divendres, 27 de gener del 2023

26 de gener de 1939 , caiguda de Barcelona. El paper galdós dels catalans en les converses hispanofranceses de Münster . La història de Catalunya dia a dia. Ombres sobre un fons blau. Memòria d'un nen de la Barcelona dels seixanta

LA CLAU de la nostra història. Programa 216. Emès el 24 de gener de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 216.

L’any 1939, el poeta lleidatà Màrius Torres es troba internat en un sanatori a causa de la tuberculosi. És quan escriu el seu poema “La ciutat llunyana” que encapçala amb el vers  del poeta francès Charles Baudelaire "als captius, als vençuts, a molts altres, encara". Màrius Torres escriu el poema poc després de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes.

Ara que el braç potent de les fúries aterra/la ciutat d'ideals que volíem bastir,/entre runes de somnis colgats, més prop de terra,/Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai.

Uns versos que expressen el dolor per la destrucció d’un somni: la creació d’una ciutat ideal, la Catalunya ciutat que els noucentistes havien teoritzat. Un exemple de civisme, de vida cultural i de llibertat. Perquè això i molt més va significar la desfeta del 1939.

El 26 de gener de 1939, aquesta setmana se’n compleixen 84 anys, les tropes franquistes comandades pel general Yagüe entraven a Barcelona. La caiguda de Catalunya i la derrota final de la República era ja una realitat.

L’endemà mateix de l’ocupació, es nomena un nou alcalde. Surt al carrer un sol diari, 'La Vanguardia'. Els directors són Josep Pla i Manuel Aznar, avi de l’expresident del govern espanyol. Sota la capçalera es pot llegir: “Diario al servicio de España y del Generalísimo Franco”. El castellà serà l’únic idioma oficial. S’ha de lliurar a les autoritats tots els llibres escrits en català, en cas contrari, s’entendrà com un acte de resistència al “Glorioso Movimiento Nacional”. Es modifica tot el nomenclàtor de la ciutat.

Comença la repressió. La principal premissa dels ocupants és que a Barcelona no hi haurà oblit ni perdó pels dos anys i mig de guerra. La 'Ley de responsabilidades políticas' serà la base jurídica per articular milers de orocessos contra republicans i, especialment, republicans catalanistes.

L’horror màxim de la repressió és la dirigida contra les persones. S’habiliten tres camps de concentració per confinar-hi presoners, militars i polítics. També el castell presó de Montjuïc i la Model tindran sobrepoblació, amb més de 15.000 individus a la Model, deu o dotze per cel·la, persones pendents de sentència o sentenciades a llargues penes de reclusió.

Les dones detingudes, unes 2.000, són traslladades a la presó convent de les Corts. Es produeixen saqueigs d’habitatges particulars i violacions a dones. I afusellaments. Molts afusellaments. Només a la platja del Camp de la Bota aquell 1939 seran executades 1.069 persones, de les quals 319 són censades a la ciutat de Barcelona, persones assassinades després de consells de guerra exprés on els acusats ignoren en la majoria de casos els delictes que se’ls atribueixen i sense saber ni tan sols qui els ha denunciat.

Els versos de Màrius Torres ens recorden aquell 26 de gener de fa 84 anys...

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,/ que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,/batecs d'aire i de fe.

Final

La frase de la setmana  són unes paraules d’Antoni Rovira i Virigili que va ser periodista, lingüista i polític, militant d'ERC i president del Parlament de Catalunya a l'exili. La frase es refereix a l’estranya coincidència de dates entre la desfeta militar de l’exèrcit espanyol en la batalla de Montjuic del 26 de gener de 1641 i l’ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939. Escriu Rovira i Virgili en un escrit del 24 de gener de 1939:.

Les pitjors amenaces que damunt de Catalunya pesaven, cada vegada més precises i feixugues, comencen a ésser una realitat dramàtica. La meitat del territori del vell Principat és ja perduda. Els franquistes són, com qui diu, a les portes de Barcelona. Hi entraran potser, demà passat, dijous, dia 26 de gener? Aquesta possibilitat torna a torturar-me. Tristíssim és de pensar que l’enemic s’apoderarà de Barcelona. Però aquesta tristesa és per a mi encara més gran quan penso que hi pot entrar el dia mateix de l’aniversari de la victòria catalana de Montjuïc. Qui sap si els franquistes, assessorats per algun erudit nostre de la mena dels caragirats, han triat a posta aquesta data i han preparat l’entrada per al dia 26, com un escarni a la gloriosa data nacional.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dimecres, 25 de gener del 2023

Parlem de llengua amb el professor i filòsof Jordi Martí. El projecte Xerrem Junts de la CAL

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 23 de gener de 2022 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès


Canal Vull una resposta de YouTube 

Convidats:

Jordi Martí Montllau,  professor, filòsof i lingüista. Col·laborador habitual de la revista digital de cultura Núvol i de l’Unilateral. Membre de la comissió de Llengua de la Intersindical i vocal de Llengua d’aquest sindicat a les Terres de l’Ebre. Blog Filosofia i vida

Jordi Esteban, professor, membre del SN de la CAL. Director del projecte Xerrem Junts. Premi Pompeu Fabra 2022

Davantal

El 2016, Santi Vila era el Conseller de Cultura de la Generalitat. En una entrevista que li va fer La Vanguardia va dir aquestes paraules:

“La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions. Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrere els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització política”.

Aquestes declaracions s’agermanen amb algunes de les que fan els enemics de la llengua catalana i també i que malauradament corroboren alguns que es consideren independentistes. Ja fa temps,  el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa quan va dividir la literatura, sobretot la catalana, en dos àmbits: el cultural i el merament lingüístic.  Fèlix de Azua, membre signant del tristament famós Fòrum Babel, establia un criteri divisional  inèdit –per molt que se’ns insisteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa - que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos,  però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes en matèria lingüística. Una mentalitat de colonialisme cultural  que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures, una mena de literatura mare –l’espanyola-  que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Formen part de la cultura catalana totes les manifestacions culturals i artístiques que es fan als Països Catalans? La Feria d'Abril, les diverses "romerias", les sevillanes, els balls amazigs, xinesos, paquistanesos... són cultura catalana? Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu en castellà o en alguna altra de les 300 llengües que s'hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes?

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana.

Tot plegat forma part de la coneguda política del bilingüisme que propugna que Catalunya és –fins i tot històricament-  en un país bilingüe i que el castellà és tan llengua pròpia com ho pugui ser el català. Aquest missatge, que des de fa temps intenta conferir la categoria de normal a una situació lingüística totalment anormal, està també beneït pels principals partits polítics, ja siguin o no independentistes. 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del poeta ,dramaturg i novel·lista txec Milan Kundera

La lluita de l’ésser humà contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili,.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 18 de gener del 2023

La "cimera" del Toisó d'Or a Barcelona. La merdosa mentida de la Decadència. La història de Catalunya dia a dia. El Decret de Nova Planta

La CLAU de la nostra història. Programa 215. Emès el 20 de gener de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 215

El 23 de gener de 1520 Carles I, l'Emperador i Rei de Romans, s'acomiadà de Barcelona posant fia a una estada d'un any, al llarg del que el Cap i Casal de Catalunya fou la capital de l'Imperi. Aquest data ens la recordava en Jordi Bilbeny en un llarg article "Carles I, rei dels Catalans i Senyor de les Índies" publicat al digital de l'Institut Nova Història a finals de 2014.

Aquesta primera estada de Carles I a Catalunya era imprescindible perquè per ser reconegut rei de la corona catalana-aragonesa calia convocar les Corts i jurar les Constitucions del Principat de Catalunya. El que succeí però és que Carles a Barcelona trobà un gran acolliment pel consens que hi havia entre les classes nobles i les mercantils en donar suport al seu projecte d'un imperi pacificat sota l'autoritat imperial.

Al seu torn, Carles, coneixedor de la importància de la descoberta del Nou Món per bastir un imperi universal de la cristiandat, que els catalans havien protagonitzat amb en Colom i el rei Ferran, el Catòlic, com sabem per tantes fonts que ho documenten, no dubtà en incorporar al seu escut d'armes el dit "plus ultra" que li pertocava com a nét de Ferran. I encara per reforçar més el projecte, el 4 de setembre de 1518 convocà el Capítol de l'Orde del Toisó d'Or fundat pel duc Felip III de Borgonya l'any 1430.

Va ser durant aquest any a Barcelona que Carles va aconseguir ser escollit emperador, una elecció que a ser especialment celebrada pels Consellers de Barcelona.  

La cimera del Toisó d'Or es va celebrar a Barcelona el 7 de març de 1519. Aquest capítol ha estat l'únic celebrat fora del Ducat de Borgonya, on es va fundar aquesta Orde de Cavalleria.

Avui encara podem admirar al cadirat del Cor de la Catedral de Barcelona els escuts dels 46 Cavallers de l'Orde. Aquesta cimera no fou una reunió qualsevol de l'Orde del Toisó d'Or ja que molts dels membres eren prínceps electors que en morir Maximilià havien de decidir qui seria el proper Rei de Romans i Emperador. Carles, ferm candidat a ser l'escollit convocant el capítol a Barcelona volia demostrar que era el més gran senyor de l'imperi com a rei dels catalans ja que aquell imperi comercial de la Mediterrània de segles enrere dominat per la monarquia catalana s'havia ampliat notòriament cap a l'altra banda de l'oceà Atlàntic amb les noves colònies dites les Índies Occidentals.

Des d'aquell moment fins al final de la vida de l'Emperador Carles, rei dels Catalans i rei de Romans la vinculació fou molt estreta. Va ser present moltes vegades als Estats Catalans i a Barcelona en concret, on residia al palau Recasens, avui seu de l'Acadèmia de Bones Lletres, davant per davant de Sant Just i Pastor, l'antiga catedral de Barcelona; també al palau reial de Molins de Rei, des d'on, segons consta a la documentació de l'època, va negociar amb Magallanes el primer viatge de circumnavegació a la terra, va rebre el tresor de Moctezuma enviat per Cortès l'any 1528 i va celebrar diverses vegades Corts, les del 1524 especialment importants per a regular la colonització del Nou Món.

Aquella cimera, doncs, fou realment molt important per a Catalunya.

Final

La frase del setmana del pintor Pablo Picasso

“No contradiguis mai a un imbècil. Si esperes una mica, ja ho farà ell mateix.”

Tornem la setmana que ve per descobrir plegats una nova CLAU de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana!

 

Mobilització el 19 de gener contra la cimera francoespanyola. Llarena i el delicte de malversació

Convidats:

Olga Amargant,  advocada, presidenta Coordinadora Advocacia Catalunya

Josep Ferrer, president AExRC

Guillem López, jurista

Davantal

La controvertida reforma legislativa del Codi Penal pactada entre ERC i el PSOE ens ha portat una nova sorpresa i ens ha conduït a un nou i perillós atzucac. La nova llei, en l’apartat referit a la malversació, castiga amb un màxim de quatre anys de presó la malversació sense ànim de lucre i amb una pena d’un màxim de 12 anys i hi ha hagut enriquiment personal.

La justícia espanyola sap molt bé, però, que tan important és el text d’una llei com la interpretació que els jutges en puguin arribar a fer. D’exemples en podrem trobar un munt i més encara referits a l’independentisme.

I això és el que fa el jutge Llarena. Com el redactat del delicte de malversació amb ànim de lucre no ha canviat en res de l’anterior, el jutge entén que pot mantenir la mateixa jurisprudència que la sala penal del Suprem ha anat fixant al llarg del temps. El Suprem ha establert a través de diverses sentències que l'ànim de lucre és el mateix que "l'ànim de tenir o disposar de la cosa com a pròpia".

És a dir, l'enriquiment personal ja no és sinònim d'embutxacar-se diners, sinó fer-los servir per a finalitats "desvinculades del funcionament legítim de l'administració". I un referèndum d'independència, interpreta Llarena, no forma part d'allò que un govern està "legitimat" per finançar. Tot plegat afectarà al president Puigdemont i a Toni Comín, però també a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó que podrien arribar a ser condemnats a 12 anys de presó i fins a 20 d’inhabilitació.

Hi ha prop de 500 persones pendents de judici per causes relacionades amb el referèndum de l’1 d’octubre. Adrià Sas, de Vilafranca pot ingressar a presó d’un moment o altra amb un condemna de tres anys i mig. Enguany, es tornaran a jutjar activistes per als quals la Fiscalia manté la petició d’elevades penes de presó. El 28 i 29 de març es farà el judici contra els encausats del tall de vies de l’AVE l’1 d’octubre de 2018 a Girona els demanen 4 anys de presó a cada un. El 31 de març serà jutjada una persona per cremar una bandera espanyola, al maig set veïns del Raval per una protesta contra la presència de Vox al barri. El 14 de juny, jutjaran tres joves per l’aniversari de l’1 d’Octubre de 2020, a un d’ells li demanen 10 anys de presó. I encara queden força judicis amb la data de celebració pendent.

El conflicte Catalunya-Espanya no només no s’ha acabat, sinó que la voluntat d’independència és més viva que mai i caldrà demostrar-ho el proper dijous davant dels representants dels governs de l’Estat espanyol i francès que, des de fa més de 300 anys, són els que reprimeixen la nació catalana, la seva llengua i cultura.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats- Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana  del segle V A.C.. Del general i filòsof xinès Sun Tzu, autor de “L’art de la guerra” :

En una guerra, el valent pot lluitar, el rigorós, el curós pot fer de sentinella, i l'intel·ligent pot estudiar, analitzar i comunicar. Cadascú és útil.

En aquest programa marxem sempre amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Avui us deixarem amb unes imatges del documental “De matinada”. Aquest documental forma part de la campanya solidària “Queda’t a casa!“. El grup de suport als detinguts del 23-S i Alerta Solidària han publicat en obert el documentari amb l’objectiu de recaptar diners per al judici que es farà a l’Audiència espanyola i que es preveu llarg i costós. Es pot llogar per set euros a la plataforma Vimeo. https://vimeo.com/ondemand/dematinada. Un cop llogat, es pot veure durant dos dies des de qualsevol dispositiu i punt dels Països Catalans. Els diners aniran destinats de manera gairebé íntegra a tots els costs derivats del judici que tindran els encausats i les seves famílies

Us deixem amb les imatges. Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

divendres, 13 de gener del 2023

CAMPANYA "ENS AJUDEU A PARLAR CATALÀ?"

Vull compartir amb tots vosaltres el projecte de mecenatge que acabem d'engegar des de la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua).

Podeu col·laborar-hi a la plataforma TOTSUMA clicant TotSuma.cat/1963

També podeu ajudar-nos fent-ne difusió!

Presentació

Us heu trobat mai amb voler compartir la nostra llengua amb qui encara no parla català? Aquesta situació esdevé constantment en el nostre dia a dia, i perdre oportunitats de compartir llengua i humanitat reforça la pèrdua del patrimoni lingüístic, cultural i social.
Moltes vegades, però, aquesta voluntat d’ajudar per part d’uns i l’anhel d’aprenentatge per part d’altres, es troba amb una gran dificultat: com ajudar a aprendre català en un context col·loquial, sense ser docents i sense tenir les eines? Des de la CAL, hem trobat una solució: Xerrem. Quaderns de conversa.

 
Qui som?
 
Som la CAL, Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, entitat compromesa amb la llegua catalana des de fa 26 anys. Ens movem i comprometem per la llengua catalana i convidem tothom a moure-s’hi i a comprometre’s.

Reivindicació, reconeixement i responsabilitat: reivindiquem l’estatus que correspon a la nació catalana i a la llengua, reconeixem la tasca dels que hi han posat i hi posen el coll, ens responsabilitzem d’estendre l’ús social i de qualitat del català. Des de l’entitat, treballem en diversos projectes on la conversa col·loquial en català hi és al centre.

 
Què proposem?
Posar a l’abast de tothom a les llibreries recursos experimentats per ajudar persones que volen entendre català i parlar-lo. Volem publicar Xerrem. Quaderns de conversa, quatre dossiers amb eines i recursos per posar a les vostres mans l’oportunitat de fer créixer la llengua, oferint aprendre-la a qui encara no la coneix.

 
Un dels projectes de l’entitat, Xerrem Junts, promou la creació d’espais de trobada i comunicació de persones adultes en català. A través d’aquesta iniciativa, persones que estan aprenent l’idioma es troben setmanalment amb persones voluntàries catalanoparlants per practicar la parla, immergint-se en el català mitjançant la conversa col·loquial. Els quaderns són, doncs, el resultat d’anys de treball, experiència i investigació, amb l’objectiu d’oferir en un format pràctic un recurs imprescindible per fer la nostra llengua la llengua de tots i totes.
 
A qui ens adrecem?
Ens dirigim a escoles d’adults, entitats de foment de la llengua, organismes i entitats d’acolliment lingüístic, professorat de català en general i a totes aquelles persones que vulguin fer-ne de manera particular i senzilla.  
 
Per què?
Perquè molta gent necessita trobar llocs i persones que els ajudin a parlar català. Perquè hi ha molta gent disposada a col·laborar-hi. Perquè a la CAL en som experts i volem que tothom tingui a mà maneres naturals i ben pensades que els serveixin de suport. Perquè amb eines així podem revertir la situació d’emergència en la qual es troba la nostra llengua. Perquè compartir llengua i cultura és compartir humanitat. 
Com ens pots ajudar?
Mirem més enllà?
 
Tot i que sigui un objectiu ambiciós, imaginem que amb aquesta edició es podrien multiplicar els espais de convivència social on trobar-nos assíduament uns i altres i fer créixer el coneixement de la llengua, l’avinentesa entre diversos i l’estima del país. Si quaderns com aquests encara no existeixen és perquè la nostra llengua i la seva promoció i creixement no resulta un “mercat prou atractiu” i, per tant, les grans editorials no aposten per projectes així. És necessari engegar aquest tipus d’iniciatives i recursos de forma independent perquè resulten realment valuoses i imprescindibles per a la supervivència del català i per a la vàlua social i cultural que comporta.

COL·LABORA-HI A  TotSuma.cat/1963

FEU-NE DIFUSIÓ!

dijous, 12 de gener del 2023

La clau de l'excepció andorrana i les seves institucions. Lluís de Santàngel el financer del primer viatge de Colom. La història de Catalunya dia a dia

 La CLAU de la nostra història. Programa 214. Emès el 10 de gener de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès


Davantal

Benvigudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 214.

El 28 d’abril de 1993, el Principat d’Andorra va ingressar a l’ONU, reconegut com a estat sobirà. El primer cap de govern de l’Andorra independent, Òscar Ribas i Reig, en el seu discurs, en català, va dir:

“Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglotes, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga ―a l’Aragó― fins a Maó ―a l’illa balear de Menorca― i des de Salses ―al Rosselló francès― fins a Guardamar ―a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.”

Segons la llegenda, Carlemany va fundar Andorra l’any 805 en reconeixença de l’ajuda prestada pels seus habitants contra els sarraïns. En realitat, però, va néixer de la partició que en van fer el 1278 el Comtat de Foix i el Bisbat d’Urgell. Els dos protagonistes principals van decidir repartir-se de manera equitativa el territori actual andorrà mitjançant dues sentències arbitrals anomenades pariatges (1278 i 1288). Aquest contracte feudal és la clau que explica que avui Andorra sigui un Estat independent.

Arran de la Guerra de Successió, Andorra esdevé un Estat sobirà a la pràctica i no legalment. A partir dels anys 70, el país va democratitzar les seves institucions gràcies a la creació del Consell Executiu, el 15 de gener de 1981, enguany se’n compleixen 42 anys. Per últim, s'inicien les negociacions per traspassar la sobirania dels coprínceps cap al poble. El 14 de març de 1993 entra en vigor la primera Constitució d’Andorra que autodetermina el país i permet que Andorra sigui reconeguda com a estat independent per la resta del món. Els coprínceps passen a ser una simple figura simbòlica sense poder intervenir en la política andorrana.

Final

La frase de la setmana de l’escriptor i filòsof francès de la Il·lustració Voltaire.

Els que poden fer que creguis absurditats, et poden fer cometre atrocitats.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que tingueu una molt bona setmana!

Rutes de la llibertat, Fundació Reeixida. El 19 de gener cimera francoespanyola a Barcelona

 


Convidats

Oriol Falguera,  Fundació Reeixida

Josep Pinyol, historiador. Membre SN ANC

Manuel Carrasco, activista exSN ANC

Davantal

La caiguda de Catalunya el 1939 va provocar l’exili de mig milió de catalans. Molts d’ells va ubicar-se a França abans que fos ocupada per les tropes nazis i controlada pel govern col·laboracionista de Vichy.

 

El 1940 es creava a París el Front Nacional de Catalunya amb militants provinents  d’Estat Català, Nosaltres Sols, Esquerra Republicana de Catalunya, la CNT i la Federació Nacional d’Estudiants. Van crear grups de resistència contra l’ocupació nazi en col·laboració amb els governs aliats, especialment nord-americà i britànic, però també francès i polonès.

La història de la participació catalana a la Segona Guerra Mundial no és, encara, prou coneguda. Les xarxes clandestines del FNC a l’interior i a l’exili es van bolcar en la lluita a la rereguarda del conflicte donant suport logístic i humà als aviadors militars aliats abatuts a França , així com als resistents francesos en el boicot i el sabotatge de l’administració ocupant i col·laboracionista. Hi havia una doble intencionalitat, d’una banda la contribució a la democràcia a Europa en la lluita contra el feixisme i, de l’altra, la recuperació de les llibertats nacionals de Catalunya.

En el Vull una resposta d’avui, coneixerem el projecte “Rutes de la llibertat” de la Fundació Reeixida. El projecte consisteix a complementar les rutes existents dels camins de llibertat d’evasió i, alhora, fer conèixer els ,militants independentistes catalans que un mes abans que els nazis entraren a París, formaren l’“Organització” que més tard va esdevenir el Front Nacional de Catalunya.

Molts d'ells, per la seva lluita contra el feixisme, serien reconeguts i guardonats pels governs francès, britànic, nord-americà i polonès.

Final

La frase de la setmana del Yoda de la Guerra de les Galàxies:

La por és el camí cap al costat fosc. La por porta a la ira, la ira porta a l'odi, l'odi porta al patiment.

Comencem l’any 2023 com sempre, amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornarem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dilluns, 9 de gener del 2023

Situació actual del català. Factors que hi incideixen

 

Tal com us deia al final de l'anterior article "Bilingüisme social= subordinació i substitució del català pel castellà" no tot, malgrat ser-ne un element clau, és culpa de la política del bilingüisme.  Hi conflueixen diversos factors. Tot seguit, i de manera sintètica, us en cito uns quants:

1.         No tenim sobirania. Tampoc sobirania lingüística

2.        Tenim un estat a la contra. Torpedina tots els elements estratègics que podrien millorar la    situació de la llengua

3.     La globalització, i una de les seves principals conseqüències: la demografia. En els     darrers 20 anys han arribat a Catalunya prop de dos milions cinc-centes mil persones de 187 nacionalitats i 300 llengües diferents.

a.     Del 2000 al 2008:  930.000 persones vingudes de fora

b.     Del 2009 al 2014:  650.000                                  

c.     Del 2015 al 2020:  890.000                                  

                                          i.     TOTAL EN 20 ANYS: 2.470.000 persones vingudes de fora

4.     Model social i econòmic imperant d’un capitalisme salvatge que imposa una economia basada cada vegada més en el sector serveis. Tal com diu l’economista Miquel Puig:

 “Es creen llocs de treball poc qualificats i mal remunerats en un país que té molts universitaris. Hi ha una distorsió: els universitaris no troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a ells i, en canvi, falta gent per a ocupar aquests llocs de treball poc qualificats.”

Un fet que comporta molta immigració i salaris baixos; en paraules també de Miquel Puig:

“Hem estat víctimes d’una estafa colossal. Ens han convençut que per a poder ser competitius hem de ser un país de salaris baixos. Això és absurd, perquè tant a Espanya com a Catalunya hi coincideixen cinc fenòmens. Primer, una taxa de natalitat baixíssima. Segon, una taxa de graduació universitària altíssima; és a dir, hi ha pocs joves i més de la meitat estudien a la universitat. Tercer, som al millor mercat del món, que és la Unió Europea. Quart, tenim una tradició industrial que no hem perdut mai. I cinquè, aquí hi ha hagut un mannà turístic colossal; es podria pensar que en un país on hi ha tanta demanda de gent, la mà d’obra hauria d’anar cara… Doncs no, tornem, a ser un país de mà d’obra barata. Sempre hi haurà algú disposat a fer la feina en les condicions que sigui.”

5.     Tot plegat comporta una segregació urbanística. Barris sencers, pobles on la immigració és majoria. L’entorn, un element clau perquè una persona de fora s’incorpori a la llengua del país, ja no existeix. 

6.     Arran també de les conseqüències que es deriven dels dos punts anteriors, la immigració viu en una situació totalment inestable , tant des del vessant social com laboral. Les seves prioritats no passen per aprendre una llengua com el català que ha deixat de ser un ascensor social i que tampoc no és la llengua franca, la llengua de comunicació habitual, la llengua imprescindible per viure a Catalunya.

7.    Retallades educatives que han provocat, entre moltes altres coses, l’eliminació de les aules d’acollida, bàsiques per als infants o joves que arriben al país.  

8.     Model d’immersió irreal que s’ha anat deteriorant progressivament amb el pas dels anys (responsabilitat totalment nostra) i que ha acabat amb aquestes dades oficials de l’ús del català a l’escola en el període dels 15 anys últims:

            Fa 15 anys, un 63% del professorat emprava la llengua catalana amb el grup                     classe. Actualment el percentatge ha descendit fins al 48%.

            Fa 15 anys, un 58% del grup classes emprava el català amb el professorat.                         Actualment e percentatge és del 39%.

            Fa 15 anys, un 67% emprava el català en els treballs en grup. Actualment, el                     percentatge és del 21%.    

9.     Referents juvenils escassos. Super 3. Canal K3. Canal 3XL (16 a 25 anys) Poca presència a les plataformes YouTube, Tik Tpok, Instagram. Pocs influencers

10. Ha quedat demostrat que a mitjans del segle XX l’ús del català com al llengua familiar era molt majoritari. En poc més de 75 anys i com a conseqüència de tot el que hem anat enumerant, actualment només un terç de les famílies usen el català com a llengua habitual.

11. El canvi de llengua... Només un 12% dels catalanoparlants mantenen el català en una conversa bilingüe.

"Bilingüisme social" = subordinació i substitució del català pel castellà

 

El 2 de gener d’enguany, el bon amic Francesc Abad publicava a Racó Català l’article titulat “Dades per a una revisió del’editorial d’en Partal i de l’article d’en Marfany” en què mostrava el seu desacord amb un article meu del 31 de desembre publicat per L’Unilateral amb el títol “Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme”.

En Francesc analitza i interpreta les dades sociolingüístiques amb una visió, crec, exageradament optimista. És bo i convenient tenir una visió positiva de la situació actual que pateix la llengua catalana, sempre, però, partint de la base de la crua realitat en què es troba. L’única manera de solucionar un problema és afrontar la realitat.

El meu article partia de l’exemple de Serrat per fer una crítica a la política del bilingüisme que no pas al fet que els ciutadans d’aquest país siguem capaços d’expressar-nos en català i en castellà o, i seria molt convenient, en més llengües encara. La Catalunya monolingüe fa temps que va morir i és bo que així sigui. Ara bé, un tema és que siguem ciutadans bilingües, trilingües o quadrilingües i una altra molt diferent quina ha de ser la llengua franca del país, és a dir la llengua comuna, la llengua en què ens entenguem i fem servir de manera habitual i quotidiana.

Per tant, el primer que cal analitzar és què significa la política del bilingüisme, el bilingüisme social.

La política del bilingüisme és un element clau (no pas l’únic) en el procés de castellanització de Catalunya. Per “política del bilingüisme” cal entendre la ideologia política que s'amaga darrere de l’anomenat “bilingüisme social”. Us recomano la lectura de “Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat” on trobareu aquest terme(i molt més!) molt ben explicat i argumentat. Miraré de sintetitzar-ho una mica...

Tot parteix de l’entramat juridiconormatiu de la cooficialitat, la “doble oficialitat” que moltes vegades sentireu en boca dels nostres polítics de la Generalitat. Aquesta pretesa “doble oficialitat” no ha servit gaire per fer efectiu l’ús de la llengua catalana, ni tampoc per evitar-ne la degradació, però si que ha servit – i molt!-  per fer invisible la progressiva subordinació i substitució del català al castellà en la gran majoria d’àmbits socials (exemple Serrat). Ha servit per tergiversar la presència del castellà a Catalunya i fer-lo aparèixer com un fet natural i, fins i tot, immemorial en el temps. 

Immemorial en el temps... Des de l’Estat espanyol sempre se’ns ha venut el mite d’una Catalunya bilingües des de fa centenars d’anys. Aquest mite ja ha estat desmuntat en diversos estudis, el més recent en el treball de Francesc Bernat i Baltrons,; Carles De Rosselló Peralta i Mireia Galindo Solé, “El Castellà a la Catalunya Contemporània: Història d’una blingüització “. Si bé és cert que algunes de les elits del país (una minoria, minoria) van començar a castellanitzar-se a partir del segle XVI, el procés d’extensió del castellà entre les classes populars catalanes no es comença a produir fins al tombant dels segls XIX i XX. Només una dada,: a finals del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia la llengua castellana. La bilingüització més massiva de Catalunya no es va produir fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans.

Tornem a la política del bilingüisme...

El “bilingüisme social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment “bilingüe”, perquè tant el català com el castellà són llengües normalment naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne l’una o l’altra..

Pau Vidal, escriptor i traductor, en un article titulat “El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” afirma que dels nouvinguts arribats durant el segle XXI només un 6% té el català com a llengua de relació. “Socialment parlant, la ideologia del bilingüisme és un problema per a les llengües dominades perquè les aboca a la residualització. El “bilingüisme aa la catalana” pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen. Aquest “bilingüisme a la catalana” ha consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la llengua del país.”

Algunes de les dades sobre la situació sociolingüística del català (i només referides al Principat perquè en la resta dels Països Catalans la situació és encara pitjor) no conviden de cap manera a l’optimisme amb què les interpreta en Francesc. Per exemple:

Catalunya, llengua habitual d’ús

Llengua

Total població

Percentatge

2003

2018

2003

2018

Català

2.584.900

2.305.100

46%

36,1%

Castellà

2.650.300

3.104.600

  47,2%

48,6%

Catalunya, llengua inicial

Llengua

Total població

Percentatge

2003

2018

2003

2018

Català

2.584.900

2.305.100

46%

36,1%

Castellà

2.650.300

3.104.600

  47,2%

48,6%

Evidentment, i malgrat ser un element clau, tot plegat no és només culpa de la política del bilingüisme. El retrocés en l’ús del català a Catalunya (en altres zones dels Països Catalans la situació és molt pitjor) no és deguda únicament a un sol factor. Hi han influït i continuen influint-hi  múltiples aspectes. 

En citaré alguns en el proper article.