LES CLAUS DE BAUDOLINO
Cap a l'Orient: el viatge entre la història i la llegenda
Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...
El resum
Resum dels capítols 19-30
Els capítols 19-30 constitueixen un moment decisiu de Baudolino:
el protagonista abandona progressivament el món europeu conegut i inicia el
llarg viatge cap a Orient, en recerca del regne del Preste Joan. El recorregut
comença encara en un context històric recognoscible, amb Alessandria, Frederic
Barba-roja, Constantinoble i la Tercera Croada, però progressivament la
història es barreja amb les llegendes que Baudolino i els seus companys han
alimentat durant anys.
La mort de Frederic i els episodis relacionats amb el Grial mostren
novament la dificultat de separar els fets de les versions que se’n
construeixen. Els Reis Mags, les deu tribus perdudes d’Israel i el Sambatió
representen diferents exemples d’un mateix mecanisme: les tradicions omplen els
buits dels textos i, amb el temps, poden adquirir una aparença de veritat.
El viatge culmina amb l’arribada a Pndapetzim, un territori poblat
per éssers extraordinaris procedents de l’imaginari antic i medieval. Eco
recupera així figures descrites per autors com Plini el Vell i les transforma
en personatges d’un món narratiu que sembla haver sortit directament dels
llibres medievals.
El gran tema d’aquest bloc és, per tant, la desaparició progressiva de
la frontera entre història, llegenda i realitat. Baudolino havia imaginat
Orient a través dels llibres; ara entra físicament en un món que sembla
confirmar les seves fantasies. El viatge exterior es converteix també en un
viatge interior, perquè la recerca del Preste Joan acaba sent una recerca del sentit
de la seva pròpia vida.
LA GUIA COMPLETA
V. CAP A L’ORIENT: EL VIATGE ENTRE LA HISTÒRIA I LA LLEGENDA
Capítols 19-30
Els capítols 19-30 constitueixen un dels grans moviments narratius de Baudolino.
La novel·la abandona progressivament l’espai italià i europeu i inicia el llarg
viatge cap al món del Preste Joan. Però aquest desplaçament geogràfic és també
una transformació de la mateixa naturalesa del relat. A mesura que Baudolino i
els seus companys s’allunyen del món conegut, la frontera entre la història i
la llegenda es fa cada vegada més difícil de precisar.
El recorregut comença encara dins d’un espai històric perfectament
recognoscible: Alessandria, Frederic Barba-roja, Bizanci i la Tercera Croada.
Però progressivament apareixen el Grial, les relíquies, els Reis Mags, el
Sambatió i, finalment, els pobles extraordinaris de Pndapetzim. El viatge cap a
Orient es converteix així en un viatge cap als límits del coneixement
medieval.
No és casual que, en aquest tram, Baudolino trobi allò que havia
perseguit durant tant de temps: el rastre del Preste Joan. Però, quan finalment
s’hi acosta, el lector descobreix que el món imaginat als capítols anteriors no
coincideix exactament amb la realitat que esperaven trobar.
Eco porta fins a les últimes conseqüències una de les preguntes fonamentals de la novel·la: què passa quan els homes emprenen un viatge buscant un lloc que, abans d’haver-lo vist, ja han construït amb la seva imaginació?
1. Alessandria, la ciutat i el poder dels noms
El capítol 19 reprèn la qüestió d’Alessandria, però introdueix un element
que pot semblar secundari i que, en realitat, té una gran importància
simbòlica: el nom de la ciutat.
Baudolino intervé en la qüestió del nom i contribueix a modificar-lo.
Aquest episodi continua desenvolupant una idea que ja havia aparegut
anteriorment: posar nom a una realitat significa, en certa manera,
apropiar-se’n simbòlicament i donar-li una determinada identitat.
En una novel·la tan preocupada pel poder de les paraules, els noms mai no
són purament decoratius. El nom identifica, diferencia i ordena la realitat.
Una ciutat pot existir físicament abans de tenir una determinada denominació,
però el nom contribueix a convertir-la en una realitat política i simbòlica.
Aquesta preocupació pels noms prepara també un dels grans temes dels capítols posteriors: com podem saber què és una cosa quan només en coneixem el nom, la descripció o el relat que n’han fet els altres?
2. El retorn de Zòsim
El capítol 20 porta novament a escena Zòsim, el personatge que ja
havia demostrat la seva capacitat d’enganyar Baudolino i els seus companys.
El retrobament té una importància que va més enllà de l’aventura
concreta. Zòsim representa una mena de doble de Baudolino: tots dos són capaços
de manipular els relats, d’utilitzar la informació i de construir versions
interessades de la realitat.
La diferència és que Baudolino tendeix a fabular mogut per la curiositat,
la imaginació o el desig de crear alguna cosa; Zòsim, en canvi, utilitza
l’engany d’una manera molt més calculada.
El seu retorn recorda al lector que Baudolino viu en un món on no
només circulen històries, sinó també persones capaces de fabricar-les
deliberadament per obtenir-ne algun benefici.
La novel·la introdueix així una qüestió moral cada vegada més complexa: no totes les mentides tenen el mateix origen ni produeixen les mateixes conseqüències.
3. Les dolçors de Bizanci
El capítol 21 trasllada l’acció cap a Constantinoble, una ciutat
que Eco ja havia convertit en l’escenari inicial de la novel·la i que ara torna
a aparèixer en un altre moment de la vida de Baudolino.
Aquest retorn és significatiu perquè Constantinoble funciona com una mena
de frontissa entre dos mons. És una ciutat cristiana, però diferent de
l’Occident llatí; és europea i oriental alhora; és familiar i, al mateix temps,
extraordinàriament exòtica per als protagonistes.
Eco aprofita aquesta ambivalència per presentar Bizanci com un espai de
luxe, sofisticació, comerç, intriga i coneixement.
El contrast amb el món piemontès de Baudolino és enorme.
El protagonista descobreix una civilització molt més complexa del que
havia pogut imaginar des de la seva perspectiva occidental. La ciutat li
recorda que l’Europa medieval no era un món culturalment homogeni, sinó
un espai travessat per llengües, religions, tradicions i formes de vida
diverses.
Constantinoble també té una funció narrativa fonamental: és el punt des del qual el viatge cap a Orient esdevé real.
4. La mort del pare i el descobriment del Grial
El capítol 22 combina dues qüestions aparentment molt diferents: la
mort del pare de Baudolino i el descobriment del Grial.
La coincidència no és casual.
La mort obliga Baudolino a confrontar-se amb la pèrdua i amb la
fragilitat de l'existència, mentre que el Grial representa precisament el desig
contrari: la recerca d'un objecte capaç de transcendir la mort, el temps i la
desaparició.
El Grial entra així en la novel·la com un objecte carregat de
significats.
No és simplement una relíquia.
És també una promesa.
La seva força prové en bona part del fet que ningú no pot estar
completament segur d'haver-lo trobat. Com més difícil és demostrar-ne
l'existència, més poderosa esdevé la recerca.
Aquesta paradoxa serà decisiva més endavant.
El Grial no val tant perquè pugui ser posseït com perquè pot mantenir
viu el desig de buscar-lo.
En aquest sentit, Eco relaciona directament el Grial amb el Preste Joan. Tots dos són objectes o llocs que funcionen com a centres de gravetat de la imaginació dels personatges.
5. La Tercera Croada: la història entra en moviment
El capítol 23 introdueix un dels grans esdeveniments històrics de la
segona meitat del segle XII: la Tercera Croada.
Després de la conquesta de Jerusalem per Saladí l’any 1187, diversos
monarques europeus emprenen una nova expedició cap a Terra Santa. Entre els
seus protagonistes hi ha Frederic Barba-roja.
Eco aprofita aquest esdeveniment per tornar a situar Baudolino dins de la
gran història europea.
Però la Croada té també una altra funció: permet iniciar el viatge que
conduirà els protagonistes cap a Orient.
A partir d’aquest moment, la història real i la geografia llegendària
comencen a superposar-se cada vegada més.
La Croada és un fet històric, però per als protagonistes també representa
la porta d’entrada a les terres desconegudes que havien imaginat durant anys.
El viatge que havia començat als llibres es converteix ara en una experiència física.
6. Ardzrouni i la frontera entre Orient i Occident
Els capítols 24 i 25 se situen en bona part al territori del príncep
armeni Ardzrouni, una figura que introdueix els protagonistes en un món
polític i cultural diferent del de l’Europa occidental.
La cort d’Ardzrouni constitueix un espai de transició. Els personatges ja
no són pròpiament a Occident, però encara no han entrat en el món fabulós que
busquen.
Aquest espai intermedi és important perquè Eco hi concentra alguns dels
grans temes de la novel·la: les relíquies, la diplomàcia, les creences, els
interessos polítics i les diferents versions dels mateixos esdeveniments.
És també aquí on es produeix la mort de Frederic Barba-roja, un dels episodis més importants del llibre.
7. Frederic mor dues vegades
El capítol 25 és especialment significatiu perquè Baudolino contempla dues
versions de la mort de Frederic.
Aquesta duplicació no és simplement un recurs humorístic. Resumeix
magníficament la manera com Eco entén la història.
Hi ha el fet.
I hi ha les versions del fet.
La mort de l'emperador és un esdeveniment històric, però immediatament es
converteix també en un relat susceptible de ser interpretat, embellit i
modificat.
Baudolino, que ha passat tota la seva vida inventant històries, es troba
davant d'una situació en què la realitat sembla comportar-se com una de les
seves pròpies ficcions.
Frederic pot morir una vegada com a home i una altra vegada com a
personatge de la història.
Aquesta distinció és fonamental per entendre la novel·la: la història no conserva els morts tal com van ser, sinó tal com els relats posteriors els han reconstruït.
8. Els Reis Mags: la tradició com a construcció
El capítol 26 recupera un dels episodis que ja hem tractat en l'especial
dedicat als Reis Mags.
Baudolino i els seus companys arriben a una terra vinculada a la tradició
dels Mags i el protagonista aprofita aquesta trobada per intervenir en la
construcció d'una altra llegenda.
L'episodi és especialment interessant perquè els Reis Mags constitueixen
un exemple perfecte del mecanisme que Eco explora al llarg de tota la novel·la.
L'Evangeli de Mateu parla de «mags d'Orient», però no diu que fossin
tres, ni que fossin reis, ni que es diguessin Melcior, Gaspar i Baltasar.
Aquestes característiques són fruit d'una construcció tradicional posterior.
Eco converteix aquest procés en matèria narrativa.
El que havia estat una tradició literària i religiosa es converteix ara
en una experiència dels protagonistes.
La frontera entre allò que els llibres expliquen i allò que realment ha passat torna a desaparèixer.
9. Abcàsia: entrar en les tenebres
El capítol 27 introdueix un canvi radical d'atmosfera.
Els viatgers travessen Abcàsia, un territori fosc i desconegut en
què la percepció de la realitat es fa cada vegada més insegura. La foscor té
una funció simbòlica molt clara: els protagonistes s'estan allunyant dels
espais que poden controlar amb els seus coneixements i entren en un territori
on els mapes, els llibres i les certeses deixen de ser suficients.
Però Eco no utilitza la foscor només per crear una atmosfera d'aventura.
Enmig d'aquella foscor, Baudolino recorda la seva infantesa, el seu pare,
la seva mare i Colandrina. El viatge exterior provoca així un viatge
interior cap a la memòria.
La llunyania física fa aflorar el passat personal.
A mesura que Baudolino s'allunya de casa, la seva memòria de casa adquireix més força.
10. El Sambatió: la llegenda es converteix en geografia
El capítol 28 representa un dels moments més fascinants del viatge: l'arribada
al Sambatió, el riu mític relacionat amb les deu tribus perdudes d'Israel.
Ja havíem vist com Rabí Salomó associava aquestes tribus amb les terres
orientals. Ara aquesta tradició es converteix en una realitat geogràfica que
els protagonistes han de travessar.
Segons la llegenda, el riu arrossega pedres durant sis dies i s'atura
durant el sàbat. Aquesta característica fa que sigui gairebé impossible de
creuar: quan el riu s'atura, la llei religiosa impedeix als jueus emprendre el
viatge.
Eco transforma així una antiga llegenda en un problema narratiu
concret.
La història que havia servit per explicar per què les deu tribus no
havien estat trobades es converteix ara en un obstacle que els protagonistes
han de superar.
És una magnífica mostra del procediment d'Eco: una tradició literària deixa de ser simplement un relat i passa a funcionar com una realitat física dins de la novel·la.
11. Quan les llegendes es confirmen mútuament
El Sambatió permet entendre un dels mecanismes més sofisticats de Baudolino.
El Preste Joan és una llegenda.
Les deu tribus perdudes són una altra llegenda.
El Sambatió és una tercera tradició llegendària.
Eco les uneix fins al punt que cada una sembla donar credibilitat a
les altres.
Si les deu tribus existeixen, han de viure en algun lloc.
Si viuen en un territori remot, cal explicar per què ningú no les ha
trobat.
El Sambatió ofereix aquesta explicació.
I si el territori forma part del regne del Preste Joan, les tres
tradicions queden integrades en una mateixa geografia imaginària.
Aquesta és una de les grans lliçons de Baudolino: un conjunt de ficcions pot arribar a semblar coherent quan cada relat proporciona una explicació als buits dels altres.
12. Pndapetzim: l'entrada en el món de les meravelles
El capítol 29 marca finalment l'arribada a Pndapetzim, la terra
que funciona com una mena d'avantsala del regne del Preste Joan.
Aquí la novel·la entra plenament en el territori del meravellós medieval.
Els viatgers troben pobles i criatures que provenen directament de
l'imaginari antic i medieval: blemmyes, esciàpodes, panotis, pigmeus,
gegants, sàtirs i altres éssers extraordinaris. La tradició dels monstres
no és una invenció exclusiva d'Eco; molts d'aquests éssers apareixen en autors
antics com Plini el Vell i en obres medievals que van transmetre i transformar
aquestes descripcions. (Scribd)
Però Eco introdueix una ironia especialment significativa.
Aquestes criatures fantàstiques no consideren les seves diferències
físiques tan importants com les diferències religioses. La novel·la converteix
així el món dels monstres en una paròdia de les divisions teològiques del
cristianisme medieval. (Viquipèdia)
Els qui semblen més diferents físicament poden tenir més coses en comú que els humans que comparteixen una mateixa aparença.
13. Els monstres i la mirada medieval
Pndapetzim és important perquè Eco ens obliga a reconsiderar el concepte
mateix de monstre.
Per al lector contemporani, un ésser amb el cap situat al pit, un sol peu
o unes orelles enormes pertany clarament al terreny de la fantasia.
Però el món medieval no separava tan radicalment realitat, possibilitat i
meravella.
Les descripcions de pobles extraordinaris procedien de textos antics,
relats de viatges, enciclopèdies i tradicions que circulaven com a formes de
coneixement.
Eco no es limita a reproduir aquest imaginari.
El converteix en un mirall de la societat humana.
Els monstres són diferents físicament, però les seves disputes, ambicions
i prejudicis els fan sorprenentment semblants als humans.
Així, la fantasia permet a Eco parlar de la realitat.
14. El taller d'Eco: del llibre al món
Aquests capítols mostren probablement millor que cap altre bloc anterior
el procediment creatiu d'Umberto Eco.
Primer apareixen les fonts.
Després, les llegendes.
Finalment, els personatges arriben físicament als llocs que aquells
textos havien descrit.
Eco transforma així una biblioteca en una geografia.
Pndapetzim és, en bona part, una geografia feta de llibres: els monstres
provenen de Plini, les llegendes orientals de tradicions antigues, les terres
meravelloses dels relats de viatges i les tradicions religioses de textos
bíblics i medievals.
El lector experimenta el mateix que Baudolino: allò que abans només
existia en els llibres ara sembla haver adquirit una realitat tangible.
Aquesta és una de les grans ironies de la novel·la.
Baudolino ha passat la vida inventant mons a partir dels llibres i ara sembla haver entrat dins d'un llibre inventat.
15. Fonts i tradicions
Els capítols 19-30 concentren una quantitat extraordinària de materials
històrics i literaris.
Entre les principals fonts històriques hi ha les cròniques sobre
Frederic Barba-roja i la Tercera Croada, especialment les tradicions
historiogràfiques relacionades amb Otó de Freising i Rahewin. També són
importants les fonts bizantines, especialment Nicetes Coniates, per al
context de Constantinoble i les relacions entre Orient i Occident.
En el terreny religiós i llegendari, Eco recorre novament a la
tradició del Grial, als relats dels Reis Mags, a les llegendes de les deu
tribus perdudes d'Israel i al Sambatió. La relació entre les tribus, el
Sambatió i Rabí Salomó ja apareix construïda en la novel·la com una cadena de
tradicions que es reforcen mútuament.
Pel que fa als monstres de Pndapetzim, Eco beu especialment de la
tradició dels mirabilia antics i medievals. Plini el Vell, Solí, Isidor
de Sevilla i els bestiaris medievals formen part del gran repertori cultural
que permet a l'autor construir aquest món extraordinari. La crítica ha remarcat
també la presència d'éssers com els esciàpodes, els blemmyes i els panotis, que
apareixen en diverses tradicions geogràfiques medievals. (Scribd)
Aquest entramat confirma una característica essencial de Baudolino: Eco no inventa els seus monstres, les seves llegendes ni les seves geografies des del no-res; els recupera d'una biblioteca cultural i els reorganitza dins d'una nova història.
16. Per saber-ne més
Per aprofundir en els temes que apareixen en aquest bloc, són
especialment recomanables:
- Umberto Eco, Baudolino. Bompiani,
2000.
- Otó de Freising i Rahewin, Gesta Friderici Imperatoris,
font fonamental per al coneixement de Frederic Barba-roja.
- Nicetes Coniates, Història, una de les
principals fonts per a la història de Bizanci i el saqueig de
Constantinoble.
- Richard Stoneman, Alexander the Great: A Life
in Legend. Yale University Press, 2008, per al rerefons de la
geografia meravellosa oriental.
- Zvi Ben-Dor Benite, The Ten Lost Tribes: A World
History. Oxford University Press, 2009, per a la tradició de les
tribus perdudes.
- John Eldevik, Reading Prester John:
Cultural Fantasy and its Manuscript Contexts, per aprofundir en la
tradició documental i llegendària del Preste Joan.
- Jacques Le Goff, La civilització de
l'Occident medieval, per contextualitzar l'imaginari i la mentalitat
medievals.
Aquesta bibliografia permet seguir les dues línies que convergeixen en aquests capítols: la història real de l'Europa del segle XII i la geografia imaginària que els europeus havien construït a partir dels llibres.
17. Una lectura de conjunt
Els capítols 19-30 constitueixen un autèntic viatge d'iniciació.
Baudolino abandona progressivament el món conegut i s'endinsa en una
realitat que cada vegada respon menys als criteris amb què havia après a
interpretar-la.
Primer troba ciutats i emperadors.
Després, relíquies i llegendes.
Més endavant, terres remotes i tradicions antigues.
Finalment, monstres i pobles extraordinaris.
El recorregut pot entendre's com una successiva dissolució de les
fronteres entre història, memòria, llegenda i fantasia.
Però hi ha un element que roman constant: la necessitat de Baudolino de
donar sentit a allò que veu.
Quan no entén una realitat, busca una història que la pugui explicar.
Quan troba una història, intenta comprovar-la.
I quan una història sembla impossible, sovint busca una manera de fer-la
versemblant.
Aquesta actitud és el motor profund del personatge.
18. El viatge exterior i el viatge interior
El desplaçament cap a Orient és també un viatge interior.
La mort del pare, el record de Colandrina, la desaparició de Frederic i
la separació progressiva del món d'origen obliguen Baudolino a reconsiderar qui
és i què busca realment.
Al principi, el Preste Joan era sobretot una aventura intel·lectual.
Ara s'ha convertit en una destinació vital.
Però la recerca del regne llegendari és inseparable d'altres recerques:
la del Grial, la de les persones perdudes, la de les terres desconegudes i, en
definitiva, la d'un sentit per a la pròpia existència.
Això explica que el viatge sigui tan llarg.
El que els protagonistes busquen geogràficament és també allò que intenten trobar dins seu.
19. La clau dels capítols 19-30
Aquest bloc pot entendre's com el moment en què el món imaginat per
Baudolino comença a adquirir una existència narrativa pròpia.
Durant anys, ell i els seus companys han llegit sobre terres
meravelloses, monstres, relíquies i regnes perduts.
Ara els troben.
Però això no significa que les seves històries fossin certes.
Significa una cosa molt més interessant: Eco ha convertit les
històries en la realitat de la novel·la.
Aquesta operació permet al lector experimentar una paradoxa semblant a la
dels personatges medievals. Allò que sabem que és llegendari dins del nostre
món pot funcionar com una realitat dins del món narratiu.
I aquí apareix una de les grans preguntes d'Baudolino:
Quan una persona viu dins d'un món construït pels relats que ha après,
com pot saber on acaba la realitat i on comença la imaginació?
La novel·la no respon aquesta pregunta.
La converteix en aventura.
20. La transició cap a Pndapetzim
L'arribada a Pndapetzim tanca una etapa.
Baudolino ja ha travessat el llindar que separava el món conegut del
món imaginat. Però, paradoxalment, arribar a les portes del regne del
Preste Joan no significa que la recerca s'hagi acabat.
Al contrari.
Ara comença la part més extraordinària del viatge.
Perquè el Preste Joan ja no és només una història explicada en una carta.
Té un territori, uns súbdits i una organització política. Els protagonistes han
entrat en una realitat que sembla confirmar moltes de les llegendes que havien
perseguit.
Però Eco encara reservarà noves sorpreses.
El que Baudolino trobarà a Pndapetzim obligarà els personatges a
replantejar-se què significa ser humà, ser cristià, ser diferent i,
sobretot, què significa viure en un món en què cada grup posseeix la seva
pròpia idea de la veritat.
La clau del bloc
El viatge cap al Preste Joan és, en realitat, un viatge cap al lloc on
els llibres, les llegendes i la realitat deixen de poder-se separar amb
facilitat.
I és precisament a Pndapetzim, a partir del capítol 29, on aquesta
qüestió arribarà al seu punt culminant.
