Relíquies de Sant Fèlix a Villafranca del Penedès
LES CLAUS DE BAUDOLINO
Especial: Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació
Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...
El resum
Les relíquies van ocupar un lloc central en la religiositat medieval i
constitueixen també un dels grans temes de Baudolino. Més enllà de la seva
dimensió espiritual, eren objectes de memòria que reforçaven el prestigi
d’esglésies, monestirs i ciutats, i contribuïen a construir la identitat de les
comunitats cristianes. Per això van generar peregrinacions, disputes, trasllats
i una intensa circulació per tota Europa.
L’estudi de les relíquies exigeix distingir entre història, tradició i
llegenda. No totes les relíquies medievals eren falses, ni totes les
atribucions dubtoses responien a un frau deliberat. Hi havia objectes ben
documentats, identificacions errònies, tradicions desenvolupades amb el temps i
també falsificacions conscients. La tasca de l’historiador consisteix a
analitzar les fonts i separar allò que pot demostrar-se d’allò que forma part
de la memòria col·lectiva.
Aquesta complexitat és precisament la que fascina Umberto Eco. A
Baudolino, les falses relíquies mostren com un objecte inventat pot adquirir
una vida pròpia quan una comunitat el considera autèntic. La qüestió no és
només si una relíquia és veritable, sinó quines conseqüències genera la creença
en la seva autenticitat. Un objecte fals pot inspirar devoció, fundar una
tradició, atraure pelegrins o influir en la política.
Eco converteix així les relíquies en una metàfora del poder de les
històries. Igual que les llegendes del Preste Joan o dels Reis Mags, una
relíquia pot néixer d’una narració, transformar-se en símbol compartit i acabar
formant part de la realitat cultural d’una societat.
Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...
LA GUIA COMPLETA
Les relíquies: entre la fe, la
història i la falsificació
Del culte als sants a les relíquies
inventades de Baudolino
Les relíquies ocupen un lloc central en la cultura cristiana medieval i
constitueixen també un dels elements més interessants de Baudolino.
Umberto Eco les utilitza per construir situacions humorístiques i aventures,
però, al mateix temps, les converteix en un instrument per reflexionar sobre
una qüestió molt més profunda: com una comunitat atribueix autenticitat i
valor a un objecte i com aquest objecte pot arribar a produir conseqüències
històriques, religioses i socials.
Per entendre aquesta qüestió cal evitar, però, una simplificació
freqüent: identificar el culte medieval a les relíquies amb la credulitat o
assumir que totes les relíquies eren falses. La realitat històrica és molt més
complexa. El culte a les restes dels sants formava part de la religiositat
cristiana i estava relacionat amb la veneració dels sants, les peregrinacions,
els espais de culte i la memòria de les comunitats. Al mateix temps, existien
problemes d’identificació, atribucions dubtoses, trasllats, duplicacions i,
també, falsificacions.
Aquesta coexistència entre fe, tradició, autenticitat i falsedat
és precisament el terreny en què Eco situa Baudolino.
1. Què és una relíquia?
En el cristianisme, una relíquia és un objecte vinculat d’una manera
especial a un sant o a una persona considerada sagrada. Tradicionalment, es
distingeix entre les restes corporals dels sants, els fragments del seu cos i
els objectes que hi han estat en contacte directe. Aquesta distinció continua
present en la normativa actual de l’Església catòlica, que diferencia entre
relíquies considerades «insignes», com el cos o parts importants d’un sant, i
relíquies menors, com petits fragments o objectes que hi han estat en
contacte.¹
Aquesta classificació moderna ens ajuda a comprendre que el concepte de
relíquia no designa simplement «un tros de sant». Es tracta d’un objecte al
qual una comunitat atribueix un vincle especial amb una persona venerada i, per
tant, amb la seva memòria i amb la seva santedat.
A l’edat mitjana, aquest vincle adquiria una dimensió especialment
important perquè els sants no eren percebuts únicament com a figures del
passat. La seva presència continuava d’alguna manera vinculada als seus
sepulcres, a les seves restes i als objectes que havien estat en contacte amb
ells.
La relíquia permetia, així, establir una connexió material entre el
món dels vius i la memòria dels sants.
2. Per què les relíquies tenien tanta
importància?
La importància de les relíquies no pot entendre’s només des de la devoció
individual. També cal tenir en compte la seva dimensió comunitària. Les restes
d’un sant podien convertir una església en un centre de peregrinació, reforçar
el prestigi d’un monestir o contribuir a consolidar la identitat religiosa
d’una ciutat.
Les relíquies tenien, per tant, una dimensió espiritual, però també social,
política i simbòlica.
Una comunitat que posseïa les restes d’un sant podia considerar que
disposava d’un patrimoni excepcional. El sepulcre o el reliquiari es convertien
en llocs de memòria i peregrinació, i la seva presència podia reforçar la
importància d’una institució religiosa.
Això ajuda a explicar per què les relíquies podien ser objecte de
trasllats, donacions, disputes i fins i tot apropiacions. La història medieval
coneix nombrosos casos en què les restes de sants van ser traslladades d’un
lloc a un altre i en què diferents comunitats reivindicaven la possessió d’un
mateix sant.
Per tant, estudiar les relíquies no significa estudiar únicament la
religió medieval. Significa estudiar també la manera com les societats
medievals construïen memòria, prestigi i identitat.
3. Autenticitat: un problema més antic
del que sembla
La preocupació per saber si una relíquia era real no és una invenció
moderna. Precisament perquè les relíquies tenien una importància tan gran, la
qüestió de la seva autenticitat també podia ser rellevant.
La normativa actual de l’Església catòlica ofereix un exemple clar de la
importància que continua tenint aquesta qüestió. La instrucció Les relíquies
en l’Església: autenticitat i conservació, publicada el 2017, estableix
procediments específics per al reconeixement canònic de les relíquies i dels
restes mortals. Quan existeixen documents autèntics de sepultures o
reconeixements anteriors, aquests es comproven; si els documents no existeixen
o els segells han estat trencats, s’han d’aplicar les diligències necessàries
per determinar-ne la identitat. També es preveu la intervenció d’experts per
examinar els restes i elaborar informes.²
Això no significa que els procediments actuals puguin aplicar-se
mecànicament a l’edat mitjana, perquè les institucions, els coneixements i els
criteris eren diferents. Però sí que ens permet corregir una idea massa
simplista: la tradició cristiana no ha considerat indiferent que una
relíquia fos autèntica o no.
El problema de l’autenticitat forma part de la pròpia història de les
relíquies.
4. Quan la relíquia i la llegenda
es troben
La dificultat apareix quan una relíquia no pot ser verificada
documentalment però ha estat venerada durant generacions. En aquests casos, el
seu valor històric i cultural no desapareix necessàriament, encara que la seva
autenticitat material sigui qüestionable.
Això obliga a distingir dues qüestions que sovint es confonen. Una cosa
és preguntar-se si un objecte és realment una part del cos d’un sant o un
objecte que va estar en contacte amb ell; una altra és preguntar-se quin
paper ha tingut aquest objecte en la història d’una comunitat.
Una relíquia pot ser dubtosa des del punt de vista de l’autenticitat i,
al mateix temps, tenir una història perfectament real. Pot haver generat
peregrinacions, haver estat objecte de veneració, haver contribuït a enriquir
una església o haver estat motiu de conflictes entre institucions.
En aquest sentit, fins i tot una relíquia falsa pot convertir-se en un
document històric sobre les persones que hi van creure.
Aquesta distinció és essencial per a una lectura objectiva del fenomen.
5. Les falsificacions: entre el
frau i l’error
Quan parlem de falsificacions medievals cal evitar també una altra
generalització: no totes les relíquies de procedència dubtosa van ser
necessàriament fabricades amb la voluntat conscient d’enganyar.
Hi podia haver falsificació deliberada, però també identificacions
errònies, tradicions que es transformaven amb el temps, confusions entre
persones amb el mateix nom, atribucions posteriors o objectes als quals una
comunitat havia atribuït un origen que no podia demostrar.
Per això resulta més rigorós parlar d’un espectre de situacions
que va des de l’objecte autèntic i ben documentat fins a la falsificació
conscient, passant per tota una sèrie de casos intermedis.
Aquesta prudència és especialment important quan estudiem l’edat mitjana.
Les comunitats medievals disposaven de formes de documentació i de verificació
diferents de les actuals i, en molts casos, la tradició oral, la memòria local
i els relats de procedència tenien un pes considerable.
La pregunta històrica, per tant, no ha de ser sempre «era falsa?», sinó
també «què sabem sobre el seu origen, quan apareix documentada i com es va
construir la seva atribució?»
6. El valor econòmic i polític de
les relíquies
El valor de les relíquies no era únicament espiritual. La possessió d’una
relíquia podia contribuir al prestigi d’una església o d’una ciutat i atreure
pelegrins. Això explica que les relíquies poguessin adquirir també una dimensió
econòmica i política.
Aquest aspecte no implica que el culte fos simplement un negoci. Seria
una reducció injustificada d’un fenomen religiós molt més complex. Però sí que
és evident que la devoció, el prestigi institucional i els interessos
materials podien coincidir.
Una relíquia prestigiosa podia reforçar la importància d’un santuari,
mentre que un santuari important podia generar recursos gràcies a l’arribada de
pelegrins. Aquest cercle contribuïa a explicar la importància que les relíquies
van adquirir en determinats contextos medievals.
El problema apareixia quan aquest valor podia incentivar l’apropiació, la
falsificació o la multiplicació de relíquies.
La mateixa Església ha estat conscient d’aquest risc. El Codi de Dret
Canònic actual prohibeix expressament la venda de relíquies sagrades i
estableix restriccions específiques sobre l’alienació de les relíquies més
importants.³
7. Les relíquies impossibles
La tradició europea conserva nombrosos casos de relíquies que, observades
des de la perspectiva moderna, plantegen problemes evidents. Hi ha hagut
múltiples llocs que han afirmat posseir fragments d’un mateix objecte sagrat o
diferents parts atribuïdes a una mateixa persona.
Aquest fenomen no ha de portar-nos automàticament a concloure que tot era
una falsificació deliberada. La circulació de fragments, la divisió de
relíquies, les tradicions locals i les atribucions desenvolupades al llarg dels
segles poden explicar part d’aquesta multiplicació.
En altres casos, però, la documentació disponible permet parlar
d’atribucions clarament tardanes o difícilment sostenibles.
El més interessant des del punt de vista històric és observar com
aquestes tradicions es van formar i per què van ser acceptades. La pregunta
no és només si un objecte era autèntic, sinó què va fer possible que una
comunitat el reconegués com a tal.
8. El cas de les relíquies de la
Passió
Les relíquies relacionades amb la Passió de Crist ofereixen un dels
exemples més coneguts de la complexitat del fenomen. La Vera Creu, la Corona
d’Espines, els claus, la llança o altres objectes atribuïts a la Passió van
generar una tradició extraordinàriament rica i una gran circulació de
relíquies.
El problema històric és que moltes d’aquestes atribucions es documenten
en moments molt posteriors als esdeveniments als quals fan referència. Això no
invalida la seva importància cultural o religiosa, però obliga a distingir
entre la data de l’objecte i la data en què apareix documentada la seva
atribució.
Aquesta distinció és fonamental per evitar confondre una tradició antiga
amb una prova contemporània als fets que pretén recordar.
La història de les relíquies ens mostra així com la memòria cristiana es
va anar materialitzant en objectes, i com aquests objectes van adquirir una
història pròpia.
9. Les relíquies i la construcció
de la memòria
Una relíquia és, en certa manera, una forma material de memòria. Permet
que una comunitat no només recordi una persona o un esdeveniment, sinó que ho
faci a través d’un objecte físic que considera vinculat a aquell passat.
Aquesta dimensió explica la seva força. La memòria deixa de ser una idea
abstracta i es converteix en alguna cosa que es pot tocar, contemplar,
transportar i venerar.
Per això, fins i tot quan la historiografia moderna posa en dubte
l’autenticitat d’una relíquia, aquesta continua tenint interès com a testimoni
de la història cultural. El que potser no pot demostrar és que aquell os
pertanyés a un sant concret, però sí que pot demostrar que durant segles una
comunitat va considerar que hi pertanyia.
Aquesta diferència entre autenticitat material i realitat cultural és una
de les claus que permeten entendre el fenomen sense caure ni en la credulitat
ni en el menyspreu.
10. Les relíquies a Baudolino
És en aquest punt on la novel·la d’Umberto Eco adquireix tot el seu
sentit. Baudolino viu en un món en què les relíquies tenen una enorme capacitat
per generar creences i, per tant, descobreix que també poden ser utilitzades
per fabricar històries.
La fabricació de relíquies falses forma part de la lògica general del
protagonista. Baudolino no només inventa relats sobre terres llunyanes o
personatges extraordinaris; també intervé en la creació d’objectes que poden
donar una aparença material a una història.
Això és important perquè l’objecte sembla oferir una prova més
contundent que les paraules. Una història escrita pot ser discutida, però
una relíquia que es pot tocar sembla aportar una evidència física.
Eco juga precisament amb aquesta aparença d’autenticitat. El fals objecte
pot arribar a ser més convincent que el relat que l’ha originat perquè
proporciona una materialitat que la història no tenia.
11. Baudolino, falsificador i
creador de realitat
Baudolino és especialment perillós —i alhora especialment fascinant—
perquè entén que una mentida no necessita ser acceptada immediatament per tenir
èxit. N’hi ha prou que entri en circulació.
Una relíquia inventada pot passar a mans d’una altra persona, aquesta pot
explicar-ne l’origen a una tercera i, amb el temps, la història inicial pot
quedar separada del seu creador. Quan això passa, la falsificació ja no depèn
de Baudolino.
Aquest mecanisme és exactament el mateix que Eco havia mostrat amb el
Preste Joan, els Reis Mags o les deu tribus perdudes d’Israel. Primer hi ha
una afirmació; després, una interpretació; més tard, una tradició; finalment,
una creença compartida.
Les relíquies afegeixen una característica particular a aquest procés:
transformen la narració en objecte.
12. El fals que produeix efectes
reals
Aquesta és probablement la gran aportació de les relíquies al conjunt de Baudolino.
Una falsificació no necessita convertir-se en una veritat factual per produir
efectes històrics.
Si una comunitat considera autèntica una relíquia, pot construir-hi una
església, organitzar una peregrinació, celebrar una festa, generar una tradició
o defensar-ne la possessió davant d’una altra comunitat.
La falsedat material i la realitat social poden coexistir.
Aquesta idea no significa que Eco negui la diferència entre veritat i
mentida. Al contrari, la novel·la insisteix constantment en aquesta diferència.
El que Eco mostra és que la veritat factual no és l’únic factor que determina
els efectes d’una història.
Una creença compartida pot tenir conseqüències reals encara que l’objecte
o el relat que la provoca sigui fals.
13. La gran diferència entre
història i llegenda
El fenomen de les relíquies permet establir una distinció fonamental
entre història i llegenda.
La història pregunta què podem demostrar sobre un objecte, quan apareix
documentat, quina és la seva procedència i quines evidències en tenim. La
llegenda, en canvi, explica com una comunitat ha interpretat aquell objecte i
quin significat li ha atribuït.
Les dues perspectives no són necessàriament incompatibles. Una mateixa
relíquia pot ser estudiada simultàniament com a objecte d’autenticitat dubtosa
i com a element important de la història religiosa d’una comunitat.
Aquesta doble mirada és probablement la més adequada per llegir Baudolino.
Eco no ens demana que acceptem les falsificacions de Baudolino com si fossin
autèntiques, sinó que ens mostra com una falsificació pot entrar en el
circuit de la història i començar a actuar dins d’ella.
14. El taller d’Eco: fabricar una
prova
La gran ironia literària consisteix en el fet que Baudolino sap
perfectament que les seves relíquies són falses, mentre que els qui les reben
poden interpretar-les com a proves d’una història que consideren certa.
Eco juga així amb la relació entre relat i evidència. Una narració
necessita credibilitat, però un objecte pot contribuir a proporcionar aquesta
credibilitat. La relíquia es converteix, per tant, en una mena de «prova»
material que sembla confirmar una història.
Però aquesta prova també pot haver estat fabricada.
Aquí apareix una de les preguntes més intel·ligents de la novel·la: què
passa quan la prova d’una història forma part de la mateixa història que es vol
demostrar?
Baudolino entén aquesta lògica i l’explota. Però Eco la utilitza també
per qüestionar la confiança excessiva que podem dipositar en els objectes, els
documents i els testimonis sense estudiar-ne abans la procedència.
15. Una lectura històrica sense
prejudicis
La lectura històrica de les relíquies exigeix, per tant, evitar dues
temptacions contràries. La primera consisteix a creure automàticament les
tradicions perquè han estat transmeses durant segles. La segona consisteix a
considerar que tot allò que no pot demostrar-se científicament és
necessàriament una falsificació conscient.
Entre aquests dos extrems hi ha el terreny propi de l’historiador: analitzar
les fonts, establir cronologies, comparar testimonis i determinar què podem
afirmar amb seguretat i què només podem presentar com a tradició o hipòtesi.
Aquesta és també la perspectiva que convé aplicar a Baudolino. La
novel·la utilitza materials històrics i llegendaris, però el lector no ha de
confondre la llibertat literària d’Eco amb una afirmació historiogràfica.
La gràcia de la novel·la consisteix precisament a fer-nos veure què passa
quan aquests dos universos entren en contacte.
16. Conclusions: què ens ensenyen
les relíquies?
Les relíquies constitueixen un dels millors exemples de la manera com una
societat transforma la memòria en objectes. Durant segles, les comunitats
cristianes van venerar restes i objectes que consideraven vinculats als sants i
als grans esdeveniments de la seva fe. Algunes d’aquestes atribucions tenen una
documentació sòlida; d’altres són més tardanes, dubtoses o difícils de
verificar; en alguns casos, la falsificació deliberada també va formar part del
fenomen.
La tasca de l’historiador consisteix precisament a distingir aquests
diferents nivells, sense negar ni la realitat de la devoció ni els
problemes d’autenticitat.
En aquest punt, Baudolino ofereix una reflexió extraordinàriament
moderna. Les falses relíquies del protagonista mostren que una invenció pot
adquirir una vida pròpia quan entra en una comunitat de creients. El seu origen
pot ser fals, però les conseqüències que genera són reals.
Aquesta és, en definitiva, la gran lliçó que les relíquies aporten al
conjunt de la novel·la: la història no està formada només pels fets que
podem demostrar, sinó també per les creences que han mogut els homes i les
comunitats al llarg del temps.
I és aquí on la relíquia deixa de ser simplement un objecte religiós per
convertir-se en una font privilegiada per comprendre una societat: ens parla
del que aquella societat recordava, del que venerava, del que temia i,
sobretot, del que estava disposada a creure.
Fonts i bibliografia per aprofundir
- Congregació per a les Causes dels
Sants, Les
relíquies en l’Església: autenticitat i conservació, Roma, 8 de
desembre de 2017. La instrucció estableix els procediments canònics
actuals per al reconeixement, conservació i veneració de les relíquies. (Vaticà)
- Codi de Dret Canònic, cànons 1186-1190, especialment
el cànon 1190, que prohibeix la venda de relíquies sagrades i estableix
restriccions sobre la seva alienació i trasllat. (Vaticà)
- Patrick J. Geary, Furta Sacra: Thefts of
Relics in the Central Middle Ages. Princeton University Press, 1978.
Una obra fonamental per estudiar la circulació, apropiació i significació
social de les relíquies a l’edat mitjana.
- Peter Brown, The Cult of the Saints: Its
Rise and Function in Latin Christianity. University of Chicago Press,
1981. Estudi clàssic sobre el desenvolupament del culte als sants i la
funció social de les seves relíquies.
- Umberto Eco, Baudolino. Milà:
Bompiani, 2000. Font literària principal per analitzar la utilització de
les relíquies, les falsificacions i la relació entre ficció i realitat
dins de la novel·la.
Una pregunta final
Quan una relíquia no pot demostrar-se autèntica, què és més important per
a l’historiador: descobrir si l’objecte és real o comprendre per què durant
segles els homes van creure que ho era?
