’altre, el procés de
desnacionalització ha avançat considerablement.
És per això que la qüestió de les seleccions catalanes no és una obsessió
identitària menor ni una reivindicació reservada a uns quants militants. Forma
part del procés d’autocentrament nacional. Una nació que vol existir amb
normalitat necessita disposar dels seus propis referents en tots els àmbits,
també en l’esport, especialment en un àmbit amb una capacitat tan
extraordinària de generar identificació col·lectiva.
Respectar els jugadors no significa
celebrar Espanya
Per això és perfectament possible reconèixer el mèrit dels futbolistes i,
alhora, rebutjar la utilització simbòlica d’aquest mèrit per reforçar la
identitat nacional espanyola. No hi ha cap contradicció entre admirar un
jugador del Barça i negar-nos a assumir Espanya com la nostra selecció.
Respectar els jugadors no significa assumir la selecció que representen, de la
mateixa manera que reconèixer un èxit esportiu no ens obliga a convertir-lo en
una victòria nacional pròpia.
Aquesta distinció és fonamental perquè el debat no quedi atrapat en una
falsa dicotomia segons la qual només hi ha dues opcions: o bé celebrem Espanya
o bé estem contra els futbolistes. No és així. Es pot respectar l’esportista i
qüestionar el significat polític i nacional que es dona a la seva victòria.
Que el Camp Nou recordi que aquesta no
és la nostra selecció
Davant d’aquest homenatge, la protesta anunciada sota el lema «Res a
celebrar» i la reivindicació «Aquesta no és la nostra» tenen tot el sentit. No
es tracta d’anar contra els futbolistes ni contra el dret de ningú a gaudir del
futbol, sinó de qüestionar la normalització simbòlica d’una selecció que ocupa
l’espai que hauria de poder ocupar la selecció catalana.
Per això crec que la millor resposta són les estelades al Camp Nou. Com una
afirmació nacional; no cal ni és convenient atacar els jugadors, sinó només fer
evident que Catalunya existeix i que la selecció que defensen no és la nostra.
Si Espanya entra al Camp Nou amb la seva Copa del Món, Catalunya també hi ha de
ser present amb els seus símbols i amb la reivindicació del dret a tenir una
selecció pròpia.
La qüestió de fons no és que Espanya hagi guanyat el Mundial. La qüestió
és que Catalunya no hi ha pogut participar com a Catalunya i que, davant
d’aquesta anormalitat, correm el risc d’acabar celebrant precisament la
selecció que ocupa el lloc que hauria de correspondre a la nostra.
La normalitat que hauríem de perseguir és una altra: que un nen català
pugui preguntar «Quan juga Catalunya?» i que un futbolista del Barça pugui
escollir lliurement si vol representar Espanya o Catalunya; que algun dia una
Copa del Món pugui arribar al Camp Nou perquè l’ha guanyada Catalunya i que
ningú no consideri estrany que una nació disposi de la seva pròpia selecció.
Per això, després de la victòria espanyola, la qüestió continua plenament
vigent. La selecció espanyola no necessita que tots els catalans es declarin
espanyols; li basta que sentin com a pròpies les seves victòries. No necessita
que abandonem els nostres símbols; li basta que ens sembli fora de lloc
reivindicar-los. No necessita que renunciem explícitament a Catalunya; li basta
que ens sembli normal que Catalunya no tingui selecció. I no necessita que
defensem Espanya políticament: li basta que la celebrem esportivament.
Aquesta és la subtilesa del mecanisme i, alhora, la seva força. Per això
no podem mirar cap a una altra banda quan la Copa del Món espanyola entra al
Camp Nou. Alguns hi veuran només una copa i uns futbolistes; jo hi veig una
operació de nacionalització emocional que converteix un símbol espanyol en un
motiu de celebració dins d’un dels grans temples esportius de Catalunya.
I per això, el 27 d’agost, la resposta hauria de ser tan clara com serena: Omplim el camp d'estelades perque aquesta no és la nostra selecció.
No tenim res a celebrar. Una
nació, una selecció.
