A Rodalies hi ha dies que costa saber si hi ha vaga. El tren que no arriba, l’avís que no explica res i l’andana plena també formen part d’un dia qualsevol. Al CAP, aconseguir una visita pot costar dies, i una prova o una consulta amb l’especialista es pot fer esperar mesos. A l’escola, el curs avança i hi ha alumnes que encara esperen el suport que necessiten. Mentrestant, els candidats ballen, es fan petons, s’insulten i competeixen per veure qui diu la bajanada que circularà més hores per TikTok.
La sanitat pública s’acosta al límit. Ho
saben els professionals que han d’encabir més visites en una agenda que ja és
plena i els pacients que, mentre esperen una prova, continuen fent vida amb
dolor i sense saber què tenen. Què farà cadascun dels partits per reforçar
l’atenció primària i reduir les llistes d’espera? Quants professionals calen,
on fan més falta i quan s’hi incorporaran?
En educació, s’ha imposat als centres un
model d’escola inclusiva sense dotar-los dels mitjans imprescindibles per
dur-lo a terme. Es demana a un docent que atengui en una mateixa aula alumnes
amb necessitats molt diverses, amb ràtios que ho fan difícil i amb
professionals de suport que sovint s’han de repartir entre diversos grups. El
resultat és que hi ha alumnes que passen bona part de la jornada sense
l’atenció que necessiten, mentre el mestre intenta arribar a tothom. Qui va
decidir implantar el model sense garantir-ne els recursos? Quan hi haurà prou
personal de suport, especialistes i temps de coordinació perquè la inclusió es
pugui fer efectiva a l’aula?
Catalunya ha passat d’uns sis milions
d’habitants a més de vuit. Era perfectament previsible que un augment de més de
dos milions de persones exigiria més habitatges, més trens, més CAP i més
places escolars i més ben dotades. I el creixement es concentra en bona part en
municipis i barris que ja tenien una densitat elevada. És allà on coincideixen
la pressió sobre els lloguers, les aules plenes, les cues al CAP i els
problemes de convivència i de seguretat que denuncien els veïns. Si, a més, una
part de la població nouvinguda s’hi està poc temps i torna a marxar, costa més
donar continuïtat a l’escolarització, a l’aprenentatge del català i a la feina
d’acollida, i també establir vincles estables al barri. Els ajuntaments i les
entitats ho viuen cada dia. Quina previsió van fer els governs i amb quins
recursos pensen afrontar-ho ara?
I hi ha la llengua. Cada cop costa més
donar per fet que podrem fer servir el català al metge, en un comerç o a
l’aula. A qui arriba al país li demanem que l’aprengui. Quantes ocasions reals
li donem de parlar-lo? Cada espai de la vida quotidiana que perd el català
afebleix també la nostra identitat nacional. Quina prioritat té això per als
partits que ens demanen el vot?
La frivolitat de la campanya va de banda a banda. La practiquen els partits espanyols i també els nostres, inclosos els que es diuen independentistes. D’aquests darrers voldria saber què faran amb els vots que reclamen, què exigiran a Madrid i quina resposta donaran si els compromisos es tornen a incomplir. Per penjar un vídeo fent gresca sempre troben temps. Per explicar què han fet malament quan han governat o per què encara hi ha promeses pendents, es veu que els falta un minut. L’autocrítica deu ser l’única modalitat de vídeo que encara no han assajat.
Els seus assessors deuen pensar que, si
els candidats ballen, es fan petons i s’insulten a TikTok, més gent anirà a
votar i més vots cauran del seu cantó. El pitjor de tot seria que tinguessin
raó. Si aquesta manera de fer campanya dona més vots que explicar què pensen
fer amb Rodalies, la sanitat o l’escola, potser sí que tenim els governants que
ens mereixem. I, si és així, que Déu ens agafi confessats.


