Sant Jordi: Mendoza i la intriga del funeral "convenient"

Sou capità valerós!

Sant Jordi, mateu l’aranya,

volem ser lliures com vos

per volar ben lluny d’Espanya

Hi ha funerals que arriben massa aviat i d’altres que es preparen amb una meticulositat gairebé literària. El que sembla que alguns voldrien celebrar aquests dies és el funeral “convenient” de Sant Jordi: discret, sense massa soroll, amb una esquela breu i, si pot ser, amb el condol institucional just per no aixecar sospites. Tot molt endreçat. Tot molt civilitzat.

Les declaracions de Eduardo Mendoza sobre Sant Jordi han tingut aquell punt de distància irònica que tant agrada a certa intel·lectualitat: mirar la diada com qui observa una tradició pintoresca, una mica excessiva, potser fins i tot prescindible. Com si fos una d’aquelles novel·les que es poden llegir… o no, perquè tampoc no passa res.

Però la ironia, quan es practica des de la comoditat d’una llengua i una cultura dominants, corre el risc de convertir-se en una eina força menys innocent del que sembla. Perquè mentre alguns somriuen amb condescendència davant les parades de llibres i roses, d’altres fa temps que treballen —sense gaire ironia, tot s’ha de dir— en una operació més seriosa: convertir Sant Jordi en una simple festa comercial desconnectada de la seva arrel catalana.

El funeral convenient, doncs, no seria cap acte tràgic. Al contrari: seria amable, modern, homologable. Res de dracs ni cavallers, res de llengua pròpia com a eix central. Una diada global, bilingüe (o millor dit, monolingüe amb traduccions), on el català fos una presència simpàtica però prescindible. Una mena de Sant Jordi “per a tothom”, que en el fons vol dir “per a ningú en concret”.

Hi ha una certa elegància en aquesta manera de fer desaparèixer les coses. No cal prohibir res —això queda lleig—, n’hi ha prou amb diluir-ho. No cal atacar la llengua, només cal convertir-la en opcional. No cal negar la tradició, només cal reinterpretar-la fins que deixi de ser el que era. I així, entre somriures i acudits enginyosos, es va preparant el taüt.

Potser el més curiós de tot plegat és que Sant Jordi continua resistint amb una vitalitat que desconcerta els seus hipotètics enterradors. Cada any, carrers plens, llibres en català venent-se, gent que regala roses amb una naturalitat tossuda. Una festa que no sembla tenir cap pressa per morir, malgrat els epitafis prematurs.

Això no vol dir que no hi hagi motius de preocupació. La política de descatalanització —o, si es vol dir amb menys eufemismes, d’espanyolització— no necessita grans proclames: avança a còpia de petits gestos, de discursos aparentment inofensius, de relativitzar allò que per a molts és essencial.

Potser, al final, la veritable intriga no és si el funeral es farà, sinó si els convidats hi assistiran. De moment, sembla que hi ha massa gent ocupada comprant llibres i roses com per confirmar la seva assistència. I això, ves per on, no encaixa gaire amb el guió del funeral convenient. 

P.D.

Enmig d’aquesta litúrgia aparentment festiva, convé no oblidar algunes veritats incòmodes: la massificació de Sant Jordi sovint converteix la diada en un gran aparador on els llibres més venuts no són necessàriament els millors, sinó els més visibles. Els grans grups editorials —autèntics monstres de la indústria— tendeixen a devorar o eclipsar les editorials petites, que lluiten per fer-se un lloc entre parades cada cop més uniformitzades. I, com si no n’hi hagués prou, el poder mediàtic continua inclinant la balança: es promocionen i es venen més llibres en castellà que no pas en català, no tant per manca de qualitat o d’interès, sinó per una inèrcia estructural que condiciona què es veu, què es recomana i, en definitiva, què acaba a les mans dels lectors.

Blanca Serra: dignitat, memòria i combat

 

I et veuran caminar cap a l'atzur, asseure't enmig dels deus, davant d'un festí d'estrellles

Vaig conèixer Blanca Serra i Puig gairebé fa cinquanta anys. Encara recordo amb una nitidesa colpidora aquell 3 de desembre de 1981, quan van detenir 23 militants independentistes, segrestats a l’empara d’una llei “antiterrorista” aprovada pels partits del règim. La majoria van ser torturats a mans de la policia espanyola. Dies després, quan van ser alliberats, l’arribada a l’estació de Sants va ser d’una emoció difícil d’explicar. Entre aquells rostres marcats per la repressió hi havia el de Blanca Serra. I ja aleshores es podia intuir que la seva vida no havia estat ni seria mai la d’una espectadora, sinó la d’una lluitadora incansable.

La mort de Blanca Serra, als 82 anys, no és només la pèrdua d’una persona estimada per molts, sinó la desaparició d’una consciència viva del país. Una dona que va fer de la dignitat una forma de vida.

Nascuda a Barcelona el 1943, filòloga clàssica i professora, Serra formava part d’una generació que va decidir plantar cara quan fer-ho implicava pagar un preu altíssim. La seva militància independentista no va ser mai retòrica: va ser compromesa, sostinguda i valenta. Va patir detencions, tortures i humiliacions, especialment a la comissaria de Via Laietana, símbol de la repressió franquista i postfranquista.

Però si alguna cosa defineix la seva trajectòria és la seva perseverança. Molts haurien optat pel silenci, per l’oblit o per la resignació. Ella no. Dècades després dels fets, va decidir denunciar les tortures patides, no per revenja, sinó per justícia. Amb aquesta determinació va contribuir a trencar un mur de silenci que havia durat massa anys. Va posar nom i paraules a una realitat que molts havien volgut enterrar. I va recordar-nos que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat democràtica.

Blanca Serra també va ser una lluitadora incansable per la llengua. Compromesa amb la normalització del català i la defensa de la cultura, va ser activista de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, i va rebre el Premi Joan Coromines per la seva trajectòria en favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Entenia la nació en tota la seva plenitud: com el conjunt dels Països Catalans, sense renúncies ni fragmentacions imposades.

Amb els anys, les nostres vides es van continuar creuant. Durant els anys 80 i 90 vam coincidir en accions dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, davant dels jutjats o a la mateixa Via Laietana, sempre ferma, sempre present. També cada 11 de setembre al Fossar de les Moreres, espai de memòria i resistència, i en tantes altres trobades independentistes.

I encara més endavant, en nous espais de mobilització i esperança: el 2012 en el primer secretaria de l’Assemblea Nacional Catalana, en reunions de Som Escola, en totes les activitats de la CAL a tants llocs! Sempre hi era. Sempre amb la mateixa coherència, amb la mateixa mirada clara, amb la mateixa determinació.

La darrera vegada que vam coincidir va ser a la Universitat de Barcelona, el 20 de març passat, en l’acte de commemoració dels 10 anys del manifest Koiné i l’homenatge a Joaquim Arenas. Ferma i vital com sempre. Una presència que transmetia, encara, aquella força serena de qui sap per què ha lluitat tota la vida.

Perquè més enllà de la militant, de la lluitadora, de la víctima i de la denunciant, hi havia una dona d’una coherència admirable. Una d’aquelles persones que no separen vida i compromís. Que no fan concessions quan es tracta de dignitat. Que entenen la llibertat no com un eslògan, sinó com una responsabilitat.

Avui, quan molts discursos tendeixen a la desmemòria o a la banalització del passat, la figura de Blanca Serra esdevé més necessària que mai. Ens interpel·la. Ens incomoda. Ens obliga a preguntar-nos què n’hem fet, de tot allò pel qual gent com ella va lluitar.

I també ens obliga a una altra reflexió. Incomprensiblement —o potser no tant—, no va rebre mai la Creu de Sant Jordi. Potser perquè la seva trajectòria, insubornable i fidel a uns ideals, no encaixava fàcilment en segons quins reconeixements institucionals. Però hi ha reconeixements que no caben en cap medalla.

Recordar-la no és només un acte de justícia personal. És un deure col·lectiu. Perquè mentre hi hagi memòria, hi haurà esperança. I mentre hi hagi esperança, el llegat de Blanca Serra continuarà viu.

T'estimem, Blanca.

Quan la política es converteix en intimidació, tots hi perdem

Aquests dies m'ha arribat un article titulat: "L’esquerra totalitària d’Arran declara la guerra a Aliança Catalana amb un manual d’acció violenta"  en què Arran, les joventuts de la CUP, ha distribuït un document titulat “Països Catalans, terra de tothom” .

Hi ha una idea que plana en determinats ambients polítics i que crec que cal combatre amb fermesa: que davant d’un adversari considerat “inadmissible”, qualsevol mètode és legítim. L’article que descriu les accions promogudes per Arran contra Aliança Catalana és un exemple clar d’aquesta deriva. I és precisament aquesta lògica —no només els fets concrets— la que representa un perill real per a la convivència democràtica.

Si realment existeix un manual que proposa llençar ous, destruir material, impedir actes o intimidar militants, no estem davant d’una forma de protesta. Estem davant d’una estratègia deliberada per expulsar l’altre de l’espai públic. I això, per definició, no és política: és coacció.

La democràcia no es mesura per com tracta les idees que ens agraden, sinó per com gestiona aquelles que ens incomoden. Acceptar que determinades opcions polítiques no tenen dret a expressar-se és obrir una escletxa perillosa. Avui s’aplica contra uns; demà, contra qualsevol altre. La història ens recorda massa sovint com comencen aquestes dinàmiques, i com acaben.

Alguns justificaran aquests mètodes en nom de la defensa de valors superiors. Però aquí hi ha una contradicció de fons: no es pot defensar la llibertat negant-la als altres. No es pot parlar de drets mentre es vulneren. I no es pot combatre el que es considera autoritarisme adoptant pràctiques que, en essència, també ho són.

I encara hi ha una altra qüestió clau que sovint s’ignora: què passa quan aquesta mateixa lògica s’aplica en sentit contrari? Si hi ha grups que consideren que una esquerra dogmàtica és igualment perjudicial, hauran de recórrer als mateixos mètodes? Haurem d’acceptar que uns i altres es boicotegin, s’intimidin o s’agredeixin mútuament? Aquesta espiral no té sortida. L’“ull per ull” no construeix cap societat justa; només ens aboca a un país de cecs, on la força substitueix la raó.

A més, aquesta estratègia és profundament contraproduent. Quan un moviment és atacat físicament o se li impedeix expressar-se, es reforça el seu relat de persecució. Es mobilitza el seu entorn, es legitima davant de sectors indecisos i es polaritza encara més la societat. El resultat no és la desaparició de les idees que es volen combatre, sinó la seva amplificació.

El carrer no pot convertir-se en un espai on només hi tenen cabuda els qui pensen igual. Les parades informatives, els actes públics i la militància formen part del joc democràtic, agradi més o menys el contingut que s’hi defensa. Si això es trenca, el que queda és una lluita de força, no de raons.

En definitiva, la qüestió no és qui té la veritat, sinó com es defensa. I si la resposta és la intimidació, el sabotatge o la violència, la batalla ja està perduda abans de començar-la. Perquè una societat que accepta aquests mètodes deixa de ser un espai de llibertat per convertir-se en un camp de confrontació permanent. I en aquest terreny, ningú no hi guanya.

La paradoxa catalana: defensar la llengua i acabar acusat de feixisme

La polèmica generada per unes declaracions de Brigitte Vasallo sobre el català ha tornat a posar damunt la taula un debat recurrent: el futur de la llengua i la manera com es parla d’ella en l’espai públic. Però, més enllà de la discussió lingüística, el que sorprèn és fins a quin punt encara es toleren discursos que trivialitzen o deformen la realitat històrica del català. 

Vasallo va afirmar que el català acabarà morint igualment i que podria ser recordat com una “llengua feixista”. La frase és tan provocadora com absurda. Les llengües no són feixistes ni democràtiques. De la mateixa manera que una llengua no és ni més maca ni més lletja, ni més suau ni més dura, ni més fàcil ni més complicada que una altra, tampoc pot ser feixista, ni socialista, ni comunista, ni nacionalista, ni independentista. Les ideologies pertanyen a les persones i als projectes polítics, no als sistemes lingüístics. Si seguíssim aquesta lògica, també hauríem de dir que l’alemany és una llengua nazi o que el castellà és una llengua franquista. I ningú amb un mínim de rigor intel·lectual sostindria una cosa així.

Encara resulta més sorprenent que aquestes declaracions no es fessin en un espai marginal, sinó en una cadena de ràdio catalana i, a més, en la que té més audiència del país. És a dir, en un mitjà amb una enorme capacitat d’influència en l’opinió pública. Que en aquest context es normalitzi un discurs que presenta el català com una llengua potencialment “feixista” és  preocupant i inquietant.

El problema d’aquest tipus d’afirmacions no és només la seva inconsistència, sinó també el context històric que ignoren. El català no és una llengua dominant ni hegemònica: és una llengua que durant segles ha estat perseguida, marginada o relegada a l’àmbit privat. Durant el franquisme -i no només-, per exemple, va ser exclosa de l’escola, de l’administració i de bona part de la vida pública. Dir avui que el català pot ser una llengua “feixista” no és només un error conceptual; és també una banalització de la història.

Aquesta distorsió del debat s’ha fet visible també en polèmiques recents, com la generada per una exposició de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) que situava la frase “que aprenguin català” al costat d’expressions associades a discursos d’odi. Més enllà del cas concret, l’episodi il·lustra fins a quin punt es pot acabar invertint el relat: es presenta els parlants d’una llengua minoritzada com si fossin els agressors, i no pas com una comunitat que històricament ha patit persecució i subordinació. Equiparar la defensa del català amb discursos d’exclusió banalitza l’odi real i contribueix a reforçar un relat clarament catalanòfob.

La figura de Brigitte Vasallo tampoc és aliena a la controvèrsia. Des de fa anys s’ha convertit en una veu especialment crítica amb el catalanisme lingüístic, sovint des d’una retòrica que presenta el català com una llengua associada a privilegis socials o a identitats excloents. Aquest discurs, vinculat sovint a la reivindicació del “xarneguisme”, ha estat percebut per molts sectors com una caricatura simplista de la realitat catalana.

La paradoxa és evident. La Catalunya actual està plena de catalanoparlants que són fills o nets d’immigrants procedents d’altres parts d’Espanya o del món. El català, lluny de ser una llengua d’elit, ha estat sovint un instrument d’integració i de mobilitat social. Presentar-lo com una eina d’opressió és ignorar deliberadament aquesta realitat.

Aquest tipus de discurs encaixa també amb el que alguns analistes han definit com el “bilingüisme vassall”: l’actitud segons la qual molts catalanoparlants assumeixen que han de canviar immediatament al castellà per educació, per comoditat o per evitar conflictes. Aquesta conducta, sovint presentada com una mostra de tolerància, té una conseqüència clara: la subordinació progressiva del català.

La polèmica es va amplificar encara més quan, davant l’allau de crítiques, el programa va tornar a convidar Vasallo sense que es produís cap rectificació clara. Les seves paraules continuaven sent les mateixes i el presentador va evitar desautoritzar-les o demanar disculpes, limitant-se a relativitzar la controvèrsia. El resultat és revelador: allò que havia començat com una provocació acabava convertint-se en un discurs validat des dels mateixos micròfons que l’havien difós.

Aquest tipus de reacció respon a un patró cada cop més habitual. Quan esclata la polèmica, arriben matisos o excuses que pretenen rebaixar la tensió però que rarament afronten el problema de fons. Les explicacions posteriors de Vasallo o les rectificacions de l’ICIP van en aquesta mateixa direcció: intenten suavitzar la polèmica sense reconèixer realment l’error conceptual. Però el mal ja està fet.

Des de fa temps s’està construint un fals relat que pretén ridiculitzar o deslegitimar les polítiques de normalització lingüística i criminalitzar les accions en defensa de la llengua. Quan la protecció, el foment i la defensa d’una llengua minoritzada es presenten com una forma d’intolerància, el que hi ha al darrere té un nom molt clar: catalanofòbia.

En definitiva, el debat generat per les paraules de Vasallo o l’actuació de l’ICP diu molt menys sobre el català que sobre l’estat del debat públic a Catalunya.. El futur del català dependrà, sobretot, de la voluntat de la societat de continuar fent-lo servir amb normalitat i sense complexos. Perquè les llengües no moren perquè algú ho pronostiqui; moren quan els seus parlants deixen de creure-hi i deixen de fer-les servir

Joves, llengua i futur: el relleu ja és aquí

 

Aquest mes de gener m’ha regalat una injecció inesperada —i necessària— d’ànim, positivisme i confiança. Enmig d’un procés de desnacionalització constant, de discursos derrotistes i mirades curtes, he vist clar que el país no està vençut. Es mou. I ho fa, sobretot, gràcies als joves.

 En temps de discursos derrotistes i mirades curtes, he pogut comprovar que, malgrat tot, hi ha un país que es mou. I es mou gràcies als joves.

Ho vaig constatar en una xerrada sobre el passat, el present i el futur de la llengua amb més de dos-cents alumnes de batxillerat d’un institut de Molins de Rei. Davant d’un relat que sovint els presenta com a desconnectats o indiferents, vaig trobar joves crítics, amb preguntes intel·ligents i un esperit obert i constructiu. Volien entendre què ens ha passat, on som i què cal fer per garantir la continuïtat de la llengua. Aquella sala plena  era, en si mateix, una resposta clara a qui dubta del compromís de les noves generacions i  una esmena a la totalitat al discurs del derrotisme.

La presentació del segon Correllengua Universitari va reafirmar aquesta sensació. Joves organitzats, valents i compromesos amb la llengua, la cultura i el país. No com un exercici simbòlic, sinó com una eina de resistència i de construcció nacional. Perquè entenen que la llengua és eina de cohesió, de futur i de llibertat. El jovent pren el relleu.

I encara amb més força ho fa amb el Correllengua Agermanat. Una iniciativa impulsada i organitzada també per joves, que combina esport, festa, reivindicació i lluita col·lectiva. Un projecte ambiciós que vol recórrer corrent els Països Catalans. Córrer el país per cosir-lo, per fer-lo visible, per reivindicar-lo sencer. Festa i lluita, cultura i acció. Un símbol potent d’un poble viu, que no s’atura i que es reconeix en moviment. Un poble que no s’amaga ni s’excusa.

Davant els intents constants d’arraconar la llengua, de fragmentar el país i de normalitzar la renúncia; davant d’un procés de desnacionalització persistent els joves responen col·lectivament i no pas amb resignació sinó amb organització i acció ºcol·lectiva. No amb silenci, sinó amb veu pròpia. Hi ha relleu generacional perquè hi ha consciència política i compromís actiu.

Tot plegat envia un missatge clar i esperançador: hi ha relleu generacional Que ningú no ens vengui la fi del català ni la derrota del país com a inevitables. Hi ha consciència. Hi ha futur. I, el que és més important, hi ha un poble que continua avançant, amb empenta jove i mirada llarga.

7 de febrer: no és només pels trens, és pel futur

El dia 7 hi haurà dues manifestacions. Trieu la que vulgueu. Jo, com molta gent, aniré a la del migdia. No perquè sigui millor ni més legítima que l’altra, sinó perquè el missatge de fons és compartit: això no va només de trens. Tot i que, és clar, també va de trens.

Els trens —Rodalies, retards, avaries, excuses reciclades— són el símptoma més visible d’un problema molt més profund. Cada incidència no és un accident puntual, sinó la confirmació d’un model que fa anys que fa aigües. Un model on Catalunya paga, espera i calla. I quan no calla, molesta.

Però reduir-ho tot als trens seria fer trampes. Avui són les vies, ahir la sanitat, demà la llengua, l’escola o l’habitatge. Sempre la mateixa lògica: decisions lluny, decisions colonialistes, responsabilitats difuses i cap conseqüència real per a qui gestiona malament. Dins d’Espanya, aquesta és la norma. I no sembla que tingui remei.

A la tarda n’hi ha una altra, de manifestació. És una contramanifestació? No ho sé. Però com a mínim és sospitosa de ser-ho. Convocada amb presses i dos dies més tard, amb un relat molt més descafeïnat i amb aquella olor coneguda “això no va de política” que acostuma a aparèixer just quan la política fa massa nosa. Potser és casualitat. O potser no.

Per això cal dir-ho clar: l’única oportunitat real que tenim per construir un país decent —eficient, just i pensat per a la gent que hi viu— és disposar d’un estat propi. No per orgull ni per romantitzar banderes (que també...), sinó també per la llengua, per l’educació, per la sanitat i per una qüestió pràctica: poder decidir i respondre. Fer-ho bé… o pagar-ne el preu.

El 7 de febrer no sortim només per uns trens que no arriben. Sortim per un futur que tampoc arriba si continuem esperant que algú altre ens el resolgui. Trieu la manifestació que vulgueu, però sobretot cal entendre per què hi som.

Jo aniré a la del migdia.

 

Rodalies: Quan dependre de l’Estat té conseqüències

El col·lapse recurrent de Rodalies no és una anomalia ni un accident puntual. És la conseqüència lògica d’un abandonament estructural sostingut durant dècades per part de l’Estat espanyol. Cada incidència, cada jornada de caos ferroviari, no fa més que confirmar una realitat incòmoda: Catalunya pateix un dèficit crònic d’inversió en infraestructures que no respon a cap fatalitat tècnica, sinó a una decisió política reiterada.

Les xifres són demolidores. Entre 2010 i 2023, l’Estat ha executat poc més de la meitat de la inversió ferroviària pressupostada a Catalunya. Milers de milions anunciats que mai no han arribat a vies, catenàries ni estacions. El resultat és una xarxa envellida, saturada i incapaç d’absorbir la demanda d’un país densament poblat i econòmicament actiu.

Quan es mira cap a Europa, el contrast és encara més vergonyós. Països com Àustria, Alemanya o França inverteixen entre tres i quatre vegades més per habitant en ferrocarril que Espanya, i ho fan prioritzant els serveis de proximitat i regionals, no només l’alta velocitat. Allà, el tren és una eina de cohesió social. Aquí, un aparador polític.

+

Aquest abandonament no es pot separar del dèficit fiscal que Catalunya arrossega des de fa dècades. El país aporta molt més del que rep, i aquesta asimetria es tradueix en serveis públics infrafinançats i infraestructures col·lapsades. No falten diners: falta voluntat que aquests diners tornin on es generen.

I davant de tot això, la pregunta és inevitable: com és possible que encara hi hagi qui cregui que les solucions vindran de l’Estat espanyol? Quantes promeses incomplertes més calen? Quants plans anunciats sense execució? Quants usuaris atrapats cada matí en andanes plenes?

Esperar que Madrid resolgui el problema de Rodalies és insistir en una ficció que fa anys que no se sosté. Dins de l’Estat espanyol, Catalunya no té futur en termes de gestió eficient, inversió justa ni sobirania sobre les seves infraestructures. No hi ha cap incentiu perquè l’Estat canviï un sistema que li resulta còmode.

Rodalies no és només un servei ferroviari deficient. És el reflex quotidià d’una relació esgotada. I potser ha arribat el moment d’entendre que continuar esperant solucions d’on mai no han arribat no és prudència: és resignació.