El procés ha tocat fons? Tot comença fa deu anys...

Salvador Illa, secretari del PSC, president del Grup Parlamentari Socialistes-Units per Avançar; que va ser alcalde de la Roca del Vallès, que va ocupar diversos càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya; que va ser Ministre de Sanitat d'Espanya del gener de 2020 al gener de 2021; que ha estat i és un nacionalista espanyol declarat; que no li ha fet cap vergonya manifestar-se al costat de l’extrema dreta quan li ha calgut; que si cal s’inventa noms de comarques com el “Bajo Llobregat”... serà el 133è president de la Generalitat de Catalunya.

Com hem arribat fins aquí? El moviment independentista ha tocat fons?

Les opinions i les anàlisis poden ser variades i diferents segons quin sigui el perfil de l’opinador. Si és votant de Junts, d’ERC, de la CUP o de d’AC... Si és militant d’aquests partits... Si és un militant d’ERC que ha votat que sí... Si és un militant que ha votat que no...  Si  es va abstenir de manera crítica en les darreres eleccions... Tants caps tants barrets...

No tot és tan simple com pensar que la culpa de la situació actual és “només” el pacte d’ERC amb el PSC o que un 53% dels militants la hagin confirmat amb el seu sí.

Per mi, tot va començar fa gairebé 10 anys. Quan he començat a recordar i a reflexionar-hi m’ha acabat sortint un text molt llarg. Per tots aquells que us espanten els textos llargs, començo per fer-vos-en una síntesi el més curta possible. Si teniu interès ja llegireu la part més llarga que ve a continuació.

Síntesi

L’independentisme comença la seva davallada entre els mesos de novembre i desembre de 2014. La Declaració d’Arenys de l’ANC força el president Mas a la conferència del 25 de novembre de 2014 en què proposa una llista única i unitària per a les properes eleccions que es considerarien com a plebiscitàries. Una setmana després, Junqueras desmunta aquesta proposta en una altra conferència en què promou que cada partit es presenti per separat.

Les eleccions es retarden i s’obre un calvari de mesos per arribar a configurar el que seria Junts pel Sí. L’ANC cedeix el comandament del procés als partits polítics. El president Mas, pressionat per la CUP, fa un pas al costat per evitar noves eleccions i un més que possible tripartit.

Arribem a l’1 d’octubre amb una aparent unitat que en realitat no existeix. El president de l’ANC, Jordi Sánchez, fa declaracions en què s’intueix la seva desconfiança que el referèndum s’acabi celebrant i acaba desactivant l’operació que tenia prevista l’ANC des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes.

La no investidura del president Puigdemont després de les eleccions del 21 de desembre de 2017. La no investidura (responsabilitat de la CUP) de Jordi Turull, tot i sabent que l’endemà ingressaria a presóni la força simbòlica que aquest fet hauria significat.

A partir d’aquí, se sumen els errors dels diferents partits, però també de les entitats, ANC inclosa. La repressió acaba de fer la resta,

En les eleccions del 2021 apareix en escena un altre factor important i decisiu per arribar a tocar fons: l’abstenció denominada “crítica” que vol castigar els partits independentistes i que confia (per mi equivocadament) que perdre el poder a la Generalitat serà un revulsiu.

El resultat de tot plegat ha arribat ara: Illa president de la Generalitat i més que probable empresonament del president Puigdemont.

Per acabar, tres articles de lectura imprescindible per encarar la situació actual amb mentalitat positiva:

El primer, de Pere Pugès, publicat a El Punt Avui i titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?, que ens recorda que, com sempre, tot depèn de la societat civil i quin ha estat, és i pot ser el paper dels partits polítics.

El segon, també de Pere Pugés, aquest publicat a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara. Segons Pugés, la situació política actual és en molts aspectes similar a la que teníem el 2011, quan la Conferència Nacional per l’Estat Propi i que tot pot canviar si “tenim a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina.”

El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent Partal amb el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Em quedo amb el paràgraf final: “Fa riure, per això, que algú pense realment que res s’ha acabat ara, per més dolorosa i amarga que siga la decisió d’ERC i les conseqüències nefastes que tindrà. No, el procés d’independència no s’ha acabat. De cap manera.”

Enfoquem, dons, la situació actual amb el màxim possible de mentalitat positiva: “Això acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.”

El text llarg... per als més agosarats i pacients 

Per trobar el que per mi va ser l’origen del que ha acabat sent la gran davallada de l’independentisme es comença a gestar entre el 25 de novembre i el 2 de desembre de 2014.  

El 13 de setembre de 2014, l’Assemblea va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt i va aprovar la Declaració d’Arenys. La part més important i destacada era que calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una gran part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil) professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

El 2 de desembre de 2014, Oriol Junqueras feia la seva conferència en què desmuntava tots els arguments del president Mas i impedia tota possibilitat de construir una llista única de l’independentisme. A partir d’aquí, va ser tot un calvari arribar al mal menor que va ser Junts pel Sí (bàsicament una coalició entre Convergència i ERC amb l’afegitó d’algun partit petit i d’unes quantes persones de la societat civil -en Llach en deia “floreros”).

A partir de 2015 l’Assemblea comet un error important i és deixar el comandament del procés a mans de la seva baula més feble: els partits polítics. Després de les eleccions del 2015, el pas al costat del president Mas davant la imminència de noves eleccions i l'amenaça latent d'un nou tripartit.

Què va passar després de l’1 i el 3 d’octubre de 2017?  Engany, traïció...? Fos el que fos, aquella rendició institucional pren unes dimensions considerables perquè no només afecta els polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre, deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes?

Després del 2017 la davallada s’accentua i les culpes estan molt repartides: els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

El gener de 2018, Roger Torrent, president del Parlament per ERC, suspèn la sessió en què s’havia d’investir (a distància) al president Puigdemont, Després, arribaran els diversos intents d’investir un president de la Generalitat. El cas més flagrant el de Jordi Turull, que no surt investit president de la Generalitat perquè la CUP hi vota en contra amb el “fabulós” argument de considerar-ho “una submissió total a la legalitat espanyola.”  L’endemà, Turull ingressaria a presó i es perdia la gran oportunitat, simbòlica, si voleu, que l’Estat espanyol empresonés un president de la Generalitat.

Gairebé toquem fons... L’estocada prèvia al “descabello” final (paraula taurina espanyola que no té traducció al català) arriba amb les eleccions del 2021 on comença a actuar l’abstencionisme i l’independentisme per, en relació al 2017, 700.000 vots. L’abstenció es reforça en les darreres eleccions i l’independentisme parlamentari perd la majoria que tenia des de feia 9 anys. L’abstenció d’aquells en què va poder més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de continuar mantenint una Generalitat (autonòmica) i la legitimitat dels vots per la independència va conduir a una important derrota a les urnes dels partits independentistes.

ERC ha perdut des del 2017 prop de 500.000 vots. Junts prop de 250.000. La CUP prop de 80.000. Més de 800.000 vots perduts des del 2017.

I ara som on som... No tot és tan simple com pensar que la culpa de la situació actual és “només” el pacte d’ERC amb el PSC o que un 53% dels militants la hagin confirmat amb el seu sí.

El passat, passat està i no en podem canviar res. Només ens serveix per aprendre’n i remuntar.

Arribats aquí, us recomano dos articles  d’en Pere Pugés que signo en la seva totalitat. Us en reprodueixo uns fragments i us aconsello que els llegiu íntegrament. El primer a El Punt Avui, titulat Acord PSC-ERC: i si no éstan fàcil?,

No ens enganyem més, els partits fan el que saben i poden fer dins la més estricta legalitat constitucional, tensant la corda però sense trencar-la. És una lliçó apresa a partir de l’octubre de 2017. Uns ens agradaran més que els altres, però són estratègies semblants i complementàries. No ens porten directament a la independència, però tensen extraordinàriament les costures del règim del 78. No n’esperem més i posem-nos –la gent, la societat civil organitzada– a bastir una nova estratègia independentista que utilitzi la feina dels partits i els situï en el lloc que poden ocupar a partir d’ara

El segon a larepublica.cat amb el títol Al mal temps bona cara.

La primera part del procés d’independència va tenir la virtut d’agafar el “sistema” amb el peu canviat. I ara ja sabem que els partits -també els nostres- formen part d’aquest sistema i que, com a màxim, poden ajudar a dinamitar-lo des de dins (en el sentit figurat, sisplau). Els errors propis (encara hem de passar comptes, no ho oblidem) van deixar temps perquè el sistema reaccionés i encara n’estem patint les conseqüències.

I que els partits estiguin en una situació d’extrema debilitat no és dolent pel moviment independentista, sempre i quan aquest moviment recuperi la iniciativa i tingui molt clares les seves prioritats. Només es tracta de repassar la seva pròpia història i saber que per aprofitar les ocasions (la suma dels 4 punts anteriors), cal tenir a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina. Una pressió adreçada a l’adversari però també als grans actors del propi moviment, que han d’anar alineats i treballar de forma complementària.

El tercer, l’editorial d’avui (4 d’agost) de Vicent Partal amb  el títol Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència? Un fragment:

De manera semblant, si algú es pensa avui que s’ha acabat el procés d’independència i que s’ha acabat l’independentisme, un pensament tan absurd només es pot explicar –a banda de pel voluntarisme nacionalista espanyol– per una concepció de què ha passat en aquest país entre el 2009 i el 2024 deslligada voluntàriament i del tot de la història col·lectiva dels catalans. Falsa, per tant.

Enfoquem, dons, la situació actual amb el màxim possible de mentalitat positiva: “Això acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.”

 

 

Com fem efectiva la independència? Cal una 2a Conferència Nacional Per l'Estat Propi?

 

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 7 de novembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats: 

Pere Pugès activista, fundador de l’ANC

Rosa M. Quintana, metgessa, membre de l’Assemblea de Representants del CxRep

Joan Puig, editor larepublica.cat, membre de l’Assemblea de Representants del CxRep

Francesc Abad, analista polític

L’any 2011, el Moviment per la Independència va organitzar la Conferència Nacional per l’Estat propi, amb l’objectiu d’aprovar un Full de ruta en què, com a primer pas, es preveia la creació de l’ANC. Un any després, l’Assemblea va assumir i desenvolupar el Full de Ruta aprovat en la Conferència.

Des de llavors, el context polític i social ha canviat força.  Després de l’octubre de 2017, han aparegut noves propostes i fins i tot actors nous en el moviment independentista. Començant pel Consell per la República, els Consells Locals  i el document Preparem-nos i continuant amb moviments i plataformes diverses.

Enguany, l’Assemblea ha engegat aquest nou mandat amb les propostes de la Conferència Nacional  del Moviment Independentista i de la llista cívica i el Moviment per la independència ha presentat la proposta d’una segona Conferència Nacional per l’Estat Propi.

El fet que ambdues iniciatives comparteixin el mateix nom “Conferència Nacional” ha provocat una certa desorientació en les bases independentistes que es pregunten si es tracta del mateix projecte i, si no és així, si ambdós projectes són complementaris o excloents.

En el Vull una resposta d’avui, coneixerem i parlarem sobre la proposta del Moviment per la Independència de dur a terme una Segona Conferència Nacional per l’Estat Propi.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... Enguany és el centenari del naixement de Guillem Viladot, poeta d’Agramunt. Un poema de “Quadern de l’Òbit”

Va deixar dit / que a la làpida del nínxol / hi esculpissin / aquest epitafi:/ —Per arribar aquí /no calia tanta feina.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Javier Cercas, les elits i la independència

Avui he escoltat, a RAC1, en Jordi Basté entrevistant a ‘escriptor Javier Cercas. Javier Cercas és un reconegut escriptor espanyol, professor de literatura espanyola a la Universitat de Girona i que col·labora habitualment al diari El País. Guanyador de diversos premis literaris.

No he llegit res d’en Cercas, per tant, no puc opinar sobre la seva obra ni sobre la seva vàlua com a escriptor. Reconec que tampoc no he estat a l’aguait de les seves intervencions públiques i, potser per això, avui m’ha sorprès el que he sentit quan parlava sobre la seva darrera novel·la “Independència.” El que ha dit a RAC1 veig que és el mateix que ha dit en alguna entrevista als diaris, per exemple a El Periódico.

[...] hay muchas clases de independència y todas son positives, excepto la política porque yo soy más biendependentista [...]

Una elit política, per sortir de la crisi econòmica de 2008, va fer tot el possible per treure a la gent al carrer amb l'esquer de la utopia disponible: un país meravellós on tots serem feliços. La idea era superar la crisi de la forma més còmoda pressionant el Govern central. El problema és que la gent s'ho va creure, les elits van perdre el control de la situació i ara estan espantades perquè treure a la gent al carrer és fàcil però tornar-la a ficar és molt difícil.

Després, tot llegint alguna de les seves “perles” antiindependentistes he pogut llegir coses més antigues:

Es imperdonable que la izquierda haya sido cómplice del independentismo solo para ir en contra del gobierno del PP.

El pueblo catalán ya está reconocido, dentro de la casa que es de todos, que es España [...] Si durante dos o tres legislaturas consecutivas pongamos que hay un 70% a favor de las opciones secesionistas, se inicia una negociación [...] comienzas a negociar, a buscar una solución, y lo decidimos entre todos. Porque una de las cosas peores que ha pasado es que se ha mentido en nombre de la verdad y se ha violado la democracia en nombre de la democracia.

Em referiré només al que avui he sentit. Concretament al fet que, segons Cercas, la gent va començar a sortir al carrer reivindicant la independència moguts per una elit política i perquè aquesta elit pogués sortir de la crisi econòmica.

He estat afortunat de poder viure en primera línia i en primera persona l’anomenat –massa vegades despectivament- “procés d’independència”. Més enllà d’estar d’acord que la lluita per la independència no va començar ni el 2009, ni el 2010, ni el 2012, sinó que ve de molt lluny (i alguns ho sabem molt bé), si que m’atreveixo a dir que l’impuls més fort i directe dels darrers decenis, va començar un 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. Les consultes sobre la independència i els moviments “decideix” es van escampar com una taca d’oli pel país. Tot ho va fer la gent de a peu. Ni cap elit política ni de cap altra mena hi va tenir res a veure; en alguns casos fins i tot hi van actuar a la contra.

Segur que m’ho heu sentit dir més d’una vegada... A principis de 2010 vaig incorporar-me al llavors anomenat “Moviment per la Independència” que llavors estava format per 40 persones i que es va ampliar fis a 200. Gent molt diversa, vinguts de l’independentisme històric i, sobretot, del moviment de les Consultes per la Independència. Vam ser els que vam elaborar els primers documents, que vam preparar la Conferència Nacional per a l’Estat Propi de 2011, que va culminar amb el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana el 2012. Vaig tenir l’honor de formar part del Secretariat Nacional durant 3 anys i vicepresident del 2013 al 2015.

Les Assemblees Territorials, Sectorials i Exteriors van començar a créixer a partit d’aquell 2012. Tot ho va fer possible la gent de a peu, la gent de base. Ni cap elit política ni de cap altra mena hi va tenir res a veure; en alguns casos fins i tot hi van actuar a la contra

A finals de juny, primers de juliol de 2012, l’ANC estava pràcticament sola organitzant i convocant al que després va ser la gran manifestació de l’11 de setembre, la Marxa cap a la Independència de 2012. Ni cap elit política, ni de cap altra mena hi donava suport ni hi col·laborava. El president Mas, aquell any, no va voler rebre cap delegació de l’ANC i, només després de la manifestació vam ser rebuts al Parlament per la llavors presidenta Núria de Gispert.

Els partits polítics van començar a tenir en compte l’Assemblea a partir de la gran cadena humana de l’11 de setembre de 2013. A tenir en compte i a intentar controlar l’ANC per als seus interessos partidistes.

L’Assemblea (i la CUP), no les elits polítiques, ni de cap altra mena van tenir un paper decisiu en la celebració de la Consulta sobre la Independència del 9 de novembre de 2014. Com també va ser decisiva en la proposta electoral de Junts pel Sí. Ni cap elit, ni política, ni de cap altra mena.

Fins aquí (2015) el que, tal com us he dit al principi, vaig poder viure en primera línia, de primera mà i en primera persona. Tot ho va fer la gent, gent de a peu, dels barris, dels pobles. No tots, però molts, integrats dins de l’Assemblea Nacional Catalana. Una ANC amb la qual cap formació política s’ha trobat a gust amb les decisions i les accions que ha anat prenent. Menys encara, les elits... Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa.  Sobretot quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència per damunt de tot.

L’ANC, i amb ella tots els independentistes de a peu, sempre ha fet nosa... Tots els independentistes combatius, lluitadors. L’ANC, i amb ella tots els independentistes de base, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC, i els independentistes, sempre han fet nosa.

Tot el que vaig poder viure del 2009 al 2015 (i també d'abans) ho va fer la gent. Va ser la gent la que va fer possible allò que fa 12 anys ens semblava impossible.

La gent... No les elits polítiques, ni de cap altra mena

Independència i lluita noviolenta (Algunes reflexions en dies convulsos)

Aquesta setmana ha estat extraordinària...i complicada  Hem viscut dies convulsos en què es barregen infinitat de sentiments i sensacions. Dies en què cal fer front a les pròpies contradiccions i en què costa molt trobar les paraules adequades que, alhora, siguin clares i encertades per definir el que hem viscut.

La condemna de prop de cent anys per als presos polítics catalans ha estat el desencadenat que ja feia temps que s’esperava. La gent ha ocupat el seu espai, el carrer, de mil maneres diferents. Les mobilitzacions espontànies de dilluns que van acabar amb l’ocupació, de manera totalment pacífica, de l’aeroport de Barcelona. Les Marxes per la Llibertat que han recorregut el país i han confluït a Barcelona en un dia de vaga general. Una vaga convocada per un sindicat encara minoritari però que ha tingut una gran resposta. Una vaga que ens ha fet recordar aquell poema de Joan Margarit:

La llibertat és la raó de viure

[...]

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general

Dies convulsos, extraordinaris, complicats... Les nits, en què hem hagut de viure i patir les confrontacions entre els manifestants i la policia. Les llargues nits amb multitud d’accions sobre les quals cal fer una reflexió personal i col·lectiva. En cap moment vull jutjar (no sóc ningú per fer-ho) algunes de les accions i formes de lluita que hem pogut veure durant aquests dies, res més lluny de la meva intenció. Sí però, que vull fer la meva pròpia reflexió i expressar el que penso.

Crec, sincerament, que algunes accions han traspassat les línies vermelles del que entenem per no violència. És impossible creure que cremar cotxes, llançar pedres, ampolles amb àcid, pirotècnia contra un helicòpter o còctels molotov (amb estratègies organitzades de guerrilla urbana) entri en els paràmetres de la lluita no violenta.

Dit això... què és violència i què no ho és? Aquí s’obre un ampli ventall de definicions, moltes, i sempre depenent del pensament, de la ideologia i del propi interès personal (social, polític, nacional...). No... no és la meva pretensió dir-vos que és o què no és violència.

És cert i cal no oblidar-ho que la violència primera sempre ha estat de part de l’Estat i que ve de molt lluny. En els darrers temps, prové de la repressió iniciada l’octubre de 2017 i que ha culminat, de moment, amb les dures sentències per als presos polítics, les darreres detencions i empresonaments, les càrregues policials o les agressions feixistes. És cert, i cal no oblidar-ho, que el cos de Mossos està farcit d’agents i també de comandaments, molts d’ells provinents dels cossos estatals, que no és que no estiguin amb nosaltres, és que estan radicalment en contra. És cert, i cal no oblidar-ho, que bona part d’aquesta policia, catalana i espanyola, acompanyen (i protegeixen) els provocadors habituals i policies encoberts que arrosseguen grups de gent molt jove, nois i noies que no són capaços d’adonar-se que els segueixen el joc, que no és altre que fomentar el relat de la violència. És cert, i cal no oblidar-ho, que determinades accions dels manifestants no poden excusar de cap manera l’actuació violenta dels cossos policials.

He començat parlant-vos de les pròpies contradiccions. Són les que es produeixen quan pots arribar a entendre determinades accions (inevitables, d’altra banda) que no formen part de la lluita no violenta. Contradiccions perquè entens què passa i què pot motivar les persones a actuar com actuen. Saps que hi ha una violència molt més dura, molt més radical, que és la violència de l’Estat i de les seves forces repressives.

Els que estem, però, per la desobediència civil i la lluita no violenta, malgrat tot, no podem acceptar les accions que s’allunyen d’aquest concepte. Perquè respondre a la violència amb violència només condueix a una espiral sense fi, negativa per al nostre objectiu d’assolir la independència.

Aquesta setmana, s’ha publicat un document titulat “Sobre la lluita no violenta contra la sentència” M’agradaria compartir amb tots vosaltres algun dels paràgrafs (el document complet el podeu veure aquí)

La lluita no violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència... perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.

La lluita noviolenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles que portin a l’objectiu final.

En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.

També us recomano la lectura d’aquestes reflexions de “En peu de pau”. Una mostra (el document complet aquí)

Cal agafar aire, això va per llarg. Ser no violent, com recorda la feminista Judith Butler, és tot just renunciar a la violència en un context de violència. Les estratègies de noviolència activa són el que més temen.

Què millor per acabar aquestes reflexions que una frase de José Saramago sobre les pròpies contradiccions:

Pretenem entendre la vida a través de les seves coherències i identitats, quan certament aquestes s’expliquen per si soles i no ens aporten res de nou. Hauríem de buscar la comprensió a partir de les contradiccions perquè aquestes sí que ens aporten informació de la vida i la realitat.

28 d'abril. La independència a segon pla?

ERC jugarà fort en aquestes eleccions. Es presentarà com l’alternativa sobiranista d’esquerres, reforçada per la incorporació de persones com en Nuet, de l’àmbit dels comuns i les confluències. Objectiu el de sempre. Guanyar clarament les eleccions i escombrar el gran enemic, l’antiga Convergència. Deixar evident, per la legitimitat que li poden conferir els resultats electorals que, com ja fa temps que pregonen, ells són el pal de paller del sobiranisme d’esquerres i que la independència només pot arribar a través d’ERC.

Què li pot passar a JxCat? ERC els presentarà com l’opció de centra-dreta independentista i, possiblement, molta gent ho vegi també així.  Més enllà de compartir l’objectiu de la República (si més no, així ho expressen ambdós grups polítics) ens trobarem amb una lluita electoral entre dos fronts,  esquerra-dreta o, si ho es sembla menys radical, esquerra-centredreta.

L’independència ha passat a segon pla. Tot està centrat en els presos. Les eleccions se centraran en la repressió i en els presos polítics. Una vegada confirmat que Junqueras serà el número 1 d’ERC,  a JxCat només li quedava una opció per intentar evitar la derrota i és que Jordi Sánchez en fos el cap de llista. Jordi Sánchez, però, no és el president Puigdemont. El seu carisma no és el mateix. Penso que la derrota de JxCat serà inevitable, encara que no serà tan profunda com hauria passat si no hagués comptat amb el lideratge de Jordi Sánchez.

La presó i l’exili continua dirigint la política oficial independentista. Junqueras per una banda i, per l’altra, Puigdemont d’un costat i Jordi Sánchez de l’altra. Les distàncies entre ambdós sectors són tan grans que és impossible que es puguin entendre i puguin bastir estratègies comunes. Les estratègies dirigides des de la presó no poden ser mai les adequades.

Més encara... Es prepara una confrontació entre dos líders, entre dos polítics que es perfilen, i ells mateixos s’hi veuen, com les alternatives, a mitjà o llarg termini, a una presidència de la República, en el millor dels escenaris, o de la Generalitat si les coses s’enquisten. Una lluita, doncs, també personal. Les lluites personals tampoc no condueixen a res.  Positiu.

La CUP va decidir no presentar-se en aquestes eleccions. Afortunadament, Poble Lliure sí que s’hi presentarà formant la coalició Front Republicà conjuntament  amb Som Alternativa d’Albano Dante Fachín i Pirates de Catalunya. Dic afortunadament, perquè penso que és bo per al moviment independentista. Si no existís aquest sector electoral que representa la CUP, l’abstenció hauria estat més gran i, per tant, s’hauria produït un descens en el còmput total del vot independentista. ERC hauria augmentat en vots perquè n’hauria recollit alguns d’aquest sector.

Amb la presència d’aquest Front Republicà els resultats globals poden canviar. És possible que, malgrat tot, augmenti l’abstenció en relació a les darreres eleccions del 21-D (un fet totalment negatiu per al moviment independentista). Continuarà guanyant ERC, però amb menys diferència amb JxCat. El Front Republicà, segurament, s’inflarà com un globus amb un vot que no és pròpiament seu, però que, legítimament, rebran, producte del desencís i de la indignació.

La victòria d’ERC els conferirà arguments i legitimitat per intentar imposar la seva pròpia estratègia cap a la República. Una estratègia que ja sabem que passar per un enigmàtic “eixamplar la base” que, entre altres aspectes, significa temps. Una estratègia que intentaran , si més no a curt termini, compartir amb el món dels Comuns i fins i tot amb el PSC.

No tenim ni República ni independència... Ho assumim?

Temps era temps quan el crit d’independència es feia remarcant-ne les síl·labes. Fins i tot, ignorants en la pròpia llengua com érem, fent una diftongació a la castellana “in-de-pen-dèn-cia”. Més endavant, corregits per Jordi Carbonell, el crit ja va esdevenir gramaticalment correcte: “in-de-pen-dèn-ci-a”.

Un bon dia, no recordo exactament quan (potser abans dels 90 del segle passat) un bon amic em va dir que entre uns quants havien creat una nova manera de cridar independència i que calia anar-lo introduint allà on poguéssim. El nou crit va fer forat ràpidament i fins fa ben poc tothom sortia al carrer acompanyat dels càntics de “in-inde-inde-pen-dèn-ci-a”.

El mes d’octubre de 2017 (l’octubre no ha esta mai un bon més per a nosaltres) els esdeveniments ens van superar. Les renúncies ens van conduir fins a una nova etapa en aquest procés d’independència engegat, amb els seus altibaixos, fa més de tres segles. El nostre crit reivindicatiu ha estat substituït, gairebé totalment, per altres de molt diferents: “Llibertat presos polítics”, “Llibertat”, “Som República” o “Els carrers sempre seran nostres”.

Primera reflexió. En els darrers mesos, el moviment independentista s’ha limitat únicament a l’acció antirepressiva. Empresonats, detinguts, imputats, exiliats han condicionat tots els actes, totes les activitats i totes les accions. Com us podeu imaginar no estic dient que no s’hagi hagut de fer, ni tampoc que no s’hagi de continuar fent. El problema radica en el fet que la lluita antirepressiva cobreix totalment i condiciona, ara per ara, el nostre objectiu principal que no és altra que el de la independència. 

Segona reflexió. Els crits de “som República” no ens poden allunyar de la nostra realitat actual que és, precisament, que ni som ni tenim cap república. Frases com la de “fer República” ens condicionen, ens separen, ens allunyen de la paraula “independència”. “Fer República” significa per a molts, avançar en el govern autonòmic mitjançant l’aplicació -o l’intent d’aplicació- de lleis de caràcter marcadament social que puguin arribar a beneficiar les capes més desfavorides de la nostra població. “Fer República” significa per a molts, buscar el suport dels “equidistants” que, ara sí, podrien estar d’acord en aquesta línia d’avenços socials dins del límit que permeti l’autonomia. 

Els castellans segurament ens dirien “Tanto ruido para tan pocas nueces?”. En català en diem: “Molt de renou per tan poca llana”, Molta fressa per tan poca endreça” o “Molta llet per tan poc formatge”.

Després de l’11 de setembre de 2012, escrivia un article reflexionant sobre el que havíem aconseguit. Sis anys després, penso que encara és vigent: 

Hem avançat molt. Encara, però, ens falta un llarg camí per recórrer. Sobretot, estem molt lluny encara de tenir el suport internacional que necessitem. La unitat interna i l’àmplia majoria social favorable ens han de permetre anar construint les complicitats externes que ens han de portar al reconeixement internacional quan declarem la nostra independència. 

Sabem que, històricament, tenim dos grans adversaris interns: d’una banda, la relaxació que sovint experimentem després d’aconseguir alguna gesta important i, d’altra banda, la desunió i l’enfrontament. 

Cal que sapiguem mantenir-nos en aquesta línia de tensió col·lectiva. Cal no abaixar la guàrdia en cap moment. No ens podem permetre cap mena de relaxació ni individual ni col·lectiva. Cal mantenir la unitat d’acció, aconseguida aquest 11 de setembre. Ningú pot ja rebaixar els nostres objectius ni tampoc alentir-ne el procés. 

Mantenir-nos en aquesta línia de tensió col·lectiva... Separar i estructurar els dos fronts de lluita: l’antirepressiu i el de la independència. Assumir col·lectivament que no tenim ni República ni independència i que una no hi serà sense l’altra. Assumir individualment i col·lectivament que els presos no tornaran sense la independència. Que la repressió no s’aturarà si no hi ha independència. 

I, a partir d’aquí, tant si m’ho permeteu com si no, continuaré cridant:

“In-inde-inde-pen-dèn-ci-a!

Presos, repressió, fer República... (Reflexions de cap de setmana)

Reflexions de cap de setmana...

Resten 31 dies per investir President i formar govern. En cas contrari, aniríem a noves eleccions. Malgrat que és més que probable que el bloc independentista tornés a guanyar-les, la realitat és que no convenen i que ningú les vol, excepte, és clar, els nacionalistes espanyols.

Què pot passar d’aquí al 22 de maig?

Primer pas. Entenc que l’estratègia del president Puigdemont passa per tibar la corda al màxim. Això significa aprovar la Llei de presidència i intentar la investidura del president legítim. Això tothom, Puigdemont inclòs, sap que no serà possible. L’Estat espanyol, mitjançant la “justícia” ho impedirà, ja sigui portant al Constitucional la Llei de presidència, ja sigui amb inhabilitació del candidat. L’Estat espanyol quedarà en evidència una vegada més i el front internacional es reforçarà, i molt.

Segon pas abans del 22 de maig. Puigdemont proposarà un nou candidat lliure d’imputacions i “motxilles” judicials. A l’estil del pas al costat de Mas, segurament serà aquella persona que no entra, ara per ara, en cap de les travesses que tothom fa. El candidat farà un discurs d’investidura en què, d’una manera o altra, quedarà clar que ocupa la presidència de la Generalitat de manera provisional i que el president hauria d’haver estat Puigdemont. La fidelitat a l’1 d’octubre quedarà també clara i el ressò internacional serà important. El president podrà formar govern. Un govern en què s’intentarà que tingui cabuda algú proper al món sobiranista no-independentista. Un govern autonòmic que es limitarà, perquè poca cosa més podrà fer, a fer fora el 155 i a solucionar el dia a dia del país (i ja serà molt!). Un govern que haurà d’estar en perfecta sintonia i coordinació amb el Consell de la República a l’exterior.

Govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i Consell de la República a l'exili. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

Tercer pas. Els presos i la lluita antirepressiva. La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. Ni l’ANC, ni Òmnium (o potser sí...), ni els partits independentistes poden liderar la lluita antirepressiva. Caldria crear una nova organització, a l’estil (per a "vells" independentistes) dels CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) dels anys 70 i 80 del segle passat –amb mètodes, estratègia, mitjans i eines del segle XXI- que tingués com a únic objectiu l’alliberament dels presos polítics (i tot el que s’hi relaciona) i la lluita contra la repressió. Evidentment caldrà una coordinació amb la resta del moviment independentista.

Quart pas. Una organització que assumeix la lluita antirepressiva n'allibera la resta, que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí. 

Tres potes: partits polítics, institucions i societat civil. Hem de tenir molt clar que només serem República si les tres potes actuem coordinadament i sense fissures. Fins ara, la pota dèbil, la que no ha respost com calia, pels motius que sigui, ha estat la dels partits polítics. Cal, doncs, aprendre dels errors i esmenar-los.

Cinquè pas. A curt termini la mirada política ha d’estar posada en les municipals i les europees del 2019. Un únic objectiu: l’independentisme ha de guanyar les eleccions a la gran majoria de municipis catalans, sobretot a les grans ciutats. Com? Digueu-me pesat, però només serà possible amb candidatures unitàries. Operació Graupera o similars i, evidentment, candidatura unitària a les europees.

I hem de ser conscients que tot plegat es mourà en un context repressiu, judicial, polític i policial; amb un control absolut de la majoria de mitjans de comunicació; amb imputats, multes i presos polítics. Un context més propi d’una dictadura que no pas d’un Estat de dret, d’un estat europeu del segle XXI.

Una reflexió final... Els que ja tenim uns anys, els que portem unes quantes dècades en aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, crec que hem après moltes coses. Alguna d’elles la veig reflectida en aquestes frases, també de reflexió, que algun dia van fer gent d'una certa rellevància en el seu camp d'acció. A mi m'ajuden...

Margaret Thatcher va dir “És possible que hagis de lluitar la mateixa batalla més d’una vegada per tal de guanyar-la.”

Si no us agrada la Thatcher (massa conservadora, potser?) penseu en aquesta del Che Guevara. “L’única lluita que es perd és la que s’abandona.”

Per als que (com jo mateix...) teniu pressa, molta pressa... “Camino lent, però mai camino enrere”. Aquesta és d’Abraham Lincoln.

I, per si creieu en l’existència de poders divins (qui sap?), us deixo amb una del gran pensador i literat alemany Johann Wolfgang Von Goethe: “Quan tens totes les forces en contra, cal perseverar. Mai doblegar-se. Si et mostres fort, atraus l’auxili dels déus.”

Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo i espero que us pugui servir també per reflexionar. Si ja heu plegat veles abans d’acabar... cap problema, només us heu perdut unes reflexions de cap de setmana.