El Pacte Nacional per la Llengua en números

En els articles El català i la nació no poden esperat i Crítiques al Pacte Nacional per la Llengua: entre el debat necessari i la desqualificació gratuïta Ja vaig expressar la meva opinió particular del perquè la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana) vam signar el Pacte Nacional per la Llengua. Ara és el moment de parlar de continguts, tant dels positius com dels negatius.

El català es troba en una cruïlla crítica. El Pacte Nacional per la Llengua, presentat aquest maig, arriba com un intent necessari de frenar el retrocés que viu la llengua pròpia del país. Amb dades sobre la taula, l’ambició del pacte és clara: sumar 600.000 nous parlants habituals abans del 2030. Aquesta xifra no és gratuïta: es calcula que el català ha perdut 280.000 parlants habituals entre el 2003 i el 2018. És, per tant, un repte majúscul. 

Per fer-hi front, La Conselleria de Política Lingüística ha articulat prop de 200 mesures distribuïdes en 21 àmbits, des de l’educació fins a la sanitat, passant per la justícia i el món audiovisual. S’hi destinaran 255 milions d’euros, amb una partida destacada de 100 milions per a Educació i 73 per a Cultura i mitjans en català. També es preveuen cursos de català obligatoris per a funcionaris, el reforç del doblatge i subtitulació audiovisual, i la creació d’una oficina per canalitzar denúncies lingüístiques. 

Malgrat la dimensió del pla, el pacte no ha estat subscrit per totes les forces polítiques. El PSC, ERC i els comuns l’han avalat, però Junts i la CUP se n’han desmarcat. Aquesta manca de consens és preocupant. Com es pot protegir el català sense una estratègia conjunta de país? 

Altres dades mostren la urgència: només el 6,8% de les sentències judicials a Catalunya són redactades en català, i l’ús social de la llengua entre els joves disminueix a ritme alarmant. El procés participatiu del pacte ha recollit 2.600 propostes, una mostra clara de l’interès ciutadà, però també de la complexitat del repte. 

El Pacte Nacional per la Llengua és un pas positiu i necessari. Però sense una aplicació valenta, un suport transversal i mesures legislatives decidides, aquestes dades només quedaran com bones intencions en un full de càlcul. I la llengua no es pot permetre una altra dècada de declivi.

Quines són és aspectes més fluixos del Pacte Nacional per la Llengua?

Evidentment, l'escassa confiança en el partit que governa actualment la Generalitat, el PSC. Anys de mentides i incompliments ofereixen poques garanties. Com a contrapartida, la plena confiança en el Conseller de Política Lingüística i, per què no?, en ERC pel que fa al tema del compliment del Pacte gairebé equilibren la balança.

El Pacte Nacional per la Llengua també és poc ambiciós en quatre àmbits clau que requereixen reformes profundes: l’educació, el món laboral, la sanitat i la justícia. Tot i fer una anàlisi crítica de la situació del català en aquests sectors, el document no concreta com es desplegaran les mesures.

En educació, es proposa renovar el model lingüístic i reforçar la immersió, tot i admetre incompliments. S’esmenta la millora de la formació del professorat, però no s’especifica com es garantirà l’aplicació de la immersió ni què es farà si el Tribunal Constitucional imposa el 25% de castellà. (En aquest punt concret ja vaig expressar la meva opinió en l'article Pacte Nacional per la Llengua, esperant la sentència del Tribunal Constitucional)

En l’àmbit sanitari, es reconeixen dificultats per rebre atenció en català, i es planteja exigir coneixement lingüístic al personal, sense concretar nivells ni mecanismes de control.

Quant al món laboral, s’admet que molts treballadors no tenen competència en català, i que la Generalitat no pot obligar-los legalment a usar-lo, a diferència d’Andorra, perquè el Constitucional espanyol ho prohibeix.

---

Tot seguit, teniu un quadre resum amb les dades més rellevants del Pacte Nacional:

Objectiu principal	Incorporar 600.000 nous parlants de català abans del 2030.
Nombre de mesures	Prop de 200 mesures organitzades en 21 àmbits, com educació, sanitat, justícia, comerç i administració pública.
Pressupost total	255 milions d'euros destinats a diverses àrees, amb especial èmfasi en el sistema educatiu.
Distribució del pressupost	100 milions per a Educació, 73 milions per a cultura i audiovisuals, i altres partides per a justícia, sanitat i altres àmbits.
Signataris del pacte	PSC, ERC, Comuns i nombroses entitats socials, educatives i econòmiques. Junts i la CUP no hi han donat suport.
Mesures destacades	Cursos obligatoris de català per a funcionaris, mesures per incrementar l'ús en justícia i sanitat, ajudes a mitjans en català, impuls al doblatge audiovisual i creació d'una oficina de denúncies lingüístiques.
Reptes identificats	Retrocés de l'ús social del català, especialment entre la joventut i en àmbits com la justícia, on només el 6,8% de les sentències es redacten en català.
Opinions d'experts	Experts com Mireia Plana i Magí Camps consideren que les mesures són un bon inici, però insuficients sense accions legals més contundents, especialment davant la sentència del 25% de castellà a les aules.

Pacte Nacional per la Llengua: Esperant la sentència del Tribunal Constitucional

El Pacte Nacional per la Llengua no ha comptat amb la signatura de partits com JuntsxCat o la CUP i de sindicats importants de l’ensenyament com l’USTEC.

Puc compartir algunes de les inquietuds que als han portat a no donar-hi suport. Des de la de no confiar en un Govern que no prioritza el català  a la que el Pacte no acaba d’oferir una resposta adequada a les amenaces  que afronta el català i que cal un  compromís més ferm del Govern en la defensa de la llengua.

Una raó que és comuna en els dos partits i el sindicat és que el Pacte no rebutja amb prou fermesa la sentència que imposa un 25% de castellà a les aules ni defensa clarament el model d’immersió. Reclamen que el Pacte hauria d’haver inclòs un rebuig explícit a l'aplicació de la sentència, pendent encara del Tribunal Constitucional, i una aposta clara per la desobediència institucional o la resistència legal més contundent.

La imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei catalana que pretén esquivar la imposició del 25% de classes en castellà pot marcar un punt d’inflexió. Si, com tot sembla indicar, el TC dona la raó a la tesi espanyolitzadora, ens trobarem davant una nova vulneració de la capacitat de Catalunya per definir el seu propi model educatiu i lingüístic.

La sentència és previsible. Ho és perquè el tema del 25% mínim de castellà a les escoles ve de lluny. Així com també ve de lluny l'intent de garantir la "igualtat" de les dues llengües i que el castellà sigui també una llengua vehicular a l’ensenyament. Cal fer, doncs, una mirada històricojudicial i comprovar d’on prové tot plegat i el perquè poc tenim a fer ("legalment") davant les sentències de la justícia espanyola.

Resum dels antecedents

1. Model d’immersió lingüística
• Implantat a Catalunya des dels anys 80.
• El català és la llengua vehicular principal a l’escola.
2. Sentència del TC sobre l’Estatut (2010)
• El Tribunal Constitucional diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament.
3. Sentències del Tribunal Suprem (2013–2021)
• El Suprem fixa que el castellà ha de tenir un mínim del 25% en l’ensenyament, aplicant-se primer a casos individuals.
4. Sentència del TSJC (2020)
• El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordena que totes les escoles apliquin aquest 25% de castellà.
5. Reacció del Parlament de Catalunya (2022)
• Aprova una nova llei que evita percentatges i reafirma el català com a llengua vehicular principal.
• Es fa un decret llei per evitar aplicar la sentència del 25%.
6. Recurs davant del Tribunal Constitucional
• El Govern espanyol recorre la nova llei catalana.
• El TC ha de decidir si és constitucional o no, i si es pot esquivar el 25%.

El model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment, ha estat un èxit pedagògic i de cohesió social. La seva desarticulació, sota pretextos jurídics, només respon a una voluntat política: diluir el català i encara més a les aules. Davant d'aquest escenari, què podem fer?

És evident que el Govern de la Generalitat no optarà per la desobediència institucional. L’experiència dels darrers anys (i ara encara més amb un Govern del PSC) l’ha portat a una estratègia de compliment formal i resistència legal dins els marges del sistema. “Legalment”, és a dir, amb lleis, jutges i tribunals espanyols, no hi ha recorregut possible.

Per això, si la defensa del català en el món de l’ensenyament ha de continuar, només pot venir de baix: de la comunitat educativa, la direcció i molt especialment del professorat, amb el suport decidit de les famílies i de la societat civil.

Però és factible una desobediència d’aquesta naturalesa? Voldria creure que sí. Tanmateix, cal ser honestos: el context actual no convida a l’optimisme. La por, la fatiga política i la desmobilització social fan difícil imaginar una resposta col·lectiva sostinguda i eficaç.

La qüestió de fons, doncs, no és només jurídica o política, sinó profundament cívica: estem disposats, com a societat, a assumir el cost de defensar la nostra llengua a les aules? La pregunta no és si ens imposaran el 25%, sinó si estem disposats —com a poble— a no acatar-ho. I la resposta, per ara, fa pensar que no.

Crítiques al Pacte Nacional per la Llengua: entre el debat necessari i la desqualificació gratuïta

Dedicat (encara que possiblement no el llegeixin) a tots els opinadors de sofà, als que només pensen en negatiu, que critiquen i menyspreen sense oferir solucions alternatives. I, sobretot, amb el meu més profund menyspreu, als que ens heu dedicat els insults més agressius.

L’aprovació del Pacte Nacional per la Llengua per part de nombroses entitats ha aixecat un allau de reaccions, moltes d'elles lluny del debat constructiu que la situació del català necessita. Tot i que és legítim i fins i tot desitjable qüestionar polítiques públiques, sorprèn la virulència d'algunes opinions, que deriven massa sovint en insults, desqualificacions i menyspreu, més que no pas en una crítica argumentada.

Una certa part de l’independentisme s’ha posat especialment virulenta davant aquest pacte pel fet que implica una entesa amb el govern actual del PSC. Molt bé, doncs no pactem amb un govern del que ben segur hem de desconfiar... Però... llavors, què fem? I quan dic “què fem?” necessito respostes realistes i viables. A mi no em val “aixequem la DUI” (perquè entre altres problemes els partits que estarien en disposició d’aixecar-la van perdre les eleccions). Aquestes posicions, més emocionals, més d’estómac que estratègiques, no aporten cap alternativa clara i, en canvi, bloquegen iniciatives que, si més no, ofereixen certes possibilitats de millorar la situació de la llengua.

Catalunya és un país acostumat al debat intens, però també cada cop més contaminat per una cultura de la confrontació estèril. En lloc d’aportar visions alternatives fonamentades, molts es limiten a assenyalar allò que no funciona, a deslegitimar les propostes i a ridiculitzar-ne i menysprear, (quan no insultar directament) els impulsors. Aquesta actitud no només empobreix o impedeix el possible debat, sinó que frena l’evolució i la millora de qualsevol projecte col·lectiu.

Amb tot el respecte que em mereix Vicent Partal, no puc acceptar que, des de la seva posició privilegiada a l’editorial de Vilaweb, es desacrediti públicament la feina de les entitats que fa dècades que lluitem incansablement per la llengua. Dir que fem sentir vergonya al país no només és injust, sinó profundament ofensiu. Les nostres accions han estat constants, valentes i compromeses, sovint suplint les mancances de les institucions. El que realment hauria de fer vergonya són algunes de les opinions que, des de la comoditat del judici fàcil, menystenen aquesta feina amb una frivolitat alarmant.

El Pacte Nacional per la Llengua pretén ser una eina per afrontar el retrocés del català en diversos àmbits socials. És insuficient, sí. És millorable, també; però per avançar calen propostes concretes, viables i amb voluntat de sumar. Criticar és fàcil, insultar encara més; contribuir amb solucions realistes i responsables, molt menys. Només des del respecte i l’aportació crítica podrem trobar respostes als grans reptes que té la llengua avui.

El català i la nació no poden esperar

La defensa de la llengua, de la cultura i de la identitat és una urgència nacional. El Pacte Nacional per la Llengua (PNL) no és la solució definitiva de res, i té les seves mancances, però sí que és un pas endavant i necessari.

Soc independentista. I ho soc perquè soc nacionalista català. I això vol dir que la meva llengua, la meva cultura i la meva identitat són irrenunciables. N'he estat sempre, d'independentista (si més no des de fa 50 anys). N'he estat fins i tot quan alguns independentistes ens parlaven de “l’independentisme social” o ens deien que “el nostre independentisme no és identitari”. És per aquest motiu que celebro qualsevol pas endavant que es faci per protegir i enfortir el català, com ara n’estic segur que és el PNL. No és la solució definitiva —ni en cap cas ho pretén ser—, però, en el context actual, és una passa imprescindible. Calen responsabilitats i implicació, no excuses ni arguments de pa sucat amb oli.

Vivim temps difícils. El català retrocedeix en l’ús social, entre el jovent, en àmbits clau com l’escola, el món laboral, els mitjans de comunicació. Mentre esperem una república que no arriba, correm el risc de perdre allò que li hauria de donar sentit: una nació viva, amb una llengua pròpia que es parli, es visqui i es transmeti. La independència és una eina, no una finalitat. I si mentre esperem l’eina perdem el que volem protegir, haurem fracassat.

En aquest escenari, la falta de consens en la signatura del PNL ha generat crítiques previsibles, especialment des de sectors que prefereixen mantenir una mena de puresa ideològica en comptes de prendre responsabilitats i baixar a l’arena a lluitar contra el que ens aparegui per la rampa del circ romà. Les crítiques sobre entitats com Òmnium, Plataforma per la Llengua o la CAL (Coordinadora d’Associacions per la llengua) que han signat el PNL són, a més d’injustes, irracionals perquè surten més de l’estómac que no pas del cervell. Pel que fa als partits polítics parlamentaris, la CUP i Junts poden optar per no implicar-s’hi obeint (com sempre fan tots els partits sense excepció) els seus interessos partidistes, però han de saber que la llengua no espera. Les entitats que hem signat hem prioritzat la llengua, tot i que el resultat no sigui perfecte. Això sincerament penso que exigeix reconeixement, si voleu amb els seus peròs, en cap cas retrets.

El principal artífex (no pas l'únic) del PNL és l’actual Conseller de Política Lingüística Francesc Xavier Vila. Des del 2021, amb el govern d’ERC i ell com a Secretari de Política Lingüistica que ha estat treballant per fer-lo realitat. Quan va fer-se càrrec de la Conselleria algú va dir que havia pactat amb el diable. Doncs, si, probablement va pactar amb el diable perquè cal fer-ho si és necessari i si això significa avançar en la normalització de la llengua catalana. Signar aquest pacte no vol dir "alinear-se amb Illa", "blanquejar el govern del 155" sinó entendre que, si volem blindar espais, no només de protecció, sinó, i en paraules de Màrius Serra de “català a l’atac” cal, de vegades pactar amb qui sigui, inclòs amb el diable. Òmnium, Plataforma i la CAL hem fet el que estem fent des de de fa dècades:  treballar pel català, per estendre’n el coneixement i, sobretot, l’ús; per lluitar contra la discriminació lingüística que patim dia rere dia. Ho hem fet en contextos extremadament adversos i ho continuarem fent ara i fins aconseguir el nostre objectiu.

Aquest país funcionarà millor quan tothom es convenci que cadascú ha de fer el que sap fer. Si ara hi ha voluntat de treballar, ni que sigui mínimament, per la llengua —des del govern, des de les entitats o des de l’oposició—, benvinguda sigui. I la veritat, no m’importa gens ni mica si això beneficia políticament el president Illa o el PSC. El català no pot ser ostatge de càlculs partidistes. El que importa és el resultat que en puguem obtenir i que espero que sigui  més català a l’escola, a la feina, al carrer... arreu.

La defensa de la llengua és responsabilitat de tothom, no només dels independentistes. Si volem una nació lliure, primer hem d’assegurar que sobrevisqui com a tal. És hora de sumar esforços i comprometre’ns amb la defensa i promoció del català. Només així en podrem garantir la continuïtat per a les generacions futures. No deixem passar aquesta oportunitat.

Campanya unitària. Mantinc el català: repte 21 dies

CAMPANYA UNITÀRIA. Mantinc el català: repte 21 dies

El català avui és llengua de comunicació popular, de creació cultural, d’avantguarda artística, científica i tecnològica, malgrat pocs anys d’institucions a favor, molts decennis d’abandó i fins i tot de repressió. I això és així gràcies a la cura dels seus parlants i la seva capacitat de compartir-la amb les persones que al llarg dels segles han esdevingut nous catalans.

Perquè el català continuï essent la llengua comuna i palanca d’oportunitats, perquè sigui útil i necessària, és imprescindible que les persones que el parlem l’utilitzem diàriament, a tots els nivells i en totes les circumstàncies. En canvi, les persones catalanoparlants sovint tenim l’hàbit de canviar de llengua quan algú se’ns adreça en una altra llengua o quan pensem que el nostre interlocutor no parla català. Les entitats impulsores d’aquesta iniciativa proposem una manera de canviar aquest hàbit.

Està demostrat que per consolidar qualsevol canvi d’hàbits només cal mantenir-lo durant 21 dies, i aquest és el repte que proposem: mantenir durant 21 dies el català, arreu i amb tothom.

Suma’t a aquesta iniciativa, que tindrà lloc del 12 de maig a l’1 de juny. Seràs capaç de parlar només en català durant 21 dies?

Intenta-ho i explica’ns com t’ha anat!

#Repte21dies i #RepteMantinc

La llengua no és patrimoni de la CAL. És cert... però...

El 7 d'abril d'enguany, el diari El Món publicava un article titulat "Un estudi de la UOC avala el projecte Vincles d’Òmnium i posa deures als catalanoparlants". En l'acte de presentació van intervenir-hi el president d'Òmnium, Xavier Antich i els investigadors de la UOC Maite Puigdevall i Joan Pujolar.

El Món hi torna el 12 d'abril amb l'article que titula: "Raons i raó dels aprenents de català d'Òmnium."

Arran d'aquests articles es van publicar algunes piulades com aquestes:

Evidentment, la llengua no és patrimoni de ningú, encara de que vegades ho pugui semblar; malament aniríem si fos així.

Hi ha feina per a tothom... i tant! I d'aquí plora la criatura...

Vagi per endavant, tal com hem expressat un munt de vegades, el nostre desig de tots els èxits possibles i impossibles per al projecte Vincles. Necessitem imprescindiblement que totes les accions, projectes i idees que tinguin com a eix vertebrador la llengua catalana, tinguin tots els èxits possibles. És l'única manera de lluitar contra el projecte desnacionalitzador que des de fa molt treballa contra la identitat nacional, cultural i lingüística dels Països Catalans.

Dit això i per aquell que ens vulgui llegir fem una mica de memòria històrica, a través de documents...

Quatre apunts d'història

Projecte Vincles d’Òmnium Cultural (OC) i projecte Xerrem Junts de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL. 

Com s’han pogut arribar a fer, per separat, dos projectes gairebé idèntics en els seus objectius, amb una metodologia molt similar i dirigit a un mateix públic?

Si voleu tenir una informació general llegiu l’article “Parlant de llengua: Vincles i Xerrem” publicat el desembre de 2024 a El Punt Avui.

Any 2019

A principis de 2019, Jordi Esteban, director del projecte Xerrem Junts, adreça una carta a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, per proposar una col·laboració més estable i profunda entre ambdues entitats. El projecte Xerrem Junts treballa per fomentar l’ús oral del català a través de la conversa en grup, especialment entre col·lectius allunyats de contextos catalanoparlants. Aquesta iniciativa busca reforçar tres grans eixos: la llengua, la cohesió social i la pertinença al país. Per fer-ho, es basa en la col·laboració amb agents socials del territori.

Amb l'objectiu de consolidar una relació amb Òmnium Cultural, el 28 de març de 2019es manté una reunió  amb alguns representants d’Òmnium Nacional i s'acorda de proposar d'impulsar el projecte Xerrem  a través de les seus territorials de l’entitat. Això inclouria presentacions breus del projecte en trobades generals o com a part d’accions concretes per difondre l’ús del català.

Esteban proposa formalitzar l’acord per tal de garantir continuïtat i solidesa a una col·laboració que considera clau per enfortir el català i la cohesió social al país. Demana el vistiplau de Cuixart per tirar endavant aquesta iniciativa. Jordi Esteban fa referència en aquest sentit a les reunions prèvies mantingudes amb membres de la Junta d’OC com Jordi Redondo i Lluís Duran.

Any 2021

Desembre de 2021. Hi ha un intercanvi de correus entre Jordi Esteban (CAL, projecte Xerrem Junts) i Joan Pujolar (membre de la Junta d’OC). Els correus giren a l'entorn d’una possible col·laboració entre la CAL i Òmnium per promoure espais de conversa en català.

Jordi Esteban inicia la conversa compartint materials formatius nous —els "Quaderns de conversa" (que no vam poder publicar fins dos anys després) així com diapositives utilitzades pel Xerrem Junts virtual.— i contactes relacionats amb el projecte, mostrant l’interès per fer-lo arribar a més persones i entitats, incloent les llibreries. Joan Pujolar, tot i haver detectat una recepció moderada a la seva proposta inicial dins d’Òmnium, proposa una via més concreta: obtenir la llista de municipis on actua el projecte Xerrem Junts per posar-los en contacte amb les seccions locals d’Òmnium.

Esteban destaca que, fa uns anys, ja s’havia intentat una col·laboració institucional amb Òmnium, incloent-hi una carta de suport enviada a Jordi Cuixart. Malgrat que no va prosperar, insisteix en la necessitat i actualitat de crear espais de col·loquialitat en català, i afirma que Òmnium és una entitat clau per fer-ho realitat.

Pujolar, que es mou entre el rol institucional i el del conveni UOC-ÒC, reconeix la complexitat de la col·laboració i recomana que la CAL formalitzi la proposta directament amb la junta d’Òmnium. Subratlla que el seu paper es centra en connectar entitats locals i que les aliances poden néixer tant des de la base com des de les cúpules institucionals. Ambdós coincideixen en la conveniència de mantenir una reunió per parlar-ne a fons. 

Any 2022

En l’acta de reunió de la Junta de la CAL de l’11 de gener de 2022 es tracta de la visita de Joan Pujolar a dos  grups de Xerrem (un amb mares d’escola i un altre amb joves extutelats). Està interessat en el projecte. També s'ha reunit amb el Grup Gestor del projecte. 

També es fa referencia a les converses mantingudes per Jordi Esteban amb membres de la Junta d’OC que coneixen molt bé el projecte Xerrem i de la seva recomanació que ens reunim amb el president d’OC amb l’objectiu de signar un conveni de col·laboració.

El novembre de 2022, el creador i director del projecte Xerrem, Jordi Esteban, i el tècnic de la CAL Saoka Kingolo es van reunir amb una tècnica d’Òmnium Cultural. Se’ls posa al corrent que OC posa en marxa un projecte anomenat Vincles.

En aquells moments no s’havien previst graus de competència lingüística ni metodologies per a cada grau. No tenien cap material propi i s’havien limitat a fer un recull de tot el que hi ha publicat que pugui fer referència a l’oralitat d’alguna manera (Oralpha, vídeos del curs A1 del CPNL... també del Xerrem Junts que es troba en obert al web).

 Any 2023

Correu intern de la CAL del gener de 2023, previ a la reunió prevista per al mes de febrer. 

És un correu d’un membre actiu d’una territorial d’OC que, en una assemblea de l’entitat, ha expressat el malestar de la CAL (i el seu personal) de com s'ha posat en marxa el projecte Vincles obviant que la CAL fa quinze anys que gestiona el Xerrem Junts i que sempre en l'àmbit local les dues entitats han tingut una bona col·laboració.

En Joan Pujolar, present a l’assemblea, va dir “que no n’hi havia per tant"! 

El febrer de 2023 tenim una nova reunió amb OC. Malgrat que la vam demanar personalment amb presidència (de president de la CAL a president d’OC) només hi assisteix la vicepresidència i un tècnic.

Els expressem la nostra estranyesa amb el fet que OC creï el 2022 el projecte Vincles sense comptar amb una altra entitat, la CAL, que des de 2008 s’ha immergit en el teixit social català per trobar cooperants concrets dins de múltiples sectors.

Se’ls comunica que, des de la CAL, veiem el projecte Vincles com una aportació que suma amb el projecte Xerrem Junts i altres projectes centrats en l’acollida tridimensional lingüística, cohesiva i intercultural. Ens ratifiquem que la resposta que ha de donar la llengua catalana ha de ser nacional. Els expressem la nostra decepció en veure que no ha estat així i que Vincles s’ha presentat com una opció d’OC independent de projectes similars, sense visió general. Ens agradaria haver trobat menys competència i més acció vinculada. 

Conclusió

Xerrem Junts va néixer l’any 2003 de la mà de la CAL com una proposta pionera per impulsar la conversa en català mitjançant grups informals conduïts per voluntariat. El seu enfocament es basa en la creació d’espais de confiança, amb una metodologia pròpia que dona molta importància a la interacció oral i a l’acompanyament personalitzat. El projecte inclou diversos nivells i ha esdevingut una eina molt arrelada al territori. 

Vincles, en canvi, és una iniciativa més recent, impulsada per Òmnium Cultural. Tot i que també es basa en grups de conversa i voluntariat lingüístic, la seva aparició ha generat polèmica per les evidents similituds amb Xerrem. Tant la dinàmica com els materials i el públic destinatari són pràcticament idèntics, cosa que ha fet que membres de la CAL i del sector lingüístic considerin Vincles una còpia oportunista d’un projecte consolidat.

Mentre que Xerrem s’ha desenvolupat durant dues dècades amb un fort component comunitari i militant, Vincles ha nascut sota el paraigua d’una entitat gran amb més recursos i projecció mediàtica. Això ha obert el debat sobre si cal sumar esforços o si, per contra, la duplicació de projectes desvirtua la feina feta i debilita l’impacte global del voluntariat lingüístic.a fr

L'escriptor i poeta francès Anatole France deia: 

“Quan un cosa s’ha dit i s’ha dit bé, no siguis escrupolós, Agafa-ho i copia-ho."

Catalunya i el repte demogràfic: per una reflexió lingüística, social i cultural

Catalunya es troba en un moment clau per repensar el seu futur. Amb una població que ja supera els 8 milions d’habitants i un creixement sostingut en les darreres dècades, cada cop és més evident que la “Catalunya dels 10 milions” no és viable, ni des del punt de vista mediambiental, ni social, ni identitari. Alguns estudis i anàlisis ja apunten que el país té una sobrepoblació estimada en dos milions de persones, la qual cosa genera tensions en diversos àmbits que afecten profundament el teixit del país.

En l’informe anual de la Síndica de Greuges corresponent al 2024, Esther Giménez-Salinas, ja va alertar  que l'administració catalana no està preparada per afrontar les necessitats d'una població que ha crescut fins als 8 milions d'habitants. Des de l'any 2000, la població ha augmentat en gairebé dos milions de persones, amb un 71,2% d'aquest creixement corresponent a ciutadans d'origen migrant. Actualment, un 21% dels habitants del país han nascut a l'estranger, i aquest percentatge s'eleva al 40% entre els joves de 24 a 40 anys.

Miquel Puig, en un article titulat “Catalunya: alguna immigració ja no suma" qüestionava la  idea que tota immigració sigui beneficiosa per a Catalunya. Argumentava que l'alta afluència d'immigrants poc qualificats ha contribuït a l'estancament de la productivitat i la renda per càpita catalana, que actualment és un 11% inferior a la del País Basc.

Més enllà de qualificar si l’arribada de tanta gent de fora és bona o dolenta, potser caldria reflexionar si el país no funcionaria millor amb un flux immigratori com el basc, que ha afegit 160.000 habitants a la seva població aquest segle, mentre que a Catalunya n’ha afegit gairebé 2 milions. Al mateix ritme que el basc, la població de Catalunya estaria lluny encara dels 7 milions, en comptes d’haver superat els 8.

Puig destaca que aquest creixement demogràfic ha sobrecarregat els serveis públics, encarit l'habitatge i pressionat a la baixa els salaris en sectors bàsics. Assenyala que, mentre alguns sectors econòmics es beneficien d'aquesta mà d'obra barata, el cost real recau en la societat mitjançant subsidis encoberts

En l’àmbit social, la sobrepoblació ha provocat un augment de la densitat en les grans ciutats i àrees metropolitanes, amb conseqüències directes sobre l’accés a l’habitatge, els serveis públics i la qualitat de vida. El creixement descontrolat genera barris segregats, desigualtats creixents i tensions en la convivència. La cohesió social es veu amenaçada quan la integració no es produeix de manera natural i quan les polítiques públiques no poden seguir el ritme del creixement demogràfic.

Un dels efectes més visibles d’aquest excés de població és el problema amb l’aigua. Catalunya pateix episodis recurrents de sequera, agreujats pel canvi climàtic i per una demanda creixent que supera la capacitat dels recursos hídrics disponibles. L’agricultura, la indústria i el consum domèstic competeixen per una aigua que no dona l’abast, i això genera situacions crítiques, especialment a l’estiu. La gestió sostenible del territori es veu compromesa per una pressió demogràfica que no para de créixer.

Miquel Puig, en l’estudi ·”Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050”, assegura que Catalunya ja està en temps de descompte per garantir el subministrament d'aigua i d'energia a una població extra (un 20% més que l'actual) que ara com ara tampoc no té garantit un habitatge.

En el cas de l’habitatge, tornem a Miquel Puig que afirma que si bé el president Illa va anunciar un ambiciós programa per crear 50.000 habitatges públics en els pròxims sis anys, cal tenir present que ni amb  això solucionaríem el problema. Al ritme actual, la immigració exigiria crear-ne més de 30.000 cada any (és a dir, un mínim de 180.000 en els mateixos sis anys).

Per evitar la saturació actual de l’ensenyament i de la sanitat calen grans inversions econòmiques i també de personal. Si la població continua creixent la situació serà, encara, molt més greu,

Des del punt de vista lingüístic, aquesta sobrepoblació ha comportat un retrocés alarmant en l’ús del català. L’arribada massiva de persones provinents de fora del domini lingüístic propi, sovint sense coneixement de la llengua, ha afavorit la consolidació del castellà com a llengua franca en molts entorns socials i laborals. Això dificulta la normalització del català, que ja és minoritzat en àmbits com la justícia, el comerç o les plataformes digitals. Tot i els esforços del sistema educatiu, la transmissió intergeneracional de la llengua es debilita, i cada vegada més joves tenen el català com a segona llengua o només l’usen en contextos formals

Pel que fa a la cultura pròpia, Catalunya ha estat històricament un país acollidor i obert, i la diversitat ha aportat riquesa i pluralitat. No obstant això, la manca de polítiques efectives de promoció de la cultura catalana entre els nouvinguts ha fet que aquesta diversitat sovint no es tradueixi en una veritable integració. El risc és que la cultura pròpia es dilueixi en un mosaic on no hi ha un eix comú compartit, i que la identitat catalana, construïda al llarg de segles, perdi pes i centralitat.

Tornant a l’informe de la Síndica de Greuges, Garcés assenyala que el problema rau en contextos que generen segregació i dificulten l'accés a serveis bàsics. També adverteix contra la politització de la immigració, que pot alimentar l'extrema dreta, i defensa la necessitat d'un debat sincer i estructurat. De fet és el que està passant, les polítiques demogràfiques s'’han  deixat en mans de l’extrema dreta i la resta de formacions polítiques eviten aquest debat que demanava la Síndica. .

En definitiva, la demografia és avui un dels grans reptes de Catalunya. Cal afrontar-lo amb valentia i realisme, entenent que el territori té uns límits físics i socials que no es poden ignorar. Si no es prenen mesures decidides per contenir el creixement poblacional, garantir l’ús del català, reforçar la cohesió social i preservar els recursos naturals, el futur de Catalunya com a nació sostenible, cohesionada i amb identitat pròpia estarà en un risc més que evident,

Fonts:

Informe anual Síndica de Greuges 2024 

La Catalunya (econòmica) dels 8 milions d’habitants . GemmaFonseca.Via Empresa 

Catalunya: alguna immigració ja no suma. Miquel Puig. DiariARA 

Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana enl’horitzó 2050. Miquel Puig