Manuel de Pedrolo: Cròniques colonials

 

El passat 12 d’octubre vaig participar en la Jornada per la Llengua «En català sempre», a la Bisbal d’Empordà, concretament en la taula rodona «Manuel de Pedrolo, referent en la defensa de la llengua i la cultura catalana», al costat d’Anna M. Villalonga i Antoni Munné-Jordà. Per a aquesta intervenció havia preparat una ponència basada en les Cròniques colonials de Pedrolo. Finalment, la taula es va desenvolupar en un format de preguntes i respostes, que va donar peu a compartir reflexions sobre l’escriptor i el seu compromís. Us deixo aquí, adaptat a la lectura, el text que havia preparat.

Manuel de Pedrolo: Cròniques colonials

La llengua com a territori de resistència

Quan parlem de Manuel de Pedrolo, acostumem a pensar en el gran novel·lista, l’autor de Mecanoscrit del segon origen, Joc brut o Totes les bèsties de càrrega. La seva dimensió literària, però, és inseparable de la del pensador crític, el polemista i l’home profundament compromès amb la llibertat individual i col·lectiva. Les Cròniques colonials ens acosten a aquesta veu que qüestiona les relacions de poder i ens convida a examinar fins a quin punt hem assumit com a normals unes condicions de subordinació que afecten la nostra vida com a poble.

Entre 1981 i 1982, Pedrolo va publicar al Diari de Barcelona tretze articles que posteriorment es reunirien sota aquest títol. Escrits durant els primers anys de l’autogovern recuperat, plantegen una qüestió fonamental: què havia canviat realment amb la Transició i fins a quin punt s’havien superat les relacions de dominació política, cultural i lingüística? La desaparició de la dictadura no comportava, per si mateixa, la desaparició de totes les formes de subordinació.

Una de les preguntes que permeten entrar en aquestes cròniques és què significa colonitzar un poble. Habitualment associem la colonització a l’ocupació d’un territori, al domini polític o a l’explotació dels seus recursos, però Pedrolo amplia aquesta mirada. Un poble pot conservar el territori, disposar d’institucions pròpies i exercir una certa autonomia mentre perd progressivament la llengua, els referents culturals, la memòria i la consciència de constituir una comunitat nacional. La colonització també pot actuar sobre la manera de pensar i sobre la percepció que una societat té d’ella mateixa.

La llengua ocupa un lloc central en aquesta reflexió. Pedrolo va construir la seva obra literària en català, una part molt important de la qual va ser escrita sota una dictadura que perseguia i marginava la nostra llengua. La seva aportació va anar més enllà de defensar-la explícitament: amb la diversitat i l’ambició de la seva escriptura va demostrar que el català podia abordar qualsevol tema i expressar tota la complexitat de l’experiència humana. La ciència-ficció, la política, la reflexió filosòfica, la sexualitat o la llibertat trobaven lloc en una literatura que afirmava, amb els fets, la plena capacitat de la llengua per construir una cultura moderna.

Les Cròniques colonials ens adverteixen que la subordinació lingüística no necessita sempre una prohibició explícita. Una llengua pot perdre espais quan una altra concentra el prestigi, esdevé més necessària en determinats àmbits o es percep com la que ofereix més oportunitats. Aquesta desigualtat pot acabar interioritzant-se fins al punt que els mateixos parlants de la llengua subordinada contribueixin a reproduir-la.

Pedrolo evoca aquest procés amb una referència a la seva infància: «Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra.» L’educació, els referents culturals i la llengua que associem al coneixement o al poder contribueixen a configurar una determinada visió del món. La colonització mental es consolida quan la renúncia ja no necessita una ordre externa, perquè s’ha convertit en una conducta assumida i, sovint, ni tan sols qüestionada.

Llegida des del present, aquesta reflexió ens interpel·la quan canviem de llengua davant d’un desconegut, quan pressuposem que l’interlocutor no entendrà el català o quan considerem que abandonar-lo és una mostra d’educació. Són actituds que poden semblar decisions individuals sense transcendència, però que, repetides quotidianament, reforcen una jerarquia entre llengües. La subordinació esdevé especialment profunda quan deixa de ser percebuda com a tal.

Aquesta lectura demana, tanmateix, distingir els contextos històrics. Avui no vivim sota el franquisme i el català ha recuperat espais institucionals importants gràcies a l’autogovern. Aquests avenços no garanteixen, però, que català i castellà disposin de les mateixes condicions socials. Podem parlar d’un bilingüisme asimètric per descriure una convivència en què les dues llengües tenen una força desigual, tant pel que fa a la necessitat d’usar-les com a la possibilitat de viure-hi plenament.

Des d’aquesta perspectiva pren sentit la crítica de Pedrolo a l’argument que presenta la recuperació d’espais per al català com una imposició. Equiparar la imposició històrica d’una llengua dominant amb les mesures destinades a restituir els drets dels parlants de la llengua subordinada significa ignorar les condicions de partida. Per corregir una desigualtat, primer cal reconèixer-la; tractar com a equivalents dues situacions desiguals pot contribuir a perpetuar el desequilibri.

La qüestió va més enllà de la comunicació. La llengua conserva memòria, transmet cultura i permet compartir una experiència col·lectiva entre generacions. En el pensament de Pedrolo, llengua, cultura, identitat i nació mantenen una relació estreta: la continuïtat d’un poble depèn també de la seva capacitat de transmetre allò que el configura i de donar-hi formes noves.

Aquesta continuïtat no es pot sostenir únicament sobre la resistència. El català ha de ser una llengua de vida, present en l’estudi, el treball, la ciència, la creació, la política i les relacions personals. Una llengua plenament viva ha de poder desenvolupar-se amb naturalitat, sense haver de justificar constantment la seva existència ni veure reduït el seu ús a un gest de militància. La seva vitalitat depèn de poder-la fer servir en tots els àmbits i de trobar les condicions que en garanteixin la transmissió.

És en aquest punt que les Cròniques colonials ens condueixen de la llengua a la sobirania. La pregunta sobre quina llengua parlem es vincula a una altra de decisiva: qui estableix les condicions en què aquesta llengua pot viure, transmetre’s i desenvolupar-se? Si un poble no disposa de plena capacitat de decisió sobre aquestes condicions, la seva llibertat col·lectiva queda limitada.

Al meu entendre, la pervivència és una de les claus del recorregut que proposa Pedrolo. La independència es vincula a la voluntat que un poble pugui decidir el seu futur i disposar dels instruments per assegurar la continuïtat de la llengua, la cultura i la identitat. En aquesta lectura, la llibertat nacional ha de permetre superar unes condicions que obliguen a defensar permanentment allò que hauria de poder desenvolupar-se amb normalitat. La resistència ha fet possible arribar fins aquí, però resistir no equival a viure en plenitud.

Descolonitzar implica, doncs, recuperar la capacitat de pensar, parlar, crear i decidir des de nosaltres mateixos, així com deixar de considerar inevitable que siguin uns altres els qui fixin els límits de la nostra existència col·lectiva. Aquesta és, per a mi, la força amb què les Cròniques colonials continuen interpel·lant-nos: defensar la llengua és defensar el dret d’un poble a continuar essent ell mateix i a decidir com vol viure.

ALHORA: tornar a posar la independència al centre

 

La decisió d'Alhora de presentar-se a les eleccions espanyoles mereix, al meu entendre, una valoració clarament positiva. No tant perquè una nova candidatura sigui, per si mateixa, la solució als problemes de l'independentisme, sinó perquè representa la voluntat de trencar amb una manera de fer política que ens ha conduït a l'atzucac actual. Després d'anys de desconcert, renúncies i pèrdua de credibilitat, és necessari que apareguin propostes disposades a qüestionar les estratègies que han fracassat i a recuperar el sentit de la lluita per la independència.

Els qui vam viure intensament els primers anys del procés, i vam contribuir a construir un moviment que va arribar a mobilitzar centenars de milers de persones, tenim també l'obligació de fer autocrítica. Vam aconseguir situar la independència al centre del debat polític, però, amb el temps, vam anar deixant de banda una qüestió fonamental: per què volíem ser independents. En l'afany legítim d'ampliar la base social, vam acabar diluint massa sovint el contingut nacional del nostre projecte, com si parlar de llengua, cultura o identitat catalana pogués restar suports en lloc de donar sentit a la nostra reivindicació.

Crec que aquell va ser un error important. Volíem un país més just, més democràtic i socialment avançat, però també volíem garantir la continuïtat de Catalunya com a nació. I això significava preservar la llengua catalana, la cultura i els elements que configuren la nostra identitat col·lectiva. La independència no era simplement l'oportunitat de construir un Estat millor, sinó també la necessitat de disposar de les eines indispensables per assegurar el nostre futur com a poble. Haver relegat aquesta dimensió nacional ha contribuït a afeblir el projecte independentista i a desorientar una part de la societat que l'havia fet seu.

En aquest context, considero especialment rellevant que Alhora plantegi una ruptura amb la política de subordinació parlamentària a Madrid. Durant els darrers anys hem vist com els vots independentistes servien per facilitar investidures, estabilitzar governs espanyols i justificar negociacions que, malgrat alguns resultats parcials, no han modificat substancialment la relació de dependència de Catalunya. La promesa que aquesta estratègia ens acostaria a la resolució del conflicte nacional ha anat perdent tota credibilitat.

La proposta d'Alhora parteix d'una idea que comparteixo: la representació independentista a les institucions espanyoles ha de servir per evidenciar el conflicte polític i avançar cap a la sobirania, no per contribuir a normalitzar una situació de subordinació. No es tracta de practicar una confrontació purament retòrica, sinó de recuperar la coherència entre els objectius que defensem i les decisions que prenem.

També em sembla encertada la voluntat d'explorar un front independentista ampli, sempre que no es confongui la unitat amb una simple suma de sigles. Ja hem comprovat que compartir candidatures o proclames no garanteix una estratègia compartida. La unitat només serà útil si es fonamenta en objectius inequívocs, compromisos verificables i una disposició real a assumir els costos polítics de defensar-los.

Hi ha, a més, un altre element que em fa mirar aquesta iniciativa amb esperança: les persones que hi ha al darrere. Conec personalment alguns dels representants d'Alhora, com Jordi Graupera, Júlia Ojeda o Mariona Bosch, i en tinc una opinió molt positiva. Són persones preparades, amb criteri, compromeses amb el país i amb unes conviccions nacionals sòlides. Però, per damunt de tot, són persones honestes, patriotes i bona gent, qualitats que no haurien de ser excepcionals en política, però que avui resulten especialment valuoses. Crec que representen una generació amb capacitat per assumir el relleu polític que Catalunya necessita.

Perquè no podem continuar indefinidament en mans de les mateixes velles esquadres polítiques, atrapades en les seves rivalitats, els seus equilibris interns i unes estratègies que han demostrat les seves limitacions. Com en qualsevol altre àmbit de la societat, la política també necessita renovació, noves idees, noves maneres de fer i persones que no arrosseguin les hipoteques del passat. No es tracta de menystenir la feina feta ni de qüestionar tota una generació, sinó d'entendre que els projectes polítics també necessiten regenerar-se si volen recuperar la confiança de la ciutadania. Alhora pot representar una oportunitat per començar aquest relleu, tant de persones com de cultura política.

Naturalment, Alhora haurà de demostrar que és capaç de convertir aquests plantejaments en una proposta sòlida i creïble. No serà fàcil superar la fragmentació de l'independentisme ni recuperar la confiança d'una ciutadania que se sent decebuda, i sovint enganyada, per aquells que havien assumit el compromís de culminar el procés. Però les dificultats no justifiquen la resignació, i encara menys la continuïtat d'unes pràctiques polítiques que ens allunyen cada vegada més de l'objectiu nacional.

No sé quin recorregut electoral tindrà Alhora, ni si aconseguirà consolidar-se com una alternativa política. El temps ens ho anirà dient. Però celebro que hi hagi persones disposades a assumir riscos, obrir debats incòmodes i tornar a parlar de la independència com d'un objectiu polític real. Celebro, sobretot, qualsevol iniciativa que contribueixi a recuperar la consciència nacional, perquè sense aquesta consciència la independència corre el risc de convertir-se en una paraula buida, repetida als discursos però absent de les decisions.

Catalunya no necessita simplement més diputats que es declarin independentistes. Necessita representants que actuïn com a independentistes i un projecte que torni a explicar, sense complexos, per què volem ser una nació lliure.

Alhora pot ser una oportunitat per començar a canviar les coses. No sabem encara fins on arribarà, però sí que sabem que continuar fent el mateix, amb els mateixos protagonistes i les mateixes estratègies, difícilment ens portarà a un resultat diferent. Reconstruir l'independentisme exigeix recuperar les conviccions, la credibilitat i el sentit nacional d'una lluita que no podem donar per acabada. I també exigeix obrir les portes a una nova generació disposada a assumir-ne la responsabilitat.

Josep Pinyol, amic i company de lluita

Avui he sabut la mort d’en Josep Pinyol i he sentit la tristesa de perdre un amic i un company de lluita. En moments com aquest, les dades biogràfiques i els càrrecs ocupats expliquen només una part de la vida d’una persona. Jo vull recordar, sobretot, el seu compromís amb el país i la voluntat de continuar treballant per la independència, fins i tot quan el camí es feia més difícil.

Amb en Josep compartíem una causa que ha marcat una part important de les nostres vides: la llibertat de Catalunya. Una causa que ens ha fet viure esperances i decepcions, mobilitzacions extraordinàries i moments de desconcert, però que continua donant sentit a la nostra lluita. Per això, acomiadar un company és també sentir que perdem una part d’aquesta experiència col·lectiva.

En Josep va dedicar molts anys a pensar i a escriure sobre com podíem assolir la independència. La seva formació d’historiador i la seva trajectòria política alimentaven una reflexió que volia traduir en acció. Defensava la mobilització i la desobediència civil, i insistia en la necessitat de preparar-nos per fer efectiva la voluntat de llibertat del nostre poble. Aquesta preocupació va quedar recollida en els seus articles, els seus llibres i la seva feina dins l’Assemblea.

Avui, però, no voldria convertir aquest record en una relació de responsabilitats i publicacions. Voldria deixar constància del que significa per a mi acomiadar un amic amb qui he compartit el compromís amb Catalunya. Quan miro enrere, penso en totes les persones que han fet possible aquest moviment, en els anys de dedicació i en la feina que sovint queda fora dels grans relats. En Josep forma part d’aquesta memòria que vull preservar.

Em dol la seva mort i vull fer arribar una abraçada a la seva família i a totes les persones que l’hem estimat. Ens queda el seu pensament, la seva feina i el record d’una vida dedicada al país.

Josep, gràcies per haver compartit aquesta lluita. Et recordaré com a amic i com a company, mentre continuem treballant per la Catalunya lliure que tots dos hem volgut.

Benvinguts al món... però amb cita prèvia

Ahir, escoltant RAC1, em vaig quedar estrès, estupefacte, atònit, bocabadat, desconcertat, perplex, esmaperdut, al·lucinat...davant d’aquesta notícia-entrevista: Uns pares han establert un decàleg de normes per regular les visites a la seva filla acabada de néixer. Les tietes han pogut conèixer la criatura perquè tenien l’autorització corresponent (cliqueu aquí).

Hem arribat a una fita extraordinària de la civilització: aconseguir que fins i tot el naixement d’una criatura necessiti un reglament d’ús. Ja no n’hi ha prou de tenir un fill; cal organitzar-ne l’accés, establir horaris, redactar protocols i autoritzar prèviament els familiars que gosin voler conèixer-lo. Els avis, les tietes i els parents en general han passat de ser membres de la família a convertir-se en visitants subjectes a inspecció.

La intimitat s’ha transformat en un territori sobirà, amb fronteres, duanes i controls d’immigració. No fos cas que un avi, després de nou mesos d’espera, cometés la temeritat de presentar-se amb un regal sense haver sol·licitat hora prèviament. Fins i tot l’ajuda familiar s’ha modernitzat: portar una carmanyola, baixar les escombraries o anar a comprar poden ser mèrits suficients per obtenir una bona puntuació en el futur rànquing de parents autoritzats.

La família, aquella institució imperfecta, plena de cunyats que ho saben tot, tietes tafaneres i avis que tenen resposta per a qualsevol problema, sembla destinada a una profunda reconversió. Aviat disposarem d’una aplicació per puntuar els familiars i expulsar del sistema els que no compleixin les normes. Tot un avenç: relacionar-nos sense córrer el risc d’haver de relacionar-nos de debò.

Naturalment, quan l’Ona sigui gran i pregunti per què les seves tietes van necessitar autorització per conèixer-la, li podrem explicar que va néixer en una època extraordinàriament avançada, en què els pares havien aconseguit una fita històrica: protegir els fills de qualsevol contacte que no haguessin aprovat prèviament. Al capdavall, sembla que hem descobert una nova manera d’entendre la família: en lloc de compartir la vida, administrar-ne l’accés

L’independentisme encara hi és: ara cal tornar a construir (DAVANTAL programa 606 de Vull una resposta)

Podeu veure el programa 606 del Vull una resposta clicant aquí

Davantal

L’11 de setembre de 2026 deixa una constatació que molts ja coneixíem: l’independentisme encara hi és. Després d’anys de desànim, desconcert i divisions, l’Onze de Setembre ha registrat un repunt de participació. No és, però, el retorn a les grans manifestacions del procés. La distància amb aquelles Diades multitudinàries continua sent molt gran.

Aquesta persistència indica que una part important de la societat catalana manté viu l’objectiu de la independència i reclama un projecte capaç de generar de nou esperança i confiança. Una de les dades més significatives és la presència de noves generacions. Joves que no van viure els moments àlgids del procés i que avui assumeixen el compromís amb la llengua, els drets nacionals i la independència. No són simplement hereus d’una etapa anterior: poden ser els protagonistes d’una nova etapa, amb noves idees, formes de participació i una mirada pròpia sobre el país que volen construir.

Precisament perquè aquest futur encara està per construir, el principal obstacle continua sent la divisió. Les discrepàncies entre les forces independentistes han afeblit la seva capacitat d’incidència i han alimentat el desencís. En aquest escenari, la irrupció d’Aliança Catalana ha afegit un nou element de divisió dins de l’espai independentista.

Aquesta realitat obliga també a revisar la manera d’afrontar el fenomen. La confrontació i l’estigmatització poden acabar donant més centralitat a Aliança Catalana, mentre els boicots i altres formes de rebuig poden afavorir-ne la projecció. Mentrestant, les enquestes continuen apuntant al creixement del partit de Sílvia Orriols. Potser seria més útil confrontar les seves propostes amb arguments que no pas convertir-les en un motiu d’estigmatització.

La tensió política també ha tingut una expressió preocupant als carrers. La Diada deixa una imatge de duresa policial, amb càrregues i 21 detencions entre els incidents de la vigília i els de l’11 de setembre. Especialment greu és el cas dels deu menors detinguts durant els aldarulls de l’Arc de Triomf, una actuació que ha generat fortes crítiques per un ús presumptament desproporcionat de la força. Més enllà de les responsabilitats dels manifestants, la resposta policial davant del jovent mereix una explicació clara i rigorosa. Preservar l’ordre públic no pot comportar una resposta indiscriminada davant la protesta.

Tot això ens porta a una conclusió inajornable: l’independentisme necessita una regeneració profunda dels seus lideratges polítics i socials i ha d’obrir, sense més dilacions, una nova etapa. No n’hi ha prou amb canviar noms: cal canviar maneres de fer, recuperar la iniciativa i tornar a connectar amb una societat que reclama confiança i determinació. Els joves han de deixar de ser el futur promès i convertir-se en protagonistes del present, amb veu, espai i responsabilitats, al costat d’una generació d’entre quaranta i cinquanta anys que encara té experiència, energia i molt a aportar. La Diada ha demostrat que l’independentisme continua viu. Ara toca reaccionar: superar les divisions, recuperar la iniciativa i tornar a construir un projecte capaç de sumar, il·lusionar i avançar. No esperem que el futur arribi: fem-lo possible..

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Baudolino, una lectura capítol a capítol

 

Baudolino, una lectura capítol a capítol

Aquest mes d’agost he aprofitat per llegir Baudolino, d’Umberto Eco, amb la intenció de fer una feina semblant a la que ja havia fet amb Jo confesso: rellegir la novel·la amb calma, aprofundir en els seus temes i descobrir què hi ha darrere de les històries, les llegendes, els personatges i les nombroses referències històriques i culturals que Eco hi incorpora.

Aquesta vegada, però, he optat per una estructura diferent. He anat treballant capítol a capítol i, a partir del sisè, agrupant-ne diversos, per anar desgranant les claus que ens poden ajudar a entendre millor l’obra. Amb l’ajut de la intel·ligència artificial, he anat contrastant temes, fonts i tradicions i intentant anar més enllà de l’argument per descobrir tot allò que s’amaga darrere d’aquesta aparent aventura medieval.

Baudolino és especialment rica en aquest sentit: el Preste Joan, els Reis Mags, les deu tribus perdudes d’Israel, el Grial, les relíquies, els monstres medievals i els viatges a Orient serveixen a Eco per reflexionar sobre la relació entre realitat, ficció, memòria, història i llegenda.

El projecte partia del repte d’endinsar-me en una novel·la de 40 capítols i d’una extraordinària riquesa literària i cultural. El recorregut ha acabat sent més llarg i interessant del que preveia, perquè cada capítol obria noves portes i plantejava noves preguntes.

Ara reuneixo en aquest post els diferents textos que he anat publicant, per si algú vol seguir el recorregut complet o consultar directament els capítols i temes que li despertin més curiositat. I, pensant també en els més inquiets —o en els més mandrosos—, a cada post hi trobareu sempre un resum d’unes 250 paraules, perquè pugueu fer-vos una idea del contingut sense necessitat de llegir tot l’anàlisi.

Podeu, doncs, seguir el recorregut sencer o anar directament a aquell capítol o tema que us desperti més curiositat.

El recorregut per Baudolino

1. Abans de començar el viatge

Els primers capítols: una lectura individual

Capítol 1 · La veritat, la mentida i el naixement d'un relat 

Capítol 2 · Quan el poder descobreix la imaginació

Capítol 3 · Aprendre a mirar el món

Capítol 4 · L’Orient que existia abansde ser descobert

Capítol 5 · La curiositat: elveritable motor de les grans aventures

A partir del capítol 6: una lectura per blocs

A partir d’aquest punt vaig decidir agrupar els capítols, perquè una anàlisi individual dels quaranta capítols hauria fet el recorregut excessivament llarg i, en alguns casos, hauria provocat repeticions. L’agrupació permet, en canvi, seguir els grans temes que van apareixent en la novel·la i aprofundir-hi d’una manera més cohesionada.

Capítols 6-10 · Història,poder i la invenció del preste Joan 

Especial · El Preste Joan: el regne que Europa va inventar abans de trobar-lo

Especial · Els Reis Mags: de l’Evangeli a la llegenda

Especial · Les deu tribus perdudesd’Israel: el somni del rabí Salomó 

Capítols 11-13 · Del mite a la invenció 

Capítols 14-18 · Història, poder i ficció

Capítols 19-30 · Cap a l'Orient: el viatge entre la història  i la llegenda

Capítols 31-35 · El món dels monstres i el descobriment de l'amor

Especial · Pndapetzim, el país on els monstres són normals

Capítols 36-40 · El final del viatge: memòria, culpa i veritat

Especial · Les relíquies: entre la fe, la història i la falsificació

Conclusions · Després del viatge... què ens queda? 

I, al final del viatge...

Després de recórrer els quaranta capítols, la sensació és que Baudolino acaba parlant molt menys de monstres, reis, relíquies o terres desconegudes del que podria semblar inicialment. En el fons, parla de com els humans construïm les històries amb què intentem entendre el món.

Baudolino comença volent descobrir què hi ha més enllà dels límits del món conegut i acaba descobrint una cosa potser encara més interessant: que entre la realitat i la ficció existeix un territori immens on neixen les llegendes, les creences i la memòria col·lectiva.

Aquesta ha estat, en definitiva, la meva proposta de lectura. No tant explicar Baudolino com intentar descobrir què hi ha darrere de Baudolino

Les claus de Baudolino (18. Després del viatge... què ens queda?)

LES CLAUS DE BAUDOLINO

Després del viatge... què ens queda?

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Baudolino és molt més que una novel·la d’aventures ambientada a l’edat mitjana. Umberto Eco utilitza el viatge del protagonista per reflexionar sobre la relació entre història, imaginació, memòria, llegenda i veritat. Al llarg de la novel·la, les fronteres entre els fets reals, allò que es creu que ha passat i allò que ha estat imaginat esdevenen cada vegada més difuses.

Un dels eixos fonamentals és el poder de les històries per construir realitat. Les llegendes sobre els Reis Mags, el Preste Joan, el Grial, les tribus perdudes d’Israel o les relíquies mostren com una invenció, repetida i transmesa, pot acabar incorporant-se a la cultura i a l’imaginari col·lectiu. Baudolino es converteix així en creador de mites, demostrant que una història falsa pot produir conseqüències reals.

La novel·la també reivindica la curiositat com a motor del coneixement i qüestiona les classificacions rígides. El món desconegut d’Orient i les criatures de Pndapetzim mostren que allò considerat monstruós des d’una cultura pot ser normal des d’una altra. La relació amb Ipàzia representa precisament l’aprenentatge de mirar l’altre com una persona i no com una categoria.

Finalment, Eco planteja que la història és també una reconstrucció narrativa basada en testimonis, documents i memòria. El lector, com Niketas, ha d’escoltar, comparar i sospitar.

En definitiva, Baudolino ens recorda que no vivim només en el món que existeix, sinó també en el món que expliquem, recordem i imaginem.

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

Després del viatge... què ens queda?

Baudolino és, en aparença, una novel·la d’aventures situada en el món medieval, però el seu abast és molt més ampli. Al llarg del nostre recorregut pels quaranta capítols hem pogut comprovar que Umberto Eco utilitza el viatge de Baudolino per construir una reflexió sobre la relació entre història, imaginació, memòria, llegenda i veritat. El protagonista recorre un món en què les fronteres entre allò que ha passat, allò que es creu que ha passat i allò que algú ha imaginat són constantment qüestionades.

Un dels grans eixos de la novel·la és, precisament, el poder de les històries. Baudolino descobreix ben aviat que els llibres no només transmeten coneixement, sinó que també construeixen una determinada imatge del món. Les llegendes sobre Alexandre el Gran, els Reis Mags, les deu tribus perdudes d’Israel, el Preste Joan, el Grial o les criatures extraordinàries de Pndapetzim mostren com els buits del coneixement poden ser omplerts per la imaginació. Una vegada aquestes històries són acceptades, repetides i transmeses, deixen de ser simples invencions individuals i passen a formar part de la cultura.

Aquesta és una de les grans aportacions de la novel·la: Eco no es limita a preguntar si una llegenda és falsa, sinó que vol saber com arriba a convertir-se en veritat cultural. Els Reis Mags en constitueixen un exemple especialment clar. L’Evangeli de Mateu ofereix un relat molt breu, però la tradició posterior hi afegeix el nombre, els noms, la condició reial i tota una sèrie d’elements que acabaran formant part de l’imaginari col·lectiu. El mateix mecanisme apareix en la figura del Preste Joan o en les històries de les tribus perdudes d’Israel.

Baudolino és, en aquest sentit, un creador de mites. Però Eco evita presentar-lo simplement com un mentider. Les seves invencions poden tenir conseqüències reals, poden influir en altres persones i poden arribar a circular independentment del seu creador. La novel·la planteja així una paradoxa fonamental: una història pot ser falsa en el seu origen i, tanmateix, tenir efectes absolutament reals.

Un altre aspecte essencial és la relació entre coneixement i curiositat. Baudolino no avança perquè disposi de totes les respostes, sinó perquè és incapaç de deixar de fer-se preguntes. La curiositat el porta més enllà dels límits del món que coneix i l’empeny a explorar territoris que primer només existien en els llibres. El seu viatge representa així una determinada actitud davant del coneixement: entendre el món significa acceptar que sempre hi ha alguna cosa que encara desconeixem.

Aquesta curiositat també explica la importància de l’Orient en la novel·la. Per als europeus medievals, una part important d’aquells territoris era encara desconeguda i, per tant, susceptible de ser imaginada. Eco recrea una mentalitat en què el mapa i el llibre encara no estan clarament separats. Allò que apareix escrit pot semblar tan possible com allò que un viatger ha vist amb els seus propis ulls.

El descobriment de Pndapetzim introdueix, però, una nova dimensió. Els monstres i les criatures extraordinàries que Baudolino troba en aquest territori serveixen per reflexionar sobre la diferència i la normalitat. Allò que des de la perspectiva europea sembla monstruós pot ser perfectament normal des de la perspectiva dels habitants d’aquell món. Eco ens obliga així a preguntar-nos fins a quin punt les categories amb què classifiquem els altres depenen de la nostra pròpia cultura.

Aquesta reflexió arriba al seu punt més profund amb Ipàzia. L’amor de Baudolino per ella demostra que el coneixement de l’altre no pot reduir-se a una classificació física o cultural. Baudolino deixa de veure Ipàzia com una criatura extraordinària i comença a veure-la com una persona concreta, amb sentiments i una identitat pròpia. La relació amb ella constitueix, per tant, una experiència de transformació personal que obliga el protagonista a superar els límits de les seves pròpies categories.

En els darrers capítols, aquesta experiència individual es converteix en una reflexió més general sobre la memòria i la història. Baudolino explica la seva vida a Niketas, però l’historiador no pot saber amb certesa fins a quin punt tot allò que escolta és veritat. El problema que es planteja és fonamental: si una història no pot ser demostrada documentalment, això significa que no té cap valor? I, al contrari, una història documentada és necessàriament una representació completa del passat?

Eco no ofereix una resposta fàcil. La seva proposta és més inquietant: la història també és una construcció narrativa, perquè els historiadors han de seleccionar testimonis, ordenar els fets i decidir què mereix ser recordat. La diferència respecte de Baudolino és que l’historiador està sotmès a l’obligació de justificar les seves afirmacions, mentre que el fabulador pot deixar-se portar per la imaginació. Però tots dos participen, d’una manera diferent, en la construcció dels relats amb què una societat interpreta el seu passat.

Això explica el sentit profund del final. «Baudolino ja no hi és» no significa simplement que el protagonista desaparegui, sinó que la seva història queda fora del relat històric que Niketas pot garantir. I, tanmateix, nosaltres l’hem escoltada. Baudolino pot desaparèixer de la història oficial, però continua existint en la literatura i en la memòria del lector.

En definitiva, Baudolino és una novel·la sobre la necessitat humana d’explicar. Els homes inventen històries perquè necessiten comprendre allò que desconeixen, donar sentit al que els passa i transmetre als altres una determinada imatge del món. Algunes d’aquestes històries són certes, d’altres són falses i moltes se situen en una zona intermèdia en què realitat, interpretació i imaginació es barregen.

I aquesta és probablement la gran lliçó que ens deixa Umberto Eco: no vivim només en el món que existeix, sinó també en el món que expliquem, recordem i imaginem. Les històries que construïm poden arribar a transformar la nostra percepció de la realitat i, amb el temps, formar part de la realitat mateixa.

Per això Baudolino no és només una novel·la sobre l’edat mitjana. És també una novel·la sobre nosaltres, sobre la nostra necessitat de creure, sobre la nostra manera d’interpretar el passat i sobre el poder que encara avui tenen les històries per construir la realitat.

 

Què ens aporta la lectura de Baudolino?

De la lectura de Baudolino en podem extreure diverses idees que van molt més enllà de l’aventura medieval. De fet, potser aquesta és una de les grans virtuts de la novel·la: Eco ens diverteix mentre ens obliga a desconfiar de les certeses amb què interpretem el món.

1. Que les històries construeixen realitat.

Una de les idees centrals de la novel·la és que les històries no són simples relats que expliquen una realitat ja existent. També poden contribuir a crear-la. El Preste Joan, els Reis Mags, les tribus perdudes d’Israel, el Grial o les relíquies són exemples de com una narració pot néixer d’un text, desenvolupar-se a través de la tradició i acabar formant part de l’imaginari col·lectiu.

2. Que no tot allò que creiem que sabem prové directament de les fonts originals.

La novel·la ens convida a tornar als textos i a preguntar-nos què hi diuen realment i què hi hem afegit posteriorment. Aquesta és una lliçó especialment actual en una època en què les informacions circulen ràpidament i les interpretacions poden acabar presentant-se com si fossin fets.

3. Que la curiositat és una forma de coneixement.

Baudolino no és un personatge que avanci perquè tingui respostes, sinó perquè no deixa de fer-se preguntes. La curiositat és el motor que el porta a explorar territoris desconeguts i a qüestionar les certeses establertes.

4. Que la imaginació no és necessàriament l’oposat de la veritat.

Eco mostra que imaginar allò desconegut pot ser el primer pas per intentar conèixer-ho. Les llegendes medievals poden contenir errors, però també expressen el desig d’entendre un món que encara no havia estat explorat.

5. Que hem de desconfiar de les classificacions massa rígides.

Els habitants de Pndapetzim i, especialment, Ipàzia mostren que allò que una cultura considera estrany o monstruós pot ser normal des d’una altra perspectiva. La novel·la ens obliga a mirar l’altre abans de jutjar-lo segons les nostres pròpies categories.

6. Que conèixer una persona és diferent de classificar-la.

La relació de Baudolino amb Ipàzia representa una experiència de coneixement que va més enllà de les aparences. Quan deixem de veure algú com una categoria i el coneixem individualment, les fronteres entre «nosaltres» i «els altres» es tornen molt menys segures.

7. Que la memòria també construeix el passat.

Quan Baudolino explica la seva vida a Niketas, apareix una qüestió essencial: el passat no ens arriba directament, sinó a través de testimonis, documents i relats. Per això la història és també una reconstrucció i exigeix esperit crític.

8. Que el lector també participa en la construcció del sentit.

Eco no vol que simplement acceptem o rebutgem el que explica Baudolino. Ens situa en la mateixa posició que Niketas: hem d’escoltar, comparar, sospitar i decidir què podem creure. La novel·la converteix així el lector en una mena d’investigador.

9. Que les mentides poden tenir conseqüències reals.

Baudolino inventa moltes coses, però algunes d’aquestes invencions entren en circulació i provoquen efectes que ja no depenen d’ell. Aquesta és una de les reflexions més modernes de la novel·la: una informació falsa pot produir una realitat social veritable.

10. Que la literatura pot ajudar-nos a entendre el passat d’una manera que els documents no sempre permeten.

Baudolino no substitueix la història, però ens permet aproximar-nos a les mentalitats, les pors, les esperances i les formes d’imaginar el món pròpies d’una època. Eco ens recorda que comprendre el passat no significa només saber què va passar, sinó també entendre què creien els homes que podia passar.

En definitiva

La lectura de Baudolino ens ensenya que entre la realitat i la ficció existeix un territori immens on neixen les llegendes, les creences i la memòria col·lectiva, i que comprendre aquest territori és també una manera d’entendre com els humans construïm la nostra pròpia realitat.

I aquesta conclusió permetria tancar molt bé el vostre estudi perquè retorna al principi de tot el recorregut: Baudolino comença volent descobrir el món i acaba descobrint el poder de les històries amb què els humans expliquem el món.