diumenge, 15 de novembre del 2026

Manuel de Pedrolo: Llengua, identitat i continuïtat nacional (4. Cròniques colonials: de l'al·legoria a la teoria de la nació)


Cròniques colonials: de l’al·legoria a la teoria de la nació

Si Totes les bèsties de càrrega representa mitjançant la ficció els mecanismes de la despersonalització i La terra prohibida introdueix la resistència com a resposta a aquesta dominació, les Cròniques colonials fan un pas més: analitzen directament la naturalesa del conflicte nacional i els mecanismes mitjançant els quals una comunitat pot ser assimilada.

El canvi de registre és important. La literatura deixa pas a l'article d'opinió i l'al·legoria és substituïda per l'argumentació política. Pedrolo ja no necessita construir un món fictici ni recórrer a personatges simbòlics per parlar del poder. Escriu directament sobre Catalunya, sobre la seva situació política i cultural i sobre la relació amb l'Estat espanyol. Però, malgrat aquest canvi de forma, les preocupacions fonamentals continuen essent les mateixes: què és una nació, què fa possible que una comunitat es reconegui com a tal i què succeeix quan els mecanismes de dominació actuen sobre aquesta consciència col·lectiva.

Un dels conceptes fonamentals que apareixen en aquests textos és el de colonització. Pedrolo utilitza aquest concepte en un sentit que va molt més enllà de l'ocupació territorial o de la subordinació administrativa. El que li interessa especialment és la dimensió cultural del procés colonial: la capacitat del poder dominant per transformar els referents, les formes de percepció i, en definitiva, la consciència del poble dominat.

En un dels seus articles ho expressa amb una contundència característica:

«La metròpoli no en té prou d'administrar-nos directament o mitjançant “poders” delegats; [...] vol conservar gent “espanyola” a casa nostra...»

La importància d'aquesta afirmació no rau únicament en la contundència política. El que hi ha al darrere és una determinada concepció del conflicte nacional. Pedrolo considera que el problema no es resol simplement substituint unes institucions per unes altres. Hi ha un nivell més profund en què es decideix la pervivència d'una comunitat: el nivell cultural i identitari.

Una nació pot perdre les seves institucions i conservar, malgrat tot, una consciència nacional. Però també pot conservar formalment determinades expressions de la seva identitat i anar perdent progressivament els elements que la sostenen. És aquest segon procés el que preocupa especialment Pedrolo. La dominació esdevé realment efectiva quan no només controla el present d'una comunitat, sinó quan aconsegueix condicionar la manera com aquesta comunitat interpreta el seu passat i imagina el seu futur.

Per això la qüestió de la llengua ocupa un lloc central en el seu pensament.

Pedrolo no concep la llengua simplement com una eina de comunicació ni tampoc com un patrimoni cultural que cal conservar per raons sentimentals. La llengua constitueix un dels principals vehicles de transmissió de l'experiència col·lectiva. A través d'ella es transmeten coneixements, formes de veure el món, expressions, referències històriques i culturals i, sobretot, una determinada memòria compartida.

Aquesta concepció permet entendre millor per què la substitució lingüística adquireix per a Pedrolo una dimensió política tan profunda. Si una comunitat deixa de transmetre la seva llengua, no perd únicament un instrument de comunicació. Pot acabar perdent també una part dels mecanismes amb què interpreta la seva pròpia experiència històrica.

I Pedrolo relaciona aquesta qüestió amb la seva pròpia experiència personal:

«Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra».

La frase té una força extraordinària precisament perquè parteix d'un fet aparentment senzill: una gramàtica. Però darrere d'aquesta gramàtica hi ha tot un sistema cultural. Aprendre una llengua significa també aprendre una determinada manera d'anomenar la realitat, d'ordenar-la i d'explicar-la. Quan aquesta llengua substitueix la pròpia d'una comunitat, la substitució no és únicament lingüística: pot convertir-se en una forma de transformació de la consciència.

És aquí on la llengua es relaciona directament amb la memòria.

Una comunitat necessita poder transmetre als seus membres una experiència compartida. Necessita explicar-los d'on ve, quina història té, quins són els seus referents culturals i quins vincles l'uneixen a les generacions anteriors. La llengua és un dels instruments fonamentals d'aquesta transmissió. Per això, en la concepció de Pedrolo, la defensa de la llengua no és una qüestió secundària dins de la defensa de la nació: n'és una de les condicions fonamentals.

Aquesta idea ens permet tornar a Totes les bèsties de càrrega amb una mirada diferent. Allò que en aquella novel·la apareixia com una al·legoria de la despersonalització, a les Cròniques colonials adquireix una formulació política molt més precisa. La pèrdua dels referents que la novel·la representava simbòlicament pot ser interpretada ara també com el resultat d'un procés d'assimilació cultural.

I La terra prohibida introdueix, entre aquests dos moments, la resposta a aquest procés: la resistència.

D'aquesta manera, les tres obres comencen a formar un mateix recorregut. Totes les bèsties de càrrega ens mostra el perill de la despersonalització; La terra prohibida, la voluntat de resistir-hi; i les Cròniques colonials, els mecanismes polítics i culturals que fan possible aquesta despersonalització.

Però Pedrolo encara va més enllà. Si la llengua és un vehicle essencial de la memòria i de la identitat, la qüestió ja no és només com resistir a la dominació, sinó com garantir les condicions polítiques que permetin a una comunitat viure plenament en la seva pròpia llengua i preservar la seva identitat.

És en aquest punt on la seva defensa de la independència adquireix tot el seu sentit. El seu independentisme no apareix desconnectat de la seva concepció de la llengua i de la nació. Al contrari: és la conseqüència política d'una determinada manera d'entendre la supervivència d'un poble.

Això permet formular amb més precisió la tesi que recorre aquesta lectura de Pedrolo: la independència no és, en si mateixa, la finalitat última; és l'instrument polític que Pedrolo considera necessari per garantir la pervivència d'una nació, i la llengua n'és un dels fonaments essencials.

Així, les Cròniques colonials ocupen un lloc central dins d'aquest recorregut. Són el moment en què allò que la literatura havia expressat mitjançant símbols i situacions al·legòriques es converteix en pensament polític explícit.

I encara ens queda una última peça.

Si Totes les bèsties de càrrega ens mostra què passa quan una comunitat perd els seus referents, si La terra prohibida ens mostra la resistència davant d'aquesta pèrdua i si les Cròniques colonials ens expliquen els mecanismes culturals i lingüístics de l'assimilació, Mecanoscrit del segon origen ens planteja la pregunta inversa:

Què cal conservar perquè, després de la destrucció, una comunitat pugui tornar a començar? 

És aquí on apareixen la memòria, els llibres, el coneixement i la transmissió entre generacions. I és aquí on el recorregut de Pedrolo arriba a una altra dimensió: de la resistència contra la desaparició a la necessitat de preservar allò que fa possible la reconstrucció

dimecres, 11 de novembre del 2026

Manuel de Pedrolo: Llengua, identitat i continuïtat nacional (3. La terra prohibida: de la despersonalització a la resistència)

 


La terra prohibida: de la despersonalització a la resistència

La terra prohibida constitueix un contrapunt extraordinàriament interessant a Totes les bèsties de càrrega. Si en aquesta última Pedrolo recorre a l'al·legoria per representar els mecanismes de dominació i el procés de despersonalització d'una comunitat, a La terra prohibida s'apropa d'una manera molt més directa a la realitat històrica de Catalunya. La tetralogia, escrita el 1957, en plena dictadura franquista, no es publicaria fins dues dècades més tard. La seva escriptura queda, per tant, marcada per l'experiència de la guerra, la derrota, la postguerra, la repressió i les diverses formes de resistència que aquesta situació va generar.

És precisament aquí on apareix amb tota la seva força una paraula que permet avançar en la interpretació que estem proposant: resistència.

Si Totes les bèsties de càrrega ens mostrava els efectes que pot produir una estructura de dominació quan aconsegueix penetrar en la consciència dels individus i afeblir els referents d'una comunitat, La terra prohibida ens situa a l'altra banda d'aquest procés: en la voluntat de preservar allò que el poder pretén destruir.

La diferència és significativa. En una obra, Pedrolo posa el focus sobretot en els mecanismes de la dominació i en la progressiva pèrdua de la identitat; en l'altra, mostra individus que, malgrat la repressió i les circumstàncies adverses, intenten conservar la seva dignitat, la seva memòria i el vincle amb una comunitat que ha estat derrotada però que no ha desaparegut.

Aquesta resistència té, per tant, una dimensió que va més enllà de l'àmbit estrictament individual. És una resistència política, perquè s'enfronta a unes estructures de poder; és una resistència moral, perquè implica negar-se a acceptar com a inevitable allò que ha estat imposat; i és també una resistència nacional, perquè defensa la continuïtat d'una comunitat sotmesa a un procés de repressió i desarticulació.

És en aquest sentit que La terra prohibida resulta especialment significativa per entendre el Pedrolo polític. No perquè hi haguem de buscar necessàriament una teoria sistemàtica sobre la llengua —aquesta dimensió apareixerà d'una manera molt més explícita en les Cròniques colonials—, sinó perquè planteja una qüestió prèvia i fonamental: què significa resistir quan el poder pretén que una comunitat deixi de ser allò que és?

La pregunta és especialment rellevant si posem aquesta obra en relació amb Totes les bèsties de càrrega. En totes dues hi ha una preocupació comuna per la supervivència d'una comunitat sotmesa a una estructura de dominació, però el punt de vista és diferent. La primera ens permet observar el procés de pèrdua dels referents i de despersonalització; la segona ens mostra la possibilitat de respondre a aquest procés mitjançant la resistència.

Així, podem començar a dibuixar un primer recorregut dins del pensament literari de Pedrolo:

Totes les bèsties de càrrega: la pèrdua de la identitat.

La terra prohibida: la resistència davant d'aquesta pèrdua.

Però la resistència, per a Pedrolo, no pot limitar-se a una actitud de confrontació política. Si una comunitat vol continuar essent ella mateixa, cal preservar aquells elements que fan possible el seu reconeixement i la seva transmissió. I és aquí on la qüestió de la identitat es relaciona inevitablement amb la cultura i, molt especialment, amb la llengua.

Aquesta és la porta que ens condueix a les Cròniques colonials. Perquè Pedrolo no es limita a mostrar-nos que existeix la dominació ni que davant d'aquesta dominació és possible resistir. En els seus textos assagístics i periodístics intenta anar més enllà i analitzar com funciona aquesta dominació, quins mecanismes utilitza i quines conseqüències té sobre una comunitat nacional.

És en aquest punt que la llengua deixa de ser un element implícit i passa a ocupar el centre del seu discurs. I amb ella apareix una de les idees fonamentals per entendre el Pedrolo que ens interessa analitzar: la llengua no és únicament una expressió de la identitat nacional; és una de les condicions que permeten que aquesta identitat pugui perviure.

Així, La terra prohibida ocupa una posició decisiva dins d'aquest recorregut. Entre la despersonalització de Totes les bèsties de càrrega i l'anàlisi explícita de la dominació cultural i lingüística de les Cròniques colonials, la tetralogia introdueix la resistència com a resposta a l'intent de destrucció de la identitat.

I és precisament aquesta resistència la que permet entendre que, per a Pedrolo, la identitat no és només allò que un poble hereta: és també allò que decideix defensar.

diumenge, 1 de novembre del 2026

Joan Contijoch: el mestratge i l'amistat al servei de les llibertats

 

Aquest 31 d’octubre ens ha deixat en Joan Contijoch. Costa trobar les paraules per acomiadar algú que ha estat, alhora, mestre, amic i company de tantes lluites.

Ens vam trobar el 2010, en el camí del que seria  l’Assemblea Nacional Catalana. En Joan hi va tenir un paper destacat, tant en els primers passos com en la construcció d’una organització capaç d’aplegar centenars de milers de persones al servei del país. En els moments difícils, la seva experiència i el seu criteri ajudaven a trobar el rumb.

El seu compromís venia de lluny i segut que em deixo moltes coses. Als anys vuitanta i noranta va compartir, al Centre d’Estudis Joan Bardina, l’esforç d’Agustí Chalaux i Lluís Maria Xirinacs per imaginar noves formes d’organitzar la societat, l’economia i la política. No es conformava a descriure el món: volia pensar com el podíem transformar.

Ja entrat el segle XXI, va participar en el Seminari Estat de Pau, que es va proposar reflexionar sobre la seguretat i la defensa en un possible nou estat europeu. En un moment en què Catalunya es plantejava el seu futur, en Joan va contribuir a defensar que el camí cap a la independència havia de ser profundament pacífic i democràtic, i que calia pensar la seguretat més enllà de la resposta militar.

Aquesta convicció també es reflecteix en els seus articles més recents. Hi mantenia viva la reflexió sobre la democràcia, la ciutadania i el país, i ens recordava que la força del procés havia nascut, sobretot, de la gent organitzada i de la seva capacitat d’actuar col·lectivament.

En Joan tenia una manera pròpia d’ensenyar: escoltant, pensant amb rigor i compartint el que sabia. La seva saviesa es feia notar també en la paraula escrita, en la precisió amb què ajudava a donar forma als documents i a les idees. Però, més enllà del seu mestratge, era un amic amb qui era fàcil compartir hores, converses i complicitats. Quantes hores hem tingut la sort de compartir amb ell! Més enllà de les reunions de treball, -que ja en van ser moltes!- els dinars, els sopars, les fideuàs, el grup dels “terrasserus” amb els sants i els aniversaris, ... Fossin trobades de feina o d’eslai informal, sempre hi havia alguna cosa per aprendre d’ell.

Va lluitar per la llibertat de Catalunya, que no només significava la independència,  i per les llibertats de tothom, amb una convicció que no defallia. Estimava el país i va dedicar una part essencial de la seva vida a treballar perquè Catalunya pogués decidir el seu futur.

Avui sentim el buit de la seva absència, però també sabem que el seu exemple ens acompanya. Continuarem la feina i la lluita que ell va ajudar a fer créixer, amb l’esperança i la determinació de portar-les fins al final.

Una abraçada ben forta a la Teresa, a tota família i a les moltes i moltes persones que l’estimaven.

Gràcies per tant, Joan. Et trobarem a faltar, mestre i amic. Que tinguis un bon viatge.

dissabte, 24 d’octubre del 2026

Manuel de Pedrolo: Llengua, identitat i continuïtat nacional (2. Totes les bèsties de càrrega)

 


Totes les bèsties de càrrega: la destrucció de la identitat

Publicada el 1967, després d'haver estat escrita el 1965, Totes les bèsties de càrrega constitueix una de les obres més representatives de la narrativa al·legòrica de Manuel de Pedrolo. Escrita en ple franquisme, la novel·la opta per un espai indeterminat, uns personatges simbòlics i una situació de dominació que evita les referències polítiques explícites. Aquesta opció no s'ha d'entendre únicament com una estratègia per esquivar la censura. La indeterminació permet a Pedrolo transcendir la denúncia d'un règim concret i convertir la novel·la en una reflexió més àmplia sobre els mecanismes del poder i sobre la capacitat d'aquest poder per penetrar en la consciència dels individus.

La dominació que descriu Pedrolo no es limita a l'exercici de la violència ni a la imposició de l'obediència. El seu objectiu més profund és aconseguir que la realitat imposada acabi sent percebuda com a natural. La dominació esdevé així especialment efectiva quan deixa de ser percebuda com a tal: quan l'individu s'hi adapta, la interioritza i arriba a perdre la capacitat d'imaginar una realitat diferent.

Aquesta dimensió interior de la dominació és fonamental per entendre la novel·la. Pedrolo no se centra únicament en allò que el poder fa als individus, sinó també en allò que aconsegueix transformar dins seu. La repressió pot limitar la llibertat, però la despersonalització va més enllà: afecta la capacitat de l'individu de reconèixer-se i de situar-se dins d'una comunitat.

És aquí on la qüestió de la identitat col·lectiva adquireix una importància central. Una comunitat no es defineix únicament per l'existència d'un territori o d'unes estructures polítiques. També ho fa a través d'una memòria compartida, d'uns referents culturals i d'una determinada manera d'explicar-se a si mateixa. Quan aquests elements són progressivament debilitats o substituïts, la dominació deixa de ser exclusivament política i es converteix en un procés d'assimilació.

Des d'aquesta perspectiva, Totes les bèsties de càrrega pot llegir-se com una representació literària de la destrucció progressiva de la identitat. La qüestió fonamental ja no és només què succeeix quan un poble perd la llibertat, sinó què succeeix quan, després d'un llarg procés de submissió, pot arribar a perdre fins i tot la consciència de la seva pròpia identitat.

Aquesta és probablement una de les dimensions més inquietants de l'obra. La dominació no produeix necessàriament una ruptura immediata amb el passat. Pot actuar de manera gradual: primer mitjançant la imposició, després a través de l'adaptació i, finalment, mitjançant la interiorització d'allò que ha estat imposat. El risc més gran no és, per tant, únicament que un poble sigui obligat a renunciar a determinats elements de la seva identitat, sinó que arribi a considerar aquesta renúncia com una cosa natural o inevitable.

En aquest punt apareix, encara de manera implícita, la qüestió lingüística. A Totes les bèsties de càrrega, Pedrolo no desenvolupa encara amb la claredat que trobarem posteriorment en els seus textos polítics una teoria explícita sobre la llengua com a element fonamental de la identitat nacional. Tanmateix, la preocupació per la pèrdua dels referents culturals i per la despersonalització d'una comunitat constitueix un precedent important de les reflexions que desenvoluparà més endavant.

La llengua hi adquirirà posteriorment una funció essencial perquè és un dels principals instruments a través dels quals una comunitat conserva i transmet la seva memòria. Una llengua no només permet comunicar experiències; també conserva una determinada manera d'anomenar i interpretar el món, transmet una cultura i estableix un vincle entre generacions. La substitució lingüística pot ser, per tant, molt més que un simple canvi d'idioma: pot convertir-se en un mecanisme de transformació de la consciència col·lectiva.

Així, Totes les bèsties de càrrega pot situar-se com el primer esglaó d'una reflexió que Pedrolo desenvoluparà posteriorment des d'altres perspectives. La novel·la representa el perill de la pèrdua de la identitat; les obres posteriors permetran aprofundir en les formes de resistència, en els mecanismes de l'assimilació cultural i lingüística i, finalment, en la necessitat de preservar la memòria com a condició per garantir la supervivència d'una comunitat.

En aquest sentit, la novel·la no parla únicament de la repressió d'uns individus. Parla de la possibilitat que una comunitat, sotmesa durant prou temps a una estructura de dominació, arribi a perdre els referents que li permeten reconèixer-se com a tal. La derrota més profunda no és només la pèrdua de la llibertat, sinó la pèrdua de la consciència de ser un poble.

Aquesta idea permet establir el pont cap a La terra prohibida. Si Totes les bèsties de càrrega representa el procés de dominació i despersonalització, La terra prohibida introdueix l'altra cara d'aquest procés: la resistència d'aquells que es neguen a acceptar la desaparició de la seva identitat, de la seva memòria i del seu vincle amb la comunitat.


dijous, 22 d’octubre del 2026

Manuel de Pedrolo: Llengua, identitat i continuïtat nacional (1. Introducció)

 


MANUEL DE PEDROLO: LLENGUA, IDENTITAT I CONTINUÏTAT NACIONAL

Una lectura conjunta de Totes les bèsties de càrrega, La terra prohibida, Cròniques colonials, Mecanoscrit del segon origen i Prosa de combat

Introducció

Manuel de Pedrolo ocupa un lloc singular en la literatura catalana del segle XX. La seva extraordinària fecunditat literària —novel·la, teatre, poesia, narrativa breu, assaig i traducció— fa difícil reduir-lo a una sola faceta. Darrere de l'escriptor hi ha una extraordinària amplitud creativa, però també un pensador que va reflexionar insistentment sobre qüestions com la llibertat, la identitat, la llengua i el futur de la nació catalana.

És precisament aquest Pedrolo, potser menys conegut que el novel·lista i, tanmateix, intel·lectualment apassionant, el que interessa explorar en aquest estudi. Més que limitar-nos a analitzar unes determinades obres des d'una perspectiva estrictament literària, es tracta de posar-les en relació i observar quines preocupacions de fons reapareixen en diferents moments i sota formes narratives diverses.

Abans d'entrar en aquesta lectura, però, cal fer una consideració sobre la manera com llegim literatura. Una obra no acaba quan l'autor posa el punt final. En certa manera, comença una nova vida quan arriba al lector. El text és escrit per l'autor, però la seva significació es completa en l'acte de lectura, quan el lector hi incorpora la seva experiència, els seus coneixements i les preguntes que es formula. En aquest sentit, Joan Fuster va insistir en la importància de l'acte de lectura com a moment en què el text adquireix una nova encarnació.¹

Això significa que una mateixa obra pot generar lectures diferents segons el moment històric i segons qui la llegeix. El text és el mateix, però nosaltres no som els mateixos. Una obra escrita en un determinat context pot adquirir nous significats quan és llegida des d'un altre moment històric, perquè també han canviat les preguntes que adrecem al text.

Aquesta consideració és especialment important quan llegim Pedrolo avui. El que aquí es proposa, per tant, no és afirmar que aquesta sigui l'única interpretació possible de la seva obra, ni tampoc atribuir-li literalment una teoria que ell no hagués formulat mai d'aquesta manera. Es tracta d'una lectura que parteix dels seus textos, els posa en relació i intenta descobrir-hi una línia de continuïtat.

La hipòtesi de partida és que una part significativa de l'obra de Pedrolo pot ser interpretada com una reflexió sobre la continuïtat nacional, en què la llengua ocupa un lloc central i la sobirania política apareix com un instrument possible per garantir-la. Aquesta formulació no és una tesi expressada literalment per Pedrolo en aquests termes, sinó una interpretació derivada de la lectura conjunta de les seves obres literàries i dels seus textos d'intervenció política.

Aquesta perspectiva permet posar en diàleg tres obres molt diferents: Totes les bèsties de càrrega, on la qüestió de la identitat apareix sota una forma al·legòrica; Cròniques colonials, on Pedrolo analitza directament els mecanismes de la dominació cultural i lingüística; i Mecanoscrit del segon origen, que planteja, en un escenari de ciència-ficció, la necessitat de preservar la memòria i transmetre-la a les generacions futures. A aquest recorregut s'hi pot afegir Prosa de combat, l'antologia publicada el 2025, que permet recuperar i llegir conjuntament una part significativa de la seva producció política.²

El fil conductor d'aquest estudi serà, per tant, la relació entre llengua, memòria, cultura, identitat i nació. No es tracta de forçar les obres perquè encaixin en un esquema preestablert, sinó d'observar fins a quin punt aquests conceptes permeten establir un diàleg entre textos molt diferents i, al mateix temps, entendre millor la coherència profunda del pensament de Pedrolo.

En definitiva, el que aquí es proposa és una lectura de Pedrolo: una lectura necessàriament situada en el nostre present, però que intenta mantenir-se fidel als textos i distingir sempre entre allò que l'autor afirma explícitament i allò que nosaltres podem interpretar a partir del conjunt de la seva obra.

Notes

1. Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. 

2. Júlia Ojeda Caba (selecció i pròleg), Manuel de Pedrolo, Prosa de combat, Barcelona, Comanegra, 2025. L'edició incorpora un epíleg de Teresa Ibars

dimecres, 14 d’octubre del 2026

Manuel de Pedrolo: Cròniques colonials

 



El passat 12 d’octubre vaig participar en la Jornada per la Llengua «En català sempre», a la Bisbal d’Empordà, concretament en la taula rodona «Manuel de Pedrolo, referent en la defensa de la llengua i la cultura catalana», al costat d’Anna M. Villalonga i Antoni Munné-Jordà. Per a aquesta intervenció havia preparat una ponència basada en les Cròniques colonials de Pedrolo. Finalment, la taula es va desenvolupar en un format de preguntes i respostes, que va donar peu a compartir reflexions sobre l’escriptor i el seu compromís. Us deixo aquí, adaptat a la lectura, el text que havia preparat.

Manuel de Pedrolo: Cròniques colonials

La llengua com a territori de resistència

Quan parlem de Manuel de Pedrolo, acostumem a pensar en el gran novel·lista, l’autor de Mecanoscrit del segon origen, Joc brut o Totes les bèsties de càrrega. La seva dimensió literària, però, és inseparable de la del pensador crític, el polemista i l’home profundament compromès amb la llibertat individual i col·lectiva. Les Cròniques colonials ens acosten a aquesta veu que qüestiona les relacions de poder i ens convida a examinar fins a quin punt hem assumit com a normals unes condicions de subordinació que afecten la nostra vida com a poble.

Entre 1981 i 1982, Pedrolo va publicar al Diari de Barcelona tretze articles que posteriorment es reunirien sota aquest títol. Escrits durant els primers anys de l’autogovern recuperat, plantegen una qüestió fonamental: què havia canviat realment amb la Transició i fins a quin punt s’havien superat les relacions de dominació política, cultural i lingüística? La desaparició de la dictadura no comportava, per si mateixa, la desaparició de totes les formes de subordinació.

Una de les preguntes que permeten entrar en aquestes cròniques és què significa colonitzar un poble. Habitualment associem la colonització a l’ocupació d’un territori, al domini polític o a l’explotació dels seus recursos, però Pedrolo amplia aquesta mirada. Un poble pot conservar el territori, disposar d’institucions pròpies i exercir una certa autonomia mentre perd progressivament la llengua, els referents culturals, la memòria i la consciència de constituir una comunitat nacional. La colonització també pot actuar sobre la manera de pensar i sobre la percepció que una societat té d’ella mateixa.

La llengua ocupa un lloc central en aquesta reflexió. Pedrolo va construir la seva obra literària en català, una part molt important de la qual va ser escrita sota una dictadura que perseguia i marginava la nostra llengua. La seva aportació va anar més enllà de defensar-la explícitament: amb la diversitat i l’ambició de la seva escriptura va demostrar que el català podia abordar qualsevol tema i expressar tota la complexitat de l’experiència humana. La ciència-ficció, la política, la reflexió filosòfica, la sexualitat o la llibertat trobaven lloc en una literatura que afirmava, amb els fets, la plena capacitat de la llengua per construir una cultura moderna.

Les Cròniques colonials ens adverteixen que la subordinació lingüística no necessita sempre una prohibició explícita. Una llengua pot perdre espais quan una altra concentra el prestigi, esdevé més necessària en determinats àmbits o es percep com la que ofereix més oportunitats. Aquesta desigualtat pot acabar interioritzant-se fins al punt que els mateixos parlants de la llengua subordinada contribueixin a reproduir-la.

Pedrolo evoca aquest procés amb una referència a la seva infància: «Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra.» L’educació, els referents culturals i la llengua que associem al coneixement o al poder contribueixen a configurar una determinada visió del món. La colonització mental es consolida quan la renúncia ja no necessita una ordre externa, perquè s’ha convertit en una conducta assumida i, sovint, ni tan sols qüestionada.

Llegida des del present, aquesta reflexió ens interpel·la quan canviem de llengua davant d’un desconegut, quan pressuposem que l’interlocutor no entendrà el català o quan considerem que abandonar-lo és una mostra d’educació. Són actituds que poden semblar decisions individuals sense transcendència, però que, repetides quotidianament, reforcen una jerarquia entre llengües. La subordinació esdevé especialment profunda quan deixa de ser percebuda com a tal.

Aquesta lectura demana, tanmateix, distingir els contextos històrics. Avui no vivim sota el franquisme i el català ha recuperat espais institucionals importants gràcies a l’autogovern. Aquests avenços no garanteixen, però, que català i castellà disposin de les mateixes condicions socials. Podem parlar d’un bilingüisme asimètric per descriure una convivència en què les dues llengües tenen una força desigual, tant pel que fa a la necessitat d’usar-les com a la possibilitat de viure-hi plenament.

Des d’aquesta perspectiva pren sentit la crítica de Pedrolo a l’argument que presenta la recuperació d’espais per al català com una imposició. Equiparar la imposició històrica d’una llengua dominant amb les mesures destinades a restituir els drets dels parlants de la llengua subordinada significa ignorar les condicions de partida. Per corregir una desigualtat, primer cal reconèixer-la; tractar com a equivalents dues situacions desiguals pot contribuir a perpetuar el desequilibri.

La qüestió va més enllà de la comunicació. La llengua conserva memòria, transmet cultura i permet compartir una experiència col·lectiva entre generacions. En el pensament de Pedrolo, llengua, cultura, identitat i nació mantenen una relació estreta: la continuïtat d’un poble depèn també de la seva capacitat de transmetre allò que el configura i de donar-hi formes noves.

Aquesta continuïtat no es pot sostenir únicament sobre la resistència. El català ha de ser una llengua de vida, present en l’estudi, el treball, la ciència, la creació, la política i les relacions personals. Una llengua plenament viva ha de poder desenvolupar-se amb naturalitat, sense haver de justificar constantment la seva existència ni veure reduït el seu ús a un gest de militància. La seva vitalitat depèn de poder-la fer servir en tots els àmbits i de trobar les condicions que en garanteixin la transmissió.

És en aquest punt que les Cròniques colonials ens condueixen de la llengua a la sobirania. La pregunta sobre quina llengua parlem es vincula a una altra de decisiva: qui estableix les condicions en què aquesta llengua pot viure, transmetre’s i desenvolupar-se? Si un poble no disposa de plena capacitat de decisió sobre aquestes condicions, la seva llibertat col·lectiva queda limitada.

Al meu entendre, la pervivència és una de les claus del recorregut que proposa Pedrolo. La independència es vincula a la voluntat que un poble pugui decidir el seu futur i disposar dels instruments per assegurar la continuïtat de la llengua, la cultura i la identitat. En aquesta lectura, la llibertat nacional ha de permetre superar unes condicions que obliguen a defensar permanentment allò que hauria de poder desenvolupar-se amb normalitat. La resistència ha fet possible arribar fins aquí, però resistir no equival a viure en plenitud.

Descolonitzar implica, doncs, recuperar la capacitat de pensar, parlar, crear i decidir des de nosaltres mateixos, així com deixar de considerar inevitable que siguin uns altres els qui fixin els límits de la nostra existència col·lectiva. Aquesta és, per a mi, la força amb què les Cròniques colonials continuen interpel·lant-nos: defensar la llengua és defensar el dret d’un poble a continuar essent ell mateix i a decidir com vol viure.

ALHORA: tornar a posar la independència al centre

 

La decisió d'Alhora de presentar-se a les eleccions espanyoles mereix, al meu entendre, una valoració clarament positiva. No tant perquè una nova candidatura sigui, per si mateixa, la solució als problemes de l'independentisme, sinó perquè representa la voluntat de trencar amb una manera de fer política que ens ha conduït a l'atzucac actual. Després d'anys de desconcert, renúncies i pèrdua de credibilitat, és necessari que apareguin propostes disposades a qüestionar les estratègies que han fracassat i a recuperar el sentit de la lluita per la independència.

Els qui vam viure intensament els primers anys del procés, i vam contribuir a construir un moviment que va arribar a mobilitzar centenars de milers de persones, tenim també l'obligació de fer autocrítica. Vam aconseguir situar la independència al centre del debat polític, però, amb el temps, vam anar deixant de banda una qüestió fonamental: per què volíem ser independents. En l'afany legítim d'ampliar la base social, vam acabar diluint massa sovint el contingut nacional del nostre projecte, com si parlar de llengua, cultura o identitat catalana pogués restar suports en lloc de donar sentit a la nostra reivindicació.

Crec que aquell va ser un error important. Volíem un país més just, més democràtic i socialment avançat, però també volíem garantir la continuïtat de Catalunya com a nació. I això significava preservar la llengua catalana, la cultura i els elements que configuren la nostra identitat col·lectiva. La independència no era simplement l'oportunitat de construir un Estat millor, sinó també la necessitat de disposar de les eines indispensables per assegurar el nostre futur com a poble. Haver relegat aquesta dimensió nacional ha contribuït a afeblir el projecte independentista i a desorientar una part de la societat que l'havia fet seu.

En aquest context, considero especialment rellevant que Alhora plantegi una ruptura amb la política de subordinació parlamentària a Madrid. Durant els darrers anys hem vist com els vots independentistes servien per facilitar investidures, estabilitzar governs espanyols i justificar negociacions que, malgrat alguns resultats parcials, no han modificat substancialment la relació de dependència de Catalunya. La promesa que aquesta estratègia ens acostaria a la resolució del conflicte nacional ha anat perdent tota credibilitat.

La proposta d'Alhora parteix d'una idea que comparteixo: la representació independentista a les institucions espanyoles ha de servir per evidenciar el conflicte polític i avançar cap a la sobirania, no per contribuir a normalitzar una situació de subordinació. No es tracta de practicar una confrontació purament retòrica, sinó de recuperar la coherència entre els objectius que defensem i les decisions que prenem.

També em sembla encertada la voluntat d'explorar un front independentista ampli, sempre que no es confongui la unitat amb una simple suma de sigles. Ja hem comprovat que compartir candidatures o proclames no garanteix una estratègia compartida. La unitat només serà útil si es fonamenta en objectius inequívocs, compromisos verificables i una disposició real a assumir els costos polítics de defensar-los.

Hi ha, a més, un altre element que em fa mirar aquesta iniciativa amb esperança: les persones que hi ha al darrere. Conec personalment alguns dels representants d'Alhora, com Jordi Graupera, Júlia Ojeda o Mariona Bosch, i en tinc una opinió molt positiva. Són persones preparades, amb criteri, compromeses amb el país i amb unes conviccions nacionals sòlides. Però, per damunt de tot, són persones honestes, patriotes i bona gent, qualitats que no haurien de ser excepcionals en política, però que avui resulten especialment valuoses. Crec que representen una generació amb capacitat per assumir el relleu polític que Catalunya necessita.

Perquè no podem continuar indefinidament en mans de les mateixes velles esquadres polítiques, atrapades en les seves rivalitats, els seus equilibris interns i unes estratègies que han demostrat les seves limitacions. Com en qualsevol altre àmbit de la societat, la política també necessita renovació, noves idees, noves maneres de fer i persones que no arrosseguin les hipoteques del passat. No es tracta de menystenir la feina feta ni de qüestionar tota una generació, sinó d'entendre que els projectes polítics també necessiten regenerar-se si volen recuperar la confiança de la ciutadania. Alhora pot representar una oportunitat per començar aquest relleu, tant de persones com de cultura política.

Naturalment, Alhora haurà de demostrar que és capaç de convertir aquests plantejaments en una proposta sòlida i creïble. No serà fàcil superar la fragmentació de l'independentisme ni recuperar la confiança d'una ciutadania que se sent decebuda, i sovint enganyada, per aquells que havien assumit el compromís de culminar el procés. Però les dificultats no justifiquen la resignació, i encara menys la continuïtat d'unes pràctiques polítiques que ens allunyen cada vegada més de l'objectiu nacional.

No sé quin recorregut electoral tindrà Alhora, ni si aconseguirà consolidar-se com una alternativa política. El temps ens ho anirà dient. Però celebro que hi hagi persones disposades a assumir riscos, obrir debats incòmodes i tornar a parlar de la independència com d'un objectiu polític real. Celebro, sobretot, qualsevol iniciativa que contribueixi a recuperar la consciència nacional, perquè sense aquesta consciència la independència corre el risc de convertir-se en una paraula buida, repetida als discursos però absent de les decisions.

Catalunya no necessita simplement més diputats que es declarin independentistes. Necessita representants que actuïn com a independentistes i un projecte que torni a explicar, sense complexos, per què volem ser una nació lliure.

Alhora pot ser una oportunitat per començar a canviar les coses. No sabem encara fins on arribarà, però sí que sabem que continuar fent el mateix, amb els mateixos protagonistes i les mateixes estratègies, difícilment ens portarà a un resultat diferent. Reconstruir l'independentisme exigeix recuperar les conviccions, la credibilitat i el sentit nacional d'una lluita que no podem donar per acabada. I també exigeix obrir les portes a una nova generació disposada a assumir-ne la responsabilitat.