dimarts, 31 de març del 2020

"Reaparicions", el microconte del dia (Dia 19 del confinament. Dia 16 de l'Estat de setge)


(Aparicions d'Antoni Tàpies)

Confinament, dia 19
Dia 16 de l'Estat de setge

 Tots aquests moments... segur que es perdran en el temps... com llàgrimes en la pluja ...
                                                                                                       (Blade Runner)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

DINOVÈ DIA (DIMARTS 31 DE MARÇ)

Microconte 19 : Reaparicions
Tornarien a aparèixer. Per alegria dels que podrien demostrar que existien i verificar la primera aparició, els dos decidiren fer un nou acte de presència. Però intercanviaren els papers.
Nessie va treure el cap dins la cova de Lourdes, però el confongueren amb l’ombra dels milers de llantiols. I s’esfumà. Al llac Ness, la verge va bracejar una bona estona entre l’aura divina i el reflex de les aigües, fins que es fongué de nou.  Ara sí, per sempre.

Joan Pinyol
 (Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

"Tornar a ser feliç..." (4 i final. "Tornar" de Noemí Morral)



La tercera i darrera part del poemari es titula com el llibre “Tornar”. Versos sorgits de la seva estada al barri i a la ciutat de Barcelona. “Tornar”... segurament tornar a obrir la porta a la vida, a la felicitat, a l’amor...

Has vingut a veure’m
en el somni
d’aquest nit.
M’agafaves la mà
amb tendresa,
i amb la teva veu
clara i reconfortant,
em deies
que tornés a ser feliç.

Tornar és tornar a viure i això  representa un gran esforç interior, al cap i a la fi un canvi necessari:

Tornar és renunciar
a un camí fet d’etcèteres
i agafar-ne un de nou
sense dubtar.

Tornar és deixar el negre,
la foscor, el gris.
la teranyina de la boira
i de l’ofec.

Tornar és adonar-se
que al final tot es reiventa
i que la llum més ínfima
pot ser un petit paradís

I a poc a poc, molt lentament, la claror va esborrant la foscor i la llum l’obscuritat. Tot, molt a poc a poc, molt lentament, va tornant...

No sé en quin moment
vaig començar a viure
una nova vida.
podria ser avui,
o ahir,
0 fa dies.

Potser és que no existeix
aquest moment,
i que és en cada pas
que les cadenes
perden baules invisibles
i encetes un nou camí

El cor i els sentiments corsecats. És possible tornar, també, a l’amor? Tornar a estimar?

M’he preguntat
tantes vegades
si tornar a estimar
deu ser possible

I has arribat tu,
dient-me paraules
que no vull escoltar,
per massa boniques
[...]

El record, però, sempre present, encara rosega sentiments...

Per què, doncs,
no puc estimar
el teu nom i el seu
sense que la culpa
se m’arrapi a les entranyes?

Tornar significa també aprendre a viure i a moure’s en un món de contradiccions, a la fi  lògiques i humanes:

No sé si t’hauria de dir
que estic agraïda a la vida
que, generosa, tant m’ha donat
o que l’odio perquè,
roïna i cruel, tant m’ha pres.

El poemari acaba amb l’esclat del retorn, amb l’esclat de la vida. Sense oblidar els vells camins recorreguts, el jo poètic enceta un nou camí ple d’esperança:

Tornar a confiar.
Tornar a creure.
Tornar a riure.
Tornar a sentir.
Tornar a estimar.
Tornar a viure.  
Tornar

dilluns, 30 de març del 2020

"Càsting", el microconte del dia (Dia 18 del confinament. Dia 15 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 18
Dia 15 de 'Estat de setge

La quietud, malalta de repòs,
desesperada vol tombar les coses
                                                        (Shakespeare, Juli César. 
                                                                          Versió Josep M. de Sagarra)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT  

DIVUITÈ DIA (DILLUNS 30 DE MARÇ) 

Microconte 18 : Càsting    
Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven amb els peus inquiets. La primera a provar sort va ser una balladora de claqué. Massa ritme. El segon, un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. Al final la plaça es va atorgar a un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm un suau aroma de fusta.
Joan Pinyol

Microconte del projecte “Art a la taula”, d’elaboració de textos brevíssims per a etiquetes de cava amb la col•laboració de Cava Guilera de Lavern-Subirats. 
www.escriptors.cat/autors/pinyolj 
#CompartimCultura

En record i homenatge al doctor Arnau Puig, filòsof i crític d'art (Programa 27 de LA CLAU de la nostra història)


Ahir, 29 de març, va morir Arnau Puig, filòsof, pensador i crític d'art.

El 23 de juliol de 2016, en la primera temporada de LA CLAU de la nostra història, vam tenir l'honor de poder-hi conversar i reflexionar sobre el caràcter català i la visió de la realitat que li és implícita .en un programa que vam titular "La visió catalana del món". 
El doctor Arnau Puig va ser doctor en Filosofia, Catedràtic i Professor Emèrit  a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundador de la revista l’Algol i del Grup artístic DAU AL SET. Filòsof i crític d’art va publicar molts assajos sobre filosofia i sobre temes d’art actual. 

Va ser president del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Creu de Sant Jordi 1992 i Premi Nacional de Cultura 2012. En els seus darrers anys va exercir la crítica al diari Avui i a la revista Bonart. 

En el programa de LA CLAU ens vam centrar en una de les moltes obres escrites i publicades pel doctor Puig: "La filosofia de la immediatesa", publicada el 2015 i que portava com a subtítol “1714 bressol sagnant del pensament català”. 

En aquest llibre se’ns proposa pensar i reflexionar sobre com la desfeta que va significar la Guerra de Successió va esdevenir la frontissa que va fer canviar el pensament català. La guerra del 1714 i el decret de Nova Planta del 1716, que nega l'establiment d'una via catalana, produeix un “despertar de la consciència”. És la filosofia de la immediatesa, que respon a una actitud, a una consciència, a una filosofia de la vida que es dedueix de la immediatesa de l'existir. 

Als catalans, com diu Arnau Puig, “la realitat se'ls planta a les mans”. I neix la dissidència i la diversitat, perquè la realitat pot ser d'altres maneres que no la imposada. I la moral de la filosofia del sentit comú no s'instal·la en una moral absolutista i transcendent, que és al costat de la teologia del poder de Castella la Nova al segle XVI i que perdura encara avui, sinó una ètica derivada del dret consuetudinari i dels costums. Tot pot ser d'una altra manera. 

En un dia com avui, 18è del confinament i 15è de l'Estat de setge, recordem Arnau Puig amb una frase extreta d'un article seu "Els mots, les frases i els discursos d’Aristòtil a Chomsky"  

Avui dia quan parla un polític acte seguit hom es prepara per defensar-se dels danys que causarà a la societat tot servint-se d’un mots que ens han ensenyat a l’escola

diumenge, 29 de març del 2020

"Efectes de la desmemòria", el microconte del dia (Dia 17 del confinament. Dia 14 de l'Estat de setge)

Confinament, dia 17
Dia 14 de l'Estat de setge

Ja portem catorze dies que el Govern espanyol, aprofitant la gravetat de la pandèmia provocada pel Coronavirus 2019, va declarar l'estat de setge encobert  El divendres 13 de març, poc abans d’aplicar el decret de l’estat d’alarma, a l’Estat hi havia 4.209 casos confirmats i 120 morts. Ahir, el president Sánchez, després de 15, dies ha decretat el confinament total de la població. Com diu algun titular, “5.500 morts després”.

El Cadí... mai no té el mateix color, als capvespres d'estiu és com el coure roent, a la nit com el plomatge d'un falcó, al matí és glauc, al migdia color herba. A l'hivern també canvia, és blanc encès i burell... cendra de celístia.
                                                                (Montserrat Roig. El temps de les cireres)        

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

DISSETÈ DIA (DIUMENGE 29 DE MARÇ)

Microconte 17 : Efectes de la desmemòria
Volia beure per oblidar. Recolzat a la barra del primer bar que li va sortir al pas, va demanar que li servissin un nombre tan considerable de cerveses que, per uns moments, va perdre el món de vista. Quan el cambrer, en l’intent també de perdre’l de vista, el va convidar a abandonar el local, va sortir del bar i, enmig d’una vorera que onejava estranyament dins els seus ulls, va reconèixer que se li acomplien els propòsits més íntims. Havia begut tant per poder oblidar que no recordava gens on vivia i va haver de vagar pels carrers fins a l’alba. Encara no ha tornat.

Joan Pinyol
 (Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

dissabte, 28 de març del 2020

"Tornar al mar", continuem el passeig poètic (3. "Tornar" de Noemí Morral)



La segona part del llibre es titula “Tornar al mar”. Inclou els versos que la Noemí va escriure en arribar a Barcelona, al barri de la Barceloneta. Un nou espai, un nou horitzó, noves esperances... i un mar. En els versos d’Espriu: “Als closos ulls, aquest mar tan antic”.

El tren m’ha portat
Fins a la ciutat
Que serà la meva còmplice,
I m’ha regalat una llar
...i un mar
[...]
Un “bon dia”,
Un “d’on ets?”,
Un “benvinguda”,
Un “et quedaràs”
...i un mar

El nou petit món que l’envolta significa, alhora, l’esperança i alhora el temor a l’esdevenidor:

Tinc por de tots i cada un
D’aquells segons terribles
Que et canvien la vida
i que encara han de venir

El record i la nostàlgia, però, és sempre present. Noemí reflexiona també sobre la mort...

Em fa mal
recordar-te al llit,
malalt.
I em pregunto si la mort és la fi,
o si només ens ho sembla,
I si tots aquests adéus,
que ens van deixar orfes,
són passatgers
o per sempre

La vida resideix en la senzillesa, en les petites (o potser grans) coses, en els petit detalls...

Feia dies que no mirava el cel
que no sentia els petits sons
que engruna l’albada,
que no saludava la lluna
ni resseguia el seu bonic minvant,
que no estimava el perfum
del capvespre a la cara

Feia dies que em perdia
el millor del dia,
i ni me n’adonava.

"Profusió d'òptiques", el microconte del dia (Dia 16 del confinament. Dia 13 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 16
Dia 13 de l'Estat de setge


Senzillament junta els llavis i xiula.
Això és tot i…
Mira sempre el costat brillant de la vida.
Mira sempre el costat bo de la vida.
                                    (La vida de Brian)



MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

SETZÈ DIA (DISSABTE 28 DE MARÇ)

Microconte 16 : Profusió d’òptiques
Encarat a la taula de treball del meu estudi, en plena acció laboral, vaig decantar tant el cap que un dels dos ulls de què disposava rodolà per sobre dels fulls i, com que no tinc un escriptori del tot horitzontal, finalment es precipità contra el terra de l’habitació. Per tal de no perdre’l, no li vaig treure l’ull del damunt. Quan posà fi al seu particular èxode, aquell ull reaccionà de la manera més inesperada. Em guaità de tal forma que no vaig poder evitar de ruboritzar-me. I és que aleshores era ell qui no em treia l’ull de sobre. 

Joan Pinyol
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

divendres, 27 de març del 2020

Un passeig poètic per "Tornar" (2. "Tornar" de Noemí Morral)



El poemari està estructurat en tres parts. La primera, “Tornar a casa” des de la seva arribada d’Essaouira a Vic. Són els versos més carregats de records, més carregats d’enyor de la persona estimada, dels moments viscuts...

Tornar és obrir la porta de casa
I sentir l’olor de la nostra vida
[...]
Tornar és escoltar només silenci
quan et dic bon dia.

Hi ha records, hi ha moments que el temps mai no pot esborrar:

M’envolten parets de colors càlids,
però tenyides de fred,
que t’enyoren
[...]
Dormo com sempre,
al cantó dret.
[...]
El teu “com sempre”
ja no existeix

El darrer dels versos d’aquest apartat, sembla obrir, però, una finestra a l’esperança, una finestra a un reviure encara incert:

No hi matí
que no surti el sol,
que no canti el gall,
que no piulin els ocells,
que no miolin els gats...

Passi el que passi,
no hi ha matí
que la vida
no es torni a llevar

"Desitjos seculars", el microconte del dia (Dia 15 del confinament. Dia 12 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 15
Dia 12 de l'Estat de setge

...i en la pressa del temps que no para mai
                                                    (Mercè Rodoreda. El carrer de les Camèlies)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

QUINZÈ DIA  (DIVENDRES 27 DE MARÇ)

Microconte 15 : Desitjos seculars
Si no se sentien les mones era només perquè el vent nocturn havia ofegat els seus crits dins de la selva de Palenque. Feia fred i tremolaven en el mateix sacseig aspre que les fulles que espesseïen els arbres on miraven de dormir. L’aigua de la llacuna de sota però, es mantenia quieta, distant a la vida des d’aquell racó de Chiapas i més negra que mai.

Des dels temps de la reina roja, que hi banyava la seva bellesa sota la complicitat de Pakal,  no s’havien tornat a remoure mai, fins aquell vespre, és clar, en què un dels cargols petrificats que s'arrapaven a les parets de la llacuna va decidir precipitar-se cap al fons.

Feia segles que ho rumiava i la quietud de l'aigua no es va poder estar d'agrair-ho amb ondulacions de felicitat. 

Joan Pinyol
(Del llibre Micromèxics. Brosquil edicions, 2007)
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

dijous, 26 de març del 2020

"Comunitat de veïns", el microconte del dia (Dia 14 del confiament. Dia 11 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 14
Dia 11 de l'Estat de setge

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges...
                                 (Ja t'ho diré)

Avui ens posem al dia en els microcontes que ens fa arribar en Joan Pinyol. A partir d'ara, només un microconte cada dia. 

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

TRETZÈ DIA (DIMECRES 25 DE MARÇ)

Microconte 13 : Dret d’admissió
Un dia, en plena ruta cap a la capital, Jack i el seu gos van aturar el viatge per dinar. Escolliren un restaurant de muntanya i triaren una taula de la terrassa exterior. Era un plaer que des de sempre havien compartit els dos. Mentre esperaven el cambrer van fixar-se en els del seu entorn. S’adonaren que tothom menjava amb una discreció i a una velocitat ben pròpies de la fi del món. Poc després va arribar el cambrer i de seguida va demanar que se separessin una mica amb l’excusa que aquella mena de companyia de taula podria crear molèsties a algú. Acostumats a aquesta mena de tractes, no van posar-hi cap objecció. El cambrer però, insistí que aquell no era un lloc apte per a servir-los als dos i, quan Jack i el seu gos van exigir que els fes saber les veritables raons, el cambrer, al qual penjava una mica de bava del costat esquerre del llavi, els digué que ja estaven cansats d’éssers amb olor de suat, la cara plena de grans, capaços de deixar caspa a les butaques i demanar postres després de dos plats. No va caldre que afegís que allí només servien aigua i ossos pelats. Definitivament , aquell no era un lloc per a Jack. 

Joan Pinyol 
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

CATORZÈ DIA  (DIJOUS 26 DE MARÇ)

Microconte 14 : Comunitat de veïns
El dia que la jove parella s’instal•là definitivament en un dels pisos de la planta d’aquell bloc tan poblat, el primer que van decidir de fer fou conèixer el veí més proper del replà. Després de presentar-s’hi, amb la cordialitat que demanen aquesta mena de casos, el veí els digué que tenia molt de gust de conèixer-los i que, per al que fos necessari, podien disposar d’ell.

Només uns quants dies més tard trucà a la seva porta la noia i, quan el veí li qüestionà el motiu de la visita, ella, amb una lleugera caiguda d’ulls, li confessà que estava necessitada d’una cosa important: de l’amor que no sentia des de feia temps. Poc després la porta que els separava es tancà, i no pas entre els dos. 

Joan Pinyol 
(Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Ed. Setimig, 2001) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

L'ANC 2020-2021. “Si el govern català fa el que ha de fer per aconseguir un estat propi ens tindrà al darrere, però si no haurem d'anar al davant.”(Carme Forcadell, abril de 2012)

























11 de setembre de 2012

Dimarts, després de conèixer els resultats de l’Assemblea General Ordinària(AGO) de l’ANC, vaig escriure l’article “ANC: Full de ruta i Estatuts aprovats. És aquest el camí? (Algunes reflexions i algunes realitats)”.

He rebut alguna comentari (sempre constructiu) en el sentit que algunes persones implicades en l’Assemblea, sobretot les que han format part del Secretariat Nacional (SN) en els darrers anys, podien interpretar l’article com una critica, una censura a com han gestionat l’ANC i a la feina que han fet els respectius SN. Més encara, tenint en compte el fet que estic a l’ANC des del principi, que vaig ser-ne vicepresident del 2013 al 2105 i membre del SN del 2012 al 2015. Em deia el company que a l’article li sobrava alarmisme i li faltava constructivisme.

Les persones que em coneixeu la meva trajectòria sabeu que la meva intenció no podia ser aquesta de cap manera. L’article pretenia resumir algunes realitats perquè és bo dir les coses tal com són, Les realitats no es poden amagar si no és dient mentides o tergiversant la veritat.

Respecte a l’AGO, les xifres i els percentatges de les votacions són les que són. Cadascú les pot interpretar a la seva manera i com cregui convenient. Em reafirmo en el fet que la majoria de justificacions de la ponència per no acceptar segons quines esmenes eren de poc nivell i mancades d’argumentació i, sobretot, no acabo d’entendre que moltes no fossin transaccionades i, per tant, acceptades, ja que el que feien era desenvolupar punts només enunciats en la ponència amb un redactat massa obert, massa políticament correcte. Que el Full de ruta aprovat és, en bona part, fluix pel que fa a continguts i ha estat redactat amb poca capacitat d’anàlisi crítica, d’audàcia i de gosadia. Si l’analitzem, comprovarem que no hi gaires canvis substancials respecte a l’anterior del 2019-2020.

També, cal reconèixer que sempre (i remarco, sempre!) és molt difícil que prosperin els textos de les esmenes que es presenten en una AGO, per això és molt important la capacitat de transacció d’esmenes.

Vaig escriure un article alarmista? Més aviat diria que era un article amb un toc d’alarma, entenent “alarma” com un “avís o senyal fet en cas de perill”. Més encara, en psicologia es defineix “alarma” com el “sistema mobilitzador del comportament que prepara immediatament una resposta adaptada a una situació urgent.”

Crec que molts estarem d’acord que ens trobem en un context sociopolític molt complicat i que el perill que l’Assemblea no sàpiga o no pugi respondre-hi adequadament existeix. Ni el context, ni la situació de perill és culpa de les persones que han gestionat l’ANC en els darrers temps. Estic segur que, més enllà de les diferències d’opinió i d’estratègia, comparteixo amb la majoria de secretaris i secretàries l’objectiu d’independència, d’un país millor i que tots volem  el millor per l'Assemblea i per al país. Conec molt bé les bambolines de l’ANC i sé com n’és de complicada la feina d’un SN. A més, hi ha un punt molt important i és que els espais i els contextos actuals són molt diferents als de l’etapa 2012-2015.

Faltava constructivisme, em deia el company. Segurament, perquè l’article intentava fer evidents algunes realitats i que els números es poden presentar de moltes maneres. El constructivisme estava en les esmenes.

És cert, però, que cal intentar ser sempre propositiu i constructiu. El que jo anomeno “l’esperit Assemblea”: pensar i actuar sempre en positiu. També sóc dels que crec que qualsevol organització, i l’ANC no n’és una excepció, les formen, les constitueixen i les fan realitat, les persones. Més enllà de fulls de ruta, d’Estatuts i Reglaments, l’ANC serà més útil, més eficient, més influent, més decisiva, més transversal, més independent, segons les persones que formin el seu Secretariat Nacional i segons qui siguin les que ocupin els càrrecs de més responsabilitat.

I més encara.. Depèn, també i com sempre, de nosaltres. L’ANC és la principal organització independentista de la societat civil. La seva xarxa territorial és la més extensa, present arreu del país. Les seves sectorials, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals, omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de la República. Les assemblees exteriors presents arreu del món col•laboren a ampliar-ne el ressò internacional. Aquesta xarxa, els seus prop de 50.000 associats i l’experiència organitzativa de gairebé 10 anys fan que sigui la principal eina de què disposem per fer efectiva la independència i proclamar la República catalana.

Quin camí hauria de seguir l’Assemblea a partir d’ara? No seré jo qui ho decideixi, però si que puc donar la meva opinió, propositiva i constructiva.

Faig meves algunes propostes treballades amb alguns companys i que després no han tingut el recorregut que volíem i que sens dubte mereixia

1.  Suport total al Consell per la República, que cal que sigui l’òrgan de representació i coordinació de tot el moviment independentista.

2.   Promoure i/o donar suport a totes les mobilitzacions populars que tinguin per finalitat defensar els progressos assolits o defensar les posicions guanyades, ja sigui amb iniciatives sorgides de les mateixes organitzacions civils o del Consell per la República.

3.     Dinamitzar i coordinar la Taula de partits i entitats i exercir el paper d’àrbitre quan calgui. (Malgrat que l’esmena que proposava la creació d’una Taula de partits i entitats no prosperés, res no impedeix de constituir-la. No és imprescindible que figuri en el Full de ruta.)

4.  Promoure la constitució de Consells Locals de la República a totes les poblacions catalanes de més de 1.000 habitants.

5. Impulsar les campanyes de tipus econòmic i financer que tinguin per finalitat l’empoderament de la ciutadania i la desconnexió de les xarxes empresarials vinculades amb el model econòmico-financer de caràcter global.

6.     Impulsar una campanya que tingui per finalitat debatre i arribar a grans pactes  sobre el futur que volem per al nostre país, com la millor manera d’eixamplar el suport social i polític a la instauració de la República Catalana.

7.     Que es respectin les diferents estratègies dels partits independentistes, tant a les Cortes espanyoles com al Parlament Europeu, sempre que responguin a un repartiment de papers dins una estratègia comuna, que tingui com objectiu el desgast del règim del 78 i la projecció internacional de la causa del poble català.

8. Que les properes eleccions al Parlament de Catalunya, siguin plantejades com a eleccions constituents per les forces independentistes. La fórmula que més demostraria a l’electorat la unitat  en l’estratègia compartida i en l’objectiu final seria que es presentessin agrupades  en una única candidatura d’unitat catalana . Tan si és així, com si decideixen presentar-s’hi en candidatures separades, el compromís assumit hauria de ser, que si assoleixen la majoria absoluta d’escons i superen la meitat dels  vots emesos, es  declararà instaurada la República Catalana proclamada el 27 d’octubre de 2017 i s’obrirà un  període constituent que culmini, al cap de sis mesos com a màxim, amb la celebració d’un referèndum per aprovar la Constitució del nou Estat i la posterior convocatòria de les primeres eleccions de la República.

Volem una ANC amb mentalitat i estratègies renovades i amb capacitat de lideratge que pugui reforçar i potenciar la unitat d’acció de tot el moviment independentista. Una “nova” ANC, acompanyada d’una coordinació real i efectiva entre les forces polítiques, les institucions i la societat civil. És el millor remei per evitar caure en un bucle “processista” sense fi o, el que seria encara pitjor, en un desgavell, desorganització i descontrol del moviment, en un campi qui pugui en què tothom actuï segons els seus criteris i estratègies.