divendres, 26 de febrer de 2021

Manifestacions llibertat Pablo Hasél. Què passa amb els Mossos? I ara... què? Pactes postelectorals

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 25 de febrer de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar/Garraf/Penedès

Convidats

Jordi Domingo,  advocat

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Albert Donaire, activista

Davantal

Dues frases per a la història. Les dues de Pedro Sánchez, president del Govern espanyol.

La primera: “Catalunya necesita un gobierno distinto, progresista, liderado por el PSC y los comunes. Eso creo que es lo que ha demandado y pide la sociedad catalana...”

La segona: “El 51% es falso, porqué no era un plebiscito”.

En els darrers dies hem viscut les manifestacions en protesta per l’empresonament de Pablo Hasél. Un esclat d’indignació, sobretot juvenil, que es poden valorar des de diferents perspectives... i totes conviden a la reflexió.

Dos titulars de premsa molt diferents: Un.. “Esclat de ràbia i impotència arreu de la nació per l’empresonament de Hasél” L’altre...”Asaltos a oficines bancàries i contenidores ardiendo. La violencia se enquista en Cataluña: los colegas de Hasél desatan la sexta noche de disturbios “ Blanc o negre...

Revolució dels somriures o la pancarta “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. Blanc o negre...

Violència o pacifisme... Blanc o negre... 

Sovint oblidem que la vida està farcida de totes les tonalitats de grisos.

Des de fa temps, hi ha força interès a modificar el llenguatge i a través d’ell el discurs i les actuacions. Un gir que intenta aigualir el gran projecte català dels darrers decennis... i que no és altre que la independència.

Recordem com es va començar a introduir la frase “Això va de democràcia”. La substitució, poc a poc, de la paraula independència per la de “República Catalana” i aquesta mateixa reduïda a la de “República”. En els discursos, en els articles, a les tertúlies apareixen una i altra vegada els sintagmes “crisi democràtica”, “crisi d’Estat”, “acabar amb el règim del 78” i un llarg etcètera. Campanyes centrades contra la monarquia espanyola o únicament contra la repressió.

Avui mateix he sentit Dolors Bassa dient: “Ara ens cal un govern del 3 d’octubre per reconstruir el país i contra la repressió.”

Tornem al futur govern de la Generalitat: 

“Si fóssim en un moment d’ofensiva política de les forces populars, encara tindria fonament una aliança dita d’esquerres per a contrapesar la balança de les dretes, però, si afirmem que el vot del 14-F és independentista i d’esquerres, afegir els comuns a la tríada és renunciar a la independència mentre acceptes polítiques socials oportunistes que dependran d’interessos aliens al país.”

No ho dic jo. Ho diu Julià de Jódar, escriptor i exdiputat al Parlament per la CUP.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase d’avui, del músic i cantant Bruce Springsteen:

“Quan arriba la nit, continuem sense tenir respostes... però si obres el cor i reflexiones i vius i estimes amb honestedat, les preguntes que et fas comencen a ser més profundes, a ser millors... Així que avances, continua fent-te millors preguntes, vacil·lant, posant un peu davant de l'altre, obrint-te pas en l'obscuritat. Perquè així es tornarà a fer de dia i la llum vencerà la foscor. Bon viatge... caminant...”

Marxem un dia més, un programa més, amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

 

dimecres, 24 de febrer de 2021

"D'un vell color de plata / jo voldria que fossin / els meus versos... Mr. Dheat (Tot passejant amb Salvador Espriu. 5)

 

Salom: Heu parlat de la mort...Sabeu que Salvador Espriu va posar el títol de Mr. Dheat a un dels seus poemaris... Això sí que sabeu què significa, oi?

Nois: Senyor Mort!! 

Versos enllà del camí

(Mr. Dheat)

 

D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.

 

Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.

 

Trist i lliure, camino,
davant la mort que mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

 

Nois: Una altra cosa... Salom... La meva àvia sempre diu que després de la guerra els poetes i els escriptors van marxar de Catalunya.... Espriu s’hi va quedar, oi?

Salom: Espriu no va escollir l’exili, com havien fet altres intel·lectuals.... Potser inconscientment, perquè les circumstàncies l’hi van portar, però es va quedar al país.

Assaig de càntic en el temple

 (El Minotaure i Teseu)  

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

dimarts, 23 de febrer de 2021

Pablo Hasél: Manifestacions, violència.... independència!

 

Ja portem uns quants dies de protestes al carrer a causa de l’empresonament de Pablo Hasél. Durant aquests dies he vist i he llegit una gran quantitat de comentaris i opinions. La xarxa també en va plena. Hi ha una mica de tot, però les opinions semblen moure’s en dues direccions força oposades. El blanc i el negre.

La primera, més habitual a les xarxes, és que, tot i defensar la llibertat d’expressió i de manifestació, no es pot tolerar aquesta violència que es tradueix en crema de contenidors, saqueig de tendes i entitats bancàries, destrossa de cristalls, llançament de pedres i ampolles i desordres violents.

L’altra visió, més argumentada potser, és la que ens diu que cal entendre l’explosió, de vegades violenta, dels joves perquè són una generació que té un futur molt precari, que s’enfronta amb un índex molt alt d’atur juvenil, que se sent abandonada pels polítics i les institucions, criminalitzada, etc. Que els desordres sempre parteixen de les càrregues i de les actuacions i de la violència policial.

Aquestes dues visions serien el blanc i el negre de la situació... La vida en general, però, està farcida de totes les tonalitats possibles de grisos.

Tots hem vist una pancarta on podíem llegir: “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. I qui els pot dir que no tenen raó... però el missatge de la pancarta podria indicar un camí que, personalment, no comparteixo. Un missatge amb el qual molta gent potser no s’identifica, però sí que creu que entén i que no gosa contradir.

La gran diferència generacional m’impedeix que em pugui posar plenament en la pell dels joves. Fent esforços només ho puc intentar, per tant, sempre restaré lluny dels impulsos que els mouen a fer segons què. Sí que puc entendre perfectament la indignació per tot el que està passant en aquest país des de fa molt de temps. També puc entendre algunes de les reaccions davant la violència policial. Tot i així sempre se’m fa difícil acceptar com en la lluita per la llibertat –per les llibertats- com per respondre a la violència de l’Estat, a la violència dels cossos policials, es fa servir, també, la violència.

Grisos i més grisos.... Més enllà del blanc i negre d’aquests darrers dies, em preocupa la tendència política que hi ha, també, en el rerefons d’aquesta explosió d’indignació juvenil.

Aquests dies he llegit un article molt interessant d’Ot Bou, publicat a Vilaweb amb el títol “Energia espanyola”. Em sembla molt encertada aquesta frase: “No duen mai enlloc, les barricades, ni hi han de dur. Evidencien que hi ha conflicte i això sempre és millor que la son i la resignació. Ara, la qüestió és quin conflicte i com el canalitzen les institucions. I els partits i entitats estan fent servir el cas de Hasel per reforçar la idea de la crisi democràtica, de la crisi d’estat, i aigualir encara més la urgència de la crisi nacional.”

Ja fa temps que va començar aquest gir per difuminar la gran lluita catalana dels darrers decennis. Recordem la frase “Això va de democràcia”... Recordem les campanyes, dedicant-hi la força de mig país, centrades contra la monarquia espanyola, les alegries del tercer grau per als presos polítics, les esperances posades en l’indult o en la mesa de diàleg o, ara mateix, i com ja hem dit abans, fer servir el cas d’empresonament flagrant de Pablo Hasél per deixar de sentir cada vegada més la paraula independència, substituïda en el millor dels casos per la paraula “República” i  en d’altres per les de “llibertat d’expressió” o “solidaritat”.

Sembla que oblidem quina és l’única manera d’aconseguir ser una República, d’aprofundir en les llibertats, en els drets humans més elementals, en la democràcia, en la justícia social, en la solidaritat de tot tipus... Sembla que oblidem que l’única manera viable d’assolir-ho és la independència.

Us deixo amb el final de l’article d‘Ot Bou:

Un dels mèrits del procés va ser que els independentistes vam entendre que hi havia problemes estrictament espanyols –com ara la monarquia, el protagonisme de l’extrema dreta espanyola i les lleis espanyoles sobre la llibertat d’expressió–, que només tenia sentit furgar-los si ens feien avançar nacionalment. Els anys vinents, en canvi, el camí serà l’invers, i ens endinsarem a poc a poc en una jungla de problemes espanyolíssims que s’agreujaran o es resoldran amb indiferència total cap a les nostres ganes de dedicar-nos-hi.

Són mecanismes assenyats de distracció estratègica. És la part més retorçada de la pacificació: la pèrdua de temps. El problema no és que l’independentisme defensi la llibertat d’expressió, sigui demòcrata, vulgui la república, combati l’extrema dreta i denunciï la corrupció. El problema és que hi redirigeixi l’energia com si la solució es pogués desvincular del conflicte nacional. El problema és que l’independentisme quedi absorbit per la dinàmica absurda de la reacció, per no ser un moviment d’afirmació sinó d’evacuació.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Només hi ha un camí: Govern de Concentració Nacional (Resum)


En aquest blog, he compartit més d'una vegada articles escrits per l'amic i company Joan Guarch. Avui mateix, en Joan ha publicat al seu blog Xarxa Llam un post que ha titulat "Grups Proposa. Govern de Concentració Nacional"

Em permeto la llibertat de publicar-ne aquí un resum de l'article, que considero molt interessant i de rabiosa actualitat. Si voleu llegir l'article original, molt més complet, cliqueu aquí.

Ara toca Govern de Concentració Nacional per a la independència.

Tot i l’elevada abstenció, els partits independentistes han aconseguit 74 diputats, més que mai, un altre cop majoria absoluta del Parlament, i per primer cop s’ha aconseguit passar del 50% dels vots.

Des del 2012, ja sigui en les eleccions al Parlament, ja sigui en la Consulta del 9-N, ja sigui en el referèndum de l’1 d’octubre, el percentatge de vots favorables a la independència o bé s’ha mantingut o bé ha augmentat, entre el 47,2% i el 51,15% i el nombre d’escons aconseguits pels partits independentistes ha superat sempre la majoria absoluta, entre 70 i 74 diputats. no ha baixat mai de 70.

En les darreres eleccions 624.769 vots independentistes s’han quedat a casa. Ara bé, l’unionisme ha arribat a perdre gairebé un milió de vots, concretament 912.793.

Les dues “estratègies” majoritàries dins de l’independentisme són la “reformista” (eixamplar la base, la via àmplia) que ´te com a principals representants ERC i PDECAT; i la “rupturista” (la via unilateral) que estaria representada per JxCat i la CUP. El 14-F els “reformistes” van obtenir el 24,02% dels vots i els “rupturistes” el 26,71%.

Les forces independentistes no estan ubicades clarament en l’espai dreta-esquerra. No és aquest eix el que ha de determinar l’estratègia a l’hora de formar govern, sinó el COM és fa l’anàlisi de l’actual situació i context polític.

En un cantó de la balança està el que volem nosaltres, els independentistes:

Volem un República catalana independent. Volem gestionar la totalitat dels recursos que generem. Volem resoldre el conflicte democràticament.

A l’altra cantó de la balança, hi ha el que vol perpetuar l’Estat Espanyol:

Vol continuar sent un estat colonial que és el que exprimeix i treu tot el que pot d’una nació o territori colonitzat. Volen resoldre el conflicte amb la repressió política, policial i judicial. Volen continuar enganyant-nos amb falses promeses com la d’abolir la llei mordassa o creant taules de diàleg i negociació. Volen continuar tergiversant la història. Volen capgirar els conceptes titllant-nos d’allò que mai hem sigut (xenòfobs, supremacistes, nazis...).

La negociació només arribarà quan l’Estat espanyol no li quedi més remei que acceptar-la i puguem parlar al mateix nivell, com a dos subjectes polítics.

És imprescindible considerar tots els àmbits on està plantejada la lluita i hem de saber quines forces tenen el mateix objectiu que nosaltres, no ens podem equivocar i tenir, dins les nostres files, quintacolumnistes que treballin pel bé de l’adversari: el front internacional; el front jurídic; el paper dels parlamentaris a Madrid; el paper que ha de jugar la Generalitat autonòmica i els ajuntaments; com ser presents en entitats cabdals com la Cambra de Comerç, els rectorats de les universitats, les patronals o fins i tot a la directiva del F.C.Barcelona. També construir sobiranies republicanes dins la pròpia societat.

Només ho podrem fer a través d’una Estratègia Compartida, tant pels partits com per la societat civil a través de les seves principals organitzacions. La ciutadania ho té molt clar des de fa anys i així ha quedat demostrat en els resultats de què hem parlat al principi. Volem una Estratègia Compartida per tothom que, ara per ara, es concreta en

Un GOVERN DE CONCENTRACIÓ NACIONAL amb els partits independentistes que han tret diputats a les eleccions.

La lluita no passa ara per fer polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, perquè l’Estat espanyol té molt clara quina és la seva lluita: continuar tenint el poder de fer el que vulguin a Catalunya. Cal que els partits independentistes s’asseguin i arribin a un acord de mínims que permeti aquest Govern de Concentració Nacional.

Si no ho aconsegueixen o si cal anar a noves eleccions. No hi haurà una segona oportunitat per a vostès.

Joan Guarch

Grups Ciutadans Proposa

divendres, 19 de febrer de 2021

"Salut! La vida amb elles" amb Magda Gregori. Posteleccions... I ara què?

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 18 de febrer de 2021 per ETV Llobregat

Convidats:

Magda Gregori,  periodista i politòloga. Autora del llibre “Salut! La vida amb elles”

Lourdes Escardívol, mestrsa de secundària

Joan Puig, editor larepublica.cat 

Ja ha passat el 14-F... Els resultats finals d’aquestes eleccions autonòmiques forçades, una vegada més, per l’Estat espanyol, celebrades enmig de la pandèmia provocada per la COVID-19 i després de tres anys de dura repressió, ens deixen amb uns resultats molt bons per a l’independentisme, però amb una situació política molt similar a la del 2017.

Continuen havent-hi dos blocs ben marcats: el bloc independentista i el bloc unionista (monàrquic, constitucionalista, espanyolista... com el vulgueu anomenar). El bloc independentista, com ja és habitual, dividit... però no entre dretes i esquerres com alguns ens volen fer creure, sinó entre reformistes i rupturistes (Partal dixit). 

El bloc independentista supera l’unionista en tots els sentits. Per escons, 74 contra 61 i també en vots, 1.448.901 contra 1.360.722. I, molt important, el bloc independentista, amb un 51,14% dels vots, supera per primera vegada en unes eleccions al Parlament el 50% dels vots emesos.

La creu de la moneda són els 630.000 vots independentistes que es van quedar a casa. Desànim? Desencís? Càstig als partits polítics? Manca de projecte independentista? Cansament? Farien bé els partits independentistes de reflexionar-hi profundament.

Ha arribat el moment dels pactes per formar govern. La lògica independentista ens diria que ERC, JxCat i la CUP estan obligats a entendre’s. No hauria de ser tan complicat d’asseure’s en una taula i no aixecar-se’n fins arribar a un acord. Les tres parts, si no ens enreden, tenen com a objectiu la independència i també ens diuen que el país és el més important. Doncs, potser per una vegada deixaran de banda ideologies i interessos partidistes i arribaran a un acord, si cal renunciant cadascú al que calgui, perquè el país necessita un govern independentista.

Ara bé... les pressions perquè això no passi s’han disparat contundentment. ERC parla de la “via àmplia” en relació a incorporar els Comuns al govern. Els Comuns diuen que cal aprofitar el parlament més d’esquerres de la història. Rufián, Tardà, Anna Gabriel, Xavi Domènech, Quim Arrufat, Jaume Roures demanen als quatre vents un govern d’ERC amb Comuns i la CUP.

Hem de tenir en compte que aquest govern només seria possible amb el suport o l’abstenció de Junts o del PSC.

Dolors Sabater, la cap de llista de la CUP va fer una proposta que no excloïa ningú: Un gran consens de país amb uns requisits mínims: Autodeterminació, amnistia, fi de la repressió, rescat social i econòmic, frenar el canvi climàtic i cordó sanitari amb l’extrema dreta al Parlament.

Si ERC, JxCat i la CUP no es poden posar d’acord amb aquests punts mínims...pleguem veles i tanquem la paradeta...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de la Magda Gregori, extreta del pròleg del llibre “Salut! La vida amb elles”

“Mai no pots fer plans, la vida sempre te’ls canvia”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

El Vull una resposta tornarà la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina! 

dijous, 18 de febrer de 2021

"Et perds, germà difícil /de la rosa i el foc..." Les hores (Tot passejant amb Salvador Espriu. 4)

 

Nois: Salom... ens has dit que vas morir un 18 de juliol de 1936... com s’entén..?

 

Salom: Si llegiu el seu poemari Les hores ho entendreu. Tres van ser els fets que més van impactar en el nostre poeta: la mort del seu amic, el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel; la mort de la seva mare i l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 18 de juliol de 1936 que va significar la meva pròpia mort. El poemari, dividit en tres parts, està dedicat a aquests tres fets decisius en la vida d’Espriu.

 

Les hores (I) Sagitari

Ahir passà, vetlla estremida, i torna
avui l’arquer tot nu,
amb l’arc i l’alba.

 

Que fredament t’allunyo
per la terra d’enlloc, on pots només seguir-te
la teva solitud sense paraules!
Fum o dolor? El meu agut somriure
traspassa l’altivesa del teu càntic.

 

Et perds, germà difícil
de la rosa i el foc, per la secreta
llei del camí que uneix l’arrel amb l’ala.
Ja el cor i els ulls no saben
qui fores tu.

 

Les hores (III) Omnis Fortasse Moriar  

El vespre és ple de sang, i no sé quin combat
magnifica el llarg plany del ponent, rere els cims.
Del fons d’uns ulls de cec he vist com surt el gos
maligne de la nit i corre pels camins
amplíssims de la por, lladrant la meva mort.
Oh, l’ocell que no canta, el bosc silenciós,
adormit príncep, vent! Ara cauré tot sol
i no seré més nom, ni record, ni dolor.
Escolto com se’n van aquelles clares veus
de la fulla i de l’aigua, estima l’últim cor,
a poc a poc em sento agermanat al fang.

dilluns, 15 de febrer de 2021

L'independentisme guanya una vegada més (74-61 i 54,81% dels vots)

 
El 31 de gener escrivia en el post “14-F Mobilització independentista...”

Aquestes són unes eleccions autonòmiques, és cert, però són unes eleccions que no podem perdre de cap de les maneres. Segurament no seran la solució de res; potser no ens aproparan més a la independència, però ara per ara, el més prioritari és que no ens n’allunyin ni un sol mil·límetre.

Ahir, quan ja els resultats eren definitius enviava aquesta piulada:

Ara per ara em quedo amb... L'independentisme suma 74 diputats, 4 més que en l'anterior legislatura. Superem el 50%dels vots. Continuem avançant. No hi ha marxa enrere. Demà ja farem més anàlisis.

El resultat final d’aquestes eleccions forçades per l’Estat espanyol i en plena convivència amb la pandèmia ens han acabat oferint una situació política que no difereix gaire de la que ja teníem... però millor. Parlem-ne...

Continuen havent-hi dos blocs ben marcats: el bloc independentista i el bloc unionista (monàrquic, constitucionalista, espanyolista... com el vulgueu anomenar). Els dos blocs crec que es poden subdividir. L’independentista en els reformistes i els rupturistes (Partal dixit) i l’unionista entre els més a l’esquerra (PSC-Comuns) i els més a la dreta ( PP, C’s i Vox ).

El bloc independentista supera l’unionista en tots els sentits. Per escons, 74 contra 61 i també en vots, 1.448.901 contra 1.360.722. I, molt important, el bloc independentista, amb un 51,14% dels vots, supera per primera vegada en unes eleccions al Parlament el 50% dels vots emesos.

Per tant, l’independentisme no perd posicions, sinó que es reforça i avança. Tot això, malgrat la dura repressió, l’abstenció i la trista actuació dels partits des de l’octubre de 2017.

Dit això... Fixem-nos en alguns dels aspectes negatius d’aquestes eleccions. Primer de tot, l’abstenció. Una participació del 53,54% no la podem considerar bona. Ha afectat a tothom, també i molt a l’independentisme. El bloc independentista, sumant-hi les forces que no han obtingut escó, ha obtingut, aproximadament 630.000 vots MENYS que el 2017.

Per què s’han quedat a casa aquestes 630.000 persones? Potser un petit percentatge no ha votat a causa de la pandèmia. Ha de ser un percentatge relativament molt petit, perquè tots estarem d’acord que hi havia menys risc en anar a votar que en anar a comprar al supermercat. Càstig als partits polítics? Possiblement, un bon grapat de gent ha volgut manifestar el seu descontent d’aquesta manera. Desànim? Desencís? Segur... Motivat, també, per diferents causes: no hi ha perspectives clares de futur. Desengany dels partits. Molt enfadats amb els errors de l’octubre de 2017... Cansament?

Sigui el que sigui, l’abstenció no és mai la solució a res, precisament per tot el que heu llegit abans.: és impossible saber a què ha estat deguda. Ara bé, 630.000 vots perduts haurien de fer reflexionar els partits del bloc independentista.

ERC ha superat JxCat. I crec que el president de la Generalitat serà Pere Aragonès. No en enganyem, però, el subbloc reformista no ha superat el subbloc rupturista. L’independentisme reformista, el de la “via àmplia”, d’ERC(a la qual em permeto sumar els vots de PDECAT i del PNC) ha obtingut 33 escons i 685.249 vots. L’independentisme rupturista (als quals sumo els vots de JxCat, CUP, FNC i MPIC) ha obtingut 41 escons i 768.005 vots.

Cal, doncs, molta reflexió (responsabilitat, valentia i decisió) per part d’ERC, JxCat  i la CUP. Hi ha molts pactes possibles. Alguns ens podrien fer avançar. Altres ens podrien fer encallar o, el que seria molt pitjor, iniciar passes enrere molt perilloses.

La CUP torna a ser decisiva. Ha arribat el moment en què es mullin de veritat al Parlament. De moment, em sembla més que interessant la proposta que ha llençat Dolors Sabater quan ha afirmat que l’independentisme “ha tingut un resultat històric que el reafirma i ha de fer-li possible fer govern”, però insisteix “en una línia que no es pot separar del rescat social”.

En aquest sentit, la cap de llista de la CUP no s’ha tancat a cap pacte i ha assegurat que el seu suport vindrà condicionat a un gran consens de país que ha de complir uns requisits mínims: “Amnistia i cessament de la repressió. L’autodeterminació vinculant amb un calendari concret. El rescat social i econòmic. La transformació econòmica per frenar el canvi climàtic. Un gran acord en com tractar la presència de l’extrema dreta al Parlament.”

Jo que no he votat mai la CUP i que no comparteixo molts dels seus postulats, sí que estaria d’acord amb aquesta proposta. La veig com a necessària i perfectament assumible per ERC i JxCat i un molt bon punt de partida per acostar posicions entre les tres grans forces del bloc independentista. Si volem continuar avançant caldrà que tant ERC, com JxCat, com la CUP sàpiguen anteposar el país davant d’altres interessos partidistes. Caldrà, segur, i per part de tots tres, més d’una renúncia. El temps ens anirà donant les respostes. 

El moviment independentista, no en dubteu, està molt millor que mai. Tot dependrà de les passes que fem tots plegats, partits i societat civil, a partir d'ara.

dissabte, 13 de febrer de 2021

En record i homenatge a Muriel Casals, votem independència!

14 de febrer de 2016 - 14 de febrer de 2021

El 14 de febrer de 2016 vaig escriure el post Per a tu, Muriel, aquest "Brindis"

Han passat cinc anys de la trista mort de Muriel Casals. La seva absència ha estat molt difícil -impossible- de cobrir. Ens ha fet falta la seva veu en molts dels moments difícils que hem hagut de viure, sobretot del 2017 fins ara.

Els capricis del destí fan que aquest aniversari coincideixi amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions en què l'independentisme s'hi juga molt i on, segurament, té més a perdre que no pas a guanyar.

Per recordar-la i perquè ens serveixi també d'estímul a l'hora d'anar a votar, dues frases de la Muriel:

7 de juliol de 2010: "Serem invulnerables si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi."

29 de juny de 2013: "No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni."

En record i homenatge a la Muriel Casals, anem tots a votar independència!

divendres, 12 de febrer de 2021

EinesPIMEC, candidatura independentista a la patronal PIMEC. Lluitant contra la pandèmia. Catalans per la independència. La comunitat LGBTI avança en els seus drets.


Convidats

Elisabeth Prieto,  candidata vicepresidència PIMEC

Jordi Vilarasau, director Hospital Moisès Broggi

Josep Cortada, sectorial LGBTI ANC

Jordi Alsina, Catalans per la independència

Davantal

La setmana ha anat passant convivint amb la pandèmia, que ja ha provocat més de 20.000 morts a Catalunya i els problemes de la vacunació, amb més de 210.000 vacunats en primera dosi i més de 152.000 en segona.

La campanya electoral ha continuat entre les al·legacions per no ser presents a les meses electorals i la campanya particular de cada candidat i de cada partit. Illa diu que és el vot útil de l’esquerra i de l’unionisme (ells en diuen constitucionalisme). JxCat avisa del possible tripartit amb ERC, Esquerra crida el jovent a mobilitzar-se i els Comuns prometen formar un govern d’esquerres.

Dues notícies, però, han esclatat gairebé al final de la campanya.

La patronal PIMEC ha convocat eleccions el 23-F gairebé per sorpresa i l’empresariat independentista ha fet pinya al voltant d’EINESPIMEC. Avui mateix han presentat els avals que necessitaven per concórrer a les eleccions. Quan encara no fa dos anys que Eines de País, la candidatura independentista, s’imposava per majoria absoluta en les eleccions a la Cambra de comerç de Barcelona, EinesPIMEC ho intentarà el 23 de febrer amb la patronal PIMEC amb l’objectiu de defensar el petit i mitjà empresari, però també per anar bastint estructures de país des de la societat civil.

La segona notícia ha causat un gran impacte entre l’electorat independentista. El 27 de desembre de l’any passat es va presentar a Cardona una nova associació independentista: “Catalans per la independència”. Ahir, sorprenien tothom amb la presentació d’un document signat per representants dels partits independentistes en què es comprometien que “en cap cas pactaran la formació de govern amb el PSC...sigui quina sigui la correlació de forces sorgida de les urnes”. El document l’han signat Laura Borràs (Junts), Sergi Sabrià (ERC), Dolors Sabater (CUP), Àngels Chacón (PDECat) i Laura Ormella (Primàries).

És clar que tots recordem l’anada al notari d’Artur Mas o la promesa de Pedro Sánchez dient que mai formaria govern amb Podemos.

En l’últim ple del Parlament abans de la dissolució es van aprovar dues lleis molt importants en matèria d’igualtat. La reforma de la llei contra les violències masclistes i la d'igualtat de tracte i no discriminació, que empara també les persones LGTBI. Les lleis, però, queden en mans del futur govern que surti de les eleccions de diumenge.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Avui, repetirem una frase de la setmana que ja hem dit anteriorment. La repetim perquè és la més apropiada de cara a l’electorat independentista del proper diumenge. La frase és d’Antoni Massaguer, patriota català, militant del FNC (l’autèntic, el fundat l’any 1940):

“Per vèncer, cal ser-hi sempre, Per vèncer, cal anar-hi sempre.”

14-F... Anem-hi, doncs...

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 11 de febrer de 2021

No provis de tocar-me /cap mot, si et sembla trist... Reflexió sobre la mort? (Tot passejant amb Salvador Espriu. 3)

Nois: Escolta, Salom.... perquè són tan tristos els poemes d’Espriu... Sempre parla de la mort....

Salom: Sovint, es diu que l’obra d’Espriu és una meditació sobre la mort...Espriu, però, se sentia molest quan l’associaven amb la mort. Sempre deia que havia intentat pensar-hi intel·lectualment tant com havia pogut, però que això ho feia per veure-la d’una manera objectiva, serena i, a partir d’aquesta reflexió, poder entendre més el que realment li interessava, que era la vida i l’home com a mesura de totes les coses... 

Setmana Santa IX

 

Què veies al camí?
Guspires encenien
un foc en l’alta nit.

 

Què veies al camí?
El regalim de l’aigua
esborra sang dels dits.

 

Esguardes al camí
la incertitud de l’alba?
Potser no, potser sí.

 

Com que el malson fugí
per un instant, gosaves,
amb arguments subtils,
varar dins esperances,
esvelts, clarosos, prims,
velers d’engany que solquin
serenes mars d’oblit.

 

No provis de tocar-me
cap mot, si et sembla trist.
Prou saps que no podries:
el que he escrit és escrit.

  

Inici de càntic en el temple

(Cançons d’Ariadna)


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

dilluns, 8 de febrer de 2021

"A la vora del mar.Tenia/una casa, el meu somni,/a la vora del mar" Sinera (Tot passejant amb Salvador Espriu. 2)

 

Ja fa uns quants anys, formava part d’un grup de gent a qui ens agradava la poesia i, de tant en tant, ens dedicàvem a preparar petits recitals poètics que acostumàvem a acompanyar de música.

El 2011 ens vam proposar de fer un recital amb poemes de Salvador Espriu. Per tal de presentar-lo de manera una mica diferent, se’m va acudir que podríem acompanyar els poemes d’una escenificació que ens permetés explicar alguns aspectes de la vida i obra del gran poeta de Sinera.

Així va sorgir aquest modest guió que comparteixo amb qui el vulgui llegir. Si més no, ofereix un breu passeig per alguns dels poemes d’Espriu. 


Tot passejant amb Salvador Espriu

Una parella d’adolescents seu al voltant d’una taula. Damunt de la taula hi ha uns llibres i alguna llibreta. Beguda i gots.

En un racó, hi ha els i les rapsodes. Poden estar asseguts llegint. De tant en tant, s’aixequen, caminen, surten de l’escenari i tornen a entrar per tal de donar mobilitat a l’escena. (Caldrà estudiar els moviment per tal que tampoc no interfereixin en la lectura). Quan és el torn de recitar, s’aixequen i després retornen al seu lloc i continuen amb la seva lectura.

Noia: Ostres.. tu! Aquesta setmana la profe ens ha fet llegir un poema d’un escriptor que va morir ja fa 25 anys... Espriu... Un tal Salvador Espriu.... Tu saps qui és?

Noi: A mi em sona de quan els meus pares posen discos antics... N’hi ha algun d’un valencià que em sembla que canta alguna cosa d’aquest Espriu.

Noia: No sé... A mi m’ha semblat un rotllo... pesat, difícil i molt trist... Només parla de la mort!

Noi: No sé perquè ens fan estudiar aquestes coses tan rares... Si ningú llegeix poemes, i menys tant tristos! Ja em diràs per què ens servirà això de la poesia....

Salom: Hola, nois!

Nois: Qui ets tu?

Salom: Sóc Salom... Em va crear aquest escriptor de qui parlàveu...

Noi: Sí, home... i què més! Si ets de ficció com és que ets aquí?

Salom: De vegades, nois, els personatges i també els pensaments, les idees, les reflexions, van molt més enllà de les simples paraules. Sóc aquí per parlar-vos de Salvador Espriu... Més encara, vull que siguin les seves paraules, els seus versos, els que parlin per ell. Potser llavors, quan el conegueu una mica més, potser només llavors, el començareu a entendre.

Nois: No ens faràs aguantar el rotllo, ara...!

Salom: Res de rotllo ! Seieu i escolteu!

Els nois s’asseuen i Salom comença a parlar:

Salom: Coneixeu Sinera?

Nois: ?????

Salom: I Arenys?

Nois: Sí! I tant! Hi hem anat a banyar-nos!

Salom: Doncs fixeu-vos que Sinera és el nom d’Arenys llegit a l’inrevés.. Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners, però tot el seu llinatge familiar provenia d’Arenys de Mar, on acostumava a passar els estius. Duia sempre al cor les dues ciutats i acostumava a dir que eren dos amors perfectament compatibles. 

Espriu va crear el seu petit univers literari en bona part a l’entorn d’Arenys, la seva vila, els seus habitants, els seu entorn.... Sinera era la seva petita illa de llibertat interior dins d’un país que no en tenia. Sinera era la casa dels pares i dels avis, preservada per a la memòria. Sinera era tot allò que va trencar la guerra, un món irremeiablement perdut i, per això, encara més desitjat. Un món també idealitzat.  Era, com li agradava de dir, la seva petita pàtria.

De fet, jo en sóc el protagonista del seu primer recull poètic, Cementiri de Sinera  i m’hi vaig quedar definitivament, al cementiri, un 18 de juliol de 1936. 

Cementiri de Sinera II

Quina petita pàtria

Encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

Turons de pins i vinya,

Pols de rials. No estimo

Res més, excepte l’ombra

Viatgera d’un núvol.

El lent record dels dies

Que són  passats per sempre.

 Cementiri de Sinera XXV


A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

 

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

 

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria

 

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

 

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

 El final del laberint Poema XX 

I després el silenci,

petit, tan fràgil,

pell de tambor

que percudí la pluja.

Unes mans

molt suaus

davallaven la morta

cançó,

ninot penjat,

dels llavis de la follia

i la duien piadosament

al repòs de la llum.

Era portada en ales de paraules,

paraules mai no dites,

abelles resplendents.

I jo les seguia

fins al jardí llunyà,

i faig entrar l’eixam

endins de l’oblit,

i fonello ja per sempre el rusc.