109 microcontes per al confinament (Una macroabraçada i un macropetó, del Joan i de la Rosa)

Dibuix Rosa Armangué

Van dir al reu que tenia el dret d'una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s'entendrien pas (Pere Calders. "Qüestions de tràmit")

Durant 109 dies he tingut el plaer d'anar rebent i fent difusió dels microcontes que puntualment rebia d'en Joan Pinyol. Han estat 109 petites meravelles sempre acompanyades dels magnífics dibuixos de la Rosa Armangué.

Ara, comparteixo també amb tots vosaltres el "fins aviat" que m'ha fet arribar en Joan Pinyol.

109 MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

109 dies després d’aquell divendres 13 de març aquest viatge compartit a través dels microcontes propis arriba al final. Us estic profundament agraït. Quan vam entrar en aquesta nova situació, amb els moviments físics acotats i una introspecció obligada a cada casa, vaig voler que aquests microtextos us distraguessin una mica i us fessin pensar. Són dos dels propòsits d’un gènere que estimo de veritat. També el fet que demanen temps per pair-los, i com que en teníem, els vaig començar a esplaiar amb il•lusió. Després tot han estat alegries.

Contactar amb la Rosa Armangué (gràcies a la Pat Vila) perquè il•lustrés magistralment cada trama i compartíssim una complicitat màgica (encara no ens coneixem en persona!)  i també la vostra magnífica acollida i sinergies diàries. Les vostres mostres d’agraïment immediat, les reflexions escrites, les recreacions literàries, filosòfiques i fotogràfiques… Una altra complicitat meravellosa. 

No és un adéu, és un “aquí continuem per al que calgui!”. Si l’emoció d’un escriptor neix de la possibilitat de compartir les paraules, m’heu ben emocionat durant aquests més de tres mesos, en microdosis diàries. Ara faré tots els impossibles perquè algun dia els textos i les il•lustracions tornin a renéixer plegats en un llibre. Tot el futur ara és una enorme incertesa però tant de bo! I ja sabeu com soc de tossut quan m’ho proposo. Gràcies altra vegada a tots i a totes. Ha estat un plaer entrar cada dia a casa vostra. Una macroabraçada i un macropetó, també de part de la Rosa. I que cada matí del vostre món us continuï regalant un somriure. Us el mereixeu!

Joan Pinyol

www.escriptors.cat/autors/pinyolj

"Drama en 2 actes", el microconte (darrer) del dia (Postconfinament i...nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Postconfinament i...nova normalitat?

Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca (Jorge Luís Borges)

MICROCONTES PER AL POSTCONFINAMENT 

I CENT- NOVÈ DIA  (DILLUNS 29 DE JUNY)

Microconte 109 : Drama en 2 actes

Acta de naixement (fusta de bressol)

                     10

                     20

                     30

                     40

                     50

                     60

                     70

                     80

                     90 

                    100

Acta de defunció (fusta de creu)

Demà tancat, per descans del personal.

Joan Pinyol

(Del llibre Glops. Ed. Petròpolis, 2009) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Una posta", el microconte del dia (Postconfinament i...nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Postconfinament i... nova normalitat?

No tot ha de ser cert, però ha de sonar com si ho fos (Isaac Asimov. Les fundacions)

MICROCONTES PER AL POSTCONFINAMENT (PENÚLTIM)

CENT- VUITÈ DIA  (DIUMENGE 28 DE JUNY)

Microconte 108 : Una posta

Abatut com cada nit, en Robert entrà a la seva habitació. S’assegué meditatiu als peus del llit i es disposà a descalçar-se. Primer es tragué una sabata i, després de col•locar-la a tocar del seu jaç, féu el mateix amb l’altra. Tot comprovant que l’activitat realitzada aquell dia havia deixat petjada en els mitjons, decidí aparcar qualsevol altra reflexió i es convencé que la millor de les opcions possibles era ajeure’s fins a l’endemà. Aleshores li tocà de viure una experiència increïble. A l’altra banda del vidre de la finestra es trobà cara a cara amb la posta de sol. Tot i que era una hora de passeig molt desacostumada per a la figura més lloada dels capvespres, la posta es trobava allí, sense perdre detall d’una altra manera de pondre’s, la d’en Robert. Aconsellada per altres esferes celestials, que li havien assegurat que la d’aquell noi era brillant i única, la posta de sol no desaprofità l’ocasió i, a fi d’immortalitzar aquell moment únic, d’un dels rajos de llum penjava una màquina fotogràfica.  

Joan Pinyol 

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

VÍDEO: El suplicatori contra Laura Borràs. L'independentisme més dividit que mai davant les eleccions. Reactiven l'operació Judas (Darrer programa de Vull una resposta)

Darrer programa de Vull una resposta emès el 26 de juny de 2020 per ETV Llobregat

L’independentisme parlamentari a Madrid tampoc ha sabut trobar una posició comuna davant el suplicatori per processar Laura Borràs. ERC i la CUP han decidit no participar en la votació mentre que JxCat ha votat que no. Una mostra més de la divisió entre els principals partits independentistes catalans.

Durant els darrers anys, la base de l’independentisme no ha fet més que reclamar la unitat dels polítics com un element que es considera indispensable per poder plantar cara a l’Estat espanyol amb unes certes garanties d’èxit. Més enllà del que va significar la plataforma electoral de Junts pel Sí, aconseguida gràcies a la pressió del carrer i de l’ANC i que va durar el que va durar, la unitat no ha anat més enllà. Les eleccions autonòmiques són cada vegada més a prop i, a hores d’ara, gairebé ningú veu ja possible cap mena d’unitat, ni política, ni estratègica, ni electoral.

Tots els partits pensen ja en les eleccions. En aquest sentit, una part del moviment independentista es comença a replantejar l’estratègia unitària i ja es parla de la “unitat pels qui la volen”. Una denominació que lliga estretament amb la proposta que està a punt de llençar el Consell per la República i que és la formació d’un “bloc per la ruptura”.

Tots els partits viuen ja en període electoral. És imminent el trencament de JxCat, que acabarà dissolent-se una part a la Crida i l’altra al PDECAT. L’independentisme es molt probable que es presenti a aquestes eleccions força dividit. Podríem trobar-nos fins a set opcions de vot: ERC, el bloc per la ruptura (on possiblement s’hi acabin encabint la Crida, Demòcrates, Poble Lliure i altres grups més petits com Acció per la República o Independentistes d’Esquerra), PDECAT i el PNC (si no arriben a algun acord electoral) la CUP, el FNC i Primàries.

Davant d’aquest panorama i tenint en compte la situació actual, ens podréim trobar amb tres resultats:                   

Primer: la victòria del “Bloc per la ruptura” i que l’independentisme conservés la majoria al Parlament. La situació seria molt similar a la que tenim actualment, més complicada si cap, per l’atomització del vot.

Segon: la victòria d’ERC. Encara que l’independentisme conservés la majoria, a hores d’ara tots sabem que l’estratègia d’ERC és governar la Generalitat autonòmica amb el suport dels Comuns i potser del PSC.

Tercera: L’independentisme podria perdre la majoria parlamentària. Malgrat que la victòria correspongués a un dels partits independentistes, el bloc unionista formaria govern.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Abans de marxar, el nostre record per al company Jordi Fité, membre del Secretariat Nacional de l’ANC que ens va deixar fa pocs dies a l’edat de 53 anys. Fité pertanyia també al Cercle Català de Negocis, a la Cambra de Comerç i a la patronal Anem per Feina.

El nostre agraïment a tot l’equip del Vull una resposta, la Clara Ardèvol, en Josep Pedrol i en Xavi Portet i a tota laa gent d’ETV Llobregat.

La frase de la setmana de l’escriptor alemany Thomas Mann

Procura recordar que la tolerància esdevé criminal quan es té tolerància amb la maldat

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili, Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Cuideu-vos i que tingueu molt bona feina!

"De somnis ancestrals", el microconte del dia (Postconfinaament i...nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Postconfinament i...nova normalitat?

Si algú parla de mi, sens dubte mentirà (Renée Vivien)

MICROCONTES PER AL POSTCONFINAMENT 

CENT- SETÈ DIA  (DISSABTE 27 DE JUNY)

Microconte 107 :  De somnis ancestrals

Un capvespre entre piràmides encara no descobertes properes a Teotihuacan. 

-  Si alguna de vosaltres sap el que li passa a aquesta, que m’ho expliqui!

-  Per què ho dius?

-  Perquè la trobo estranya. Des de fa dies, tan aviat com marxa l’últim autocar ple de turistes, es belluga, fa anar els arbres que l’oculten i deixa escapar crits entre les fosques parets. 

- Ah, és això! No t’hi capfiquis! Delira perquè algú li ha fet entendre que ha arribat una subvenció del govern que els arqueòlegs destinaran a treure’ns les tones de terra que ens han condemnat a l’oblit.

-  I tu creus que és veritat?

- Segur que no, però no li ho diguis a ella. Després de tants segles en silenci no hi ha res com sentir de prop una il·lusió.

Joan Pinyol

(Del llibre Micromèxics. Brosquil edicions, 2007)

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"A cops de lletra", el microconte del dia (Postconfinament i...nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Postconfinament i...nova normalitat?

El país és tan gran que no es pot dir que només hi hagi un únic mes d'octubre 

(Thomas Wolfe. "Una porta que mai no vaig trobar")

MICROCONTES PER AL POSTCONFINAMENT 

CENT- SISÈ DIA  (DIVENDRES 26 DE JUNY)

Microconte 106 : A cops de lletra

De fet sí que portava la cartera amb certa lleugeresa. Quan sentí l’estrebada i quan veié com s’allunyava la maleta a mans d’un individu amb molta pressa, exclamà als quatre vents que només hi portava el darrer llibre de Tom Wolfe. Aleshores el pispa, poc avesat a les lectures reflexives, comprengué que havia errat el tret, aturà en sec la cursa i, quan estava disposat a deixar la cartera a terra, sentí l’estrebada provocada per un altre vianant que, aprofitant la seva quietud, li furtà la cartera. Es tractava d’un lector apassionat per l’escriptor nord-americà que feia temps que cercava, sense èxit, el llibre. 

Joan Pinyol 

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Història pètria", el microconte del dia (Postconfinament i...nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Postconfinament i...nova normalitat?

La millor manera de ser sempre infeliç és pretendre ser feliç eternament (Eduard Punset)

Microconte 105 : Història pètria

Moctezuma II havia fet realitat un dels seus grans somnis. Convertir les aigües del llac Texcoco en Tenochtitlán, una esplendorosa ciutat plena de jardins, canals, edificis fastuosos i piràmides. Des del seu luxós palau, construït a tocar del Temple Major, no hi havia deia que no esplaiés el seu orgull entre els nombrosos servidors que l’acompanyaven arreu. 

L’arribada dels conqueridors espanyols, però, ho va capgirar tot.  Després de dos anys de lluites aferrissades i quan, en nom de l’extremeny Hernán Cortés, l’últim rei asteca va pujar a una estrada i va demanar als mexiques que abandonessin les armes, un dels súbdits li llançà al cap una pedra manllevada en un temple. Igual que el seu cos, també es desplomà l’imperi dels mexiques i el que havia estat una esplendorosa ciutat es convertí en un punt, igualment neuràlgic, de la Nova Espanya. 

Joan Pinyol

(Del llibre Micromèxics. Brosquil edicions, 2007)

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Sacrificis?", el microconte del dia (Postconfinament i... nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Postconfinament i...nova normalitat?

Sota el sol de mitjanit els somnis tendeixen a ser de colors molt vius (Vladimir Nabokov)

.

MICROCONTES PER AL POSTCONFINAMENT 

CENT- QUATRÈ DIA  (DIMECRES 24 DE JUNY)

Microconte 104 : Sacrificis?

Després de les múltiples mostres d’eufòria descontrolada a les tribunes, no hi feia res que el públic, que les omplia i a qui satisfeia plenament aquell macabre espectacle, reclamés dempeus l’orella del brau. Al capdavall, era sord. Però que li arrabassessin la vida d’una manera tan despietada, i només per al gaudi dels assistents, era ja d’una contundència que no tenia perdó perquè, per damunt de tot i de tots, era un animal ben viu. 

Joan Pinyol 

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Exclusiva precoç", el microconte del dia (postconfinament i... nova normalitat?

Dibuix Rosa Armangué

Postconfinament i... nova normalitat?

Quan et mores, no saps que estàs mort, no pateixes per aquest fet, però és molt dur per a la resta. Passa exactament el mateix quan ets imbècil (Albert Einstein).

MICROCONTES PER AL POSTCONFINAMENT 

CENT-TRESÈ DIA  (DIMARTS 23 DE JUNY)

Microconte 103 : Exclusiva precoç

Avorrit de no incrementar el més mínim el volum de vendes des de feia mesos, el quiosquer va tenir una pensada que estava convençut que trasbalsaria el gremi. Un bon dia penjà un cartell a tocar de la premsa segons el qual oferia la venda del diari del dia següent, amb totes les notícies i novetats de l’endemà. A mig matí, i després de contínues mirades incrèdules per part dels vianants, el mateix quiosquer abordà un d’aquests convilatans i li qüestionà per què no aprofitaven l’avinentesa d’avançar-se al futur. La resposta del vianant es carregà d’una contundencia sense precedents: preferia de totes totes la monòtona incertesa de l’avenir, ja que els distreia molt més el present. Poc després de pronunciar aquestes paraules, la porta metàl•lica del quiosc fou baixada amb més celeritat que mai. 

Joan Pinyol

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Rialles de comiat", el microconte del dia (Nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Nova normalitat?

Els homes construïm massa murs i no gaires ponts (Isaac Newton)

El nostre viatge microliterari compartit va finant, però encara té una setmana de coll...

MICROCONTES PER AL POSTCONFINAMENT 

CENT- DOSÈ DIA  (DILLUNS 22 DE JUNY)

Microconte 102 : Rialles de comiat

Hi havia dol al barri. La persona finada no tenia recursos en aquest món i havia marxat a provar sort en l’altre sense fer gaire soroll. Els veïns van contractar dues dones perquè el vetllessin plorant tota la nit. Però l’expressió pública d’aquell sofriment va durar poc. Quan feia un quart d’hora que havien començat a guanyar-se el sou i a merèixer fins i tot pagues extres per cada crit que llancessin a l’aire, a una de les dues li va venir un atac de riure tan pronunciat que va encomanar a l’altra les mateixes ganes de somriure escandalosament.

Sense possibilitats reals que recuperessin el silenci i el recolliment que obliguen aquesta mena de situacions el representant dels veïns les va despatxar de seguida davant l’absoluta impassibilitat del difunt.

Joan Pinyol

(Del llibre Glops. Ed. Petròpolis, 2009) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Valors inqüestionables", el microconte del dia (Nova normalitat?)

Dibuix Rosa Armangué

Nova normalitat?

Aquelles persones que es pensen que ho saben tot, són una gran molèstia per aquells de nosaltres que ho estem intentant (Isaac Asimov)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

CENT- UNÈ DIA  (DIUMENGE 21 DE JUNY)

Microconte 101 : Valors inqüestionables

Entre un bosc de cames inquietes que feien cua a l’interior d’una oficina de Bancomer, el Roberto i el Norberto jugaven a comptar peus. Acompanyats per les seves respectives famílies, aquell matí havien baixat de San Juan Chamula per vendre algun producte al mercat de Santo Domingo. Era dia de cobrament i la gent s’apinyava tant a les entitats bancàries que aquell parell de nens no van adonar-se que els peus dels seus parents feia estona que havien abandonat el zócalo de San Cristóbal. Enmig d’altres peus van continuar sortejant trepitjades fins que un paper va caure al costat del Roberto. Sense dir res al Norberto va pensar de fer-ne una avió, com aquells que l’exèrcit feia sobrevolar sobre Chiapas. Però com que no sabia ni com feien volar els de veritat, al final va optar per compartir la troballa amb el seu amic. Quan el Norberto va veure el paper va creure que era pasta de xiclet i va proposar fer-ne dues parts perquè els dos poguessin mastegar-lo alhora. Encara sort que ho van fer de seguida perquè, ben poc després, un vigilant de seguretat els va fer fora a cops de peu. Havia d’atendre la histèria d’un client que havia perdut un bitllet de cinquanta pesos. 

Joan Pinyol

(Del llibre Micromèxics. Brosquil edicions, 2007)

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

VÍDEO: Els oficis a la Barcelona medieval (Programa 175 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 175.

Possiblement, no tothom coneix quin era l’ofici dels Abaixadors, que eren els que igualaven el pèl dels draps de llana amb tisores grosses. Ni tampoc un altre ofici medieval com el dels Pedrenyalers, que eren els fabricants d’una mena d’escopeta curta que es disparava amb pedrenyal (pedra foguera).

I és que al segle XIII, Barcelona  va entrar de ple en una gran transformació. La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se’n de noves. En aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida era el treball artesà. Treball que permetia instal•lar els obradors o tallers en petits espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.

Els qui treballaven un mateix ofici van anar instal•lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que el carrer mateix va prendre el nom de l’ofici que s’hi feia. Amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat i, si passegeu per Barcelona, hi trobareu carrers com el d’Argenters, Mirallers, Carders, Corders, Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres.

El mestre artesà treballava a casa amb la col•laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.

Cal destacar també el paper de la dona, sovint oblidat o menystingut. En un estudi dut a terme per Mireia Comas, Carme Muntaner i Teresa Vinyoles, se’ns diu:

*En la realitat quotidiana medieval i també en l’imaginari, les dones filaven; però no només filaven, el marc laboral femení era molt més ampli. Sabem que les dones de la classe menestral, les mullers i les filles dels artesans treballaven a l’obrador familiar i coneixien les tècniques de l’ofici, si bé la documentació no les acostuma a citar com a professionals. Mentre que els homes eren identificats pel seu ofici, elles ho eren en relació amb l’home.”

Avui, a LA CLAU de la nostra història” parlarem dels oficis de la Barcelona medieval.

Ho farem amb Víctor Cucurull, el nostre assessor històric i director de la Fundació Societat i Cultura. 

Final

La frase de la setmana de John Donne, poeta metafísic anglès del segle XVI a qui Ernest Hemingway va manllevar el títol d’una de les seves obres més conegudes.

La mort de qualsevol home em disminueix, perquè sóc part integrant de la humanitat. I, per consegüent, no enviïs ningú a preguntar per qui toquen les campanes; toquen per tu.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, a LA CLAU de la nostra història,

Fins aviat.

"Visca la llengua", el microconte del dia (Dia 100 del confinament. Dia 97 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 100

Dia 97 de l'Estat de setge

No prohibeixis, no obliguis; no permetis, tampoc, que ningú prohibeixi o obligui els altres... Només en això s'ha de ser intransigent (Manuel de Pedrolo)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

CENTÈ DIA  (DISSABTE 20 DE JUNY)

Microconte 100 : Visca la llengua!

Aquell detall l’acabà de convencer que s’estimava més que mai la llengua catalana. Una vegada, enmig de prominents fogots amorosos i en haver de respondre si s’estimava o no s’estimava la seva xicota, va pronunciar a la valenta un “No” ple de sinceritat. Com que la noia el confongué amb un “Molt”es pogué permetre de continuar sent el seu centre d’estimació, ara amb una absoluta pau interior. 

Joan Pinyol 

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Innocència matinera", el microconte del dia (Dia 99 del confinament. Dia 96 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 99

Dia 96 de l'Estat de setge

Procura recordar que la tolerància esdevé criminal quan es té tolerància amb la maldat (Thomas Mann)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-NOVÈ DIA  (DIVENDRES 19 DE JUNY)

Microconte 99 : Innocència matinera

Recolzat entre els agents policials, l’home que havia passat la nit dormint contra el contenidor del vidre, en ple carrer i a tocar d’una ampolla de vi, clamava al cel la seva innocència tot esbombant que ell no era un etílic i que no havia begut ni una gota d’alcohol. I suplicava que el creguessin perquè tenia una prova al seu favor que davant de qualsevol jutge resultaria irrefutable :  Quan ell s’havia llevat, el vi de l’ampolla ja no hi era.  

Joan Pinyol

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"No podrà ser", el microconte del dia (Dia 98 del confinament. Dia 95 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 98

Dia 95 de l'Estat de setge

Si no és correcte, no ho facis. Si no és veritat, no ho diguis (Marc Aureli)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-VUITÈ DIA  (DIJOUS 18 DE JUNY)

Microconte 98 : No podrà ser

– Ho sento, parella. Hem fet totes les proves possibles i el resultat sempre ha estat negatiu.

– Això vol dir que mai no podrem tenir…

– Exacte! Com a metge em sap greu haver de donar de tant en tant aquesta mena de diagnòstics, però es tracta d’una qüestió que sovint se’ns escapa de les mans.

– I no hi ha cap altra via que ens permeti tenir-ne?

– Provin l’adopció! Si n’adopten algun, encara que d’entrada no el coneguin, amb el temps podran omplir el buit que ara els fa tan àcida l’existència.

– Ens podria recomanar algun lloc en concret, que pugui ser mereixedor de la nostra confiança?

– Conec molts centres plens a vessar d’avis que se senten molt sols. Vagin a trobar qualsevol residència.

– Gràcies, doctor, i tant que ho farem!

La parella va sortir de la consulta esperançada i també amb l’agra certesa que mai a la vida podrien tenir… pares.

Joan Pinyol

(Del llibre Glops. Ed. Petròpolis, 2009) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

Esplugues Decideix: 10 anys de la consulta sobre la independència. 20 de juny de 2010

El dissabte 20 de juny es compliran 10 anys que Esplugues de Llobregat va celebrar la seva consulta popular sobre la independència. Ha transcorregut una dècada, pocs podíem imaginar tots els esdeveniments que hem hagut de viure, gaudir i patir, durant aquests darrers anys.

La consulta d’Esplugues va ser una gra més de sorra en aquest immens oceà d’arena que significa el procés d’independència del nostre país. És evident que no tot ca començar a Esplugues, ni tampoc a Arenys de Munt, ni amb la manifestació del 2010, ni amb la PDD... Durant centenars d’anys hem anat acumulant grans der sorra.

Aquell diumenge 20 de juny de 2010, però, a les 22h, Esplugues Decideix havia assolit l’objectiu que s’havia plantejat: celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya a Esplugues de Llobregat, municipi de la comarca del Baix Llobregat.

Aquell dia de fa ja deu anys, vam valorar com a molt positiva tota la feina feta durant més de tres mesos, el que en algun moment vam anomenar “els 100 dies d’Esplugues Decideix”. Els resultats van ser el menys important: 2.695 persones es van acostar a les urnes aquell diumenge. En percentatge representaven un 6,72% dels que tenien dret a fer-ho. 2.341 d’aquests vots van ser favorables a la independència. En percentatge, un 87,03% de les persones que van votar es van mostrar favorables que Catalunya esdevingués un estat dins de la Unió Europea.

La importància, no eren, però, els resultats. La importància d’Esplugues Decideix va raure en tot el que es va fer durant els tres mesos anteriors i que podem resumir en quatre punts:

Primer. La transversalitat d’un projecte obert a tothom. Qui no hi  va participar va ser perquè es va autoexcloure..

Segon. Van generar un intens debat. Ens vam fer ben visibles i, amb nosaltres, es va fer també visible el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Mai en tota la història d’Esplugues s’havia parlat tant com durant aquells mesos sobre el tema del sobiranisme i la independència.

Tercer. Vam situar el debat sobre la independència en el centre de la normalitat. La que sempre hauria d’haver tingut.

Quart. El fet mateix d’haver celebrat la consulta. Desenganyem-vos, els pobles que no la van arribar a fer va ser simplement perquè no es van veure capaços de tirar-la endavant. Nosaltres, amb l’ajut de molta gent, ho vam fer possible.

Avui, deu anys després, m’agradaria compartir amb tots vosaltres les paraules finals que vaig dir en la presentació dels resultats a tots la gent que es va reunir a la pista de l’Avenç. Paraules que no van caure en el buit:

I ara... què?

Continuar... Esplugues decideix, les consultes, nos són res més que l’inici d’un llarg camí que ens ha de conduir, no ho dubteu, a un referèndum vinculant organitzat per la Generalitat de Catalunya.

El repte continua perquè cal continuar en aquesta tasca de conscienciar la gent que el Baix Llobregat forma part d’aquesta realitat nacional que anomenem Catalunya (o Països Catalans, si ho preferiu). Una realitat territorial i humana que, amb les seves diferències, algunes d’elles profundes, constitueix un cos social, un cos nacional que té tot el dret (i crec que el deure) de decidir sobre el seu futur; de decidir quin pot ser el camí més adequat per avançar vers una societat més lliure i més justa.

Esplugues decideix, ja des del 21 de juny, continua treballant pel dret a decidir, pel dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Us convidem a acompanyar-nos en aquest il•lusionant i esperançador camí de la llibertat nacional.

Una vegada més, el meu agraïment a tanta gent que, en un o altre moment, va col·laborar amb Esplugues Decideix, alguns dels quals ens han deixat durant aquests anys. El meu agraïment a totes les entitats i als tres partits polítics que es van sumar a aquell projecte, una mica de somniadors, que era el de fer una consulta sobre la independència a Esplugues de Llobregat.

I ara...? Ara... la lluita continua!

"D'imprevistos històrics", el microconte del dia (Dia 97 del confinament. Dia 94 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué 

Confinament, dia 97

Dia 94 de l'Estat de setge

Vivim amb els canvis tecnològics del segle XXI i amb institucions socials del segle XIX (Eduard Punset)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-SETÈ DIA  (DIMECRES 17 DE JUNY)

Microconte 97 : D’imprevistos històrics

El cansament que li havia provocat una llarga jornada dedicada al cultiu del blat de moro, enmig de la Vall del Yaqui, va abocar Ixi’im a un son profund. 

Damunt de les panotxes collides i pelades va somiar que algú l’arrencava de l’arbre de la vida i que, una vegada separats del tronc, convertia els seus braços en farina i feia una sopa nutritiva amb el seu cap bullit. 

Quan en ple malson es va despertar i es va trobar sencer, va sentir-se tan alleugerit que fins i tot li va semblar que jeia damunt d’un llit de flors blanques.

Aleshores no somiava pas. Per efecte benèfic del déu del Sol, acabaven de néixer les primeres crispetes de la història. 

Joan Pinyol

(Del llibre Micromèxics. Brosquil edicions, 2007)

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"En la intimitat", el microconte del dia (Dia 96 del confinament. Dia 93 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 96

Dia 93 de l'Estat de setge

La veritat absoluta és molt difícil de trobar, sempre poden existir matisos dels que no en sabem res (Marc Aureli)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-SISÈ DIA  (DIMARTS 16 DE JUNY)

Microconte 96 : En la intimitat

Es despertà de sobte amb l’inesperat moviment de cossos i també amb l’enyorada llum del pati de butaques. El primer que el sorprengué foren les diverses mostres de rebuig respecte de la pel·lícula que emergien de la cua humana que abandonava la sala. Ell, en canvi, marxà cofoi. Havia tingut uns somnis deliciosos.

Joan Pinyol 

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"De paraules majors", el microconte del dia (Dia 95 del confinament. Dia 92 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 95

Dia 92 de l'Estat de setge

Les criatures de l'exterior miraven del porc a l'home i de l'home al porc de nou; però ja era impossible de dir qui era qui (Georges Orwell. Rebel·lió a la granja)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-CINQUÈ DIA  (DILLUNS 15 DE JUNY)

Microconte 95 : De paraules majors

Benvolguts passatgers del vol 1313. Els parla el comandant de la nau per informar-los que s’acaba de desprendre un dels dos motors de l’aparell, motiu pel qual l’avió vola amb una lleugera inclinació cap a la dreta. Però no pateixin, era un motor vell i feia temps que no anava a l’hora. També els he de comunicar que durant l’enlairament s’ha obert un dels compartiments posteriors i a hores d’ara hem de lamentar la pèrdua de diversos equipatges. Pocs, en comparació als que encara queden. També vull que sàpiguen que el tren d’aterratge ha quedat del tot malmès, per la qual cosa ens caldrà aterrar amb la panxa de l’avió. Millor, així segur que no se’ns punxaran les rodes. Per últim, i a causa de la vaga de personal de l’aire, també voldria afegir que s’hauran de servir vostès mateixos el refresc habitual perquè les hostesses de vol han desertat a darrera hora i s’han quedat a terra. Aprofitin l’avinentesa per servir-se més d’un got. M’acaben de fer saber que l’aeroport de destinació es troba en flames i en ple agost ressequen de seguida l’alè.  Sense més els agraeixo la confiança que han tingut en la nostra companyia Air Anava bé i els desitjo un feliç vol.

Joan Pinyol

(Del llibre Glops. Ed. Petròpolis, 2009) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Enveja familiar", el microconte del dia (Dia 94 del confinament. Dia 91 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 94

Dia 91 de l'Estat de setge

La vida va massa ràpida. Si no t'atures, i de tant en tant, no mires al teu voltant, pots perdre-te-la. (Tot en un dia)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-QUATRÈ DIA  (DIUMENGE 14 DE JUNY)

Microconte 94 : Enveja familiar

Ofès pel grau de pedanteria del Miquel, que no parava d’esplaiar-se sobre les excel·lències, les virtuts i els enriquiments del seu pare, en Quimet va arribar plorós a casa convençut que ell, orfe de naixement segons li havien explicat, tenia ben poc a contrarestar. De res no li serviria mai desconèixer que, per part de pare, era germà d’en Miquel.

Joan Pinyol

(Del llibre Glops. Ed. Petròpolis, 2009) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

"Tota cuca viu", el microconte del dia (Dia 93 del confinament. Dia 90 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 93

Dia 90 de l'Estat de setge

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar imatges clares dintre del cor 

(Carles Riba)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-TRESÈ DIA  (DISSABTE 13 DE JUNY)

Microconte 93 : Tota cuca viu

Devia ser per la inusual combinació de colors, o per unes formes gens comunes en la seva espècie, o perquè tenia un posat curiós i es mirava la vida d’una altra manera. Fos pel que fos i de tant mirar-la i tocar-la amb la punta dels seus dits, quatre o cinc homes arribaren a posar nerviosa la mosca. Només pretenia estirar-se un moment i acabà amb el convenciment que aquell estiu els humans estaven més que pesats i enganxifosos.

Joan Pinyol

(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

VÍDEO: Gestió d'incompetents i lideratge pacífic. L'inspectorJordi Arasa condemnat. Joan Carles I investigat. Institut Sobiranies, preparant el tercer tripartit? (Darrer programa de Vull una resposta)

Demà dissabte acaba el període d’eleccions per escollir el nou Secretariat Nacional que gestionarà l’Assemblea Nacional Catalana durant els propers dos anys.

Les eleccions al SN de l’ANC sempre han estat importants. Enguany, els moments crítics que viu el país fan que aquestes eleccions tinguin una importància cabdal per tal que l’ANC segueixi sent, tal com ha estat fins ara, una eina fonamental per aconseguir la independència de la nostra nació.

En aquest sentit, és imprescindible preservar el no partidisme i la transversalitat de l’entitat i la dels seus membres representants, els secretaris nacionals. També és imprescindible que l’ANC tingui i defensi un posicionament polític propi.

Els secretaris nacionals que surtin escollits d’aquestes eleccions haurien de ser persones que prioritzin el país i treballar per l’Estat propi per davant d’altres objectius -siguin socials o polítics- que, tot i ser importants, estan supeditats a l’objectiu principal: la independència.

Els valors i qualitats que haurien de definir els nous secretaris nacionals serien l’experiència i la implicació activa, la disponibilitat personal, la proximitat i la relació amb les bases, el contacte amb el territori i, sobretot, un pensament crític, al màxim independent dels partits polítics.

Tots som incompetents perquè som millorables i estem sempre en procés d’aprenentatge. Reconèixer la incompetència pròpia i aliena és l’inici de tota saviesa. En una època de crisi social i empresarial com la que vivim, aprendre a tractar la incompetència, començant per admetre-la, és una necessitat i una obligació.

Són paraules de Gabriel Ginebra, Màster en Direcció d’Empreses i Doctor en Filosofia en Organització d’Empreses amb qui avui parlarem del Lideratge Pacífic.

Tot seguit en parlem amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

El nostre agraïment a tot l’equip del Vull una resposta, la Clara Ardèvol, en Josep Pedrol i en Xavi Portet i a tota la gent d’ETV Llobregat.

La frase de la setmana no necessita presentació:

Por un beso de la flaca daría lo que fuera, por un beso d’ella, aunque solo uno fuera.

Pau Donés, sempre en el record.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Cuideu-vos molt i que tingueu molt bona feina!

"Missives marítimes", el microconte del dia (Dia 92 del confinament. Dia 89 de l'Estat de setge)

Dibuix Rosa Armangué

Confinament, dia 92

Dia 89 de l'Estat de setge

La mort de qualsevol home em disminueix, perquè sóc part integrant de la humanitat. I, per consegüent, no enviïs ningú a preguntar per qui toquen les campanes; toquen per tu (John Donne)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

NORANTA-DOSÈ DIA  (DIVENDRES 12 DE JUNY)

Microconte 92 : Missives marítimes

Com que el nàufrag desconeixia els darrers sistemes de tancament de les ampolles, el seu missatge, projectat amb tota mena d’esperances a cavall de les ones, no fou res més que paper mullat.

Joan Pinyol (Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 

Il·lustració de Rosa Armangué

 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

#Quedatacasa

VÍDEO: Les capitals de la nació catalana (Programa 174 de LA CLAU de la nostra història)

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història. Programa 174.

Poble, vila, ciutat... La diferència entre ciutat i altres  formes de denominar les poblacions varia a les diferents parts del món. En general, es tenen en compte els criteris de població, densitat de població o estatus legal. Tots aquests criteris varien també segons l’època.

Els pobles o llogarets eren nuclis de població sota la jurisdicció d’un Senyor. Les viles o les ciutats solien obeir al fur comú atorgat pel rei, que usualment n’era el fundador. L’estatut de ciutat era el reconeixement d'algun fet singular en el qual la població havia participat activament. Per exemple, en el concepte religiós, tant en l'alta edat mitjana com en altres períodes com el Renaixement i anteriorment al segle XII, només era ciutat aquella població que dintre de les seves muralles tingués una catedral o un arquebisbat.

Entre les ciutats més antigues dels Països Catalans trobem Elx, que ja ho era en l’època romana. En la romanovisigòtica ja eren considerades ciutats Barcelona, Elna, Girona, Lleida, la Seu d'Urgell, Tarragona, Tortosa, València i Vic. A l’Edat Mitjiana ja s’hi afegeixen Balaguer, Manresa i Palma (anomenada Mallorca )més tard Xàtiva, i després Alacant i Oriola.

Al segle XVI eren reconegudes com a ciutat l'Alguer, Alcúdia de Mallorca, Solsona... Al XVII, Dénia, Gandia... Al XVIII, Cervera, Ciutadella, Eivissa, Fraga, Maó, Mataró, Reus, Sant Carles de la Ràpita i Xixona.

La darrera, nomenada ciutat el 1986, ha estat Barberà del Vallès.

Avui, a LA CLAU de la nostra història parlarem de les ciutats, de les capitals de la nació catalana.

Ho farem amb en Víctor Cucurull, assessor històric i director de la fundació Societat i Cultura.

Final

La frase de la setmana per recordar el cantant i compositor Pau Donès, de Jarabe de Palo que va morir ahir amb 53 anys.

La vida és només una i ara. Visquem-la. Viu el moment, no pensant en el futur. I no tinguem por. El que hagi de ser, serà. Els temps que siguem aquí, gaudim-ne.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent. La que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa

Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats una nova CLAU de la nostra història.

Fins aviat.