dijous, 2 de desembre de 2021

"La revolta de Cramòvia i altres contes" amb David Vila. La immersió lingüística

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 29 de novembre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

David Vila, escriptor, rapsode, dinamitzador lingüístic i professor perquè creu que les paraules poden transformar el món. Membre de la Secció d'Arts i Lletres de la Fundació Bosch i Cardellach, representant d'aquesta entitat a la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell, vicepresident de la companyia de teatre-dansa Petit Món i un dels de les samarretes de ratlles de @llenguaferits.

Ha publicat diversos llibres bàsicament contes la majoria per a adults, però també algun d’infantil. I llibres sobre la llengua

Manel Carrasco, activista, exSN de l’ANC

Gabriel Ginebra, creador del #ManagingIncompetence, Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare de 7 fills, que encara viuen tots a casa.

Davantal

La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia.

El passat 23 de novembre, es complien 99 anys del naixement de Joan Fuster, autor d’una immensa obra filosòfica i literària. També són molt coneguts els seus aforismes, d’entre els quals hem escollit el que iniciava el davantal d’avui.

Durant més de 300 anys Catalunya  i la resta de la nació hem viscut i vivim una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial , política i humana. Hem hagut de fer front a continuats intents d’assimilació, de genocidi cultural i lingüístic.

Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics no s’han aturat mai, tampoc en l’anomenada “monarquia parlamentària”. L’any 2007, el govern del PP deia: "Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística.

El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el 2010 el Tribunal Constitucional amb la seva sentència contra l’Estatut; El desembre del 2010, el Tribunal Suprem Espanyol, en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics.

A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

No tot, però, és culpa de l’Estat espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que, també, ens han conduït fins a la situació actual. Començant per les nostres institucions que no han estat a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua i acabant per nosaltres mateixos quan, mancats de consciència lingüística,  renunciem massa sovint a fer servir la nostra llengua per tot i arreu.  

“Volíem fer la revolució, però ens agradava massa el peix...al cove....” Aquest és un dels microcontes del llibre La revolta de Cramòvia i altres contes, de David Vila i Ros.

En parlem tot seguit mab els nostres convidats. Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana... “Maons”, el microconte de David Vila 

“Tot d’una s’adona que no és res més que un maó en un mur. I en surt. I rere d’ell, un altre. I un altre, i molts més. Fins que el mur s’esfondra.”

La repressió continua. Des del Vull una resposta manifestem la nostra solidaritat amb Adrià Sas, l’activista de Vilafranca del Penedès, condemnat a tres anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra un agent de l’autoritat durant les manifestacions del primer aniversari de l’1 d’Octubre. La darrera setmana, el TSJC ha desestimat el recurs que va presentar i ha confirmat la sentència.

I per això, mentre hi hagi un sol empresonat, un sol exiliat un sol represaliat. Des del Vull una resposta marxarem amb el pensament posat en tots ells. Perquè els volem a totos lliures. Els volem a tots cas.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 1 de desembre de 2021

Carta a la gran Núria Feliu

 

Ei, Núria!

Avui, que el sol mig s’intueix entre núvols blancs com la neu, m’he decidit a escriure’t una carta que sé que, probablement, no podràs llegir.

Ja saps que avui en dia les cartes ja no són el que eren. Aquesta tampoc. Ja no són paraules escrites a mà en un paper blanc o ratllat, sinó que seran mots que viatjaran en aquest espai intangible que són les fantàstiques, estimades i alhora maleïdes xarxes.

Aviat farà un any, ja vaig fer una cosa semblant amb “La gran Núria Feliu”, aquell post on vaig explicar una mica com ens vam conèixer i la relació que des d’aquell dia vam mantenir. Hi expressava els meus sentiments tot escrivint:

“No me la trec del pensament... T’admiro, Núria. T’estimo. T’estimem. Recupera’t. Encara hi ha molta feina a fer i com tu acostumaves a dir-me: “Jo no sóc jubilada. Jo no em jubilaré mai.”

Aquest món no gira sempre com voldríem. Els mesos passen i els meus desitjos, els de tanta gent, no es compleixen. És per això que avui sento la necessitat d’escriure’t... I ho faré d’una manera un xic diferent, un xic estranya si vols, però que m’ha semblat una bona manera de continuar recordant-te i estimant-te.

Ho faré a través d’alguns dels versos de les teves cançons, de tantes i tantes cançons, sempre en la nostra llengua, que has cantat com ningú. Sempre esperant que et recuperis i que tornis amb tots nosaltres:

Us vull dir, I no us dic cap mentida,

que, de cop, molt petita m’he vist.

Que m’ha passat? No ho sé. Però ja em trobo bé.

A tots i a cadascú avui cantaré.

Ja t’he reconegut

Ja us he reconegut

Sou aquí, els bons amics que jo estimo

I quan et trobis bé:

Truca’m.

Aquí sóc.

T’espero. Si.

No creguis pas que perquè m’has deixat,

jo no

et respondré

I, mentrestant, en aquesta llarga espera, recordaré “L’ombra del teu somriure”: 

Aquest somriure teu,

aquest que em fas,

serà com un adéu

si tu te’n vas.

Perquè... “Ningú ho podrà saber com jo”

Les coses que tu fas

les porto dintre meu,

de l’aire del teu pas

al teu somriure mailiciós i lleu.

Recordo, recordo...

Recordes quan ens vam trobar?

Va ser un bon temps aquell,

no el puc oblidar.

Recordes com vam somniar?

Teníem tot el temps

i el món a la mà.

“Passen els dies, passen les nits” I des de fa massa temps...

Passen els dies

Passen les nits

I encara espero

La teva companyia.

Si ara ens veiéssim, segurament em diries:

Quan em tornis a veure

potser em trobis estranya,

potser et costi de creure

que he pogut oblidar.

I, en aquells moments, probablement jo pensaria...

Mil estrelles han brillat,

els núvols ja han passat,

que tu, amb mi viuràs per sempre.

I també m’agradaria dir-te que la lluita continua... 

I no m’he rendit

i he seguit la lluita.

Dia i nit, pensant en tu. 

Més enllà demà

La nostra terra que no pot riure

Tu saps que demà serà lliure.

 La nostra terra, farta de pluja,

Sap que hi haurà sol i demà

Més enllà…

Perquè tu i jo sabem que el que és impossible només triga una mica més. Sempre, sempre, hi haurà un demà...

Potser demà…

Començarà un nou dia,

hi haurà una estrella balba

i amb la claror de l’alba

ens donarem la mà.

Bé, Núria... T’haig de deixar. Aquestes paraules, aquests versos que sé que, probablement, no puguis llegir mai, són el meu modest, però sentit homenatge que una vegada més, des de la distància, t’ofereixo amb tota la meva estima i admiració.

Acabo ja... I ho faré manllevant de nou les paraules de la Núria Cadenes:

“Des que he sabut la malaltia de la Núria que no me la trec del pensament. I del cor. I de la pell. I de tot arreu on arriba la seva veu modulada i fonda i meravellosa.”

Fins aviat. Núria!

Molts petons,

diumenge, 28 de novembre de 2021

Nosaltres també en tenim la nostra part de culpa (Nou atac contra la llengua catalana. 3 i final)

 

No tot és culpa de l’Estat espanyol. No tot és culpa dels altres. Els catalans tenim moltes mancances que, també, ens han portat fins a la situació actual.

Les darreres dades d’usos lingüístics ens diuen que només el 31,5% de ciutadans tenim el català com a llengua inicial. Un percentatge que encara baixa més a l’Àrea Metropolitana on se situa en un 24,3%

De cada deu parlants de català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. Només el 12% mantenim la llengua en les converses bilingües.

De les persones nouvingudes entre els anys 2000 al 2020, només el 6% té el català com a llengua de relació interpersonal.

Els catalanoparlants tenim, doncs, una bona part de culpa en el fet que l’ús de la llengua hagi reculat tant en els darrers decennis. Ens cal enfortir la nostra consciència lingüística, empoderar-nos individualment, usar la llengua per tot i arreu i no canviar mai (o gairebé mai) de llengua.

Som els únics culpables? Evidentment que no. L’Administració (entenent com Administració la Generalitat, els Ajuntaments, les Diputacions, els Consells Comarcals...) no han fet bé la seva feina.

Comencem per la immersió... Llegiu aquest article del 2015 de Carme Junyent titulat “El 25%”. Entre altres coses escriu:

“En un estudi de Vanesa Bretxa i Xavier Vila a la Ciutat de Mataró publicat l'any 2012. I la consellera, Irene Rigau, va revelar que a Catalunya hi havia 459 escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D'aquests centres, 332 eren escoles de primària i 127, centres de secundària. I ara ens esquincem les vestidures perquè el tribunal suprem 'imposa' el 25% de castellà?”

La immersió lingüística és un programa extraordinari que va néixer el curs 1983-84 . El Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya (SEDEC), dirigit per Joaquim Arenas el va aplicar per primera vegada a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants.

Per causes diverses, entre elles la poca preparació d’alguns professors i la manca de consciència lingüística d’altres, va provocar que mai no s’hagi implantat al 100%. Durant anys, l’Administració va amagar dades desfavorables fins que recentment s’ha vist obligada a reconèixer la crua realitat. Observem aquestes dades:

Any

Alumnes que s’adrecen en català als professos

Treballs en grup. Parlen en català entre ells

Català llengua vehicular del professor

2006

56%

67,8%

63,7%

2021

39,4%

21,4%

46,8%

Des del 2006 l’ús del català a les aules ha anat minvant progressivament. Actualment, hi ha un ús infreqüent del català en les interaccions orals de l’alumnat i una clara tendència del professorat a canviar de llengua, també en  el temps no lectiu.

Per intentar redreçar la situació actual ens calen moltes coses, individuals, col·lectives i, també, la implicació decidida de l’Administració. Cal formar molt millor el professorat de primària i secundària; un protocol d’actuació per als directors dels Centres quan els professors no compleixin; i un control dels inspectors perquè facin la seva feina i la facin bé.

I impulsar un Pla Nacional per la Llengua que impliqui l’Administració en tot el seu conjunt, a totes les Conselleries de la Generalitat i a totes les regidories dels Ajuntaments. Que impliqui empreses i entitats. Un Pla que segurament arriba amb molt de retard, però que si no el redactem, l’acordem i el duem a terme no podrem de cap manera redreçar la situació.

Sense llengua no hi ha cultura. I sense llengua ni cultura no hi ha nació.

I sense nació....

"Obro de nou, la finestra del record..." (4 anys sense Patrícia Gabancho)

Avui fa quatre anys que ens va deixar Patrícia Gabancho.

El 28 de novembre de 2017 escrivia aquest article "Tant de bo coincidim en altres vides... Patrícia Gabancho sempre en el cor i en el record".

Avui, quatre anys després, continuem recordant-la i enyorant-la. Continua ocupant un espai en el nostre cor.

Obro, de nou, la finestra del record

- a voltes s’obre sola, entre vents huracanats…-

i, avui,  em recolzo serenament a l’ampit,

amb un somriure als ulls,

mentre una brisa suau m’acarona...

   La finestra del record (Joan Abellaneda)

dimecres, 24 de novembre de 2021

"Nunca fue lengua de imposición..." (Nou atac contra la llengua catalana. 2)

 

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»

(Juan Carlos I, rei d'Espanya, 23 d'abril del 2001)

Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols, des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel II els reis “Alfonsos!, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco, el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua... i això només té un nom: genocidi.

Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de territoris dels Països Catalans patiran la persecució a partir dels Decrets de Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió: “Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”

Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics han continuat. Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”, del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.”

Els atacs han continuat en l’anomenada “monarquia parlamentària”. Anem a l’any 2007. Declaracions del PP:

"Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest ja era el seu principal objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, els atacs es van començar a dirigir contra la Llei d’immersió lingüística.

El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’obligació de la Conselleria d'adoptar les "mesures necessàries" perquè en els fulls d'escolarització s'inclogués una casella que permetés als pares decidir en quina llengua volen escolartizar els fills, català, castellà, o totes dues. Caldrà incloure la pregunta, segons deia el TSJC, per fer "efectiu el dret" de l'alumne a rebre en la llengua triada el primer ensenyament  (educació infantil i primer cicle de Primària).

El  2010, quan el Tribunal Constitucional va emetre la seva sentència contra l’Estatut, bona part de la nostra classe política ens va dir que no ens preocupéssim perquè no s'havia retallat res d'important. No obstant aquest optimisme, la sentència contra l’Estatut va desencadenar una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.

Així, el mes de desembre, de 2010 el Tribunal Suprem Espanyol, en base a aquesta sentència del Constitucional, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics. Significava això el principi de la fi de la immersió lingüística?

A principis de 2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua. En els darrers decennis, sobretot entre el 1980 i el 1990, es van emprendre bones iniciatives, per exemple la immersió lingüística. També es van abocar diners en campanyes de promoció de la llengua, es van estimular  les classes de català per a adults, i es va intentar dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística, una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les conseqüències.

I més coses... I d’això tractarà el proper article.

Guanyar la llengua, dia a dia (Nou atac contra la llengua catalana. 1)

 

Ahir, va esclatar la notícia: “El Tribunal Suprem espanyol ha ordenat que el 25% de la docència a Catalunya sigui en castellà, tal com va establir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.”

Vull compartir amb els que bonament em llegiu tres articles sobre el tema. En el primer, vull manifestar la meva indignació (una vegada més i van...) per aquest nou atac del nacionalisme espanyol en els seus intents constants d’assimilació. El segon, serà un exercici de memòria històrica sobre la llengua. I, finalment, en el tercer, intentaré enfocar la mirada cap endins, cap a nosaltres mateixos om a individus i com a societat.

Som-hi, doncs!

El mes de març d’enguany, Ot Bou ja ho denunciava en aquest article Per què és mentida que la llei Celaá blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia?

“La situació del català a l’escola és definitivament a mercè del govern espanyol.” L’article ja comentava la sentència del TSJC, ara ja avalada i confirmada pel TS, que reconeix el Ministeri d’Educació espanyol com una autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya, i obliga la Generalitat a adoptar “amb efecte immediat” les mesures necessàries perquè un 25% de l’ensenyament a Catalunya s’imparteixi en castellà.

S’ha perpetrat un nou atac contra la llengua catalana. Un atac que respon a l’estratègia sistemàtica dels aparells polítics i judicials de l’Estat espanyol de menyspreu i residualització de la llengua catalana; especialment pel que fa al model educatiu de la immersió lingüística.

Aquesta sentència obliga la Generalitat a modificar el sistema d’immersió lingüística i a garantir que els alumnes rebin un 25% de l’ensenyament en castellà. Representa un nou atemptat contra la llengua en general i la immersió en particular. Tot plegat tenint en compte que el nombre de pares i mares que han fet reclamacions en aquest sentit sempre ha estat més que mínim, davant la gran majoria de pares i mares d’orígens i llengües diverses que se senten plenament  identificats amb el model d’escola català.

La immersió lingüística va ser l'estratègia més adequada i eficaç en la implantació del model d'escola catalana en llengua i continguts. Hauria estat un greu error separar els infants per raó de llengua. La immersió ha permès, en principi, facilitar a tots els nens i nenes d'aquest país dels mateixos instruments culturals i lingüístics, per tal que es puguin desenvolupar amb les mateixes possibilitats, independentment de la seva llengua familiar.

Els mínims de tot tipus, polítics, lingüístics... que es van establir durant la transició del franquisme, semblen encara massa grans per a l’Estat espanyol. Cal doncs, torpedinar tots aquells mínims, no només per evitar que s’eixamplin i augmentin, sinó per tal d’acabar d’una vegada per totes amb els petits marges de maniobra de què disposa Catalunya per continuar subsistint con nació.

El nacionalisme espanyol del segle XXI ja no fa servir els exèrcits ni la policia; ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia. Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis -també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que es va iniciar fa més de tres segles.

Acabar amb la immersió lingüística és l’objectiu que el nacionalisme espanyol es va proposar ja fa més de 20 anys. Ha estat un llarg procés de denúncies i sentències que ha anat minvant el model d’escola catalana. Darrere de tot aquest procés no hi ha hagut mai cap objectiu pedagògic ni tan sols de preocupació d’uns pares per l’escolarització dels seus fills. Darrere de tot això només hi ha hagut i hi ha una posició ideològica i política de determinades forces enemigues de la normalització lingüística i disposades al que sigui, fins i tot a trencar la convivència i la cohesió social, per atacar la llengua catalana en un dels pocs àmbits on podia comptar amb un espai favorable.

Reclamem, doncs, al nostre Govern que no es faci cap pas enrere en aquest tema i demanem a tota la societat, especialment a la comunitat educativa, que es mantingui ferma i decidida per mantenir i millorar aquest llegat pedagògic de qualitat, de país i de convivència que hem construït des de l’escola.

El títol d’aquest post és manllevat de la frase de Joan Fuster:

"La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia"


dimarts, 23 de novembre de 2021

"LAWFARE" L'estratègia de la repressió contra l'independentisme català

Convidats

Damià del Clot, Dr. en Dret. Advocat, politòleg i escriptor. Batlle per Esquerra Republicana de Catalunya de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme. Autor de “Lawfare”

Dolors Feliu, jurista

Jordi Domingo, advocat, Cònsol Major del Consolat de Mar de Barcelona

Davantal

Tres anys pendents de judici. Tres anys amb l’ai al cor davant la possibilitat d’ingressar a la presó. Tres anys convivint i malvivint amb una injustícia. Finalment, ha quedat demostrat el muntatge policial i el judici estrictament polític i els “9 de Lledoners” han estat absolts.

Un cas més entre molts de l’estratègia de repressió contra l’independentisme català. L’anomenat “Lawfare”, la repressió legal, la guerra legal. En paraules de Damià Clot: Del 2010 al 2019 hem viscut el primer dels episodis d’un llarg Lawfare. El 2010 es dicta una sentència que limita l’Estat de les autonomies. El 2019 es dicta una sentència que liquida l’Estat de Dret:”

Per aplicar l’estratègia del Lawfare l’Estat espanyol ha anat adaptant progressivament les regles del joc. Prncipalment, ho ha fet amb dues lleis: La Llei orgànica del 2015 de Protección y Seguridad Ciudadana (més coneguda com la Llei mordassa) i la Llei orgànica del 2015 de reforma de la Llei del Tribunal Constitucional amb l’objectiu que aquest tribunal pogués executar les seves pròpies sentències. Ambdues lleis ampliaven considerablement el poder dels jutges.

Hi ha molt més a explicar, però, en aquesta guerra legal. Per això avui, parlarem del llibre “Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català” de Damià Clot, perquè  “si la història política de l'Estat espanyol és una història de violència, la de les relacions entre l'Estat espanyol i Catalunya és una història de repressió, de persecució, d'intolerància, de venjances, d'humiliacions i, també, de violència.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de la presentació que en fa del llibre “Lawfare” el que va ser Conseller de Justícia, Carles Mundó:

Més poderosa que la repressió i que les lleis injustes és la força de la gent, que amb el seu vot i el seu compromís democràtic, cívic i pacífic pot aconseguir allò que avui sembla impossible demà sigui inevitable.

Mentre hi hagi un sol exiliat, un sol empresonat, un sol represaliat polític, des d’aquest programa marxarem sempre amb el pensament posat en tots ells. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!