Les claus de Baudolino. (15. Especial Pndapetzim: el país on els monstres són normals)

LES CLAUS DE BAUDOLINO

Especial. Pndapetzim, el país on els monstres són normals

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Pndapetzim és un dels espais més fascinants de Baudolino i representa la culminació de l’Orient imaginari que el protagonista havia conegut fins aleshores a través dels llibres. En arribar-hi, Baudolino troba criatures extraordinàries que provenen d’una llarga tradició de llibres de meravelles, bestiaris i textos antics, però Eco les transforma en éssers amb vida pròpia, creences, conflictes, sentiments i formes d’organització social.

Entre els habitants de Pndapetzim hi ha esciàpodes, blemmyes, panotis, gegants, pigmeus, sàtirs i altres criatures híbrides, procedents en bona part de la tradició de Plini el Vell i Isidor de Sevilla. Eco recupera aquestes figures, però les converteix en personatges que ja no són simples monstres descrits als marges dels mapes medievals. Formen una societat en què allò extraordinari es converteix en normal.

Aquesta inversió és una de les claus de l’episodi. Els habitants de Pndapetzim no es consideren monstres; són els occidentals qui els observen com a éssers extraordinaris. Eco planteja així una reflexió sobre la diferència, la identitat i la manera com classifiquem els altres. La qüestió adquireix una dimensió especial amb Ipàzia, perquè Baudolino deixa de veure-la com una criatura extraordinària i comença a reconèixer-la com una persona que estima.

Pndapetzim funciona, en definitiva, com un mirall del món humà. Els seus habitants poden ser físicament diferents, però comparteixen amb nosaltres passions, creences, conflictes i desitjos. Eco ens convida així a preguntar-nos si el veritable monstre no és, potser, aquell que és incapaç de reconèixer l’altre.

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

Pndapetzim: el país on els monstres són normals

Les criatures extraordinàries del món de Baudolino

Pndapetzim és probablement un dels espais més fascinants de Baudolino. Quan Baudolino i els seus companys hi arriben, després d’un llarg viatge cap als confins de l’Orient, tenen la sensació d’haver entrat en un món que fins aleshores només coneixien pels llibres de meravelles. Hi troben éssers que, segons les categories del món occidental, haurien de ser impossibles: esciàpodes, blemmyes, panotis, gegants, pigmeus, sàtirs i altres criatures híbrides. Però Eco introdueix una paradoxa que és essencial per entendre aquest episodi: els qui semblen monstres als ulls de Baudolino no es consideren monstres a si mateixos. (api.repository.cam.ac.uk)

Pndapetzim no és, per tant, simplement un escenari fantàstic creat per Eco. És la culminació literària d’un imaginari que té una llarga història en la cultura occidental. Els seus habitants procedeixen, en bona part, del repertori de pobles extraordinaris que autors antics i medievals havien situat als marges del món conegut. Eco els recupera, els posa a conviure en una mateixa ciutat i els converteix en personatges amb veu, creences, conflictes i sentiments.

Així, Pndapetzim funciona simultàniament com un museu de l’imaginari medieval, un laboratori literari i un mirall de la societat humana.

1. Dels llibres de meravelles a Pndapetzim

Quan Baudolino arriba a Pndapetzim, reconeix immediatament moltes de les criatures que hi viuen perquè ja les havia conegudes a través dels llibres. Aquesta escena és especialment significativa: allò que els protagonistes havien llegit com una descripció de pobles fantàstics apareix ara davant dels seus ulls com una realitat tangible. Un estudi sobre la novel·la assenyala precisament que els viatgers reconeixen esciàpodes, blemmyes i altres éssers perquè els havien conegut abans en els llibres de meravelles. (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes)

Eco juga aquí amb una de les grans qüestions de Baudolino: què passa quan allò que hem après dels llibres coincideix amb allò que trobem davant nostre?

La resposta dels personatges és reveladora. No qüestionen immediatament els llibres; al contrari, la realitat sembla confirmar-los. El viatger arriba al país que havia imaginat i descobreix que els seus llibres tenien raó.

Però aquesta certesa aviat es complica, perquè les criatures no es comporten com les simples il·lustracions d’un bestiari. Tenen una vida pròpia i, sobretot, tenen una percepció del món diferent de la dels protagonistes.

Pndapetzim és, així, el lloc on els llibres es troben amb la realitat i on la realitat acaba demostrant ser molt més complexa que els llibres.

2. Els esciàpodes: l’home que viu sota el seu propi peu

Entre les primeres criatures que Baudolino reconeix hi ha els esciàpodes, una de les figures més característiques de la tradició dels pobles meravellosos. El seu tret distintiu és tenir una única cama acabada en un peu extraordinàriament gran, que utilitzen per protegir-se del sol. Isidor de Sevilla descriu els esciàpodes com un poble que viu a Etiòpia i explica que el seu gran peu els serveix per fer-se ombra. (fuw.edu.pl)

Eco aprofita aquesta característica per convertir una antiga descripció literària en una situació narrativa. Els viatgers reconeixen l’esciàpode perquè fa exactament allò que esperaven trobar: s’estira a terra i utilitza el seu peu com si fos un para-sol. (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes)

Però la qüestió interessant no és només que Eco recuperi fidelment la imatge tradicional. És que l’esciàpode no viu la seva singularitat física com una monstruositat.

Aquesta diferència serà fonamental a Pndapetzim. Baudolino i els seus companys observen les criatures des de fora i les classifiquen segons la seva aparença; els habitants de Pndapetzim, en canvi, consideren que allò que realment els diferencia són sobretot les seves creences religioses.

La monstruositat, per tant, deixa de ser una característica objectiva i es converteix en una qüestió de perspectiva.

3. Els blemmyes: quan el cap desapareix

Els blemmyes constitueixen probablement una de les imatges més impactants de tot aquest univers. La tradició els descriu com éssers sense cap, amb els ulls i la boca situats directament al pit. Plini ja els incloïa entre els pobles extraordinaris d’Àfrica i Isidor de Sevilla en va transmetre la descripció en el seu catàleg de races monstruoses. (Perlego)

Quan Baudolino en troba un a Pndapetzim, el reconeix perquè coincideix amb la imatge que havia après dels llibres. Aquest mecanisme és molt important: la teoria sembla haver trobat la seva demostració pràctica.

Però Eco introdueix immediatament una ironia. El blemmy no considera que li falti res essencial. És un individu normal dins de la seva comunitat i no entén per què els occidentals troben tan extraordinària la seva anatomia.

El problema, doncs, no és que el blemmy sigui «monstruós», sinó que Baudolino necessita una categoria per descriure'l.

Això ens porta a una qüestió molt més profunda: quan diem que algú és estrany, extraordinari o monstruós, estem descrivint realment l’altre o estem revelant els límits de la nostra pròpia manera de veure?

4. Els panotis i el cos com a frontera

Els panotis o panocis són un altre dels pobles que provenen de la tradició dels mirabilia. Es caracteritzen per unes orelles enormes que, segons les descripcions antigues i medievals, poden arribar a utilitzar com a protecció o abric. Isidor els situa entre els pobles extraordinaris del món conegut i la tradició dels pobles meravellosos els converteix en una de les figures habituals dels marges geogràfics. (campusstore.miamioh.edu)

El seu cos torna a funcionar com una frontera entre allò que els europeus consideraven normal i allò que consideraven extraordinari. Però a Pndapetzim aquestes criatures no són presentades simplement com a anomalies. Formen part d’una comunitat organitzada i comparteixen amb els altres habitants les mateixes preocupacions polítiques i religioses.

Aquesta és una de les grans transformacions que Eco introdueix respecte de la tradició medieval: els monstres deixen de ser objectes de contemplació i es converteixen en subjectes de la història.

5. Gegants, pigmeus, sàtirs i altres habitants

Pndapetzim no està habitada per una única raça extraordinària, sinó per una autèntica multitud de pobles. Hi conviuen gegants, pigmeus, sàtirs, eunuques, nubians i altres criatures procedents del repertori medieval de les meravelles. (Scribd)

Aquesta acumulació podria semblar simplement humorística, però té una funció estructural molt precisa. Eco construeix una ciutat en què les diferències físiques són tan nombroses que deixen de constituir una excepció. Quan tot és extraordinari, l’extraordinari acaba convertint-se en normalitat.

A Pndapetzim, un esciàpode pot considerar estrany un blemmy i un blemmy pot considerar estrany un gegant, mentre que tots dos poden considerar perfectament normals les seves pròpies característiques.

La ciutat funciona, per tant, com un experiment literari: què passaria si reuníssim en un mateix espai totes les criatures que la cultura medieval havia situat als marges del món?

Eco ens dona la resposta: construiríem una societat tan diversa com qualsevol societat humana.

6. Les diferències que realment importen

Un dels aspectes més originals de Pndapetzim és que les diferències físiques no són necessàriament les que provoquen els conflictes més importants. Els habitants comparteixen un sistema polític i una certa convivència sota l’autoritat del diaca Joan, encara que cadascun dels grups manté les seves pròpies creences religioses. Un estudi sobre la novel·la destaca que Eco converteix així Pndapetzim en una mena de paròdia de l’Europa del segle XII, amb comunitats físicament diferents però capaces de conviure sota unes mateixes lleis. (api.repository.cam.ac.uk)

Aquesta qüestió és especialment interessant perquè Baudolino i els seus companys tendeixen a fixar-se sobretot en les diferències corporals. Els habitants de Pndapetzim, en canvi, estan molt més preocupats per les diferències teològiques. Un estudi sobre la novel·la assenyala precisament aquesta inversió: els occidentals donen importància a la diversitat física, mentre que les criatures de Pndapetzim consideren herètiques les doctrines religioses dels altres grups. (sanisidoro.net)

Eco introdueix així una ironia molt fina: allò que per a nosaltres és evidentment diferent pot no ser allò que els altres consideren més important.

7. Pndapetzim com a mirall de l’Europa medieval

La ciutat extraordinària de Pndapetzim funciona també com una caricatura de la societat europea medieval. Les diferents comunitats tenen doctrines religioses pròpies i consideren que els altres s’equivoquen en qüestions fonamentals. La diversitat física, que és el que més sorprèn Baudolino, acaba sent gairebé un element secundari davant de la diversitat doctrinal.

Aquesta estructura permet a Eco introduir una de les seves grans ironies: els monstres poden ser més tolerants amb les seves diferències físiques que els humans amb les seves diferències religioses.

La ciutat sembla demostrar que la convivència és possible fins i tot entre éssers que tenen aparences radicalment diferents. El problema apareix quan aquesta comunitat es veu amenaçada des de l’exterior.

Els huns blancs no perceben els habitants de Pndapetzim com a ciutadans diferents, sinó simplement com a monstres. La seva incapacitat per reconèixer la complexitat de la societat que tenen davant contribueix a la destrucció de la ciutat. (api.repository.cam.ac.uk)

La monstruositat, per tant, no és només una qüestió de cos. També pot ser una manera de mirar els altres.

8. Ipàzia: quan el monstre es converteix en persona

Tot aquest plantejament arriba al seu punt culminant amb Ipàzia. La relació entre ella i Baudolino és especialment significativa perquè transforma completament la manera com el protagonista contempla Pndapetzim.

Al principi, Baudolino mira els habitants d’aquell món com si fossin les figures d’un llibre de meravelles que, de sobte, haguessin cobrat vida. Però l’amor modifica aquesta mirada. Ipàzia deixa de ser «una criatura extraordinària» i es converteix en una persona concreta que Baudolino coneix, estima i desitja comprendre.

Aquesta transformació és essencial perquè Eco no necessita formular un discurs explícit sobre l’alteritat. La fa visible a través de l’experiència del protagonista. Conèixer l’altre significa deixar de veure'l únicament com a membre d’una categoria.

Ipàzia representa, així, una frontera que Baudolino ja no pot mantenir. La frontera entre humà i monstre, entre normalitat i anomalia, entre «nosaltres» i «ells» deixa de ser tan clara quan hi apareix l’afecte personal.

9. D’on venen aquestes criatures?

El món de Pndapetzim té una genealogia literària molt concreta. Eco no necessita inventar de zero els seus habitants perquè disposa d’una tradició extraordinàriament rica.

Plini el Vell havia reunit a la Història natural nombroses descripcions de pobles extraordinaris, entre els quals trobem els cinocèfals, els blemmyes i els esciàpodes. Aquest repertori va tenir una enorme influència posterior. (Cambridge)

Isidor de Sevilla, a les Etimologies, va integrar moltes d’aquestes tradicions en una obra enciclopèdica que tindria una influència extraordinària durant l’edat mitjana. El seu llibre XI, dedicat a l’home i als monstres, inclou precisament cinocèfals, blemmyes, esciàpodes i altres races extraordinàries. (fuw.edu.pl)

Aquesta transmissió és fonamental per entendre Eco. Les criatures de Pndapetzim no provenen d’una imaginació contemporània arbitrària, sinó d’una memòria literària acumulada durant segles.

10. Els monstres als marges del mapa

En la cultura medieval, els pobles extraordinaris tendien a situar-se als confins del món conegut. La seva ubicació geogràfica tenia, per tant, una funció narrativa: com més lluny se situava un territori, més fàcil era imaginar-hi allò que no podia trobar-se en el món quotidià.

Aquesta relació entre geografia i imaginació explica perfectament que Pndapetzim aparegui en el camí cap al regne del Preste Joan. És un territori situat més enllà del món conegut, precisament allà on la realitat medieval podia fondre’s amb la llegenda.

Els mapes, les cròniques i els llibres de meravelles contribuïen així a crear una geografia imaginària. Els monstres no eren simplement éssers estranys; eren també habitants dels límits del coneixement.

Això explica per què el món de Pndapetzim és tan important dins de la novel·la. Quan Baudolino hi arriba, arriba també al límit d’allò que els seus llibres li havien ensenyat a imaginar.

11. El taller d’Eco: convertir un catàleg en una societat

Una de les grans operacions literàries d’Eco consisteix a agafar un repertori de criatures que tradicionalment apareixien separades en enciclopèdies, bestiaris i llibres de meravelles i convertir-lo en una societat coherent.

En els textos medievals, el blemmy, l’esciàpode o el cinocèfal poden aparèixer com a exemples de meravelles del món. A Baudolino, en canvi, treballen, comercien, tenen creences, es relacionen entre ells, s’enamoren, lluiten i moren.

Eco els restitueix, en certa manera, allò que els catàlegs havien eliminat: una vida.

Aquesta transformació és fonamental. El monstre deixa de ser una il·lustració destinada a provocar sorpresa i es converteix en personatge literari.

I és precisament aquí on la imaginació medieval d’Eco deixa de ser simple ornament i es converteix en instrument de reflexió sobre els éssers humans.

12. La gran paradoxa: els monstres són més humans del que sembla

La paradoxa de Pndapetzim és que les criatures físicament més extraordinàries poden comportar-se de manera més recognosciblement humana que els personatges que tenen una aparença completament normal.

Tenen ambicions, pors, creences, prejudicis, amistats i conflictes. La seva aparença és extraordinària, però les seves preocupacions són sorprenentment familiars.

Eco ens obliga així a invertir la pregunta tradicional. En lloc de preguntar-nos si aquests éssers són humans, ens podem preguntar què és el que ens fa humans.

És el nostre aspecte físic? És la nostra capacitat de parlar? És la nostra religió? És la nostra capacitat de conviure amb els altres? És la capacitat d’estimar?

Pndapetzim no ofereix una resposta definitiva, però sí que posa en crisi les respostes massa senzilles.

13. Una lectura contemporània

Llegida avui, aquesta part de Baudolino adquireix una ressonància especial. Eco escriu una societat en què la diferència és visible immediatament, però en què els habitants han après a conviure sota unes mateixes regles. El conflicte apareix quan arriba algú de fora que redueix aquesta diversitat a una única categoria: la de «monstres».

La novel·la no converteix Pndapetzim en una utopia. La societat té conflictes, divisions religioses i tensions internes. Precisament per això resulta interessant: Eco no proposa una comunitat perfecta, sinó una comunitat imperfecta en què persones radicalment diferents poden compartir un espai polític.

La seva destrucció mostra, alhora, els límits d’aquesta convivència i el perill d’una mirada exterior que no reconeix la complexitat de l’altre.

14. Conclusions: Pndapetzim com a mirall

Pndapetzim és molt més que el país dels monstres. És el lloc on Umberto Eco concentra bona part de les seves preocupacions sobre la diferència, la identitat, la convivència i el poder de les representacions.

Els seus habitants provenen dels llibres de meravelles, però Eco els converteix en éssers vius. Els esciàpodes, blemmyes, panotis, gegants, pigmeus i sàtirs ja no són simplement anomalies situades als confins d’un mapa. Formen una societat i obliguen Baudolino a reconsiderar les seves pròpies categories.

La gran paradoxa és que els habitants de Pndapetzim només semblen monstres mentre els mirem des de fora. Quan els coneixem, descobrim que tenen moltes de les mateixes passions, creences i febleses que nosaltres.

I aquí rau probablement la gran lliçó d’aquest episodi: el monstre no és necessàriament aquell que és diferent, sinó aquell a qui nosaltres reduïm a la seva diferència.

Per això Pndapetzim és un dels espais més importants de Baudolino. Eco hi porta fins al límit el món de les meravelles medievals per fer-nos descobrir que, darrere dels monstres, hi ha una societat humana. I, en fer-ho, aconsegueix que acabem preguntant-nos si els monstres de la novel·la són realment aquells éssers extraordinaris que viuen als confins del món o si, en realitat, el veritable monstre és la mirada que és incapaç de reconèixer l’altre.

Per saber-ne més

Per aprofundir en les fonts de l’imaginari de Pndapetzim són especialment importants Plini el Vell, Història natural, i Isidor de Sevilla, Etimologies, dues obres fonamentals en la transmissió occidental dels pobles i éssers extraordinaris. (Cambridge) També resulta útil la tradició dels bestiari medievals, que va incorporar i reinterpretar materials procedents de la cultura clàssica. (Viquipèdia)

Per a la interpretació de Pndapetzim dins de la novel·la són especialment interessants els estudis que han remarcat la seva funció com a paròdia de la societat europea medieval i la manera com Eco utilitza la ciutat per qüestionar les fronteres entre humans i monstres. (api.repository.cam.ac.uk)

Una pregunta per acabar

Si els habitants de Pndapetzim consideren normals les seves diferències i nosaltres som qui els anomenem monstres, qui és realment l’altre?

Les claus de Baudolino (14. Capítols 31-35 -- El món dels monstres i el descobriment de l'amor)

Els blemmyes

LES CLAUS DE  BAUDOLINO

El món dels monstres i el descobriment de l'amor

Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...

El resum

Resum dels capítols 31-35

Els capítols 31-35 representen un moment especialment significatiu de Baudolino, perquè la novel·la aprofundeix en el món extraordinari de Pndapetzim i converteix les criatures meravelloses en una reflexió sobre la diferència, la normalitat i la condició humana. Baudolino ja no contempla els éssers que troba com simples curiositats procedents dels llibres medievals, sinó que comença a relacionar-s’hi i a descobrir que darrere de les aparences hi ha individus amb sentiments, creences i conflictes.

El diaca Joan permet recuperar la importància de la imaginació i de les històries com a forma de coneixement i també de consol. Baudolino explica relats sobre animals i meravelles i, d’aquesta manera, es converteix ell mateix en creador d’un món imaginari. La fabulació, que abans podia servir per enganyar, adquireix ara una dimensió més humana.

El punt culminant arriba amb Ipàzia, de qui Baudolino s’enamora. El descobriment de la seva naturalesa física, vinculada als sàtirs, qüestiona les categories amb què ell havia après a distingir entre humans, animals i monstres. El seu amor demostra que conèixer una persona implica anar més enllà de les classificacions i de les aparences.

Eco utilitza així els monstres de Pndapetzim com un mirall de la societat humana. Allò que sembla monstruós des d’una determinada perspectiva pot ser perfectament normal des d’una altra. La diferència física no implica inferioritat ni impedeix l’amor, la comunicació o la convivència.

En aquest bloc, la imaginació es converteix en una via per comprendre l’altre.

 

Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens...

LA GUIA COMPLETA

VI. EL MÓN DELS MONSTRES I EL DESCOBRIMENT DE L’AMOR

Capítols 31-35

Els capítols 31-35 constitueixen un dels blocs més originals i, alhora, més profunds de Baudolino. Els protagonistes ja han arribat a Pndapetzim i han descobert un món que, fins aquell moment, només coneixien a través dels llibres i de les llegendes. Ara la novel·la deixa en segon pla la recerca estrictament geogràfica del Preste Joan i concentra l’atenció en les criatures que habiten aquest territori i en les relacions que Baudolino estableix amb elles.

El canvi és important perquè Eco transforma allò que inicialment semblava una simple aventura fantàstica en una reflexió sobre la diferència. Els monstres de Pndapetzim no són únicament éssers extraordinaris destinats a provocar sorpresa o comicitat; són també una manera de preguntar-se què significa ser humà, qui té dret a definir què és normal i què és monstruós i fins a quin punt les categories amb què ordenem el món depenen de la perspectiva des de la qual el contemplem.

Aquesta qüestió arriba al seu punt culminant amb Ipàzia. Baudolino s’enamora d’una dona que pertany a una espècie que els seus propis criteris culturals considerarien monstruosa. El descobriment de la seva naturalesa física no destrueix el seu amor, sinó que l’obliga a replantejar-se les seves pròpies categories.

Així, els capítols 31-35 converteixen el món dels monstres en una metàfora de la diferència humana i l’amor d’Ipàzia en una experiència que qüestiona les fronteres entre allò humà i allò que no considerem humà.

1. El diaca Joan i la fe que converteix les coses en realitat

El capítol 31 porta Baudolino i els seus companys a una situació especialment significativa. Després d’haver conegut el món extraordinari de Pndapetzim, entren en contacte amb el diaca Joan, una figura que manté una relació molt particular amb les relíquies, la fe i les creences.

És en aquest context que apareix una de les idees més importants de tota la novel·la: la relació entre creure i fer real.

La qüestió de les relíquies ja havia aparegut anteriorment, però aquí adquireix una dimensió filosòfica més clara. Una relíquia pot ser falsa des del punt de vista material i, tanmateix, tenir una eficàcia real perquè les persones que la veneren creuen en ella.

Això connecta directament amb el gran tema del fals que recorre Baudolino. Eco no es limita a preguntar si una relíquia és autèntica, sinó que planteja què passa quan una comunitat està convençuda que ho és.

La creença modifica la realitat social.

Una relíquia falsa pot generar devoció autèntica, una llegenda inventada pot provocar un viatge real i una carta falsificada pot influir en decisions polítiques. En aquest sentit, la frase que apareix en aquest capítol —«La fe fa esdevenir veritables les coses»— resumeix una de les claus interpretatives de la novel·la. (Patto per la lettura Bologna)

2. El llibre de les meravelles

El mateix capítol ofereix una altra dimensió fonamental del personatge de Baudolino. Per distreure el diaca Joan, que es troba en una situació de malaltia i tristesa, Baudolino comença a explicar-li històries sobre les meravelles del seu món.

El que fa és, en realitat, construir un llibre oral de meravelles.

Parla d’animals, plantes, pedres, espècies i terres extraordinàries, i transforma els elements més habituals del seu món en criatures sorprenents per a algú que no els ha vist mai. La balena, per exemple, pot ser presentada com un animal gairebé fabulós per a qui desconeix la seva existència; el mateix passa amb animals tan corrents per a nosaltres com el cérvol, la cigonya o la coccinella. (Biblioteca dell’Archiginnasio)

Aquesta escena és molt significativa perquè Eco inverteix el mecanisme que havia dominat els capítols anteriors.

Abans, Baudolino explicava les meravelles d’Orient perquè les havia llegides en llibres.

Ara és ell qui fabrica una geografia meravellosa per a un altre.

El fabulador s’ha convertit en autor.

3. La imaginació com a forma de consol

Les històries que Baudolino explica al diaca Joan tenen, a més, una funció afectiva. No són únicament una demostració de la seva imaginació, sinó una manera d’acompanyar una persona que pateix.

Això ens permet veure una dimensió de Baudolino que sovint queda amagada darrere de la seva fama de mentider.

La seva capacitat narrativa no serveix només per enganyar.

També serveix per consolar, distreure i donar sentit a una realitat difícil.

Aquesta és una característica important del protagonista: la fabulació pot ser manipuladora, però també pot ser generosa. Baudolino inventa per obtenir alguna cosa, però també inventa perquè les històries poden fer més suportable el món.

Eco evita així una lectura moral excessivament simple del personatge.

Baudolino és mentider, però les seves mentides no tenen sempre la mateixa naturalesa ni la mateixa finalitat.

4. Pndapetzim i la normalització del que és extraordinari

A mesura que avancen els capítols, els monstres de Pndapetzim deixen de provocar en els protagonistes la sorpresa inicial.

Això és especialment interessant perquè mostra com la percepció depèn de l’habituació.

Quan Baudolino i els seus companys arriben a Pndapetzim, tot els sembla extraordinari. Però després d’haver-hi viscut un temps, les criatures més estranyes passen a formar part de la normalitat quotidiana.

El que inicialment era monstruós es converteix en familiar.

I aquesta transformació conté una idea important: moltes de les coses que considerem normals ho són simplement perquè hi estem acostumats.

La monstruositat no és necessàriament una propietat absoluta de l’objecte observat; també depèn de la mirada de qui observa.

Aquesta idea serà fonamental per entendre Ipàzia.

5. El capítol 32: la dama de l’unicorn

El capítol 32 introdueix una figura que ocupa una posició especial dins de l’imaginari de Pndapetzim: una dama associada a un unicorn.

La presència de l’unicorn no és accidental. Aquest animal havia aparegut ja en altres moments de la trajectòria de Baudolino i està especialment vinculat a Ipàzia. En la cultura medieval, l’unicorn formava part del repertori de criatures extraordinàries que circulaven en bestiaris, relats i representacions artístiques.

Però Eco el transforma en un element narratiu que connecta el món meravellós amb el món sentimental.

L’unicorn acompanya la figura femenina i contribueix a crear una atmosfera en què bellesa, misteri i alteritat apareixen estretament relacionats.

La dona que Baudolino contempla no pertany al món ordinari que coneixia abans del viatge. La seva aparença, els seus gestos i la seva relació amb les criatures de Pndapetzim preparen el protagonista per al descobriment d’una realitat que no encaixa amb les categories que havia après a utilitzar.

6. Ipàzia: quan la llegenda es converteix en persona

El capítol 33 introdueix plenament Ipàzia, un dels personatges més importants de la segona meitat de la novel·la.

Baudolino no es limita a trobar una criatura extraordinària. Troba una persona amb qui estableix una relació afectiva i intel·lectual.

Aquesta diferència és fonamental.

Els altres éssers de Pndapetzim poden ser objecte de curiositat, d’estudi o fins i tot de fascinació. Ipàzia, en canvi, deixa de ser simplement una criatura extraordinària perquè Baudolino la coneix com a individu.

Aquest procés transforma la seva mirada.

Quan coneixem algú concretament, les categories generals comencen a perdre força.

Ja no és «una criatura monstruosa».

És Ipàzia.

I aquest canvi de perspectiva és una de les idees més profundes d’aquests capítols.

7. L’amor contra les categories

El capítol 34 porta aquesta transformació fins a les seves últimes conseqüències. És, com assenyala la documentació de la Biblioteca dell’Archiginnasio, el capítol titulat «Baudolino scopre il vero amore», i el descobriment de l’amor coincideix precisament amb el descobriment de la naturalesa física d’Ipàzia. (Patto per la lettura Bologna)

Baudolino descobreix que Ipàzia té formes caprines de cintura en avall i peülles, i que pertany a una espècie relacionada amb els sàtirs. Segons les categories convencionals dels seus companys i de la cultura d’on procedeix, això la converteix en un ésser monstruós.

Però Baudolino reacciona d’una manera diferent.

El seu amor no desapareix.

Aquesta reacció conté una idea filosòfica essencial: les categories amb què classifiquem els éssers vius no són necessàriament universals.

El que una cultura considera monstruós pot ser normal en una altra.

El que nosaltres definim com una excepció pot ser la norma dins d’un altre món.

Per això l’amor d’Ipàzia no és simplement una història sentimental dins de l’aventura. És una experiència de coneixement.

Baudolino aprèn que estimar una persona significa superar la categoria en què inicialment l’havíem situat.

8. La bellesa i la monstruositat

Eco juga aquí amb una oposició que ja havia recorregut bona part de la cultura medieval: bellesa i deformitat, normalitat i monstruositat, humà i animal.

Ipàzia és alhora bella i monstruosa segons els criteris dels protagonistes.

Aquesta contradicció és deliberada.

Eco no vol que el lector decideixi simplement si Ipàzia és bella o monstruosa. Vol mostrar que aquestes categories depenen del sistema de valors des del qual la contemplem.

La monstruositat física deixa de ser una categoria moral.

Ipàzia no és menys humana —en el sentit afectiu i intel·lectual que importa a Baudolino— perquè tingui un cos diferent.

La novel·la introdueix així una idea extraordinàriament moderna a través d’un univers medieval: la diferència no implica inferioritat.

9. El capítol 35: els huns blancs

El capítol 35, «Baudolino contro gli unni bianchi», torna a situar els protagonistes davant d’un conflicte exterior i recupera el component aventurer de la novel·la. L’arribada dels huns blancs introdueix una nova amenaça i recorda que Pndapetzim no és només un espai de contemplació de meravelles, sinó també un territori sotmès a tensions, lluites i relacions de poder.

Aquest retorn a l’acció té una funció narrativa important després del capítol dedicat a Ipàzia.

Eco no permet que la novel·la quedi reduïda a una història d’amor.

La relació de Baudolino amb Ipàzia continua desenvolupant-se dins d’un món perillós, en què les diferències entre pobles i comunitats poden convertir-se en conflictes.

D’aquesta manera, el capítol torna a unir les dues dimensions de la novel·la: la reflexió sobre l’alteritat i l’aventura.

10. El taller d’Eco: inventar un món coherent

Els capítols 31-35 permeten observar fins a quin punt Eco treballa amb materials procedents de la tradició medieval.

La seva Pndapetzim no és una fantasia arbitrària.

És un món construït a partir de les descripcions antigues i medievals de criatures extraordinàries, animals híbrids, pobles llunyans i territoris situats als marges de l’ecumene.

La documentació de l’Archiginnasio mostra, per exemple, la relació entre les criatures d’Eco i la tradició dels llibres de monstres, especialment la Monstrorum historia d’Ulisse Aldrovandi, tot i que aquesta obra és posterior al món medieval que Eco recrea. La seva utilitat rau en el fet que permet veure la continuïtat d’una tradició que classificava i representava les «excepcions» de la natura. (Patto per la lettura Bologna)

Eco utilitza aquest patrimoni cultural per construir un món que sembla fantàstic però que, des de la perspectiva dels personatges, resulta perfectament coherent.

11. Els monstres com a mirall dels humans

Una de les idees més interessants del bloc és que les criatures monstruoses s’assemblen als humans molt més del que inicialment podríem pensar.

Els seus cossos són diferents, però tenen sentiments, desitjos, conflictes, prejudicis i estructures socials.

Això permet a Eco invertir la perspectiva.

Els monstres deixen de ser simplement els altres i es converteixen en un mirall dels protagonistes.

La pregunta deixa de ser «com són aquests éssers extraordinaris?» i passa a ser «què ens diu la nostra manera de mirar-los sobre nosaltres mateixos?».

Aquesta operació és especialment visible en el cas d’Ipàzia.

Ella és monstruosa segons una determinada classificació, però és capaç de despertar en Baudolino un amor que ell no havia experimentat abans.

El monstre, paradoxalment, es converteix en la persona que ensenya al protagonista una veritat sobre ell mateix.

12. La llengua com a pont entre els mons

La capacitat lingüística de Baudolino adquireix també una importància especial en aquest tram de la novel·la.

Des del començament, el protagonista posseeix una extraordinària capacitat per comprendre llengües i comunicar-se amb pobles diversos. La documentació de la Biblioteca dell’Archiginnasio relaciona aquesta capacitat amb el tema de la llengua perfecta i amb la figura de Baudolino com a «logoteta», és a dir, com a creador o organitzador del llenguatge. (Patto per la lettura Bologna)

A Pndapetzim, aquesta capacitat deixa de ser simplement una habilitat útil per a l’aventura.

Es converteix en un instrument per establir relacions entre cultures diferents.

Baudolino pot comunicar-se amb persones que, segons les categories convencionals del seu món, haurien de quedar fora de l’univers conegut.

La llengua es converteix així en un pont entre allò familiar i allò desconegut.

I aquesta idea connecta amb una de les preocupacions constants d’Eco: la realitat humana no existeix al marge dels sistemes de signes amb què intentem comprendre-la.

13. Fonts i tradicions

Els capítols 31-35 es nodreixen especialment de la tradició dels mirabilia, és a dir, dels relats sobre meravelles, monstres i fenòmens extraordinaris que havien circulat des de l’Antiguitat i que van ser incorporats a la cultura medieval.

Entre les fonts que permeten contextualitzar aquest imaginari hi ha Plini el Vell, Solí, Isidor de Sevilla, els bestiaris medievals i obres dedicades específicament a les criatures extraordinàries. La documentació reunida per la Biblioteca dell’Archiginnasio mostra la relació entre aquesta tradició i els éssers que Eco introdueix a Pndapetzim. (Patto per la lettura Bologna)

En el cas d’Ipàzia i els sàtirs, Eco recupera la tradició clàssica de l’híbrid entre humà i animal i la transforma en una història d’amor. El personatge no és simplement una «criatura monstruosa», sinó una dona amb personalitat, sentiments i capacitat de despertar l’amor de Baudolino.

El capítol 31 incorpora, a més, la tradició dels relats de meravelles i dels viatges de sant Brandà i altres narracions medievals, que Baudolino utilitza per entretenir el diaca Joan. (Biblioteca dell’Archiginnasio)

Així, Eco combina tres tradicions: el llibre de meravelles, el bestiari i el relat sentimental, i les integra dins d’una mateixa trama.

14. Per saber-ne més

Per aprofundir en els temes d’aquest bloc, són especialment recomanables:

• Umberto Eco, Baudolino. Bompiani, 2000.
• Plini el Vell, Història natural, especialment els llibres dedicats als pobles i animals extraordinaris.
• Isidor de Sevilla, Etimologies, una de les grans enciclopèdies medievals que transmeten el saber sobre animals, pobles i meravelles.
• Richard Barber, Bestiary: Being an English Version of the Bodleian Library, Oxford MS Bodley 764. — Per conèixer la tradició dels bestiaris medievals.
• Umberto Eco, Storia della bruttezza. — Especialment útil per comprendre la relació entre monstruositat, deformitat i representació cultural.
• Umberto Eco, Storia della bellezza. — Per aprofundir en les categories de bellesa i deformitat que apareixen implícitament en la relació entre Baudolino i Ipàzia.
• Ulisse Aldrovandi, Monstrorum historia. — Obra molt posterior, però extraordinàriament útil per observar la continuïtat de la tradició europea de classificació dels éssers extraordinaris. La Biblioteca dell’Archiginnasio destaca precisament la seva relació amb les criatures que apareixen en Baudolino. (Patto per la lettura Bologna)

També és especialment interessant consultar els materials de la Biblioteca dell’Archiginnasio de Bolonya dedicats a Baudolino, perquè documenten les fonts i els llibres antics que permeten reconstruir l’univers cultural del roman. (Patto per la lettura Bologna)

15. Una lectura de conjunt

Els capítols 31-35 poden llegir-se com un procés de desaprendre les categories amb què Baudolino havia interpretat el món.

Quan arriba a Pndapetzim, el protagonista porta amb ell una enorme biblioteca mental. Sap què és un esciàpode, què és un blemmyes, què és un panot i què és un sàtir perquè ho ha après als llibres.

Però la realitat li ensenya que conèixer el nom d’una criatura no significa necessàriament conèixer-la.

Aquest descobriment és especialment important amb Ipàzia.

Baudolino coneix inicialment la seva aparença, però només quan estableix una relació personal amb ella comença a comprendre qui és.

La diferència entre conèixer una categoria i conèixer una persona es converteix així en una de les idees centrals d’aquest bloc.

16. De la curiositat a l’acceptació

En els primers capítols, Baudolino volia conèixer el món perquè li semblava extraordinari.

Ara descobreix que conèixer realment significa també acceptar allò que no encaixa en les nostres categories.

Aquesta és una evolució fonamental del protagonista.

La curiositat el va portar fins a Orient. La imaginació li va permetre construir-ne els mapes. La literatura li va proporcionar els noms dels monstres. Però l’amor li ensenya que cap classificació pot substituir el coneixement d’una persona concreta.

Aquesta és probablement una de les transformacions més profundes de Baudolino.

17. La clau dels capítols 31-35

Els capítols 31-35 poden entendre’s com una reflexió sobre qui té dret a decidir què és normal i què és monstruós.

Eco situa els seus protagonistes en un món on les categories habituals deixen de funcionar. Els éssers que abans només existien als llibres apareixen davant dels seus ulls, i allò que semblava impossible es converteix en quotidià.

Però la gran sorpresa no és descobrir que existeixen monstres.

La gran sorpresa és descobrir que els monstres també poden estimar, pensar, parlar, patir i construir relacions.

Ipàzia porta aquesta idea fins al límit.

Baudolino no deixa d’estimar-la quan descobreix que el seu cos no correspon a les normes que ell coneix.

Al contrari, és precisament aquest descobriment el que li permet comprendre que les normes amb què havia classificat el món no eren universals.

L’amor es converteix així en una forma de coneixement.

18. Una pregunta per continuar

Si en els capítols anteriors Baudolino havia après que una història inventada pot arribar a convertir-se en realitat quan els altres hi creuen, ara aprèn una lliçó diferent però relacionada:

una categoria que sembla descriure la realitat pot impedir-nos veure la persona que tenim davant.

Els monstres de Pndapetzim són, en definitiva, un mirall.

I Ipàzia és el mirall més profund de tots, perquè obliga Baudolino a mirar més enllà de les aparences i a qüestionar les certeses amb què havia après a ordenar el món.

Potser el veritable monstre no és aquell que té un cos diferent, sinó aquell que és incapaç de reconèixer com a semblant qui és diferent d’ell.

Aquesta és, probablement, una de les idees més poderoses que Eco amaga darrere de l’aparent fantasia dels capítols 31-35.