dijous, 27 d’abril del 2017

2029...La fi d'Espanya, segons la Matemàtica de la història (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV Llobregat el dimecres 26 d'abril de 2017

2029... La fi d'Espanya, segona la Matemàtica de la història


Convidats:

Juli Gutiérrez Deulofeu, enginyer agrícola (UPC) i graduat en geografia i història (UNED). Durant molt temps va treballar a la Caixa, però... en paraules seves,  això va passar i ara sobreviu, a l'ajuntament d'Ordis, fent classes, alguna verdura ecològica i exercint d'historiador heterodox...

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 26 d’abril del 2017

L'ESCLETXA La revista de la llengua i cultura catalanes (abril 2017)



Ja podeu veure el darrer número de la revista L'ESCLETXA
La revista de la llengua i cultura catalanes

Per llegir la revista en línia clica aquí

Per descarregar-te la revista en PDF clica aquí


dimarts, 25 d’abril del 2017

2029... La fi d'Espanya, segons la Matemàtica de la història (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Alexandre Deulofeu va néixer a l’Armentera el 20 de setembre de 1903. Es va llicenciar en Farmàcia i Ciències Químiques. Al llarg de la seva vida va publicar nombrosos llibres i estableix una gran amistat amb Francesc Pujols i Salvador Dalí.

La millor síntesi biogràfica d’Alexandre Deulofeu és la que figura en la placa d’homenatge en el centenari del seu naixement, que està col·locada a la porta de la casa on va viure uns anys, a la plaça de la Palmera de Figueres, amb un escrit de Josep M. Bordas.

“Filòsof de la història. Historiador de la cultura. Científic, matemàtic, químic, historiador de l’Art, artista i músic. Home de lletres, conreador, bosquetà humanista... Homenàs, homenot, home senzillíssim, bona persona i bon republicà.”

La Matemàtica de la Història és una teoria desenvolupada per Alexandre Deulofeu en la primera meitat del segle XX. Els primers trets els va començar a concretar durant els anys trenta amb el seu llibre “Catalunya i l’Europa futura”, però no va ser fins als anys quaranta quan va perfilar totalment el seu contingut. Malgrat aquest nom, la teoria no conté cap fórmula matemàtica, ni res a veure amb les matemàtiques. El nom sorgeix de la regularitat dels processos socials que descriu Alexandre Deulofeu.

Algunes de les prediccions de Deulofeu ja s’han confirmat... per exemple...

El 1934 apuntava la desfeta de Iugoslàvia que es produiria a partir de 1991. Aquest mateix any augura la descolonització d’Egipte i l’Índia, que es van esdevenir els anys 1936 i 1948 respectivament.

El 1948  prediu la pèrdua de les colònies franceses: Algèria, Indoxina, Tunísia i Marroc. Totes s’independitzarien entre 1956 i 1962.

El 1951, Deulofeu vaticina que al voltant de l’any 2000, l’URSS es desintegrarà en multitud d’estats eslaus. El 31 de desembre de 1991, l’URSS desapareix.

1951. Deulofeu assegura que la fase d’ocupació aliada a l’Alemanya Occidental s’acabarà abans de cinc anys. El 1955 la República Federal d’Alemanya restableix oficialment la seva sobirania.

El 1974, prediu que el Mercat Comú (actual UE) restarà sota hegemonia germànica a partir d’una Alemanya ja unificada. El Mur de Berlín cau el 1989.

El 1972 va pronosticar que la fi de l’Imperi espanyol i la desintegració d’Espanya es produiria cap el 2029....

2029... La fi d’Espanya... en parlarem amb en Juli Gutiérrez Deulofeu, nét d’Alexandre Deulofeu... 

diumenge, 23 d’abril del 2017

Quina és la teva postura preferida?


Avui és un bon dia per recordar les diverses maneres que tenim de fer-ho. Practiqueu-les i trobeu aquella que us doni mes plaer:

Fer-ho dempeus reforça la columna...

Cap per avall, estimula la circulació de la sang...

Panxa enlaire, resulta plaent. Fer-ho tot sol, molt satisfactori però egoista. En grup, acostuma a resultar divertit... 

A la banyera, molt suggestiu. Dins el cotxe, perillós...

Fer-ho sovint desenvolupa la imaginació. Entre dos millora el coneixement mutu. De genolls, dolorós… 

Damunt la taula, l’escriptori, al llit o a l’hamaca, despullats o vestits, ajaguts damunt la gespa o la catifa, amb música adequada o en silenci, entre els llençols o a la terrassa, fer-ho sempre i de la manera que sigui és un goig...

No importa l’edat, la raça, ni les creences, ni la condició sexual, ni la situació econòmica: 

Llegir és sempre un plaer!

Un bon, feliç i reivindicatiu Sant Jordi!

dissabte, 22 d’abril del 2017

Conclusions finals de les entrevistes (9. La immigració marroquina a Catalunya)


L’anàlisi de totes aquestes entrevistes intenta donar una resposta a l’objectiu general que ens plantejàvem a l’inici del treball: quina és la reacció i el comportament dels nouvinguts procedents del Marroc davant del fet cultural i lingüístic català.

Els objectius específics que establíem donaven lloc a tot un seguit d’hipòtesis de treball, la majoria de les quals han quedat reflectides i en part confirmades a través de l’anàlisi de les entrevistes.

1. Comprovar el grau previ de coneixement que el nouvingut té sobre Catalunya. Comprovar si és conscient que aquí hi ha una llengua i una cultura diferent a l’espanyola.

De les diferents converses, se’n pot extreure la conclusió evident que els nouvinguts abans de venir a Catalunya desconeixien totalment la realitat lingüística i cultural del país. Gairebé tots pensaven que Espanya era un país homogeni pel que fa a llengua i cultura.

2. Reaccions davant el fet cultural i lingüístic català. Grau de comprensió i de predisposició per conèixer i compartir elements culturals i lingüístics.

La primera reacció dels nouvinguts quan arriben al país és de sorpresa davant el fet de sentir parlar una llengua diferent del castellà. De les declaracions dels entrevistats no se’n pot extreure res que ens indueixi a pensar en actituds d’aïllament o de refús del català o dels signes culturals catalans.

 3. Motivacions del nouvingut per aprendre català. Influència dels factors familiars, socioculturals i econòmics en el fet d’aprendre o no el català.

Existeix una relació directe entre el nivell d’estudis i el nivell cultural dels entrevistats i el fet que sàpiguen o no el català. De tots els entrevistats, només n’hi ha dos que tenen estudis superiors, la resta, en el millor dels casos, només van acabar els estudis primaris. Dels dos universitaris, un d’ells és l’únic entrevistat que es va matricular en un curs i que a hores d’ara parla català. L’altra entrevistada que parla català és perquè ja va fer l’escolarització al nostre país.

La hipòtesi –que d’altra banda semblava força evident- sobre la influència de l’ambient en què viuen i treballen, apareix en totes les converses. L’entorn en què es mouen i desenvolupen les seves activitats els nouvinguts té una influència decisiva en l’interès, o millor dit, en la necessitat, que han mostrat per aprendre la llengua del país.

Aquest darrer punt és el que destacaria per damunt de tots: si no hi ha necessitat, no hi ha interès ni motivació. Si el país, l’administració, el món polític, el món empresarial i sindical, la societat civil i nosaltres mateixos individualment com a ciutadans,  no som capaços de crear aquest interès i aquesta motivació, l’immigrant optarà únicament pel castellà i, en el millor dels casos, s’esforçarà només per entendre el català. El nouvingut ve a treballar, a guanyar-se la vida. Vol aconseguir una situació social i econòmica millor i més justa per a ell i la seva família. Si comprova que, per viure a Catalunya, n’hi ha prou amb saber el castellà i entendre només el català, no cal dir que optarà per aquest estatus lingüístic.

En cap cas, però, cal culpar la immigració del procés de regressió en què sembla haver entrat el català pel que fa al seu ús social. Tal com s’apuntava en un fragment de les conclusions del llibre El català i la immigració, que anteriorment hem citat, el fet que la immigració no es decideixi a aprendre i fer servir la llengua del país, no és res més que un altre símptoma d’aquesta preocupant situació sociolingüística que arrosseguem des de fa molt de temps i que sembla no acabar de redreçar-se.

4. Grau de coneixement de la llengua i dels elements culturals i tradicionals característics de Catalunya.

El grau de coneixement del català és mínim i es redueix en la majoria de casos a la comprensió oral. Molts d’ells, però, encara tenen dificultats per entendre el català sense problemes. Com hem citat anteriorment, només dues persones parlen català, d’un total de 19 d’entrevistades.  Hi ha un grup de 5 homes que ara han iniciat un curs bàsic de llengua catalana; això, després de residir durant prop de 10 anys a Catalunya. No hi ha tampoc un coneixement real sobre el país. Viuen molt capficats en els seus problemes de feina, d’habitatge, de com ajudar la família que han deixat al Marroc. Tenen unes primeres necessitats a cobrir i no es preocupen gaire de conèixer Catalunya, les seves festes o tradicions. De vegades, hi participen, però no acaben de diferenciar bé entre una o altra festa, ni tampoc tenen molt clar quin és el significat de cadascuna.

5. Comprovar si hi ha alguna diferència d’actitud i de predisposició vers la llengua entre els immigrants de llengua i cultura àrab i els de llengua i cultura amazig.

La hipòtesi sobre si un parlant d’una llengua minoritzada pot ser més receptiu al fet lingüístic català, en surt també bastant reforçada. De l’anàlisi de les converses mantingudes amb la gent amaziga, se n’extreuen mostres de respecte i, en algun cas, d’identificació amb el fet lingüístic i cultural català. Cal remarcar, però, que aquesta actitud favorable a la llengua i a la cultura també es veu reflectida d’una manera o altra amb les converses amb  la gent marroquina de llengua i cultura àrab. Potser, en aquest cas, afavorida pel fet que aquest col·lectiu porta molts més anys vivint a Catalunya.

6. Desig d’integració. Importància de la llengua com a factor d’integració social.

Parlen de com vivien al  Marroc –dificultats, penúries, en alguns casos, misèria-  i com viuen ara; una vida millor, però no exempta de problemes. Els hem sentit dir que, de vegades, s’han sentit discriminats, sobretot pel que fa a l’habitatge. Alguns diuen que se senten integrats perquè tenen amics que són catalans. Hi ha un punt de contradicció pel que fa a la llengua com a factor d’integració; d’una banda, manifesten la seva convicció que és necessari conèixer-la per formar part de la societat catalana, però, d’altra banda, no han fet fins ara l’esforç d’aprendre-la.

7. Perspectives de futur dels entrevistats.

Els seus projectes i perspectives de futur inclouen, majoritàriament, establir-se de manera definitiva a Catalunya, portar la dona i els fills que esperen al Marroc o casar-se i formar aquí una família. Tampoc no veuen cap problema perquè els seus fills s’integrin plenament –sense oblidar les seves arrels- a la vida social i cultural del país i estan del tot convençuts que els seus fills parlaran i escriuran el català.

Hem pogut parlar amb dones marroquines. Un fet aparentment senzill, però que ha costat força d’aconseguir. Ha estat interessant la seva visió sobre el perquè hi ha poques dones marroquines a les classes de català. Un  fet en què té molt a veure la identitat cultural de la gent del Marroc i amb la jerarquització familiar del món musulmà.

divendres, 21 d’abril del 2017

Interès d'Estat. Entrevista a Albert Pont (Darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 20 d'abril de 2017

Entrevista amb Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis que ha publicat el llibre "Interès d’Estat. Fer capital (a) Madrid". Parlem també del a precampanya pel SÍ al referèndum que ha engegat l'ANC i de l'actualitat política. 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis
Francesc Cara, secretariat nacional de l'ANC
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Quin és el rol que juga Catalunya dins d’Espanya? Avui en parlarem amb el president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont. Ell defensa que Catalunya té el mateix pes demogràfic, econòmic i territorial en el conjunt d’Espanya que Alemanya en el conjunt de la Unió Europea. Aquesta és una de les tesi que Albert Pont desenvolupa en el llibre «Interès d’Estat. Fer capital (a) Madrid». Ara ho analitzarem amb ell. 

Però avui també repassarem altres titulars que ens deixa l’actualitat política catalana. Les discrepàncies entre el PDECAT i Esquerra Republicana o la nova campanya de l’ANC per encarar els pròxims mesos. Tot gira al voltant d’una sola qüestió: el referèndum. 

Prat de la Riba en assumir la presidència de la Mancomunitat de Catalunya deia: «La resistència serà formidable, però també és formidable la nostra força. Una llei que arreu del món es fa i s’ha fet sempre per coacció, per imposició del poder, nosaltres hem hagut de fer-la directament des de baix, per l’acord voluntari dels qui haurem de subjectar-nos-hi; i a més a més, per unanimitat». 

Doncs, això. Treballem per trobar solucions acordades i unànimes. De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem

dijous, 20 d’abril del 2017

El futur:Catalunya o el Marroc? (8. La immigració marroquina a Catalunya)


La majoria volen quedar-se a Catalunya. Irònicament, diuen: “Si no nos echan... si no nos echan, ¿verdad?” Els solters creuen que es casaran aquí i que els seus fills naixeran a Catalunya, que aniran al col·legi, aprendran català i que, si algun dia, els seus pares volguessin tornar al Marroc, ells segur que es quedarien aquí. Sembla molt important el fet que el nen neixi a Catalunya i es criï aquí.  En Mohamed, que ja té els fills grans, m’ho confirma: “Yo quiero volver a Marruecos, però los críos no quieren.. no quieren. Ellos se quedan aquí.”

Els casats, no pensen en res més que portar la dona i els fills aquí.  M’ho diu l’Ahamd: “A mi m’agrada molt Catalunya. He d’agafar la meva dona el proper any i ojalà que pueda tener mis ojos aquí...”

Els que ja porten més anys, dubten, perquè saben que ja s’han perdut moltes coses i que els seria difícil tornar, malgrat que recorden amb enyorança la seva terra. Algú tornaria si li oferissin una feina. Remarca, però, que hauria de ser una bona feina, que representés un canvi important per a ell.

Les dones també volen quedar-se. Volen casar-se i tenir fills aquí i potser –només potser- d’aquí a trenta anys tornar al Marroc. Només la Hineas té la intenció clara de tornar al Marroc: “És casa nostra... tenim la família. Lo que se dice vivos o muertos tenemos que volver.”

L’opinió sobre el futur dels seus fills és pràcticament unànime. Tots creuen que els seus fills seran tan catalans com ho puguin ser els altres. Veuen el factor educatiu com un element clau perquè això sigui una realitat. Aprendran català, tindran amics catalans i participaran de ple en la societat catalana. N’estan convençuts, perquè tots coneixen gent que ja té fills nascuts aquí i han pogut comprovar que tots estant integrats dins de l’escola, dins de la societat. Insisteixen molt en el fet lingüístic: “Hablan el catalán mejor que el castellano.” “Van a la escuela y todos hablan castellano y catalán.” “En la clase, en el colegio, hablan catalán... bien...”

Jalad m’ofereix un bon exemple de la seva convicció: “Le dirán “moro” y el dirá: “¡Moro, tu padre!”

Tampoc no veuen problemes perquè es puguin compaginar les dues cultures. Abderrafik  interpreta molt bé el fet intercultural: “Mi hijo será más ventajoso como un español o un catalán… tendría dos culturas y tendría más, mucho más margen de elegir, mucho más margen de saber… cuando dos culturas se chocan, pues saldrá una nueva…”

Les dones tampoc no veuen cap problema a l’hora de compartir les dues cultures. La Hineas pensa educar la seva filla en la religió i la tradició musulmana, però insisteix que vol que també participi de les festes i tradicions catalanes. De la mateixa manera que han fet alguns dels homes, posa també exemples de familiars i amics que ja viuen aquesta situació.

La Monarquia catalana medieval: el regne de Catalunya (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV Llobregat el dimecres 19 d'abril de 2017

Convidats:

Roser Parellada, historiadora i col·laboradora en els estudis històrics de l'historiador Caius Parellada

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 19 d’abril del 2017

La Monarquia catalana medieval:el regne de Catalunya (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Si consulteu a la viquipèdia el terme Corona d’Aragó, hi podreu llegir el següent:

Corona d'Aragó (en aragonès: Corona d'Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d'Aragó des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s'hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d'Aragó i Barcelona restà sempre unit.

Llegint això, algú pot arribar a interpretar que Catalunya era un apèndix del regne d’Aragó i que els reis d’Aragó ho eren també de Catalunya.

Històricament, més enllà del casament de Peronella amb Ramon Berenguer IV, sembla fora de tota discussió que abans hi va haver una donació del regne d'Aragó pel rei Ramir II al dit comte de Barcelona Ramon Berenguer IV.

Quines intencions s’amaguen, doncs, darrera aquesta denominació de corona d’Aragó per designar el conjunt de regnes, València i Mallorca inclosos, que formaven l’Estat Català o la Nació catalana?

Una denominació que ha anat fent forat en el món de determinats historiadors. Nom que també va adoptar l’Arxiu Reial de Barcelona  a partir de La Real Cédula de Fernando III del 7 de febrer de 1754. El denominat Arxiu de la Corona d’Aragó, per cert, de titularitat estatal fet que cal tenir molt en compte en el procés cap a un estat independent.

Res és casual i la importància dels noms és molta. Caius Parellada, jurista, historiador i advocat, va publicar entre altres el llibre “Corona d'Aragó, denominació impròpia de l'estat Català medieval”. En les seves pròpies paraules “La negació de la realitat estatal de Catalunya ha estat el fonament de l’opressió de la nostra nació, la qual negació va sorgir cautelosament en el segle XVI com una peça necessària de l’Estat que hom anava bastint, i ha continuat fins avui amb el mateix caràcter.

dimarts, 18 d’abril del 2017

Actituds davant la llengua (7. La immigració marroquina a Catalunya)

Els coneixements actuals que tenen del català són força diversos. No tots l’entenen, i això que alguns ja fa 10 o 12 anys que viuen al país. Els que l’entenen, però, prefereixen que els faci les preguntes en castellà, perquè tenen algunes dificultats. De tots els entrevistats, només n’hi ha dos que el parlen: l’Ahmad i la Hineas.

El cas de l’Ahmad és força interessant, perquè va arribar a Catalunya, directament del Marroc, només fa dos anys i mig. És un bon exemple de la persona que s’esforça per integrar-se dins la societat que l’acull. Parla de la llengua amb respecte, admiració i afecte. Considera que aprendre la llengua és el camí per integrar-se a la societat, per conviure amb la gent d’aquí. Comenta que fins i tot ha tingut algun problema a l’hora de dirigir-se en català a una persona de llengua castellana.

La Hineas és un cas diferent. Va arribar de petita i ha fet tota l’escolarització a Catalunya. Entén i parla força bé el català, si bé diu no dominar-lo del tot.

A part de la Hineas, només l’Ahmad ha fet un curs bàsic de català. El mòdul que va fer era de 40 hores i només li va servir per trencar el gel amb la llengua. L’aprenentatge real l’ha fet amb la gent, amb els amics i coneguts, amb  la televisió i la ràdio, esforçant-se dia a dia per aprendre-la: “... notes... apunto... és molt fàcil i per aprendre boníssim!”

Dins del grup d’amazigs, l’Ahmad és l’únic que veu la TV3. La resta, mitjançant la parabòlica, miren només la televisió amaziga. A l’Hospitalet, alguns diuen mirar de tant en tant la TV3, si bé d’altres si troben millor mirant televisió en castellà.

Un dels grups entrevistats ha començat ara un curs bàsic de català. Porten una mitjana de 10 o 12 anys vivint aquí, però fins ara no han començat a aprendre la llengua a través d’un curs. Els arguments de per què no s’han decidit fins ara són molt diversos: manca d’informació, vergonya d’anar a classe, mandra, poques ganes, l’edat i la manca d’estudis... 

L’argument més compartit, però, és el de la falta de temps. El problemes se’ls acumulen: legalitzar la situació al país; la recerca d’habitatge i de feina; la feina mateixa, amb la conseqüent incompatibilitat d’horaris;: “Uno trabaja doce horas en una obra... viene cansado y se va a dormir...” La majoria diuen que els agradaria aprendre’l, que algun dia ho faran... quan tinguin temps.

Un cas especial és el de les dones. Pensen que és possible que moltes no s’apuntin als cursos a causa de determinades motivacions culturals. De fet, creuen que hi ha dos factors importants que dificulten l’accés de les dones a un classe: que sigui mixta i que el professor sigui un home.   

L’opinió general és que el català no els fa falta per treballar. La majoria dels entrevistats treballen a la construcció, en feines subalternes on, insisteixen, no necessiten saber català. Un dels entrevistats, que treballa fent trasllats de mobles, es va trobar una vegada amb una senyora d’edat avançada que no sabia gaire castellà i va tenir algun problema de comunicació. Hi ha algú que pensa que, a la feina, el català sí que li fa falta; es refereix bàsicament a la relació amb els caps o directors. També veuen que pot ser necessari en feines que són de cara al públic que, en el fons, depèn molt del tipus de feina que tinguis.

Pensen que el català és necessari per als assumptes de caire més administratiu, aquells que tenen relació amb la Seguretat Social, amb les visites mèdiques, amb la tramitació de papers. Davant la pregunta, però, de si els és necessari al carrer, amb el tracte amb  la gent, hi ha respostes força significatives: “No, ningún problema... Castellano es suficiente.” “Sinceramente... a mi me da igual... algún día... ahora de momento...”

Veuen que tothom parla castellà –“más castellano que catalán”- i expressen un cert remor al fet de parlar en català a un castellanoparlant: “le hablas en catalán a una persona que no es catalán y se siente insultado...”

Pel que fa a les dones, Nabiha treballa en una notaria des de fa 5 anys i, malgrat que atén clients catalans, no s’ha trobat amb dificultats pel fet de no saber la llengua; la majoria li diuen que pot parlar tranquil·lament en castellà. Només una vegada va trobar una persona que li va recriminar el fet de no saber la llengua, tenint en compte que la seva feina incloïa el tracte i l’atenció amb els clients de la notaria. Entissar manifesta que no s’ha trobat mai amb cap problema pel fet de no saber el català.

La Hineas creu que al carrer se sent més català que no pas castellà. Si bé, quan s’explica, veus que s’està referint a determinats àmbits, com els hospitals o les escoles

dilluns, 17 d’abril del 2017

Frida Khalo, surrealisme, somni o realitat?


D’aquí a uns mesos (6 de juliol), farà 110 anys del naixement de la pintora mexicana Frida Kahlo Calderón. Els entesos diuen que la seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com el realisme, el surrealisme i el simbolisme.

Malgrat que alguns dels seus quadres han estat considerats com a surrealistes, Frida Kahlo deia que “jo mai vaig ser surrealista. Mai vaig pintar els meus somnis, només vaig pintar la meva pròpia realitat”.

De fet, André Breton, el principal impulsor del moviment surrealista el definia com l’art que intenta expressar el funcionament real del pensament. Moltes de les imatges reproduïdes en els quadres de Frida Kahol podrien ser interpretades com a imatges surrealistes, no perquè fossin ni la interpretació de somnis, ni tampoc perquè, com alguns dels quadres d’André Masson, fossin el resultat de la tècnica de l’automatisme aplicada a la pintura. Frida pinta la realitat, la seva pròpia realitat, però el quadre és el resultat de passar aquesta realitat pel sedàs de la seva ment.

La meva percepció es basa en l’observació de quadres com Autoretrato en la frontera entre México i los Estados Unidos (veieu la imatge). En aquesta obra, Frida és evident que transmet una realitat, l’existència de dos móns molt diferents separats únicament per una ratlla fronterera. Aquesta realitat, però, la trasllada al quadre amb un seguit d’imatges aparentment sense gaire sentit, com si realment fossin expressions pictòriques d’un somni. Una vestimenta no habitual en Frida, amb un vestit de color rosa i guants blancs; ella mateixa situada, com un estàtua, en una mena de pedestal i brandant una bandera mexicana; el món mexicà representat per la vida en forma de plantes i escultures asteques. El sol, la lluna, un món en contacte amb la natura. El món americà, un món mort, de clors grisos i blaus, un paisatge dominat per la tecnologia, les fàbriques, la contaminació. Al bell mig, un generador elèctric que està al costat americà, però que pren la seva energia de les arrels d’una planta mexicana i, després subministra electricitat al pedestal on es troba Frida.

Altres quadres de Frida penso que també transmeten aquesta visió que, si bé no és producte del somni ni, potser, del subconscient, sí que en podria ser el resultat de passar la realitat per un filtre, pel sedàs del pensament interior de la pintora. Obres com Allà cuelga mi vestido en què fa servir la tècnica del collage; Henry Ford Hospital, Mi nacimiento, Uno cuantos piquetitos, o Mis abuelos, mis padres i yo.  

Podeu veure aquests quadres i molts altres de Frida Khalo aquí

Catalunya i la integració (6. La immigració marroquina a Catalunya)


Per a la gran majoria, Catalunya és la gran desconeguda. Creuen, amb alguna excepció, que la societat de l’Estat espanyol és homogènia, lingüísticament i cultural. No saben que existeix una llengua que es diu català, ignoren el fet lingüístic diferencial i pensen que el castellà és la llengua amb què es trobaran quan arribin. La seva imatge és molt esquemàtica i generalitzada: Primer món-Europa-Espanya.

Les dones entrevistades comparteixen aquesta ignorància inicial sobre Catalunya, la seva cultura i la seva llengua. Quan arriben, la sorpresa és total: “...la gente hablaba y yo pensaba que hablaban raro.”

Abans d’arribar a Catalunya, alguns han passat per altres zones de l’estat de les quals no guarden gaire bon record. Els que han estat a Andalusia o a València diuen sentir-se molt millor aquí, a Catalunya. N’hi ha que han estat força anys a Itàlia i després, moguts per les relacions familiars o d’amistat, han emigrat cap a Catalunya. Gairebé tots viuen en pisos de lloguer, a l’Hospitalet de Llobregat, a Esplugues de Llobregat i Sant Boi de Llobregat, conjuntament amb família o amics. Molts dels homes tenen la dona i els fills a Marroc, una situació que els angoixa i que fa que només pensin en portar-los cap aquí. De moment, no poden. No tenen un pis adequat, no tenen diners i alguns d’ells –els que fa menys que han arribat- tenen encara problemes de papers. La majoria treballen a la construcció –“en la obra”-, malgrat que dos d’ells tenen carrera universitària.

El cas de les dones és una mica diferent. N’hi ha dues que treballen, una d’elles ja va venir des de Tànger amb un contracte de treball en una notaria. La tercera, més identificada amb la tradició cultural i religiosa musulmana, està dedicada a la casa i a la filla.

Malgrat que tots diuen tenir bona relació amb la gent, amb els veïns amb els companys de feina, també manifesten determinades mostres de rebuig que han patit pel fet de ser marroquins. On més diuen que se n’han trobat és en l’àmbit de l’habitatge, des d’agències que no els lloguen el pis perquè són marroquins, a d’altres que els el lloguen més car o amb unes condicions econòmiques d’entrada força diferents. També han tingut algun que altra problema en la relació amb els companys de feina. Gent que es molesta perquè guanyen el mateix que ells –“cobras igual que el moro ése”-; gent que els anomena “moros” en sentit despectiu –“como puedes tener al moro ése en la caja”-; Hi ha també els que pensen –i els ho diuen- que els immigrants tenen més avantatges socials que els autòctons i que els treuen la feina: “...yo vengo aquí con tres hijos y no tengo trabajo ni nada y me pagan el comedor del niño... me ha recogido Catalunya... ¡por éso me tienen que envidiar!”

Pensen que algunes persones no volen immigrants, perquè els associen amb delinqüència i, en alguns casos, amb terrorisme. Són, diu l’Ahmad, “enemigos de lo que no conocemos”. Ells, però, vénen només a treballar, a guanyar-se la vida per a ells i per als familiars  que han deixat al Marroc.

En els cas de les dones, hi ha opinions una mica diferents. Així, la Nabiha diu que no ha tingut cap mena de problema per relacionar-se dins de la societat catalana. L’Entissar dubta una mica abans de respondre i admet que alguns companys li recriminen que parli àrab, la seva manera de vestir i les seves idees religioses: “No tienes que pensar así –li diuen- estás en Espanya”. La Hineas se sent observada (vesteix segons la tradició marroquina) i en alguns casos ha sentit comentaris d’incomprensió que no li han agradat gens. Curiosament, la gent fa els comentaris en català pensant que la Hineas no l’entendrà, però ella ha estat escolaritzada a Catalunya i no té cap problema amb la llengua. 

diumenge, 16 d’abril del 2017

La vida al Marroc (5. La immigració marroquina a Catalunya)


Tots els homes entrevistats provenen de zones pobres, molt pobres, del Marroc. Pobles com Talandaoued on, ens expliquen, no hi ha carreteres, sinó només camins de terra. Ells ens parlen sobretot de l’escola i de la sanitat. Es refereixen als col·legis de la següent manera: “hay cinco barracas allí para que estudien los niños.”

Talandaoued està format per unes dues mil cases. No és, doncs, un poble petit, però el sistema sanitari és del tot precari. En parlen amb patiment, perquè diuen que només compten amb una mena d’ambulatori que fa les vegades d’hospital. No sembla ser el lloc més recomanable al qual acudir en cas de malaltia greu. Els queda l’alternativa d’anar a l’hospital de l’Estat, però l’únic mitjà de transport amb què compten és un burro, el mateix que utilitzen per treballar al camp. Un treball que no els dóna gairebé ni per menjar. Hi ha molt poca feina i dolenta. Tampoc els queda l’alternativa de marxar a la capital, perquè són gent sense estudis i, a Rabat, diuen, només hi va la gent que té una carrera.

Els homes amazigs pateixen una situació força similar. Ells viuen a la zona sud del país, en un poble fronterer amb Algèria. És una regió àrida, seca, sense aigua. Els habitatges no disposen d’aigua corrent, no hi ha electricitat, ni xarxa de mòbil. La feina es troba al camp, un camp que dóna molt poc, totalment insuficient per viure. Els serveis també són escassos i deficients. Hi ha escola, però només arribar fins a l’equivalent dels estudis primaris. El metge del poble –un metge per a set mil persones- només els serveix per solucionar petites malalties, però per qüestions més greus –em parlen molt de les dones embarassades- no disposen d’hospital i el més pròxim es troba a dos-cents quilòmetres. “Si te pica un escorpión por la noche, vas a morir allí, sí...”

Volen marxar, perquè en els seus pobles no poden garantir una vida digna a la seva família. En molts casos no els poden garantir ni l’alimentació diària. A la capital, hi ha gent que viu bé, però per a ells tampoc és la solució; trobar feina és també força difícil per a una gent que, en la majoria dels casos, només ha pogut cursar els estudis primaris. A més, la corrupció està a l’ordre del dia. Em parlen d’agents del govern que cobren comissions per tal de facilitar-vos alguna mena de treball. Han de marxar: “viene aquí en patera... juega la vida o una pierna... morir... buscar la vida hasta llegar a Barcelona.”

De les tres dones entrevistades, dos provenen de capitals importants i la seva situació social és força diferent. Pertanyerien a aquesta part de població que “vive bien, tiene fàbrica, todo... el mar... la casa buena... e todo.” 

divendres, 7 d’abril del 2017

Les entrevistes. L'àrab i l'amazic (4. La immigració marroquina a Catalunya)


En les entrevistes realitzades, el problema cultural i lingüístic apareix amb força, sobretot quan parlem amb els immigrants amazics. Quan parles amb els marroquins de llengua i cultura àrab, es refereixen als amazics amb el nom de “berebers”, un nom que té l’origen en les primeres invasions romanes i que els amazigs consideren despectiu, ja que el seu significat és el de “bàrbar”. A un amazic no li agrada que l’identifiquin com a bereber, malgrat que sap que majoritàriament són coneguts d’aquesta manera.

Els àrabs entrevistats defugen el tema i es limiten a respondre que, al Marroc, no hi ha cap problema amb els berebers. Estableixen, però, i gairebé sense adonar-se’n, una mena de relació entre el bereber i el català: “La historia del bereber... como Catalunya...” “Dialectos...” ...como aquí con espanyol y Catalunya, es con la parte sur de Marruecos...”

Els entrevistats amazics, en canvi, no només no defugen el tema, sinó que volen parlar-ne. Demostren molt d’interès d’explicar i d’aclarir tot allò que tingui relació amb la seva identitat, amb la seva llengua i cultura. S’esforcen perquè conegui qui són i com són: “Nosaltres, els amazics, tenim una solidaritat muy fuerte...”  “Si tu vas a mi pueblo... nosotros te invitamos a tomar te o a comer algo... l’amazic, al nord d’Àfrica, entran totes les cultures i l’amazic amb els braços obert a tot...”; quina llengua parlen: “l’idioma sigue resistent... fins ara, fins ara... abans del Jesucrist, en venir la gent allà al nord d’Àfrica, però resistir l’amazic... vienen los romanos, vienen los grecs,  vénen els trucs, però la llengua resistent...”; com n’és d’important i el que representa per a ells l’amazic: “Per a mi, l’amazic és la meva indentitat... és la mev existència...”; quina és la seva bandera (que la porten coma fons de pantalla del mòbil): “El símbol que apareix a la nostra bandera és el de les baules d’una cadena, trencades per cada un dels dos extrems. Símbol de llibertat.”

Quan els comento si tenen relació amb la gent àrab del Marroc, em responen que és molt escassa i els interessa molt remarcar la situació de marginació i d’opressió que pateix el seu poble dins de l’estat marroquí: “ Poquita relación... ejemplo, yo amazic, no puedo casarme con una chica árabe... hay, pero poquito...” “Si en una calle vive gente árabe i amazic, la gente árabe dice: !Eh, tu¡ Si entro en un oficina y hablas con idioma amazig, ellos me dicen !Eh, tu¡”; mentre el seu company explica aquests fets, els que escolten sovint afegeixen mots com “discriminación” o “racista”.

L’Ahmad exemplifica la situació d’invasió i d’opressió amb un exemple metafòric: “L’Islam quan ha vingut al nord d’Àfrica, ha vingut amb una carta, perquè l’Islam és una carta per a tothom, per a tot el món, per a nosaltres, per a vosaltres, per a tot el món...Toquen a la porta: somos els àrabs portem un carta del profeta... però ells quan entren a la nostra casa ocupen la casa i ocupen la terra. El carter que viene del Correus li dóna la carta, l’agafa i se va...no? Ells al contrari...es queden...”

Drets i la querella contra 8 magistrats del TC (Darrer programa de Vull una resposta)

Emès el dijous 6 d'abril de 2017

El col·lectiu de juristes Drets i la querella contra vuit magistrats del Tribunal Constitucional. La partida pel referèndum suspesa pel TC. Data i pregunta. 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany
Convidats:
Sergi Blàzquez, president del col·ectiu de juristes Drets
Natàlia Esteve, vicepresidenta ANC
Mònica Morros, politòloga
Bernat Tresserras, politòleg
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Aquest passat dilluns, l’entitat Drets va presentar una querella criminal davant del Tribunal Suprem contra vuit magistrats del Tribunal Constitucional. El col·lectiu de juristes acusa els magistrats de presumpte delicte de prevaricació ja que van blindar la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional que li atorga capacitat sancionadora. Avui en parlarem al programa amb el seu president, l’advocat Sergi Blàzquez. 

Ho farem la mateixa setmana que l’alt tribunal ha suspès les partides sobre el referèndum dels pressupostos catalans. Un cop més, el Constitucional ha advertit a l’executiu de Carles Puigdemont que ha d’obeir la llei. Alhora, la CUP insisteix que el govern català ha de fixar ja la data i la pregunta del referèndum. Ara analitzarem aquestes i d’altres qüestions amb els nostres convidats. 

Però recordeu les paraules de Nelson Mandela: Tot sembla impossible fins que es fa. 

De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.

dijous, 6 d’abril del 2017

Catalandaoued (3. La immigració marroquina a Catalunya)


De les 19 persones que van participar en les entrevistes, 12 eren de llengua i cultura àrab i 7 de llengua i cultura amaziga. De les tres dones, una era de Tànger, l’altra d’un població gran de la zona sud del Marroc i la tercera era de Talandaoued. El grup d’amazigs pertanyien a pobles diversos, tots ells de la zona sud del Marroc.

El grup més nombrós d’entrevistats (9 homes i 3 dones) pertanyia a l’associació Catalandaoued. Provenien del poble marroquí de Talandaoued, un poble de llengua i cultura àrab, malgrat que el seu nom és amazig: Talan, que significa “ull” i Daoued, que és el nom del profeta David.

Talandaoued pertany a la comunitat de Beni Ahmed Charkia, a la província de Chefchouan i està situat a 165 km de Tànger i Ceuta, a 120 km de Tetuan i a 60 km de Chefchaoun. Té una població de 5.000 habitants i presenta notòries desigualtats socials. Els ingressos per càpita no superen els 5€ diaris.

Talandaoued, i la regió a la qual pertany, pateix greus problemes de tot tipus, entre els quals destaquen:
-          Un índex d’analfabetisme important, especialment alt entre les dones que pot              arribar fins al  98%.
-          Molt pocs centres educatius a la regió.
-          Una situació sanitària força degradada, poques vies de comunicació i en molt mal       estat.
-          No hi ha aigua potable ni, en la majoria dels casos, electricitat.
-          Mancança d’infraestructures bàsiques.

L’economia d’aquest poble es basa en l’agricultura, amb el conreu de tot tipus de blat i llegums, figues, oliva, raïm i una mica de ramaderia.

Aquest context incita i obliga a l’èxode rural, en primer lloc cap a les ciutats grans del Marroc (Tetuan i Tànger) per després emigrar cap a Europa.