dissabte, 28 de maig del 2022

Els fets del Palau, 1960. Víctimes de la violència policial durant la Transició. Austràlia, Paronella Park. Santes Creus, panteó reial

LA CLAU de la nostra història. Programa 193. Emès el 25 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar 

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 193.

El 21 de juny de 1959, Luís Galinsoga, director de la Vanguardia Española des de l’endemà de l’ocupació franquista, va anar a missa a l’església de Sant Ildefons, al barri de la Bonanova de Barcelona. La parròquia oferia sis misses diàries en castellà i dues en català. Galinsoga va assistir a la que era en català i va clamar públicament i tot cridant “Todos los catalanes son una mierda”

Davant la reacció de la ciutadania i de l’opinió pública catalana, el franquisme va planejar algunes concessions que hauria de dir a terme l’alcalde de Barcelona, José Maria de Porcioles. Es va anunciar la concessió d'una carta municipal a Barcelona (cosa que permetria certa autonomia municipal), la cessió del castell de Montjuïc al municipi, la compilació del codi civil català i la celebració oficial del centenari del poeta Joan Maragall.

Tot plegat es va posar en evidència quan el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, va prohibir d’interpretar “El cant de la senyera” en un concert que havia d’oferir l’Orfeó Català al Palau de la Música.

El moviment Cristians Catalans, uns mesos abans, havia organitzat un boicot contra Luís Galinsoga, que va obtenir un èxit important. Davant la prohibició, va convocar una manifestació per a la data del concert, el 19 de maig de 1960.

Tot just iniciat l’acte del Palau, un grup de un grup de joves es va aixecar per entonar el Cant de la Senyera, alhora que llançava unes octavetes titulades “Us presentem el General Franco” que havia redactat Jordi Pujol.

Immediatament van començar les detencions. Jordi Pujol, que no era present a l'acte, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra que el va condemnar a set anys de presó. També va ser condemnat l’impressor dels fulls,  Francesc Pizón, que va ser condemnat a tres anys.

Comiat

La frase de la setmana de George Orwell

"Qui controla el passat, controla el futur... qui controla el present, controla el passat"

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dimecres, 25 de maig del 2022

"Caimó", el primer revolucionari del segle XIX, amb Toni Strubell. Conversa amb Dolors Feliu, nova presidenta de l'ANC

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 23 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Toni Strubell,  Filòleg, polític, escriptor. Entre altres ha publicat “Sunyol, l'altre president afusellat.” “Josep Roca i Ferreras i l'origen del catalanisme “. “Un català entre bascos” i recentment “Caimó”

Dolors Feliu, advocada, presidenta de l’ANC  

Davantal

A les eleccions generals espanyoles de 1869, els republicans federals van obtenir a Catalunya, 28 dels 37 escons en joc. A la resta d'Espanya n'aconseguien només 57 dels 304 possibles.

Durant els mesos de setembre i octubre del mateix any, es produeix la insurrecció federalista, motivada pel malestar dels republicans federals amb el govern provisional de l’Estat, que volia restaurar la monarquia.

Després de la proclama de Figueres del 3 d'octubre de 1869, es va constituir una Junta Revolucionària dirigida pel diputat per Girona del Partit Republicà Democràtic Federal Pere Caimó i Bascós, que el 4 d'octubre va proclamar la República Democràtica Federal.

El foc de la Bisbal o Fets del 6 d'octubre de 1869 va ser l'enfrontament més important ocorregut durant aquest aixecament. S'hi enfrontaren les tropes del governador militar de Girona i dos mil voluntaris republicans que s'havien fet forts a la ciutat.

El dia 6 d'octubre les tropes governamentals van atacar la Bisbal, però els republicans es van defensar aferrissadament, i els van obligar a retrocedir.

Avui parlarem amb Toni Strubell, autor de Caimó, una novel·la històrica sobre el que ha estat considerat el primer revolucionari del segle XIX. Un home d’acció, líder indiscutible del federalisme republicà a les terres de l’Empordà.

Pere Caimó va ser un personatge fortament influenciat pels moviments revolucionaris contemporanis , va ser alcalde i diputat a Corts abans i després de l’aixecament federal conegut com El Foc de la Bisbal del 6 octubre de 1869 que ell va liderar.

És advocada. Va ser directora general de Drets i Assumptes Constitucionals de la Generalitat de Catalunya i membre del Consell Assessor per a l’impuls de Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. També ha estat professora associada de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra. Des del 2014 ha estat col·laboradora habitual del Vull una resposta. Avui, tornarem a parlar amb Dolors Feliu com a nova presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana.  

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem! 

Final

Frase extreta de la novel·la Caimó, de Toni Strubell:

“La vida és el petit espai efímer que ens ha tocat als folls per córrer uns instants darrere l’ombra fugissera de la llibertat”

El nostre pensament amb tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili, Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

 

divendres, 20 de maig del 2022

Els càtars: "Bogre, la gran heretgia europea"

La CLAU de la nostra història. Programa 192. Emès el 16 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Mariona Miret. Representa la Missió Internacional de Chambra d’Òc, associació que promou l’occità i la francoprovençal a les Valadas d’Itàlia. Ha estudiat un grau en Llengua i literatura catalana i occitana, i un màster en Relacions Internacionals.

Jaume Cluet. Grau universitari en turisme cultural. Master en Direcció d’Empreses amb Grau superior en Ciències Empresarials. En els darrers 25 anys, especialista en Turisme Cultural. Activista cultural en els camps de la Història, Filosofia i Humanitats.

Davantal

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història. Programa 192

A LA CLAU d’avui farem un monogràfic sobre el film ‘Bogre. La gran heretgia europea’  del cineasta occità i expert en catarisme Fredo Valla.

En paraules del cineasta occità “ L’Església i el poder es van acarnissar amb els herètics perquè proposaven una societat diferent. Pensem, per exemple, que en plena edat mitjana els càtars deien que homes i dones eren iguals. Una cosa que veiem com una conquesta de la societat contemporània, els càtars ja la defensaven fa mil anys. Per això la croada decretada en contra seva no va ser únicament religiosa, sinó també política. Els francesos van aniquilar un poble i van tallar el cap a tota la noblesa i aristocràcia occitana, que va ser substituïda per la dels vencedors.”

Entre els anys 1209 i 1244, el papa Innocenci III, amb el pretext d’exterminar l’heretgia càtar, va declarar la croada albigesa. De fet, com diu en Fredo Valla, va ser també una croada política per garantir la influència del Papat i el model jeràrquic general en aquelles terres, tot entregant-les a la monarquia francesa.

Inicialment poc implicada, en la segona meitat del conflicte , França va iniciar una ofensiva total per fer arribar el seu poder fins als Pirineus. La batalla de Muret va ser la batalla decisiva de la croada albigesa. Va tenir lloc el 12 setembre 1213 i  va enfrontar el comte de Barcelona i rei d'Aragó Pere I i els seus vassalls occitans, contra les tropes croades liderades per Simó de Montfort.

La mort de Pere el Catòlic, va marcar l'inici de la dominació dels reis francesos sobre Occitània i va suposar la fi de l'hegemonia catalana a la zona, una hegemonia que s'havia estat culminant des de feia segles amb polítiques matrimonials i militars i que, abans de la desfeta de Muret, s'havia materialitzat amb la constitució d'una Gran Corona a banda i banda dels Pirineus

Final

La frase de la setmana del filòsof hugonot Pèire Baile:

“Els perseguits no sempre tenen la raó, però els perseguidors no la tenen mai”

Tornarem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana.


dimecres, 18 de maig del 2022

"El capitalisme i el seu setè de cavalleria" amb Alfons Duran-Pich. Els jocs Olímpics d'hivern 2030

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 16 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Alfons Duran-Pich,  Empresari i Analista de política i economia. Llicenciat en Sociologia i Psicologia. Diplomat en Administració d’Empreses. Ex professor d’ESADE. Autor de llibres com: “El Canon del Management”, “Catalunya a la independència per la butxaca”, “Memorial per als desmemoriats” i recentment “El capitalisme i el seu setè de cavalleria. D’Adam Smith a l’economia de casino.”

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Josep Pinyol, historiador

Davantal

El diccionari d’Oxford  defineix el capitalisme com el sistema econòmic i social basat en la propietat privada dels mitjans de producció, en la importància del capital com a generador de riquesa i en l'assignació dels recursos a través del mecanisme del mercat.

Què és el capitalisme? És un sistema generador de riquesa o de desigualtats? Hi ha alguna alternativa viable?

L’economista serbi-americà Branko Milanović en el seu llibre “Capitalisme, res més. El sistema que domina el món” escriu que el capitalisme ha conquerit tots els espais, des del comercial fins al de les relacions personals. Afirma que el capitalisme és tot el que tenim, que ni la socialdemocràcia ni el socialisme són alternatives i que l’elecció es troba, potser, entre diferents branques del mateix mode de producció. La que anomena “capitalisme lliberal-democràtic” que seria el d’Estats Units, i el “capitalisme-polític que seria el de la Xina.

Thomas Piketty, economista francès especialitzat en l'estudi de la desigualtat econòmica, en el seu llibre “El capital al segle XXI”  posa en qüestió el mite que el capitalisme és una ‘benedicció’ i millora la vida de tots, analitza el creixement aparentment imparable d’una minúscula elit que controla una porció cada vegada major de la riquesa del món.

Argumenta que no hi ha cap raó per a creure que el capitalisme sigui capaç de resoldre el problema de la desigualtat; un problema, que, segons insisteix, lluny de millorar, empitjora, com denunciava el moviment d’indignats el 2011 contra la crisi bancària del 2008, com una estafa i un atac dels sectors més privilegiats, contra la majoria de la societat que és empobrida i atemorida. I és que la intuïció que cada vegada els més rics són més rics i augmenta el seu poder de decisió i que els més pobres són més i més pobres i minva el seu poder, en un augment de l’abisme entre els rics i els pobres, és una certesa demostrada científicament.

Al Vull una resposta d’avui parlarem amb Alfons Duran-Pich, autor de “El capitalisme i el seu setè de cavalleria. D’Adam Smith a l’economia de casino.” El llibre és una història del capitalisme  i del seu futur.  Ens explica que potser ara el seu setè de cavalleria -metafòricament, el braç armat i executor- que sempre n’ha sortit victoriós està a punt de  patir el seu propi Little Bighorn.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... una que li agrada a l’Alfons Duran-Pich

"No em diguis què vols fer, sinó fes-ho"

Marxem amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

dissabte, 14 de maig del 2022

Els fets de maig de 1937. Anselm Turmeda a Tunísia. Poder, paisatge i societat a la Catalunya carolíngia

 

El passat 25 d’abril, el diari estatunidenc New Yorker publicava un article del prestigiós periodista premi Pulitzer Ronan Farrow, amb el títol “Com les democràcies espien els seus ciutadans” i amb el subtítol “La història interior del programari espia comercial més famós del món i de les grans empreses tecnològiques que hi fan la guerra.”

Es destapava el Catalangate, un dels casos més sonats d’espionatge a polítics i ciutadans. Citizen Lab, laboratori de la Universitat de Toronto que estudia els controls d'informació que afecten l'obertura i la seguretat d'Internet i que amenacen els drets humans n’és l’autor de l’estudi que qualifica com el cas d’espionatge més gran en la història contra dirigents polítics i ciutadans. 

La sorpresa potser radica en què, a aquestes alçades, encara ens sorprenguem que els Estats en general i l’Estat espanyol molt en particular utilitzi mètodes que voregen la il·legalitat o que directament són il·legals per, amb cometes, “defensar” els seus interessos, que són diversos i que acostumen a englobar en la tristament famosa frase d’interessos d’Estat.

Tot plegat apunta a l’Estat espanyol i els seus serveis secrets. Uns serveis secrets que es regeixen, encara avui dia, per una llei franquista de 1968 i que tant els governs passats del PP i del PSOE com l’actual de PSOE I Comuns n’han impedit sistemàticament la modificació.

El CNI, com tots els serveis secretes en una democràcia, hauria d’estar sotmès al control parlamentari i donar compte de les seves activitats en una comissió del Congrés. Doncs, bé, aquesta comissió fa tres anys que no existeix. Ningú, absolutament ningú, fiscalitza les activitats del CNI. I per què, fa tres anys que la Comissió està inactiva? Per què existeix un veto perquè s’hi incorporin els partits independentistes.

Com va dir l’excap de policia Eugenio Pino quan va declarar a la comissió Kitchen, “lo haría todo por España”. I davant la pregunta de Gabriel Rufiàn “¿Todo? ¿más allà de la ley?” Pino va respondre: "En ese caso, seguramente ley no existiria, si tuviéramos que hacer todo por España".

Final

Avui, a la petjada catalana, hem parlat d’Anselm Turmeda que, entre molts altres obres, va escriure "La disputa de l'ase" de la qual no tenim l’edició original en català. Això és causa, com en molts altres casos, que la  inquisició, l'any 1583, el va fer desaparèixer quan aquest llibre fou un dels que es trobaren entre l'índex de llibres prohibits.

La frase de la setmana, doncs, d’Anselm Turmeda:

"Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat... e fan cantar los capellans e los frares carmelitans".

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana!

dimecres, 11 de maig del 2022

La interlocutòria del TSJC un cop definitu a la immersió lingüística. Bàscara, territori alliberat. BATEC, desobediència civil

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 9 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Natàlia Esteve advocada

Lourdes Escardívol, mestra, membre AR del CxRep

Jordi Domingo, advocat

Davantal

Els Tribunals continuen la croada contra la llengua catalana. Avui mateix, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha requerit a la Generalitat que compleixi de manera immediata la sentència que imposa el 25% del castellà a les escoles.  L’Asemblea por un Escuela Bilingüe ha aconseguit que es fes cas a la seva petició d’execució forçosa de la sentència que imposava la fi de la immersió lingüística.

El problema no ve de la sentència del 25%, sinó que cal situar-lo uns quants anys abans. Tot arrenca de la sentència del juny de 2006 del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional remarcava que la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya no podia justificar la imposició estatutària d'aquesta llengua en detriment del castellà. A més, va col·locar el català i el castellà al mateix nivell en els àmbits en què el català prevalia per sobre del castellà, com per exemple l'educació. Segons la sentència, l'Estatut no impedia el dret "a rebre l'ensenyament en castellà com a llengua vehicular" i recordava que era “constitucionalment obligat" que les dues llengües fossin reconegudes "com a vehiculars". En aquest sentit, afegia que els "particulars són titulars de rebre l'ensenyament en qualsevol d'aquestes", una situació que col·locava el sistema d'immersió lingüística català en un greu estat de vulnerabilitat.

A partir de 2006, les sentències han nat degotant de manera constant fins arribar a la darrera que afectava directament a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar i, finalment, a la definitiva sentència d’avui.

Des del 2006, tant els  partits polítics com PP, C’s o Vox, o associacions com L’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB); Convivència Cívica Catalana (CCC); Hablamos Español: la Federació AMPA total o, darrerament, l’associació sindical Jucil de la Guàrdia Civil s’han mobilitzat per acabar definitivament amb la immersió lingüística a Catalunya.  

La modificació de la Llei de Política Lingüística que van pactar ERC, Junts, PSC i Comuns, que segons aquests partits i el govern havia de frenar la sentència, i que es va aturar a causa del  rebombori d’indignació que es va produir per part de la comunitat educativa i de les associacions que defensen la llengua, tampoc no hauria servit per res ja que el TSJC ha desestimat també  les mesures que el govern de la Generalitat li havia traslladat per mirar de convèncer el tribunal que es podia donar per complerta la sentència del 25%.

Només ens queda una sortida: una resposta de país, clara, contundent i decidida.

En parlem tot seguit aamb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Per acabar, com sempre, la frase de la setmana, avui de Daniel Cardona, independentista català, que el 1934 va escriure....

“Si donem un cop d'ull a la política contemporània, veurem, com han anat fallant totes les temptatives catalanes de reconciliació amb Espanya.”

La setmana passada la sala d’apel·lació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va rebaixar la condemna a l’activista Marcel Vivet i el va sentenciar finalment a un any i mig de presó i inhabilitació, que no haurà de complir perquè és inferior a dos anys i no té antecedents. Una bona notícia, malgrat que la injustícia continua mantenint-se.

Des d’aquí continuem tenint el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili, Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

dissabte, 7 de maig del 2022

Eduard Toda, el redescobridor de l’Alguer. Carles Emili MONTAÑÈS, artífex de l'electrificació del pla de Barcelona. Entre fogons i baguls, menjar i vestir a la Catalunya del segle XVIII

 

La CLAU de la nostra història. Programa 190. Emès el 4 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a la CLAU de la nostra història. Programa 190.

Fa més de cent anys, els mesos de febrer i març de 1919, es va produir La Vaga de La Canadenca que va constituir una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català.

Avui, a la secció de Catalans Il·lustres parlarem de Carles Emili Montañés, l’enginyer català que va tenir la gran visió de crear centrals hidroelèctriques que permetessin la substitució de les màquines de vapor de les fàbriques de Barcelona per motors elèctrics, així com el trasllat de les fàbriques de Barcelona cap el Vallés.

L’any 1911, va fundar amb el doctor Fred Stark Pearson fundava, a Toronto, El Canadà, l’empresa Barcelona Traction (Companyia Limitada de Tracció, Llum i Energia de Barcelona). A causa del seu origen canadenc, l’empresa va ser coneguda popularment com La Canadenca i va arribar a controlar el 90% de la distribució elèctrica de Catalunya.

La vaga de la Canadenca es va iniciar el febrer de 1919, quan l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de La Canadenca, va voler acomiadar 8 treballadors administratius de les seves oficines. Tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga convocats per la CNT, sindicat majoritari a Catalunya en aquell època i que, a partir del 5 de febrer, van paralitzar pràcticament la ciutat de Barcelona.

La resposta a la vaga va ser una dura repressió, la detenció de dirigents obrers i sindicals i la declaració de l’estat de guerra, que suposava la suspensió de les garanties constitucionals.

El 19 de març, Salvador Seguí (El Noi del Sucre) va arribar a un acord amb els representants patronals que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora  en les condicions laborals. L’acord només va durar 4 dies, ja que els militars es van negar a alliberar els 79 vaguistes empresonats. Davant d’això, els sindicats van respondre amb la vaga general que es va estendre a tot Catalunya.

Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera). Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina.

Final

La frase de la setmana de Napoleó Bonaparte

"Què és la història? Una senzilla faula que tots hem acceptat."

Tornarem la setmana que ve amb noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana.

dimecres, 4 de maig del 2022

Catalangate, ara també al govern espanyol? Els entremats de la Feria de Abril a Catalunya. Necessitem un quart partit independentista?

 

Convidats:

Joan Puig, editor de larepublica.cat

Guillem López, jurista

Després que fa dues setmanes es destapés el Catalangate, ara, casualitats de les casualitats, resulta que també han estat espiats Pedro Sánchez i Margarita Robles... Em permetreu, doncs, que  de moment passi del tema...

Joan Coromines va ser, d’una banda, un extraordinari filòleg i lingüista, un gran intel·lectual que va fer que la nostra llengua, el català, fos l’única del món, l'única, que té dos diccionaris etimològics, un de noms propis i un de noms comuns, complets en tot el seu domini lingüístic, que són l'Onomasticon i l'Etimològic.

D’altra banda, la vida de Coromines és la d’un home de llegenda, la d’un personatge extraordinari. Una combinació sorprenent entre un  científic i un lingüista de primera fila i un patriota, un activista que va participar en el complot de Garraf i en els fets de Prats de Motlló al costat d’en Macià. Que va disparar trets i que va sortir al carrer en l’alçament del 15 d’octubre de 1934.

Coromines era un home de treball il·limitat -Badia i Margarit va dir que, per al mestre, els verbs viure i treballar eren sinònims-. Coromines mateix va donar nom al seu gran projectes científic i intel·lectual: l’Ardida Piràmide. Una obra lingüística que havia d’estar construïda sobre tres pilars monumentals de la llengua catalana, L’Ardida Piràmide es componia del Diccionari Etimològic, l’Onomasticon Catalanoiae i la Gramàtica Històrica. Els dos primers projectes li van ocupar pràcticament  tota la seva vida – de fet, es diu que Coromines va començar a gestar el Diccionari Etimològic el 1922, quan només tenia 17 anys- aquesta gran dedicació va impedir que pogués acabar d’enllestir la tercera columna del seu gran projecte.  

A la lletra S, Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi d’una vegada de la secular subordinació a què es veu sotmès. 

De ben segur, és el cas més espectacular que puguem trobar en cap diccionari de cap llengua i de cap segle; molt pocs serien capaços de prendre’s una tal llibertat impunement.

La paraula és SATIÀGRAHA i aquesta n’és la definició que fa Coromines:

SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.

Parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi, comencem!

Final

La frase de la setmana... Hem començat amb en Joan Coromines i acabarem també amb una frase del gran filòleg i lingüista. Un fragment de la carta que va enviar a Joan Carles I després d’haver-li atorgat la Gran cRuz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio:

“[...] jo no puc acceptar, i retorno, un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies, nega els recursos necessaris a la Universitat de Barcelona i a totes les nostres, i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen.”

El nostre pensament amb la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili, Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!