dimecres, 31 de maig de 2023

Josep Vallverdú. Ermessenda de Carcassona, conversa amb Josep Tort i Miralles

 

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 232.

No és gens habitual que se celebri en vida el centenari d’un escriptor. És el que passa enguany amb l’Any Vallverdú. L’homenatjat, Josep Vallverdú i Aixalà va néixer a Lleida un 9 de juliol del 1923.

La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, defineix Josep Vallverdú com “Un pessimista que treballa com un optimista, escriptor prolífic, home compromès que, a 100 anys, mira cap al futur. El personal i el col·lectiu. Un savi.”

Escriptor prolífic... Vallverdú ha publicat més de tres-cents llibres entre narrativa, poesia i teatre infantil i juvenil Narrativa breu. Prosa. Poesia. Crítica literària o assaig. Centenars d’articles en diverses publicacions. L’obra infantil i juvenil de l’escriptor de Ponent aplega una quarantena de novel·les, més de setanta contes i algunes obres de teatre. Una obra infantil i juvenil que sobrepassa les 4.000 pàgines i, tant per la quantitat com la qualitat, situen Vallverdú en un lloc preeminent i preferent en el món del llibre per a infants i joves la gent jove i el converteixen en un punt de referència obligat i indispensable.

En la dècada dels 60 del segle passat, Josep Vallverdú publica el seu primer llibre en català, El venedor de peixos editat per Arimany a la primera col·lecció juvenil que es va fer a Catalunya. Al mateix temps col·labora assíduament a la revista Cavall Fort, des de la seva creació, el 1961. L'any 1963 guanya la primera convocatòria del premi Joaquim Ruyra amb el llibre Trampa sota les aigües. El 1968 escriu Rovelló, obra que guanya el premi Josep Maria Folch i Torres i de la qual se n'ha fet una trentena d'edicions.

Dues vegades finalista del premi Josep Pla, el 1970 amb Proses de Ponent i el 1982 amb  Indíbil i la boira. Escriu dietaris, cròniques de viatge, memòries i retrats literaris. Els relats més íntims i familiars amb títols com Proses de Ponent, Indíbil i la boira, Catalunya visió i Rius de Lleida.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de l’any 2000. Creu de Sant Jordi, candidat al Premi H. C. Andersen –que ve a ser el Nobel de la literatura per a joves–. Medalla d’Or i Dr. Honoris Causa per la Universitat de Lleida i Medalla d’Or del Govern de la Generalitat. Actualment, resideix a Balaguer des d’on escriu sobretot poesia.  

La seva amiga Enriqueta Vilajoliu el defineix amb aquestes paraules: “Amistat en les hores petites. Bondat en les trobades de cada dia. Estimació pels seus. Saviesa compartida. Fidelitat al país. Exemple de constància.”

Final

La frase de la setmana del poeta, escriptor i dramaturg irlandès Òscar Wilde:

“Sigues tu mateix, la resta de papers ja estan agafats.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Consell Consultiu Gent Gran Baix Llobregat. Analitzem els resultats de les eleccions municipals

 

Convidats

Carles Cháfer Castilla, representant del Consell Consultiu de la Gent Grandel Baix Llobregat al Consell de la Gent Gran de Catalunya

Mònica Chaves Matillas tècnica del departament de Feminismes, Gent Gran i Diversitat Sexual i de Gènere del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

Josep Ferrer, president d’AExRC

Manel Carraasco, activista, exSN de l’ANC

Davantal

Eleccions municipals 2023... Primer avís.... Sonora bufetada de l’electorat als partits independentistes, sobretot a ERC.  fem un cop d’ull a alguns resultats... Respecte a les darreres eleccions del 2019, ERC és el partit més castigat pel vot independentista, ha perdut més de 300.000 vots. Un 36,5% de pèrdua de vot. Ha estat  la quarta força a Barcelona, on ha perdut la meitat dels regidors que va obtenir fa quatre anys i ha quedat molt lluny de repetir la victòria. També ha baixat a tota l’àrea metropolitana i ha perdut també les alcaldies de Tarragona i Lleida.

La CUP ha perdut més de 44.000 vots, un 25% de pèrdua de vot i Junts, tot i estar el menys perjudicat i haver guanyat a Barcelona, ha perdut un total de 7.000 vots que no arriba al 2% de pèrdua de vot.

Pel que fa a la resta dels PP.CC. La dreta del PP i l’extrema dreta de Vox han obtingut clares victòries tant al Païs Valencià com a les Illes. València, Elx, Castelló, Alacant... tindran governs de dretes. PP i Vox també arrasen a les Illes.

Aquest ha estat el primer avís del votant independentista cap als partits que en teoria el representen. El segon avís, si no es produeix un canvi de 180º serà segurament més sonor encara el proper 23 de juliol en les eleccions avançades que avui mateix ha convocat el president del govern espanyol Pedro Sánchez.

No només cal reflexionar pels darrers resultats obtinguts per l’independentisme parlamentari, a l’ANC li cal també una profunda reflexió. En els cinc dies de votacions en la seva darrera Assemblea General , hi van participar un total de 2.523 associats dels prop de 40.000 que té l’entitat, és a dir un 6% de participació....un 94% d’abstenció. Més encara, el Full de Ruta definitiu es va aprovar amb una participació que no va arribar als 1000 socis... un 2,5% de participació... un 97,5% d’abstenció.

Urgeix, doncs, aquesta profunda reflexió dels principals representants del moviment independentista, començant evidentment pels partits polítics que el representen, però també per la principal representat dels darrers 10 anys de la societat civil independentista

De cara a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2025, si no es produeix un avançament electoral, hi ha temps encara de rectificar polítiques, de modificar estratègies, de tornar, en certa manera al 2017. La independència només arribarà si hi som tots. Si això no es produeix, pot comportar una reculada gairebé definitiva del moviment independentista que en tornaria a allunyar durant anys de la República catalana.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptor espanyol Antonio Escohotado:“Us proposo que us atureu un oment a reflexionar, ja que no coneixem una cosa simplement perquè la patim directament, sinó quan arribem a entendre d’on neix”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem Lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimarts, 30 de maig de 2023

"Quo vadis" ANC i partits independentistes? (Parlem de municipals, d'abstencions, de fragmentació, de divisió...)

 

Escric aquestes ratlles mentre escolto el president de la Generalitat, el Sr. Aragonès, dient-nos que “que ve el llop, que ve el llop...” donant per segur que “el llop” triomfarà en les properes eleccions espanyoles, predit l’apocalipsi i, ara sí, demanant la creació d’un front democràtic per “defensar Catalunya”.

Escepticisme...

Eleccions municipals 2023... Primer avís....

Si fem comparacions, les hem de fer amb les municipals del 2019, no amb altres cites electorals perquè desvirtuarien del tot la possible comparació. Tots els partits independentistes han perdut vots. També n’ha perdut el PSC que, malgrat ser el guanyador ha obtingut 55.000 vots menys. Només han millorat els seus resultats el PP amb 65.000 vots més. També han millorat Vox i PDeCat, evidentment perquè s’hi presentaven per primera vegada.

Els crits “que ve el llop” del nostre Molt Honorable president també han ressonat en aquestes eleccions. Si ens fixem únicament en els números, però, veurem que, en una gran part ,els vots que ha perdut Ciudadanos (més de 255.000) han anat a parar a PP i Vox (en total 179.680), és a dir que no és “que vingui el llop”, sinó que el llop ja hi era i ha modificat una mica el seu aspecte.

El més destacat és, sens dubte, la sonora bufetada de l’electorat als partits independentistes, que han perdut un total de 351.764 vots. La bufetada més forta, però és per a ERC, el partit més castigat pel vot independentista. ERC ha perdut un total de 302.754 vots, que representen més d’un 36% de pèrdua de vot en relació a les anteriors municipals. Ha passat de guanyar a Barcelona el 2019 a ser-ne la quarta força política amb la pèrdua de la meitat de regidors que tenia. També ha baixat a tota l’àrea metropolitana, amb l’excepció de Santa Coloma de Gramenet i ha perdut també les alcaldies de Tarragona i Lleida.

La CUP ha perdut 43.071 vots, el que representa un 25% de pèrdua de vot en relació al 2019. Finalment, Junts, tot i estar el menys perjudicat i haver guanyat a Barcelona, ha perdut un total de 6.419 vots. L’abstenció li ha afectat molt poc ja que la pèrdua de vot no arriba al 2%.  

No podem deixar de banda els resultats que s’han produït a la resta dels Països Catalans. La dreta del PP i l’extrema dreta de Vox han obtingut clares victòries al País Valencià. Ciutats com València, Elx, Castelló, Alacant... tindran governs de dretes. PP i Vox també arrasen a les Illes.

La pèrdua de vots de l’independentisme cal entendre-la com el primer avís seriós del votant cap als partits que en teoria el representen. El segon avís, si no es produeix un canvi polític de 180º, pot ser encara molt més dur el proper 23 de juliol en les eleccions avançades que ahir va convocar el president del govern espanyol Pedro Sánchez.

No només cal reflexionar pels darrers resultats obtinguts per l’independentisme parlamentari, a l’ANC li cal també una profunda reflexió.

Aquest mes de maig ha fet un any de les eleccions al nou Secretariat Nacional de l’ANC. Des de llavors l’Assemblea ha adoptat una línia d’actuació que no és la que li correspon, si més no, no és pel que va ser creada. L’ANC es va fundar com una organització política i social absolutament transversal. M’agradaria remarcar aquesta paraula “transversal”. Entre els associats, simpatitzants i seguidors de l’ANC hi trobaríem votants (i militants) de pràcticament totes les opcions polítiques de l’independentisme.

L’estratègia actual de l’Assemblea se centra, bàsicament, en l’anomenada “llista cívica”. La presidenta i Uriel Bertran estan fent, des de fa mesos, tot un seguit d’actes que tenen com a únic objectiu “vendre” les excel·lències de la llista cívica. L’estratègia va acompanyada d’un enfrontament directe amb tots els partits independentistes i “l’amenaça” de presentar aquesta llista en competència amb les altres llistes independentistes que es presentessin a les properes eleccions al Parlament.

L’estratègia d’enfrontament amb els partits polítics i la possible quarta llista independentista és l’antítesi del que hauria de ser l’Assemblea i del perquè va ser creada. És l’antítesi de la transversalitat. Representa crear un quart espai independentista que aplega o pot aplegar un sector de l’independentisme, però mai a la totalitat del moviment independentista, que és molt divers. Converteix l’Assemblea en una organització que fragmenta i divideix l’independentisme.

La prova la tenim en la darrera crisi de l’ANC. Cal reconèixer que no és la primera crisi que hagi tingut l’Assemblea, però és, sense cap mena de dubte, la més greu. Les dimissions al si del Secretariat Nacional han estat nombroses i conflictives. Els dies 13 i 17 de juliol s’han convocat eleccions parcials per cobrir 22 places vacants... VINT-I DUES!

Si la bufetada de les municipals als partits ha estat considerable, caldria reflexionar molt el que va passar entre el 18 i el 24 de maig en les votacions de l’Assemblea General. Segons l’ANC hi van participar un total de 2.523 associats. Si la xifra d’associats calculem que es troba sobre uns 38.000 (caldria també reflexionar sobre la gran quantitat de baixes produïdes en els darrers anys) el percentatge d’abstenció en aquestes votacions rondaria el 93%. Més encara, el Full de Ruta definitiu es va aprovar amb una participació que no va arribar als 1000 socis... al voltant d'un 97,5% d’abstenció.

Si l'abstenció a les municipals la considerem un avís als partits independentistes, com cal entendre una abstenció entre el 93 i el 97% a les votacions de l'Assemblea?

Urgeix, doncs, aquesta profunda reflexió dels principals representants del moviment independentista. Els primers, evidentment, els partits polítics, tots. Però també cal que l’Assemblea faci una profunda reflexió sobre quin és i quin hauria de ser el seu paper dins del moviment i si la seva estratègia actual afavoreix la unitat o provoca encara més fragmentació.

Com a un dels 200 convocants de la Conferència Nacional per l'Estat Propi del 2011. Com a membre del primer Secretariat Nacional de l'ANC el 2012 i com a vicepresident del 2013 al 2015, em dol profundament el rumb que que ha pres l'Assemblea. "Jo sóc Assemblea",  ho he dit i encara ho mantinc perquè seria inimaginable que la millor eina de què disposa el moviment independentista, l'eina que va néixer per aconseguir la unitat del moviment, acabés esdevenint un element més de divisió entre independentistes.

De cara a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2025 (si no es produeix un avançament electoral) hi ha temps encara de rectificar polítiques, de modificar estratègies, de tornar, en certa manera al 2017. La independència només arribarà si hi som tots. Si això no es produeix, si l’independentisme arriba fragmentat i dividit a les properes eleccions autonòmiques la reculada podria esdevenir gairebé definitiva i ens allunyaria, potser per dècades, de la independència i de la República catalana del moviment independentista que en tornaria a allunyar durant anys de la República catalana.

dimecres, 24 de maig de 2023

El doctor Moisès Broggi (Notícia de la setmana LA CLAU de la nostra història 23/05/2023)

 


Notícia de la setmana (LA CLAU de la nostra història 23/05/2023)

La notícia de la setmana ens la porta en Marc Pons a elnacional.cat amb el títol “Neix Moisès Broggi, creador del primer servei d’urgències mèdiques 24 hores”

El 18 de maig de 1908, fa 115 anys, a Barcelona, naixia Moisès Broggi i Vila, prestigiós metge cirurgià que va fer dues extraordinàries aportacions a la professió mèdica i a la societat catalana. En plena Guerra Espanyola (1936-1939) va ser el creador del primer servei d’urgències mèdiques 24 hores de la península Ibèrica. Aquest servei es va posar en funcionament des de l’Hospital Clínic de Barcelona, a partir dels bombardejos per saturació (contra objectius civils) que perpetraven les aviacions del bàndol rebel (del règim nazi alemany i del règim feixista italià).

La segona gran aportació del doctor Broggi a la societat catalana de l’època va ser la creació dels hospitals de campanya. Aquests hospitals, situats a primera línia del front republicà de guerra, estaven dotats de quiròfans, estaven permanentment proveïts de sang (els bancs de sang mòbils havien estat inventats pel metge català Frederic Duran i Jordà), i s’hi practicaven les tècniques quirúrgiques més avançades de l’època (el tractament quirúrgic que havia inventat el metge català Josep Trueta). Els hospitals mòbils del doctor Broggi van salvar la vida de milers de soldats republicans, que d’altra manera haurien mort dessagnats o gangrenats.

En acabar la guerra, els doctors Trueta i Duran es van exiliar, i van ser contractats pel govern britànic per posar en pràctica els seus coneixements en medicina de guerra. Per la seva personal contribució a la victòria militar aliada, van ser reconeguts i condecorats. En canvi, el doctor Broggi es va quedar a l’Estat espanyol i va ser depurat pel règim franquista. Va ser sotmès a un consell de guerra i va ser inhabilitat per al servei públic. No obstant això, va continuar la seva tasca professional en la medicina privada, i en el decurs dels anys va ser reconegut pels seus companys metges catalans i condecorat pel govern de Catalunya.

Al llarg de la seva carrera va ser President de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges i membre fundador de l'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1985.

Sempre va mantenir el seu compromís amb el país i amb el catalanisme. Ja amb cent anys d’edat, el 2009 es va adherir a Reagrupament. Va ser un dels signants de la Conferència Nacional del Sobiranisme. El 2010, conjuntament amb Heribert Barrera i amb el doctor Oriol Domènech, va signar un manifest polític que feia una crida a la unitat independentista de cara a les eleccions al Parlament. Partidari sempre de la unitat de l’independentisme, va donar suport a la Conferència Nacional per l’Estat Propi del 2011 i a l’Assemblea Nacional Catalana el 2012.

La massacre d'Elna 1285. La història de Catalunya dia a dia. El doctor Moisès Broggi

 LA CLAU de la nostra història. Programa 231, emès el 23 de maig de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 231

Diumenge passat, 21 de maig, a Elna, comarca del Rosselló, va tenir lloc la commemoració del Setge d’Elna també anomenat “La massacre d’Elna”. Des del 2009, cada any en aquest poble del Rosselló, es commemora el Dia de la Memòria per complir amb el deure de memòria històrica en honor a les víctimes de l’imperialisme francès i de l’heroïcitat de la resistència catalana.

El novembre de 1282 el papa Martí IV va excomunicar Pere el Gran, i el març de 1283 el va desposseir de tots els seus regnes, que, l’agost d’aquell any, van ser adjudicats al rei francès Carles I d’Anjou fill del rei Felip III de França. Aquell mateix any, el Papa va declarar una croada contra Pere el Gran.

El 1285, després d’alguns intents fallits, els francesos van entrar pel territori rossellonès de Jaume II de Mallorca que, per pacte, estava obligat a deixar pas franc. Tot i l'alineació de Jaume II amb els francesos, la població del Rosselló es va resistir a la invasió croada. Els primers combats amb els croats van tenir lloc al setge de Salses, on van caldre tres assalts per conquerir la ciutadella.

Després de la rendició de Perpinyà, l’exèrcit croat va trobar una forta oposició a la ciutat d’Elna on s’havia congregat bona part de la població del Rosselló. Finalment, es van refugiar a la catedral de Santa Eulàlia. Tots els resistents van ser exterminats i la vila cremada per les tropes franceses.

La massacre perpetrada pels invasors va ser magníficament descrita i comparada pel cronista Bernat Desclot i confirmada posteriorment per Ramon Muntaner i, sobretot, per un francès, Guillaume de Nangis que va reportar-ne l’extermini i com el legat papal va incentivar-ne la crueltat.

A la làpida erigida al jardí del claustre en els 700 anys de la massacre i reproduint el relat de Bernat Desclot,  s’hi pot llegir: “Varen prendre la vila i van matar tots els homes i forçaren totes les dones que hi havia fins i tot sobre l'altar. Els francesos enderrocaren totes les cases, no hi quedà gairebé una pedra sobre l'altra, despullaren les esglésies i hi calaren foc, i cremaren tota la vila i després la deixaren estar. Partiren d'aquí tots junts amb gran goig i alegria.”

El manifest d’enguany en dius que “En el Dia de la Memòria desenvelem la història amagada dels nostres monuments, denunciem l’ocultació del nostre passat, l’afany continu d’eradicació de la nostra llengua, les persecucions físiques i psíquiques durant segles per fer-nos tornar francesos i ben entès retem homenatge als qui van resistir, als herois matats per llur fidelitat a Catalunya, i més generalment honorem a l’encop la memòria de les víctimes dels imperialismes de la barbàrie, tant al segle XIII com al segle XX i actualment.”

Final

Frase de la setmana del poeta i dramaturg andalús Federico García Lorca

“Esperant, el nus es desfà i la fruita madura”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!


dimarts, 23 de maig de 2023

"LLENGUA I IDENTITAT NACIONAL", conversa amb Jordi Martí Monllau i Gerard Furest

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 22 de maig de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès


Convidats

Jordi Martí Monllau, professor, filòsof i lingüista. Col·laborador habitual de la revista digital de cultura Núvol i de l’Unilateral. Membre de la comissió de Llengua de la Intersindical i vocal de Llengua d’aquest sindicat a les Terres de l’Ebre. Blog Filosofia i vida. Autor de “Llengua i identitat nacional”

Gerard Furest, Filòleg, professor, de secundària, Coordinador lingüístic de la Intersindical Educació

Davantal

Per ser català s'ha de pagar un petit, petitíssim, peatge: parlar la nostra llengua. Mai no hem preguntat a ningú de qui és fill ni on va néixer, sempre hem cregut que qui parla català és català, i s'ha acabat el bròquil. Si no tenim llengua no tenim res, i és que l'única cosa que tenim és la llengua". Així s’expressava el 2008 el que va ser director de TV3, el periodista Joan Oliver.

Un any abans, el 2007, l’enyorada Patrícia Gabancho publicava el llibre “El preu de ser catalans”. Entre les pàgines d’aquest llibre hi navega un vaixell que entre tots hem carregat amb un molt de la nostra insensatesa i estupidesa; un vaixell que hem anat formant amb les nostres pròpies contradiccions i renúncies. Un llibre que hauria de ser de capçalera per a tots els catalans. Entre altres, Patrícia escrivia:

"No hi ha identitat que no tingui com a referent una llengua. No hi ha identitat sense llengua." “Les llengües són també política, perquè són identitat, i perquè la identitat cohesiona els pobles i els pobles aguanten els Estats.”

El procés d’assimilació i de substitució lingüística, per tant, de substitució nacional, fa segles que dura. Encara que sembli un contrasentit, el procés s’ha accelerat en la darrera dècada quan l’independentisme ha esta més present i fins i tot majoritari electoralment; amb el pretès objectiu d’augmentar la base social favorable a la independència, calia desprendre’s del llast que representen els elements "identitaris" com la llengua i la cultura. Per això, ja en els temps del tripartit, es va començar a insistir en eslògans com “pluja fina”, “sobiranisme pràctic” “patriotisme social, independentisme social”. Calia amagar els valors que componen una identitat nacional. De fet, tan la paraula identitat, identitari, nacionalisme... han estat pràcticament abolides del vocabulari independentista i denigrades al màxim.

El nostre convidat d’avui ens recorda que “un procés independentista és un procés d’alliberament nacional. Volem la independència perquè som i volem continuar sent, i som catalans perquè parlem català. Sense la seva llengua, Catalunya seria alguna cosa, però no la cosa que és. Seria una altra Catalunya, que no apel·laria als catalans que actualment ho som, del que ho fan la resta de pobles i nacions del món. Aquesta altra hipotètica Catalunya seria, però aquesta altra Catalunya ja no seríem nosaltres.”

El 1981, Salvador Espriu va escriure una carta dirigida als mestres de Catalunya en motiu de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. Ens quedem amb aquestes paraules: “Si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins a l’últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana, la prenem de l‘epíleg del llibre de Jordi Martí:

“Ja no hi ha generacions a les quals esperar i delegar. Ens han posat davant del dilema de triar entre vergonya i penediment o revolta, desobediència i dignitat. La decisió és ara”.

Marxem com sempre amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina

dijous, 18 de maig de 2023

La vil·la romana de Munts i l'emperador Adrià (Notícia de la setmana LA CLAU de la nostra història 16/05/2023)

 Notícia de la setmana (LA CLAU de la nostra història 16/05/2023)

La notícia de la setmana ens la porta Aura Farran Llorca al suplement de cultura del diari ARA amb el títol de “La vil·la amb vistes al mar on podria haver viscut l’emperador Adrià”.

Molt propera a la platja d’Altafulla, en un marc natural incomparable trobem les restes de la vil·la romana de Munts. Les vil·les romanes eren llocs de residència i alhora productives, ja que eren explotacions agrícoles i ramaderes. Els Munts data de principis del segle II i formava part de la ciutat de Tàrraco, encara que es trobés ubicada a la perifèria. Té una particularitat respecte a altres vil·les i és que està orientada a ser una àrea de residència sumptuosa d’unes dimensions i un luxe excepcional i la part agrícola queda en un segon terme.

La casa tenia com a mínim dues plantes, amb un pis superior que es distribuïa al voltant d’un gran pati interior que tenia al centre un estany amb peixos. En aquest pis hi havia les habitacions més nobles i una galeria amb vistes al jardí i al mar. A la planta de baix hi havia més habitacions i un gran menjador, el triclini, i seguia després amb un passadís obert al jardí, que estava ordenat en terrasses que portaven fins als banys, una piscina descoberta i latrines.

De l’esplendor de la casa ens en podem fer una idea gràcies a les restes que encara es conserven, amb pintures a les parets i els paviments amb mosaic, en un conjunt luxós que completaven escultures, fonts, estanys artificials, columnes i placats de marbres d’importació que embellien els espais.

Tenint en compte les característiques de la vil·la, ens hem d’imaginar que amfitrions i hostes gaudien d’una vida còmoda. Segons l’arqueòleg Josep Anton Remolà “aquesta arquitectura estava pensada per ser l’escenari ideal perquè un aristòcrata fes el que habitualment feia quan estava en una vil·la, descansar, que l’esclau li llegís la correspondència o poesia, fer passejades pel jardí o anar de cacera, un dia a dia que als matins es completaria amb les funcions públiques que eventualment pogués tenir a Tàrraco, ja que formava part de l’elit que ocupava els càrrecs de poder i econòmics”. A la tarda, gaudiria dels banys per relaxar-se i després aniria cap al triclini a gaudir d’un banquet amenitzat per lectors, músics i ballarins.

L’esplendor de la vil·la està relacionada amb la visita a Tàrraco de l’emperador Adrià, l’hivern dels anys 122-123. Un dels punts que sustenten la teoria que l’emperador Adrià va viure als Munts és la presència d’un gran mitreu, el centre de culte mitraic, El mitraisme és una religió en la qual només els iniciats podien participar del culte i conèixer-ne secrets i la persona que s’hi volia iniciar havia de superar una sèrie de proves.

El seu ritus principal era el banquet que se celebrava dins dels mitreus. Segons Josep Anton Remolà, “aquest edifici no encaixa dins d’una vil·la. Estan en llocs on hi ha una forta presència de funcionariat civil o militar romà, però no està en vil·les, i menys amb aquestes dimensions.