diumenge, 30 de novembre del 2014

Maria-Mercè Marçal: Raó del cos (3)


Marçal, en el poemari Raó del cos, tracta la sang del període menstrual COM una mostra de vida que intenta perpetuar-se malgrat l’amenaça de la mort. Un autèntic tresor:


Com la florida
ENTRE la neu, sobtada,
la sang, la taca:
el senyal de la pèrdua
desmentint la mort.


Per CADA gest
que lleva fruit,
pròdiga
escampadissa
de flor vermella.
Vida, excés,
hemorràgia:
Imponderable
tresor
de la pèrdua.

Marçal estableix un contrast de paraules: Pèrdua, tresor, florida, fruit, mort, vida... La poeta (re)utilitza les metàfores popularment assumides:


La menstruació es presenta en les nostres vides mitjançant el concepte de pèrdua, COM bé ho assenyala la poeta en el títol. Aquesta metàfora empelta de negativitat un líquid característic de dona. Tanmateix, amb els seus versos, la poeta atorga a la menstruació un bri de vida tot modificant-ne el sentit popular. Així, la menstruació torna a assumir el significat simbòlic de la sang, deslligada per complet del concepte de pèrdua, per tal desimbolitzar la vida i els valors positius que l’acompanyen. (Laia Climent).

ANC: Declaració de Cornellà (Text complet)



El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, després de la mobilització del 9 de novembre passat i en la perspectiva de la propera celebració d’unes eleccions anticipades que prenguin el caràcter de plebiscitàries i donin l’aval definitiu a la constitució de l’Estat Català independent, vol fer pública aquesta

DECLARACIÓ DE CORNELLÀ DE LLOBREGAT

ANTECEDENTS

1.- El Full de ruta de l’ANC

Quasi vuit mesos després de l’aprovació del Full de ruta a l’Assemblea general de Tarragona (05/04/2014), les etapes incloses en la Via A del Full de Ruta ja han estat superades.
L’escenari c) preveu la celebració d’unes eleccions de caràcter plebiscitari si no ha estat possible celebrar una consulta amb plenes garanties democràtiques. És en la fase on ens trobem ara.

2.- La valoració del 9N

La jornada del 9 de novembre ha representat un punt de no retorn en el procés d’independència nacional. Aquesta nova mobilització s’ha materialitzat en una votació que ha superat les xifres de qualsevol mobilització precedent i en la signatura massiva de la denúncia contra l’Estat espanyol davant les principals institucions internacionals. L’actitud intransigent del Govern espanyol i una utilització política del poder judicial més pròpia de règims passats, ha contribuït a la mobilització massiva del poble català d’aquest 9N que ha plantat cara als intents involucionistes impulsats per les elits espanyoles.

La forma en què s’ha hagut de celebrar aquest 9N, fa necessari que el resultat aconseguit hagi de ser confirmat. Com que no ha estat possible fer-ho mitjançant un referèndum o una consulta legal, caldrà fer-ho mitjançant unes eleccions que es dotin d’un caràcter plebiscitari i que ofereixin un resultat amb una lectura inequívoca. Cal, doncs, centrar l’oferta en els punts comuns i evitar la lluita partidista, que podria portar al desànim d’una part important de l’electorat o, pitjor encara, a la impossibilitat d’una lectura clara dels resultats per part de les institucions internacionals i dels altres estats a qui demanarem el reconeixement.

El 9N, per com es va desenvolupar, ens ha ofert una lliçó inesperada: una part important de la ciutadania catalana ha estat conscient que, votant, desconnectava de l’Estat espanyol i que començava a construir una nova  legalitat, la catalana. Alhora, el 9N ha mostrat que la ciutadania ha pres, definitivament, el protagonisme del procés.

3. El paper de l’ANC

A partir de les eleccions que cal celebrar al més aviat possible, cal construir els espais de sobirania que ens permetin avançar en la construcció del nou Estat i les estructures socials i polítiques necessàries per disposar de les eines que  facin possible fer un país molt millor, on valgui la pena viure-hi , que combati la corrupció, la precarietat i la pobresa.
És en aquest marc que el Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana ha fet un procés intern per decidir el posicionament de l’ANC en relació amb les eleccions previstes en aquesta fase del procés, la valoració del 9N i el paper de l’ANC en aquest futur immediat. Com a resultat d’aquest procés de debat intern i del posterior debat del Secretariat Nacional fem pública aquesta

PRESA DE DECISIÓ

1.- Després del 9N el camí per obtenir un mandat democràtic clar i definitiu, que avali que la majoria social del poble català vol la constitució d’un Estat català, passa per la celebració d’unes eleccions “autonòmiques” de caràcter plebiscitari. Aquestes eleccions han de ser la constatació definitiva del suport majoritari del poble català a la constitució del nou Estat, el seu resultat ha de ser inequívoc i ha de poder ser llegit, internacionalment, com a base suficient per iniciar les converses per al reconeixement internacional de l’Estat català.

2.- Aquestes eleccions han de permetre la formació d’un Parlament i d’un Govern que garanteixin el funcionament de l’administració pública d’acord amb criteris de regeneració democràtica i de justícia social i per crear les estructures del nou Estat, mentre es generen els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

3.- La data de celebració d’aquestes eleccions ha de fer-se pública al més aviat possible, amb l’objectiu de tenir constituït el nou Parlament durant la primavera de l’any vinent. La proposta de l’ANC de celebrar-les el proper mes de febrer és possible si les forces polítiques i socials que donem suport a aquest procés ens posem a treballar immediatament.

4.- Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques  del sobiranisme. 

5.- Una candidatura així només serà possible des de la unitat política i social que ha anat construint-se durant aquest procés i que cal enfortir a partir d’ara. Aquest enfortiment ha de ser el resultat d’un treball col·lectiu que persegueixi la cerca dels punts de coincidència i comenci per definir el “què” i el “com”  per decidir, a continuació, el “quan” i només en última instància el “qui”.

6.- De la mateixa manera que hem treballat unitàriament  per superar les dificultats sorgides en el moment en què la celebració del 9N va perillar, cal mantenir els espais unitaris de treball per avançar en aquest procés i per construir els acord necessaris que assegurin la celebració de les eleccions com a mitjà per assolir els objectius abans esmentats.

7.- Durant aquesta fase del procés d’independència és fonamental continuar ampliant la majoria social i consolidar la cohesió social. L’Assemblea  reforçarà els instruments, recursos i estructura  per assolir aquests dos objectius i per ampliar les aliances necessàries per aconseguir-los.

Els eixos principals del nostre treball seran: l’acció política, la pedagogia sobre els beneficis de la independència, la creació permanent i progressiva d’espais de sobirania i la mobilització.

Cornellà de Llobregat, 29 de novembre de 2014

divendres, 28 de novembre del 2014

Parlem de literatura... digital? (4.-Gabriella infinita)



Què és Gabriella infinita? El seu autor, Jaime Alejandro Rodríguez la defineix COM una obra metamòrfica.

En efecte, quan Gabriella infinita apareix l’any 1995 en FORMA de llibre no és gaire ben acceptada per la crítica del moment, ni tampoc pels lectors. La novel·la resultava complicada de llegir i no acabava de respondre als criteris tradicionals del format llibre. Diversos aspectes hi influïen: d’una banda, la narració no era lineal, el text semblava desordenat i fragmentat a causa de les tres històries que configuraven el relat, cap de les quals aconseguia imposar-se sobre les altres. Tres històries sense un lligam massa clar i disperses en el text, esdevenien una mena de temptació per al lector, una temptació a INICIAR una mena de lectura interactiva que, dins del format llibre, resultava pràcticament impossible, D’altra banda, molts dels elements que configuraven la narració semblaven respondre més a un format audiovisual (com més tard ha quedat demostrat) que no pas a criteris estrictament literaris.

L’any 1999, Gabriella infinita inicia la seva metamorfosi. L’autor s’interessa pel nou fenomen de l’hipertext i comença una investigació i un aprenentatge que el conduirà a “construir” una nova versió, una versió hipertextual de la seva novel·la. La versió és senzilla, amb poca participació encara dels elements audiovisuals i amb una modesta proposta que permet seguir la lectura lineal o bé unes lectures paral·leles, a les quals es té accés a través dels títols que apareixen en la barra inferior de la pantalla.

L’autor, conscient, no només de la potencialitat hipertextual de la novel·la, sinó també dels elements audiovisuals que conté, emprèn una nova revisió del format de Gabriella infinita. Vol obtenir una versió que reculli un nou recorregut narratiu, més àgil, més entenedor, més versemblant; una versió que pugui recollir la potencialitat audiovisual que es desprèn del text; una versió que permeti la interactivitat a què conviden les tres històries paral·leles. En aquest nou canvi, pren un gran protagonisme el dissenyador industrial Carlos Roberto Torres Parra, que és l’encarregat de coordinar i desenvolupar l’estructura audiovisual de l’obra fins al punt d’esdevenir-ne un autèntic coautor.

La versió hipermèdia de Gabriella infinita pateix alguns canvis en relació als formats anteriors. D’una banda, hi ha alguns fragments que se sintetitzen per tal de convertir-los al format audio. En canvi, amb la finalitat de consolidar la PART no lineal de l’estructura narrativa, es reescriuen nous fragments per tal que el text pugui llegir-se amb facilitat. Es potencia l’estructura no lineal, afavorint la interacció del lector que pot, si ho desitja, gravar el camí de lectura que ha escollit. D’aquesta manera, pot rellegir el camí antic o escollir-ne un de nou. Finalment, el lector pot participar en la història mitjançant el correu electrònic.
Per fer una bona navegació per l'obra, em permeto recomanar-vos que comenceu per fer un cop d'ull a un treball propi d'anàlisi sobre l'obra, on podreu introduir-vos en els seus aspectes tècnics i iteraris, a més de conèixer-ne els autors:Gabriella infinita. Anàlisi d'una obra hipertextual.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Parlem de literatura... digital? (3.- Autors estrangers)



La majoria d’obres digitals corresponen al món anglosaxó, fetes en llengua anglesa i pertanyents, sobretot, a la literatura nord-americana. També destaquen obres escrites en espanyol, bàsicament latinoamericanes i algunes de la literatura en llengua portuguesa.

Encara són comptades les obres digitals fetes per escriptors catalans i en català. Hermeneia, el lloc de referència en el món digital, en comptabilitza només una dotzena que van des de Intermínims de navegació poètica, de Ramon Dachs, la primera obra digital en català accessible a Internet des de 1996, fins a La casa sota el tempsde Isaías Herrero.

El ventall d'obres estrangeres és tan ampli que es fa difíícil fer-ne una selecció. Simplement us en citaré unes quantes, les que en major o menor grau conec.Comencarem, doncs, per les obres de narrativa digital.

Quins són els mínims, però, que ha de tenir una obra perquè es pugui dir que pertany a aquesta nova categoria de literatura digital? A banda del format, un dels punts a tenir en compte seria el fet que l’obra hagi estat concebuda o recreada de nou per a aquest mitjà específic. En segon lloc, que l’obra exploti les possibilitats que li ofereix el format digital, un de les quals seria, per a les obres narratives, la possibilitat del relat multiseqüencial o multilineal. Finalment, que s'aprofitin els recursos que ens ofereix el món digital, que vol dir, entre altres, l’ús del multimèdia: text, imatge, so...

Una altra de les propietats que caracteritza una obra digital és la seva capacitat d’interacció. La interactivitat en una obra, o sigui la capacitat que té el lector de manipular, alterar o modificar el relat, és sempre relativa, ja que el poder, l’entremat de tot plegat continua estant en mans de l’autor que és qui decideix fins on pot “interactivar” el lector.

Parlarem una mica, doncs, de Gabriella infinita, d'Alejandro Rodríguez.

dimarts, 25 de novembre del 2014

Ja no és cap secret.... 66 és la xifra (i 2)



El pas del temps no impedeix de cap manera el triomf exuberant del present (Parcerisas). 

Per això, i en paral·lel al poema anterior i a les seves reflexions cal recordar també el gran i incomparable Ausiàs Marc:

Malament viu qui delit perd de viure

O el mateix Parcerisas, el poeta del record:


I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor,
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
- a despit de la por i de l'experiència -
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més podrà exhaurir-se.

I, evidentment en Miquel Martí i Pol:

Se'ns omplen massa de presències inertes
aquests capvespres flonjos
amb pols de temps perdut que dilueix
el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,
perquè el cos, pacient, retrobi la perduda
cadència, l'afany de restablir,
mot rera mot,
el foc de tots els horitzons possibles.

Perquè, malgrat el pas del temps encara som capaços de ballar sols al ritme de la pluja:

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata

I també ens queda molta feina per fer:

Ara faig d’angle estèril de la llum.
Si em criden, tanmateix, diré que encara
no estic a punt, que tinc certes foteses
per endegar, mig de nit, mig de dia,
que de moment, sisplau, amb mi no hi comptin
que encara em queda molt passat per viure.

I aquest passat que hem de viure, el viurem a la manera també de Martí i Pol: 

Pledejo amb mi mateix i mai no sé
si guanyo o si perdo. Ja fa més
de no sé pas quants anys que dura el joc
i cada nit hi ha uns ulls que m’interroguen.
Onsevulla que vaig m’enduré
l’ombra estrafeta i el farcell dels dubtes
i els desenganys, perquè el blau dels miratges
no em faci perdre el nord i si envelleixo
sigui a ritme de plets amb mi mateix
per entendre, si puc, quin vent m’impulsa:
moriré més tranquil, quan sigui l’hora

Ja no és cap secret.... 66 és la xifra (1)



Ja no és cap secret...

Els bons amics i amigues ho han desvetllat.... 

Sí... avui compleixo anys amb una xifra repetida... 66 (només li falta un 6 més perquè esdevingui una xifra amb reminiscències satàniques... res a veure amb mi, evidentment!).

Reflexionem una mica...?

La vida -deia John Lennon-  és tot el que ens passa mentre fem altres plans. 

Francesc Parcerisas relatava a la perfecció el pas del temps en el seu poema Afaita't, del llibre L'edat d'or: 

Contempla’t al mirall, desconegut i igual,
ensopit pel son, sorprès de veure’t.
Aquests solcs o aquesta grisor a les temples
ja els has anat acceptant de grat
--hoste feliç, quasi imprevist,
que no recordes quin dia va aparèixer.
És el preu descarat que et cal pagar
per la fictícia intimitat del cos.
I, ara, comença a afaitar-te.
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d’esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d’un tall
podràs oblidar que l’aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre’s.

La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta a imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.

Hem de viure amb les reflexions del poema d'en Parcerisas? Sí... sí... Ajuden a tocar de peus a terra, a resituar-se en el món.

Hem de viure NOMÉS amb les reflexions d'en Parcerisas? No... Per què a mi també m'exalta el nou i m'enamora el vell

dilluns, 24 de novembre del 2014

Maria-Mercè Marçal: Raó del cos (2)


En aquesta etapa de la seva malaltia, Marçal entra en un fort procés d’interiorització que la condueix fins als inicis de tot. En paraules de Laia Climent:


La poeta se’n torna úter endins, cap a la seva mare, tot deixant molt d’espai en blanc en un poemari que no pot omplir de paraules. En efecte, el cos d’ella, com a filla, és transportat cap a l’interior de l’espai matern on va néixer.

Ara, en aquest procés de retorn al principi, de retorn a l’úter matern, se sent potser més filla que mare:

Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Continua, però, la recerca del llenguatge femení i, davant la contradicció del femení “pàtria”, mare amb nom de pare, crea una nova paraula:

Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.

A la recerca de (re)construir la història femenina, manté viu el record de les dones que la precediren i, sobretot, el de la poeta Renée Vivien:

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.

Un pacte: més enllà
ençà i en el desig.

Com en tota la seva obra, Marçal segueix fidel fins al final al compromís que significa l’expressió literària des del propi cos com a element reivindicatiu del gènere femení:

Cos meu: què em dius?
Com un crucificat
parles per boca de ferida
que no vols pellar
fins a cloure en la mudesa:
inarticulada paraula viva.

diumenge, 23 de novembre del 2014

Parlem de literatura.... digital? (3.- Obres en català)



Cada vegada són més els autors que creen i impulsen les seves obres digitals. Un bon lloc per visionar-ne la gran majoria el trobem a Hermeneia, on podem trobar una més que bona antologia de la literatura digital.

Em permeto recomanar-vos algun enllaç perquè pugueu començar a conèixer aquesta nova modalitat de fer literatura. Començarem per algunes obres digitals en català:

Projecte 8, una novel·la d'Albert Ginestà en forma de joc de recerca. A més, n'existeix una edició escolar amb una guia didàctica i activitats. 

La casa sota el temps, d'Isaies Herrero, un dels millors autors d'obres digitals en català. La casa sota el temps va ser 1r Premi Ciutat de Vinaròs de 2007 en narrativa digital.

Retorn a la Comallega i Fugue book, ambdues de Ton Ferret, són dues obres de literatura digital guanyadores de la menció especial del Ciutat de Vinaròs dels anys 2007 i 2008, respectivament. La trama argumental es desenvolupa, en el cas de Retorn a la Comallega, a través dels enllaços que amaguen relats i d'artificis que recreen situacions "reals". The Fugue book, en canvi, funciona com una aplicació de la xarxa social Facebook que ha d'interactuar amb el correu electrònic del lector per poder ser llegida. 

En el proper post veurem algunes obres d'autors estrangers.

dijous, 20 de novembre del 2014

Parlem de literatura... digital? (2)


Què és el que fa que classifiquem una text literari dins del terme literatura digital?

A l’hora d’enfrontar-nos amb un relat digital ens trobem amb tot un seguit d’elements identificadors i que, alhora, esdevenen integradors i integrants del relat.

La interfície, entesa com el conjunt d’utilitats que ha de permetre al lector navegar lliurement i de manera interactiva pels continguts narratius del relat. La multimedialitat o la combinació de tota mena d’elements textuals, gràfics, sonors, animats o audiovisuals. El paper del joc dins del relat. La multilinealitat, o sigui els diferents camins narratius que ens pot oferir un text digital i que ens porten directament a un dels elements més importants dins de la narrativa digital: la interactivitat, la possibilitat que el lector esdevingui un subjecte actiu dins del relat.

Tots aquests elements obren noves perspectives propiciades per les noves tecnologies al servei de la literatura. Els elements textuals, sumats a tot el seguit de components audiovisuals que es troben avui al nostre abast, creen un nou univers literari compost de tot aquest seguit d’elements integrants i alhora integradors que han de permetre anar molt més enllà en la construcció de relats digitals.

El relat digital...som davant d'un nou llenguatge?

La paraula, el llenguatge, és l’element central i cabdal d’una obra literària. També és així en una obra digital?

L’obra literària digital l’hem de veure com el resultat de la suma de diversos llenguatges: paraula, so, imatge, informàtica... Sobretot l’hem d’entendre principalment com la suma d’un primer llenguatge, l’informàtic, que roman ocult, amagat, i d’un segon que se’ns fa més visible que és el de la paraula escrita, acompanyada dels elements visuals i sonors.. No hi ha necessàriament una subordinació de l’un a l’altre.

La literatura digital és un nou camp literari, del tot obert. Un nou suport on continuar projectant experiències d’escriptura, on continuar treballant experiències comunicatives. Situant-nos en el món de les metàfores, un immens oceà encara per explorar i que espera aquells navegants que s'hi vulguin aventurar. Navegar en aquest oceà serà, sens dubte, apassionant. De fet, és el mateix que, des de sempre, des dels inicis de la narració oral, ha estat i continuarà sent la literatura i qualsevol forma d’expressió literària: apassionant, interessant, il•lustrativa, formadora i educadora.

dimarts, 18 de novembre del 2014

I ara què? Sensacions agredolces (i 2)



Davant de totes aquestes perspectives, cal evitar que el procés caigui totalment  en mans dels partits polítics. Evidentment que els partits tenen la seva funció, i molt important, per conduir aquesta etapa final del procés fins a la independència. Seran els escollits pel poble, a través d’unes eleccions avançades (espero!), seran els que hauran de governar el país i, alhora, liderar el procés de transició fins a la declaració d’independència.

El 9N hem clos una etapa important. Hem demostrat la nostra capacitat de mobilització i la nostra força, la força de la gent, que ha desafiat l’Estat espanyol, l’ha desobeït i ha estat el protagonista del primer gran acte de sobirania.

L’etapa post 9n és la fase política decisiva que ens ha de portar a la independència i a construir les bases de la futura República catalana. El camí no pot ser un altre que el d’obtenir la majoria absoluta en les properes eleccions plebiscitàries, guanyar el referèndum d’independència i el reconeixement internacional de Catalunya com a nou Estat d’Europa.

I això només serà possible si tenim eleccions en un màxim de tres mesos. Allargar el procés ens situa en unes eleccions municipals el maig de 2015 i les generals a la tardor. El debat passarà de situar-se en el marc nacional català a centrar-se en problemes i temes locals i en interessos partidistes estatals.

Entre aquestes sensacions agredolces que m’envaeixen durant aquests dies, n’hi ha una que afecta directament l’Assemblea.

Són només sensacions, intuïcions, si ho voleu... però crec que més d’un voldria que l’ANC abandonés la seva posició d’actor polític en tot aquest procés. Crec que més d’un desitjaria que l’ANC es dediqués exclusivament a una feina de dinamització per aconseguir aquest mig milió de vots que encara ens falten per anar del tot tranquils. Crec que més d’un voldria que la feina de l’ANC en aquest post 9N fos simplement això i deixés que la política la fessin els polítics.

Avui mateix, Salvador Cardús en el seu article titulat Ha arribat el temps del com, diu que “s’ha entrat en un període d’una enorme complexitat, les regnes del qual estan més en mans de les institucions polítiques democràtiques que no pas en les de la societat civil, que ha de mantenir la seva solidesa però ocupant un lloc més discret.”

És aquest el paper que alguns volen ara que tingui l’ANC? Un paper “més discret” i que deixem la feina política als polítics?

Una vegada més necessitem cap fred i cor calent...però, sobretot, ulls ben oberts i oïdes ben atentes.

Fem el nostre debat intern entre totes les Assemblees territorials, sectorials i exteriors. Extraguem-ne les conclusions que calgui i fem un pas endavant ferm i decidit amb la nostra proposta i amb el convenciment i la fermesa que la tirarem endavant fins al final.

No hem arribat fins aquí, no hem arribat tan lluny perquè el procés caigui ara exclusivament en mans dels partits polítics. L’Assemblea som un actor principal, conjuntament amb altres, en tot aquest procés i en cap cas abandonarem aquesta posició que hem mantingut en els darrers dos anys.

He trobat la millor frase per acabar aquest article en les paraules del periodista Jordi Grau que, en un article recent, afirmava:

“Que el partidisme no ens faci traïdors. Evidentment li dec la idea original a Jordi Carbonell, el patriota d'ERC que ens va advertir en la Transició que la prudència no ens faci traïdors. 

La classe periodística, interessada en molts casos (en tots, potser), va donant missatges d'uns polítics que juguen al partidisme perquè és el que els interessa i perquè és lògic que sigui així. Però que no s'equivoqui. La gent, els que vam anar a votar i a votar sí, els passaran pel damunt si el partidisme els fa traïdors.”

Tinguem-ho ben present… Nosaltres som la força de la gent.

dilluns, 17 de novembre del 2014

I ara què? Sensacions agredolces (1)



Una setmana després del 9N, l’ambient polític em provoca sensacions agredolces.

Hem fet un curt, però intens camí i hem arribat fins aquí gràcies a molta gent. Gràcies a alguns partits polítics, a moltes entitats i organitzacions, al President Mas… però sobretot hem arribat fins aquí gràcies a la força de la gent que, potser cal recordar-ho, ha estat principalment vehiculada a través de l’Assemblea Nacional Catalana.

Durant aquesta darrera setmana l’ANC ha pràcticament desaparegut del món mediàtic. Titulars, articles, entrevistes i reportatges estan plenament ocupats i dominats pels partits polítics i, no cal ni dir-ho, pel propi President Mas.

I d’aquí és d’on em vénen aquestes sensacions agredolces. El partidisme, els interessos legítims del partits, tornen a surar a la superfície del procés. Agustí Colomines ho reflectia molt bé en un article de fa uns dies i que comparteixo íntegrament:

Em fa l’efecte que els partits catalans encara actuen amb mentalitat autonomista, com si no haguéssim encetat el camí cap a la sobirania, cap a la independència. El que vull dir és que els dirigents d’aquests partits, i molts dels altres que els secunden, encara pensen en termes de qui guanyarà les pròximes eleccions al Parlament, o les municipals, que segur que seran abans, i no pas en l’endemà de tot plegat, quan se suposa que hauríem de plantejar la batalla final a l’Estat.

En el meu modest entendre, això és el que està passant. Alguns, com en Joan Herrera, ho manifesten clarament: [...] encarar i guanyar la consulta definitiva mitjançant cada un dels processos electorals que han de venir, és a dir, les municipals del mes de maig i, després, les catalanes, quan arribin...”

Altres, com ERC, ens diuen que no volen cap llista unitària... o les CUP que, evidentment, anifesten de forma clara i rotunda que no aniran junts, mai dels mai, amb CiU

Mentrestant, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que també ens estima molt, argumenta que Jo no vull que Catalunya se'n vagi, jo vull que construïm un país junts. Espanya és un país de països i si discutim tots junts un procés constituent que obri el cadenat del 78 crec que podrem decidir sobre moltes coses"

A més d'estimar-nos, però, Pablo Iglesias es despenja amb unes declaracions que ratllen l'absurd: "el Govern de la Generalitat -diu- no té competències per dur a terme una declaració unilateral d'independència (DUI)", i insisteix que "els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia". (!!??)

Altres, afirmen que existeix un possible marge de maniobra entre PSC i CiU per aconseguir un acord de Govern. El PSC facilitaria l’aprovació dels pressupostos i també garantiria l’estabilitat parlamentària per tal d’evitar un es eleccions anticipades.

I tots plegats, amb una barreja de nerviosisme, ansietat, expectació i preocupació, estem a l’espera d’aquest  24 de novembre, en què el President convocarà la societat civil catalana per anunciar-nos el seu Full de ruta.