La paradoxa catalana: defensar la llengua i acabar acusat de feixisme

La polèmica generada per unes declaracions de Brigitte Vasallo sobre el català ha tornat a posar damunt la taula un debat recurrent: el futur de la llengua i la manera com es parla d’ella en l’espai públic. Però, més enllà de la discussió lingüística, el que sorprèn és fins a quin punt encara es toleren discursos que trivialitzen o deformen la realitat històrica del català. 

Vasallo va afirmar que el català acabarà morint igualment i que podria ser recordat com una “llengua feixista”. La frase és tan provocadora com absurda. Les llengües no són feixistes ni democràtiques. De la mateixa manera que una llengua no és ni més maca ni més lletja, ni més suau ni més dura, ni més fàcil ni més complicada que una altra, tampoc pot ser feixista, ni socialista, ni comunista, ni nacionalista, ni independentista. Les ideologies pertanyen a les persones i als projectes polítics, no als sistemes lingüístics. Si seguíssim aquesta lògica, també hauríem de dir que l’alemany és una llengua nazi o que el castellà és una llengua franquista. I ningú amb un mínim de rigor intel·lectual sostindria una cosa així.

Encara resulta més sorprenent que aquestes declaracions no es fessin en un espai marginal, sinó en una cadena de ràdio catalana i, a més, en la que té més audiència del país. És a dir, en un mitjà amb una enorme capacitat d’influència en l’opinió pública. Que en aquest context es normalitzi un discurs que presenta el català com una llengua potencialment “feixista” és  preocupant i inquietant.

El problema d’aquest tipus d’afirmacions no és només la seva inconsistència, sinó també el context històric que ignoren. El català no és una llengua dominant ni hegemònica: és una llengua que durant segles ha estat perseguida, marginada o relegada a l’àmbit privat. Durant el franquisme -i no només-, per exemple, va ser exclosa de l’escola, de l’administració i de bona part de la vida pública. Dir avui que el català pot ser una llengua “feixista” no és només un error conceptual; és també una banalització de la història.

Aquesta distorsió del debat s’ha fet visible també en polèmiques recents, com la generada per una exposició de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) que situava la frase “que aprenguin català” al costat d’expressions associades a discursos d’odi. Més enllà del cas concret, l’episodi il·lustra fins a quin punt es pot acabar invertint el relat: es presenta els parlants d’una llengua minoritzada com si fossin els agressors, i no pas com una comunitat que històricament ha patit persecució i subordinació. Equiparar la defensa del català amb discursos d’exclusió banalitza l’odi real i contribueix a reforçar un relat clarament catalanòfob.

La figura de Brigitte Vasallo tampoc és aliena a la controvèrsia. Des de fa anys s’ha convertit en una veu especialment crítica amb el catalanisme lingüístic, sovint des d’una retòrica que presenta el català com una llengua associada a privilegis socials o a identitats excloents. Aquest discurs, vinculat sovint a la reivindicació del “xarneguisme”, ha estat percebut per molts sectors com una caricatura simplista de la realitat catalana.

La paradoxa és evident. La Catalunya actual està plena de catalanoparlants que són fills o nets d’immigrants procedents d’altres parts d’Espanya o del món. El català, lluny de ser una llengua d’elit, ha estat sovint un instrument d’integració i de mobilitat social. Presentar-lo com una eina d’opressió és ignorar deliberadament aquesta realitat.

Aquest tipus de discurs encaixa també amb el que alguns analistes han definit com el “bilingüisme vassall”: l’actitud segons la qual molts catalanoparlants assumeixen que han de canviar immediatament al castellà per educació, per comoditat o per evitar conflictes. Aquesta conducta, sovint presentada com una mostra de tolerància, té una conseqüència clara: la subordinació progressiva del català.

La polèmica es va amplificar encara més quan, davant l’allau de crítiques, el programa va tornar a convidar Vasallo sense que es produís cap rectificació clara. Les seves paraules continuaven sent les mateixes i el presentador va evitar desautoritzar-les o demanar disculpes, limitant-se a relativitzar la controvèrsia. El resultat és revelador: allò que havia començat com una provocació acabava convertint-se en un discurs validat des dels mateixos micròfons que l’havien difós.

Aquest tipus de reacció respon a un patró cada cop més habitual. Quan esclata la polèmica, arriben matisos o excuses que pretenen rebaixar la tensió però que rarament afronten el problema de fons. Les explicacions posteriors de Vasallo o les rectificacions de l’ICIP van en aquesta mateixa direcció: intenten suavitzar la polèmica sense reconèixer realment l’error conceptual. Però el mal ja està fet.

Des de fa temps s’està construint un fals relat que pretén ridiculitzar o deslegitimar les polítiques de normalització lingüística i criminalitzar les accions en defensa de la llengua. Quan la protecció, el foment i la defensa d’una llengua minoritzada es presenten com una forma d’intolerància, el que hi ha al darrere té un nom molt clar: catalanofòbia.

En definitiva, el debat generat per les paraules de Vasallo o l’actuació de l’ICP diu molt menys sobre el català que sobre l’estat del debat públic a Catalunya.. El futur del català dependrà, sobretot, de la voluntat de la societat de continuar fent-lo servir amb normalitat i sense complexos. Perquè les llengües no moren perquè algú ho pronostiqui; moren quan els seus parlants deixen de creure-hi i deixen de fer-les servir

Joves, llengua i futur: el relleu ja és aquí

 

Aquest mes de gener m’ha regalat una injecció inesperada —i necessària— d’ànim, positivisme i confiança. Enmig d’un procés de desnacionalització constant, de discursos derrotistes i mirades curtes, he vist clar que el país no està vençut. Es mou. I ho fa, sobretot, gràcies als joves.

 En temps de discursos derrotistes i mirades curtes, he pogut comprovar que, malgrat tot, hi ha un país que es mou. I es mou gràcies als joves.

Ho vaig constatar en una xerrada sobre el passat, el present i el futur de la llengua amb més de dos-cents alumnes de batxillerat d’un institut de Molins de Rei. Davant d’un relat que sovint els presenta com a desconnectats o indiferents, vaig trobar joves crítics, amb preguntes intel·ligents i un esperit obert i constructiu. Volien entendre què ens ha passat, on som i què cal fer per garantir la continuïtat de la llengua. Aquella sala plena  era, en si mateix, una resposta clara a qui dubta del compromís de les noves generacions i  una esmena a la totalitat al discurs del derrotisme.

La presentació del segon Correllengua Universitari va reafirmar aquesta sensació. Joves organitzats, valents i compromesos amb la llengua, la cultura i el país. No com un exercici simbòlic, sinó com una eina de resistència i de construcció nacional. Perquè entenen que la llengua és eina de cohesió, de futur i de llibertat. El jovent pren el relleu.

I encara amb més força ho fa amb el Correllengua Agermanat. Una iniciativa impulsada i organitzada també per joves, que combina esport, festa, reivindicació i lluita col·lectiva. Un projecte ambiciós que vol recórrer corrent els Països Catalans. Córrer el país per cosir-lo, per fer-lo visible, per reivindicar-lo sencer. Festa i lluita, cultura i acció. Un símbol potent d’un poble viu, que no s’atura i que es reconeix en moviment. Un poble que no s’amaga ni s’excusa.

Davant els intents constants d’arraconar la llengua, de fragmentar el país i de normalitzar la renúncia; davant d’un procés de desnacionalització persistent els joves responen col·lectivament i no pas amb resignació sinó amb organització i acció ºcol·lectiva. No amb silenci, sinó amb veu pròpia. Hi ha relleu generacional perquè hi ha consciència política i compromís actiu.

Tot plegat envia un missatge clar i esperançador: hi ha relleu generacional Que ningú no ens vengui la fi del català ni la derrota del país com a inevitables. Hi ha consciència. Hi ha futur. I, el que és més important, hi ha un poble que continua avançant, amb empenta jove i mirada llarga.

7 de febrer: no és només pels trens, és pel futur

El dia 7 hi haurà dues manifestacions. Trieu la que vulgueu. Jo, com molta gent, aniré a la del migdia. No perquè sigui millor ni més legítima que l’altra, sinó perquè el missatge de fons és compartit: això no va només de trens. Tot i que, és clar, també va de trens.

Els trens —Rodalies, retards, avaries, excuses reciclades— són el símptoma més visible d’un problema molt més profund. Cada incidència no és un accident puntual, sinó la confirmació d’un model que fa anys que fa aigües. Un model on Catalunya paga, espera i calla. I quan no calla, molesta.

Però reduir-ho tot als trens seria fer trampes. Avui són les vies, ahir la sanitat, demà la llengua, l’escola o l’habitatge. Sempre la mateixa lògica: decisions lluny, decisions colonialistes, responsabilitats difuses i cap conseqüència real per a qui gestiona malament. Dins d’Espanya, aquesta és la norma. I no sembla que tingui remei.

A la tarda n’hi ha una altra, de manifestació. És una contramanifestació? No ho sé. Però com a mínim és sospitosa de ser-ho. Convocada amb presses i dos dies més tard, amb un relat molt més descafeïnat i amb aquella olor coneguda “això no va de política” que acostuma a aparèixer just quan la política fa massa nosa. Potser és casualitat. O potser no.

Per això cal dir-ho clar: l’única oportunitat real que tenim per construir un país decent —eficient, just i pensat per a la gent que hi viu— és disposar d’un estat propi. No per orgull ni per romantitzar banderes (que també...), sinó també per la llengua, per l’educació, per la sanitat i per una qüestió pràctica: poder decidir i respondre. Fer-ho bé… o pagar-ne el preu.

El 7 de febrer no sortim només per uns trens que no arriben. Sortim per un futur que tampoc arriba si continuem esperant que algú altre ens el resolgui. Trieu la manifestació que vulgueu, però sobretot cal entendre per què hi som.

Jo aniré a la del migdia.

 

Rodalies: Quan dependre de l’Estat té conseqüències

El col·lapse recurrent de Rodalies no és una anomalia ni un accident puntual. És la conseqüència lògica d’un abandonament estructural sostingut durant dècades per part de l’Estat espanyol. Cada incidència, cada jornada de caos ferroviari, no fa més que confirmar una realitat incòmoda: Catalunya pateix un dèficit crònic d’inversió en infraestructures que no respon a cap fatalitat tècnica, sinó a una decisió política reiterada.

Les xifres són demolidores. Entre 2010 i 2023, l’Estat ha executat poc més de la meitat de la inversió ferroviària pressupostada a Catalunya. Milers de milions anunciats que mai no han arribat a vies, catenàries ni estacions. El resultat és una xarxa envellida, saturada i incapaç d’absorbir la demanda d’un país densament poblat i econòmicament actiu.

Quan es mira cap a Europa, el contrast és encara més vergonyós. Països com Àustria, Alemanya o França inverteixen entre tres i quatre vegades més per habitant en ferrocarril que Espanya, i ho fan prioritzant els serveis de proximitat i regionals, no només l’alta velocitat. Allà, el tren és una eina de cohesió social. Aquí, un aparador polític.

+

Aquest abandonament no es pot separar del dèficit fiscal que Catalunya arrossega des de fa dècades. El país aporta molt més del que rep, i aquesta asimetria es tradueix en serveis públics infrafinançats i infraestructures col·lapsades. No falten diners: falta voluntat que aquests diners tornin on es generen.

I davant de tot això, la pregunta és inevitable: com és possible que encara hi hagi qui cregui que les solucions vindran de l’Estat espanyol? Quantes promeses incomplertes més calen? Quants plans anunciats sense execució? Quants usuaris atrapats cada matí en andanes plenes?

Esperar que Madrid resolgui el problema de Rodalies és insistir en una ficció que fa anys que no se sosté. Dins de l’Estat espanyol, Catalunya no té futur en termes de gestió eficient, inversió justa ni sobirania sobre les seves infraestructures. No hi ha cap incentiu perquè l’Estat canviï un sistema que li resulta còmode.

Rodalies no és només un servei ferroviari deficient. És el reflex quotidià d’una relació esgotada. I potser ha arribat el moment d’entendre que continuar esperant solucions d’on mai no han arribat no és prudència: és resignació.

Quan la inclusió esdevé renúncia. (A propòsit d’"Els altres catalans")

La proposta de convertir Els altres catalans en lectura curricular obligatòria a les escoles i instituts de Catalunya no és una iniciativa neutra ni innocent. Presentada com un gest d’inclusió i de reconeixement de la diversitat, amaga en realitat una operació ideològica més profunda: la normalització de l’assimilació lingüística, cultural i nacional de Catalunya a l’Estat espanyol.

El problema no és que el llibre existeixi, ni que es pugui llegir, comentar o contextualitzar críticament. El problema és convertir-lo en relat prescriptiu, com si fos una clau adequada per entendre la Catalunya actual. No ho és. I no ho és perquè parteix d’un esquema que dissol la catalanitat en una idea abstracta de convivència, on la llengua, la cultura i la identitat pròpies deixen de ser eixos vertebradors per convertir-se en elements opcionals.

La noció dels “altres catalans”, tal com s’ha utilitzat políticament durant dècades, no qüestiona l’hegemonia real del castellà ni la subordinació estructural del català. Al contrari: la legitima. Si tothom és català independentment de la llengua que fa servir, de la cultura que practica o del projecte col·lectiu amb què s’identifica, llavors la llengua catalana deixa de ser necessària com a espai de cohesió. I una llengua que no és necessària arrossega, inevitablement, la pèrdua progressiva de la cultura i de la identitat que expressa.

Fer d’aquest relat una lectura obligatòria transmet als alumnes un missatge molt concret: que la integració no passa per incorporar-se a la llengua, la cultura i la identitat del país, sinó que és el país qui s’ha d’adaptar permanentment a la llengua, la cultura i la identitat dominants. Això no és inclusió; és assimilació en una sola direcció, i sempre és la mateixa comunitat la que acaba cedint espai simbòlic, cultural i nacional.

L’escola no pot ser l’espai on es blanquegi aquesta renúncia. Convertir Els altres catalans en lectura curricular sense un marc crític fort equival a institucionalitzar la idea que el català —i amb ell la cultura i la identitat que vehicula— és secundari, negociable, accessori. Que pot ser reconegut de manera simbòlica, però no viscut com a llengua, cultura i identitat de cohesió, de promoció social i de projecte col·lectiu.

A més, aquesta proposta ignora el context actual. Avui el català no és la llengua habitual de molts joves, ni als patis, ni a les xarxes, ni sovint a les aules. Davant d’aquesta situació, reforçar un relat que justifica la desvinculació lingüística, cultural i identitària com a progrés social és una irresponsabilitat pedagògica.

No és casual que ja als anys seixanta hi hagués veus que advertien d’aquest perill. L’article que Manuel de Pedrolo va escriure sobre Els altres catalans, recollit a Prosa de combat, continua sent avui una lectura imprescindible. Pedrolo hi assenyala amb lucidesa que un discurs d’integració que no situa al centre la llengua, la cultura i la identitat catalanes no integra: desactiva. I alerta que convertir la renúncia a aquests elements en virtut moral és una forma sofisticada de submissió.

Per això, Els altres catalans pot tenir interès com a document històric, com a testimoni d’una època concreta, però no pot ser elevat a relat normatiu del present. Fer-ho és perpetuar una visió de Catalunya que accepta la dilució de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat com a preu inevitable de la convivència.

Si volem una escola que formi ciutadans crítics, conscients i lliures, no podem imposar lectures que converteixin la desaparició progressiva d’una llengua, d’una cultura i d’una identitat en un acte de civisme. La convivència real no s’edifica sobre la renúncia, sinó sobre el reconeixement ple. I aquest reconeixement comença, necessàriament, per allò que ens fa existir com a comunitat.

 

Parlar català davant del poder també és un acte polític

Us imagineu una notícia que digués: «Un ciutadà francès ha declarat avui en francès a París davant del tribunal de la seva regió»? La rellegiríem pensant que ens hem perdut alguna cosa. No pas perquè sigui sorprenent, sinó perquè seria ridículament banal. Tan banal que només podria aparèixer en un diari d’humor absurd… o en un país que ha perdut tota noció de la normalitat.

Perquè aquí, al nostre “país piruleta” —definició tan encertada com dolorosa, Furest dixit—, la normalitat és una raresa i la dignitat lingüística és rebuda amb aplaudiments. Parlar català davant d’un tribunal, d’un jutge o d’una autoritat de l’Estat no és un dret exercit amb naturalitat, com hauria de ser, sinó un acte que mereix reconeixement públic, editorials i elogis. No perquè sigui excepcional en si mateix, sinó perquè ho és en el context d’una anomalia estructural que fa dècades que arrosseguem.

I el més incòmode de tot plegat és que aquesta celebració està plenament justificada. Gestos com els de Joan Laporta són encara avui profundament anormals (i necessaris!). Anormals perquè trenquen una inèrcia feta de renúncies, de traduccions preventives i de submissió educada. En un país normal, ningú no seria notícia per parlar la seva llengua. Aquí, fer-ho continua sent un acte que incomoda, que molesta i que obliga l’altre a recordar que el conflicte existeix.

La paradoxa arriba al seu punt més grotesc quan recordem com, en el judici més important de les seves vides, els nostres representants polítics —jutjats per haver posat urnes— van optar majoritàriament per declarar en la llengua de l’Estat que els havia detingut, empresonat i jutjat. La llengua del poder, la llengua del tribunal, la llengua d’una condemna escrita abans d’escoltar-los. Tot molt pragmàtic, tot molt assenyat, tot molt comprensible. I, tanmateix, devastador.

Perquè en aquell gest hi havia molt més que una decisió pràctica: hi havia la renúncia a convertir la llengua en part del conflicte polític que, de fet, ja ho era. La llengua, com sempre, havia de molestar el mínim possible. No fos cas que algú se sentís incòmode. No fos cas que el jutge hagués de posar-se uns auriculars. No fos cas que el sistema hagués de reconèixer, ni que fos durant uns minuts, que no és neutral.

Mentrestant, l’enemic —amb la seva habitual cortesia institucional— et demana que, si us plau, parlis en castellà. No és per imposar res, és per facilitar. Per entendre’ns tots. És l’educació exquisida de qui mai no ha hagut de canviar de llengua per ser escoltat. La pedagogia amable del domini, que et convida a adaptar-te mentre et recorda qui mana.

Aplaudim Laporta perquè fa el que hauria de ser automàtic. Escrivim editorials (Partal) perquè algú ha estat capaç de no traduir-se a si mateix. Ens sembla valent algú que simplement no ha demanat permís. Potser el problema no és que ho celebrem, sinó que encara ho necessitem. El dia que parlar català davant del poder no sigui notícia, ni heroisme, ni activisme, sinó rutina administrativa, potser aquell dia deixarem de viure en un país piruleta. Fins aleshores, continuarem convertint la normalitat en gesta i la dignitat en excepció.

El català davant el mirall: tres fractures que no podem ignorar

Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023 situen el català davant d’un mirall incòmode però necessari. Ja no es tracta d’una davallada puntual ni d’un desgast anecdòtic. És la constatació d’un procés sostingut i profund que fractura la llengua en tres dimensions —territorial, generacional i social— i que, si no s’aborda amb valentia, pot acabar desdibuixant el paper del català com a llengua de cohesió i vertebració nacional.

La fractura territorial és avui insalvable si no es prenen mesures decidides. A les Terres de l’Ebre, el català és encara la llengua majoritària i habitual (66,8%), igual que a les Comarques Centrals (59,6%) i a Ponent (51,1%) encara que en menor implantació. En aquestes zones, la llengua conserva vitalitat perquè continua sent percebuda com a útil, identitària i arrelada. Però la realitat canvia radicalment quan ens desplacem cap al litoral i, especialment, cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on només un 24,7% de la població declara fer-la servir de manera habitual. Aquesta dada és especialment preocupant si tenim en compte que més de la meitat de la població de Catalunya viu a l’AMB. Si el català és residual on es concentra el gruix demogràfic, econòmic i cultural del país, ens trobem davant d’una crisi de centralitat lingüística.

La fractura generacional tampoc no pot ser ignorada. La llengua es manté amb força entre les persones majors de 65 anys, però s’ensorra entre els joves. Entre els 15 i els 29 anys, l’ús habitual del català se situa entre el 18% i el 22%, i pot arribar a caure fins al 12–15% a l’AMB. Aquesta és, probablement, la dada més greu. Una llengua sense joves és una llengua sense relleu, sense transmissió ni futur. La paradoxa és evident: els joves coneixen la llengua —la competència lingüística és molt alta— però no l’utilitzen. No perquè la rebutgin, sinó perquè la perceben com una llengua prescindible en la seva vida quotidiana. Si el català no és la llengua de les relacions socials espontànies, si no és present a les amistats, a les xarxes socials, a la cultura de consum, difícilment es mantindrà viu.

La tercera fractura, la social, confirma aquest desplaçament. La llengua retrocedeix justament en els àmbits que sostenen el dia a dia: només entre el 30 i el 33% de les famílies transmeten el català com a llengua habitual a casa; entre amics, l’ús baixa al 28–30%; i en l’àmbit comercial només un 36,4% dels clients són atesos en català, una davallada clara respecte al 42% del 2018. L’escola, sovint presentada com a refugi de la llengua, tampoc és l’excepció: malgrat ser llengua vehicular, molts centres constaten que entre els alumnes el català és minoritari fora de l’aula. Els patis parlen castellà, i això ho diu tot.

Aquestes tres fractures —territorial, generacional i social— no són anecdòtiques. Són estructurals. I, si no es corregeixen, poden abocar el català a una pèrdua de funció social i, en conseqüència, a una marginació creixent. No parlem d’extinció immediata, però sí d’un retrocés sostingut que pot acabar convertint la llengua en un fet residual, vinculat a determinats territoris o perfils socioculturals.

Tanmateix, no tot està perdut. Encara hi som a temps. El coneixement de la llengua continua sent molt alt, i en molts territoris el català conserva certa força i presència. Per revertir la tendència, cal una acció col·lectiva i transversal. I “col·lectiva” vol dir tots i cadascun de nosaltres: ciutadans, famílies, joves, professionals, entitats, mitjans, empreses i, evidentment, administracions. La llengua no es defensa només amb lleis (que són necessàries i importants), sinó també —i sobretot— amb usos, actituds i decisions quotidianes.

El català ha sobreviscut a segles d’imposicions, de prohibicions i d’intents d’assimilació. Ara, el seu futur depèn no només de decrets i conflictes, sinó també de la voluntat col·lectiva de seguir fent-lo servir.

Depèn de nosaltres. I encara podem ser-hi som a temps.

Podeu trobar les taules comparatives entre el 2013-2023 clicant aquí