dimarts, 13 d’abril de 2021

L’androgin (Els orígens (o no) del primer home i la primera dona.1)


       Gènesi 1

1: 26 Déu digué: – Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.

1: 27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.

Gènesi 2

2:7 Déu va formar a l'home de la pols de la terra, i bufà a la cara alè de vida, i va ser l'home un ésser vivent.

2:21 Llavors Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.

2:22 De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.

Aquests són els dos relats, en principi contradictoris, del primer llibre de l’Antic Testament, el Gènesi. Contradictoris perquè en el primer se’ns diu que “Déu va crear l’home a imatge seva,  a imatge de Déu, home i dona”. En el segon, Déu crea primer l’home de la pols de la terra i, més endavant, d’una de les seves costelles, crea la dona.

Aquí s’obren multitud de subrelats, de llegendes, d’històries que han omplert llibres i llibres.  

Del primer relat (Gènesi 1:27) deriva Adam Kadmón, l’home prototípic i primordial.  De la mateixa manera que en altres mites cosmològics, la primera creació “el creat” era el resultant d’una unió absoluta i harmoniosa dels gèneres coneguts en un: l’androgin.

En l’imaginari dels texts hebreus com el Ma'aseh Bereshit (literalment “obra de creació”, terme usat en el Talmud[1] per a la doctrina esotèrica de l'univers, o per a parts d’ella) Adam Kadmon es el resumen de la part còsmica i està en perfecta harmonia entre el que és femení i masculí.[2]

Aquest ésser androgin està representat de diverses maneres, segons l’origen de cada text.

El Gènesis Rabbah, midràs del Gènesis (interpretació crítica i completa del primer llibre de l’Antic Testament és el primer midrás de les narracions orals hebrees conservat. La darrera redacció sembla ser de principis del segle V i és el més extens i important.[3] Segons aquest llibre: “El Rabbi Yirmeyah ben Lazar va dir: "Quan el Sant, beneït sigui, va crear el primer home, el va crear androgin, Mascle i Femella els va crear ... i els va posar de nom Adam”. Quan el Sant, beneït sigui, va crear a el primer home, el va fer de dues cares; després el va partir i el va proveir de dues esquenes, una per a cada part [4]

Una interpretació molt similar és la que fa Mircea Elíade en el seu “Tratado de les religiones”: Adam i Eva va ser creats esquena amb esquena, units pels muscles. Déu els va separar en dos d’un cop de destral. [5] En altres interpretacions se’ns diu que el primer home era Home pel costat dret i Dona pel costat esquerra. Tots coincideixen que Déu els va separar en dues meitats.

En el llibre “Lilith, la Primera Mujer Rebelde”, Osvaldo Torres ens diu que “En el Bereshit Erubin es cita a un ésser amb un rostre masculí que mirava cap a endavanat i un de femení que mirava cap a enrere. Estaven units per l’esquena.” [6] Coincideix també que, com aquest fet entorpia la capacitat de moviment i dificultava la conversa, Déu va dividir l’androgin en dos i va donar a cada meitat una nova esquena.

Aquesta divisió de l’ésser androgin en dos suposa la relegació de l’Adam Kadmón cap a una mena d’infrahumanitat. [7] Aquesta interpretació es desprèn de la Kabbalah (la mística jueva) que és el més important element i aprenentatge dels Sefiroth (les onze esferes del coneixement) que contenen intrínsecament els dos principis: el Femení i el Masculí. Adam Kadmón conformava la imatge de l’home en perfecta harmonia i equilibri i, en dividir-lo en dos, la divisó ho desharmonitza tot.

Veiem què ens diu el blog “La casa dels clàssics” en “Llegim “El convit” de Plató[8]:

Segons Aristòfanes, els éssers humans primigenis no eren pas com nosaltres, sinó que «cada home era un tot complet rodó, l’esquena i els costats formaven un cercle; tenia quatre mans i el mateix nombre de cames, dues cares idèntiques damunt d’un coll circular i, damunt de les dues cares, que miraven en direccions oposades, un sol cap; quatre orelles, dues parts genitals». Aquests primers humans es desplaçaven rodant, com una pilota, ajudant-se de braços i cames.

Tradicionalment s’ha entès que aquests primers éssers humans tenien forma esfèrica; avui, però, autors com Peter von Möllendorf, amb una lectura més afinada del passatge, els imagina com dos cossos units, amb el cap i els genitals mirant cap endarrere. A més, aquests éssers podien ser de tres naturaleses diferents: masculina, femenina i andrògina.  Els masculins tenien les dues meitats masculines; els femenins, femenines, i els andrògins presentaven una meitat masculina i l’altra femenina. Eren de caràcter superbiós i, després que intentessin assaltar l’Olimp com ho havien intentat els Gegants, Zeus els va castigar tallant-los per la meitat. Des d’aquell moment, tots els éssers humans cerquem la meitat que ens falta, perquè cadascú de nosaltres és tan sols una meitat de l’ésser humà primigeni d’on provenim.

Segons aquest relat, va existir una raça primordial, que es va extingir, formada per éssers andrògins, formats pels dos principis: El Femení i el Masculí. “Eren extraordinaris per la seva força i atreviment fins al punt que es van enfrontar els déus. En els mites antics eren els anomenats “gegants” que van ser fulminats.

Els textos sagrats ens expliquen que, per neutralitzar, per acabar amb el poder que significava un ésser androgin a imatge de Déu calia dividr-lo en dos.



[1] El El Talmud és el text central del  judaisme rabínic i la font primària de la llei jueva religiosa i jueva teologia

[2] Fernández, María Martha “La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen” http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

[3] Gènesis Rabbah,  http://www.verbodivino.es/libro/940/genesis-rabbah-i-gn-1-11

[4] Fernández, María Martha “La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen” http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

[5] Elíade, Mircea. “tratado de les religiones” https://mfrr.files.wordpress.com/2012/07/eliade-mircea-tratado-de-historia-de-las-religiones-2.pdf

[6] Torres, Oswaldo, Lilith, la Primera Mujer Rebelde”, https://books.google.es/books?id=SAzllN9baI0C&pg=PA33&lpg=PA33&dq=Bereshit+Erubin&source=bl&ots=j3GTnyq_WM&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwi2jouw9truAhXPX8AKHXqeCkIQ6AEwAHoECAMQAg#v=onepage&q=Bereshit%20Erubin&f=false

[7] Libis, Jean “El mito del andrógino” Edicions Siruela

[8] “Llegim “El convit” https://lacasadelsclassics.cat/llegim-el-convit/

divendres, 9 d’abril de 2021

Dues entrevistes. "Et recordaré" de Miquel Florido i “Per què la independència va fracassar i per què encara és possible” d'Adrià Alsina

Vull una resposta. 9a temporada. 

Emès el 8 d'abril de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar

Convidats:

Miquel Florido, informàtic, escriptor. Autor de “Et recordaré”

Adrià Alsinaprofessor de Periodisme i Comunicació Global. Autor del llibre “Per què la independència va fracassar i per què encara és possible”

Davantal

Des del 30 de setembre de 2020 Catalunya no té president i navega amb un govern provisional que s’estira com un xiclet. Gairebé set mesos. Les converses per formar govern i escollir un nou president de la Generalitat sembla que no avancen gaire i els esculls són difícils de superar. Dues estratègies confrontades conviuen amb l’amenaça d’una doble espasa de Damòcles: la que tot plegat acabi amb un govern inestable o bé la d’una repetició de les eleccions.

Un molt bon article de Jordi Barbeta que ho deia gairebé tot només llegint el titular “A més ideologia, menys independentisme”.  Molts semblen haver oblidat, com recordava el periodista, que la independència de Catalunya, no és un projecte ideològic, sinó un objectiu polític amb uns requisits específics. Si a això li afegim que el moviment independentista ja fa temps que sembla centrat únicament en els presos polítics i en combatre la repressió, estarem d’acord que així no hi ha manera d’avançar cap a l’objectiu final.

Avui, no tindrem la nostra tertúlia habitual. S’apropa Sant Jordi i volem presentar-vos dos llibres.  El primer, “Et recordaré”:

“La veritat i els records ens converteixen en qui som, res més ho farà, els nostres actes no són sinó un reflex de la nostra personalitat, una ombra del nostre caràcter que pot pesar o allargar-se amunt o avall, depenent la llum que hi hagi al nostre voltant.”

Aquest és un fragment del llibre de Miquel Florido, “Et recordaré”. Una novel·la que ha tingut una llarga gestació. L’autor la va començar a escriure el 2011 i la va acabar el 2020. Un relat distòpic,  sorprenent, carregat de misteri, un relat de ciència-ficció... També, una història d’amor... i encara molt més.

I, després...

“S’ha acabat la tragicomèdia, comença el llarg camí del dol. Una desena de líders a la presó, altres a l’exili, gairebé tres mil represaliats i un país sencer enfonsat moralment. S’hauria pogut fer millor? Es pot fer millor la propera vegada?”

Aquest és un fragment del llibre d’Adrià Alsina “Per què la independència va fracassar i perquè encara és possible.” Un llibre que fa que ens preguntem si volem continuar amb la mentalitat defensiva i de resistència del passat o imposem la mentalitat guanyadora per quan ho tornem a fer. 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana per recordar Arcadi Oliveres que aquesta setmana ens ha deixat. Arcadi Oliveres, una gran persona. Un referent de la desobediència pacífica, de l’activisme, de l’economia social, de l’anticapitalisme...

“Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi,  de ser capaços de fer accions no violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

divendres, 2 d’abril de 2021

Temps era temps... Jo també he anat a "matar jueus"

  

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus" a la porta d'una església, 
el 18 d'abril de 1935. Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Temps era temps, cantava en Serrat. ”Temps d’Una, Grande i Libre...” L’arribada de la Setmana Santa em porta al “temps era temps”. Anys 50 del segle passat. Quan el fred era molt més fred que ara (o a mi, en la distància, així m’ho sembla). En Serrat ens deia que era temps de “panellets i penellons”. Dels panellets no en tinc cap record, millor dit, els records que en tinc són més recents, no pas dels anys 50. En canvi els penellons sí que els tinc ben gravats: Una picor immensa als dits i a les orelles.

Els anys 50 em recorden la meva mare intentant que em posés un “verdugo” (una mena de gorra de llana) que jo em treia en arribar a la cantonada. Eren temps d’escoltar els contes de “Tambor”, un programa infantil (en castellà, naturalment) que va començar el 1955.

Temps de “Yo soy el zorro, zorro, zorrito, para mayores i pequeñitos...”. També de “Yo soy aquel negrito del África tropical...”; de les cataplasmes de farina de llinosa, de les fregues d’Aspaime. El meu pare, arribant de bon matí, tornant un moment a casa, després de la primera feina del dia i abans que jo marxés a l'escola, (el meu pare es llevava a les 4 de la matinada per poder fer unes hores a la Rambla de les Flors, carregant paneres, abans de començar la seva feina de comptable) i feia que m’escalfés les mans als fogons de la cuina; o com em posava papers de diari que m’embolicaven els peus i alleugeraven la sensació gèlida del fred. Temps en què la meva mare em passava la planxa pel llit perquè no el trobés gelat com una mortalla. Les ampolles d’aigua calenta... Temps d’infantesa.

I també era el temps de “matar jueus” per Setmana Santa. Sí... no us escandalitzeu els més joves o els que mai no n’hàgiu sentit parlar. Jo també vaig anar a “matar jueus”.

Els anys 50, des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, ni cantar, ni ballar, ni practicar esports, ni fer música... Fins i tot ( i no sé si encara ara mateix) les mateixes campanes de les esglésies emmudien en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist.

Només es permetien els sons produïts pels xerracs, carraus, matraques, olles, tambors... per “matar jueus”. Aquest estrèpit es produïa en algun dels rituals religiosos de la setmana, com era l’Ofici de Tenebres. Diuen que l’estrèpit volia evocar el record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.  

El periodista Josep Maria Huertas Claveria recollia aquesta tradició en el seu llibre “Mites i gent de Barcelona”: "Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase 'anem a matar jueus' era prou colpidora".

Evidentment, no hi havia cap mena de maldat en nens d’entre 4 i 10 anys, potser menys. Nosaltres anàvem a això, a fer soroll en uns dies en què qualsevol altra expressió sonora estava prohibida.

Josep Pla, en el seu “Quadern gris”, 17 d’abril de 1919, escrivia: 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

Tots sabem, però, que la majoria de tradicions cristianes són hereves d’antigues tradicions, algunes de milers d’anys enrere. Així mateix, és sabut que “en altres cultures no cristianes, les matraques i d'altres instruments rudimentaris de fusta es percuteixen rítmicament amb la intenció d'espantar els mals esperits.” El cristianisme hauria adaptat aquesta creença i hauria posat nom als mals esperits, els jueus, a qui culpaven d'haver permès la mort del seu rei a la creu.

Temps era temps...

dimecres, 31 de març de 2021

"Tenim l'eternitat per davant. Tornem a néixer" (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 4 i final)

 

Créixer, preparar-se, treballar o guanyar diners, gastar-los, seguir guanyant diners, formar una família o intentar-ho, seguir fent diners per seguir-los gastant i finalment morir sols: en morir sempre estem sols (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 452).

No vull acostumar-me a la mort [...] si ens acostumem a la mort dels altres, ens convertiríem en monstres sense cor... (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 512).

L’altre punt important -i també clau- de la història que vivim amb “Et recordaré” és el de la vida i la mort...i, l’eterna pregunta, què hi ha després de la mort?

Què és la mort? Si anem a les enciclopèdies, ens trobarem amb aquesta definició: “La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.”

Recordo un poemari de Jordi Cornudella: “El germà de Catul”. El poeta, continuant una reflexió ja iniciada, ens narra un viatge amb tren. Un viatge, metàfora de la vida, que té una estació de sortida i una d’arribada, un viatge que no fem sols, un viatge que compartim i experimentem. El poeta, però, en aquest viatge no és un ignorant, sap on va, d’on ve i el temps que durarà. Un temps que li cal aprofitar per continuar amb el seu procés reflexiu, buscant el consol i, potser, la resposta.

Flux i reflux. Vida i mort. En un dels seus poemes, Maria Mercè Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer.

Res no et serà pres: vindrà tan sols

l’instant d’obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l’aigua

perquè es retrobi aigua

d’alta mar

Ser o no ser... És un dels capítols de la novel·la. Un títol que ens fa evocar el monòleg de Hamlet:

[...] Morir, que és com dormir

res més; [...] Morir, dormir,

i potser somiar; aquest és el destorb... 

Què hi ha després de la mort? Aquí les respostes –si és que les podem anomenar d’aquesta manera- són molt més plurals i molt més complicades. Les reflexions, els pensaments i els estudis, des de fa milers d’anys, recullen la gran preocupació central de totes les tradicions religioses i filosòfiques d'arreu del món.

La vida eterna...

Les religions tracten el tema del què hi ha més enllà de la mort de manera diferent, però sempre amb el convenciment que no tot s’acaba amb la mort i que l’ànima o l’esperit continua existint més enllà de “la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.” 

El cristianisme ens l’ofereix a través de la imatge de Jesucrist. Fill de Déu, però, pateix la mort perquè, al cap i a la fi, és un home. “La imatge de Jesús ressuscitat i gloriós és la imatge de la plenitud a la qual està destinat l'home. La mort i resurrecció de Crist han demostrat i han aclarit de manera definitiva l'existència d'un més enllà, que no és només una existència residual després de la mort, sinó una plenitud de vida caracteritzada per la trobada amb Déu.”

La reencarnació és la creença que, amb la mort, l'ànima o la ment se separen del cos físic i s'associen després amb un nou cos físic. Els hindús i els budistes opinen que l'ànima, intacta, es desplaça a un nou cos. No obstant això, els budistes theravadis sostenen que és la personalitat moribunda la qual genera una nova entitat, en un nou cos físic, i la influeix (similar a la flama d'una espelma que s'està acabant i amb la qual pot encendre una altra nova). De fet, per a aquest grup, la noció de "renaixement" descriu de forma més exacta la seva idea d'aquest procés que el concepte "reencarnació".

Cal no confondre la reencarnació amb la metempsicosi (transgressió de les ànimes) i la palingenèsia, encara que aquestes denominacions sovint s'utilitzin indistintament. A diferència de la reencarnació, la palingenèsia i la metempsicosi fan referència a un altre renaixement o a un altre estat de l'ànima, en un altre lloc, i no necessàriament en un nou cos

La metempsicosi és una antiga doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort.

La metempsicosi (entesa com la transgressió de les ànimes), fa referència a un altre renaixement o a un altre estat de l'ànima o, fins i tot, en un altre lloc o objecte.  És una antiga doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort.

El terme també apareix en l’Ulisses de James Joyce:

-Metempsicosis -va dir ell, arrugant l’entrecella-. És grec: ve de el grec. Significa la transmigració de les ànimes.

-Quina bestiesa! -va exclamar ella-. Digues-ho en paraules senzilles.

Ell va somriure, mirant de reüll els seus ulls burletes. Els mateixos ulls joves. La primera nit després de les xarades. El graner del Dolphin.[...]

Desarticuleu els joves perquè es puguin “metempsicosejar”, perquè visquem després de morts. Les nostres ànimes. Que l’anima d’un home després que es mori... (Joyce, James. Ulisses).

També Marcel Proust va relacionar –literàriament- la mort, o més aviat el que hi ha després de la mort, amb el somni i amb la memòria involuntària... amb el record:

Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel•ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca... (Proust, Marcel. A la recerca del temps perdut).

En el diàleg platònic Fedó o Quant a l'ànima es parla de la immortalitat de l'ànima. Està ambientat en les darreres hores de vida de Sòcrates, En la següent cita explica què és la mort:

Encara puc afegir noves raons per convèncer-vos que la mort no és un desgràcia, sinó una ventura. Una de dues: o bé la mort ens deixa reduïts al no-res, sense possibilitat de cap tipus de sensació, o bé, d'acord amb el que alguns diuen, simplement es tracta d'un canvi o mudança de l'ànima d'aquest lloc cap a un altre.

Què hi ha després de la mort? Els clàssics, les religions, la filosofia sempre han assegurat a l’ésser humà la vida eterna després de la mort. També a “Et recordaré” hi ha la promesa d’una vida eterna, un tornar a néixer... Un renèixer:

Sembla que no ho comprens! Pobre ignorant, la teva vida real és aquí, a la Xarxa! [...] El teu cos material a canvi d’una vida eterna, on pots ésser omnipresent i omnipotent on vulguis i quan vulguis... (Mark. “Et recordaré”, pàg. 50)

Els teus pensament seran només teus i per tota l’eternitat, els teus secrets desapareixeran, perquè no hi haurà res per amagar, res de què avergonyir-se, cap motí perquè algú et critiqui.

Tenim l’eternitat per davant. Tornem a néixer. (Mark. “Et recordaré”, pàg. 96).

Fins aquí –sí més no de moment- algunes de les reflexions, coincidències, suggeriments, comparacions, recerques...  a què m’ha portat la lectura de “Et recordaré”. 

A tots els que hàgiu tingut la paciència de llegir-me espero que us hagin interessat, ni que sigui una mica. Si ja heu llegit “Et recordaré” potser us ajudaran a aprofundir més en la novel·la (de ciència-ficció, de suspens, un “thriller", un...?).

Als que no l’hàgiu llegit encara... a què esteu esperant?

dilluns, 29 de març de 2021

Complementant el tema del record (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 3 bis)

 

El tema dels records, que és el mateix que el tema de la vida, de l’ésser mateix, m’ha retornat mentre estava (estic) llegint el “jo confesso” de Jaume Cabré. Comparteixo amb els lectors (o futurs lectors) de “Et recordaré” aquests fragments:

 

--I els records?

--Aquí. – L’Adrià es va assenyalar el cap.—No fallen. I són sempre a l’abast.

Ho vaig dir sense ironia perquè sóc incapaç de predir el futur de ningú. (pàg.810)

[...]

--Pot viure dels records.

--No s’ho cregui. No recorda res. Viu l’instant. I l’oblida de seguida. No tan sol no recorda que l’ha anat a veure, sinó que no crec que sàpiga ben bé qui és vostè.

[...]

--Però ell és savi! És intel·ligent. Superdotat! Domina deu o quinze llengües... jo que sé!

--Ha escrit cinc estudis emblemàtics en el camp de la història de la cultura.

--Ja ho sabem...Però és que a la malaltia se li’n fot de la virolla. És així, senyor Plensa.

--No hi ha marxa enrere?

--No.

(pàg.782-783)

dissabte, 27 de març de 2021

"Si algú és capaç de controlar els records de les persones... (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 3)

 

El títol mateix de, “Et recordaré”, expressa un dels punts més importants de la novel·la: el record.

La memòria, el record és el que em fa ser “jo”, el que ens fa ser “nosaltres”. Sense els records podem existir, però som un altre persona. Som passat, essencialment, passat. Som, essencialment, records.

Som, en els versos de Vicent Andrés Estellés, “Animal de records”:

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius,

sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

El record... Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant. No hi ha futur sense el record.

La veritat i els records ens converteixen en qui som, res més ho farà, els nostres actes no són sinó un reflex de la nostra personalitat, una ombra del nostre caràcter que pot pesar o allargar-se amunt o avall, depenent la llum que hi hagi al nostre voltant. (“Et recordaré”. Alba, pàg. 606).                      

Qui sóc? Què sóc? [...] La vida, si existeix tal com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els altres. [...] El temps i els records ens formen com a criatures existents, pensants. La vida, si és tal com la concebo, són pensaments profunds, intrínsecament meus, indissolubles fermeses mentals que per molt que el temps avanci, sempre romanen dins meu i, impertèrrites, no defalleixen i es mantenen fermes davant ventades magnànimes o terratrèmols morals que intentaran fer-me replantejar els meus ideals. (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 524).

El poder, sempre, busca el domini absolut dels ciutadans. També el poder de Crisol. Es poden emprar mètodes diferents per aconseguir l’alienament, el control mental, però sempre amb un sol objectiu: el domini:

Si algú és capaç de controlar els records de les persones... (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 478). 

L’univers dels records em porta a Marcel Proust i la seva obra “A la recerca del temps perdut”. Aquest relat consta de set novel·les que, més enllà de ser el relat d’uns determinats esdeveniments, se sustenten en la memòria del narrador, en el seu món de records i de tots els vincles que s’hi relacionen. Proust ens fa veure que un record no és només un passatge de la teva vida, no és només un moment viscut, és molt més... és el temps aprofitat o el temps perdut, el temps viscut amb plenitud o el temps que s’ha escolat com l’aigua entre les mans, és la vinculació amb el món dels sentits, que fan que una i altra vegada qualsevol experiència visual, auditiva, tàctil, olfactiva, gustatòria faci reviure en nosaltres un moment, un episodi determinat de la nostra vida. Marcel Proust deia: “El que anomenem realitat és una certa relació entre els sentiments i els records que alhora ens envolten.”

Proust distingia entre dues memòries: la memòria voluntària i la involuntària. La intel·ligència i la sensibilitat. El món dual de les dues realitats. L’aliança entre els mots, les frases i els sentits. En aquest sentit és força conegut l’episodi de la magdalena. Proust es pregunta si hi ha moments en què pots arribar a pensar “Mort per sempre?” i a respondre’t “És possible”. Però la memòria involuntària, aquella que s’associa als sentits més metafòrics: el gust, l’olor, fa  que, en l’obra, Combray  revisqui en tota la seva amplitud. El record que esclata per casualitat a través del gust d’una magdalena sucada en una tassa de te il·lustra la concepció filosòfica de les dues memòries que conviuen en l’ésser humà: la voluntària i l’espontània. La memòria voluntària es remet tan sols a la intel·ligència. Però l’espontània, sorgida per atzar, fa que l’esperit se submergeixi en el més profund de l’inconscient que, immediatament, posa en joc el món dels sentits i la sensibilitat. El món de la metàfora:

Hi ha moltes possibilitats en tot això, i una segona oportunitat, la de la nostra mort, sovint no ens permet esperar molt els favors del primer [...] la imatge, la memòria visual, que, vinculat a aquest sabor, intenta seguir-me'l [...] de sobte em va aparèixer el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de la missa), quan vaig anar a saludar-la a la seva habitació, la meva tieta Léonie em va oferir després d’haver-la mullat. a la infusió de te o llima. (“A la recerca del temps perdut”).

La magdalena i el te són els desencadenaments aparents de l’eixamplament dels records del personatge. Hi ha, però, un element simbòlic amagat en aquesta escena. Tot comença quan la mare li ofereix el te i la pasta. La memòria del record involuntari va lligada, doncs, de manera directa, al personatge –tan important per al protagonista- de la mare:

[...] Quan un dia d'hivern, quan tornava a casa, la meva mare, en veure que tenia fred, em va suggerir de prendre un te, contra el meu hàbit [...]

Però tots els sentiments que ens fan sentir l'alegria o la desgràcia d'un personatge real només es produeixen en nosaltres per l'intermediari d'una imatge d'aquesta alegria o d'aquesta desgràcia [...] a l'aparell de les nostres emocions, essent la imatge l'únic element essencial [...] Un ésser real, tan profundament que simpatitzem amb ell, és percebut en gran mesura pels nostres sentits [...] (“A la recerca del temps perdut”).

La Lisa, a “Et recordaré”, experimenta una sensació similar quan entra a la discoteca Desig:

Tinc la sensació que aquesta no és la primera vegada que entro a Desig. Se’m fa tot molt familiar i sé on són les coses. Empasso saliva. (“Et recordaré”, pàg.61)

També sap que coneix en Joel, però no apareixen els records:

De fet és la segona vegada que et veig. Però tu estàs ben convençut que ens coneixem de molt abans, de fet tu creus que entre nosaltres hi ha, o hi ha hagut alguna cosa. Amistat o potser més... Si fos així per què ho recordes i jo no?. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 235).

Recordar... recordar...

M’assec al terra i deixo que la foscor m’engoleixi. Pensaments fluctuants, memòries enrevessades i barrejades, maldecaps i trencaclosques a mig resoldre reboten per les parets imaginàries de la meva ment. Altra vegada les mateixes preguntes, amb més motiu que mai. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 547).

Recordar... recordar... sigui bo o dolent, sigui esperançador o decebedor...però recordar. Joan Margarit deia: "els records guarden l'essència de la vida: ni són aleatoris ni la falsifiquen". I en els versos de Rosa Leveroni:

Si jo no fos per tu record amable,

fos almenys un neguit,

un odi o un dolor, una recança…

Ho fos tot, menys l’oblit.

Ben aviat intentaré endreçar una mica les idees i reflexions que m’han vingut al cap sobre la vida i la mort després de la lectura de “Et recordaré”.

divendres, 26 de març de 2021

"Gestionar sin prisas". La Gaiestelada. Un somriure pels colors del nou país. Pere Aragonès serà el nou president de la Generalitat?

ETV Llobregat i Terra Mar 

Convidats

Gabriel Ginebra,  Creador del #ManagingIncompetence, Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare de 7 fills, que encara viuen tots a casa. Autor de “Gestionar sin prisas”

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Alpe, Artista. Actvista LGBTI  

Davantal

Demà hi haurà la primera sessió d’investidura de Pere Aragonès,  candidat a la presidència de la Generalitat. De moment ja sabem que la CUP hi votarà a favor. Així ho ha decidit la militància de les onze organitzacions que han participat en les assemblees parlamentàries. El resultat final ha estat del 59,31% dels vots a favor de donar suport a Pere Aragonès.

Tot i així és ja pràcticament segur que Pere Aragonès no serà escollit president demà. Junts ja ha fet públic fa uns minuts que s’abstindrà en aquesta primera votació. L’acord amb Junts x Catalunya encara està força verd. 

Jordi Sánchez ja ho va avançar en la seva conferència quan va manifestar que “Les urgències d’aquest país no es resolen amb un acord d’investidura. L’estabilitat ens requereix a tots un acord de legislatura”. Els principals problemes estan, en primer lloc, en la manca de confiança i en els grans dèficits de lleialtat que viuen les formacions polítiques independentistes des de fa ja molt de temps. 

També caldrà veure com es resolen dues estratègies en el camí cap a la independència força diferents i que ERC (i també la CUP, aquesta amb una pinça al nas), més enllà de les mesures socials força encertades i del tot assumibles per Junts, han remarcat que es basa en la creació d’una taula de direcció estratègica, que estaria per sobre del Consell per la República; en continuar amb la Mesa de diàleg amb Madrid almenys fins 2 anys més i, finalment, si no hi ha resultats... i aquí ve una demostració de llenguatge polític, de com es poden dir moltes coses sense dir res concret). “La CUP i ERC ens comprometem a generar les condicions i els acords necessaris perquè puguem plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada derivada dels principis de consens estratègic i d’acumulació de forces socials i polítiques suficients per fer-lo efectiu, prioritzant la via del referèndum d’autodeterminació.”

Potser el principal desacord a superar és el paper que ha de tenir en aquesta estratègia el Consell per la República, l’eina més important de què podem disposar si finalment tots els partits i totes les organitzacions, és a dir tot el moviment independentista, li dóna suport incondicionalment. Cosa que no han fet fins ara.

Viure amb pressa... Treballar amb pressa... Decidir amb pressa... Acceleració, estrès... incompetència....

Estàs tenint un dia estressat? Com va ser ahir, com serà demà? Si vius sota pressió més d'un dia a la setmana, tens un problema, La pressa torna incompetents als professionals amb més talent.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de Laurence Peter... El principi de Peter...

En una organització les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència.

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Dijous que ve no tindrem el Vull una resposta. Tornarem el 8 d’abril. 

Que tingueu molt bona Pasqua i sobretot cuideu-vos molt. 

Que tingueu molt bona feina!