dimarts, 13 d’abril de 2021

L’androgin (Els orígens (o no) del primer home i la primera dona.1)


       Gènesi 1

1: 26 Déu digué: – Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.

1: 27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.

Gènesi 2

2:7 Déu va formar a l'home de la pols de la terra, i bufà a la cara alè de vida, i va ser l'home un ésser vivent.

2:21 Llavors Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.

2:22 De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.

Aquests són els dos relats, en principi contradictoris, del primer llibre de l’Antic Testament, el Gènesi. Contradictoris perquè en el primer se’ns diu que “Déu va crear l’home a imatge seva,  a imatge de Déu, home i dona”. En el segon, Déu crea primer l’home de la pols de la terra i, més endavant, d’una de les seves costelles, crea la dona.

Aquí s’obren multitud de subrelats, de llegendes, d’històries que han omplert llibres i llibres.  

Del primer relat (Gènesi 1:27) deriva Adam Kadmón, l’home prototípic i primordial.  De la mateixa manera que en altres mites cosmològics, la primera creació “el creat” era el resultant d’una unió absoluta i harmoniosa dels gèneres coneguts en un: l’androgin.

En l’imaginari dels texts hebreus com el Ma'aseh Bereshit (literalment “obra de creació”, terme usat en el Talmud[1] per a la doctrina esotèrica de l'univers, o per a parts d’ella) Adam Kadmon es el resumen de la part còsmica i està en perfecta harmonia entre el que és femení i masculí.[2]

Aquest ésser androgin està representat de diverses maneres, segons l’origen de cada text.

El Gènesis Rabbah, midràs del Gènesis (interpretació crítica i completa del primer llibre de l’Antic Testament és el primer midrás de les narracions orals hebrees conservat. La darrera redacció sembla ser de principis del segle V i és el més extens i important.[3] Segons aquest llibre: “El Rabbi Yirmeyah ben Lazar va dir: "Quan el Sant, beneït sigui, va crear el primer home, el va crear androgin, Mascle i Femella els va crear ... i els va posar de nom Adam”. Quan el Sant, beneït sigui, va crear a el primer home, el va fer de dues cares; després el va partir i el va proveir de dues esquenes, una per a cada part [4]

Una interpretació molt similar és la que fa Mircea Elíade en el seu “Tratado de les religiones”: Adam i Eva va ser creats esquena amb esquena, units pels muscles. Déu els va separar en dos d’un cop de destral. [5] En altres interpretacions se’ns diu que el primer home era Home pel costat dret i Dona pel costat esquerra. Tots coincideixen que Déu els va separar en dues meitats.

En el llibre “Lilith, la Primera Mujer Rebelde”, Osvaldo Torres ens diu que “En el Bereshit Erubin es cita a un ésser amb un rostre masculí que mirava cap a endavanat i un de femení que mirava cap a enrere. Estaven units per l’esquena.” [6] Coincideix també que, com aquest fet entorpia la capacitat de moviment i dificultava la conversa, Déu va dividir l’androgin en dos i va donar a cada meitat una nova esquena.

Aquesta divisió de l’ésser androgin en dos suposa la relegació de l’Adam Kadmón cap a una mena d’infrahumanitat. [7] Aquesta interpretació es desprèn de la Kabbalah (la mística jueva) que és el més important element i aprenentatge dels Sefiroth (les onze esferes del coneixement) que contenen intrínsecament els dos principis: el Femení i el Masculí. Adam Kadmón conformava la imatge de l’home en perfecta harmonia i equilibri i, en dividir-lo en dos, la divisó ho desharmonitza tot.

Veiem què ens diu el blog “La casa dels clàssics” en “Llegim “El convit” de Plató[8]:

Segons Aristòfanes, els éssers humans primigenis no eren pas com nosaltres, sinó que «cada home era un tot complet rodó, l’esquena i els costats formaven un cercle; tenia quatre mans i el mateix nombre de cames, dues cares idèntiques damunt d’un coll circular i, damunt de les dues cares, que miraven en direccions oposades, un sol cap; quatre orelles, dues parts genitals». Aquests primers humans es desplaçaven rodant, com una pilota, ajudant-se de braços i cames.

Tradicionalment s’ha entès que aquests primers éssers humans tenien forma esfèrica; avui, però, autors com Peter von Möllendorf, amb una lectura més afinada del passatge, els imagina com dos cossos units, amb el cap i els genitals mirant cap endarrere. A més, aquests éssers podien ser de tres naturaleses diferents: masculina, femenina i andrògina.  Els masculins tenien les dues meitats masculines; els femenins, femenines, i els andrògins presentaven una meitat masculina i l’altra femenina. Eren de caràcter superbiós i, després que intentessin assaltar l’Olimp com ho havien intentat els Gegants, Zeus els va castigar tallant-los per la meitat. Des d’aquell moment, tots els éssers humans cerquem la meitat que ens falta, perquè cadascú de nosaltres és tan sols una meitat de l’ésser humà primigeni d’on provenim.

Segons aquest relat, va existir una raça primordial, que es va extingir, formada per éssers andrògins, formats pels dos principis: El Femení i el Masculí. “Eren extraordinaris per la seva força i atreviment fins al punt que es van enfrontar els déus. En els mites antics eren els anomenats “gegants” que van ser fulminats.

Els textos sagrats ens expliquen que, per neutralitzar, per acabar amb el poder que significava un ésser androgin a imatge de Déu calia dividr-lo en dos.



[1] El El Talmud és el text central del  judaisme rabínic i la font primària de la llei jueva religiosa i jueva teologia

[2] Fernández, María Martha “La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen” http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

[3] Gènesis Rabbah,  http://www.verbodivino.es/libro/940/genesis-rabbah-i-gn-1-11

[4] Fernández, María Martha “La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen” http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

[5] Elíade, Mircea. “tratado de les religiones” https://mfrr.files.wordpress.com/2012/07/eliade-mircea-tratado-de-historia-de-las-religiones-2.pdf

[6] Torres, Oswaldo, Lilith, la Primera Mujer Rebelde”, https://books.google.es/books?id=SAzllN9baI0C&pg=PA33&lpg=PA33&dq=Bereshit+Erubin&source=bl&ots=j3GTnyq_WM&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwi2jouw9truAhXPX8AKHXqeCkIQ6AEwAHoECAMQAg#v=onepage&q=Bereshit%20Erubin&f=false

[7] Libis, Jean “El mito del andrógino” Edicions Siruela

[8] “Llegim “El convit” https://lacasadelsclassics.cat/llegim-el-convit/

divendres, 9 d’abril de 2021

Dues entrevistes. "Et recordaré" de Miquel Florido i “Per què la independència va fracassar i per què encara és possible” d'Adrià Alsina

Vull una resposta. 9a temporada. 

Emès el 8 d'abril de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar

Convidats:

Miquel Florido, informàtic, escriptor. Autor de “Et recordaré”

Adrià Alsinaprofessor de Periodisme i Comunicació Global. Autor del llibre “Per què la independència va fracassar i per què encara és possible”

Davantal

Des del 30 de setembre de 2020 Catalunya no té president i navega amb un govern provisional que s’estira com un xiclet. Gairebé set mesos. Les converses per formar govern i escollir un nou president de la Generalitat sembla que no avancen gaire i els esculls són difícils de superar. Dues estratègies confrontades conviuen amb l’amenaça d’una doble espasa de Damòcles: la que tot plegat acabi amb un govern inestable o bé la d’una repetició de les eleccions.

Un molt bon article de Jordi Barbeta que ho deia gairebé tot només llegint el titular “A més ideologia, menys independentisme”.  Molts semblen haver oblidat, com recordava el periodista, que la independència de Catalunya, no és un projecte ideològic, sinó un objectiu polític amb uns requisits específics. Si a això li afegim que el moviment independentista ja fa temps que sembla centrat únicament en els presos polítics i en combatre la repressió, estarem d’acord que així no hi ha manera d’avançar cap a l’objectiu final.

Avui, no tindrem la nostra tertúlia habitual. S’apropa Sant Jordi i volem presentar-vos dos llibres.  El primer, “Et recordaré”:

“La veritat i els records ens converteixen en qui som, res més ho farà, els nostres actes no són sinó un reflex de la nostra personalitat, una ombra del nostre caràcter que pot pesar o allargar-se amunt o avall, depenent la llum que hi hagi al nostre voltant.”

Aquest és un fragment del llibre de Miquel Florido, “Et recordaré”. Una novel·la que ha tingut una llarga gestació. L’autor la va començar a escriure el 2011 i la va acabar el 2020. Un relat distòpic,  sorprenent, carregat de misteri, un relat de ciència-ficció... També, una història d’amor... i encara molt més.

I, després...

“S’ha acabat la tragicomèdia, comença el llarg camí del dol. Una desena de líders a la presó, altres a l’exili, gairebé tres mil represaliats i un país sencer enfonsat moralment. S’hauria pogut fer millor? Es pot fer millor la propera vegada?”

Aquest és un fragment del llibre d’Adrià Alsina “Per què la independència va fracassar i perquè encara és possible.” Un llibre que fa que ens preguntem si volem continuar amb la mentalitat defensiva i de resistència del passat o imposem la mentalitat guanyadora per quan ho tornem a fer. 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana per recordar Arcadi Oliveres que aquesta setmana ens ha deixat. Arcadi Oliveres, una gran persona. Un referent de la desobediència pacífica, de l’activisme, de l’economia social, de l’anticapitalisme...

“Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi,  de ser capaços de fer accions no violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

divendres, 2 d’abril de 2021

Temps era temps... Jo també he anat a "matar jueus"

  

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus" a la porta d'una església, 
el 18 d'abril de 1935. Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Temps era temps, cantava en Serrat. ”Temps d’Una, Grande i Libre...” L’arribada de la Setmana Santa em porta al “temps era temps”. Anys 50 del segle passat. Quan el fred era molt més fred que ara (o a mi, en la distància, així m’ho sembla). En Serrat ens deia que era temps de “panellets i penellons”. Dels panellets no en tinc cap record, millor dit, els records que en tinc són més recents, no pas dels anys 50. En canvi els penellons sí que els tinc ben gravats: Una picor immensa als dits i a les orelles.

Els anys 50 em recorden la meva mare intentant que em posés un “verdugo” (una mena de gorra de llana) que jo em treia en arribar a la cantonada. Eren temps d’escoltar els contes de “Tambor”, un programa infantil (en castellà, naturalment) que va començar el 1955.

Temps de “Yo soy el zorro, zorro, zorrito, para mayores i pequeñitos...”. També de “Yo soy aquel negrito del África tropical...”; de les cataplasmes de farina de llinosa, de les fregues d’Aspaime. El meu pare, arribant de bon matí, tornant un moment a casa, després de la primera feina del dia i abans que jo marxés a l'escola, (el meu pare es llevava a les 4 de la matinada per poder fer unes hores a la Rambla de les Flors, carregant paneres, abans de començar la seva feina de comptable) i feia que m’escalfés les mans als fogons de la cuina; o com em posava papers de diari que m’embolicaven els peus i alleugeraven la sensació gèlida del fred. Temps en què la meva mare em passava la planxa pel llit perquè no el trobés gelat com una mortalla. Les ampolles d’aigua calenta... Temps d’infantesa.

I també era el temps de “matar jueus” per Setmana Santa. Sí... no us escandalitzeu els més joves o els que mai no n’hàgiu sentit parlar. Jo també vaig anar a “matar jueus”.

Els anys 50, des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, ni cantar, ni ballar, ni practicar esports, ni fer música... Fins i tot ( i no sé si encara ara mateix) les mateixes campanes de les esglésies emmudien en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist.

Només es permetien els sons produïts pels xerracs, carraus, matraques, olles, tambors... per “matar jueus”. Aquest estrèpit es produïa en algun dels rituals religiosos de la setmana, com era l’Ofici de Tenebres. Diuen que l’estrèpit volia evocar el record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.  

El periodista Josep Maria Huertas Claveria recollia aquesta tradició en el seu llibre “Mites i gent de Barcelona”: "Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase 'anem a matar jueus' era prou colpidora".

Evidentment, no hi havia cap mena de maldat en nens d’entre 4 i 10 anys, potser menys. Nosaltres anàvem a això, a fer soroll en uns dies en què qualsevol altra expressió sonora estava prohibida.

Josep Pla, en el seu “Quadern gris”, 17 d’abril de 1919, escrivia: 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

Tots sabem, però, que la majoria de tradicions cristianes són hereves d’antigues tradicions, algunes de milers d’anys enrere. Així mateix, és sabut que “en altres cultures no cristianes, les matraques i d'altres instruments rudimentaris de fusta es percuteixen rítmicament amb la intenció d'espantar els mals esperits.” El cristianisme hauria adaptat aquesta creença i hauria posat nom als mals esperits, els jueus, a qui culpaven d'haver permès la mort del seu rei a la creu.

Temps era temps...