divendres, 30 d’abril de 2021

90 anys de "Nosaltres Sols". Proposta de reforma constitucional... una nova tàctica?

 
Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 29 d'abril de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Oriol Falguera, membre de la "Comissió 90 anys de Nosaltres Sols" i de la Fundació Reeixida

Dolors Feliu, jurista i membre del Col·lectiu Praga

Davantal

El dissabte 28 de març de 1931, en  el número 1 del setmanari de Nosaltres Sols!, Agrupació adherida a la Unió Catalanista, a l’editorial, es publica una declaració de principis que diu:

Nosaltres Sols! és la joventut catalana, crit de lluita i d’afirmació doctrinal alhora. Sortim a la palestra no per obrir una nova via a les aspiracions de cordialitat, sinó per prendre aquell camí iniciat el 1923-1924, el qual considerem, avui, abandonat pels capdavanters de la política catalana. És, aquella, ruta d’abrandament espiritual que ens ha de menar pels llocs més aspres del camp patriòtic, ho sabem, però, és, també, aquella ruta la que en moments de pretèrita corrupció nacional ha pogut salvar la dignitat del nostre poble. Aquest, doncs, és el camí que anem a emprendre, investits d’una voluntat decidida capaç d’enfrontar, si cal, l’adversitat del sacrifici.

Enguany, doncs, es compleixen 90 anys de la fundació de l’organització independentista Nosaltres Sols! (NS!). Fidelitat a la Terra. Hereus polítics de la Unió Catalanista i del model de l’insurrecionalisme irlandès, van tenir en Daniel Cardona, conegut també pel pseudònim de Vibrant i de "l'irlandès", el líder indiscutible, polític i home d’acció dels més actius de l’independentisme català d’aquells temps.

Quantes vegades l’independentisme no s’haurà fet la pregunta “I ara què?” A cada embat que hem tingut amb l’Estat espanyol sense acabar d’aconseguir la victòria final, gairebé sempre ens hem fet aquesta pregunta. Una vegada fracassada l’estratègia de la “llei a la llei” que semblava que ens havia de conduir a la independència i a la proclamació de la República Catalana, el moviment independentista i, sobretot els partits polítics que el representen al Parlament, semblen haver perdut el nord i són incapaços d’establir una nova estratègia unitària que ens condueixi a un escenari com el que van significar l’1 i el 3 d’octubre de 2017.

La nostra següent convidada d’avui, el 10 de març d’enguany publicava un article titulat  “Independència!... I ara què fem?” que començava amb aquesta frase: “És l’hora de provar de fer coses diferents o fer-les de diferent manera.” I després deixa anar la seva proposta: “Hi ha una acció que ens permetria debatre al Parlament sobre l’abolició de la monarquia i sobre el referèndum d’autodeterminació sense cap perill de querelles, inhabilitacions i presons.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

Acabarem el programa amb una frase del patriota Daniel Cardona:

“La realitat històrica d'Espanya envers Catalunya ha estat sempre aquesta: o assimilar-se o la guerra. Si Catalunya vol seguir els camins infinits de la seva eternitat, no pot mirar Espanya amb altres ulls que els d'un enemic.”

Un programa més marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili, Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornarem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

dilluns, 26 d’abril de 2021

Lilith: Primera dona... la part femenina de Déu...? (Els orígens (o no) del primer home i la primera dona.3)

Ozziel Nájera, escriu a la revista “Razón i palabra” l’article titulat: “Lilith y Caín ¿Rebeldes o revelaciones?”

La figura de Lilith la podem trobar en un llarg període de la humanitat habitant en deserts i ciutats desolades, malversant el son als homes, a la recerca de la sang dels nens, per saciar la seva desbordant sexualitat i novament fugir a el desert o a la mar on troba harmonia entre les òlibes. Possiblement l'antecedent més remot que posseïm sobre la bruixeria, esperits malignes i vampirs sigui Lilith. El seu primer adveniment es presenta en el poema de Gilgamesh,[1] un antic text literari mesopotàmic, que reuneix gran part de la seva mitologia.

"La història segueix un rei històric d’Uruk que lluita contra la divinitat femenina Ishtar. La narració és molt  similar  a la recerca de Marduk a l’ Enuma Elish de Babilònia i el  viatge  d’Enees a l’  Eneida   . Ambdues històries són increïblement  semblants  i totes dues se centren al voltant d’un arbre de fable prop de l’Eufrates. La mateixa Lilith deixa la seva llar verda per habitar  al desert . La deessa Inanna que he descrit sovint com una Maria sumèria també es pot comparar amb Eva i ha estat diverses vegades per erudits i teòlegs. Reviseu les proves per vosaltres mateixos i pregunteu-vos: "Quants anys teniu, Lilith? Per què teniu tanta prevalença? Per què us podem trobar a tots els racons del món?"[2]

Aleshores, l’au Zu va volar cap a les muntanyes

amb la seva cria,

mentre que Lilith, petrificada per la por,

va enderrocar la seva casa i va fugir al desert ... [3]

Els sumeris la representaven com una mena de dona ocell amb potes i urpes d'òliba parada sobre un parell de xacals i als seus costats amb dos òlibes, els seus ocells sagrats, l'escultura que data de l'any 2000 a.C. així ho prova. Més endavant els assiris i babilonis l'absorbeixen com un dimoni alat. Aquesta figura influiria en les cultures hebrees antigues que van representar a Lilith com esperit nocturn o dimoni femení. Aquesta idea s'estendria fins a Grècia assumint el nom de Lamia.

El mite indica que Lilith acostumava sortir per les nits a la recerca del semen desaprofitat dels homes sols per fertilitzar i crear dimonis. Els hebreus es protegeixen d'ella llançant conjurs. Dins de la Bíblia no se li dóna gran importància, en el Talmud se li imagina com una dona dimoni i ja a l'entrar l'Edat Mitjana se'l considera consort del Senyor.[4]

De manera similar, Robert Graves i Rafael Patai es refereixen a aquest mite:

Adam i Lilit mai no van trobar l’harmonia junts, ja que quan ell desitjava jeure amb ella, Lilit se sentia ofesa per la postura reclinada que li exigia. "Per què he de jeure sota teu? -Preguntava-. Jo també vaig ser feta amb pols i per tant, sóc el teu igual." "Com Adam va tractar d'obligar-la a obeir, Lilit va pronunciar el nom màgic de Déu, es va elevar pels aires i el va abandonar.

Adam es va queixar a Déu: "La meva companya m'ha abandonat". Déu va enviar immediatament als àngels Senoy, Sansenoy i Semangelof perquè busquessin a Lilit i la fessin tornar. La van trobar al costat de la mar Roja, regió que abundava en dimonis lascius, amb els quals va engendrar a raó de més de cent a el dia. "Torna amb Adam immediatament van dir els àngels- o et ofegarem!" Lilit va preguntar: "Com puc tornar amb Adam i viure com una dona honesta després de la meva estada al mar Roig?". "Si et negues moriràs!", Van replicar ells. "Com puc morir -va tornar a preguntar Lilit- si Déu m'ha ordenat que em faci càrrec de tots els nadons: dels nens fins al vuitè dia de vida, el de seva circumcisió, i de les nenes fins al vintè dia? No obstant això, si alguna vegada veig els vostres tres noms o les vostres efígies en un amulet sobre un nounat, prometo perdonar-li la vida." Els àngels van accedir a l'tracte, però Déu va castigar a Lilit fent que un centenar dels seus fills demoníacs morissin cada dia; i quan ella no podia destruir la vida d'un infant a causa de l'amulet angelical, el rancor feia que hofes contra els seus propis fills[5].

I Jorge Luis Borges, en el seu “Llibre dels éssers imaginaris” descriu a Lilith de la següent manera:

"Era una serp, va ser la primera esposa d'Adam i li va donar “Glittering sons and radiant Daughters” (fills resplendents i filles radiants). Déu, després, va crear Eva. Lilith per venjar-se de la dona humana d'Adam, la va instar a provar el  fruit prohibit i a concebre a Caín, germà i assassí d'Abel "

En altres tradicions antigues, especialment de la israelita, Lilith ha complert funcions més positives, ja sigui com a aspecte femení de Déu, ja sigui com a esposa sagrada (més sagrada) dels homes. En aquesta línia avança la tradició de la Càbala, que ha rebut la seva forma clàssica en el llibre de l'Zohar (escrit a la fi del segle XIII per Moisés de León), on Lilit apareix com la primera dona d'Adam, la més sagrada i misteriosa. Més que dona mortal, concreta, ella és la deessa de la nit, l'energia creadora i destructora amb la qual Adam no aconsegueix mai anar a dormir (vincular) completament, perquè el sobrepassa. Per això, en lloc de Lilit, esposa divina, ha hagut de sorgir Eva, la dona concreta, que ofereix també trets negatius (segueix sent temptadora), però que compleix ja una funció positiva, de dona sotmesa i mare dels fills d'Adam.[6]

La fugida de Lilith a l'Orient, i l'aparició posterior d'Eva, serveixen com a metàfora moral del comportament de la consort. Eva ja serà creada a partir de la costella d'Adam -en una de les seves versions, ja que el terme que s'utilitza és Tselá, que significa "costat", "ombra" i "costella" -, en una al•legoria de la supremacia masculina.[7]



[1] El Poema de Gilgamesh es considera l’obra literària més antiga del món (sobre el 2750 a.C.). S’hi relaten les gestes de Gilgamesh, sobirà de la ciutat sumèria d’Uruk (actualment Warqa, Irak) i heroi de laa mitologia mesopotàmica.  https://es.wikipedia.org/wiki/Gilgamesh

[2] Lilith: The dark mother in literatura http://lilithfm.blogspot.com/2012/12/lilith-and-giligamesh.html

[3] Llegiu el text sencer, la primera referència de Lilith escrita al voltant del 2.000 aC a http://lilithfm.blogspot.com/2012/12/lilith-and-giligamesh.html

[4] Ozziel Nájera. “Razón i palabra”. “Lilith y Caín ¿Rebeldes o revelaciones?” http://www.razonypalabra.org.mx/anteriores/n35/onajera.html

[5] Robert Graves y Raphael Patai. “Los mitos hebreos”

[6] X. Pikaza, “Lilit, la mujer nocturna, la Lamia”  https://www.religiondigital.org/el_blog_de_x-_pikaza/Lilit-mujer-nocturna-Lamia_7_729597035.htm

[7] M.Maria Martha Fernández. La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

divendres, 23 d’abril de 2021

"Portes endins" amb Noemí Morral. El Document d'Identitat Digital Republicana. 67 dies sense govern.


per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Noemí Morral, artista i poeta

Jordi Domingo, advocat

Gerard Sesè, periodista

Davantal

Aquesta setmana he llegit dos articles que m’han semblat, no només molt interessants, sinó que posen el dit a la nafra en la relació que existeix entre una part de l’independentisme, sobretot el de les elits i dirigents, i la nació que volen alliberar de ‘Estat espanyol. De la nació i tot el que inclou i representa: la llengua, la cultura, la història...

El primer en ordre de lectura el va publicar LA VEU de Poble Lliure, escrit per Ferran Lupescu i titulat “Contra el neoindependentisme anacional”. Escriu Lupescu:

“El procés d’independència del Principat presenta tot de paradoxes insòlites, però una de central és aquesta: s’ha lluitat per la independència de la nació renegant de tots aquells atributs que identifiquen el país com a nació [...] En definitiva, el neoindependentisme anacional és un corrent polític, d’arrel ideològicament postmoderna, que, ben correctament, reivindica la independència per motius de qualitat democràtica, de drets socioeconòmics, etc.; però que alhora, i de forma aberrant, descarta explícitament tota motivació pròpiament nacionalitària, com si hi fos incompatible o incongruent.”

El segon, d’avui mateix, l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb i titulat “Ofegar Sant Jordi, enderrocar la llengua catalana”. Escriu Partal:

“Totes aquestes discussions absurdes que fa anys que aguantem sobre què és literatura catalana i que no ho és, o sobre si el Principat, i evidentment la resta del país, miraculosament té dues llengües naturals, cosa que no passa enlloc més del món, en el fons no és sinó la preparació d’això que ara, emparats en aquell treball, poden fer el govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona. Imposant la idea, completament falsa, que l’espanyol és tan natural en les províncies catalanes al sud de l’Albera com ho és el català. [...] Potser, doncs, que deixem de fer bajanades tots plegats i entenguem que el que pretenen, ara i ací, és enderrocar la llengua, perquè és evident que l’enderrocament de la llengua és l’enderrocament de la nació –per més que hi haja una part de l’independentisme que es negue a entendre una cosa tan elemental, bàsica i indiscutible.”

Clar i català.

Passejant arran d’aigua

recullo engrunes mar

perquè remullin

les meves platges

en el viatge incert

que continua

portes endins.

Portes endins... Aquest és el darrer poema de les 59 vinyetes poètiques del 2020. Un nou poemari de Noemí Morral escrit els dies del confinament de la primavera de 2020.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana serà avui la dedicatòria que fa Noemí Morral en el seu llibre “Portes endins”. Dedicatòria que també fem nostra:

“A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de COVID-19”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu un molt bon Sant Jordi i, com sempre, molt bona feina!

dimecres, 21 d’abril de 2021

La primera dona abans d’Eva (Els orígens (o no) del primer home i la primera dona.2)

 

1: 27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona...

Aquest fragment del Gènesi, com hem pogut veure en l’anterior post, va donar lloc al mite de l’andrògin, però també va ser el detonant d’un nou mite, el de la primera dona abans d’Eva: Lilith.

Durant el Gènesi (o Bereshit) de l'Antic Testament, apareix insinuada una tercera presència, Lilith, que té més protagonisme en la literatura hebrea paral·lela més que no pas en el text sagrat. Sembla ser que la seva figura es remunta a una tradició mesopotàmica que la uneix amb les deesses babilòniques Ishtar, Inanna, i Anath entre d'altres. En el Judaisme, pel contrari, no se l'ha deïficat, sinó que ha estat el vehicle que han utilitzat per introduir el concepte de el mal lligat al femení, generant, no només una llegenda al seu voltant, si no, també, rituals religiosos jueus.[1]

El personatge de Lilith veu també de les creences del poble de Canaan,  la terra promesa del poble jueu, corresponent aproximadament a l'actual Israel i els territoris de Gaza i Cisjordània, juntament amb algunes zones del Líban i Síria. El mite amb aquestes influències cananees conte que Lilith es resistia a jeure per  sota d’Adam i deia “Per què he de col·locar-me jo sota teu? Jo també vaig ser reada amb pols i per tant, soc igual que tu.”[2]

El relat continua dient: “A l'ésser forçada per Adam, va pronunciar el nom de Déu, es va elevar pels aires i va desaparèixer. Davant les queixes d'Adam, Déu va enviar a Sansenoy, Semangelof i Senoy a buscar-la. La van trobar al Mar Roig. Aquesta regió es caracteritzava per la presència de dimonis, amb els quals ella ja havia produït els Lilim, "a raó de més de cent per dia".[3]

Segons l’article “Who Are You, Senoy, Sansenoy and Semangelof?”, de Chen Malul: “Lilith va creure que podia deixar el seu marit i, com que es va negar a "acceptar aquest decret d'igualtat en la seva vida sexual", sembla que significa que Lilith desitjava estar al cim del seu marit durant el coit, "va fugir d'ell i va escapar".

Els àngels que van ser enviats per retornar la dona al seu marit van ser Senoy, Sansenoy i Semangelof. Els tres van fracassar en la seva missió; Lilith va afirmar que "el gran dimoni ja ha arribat a ella", referint-se a Samael i, per tant, ja no podia tornar a Adam. Els àngels van ser capaços, però, d’extreure un vot, que Lilith no faria mal a la descendència d’Adam i la seva segona esposa, Eva.[4]



[1] M.Maria Martha Fernández. La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen

http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

[2] Segons el Midrash Alphabeta de Ben Sira (L’alfabet de Ben Sirach (Alphabetum Siracidis, Otijot ben Sira, Alpha Beta la-Ben Sira) és un text anònim de l’edat mitjana inspirat en l’obra hel·lenística coneguda com a Sirach. Es calcula que la seva data d’autoria va ser entre el 700 i el 1000 dC. És una recopilació de dues llistes de refranys, 22 en arameu babilònic jueu i 22 en hebreu mishnaic, tots dos disposats com acròstics alfabètics.

[3] Íd.

[4] The story of the three angels charged with safeguarding newborn babies and their mother https://blog.nli.org.il/en/djm_sen-san-sem/

divendres, 16 d’abril de 2021

"El català tranquil", amb Enric Gomà. El Suprem inhabilita el diputat d'ERC-Sobiranistes, amb Joan Josep Nuet i Francesc Matas

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 15 d'abril de 2021 per ETV Llobregat 

i TerraMar/Garraf/Penedès/Tarragona

Convidats:

Enric Gomà, guionista i escriptor. Autor, entre altres, de “El català tranquil” 

Joan Josep Nuet, secretari general de Comunistes de Catalunya. Diputat a les Corts per ERC-Sobiranistes

Francesc Matas, Acord d’Esquerres per la República Catalana

Davantal

La repressió no té aturador. Ahir van jutjar quatre menors que van assistir a la concentració contra la sentència del procés a la Via Laietana. Entre ells hi havia en Guillem, conegut per ser el noi de la dessuadora carabassa agredit i detingut per la policia espanyola. Li demanen un any de llibertat vigilada i quaranta dies d’ordre d’allunyament de la Via Laietana, acusat de desordres públics i d’atemptat contra l’autoritat amb instrument perillós.

I el proper 24 de maig, a l’Audiència espanyola, començarà el judici contra els dos mossos que acompanyaven Carles Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya.  Estan acusats d’un presumpte delicte d’encobriment i els demanen una pena de tres anys de presó.

Ahir va ser 14 d’abril. No hi havia gaire a celebrar perquè la nostra República catalana, això sí, com a integrant de la Federació Ibèrica, va durar ben poc, només tres dies i, l'altre, l'espanyola, ens va acabar servint de ben poc als catalans.

Fa 19 anys, el 2002, Enric Larreula va escriure un llibre molt interessant que va titular “Dolor de llengua”, perquè molts catalans vivim preocupats, alguns fins i tot angoixats, pels problemes que sens dubte pateix la llengua catalana. La preocupació o l’angoixa ens provoca aquest “dolor de llengua” de què ens parlava en Larreula. Creiem que el català està malalt i esdevenim també nosaltres malalts, malalts de llengua.

El filòleg i escriptor Pau Vidal, arran de la publicació del seu llibre “Corregir mata”, manifestava en una entrevista “Tenim una comunitat parlant extremament insegura i, alhora, molt poruga per culpa de l’obsessió i la paranoia de la correcció que arrosseguem des del tardofranquisme. Ens han inoculat tant que la llengua es divideix entre el que està bé i el que no està bé, és a dir, entre el que és correcte i el que no ho és, que vivim en la paranoia de parlar malament. Sembla que la llengua sigui només allò que hi ha al diccionari.”

Vivim massa aclaparats, desconcertats, amoïnats, capficats... Vivim massa encotillats per la llengua?

El nostre convidat d’avui ens diu que “al català li aniria bé una mica de calma. Tocar el banjo en un balancí, passar uns dies en un balneari, fer una ruta gastronòmica pel Priorat. Parlo de la llengua catalana, un idioma que viu en un estat de crispació permanent, entre amonestacions i vetos, correccions i renys, neguits i desaires.”

El 8 d’abril el Tribunal Suprem feia pública la sentència de 24 pàgines en què es condemnava a Joan Josep Nuet, secretari general de Comunistes de Catalunya i diputat d’ERC-Sobiranistes al Congrés a vuit mesos d’inhabilitació i 12.000 euros de multa per un delicte de desobediència, arran de la seva actuació com a membre de la Mesa del Parlament l’any 2017 en la tramitació de les lleis de desconnexió.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.  

Som-hi. Comencem!

Final 

La frase de la setmana d'un valencià de Castelló, que va ser un gran filòleg i lexicòleg, Germà Colon.

“Ningú no gosaria dir a un metge on és el fetge, però en canvi tothom gosa dir que en català això és així o d’aquella altra manera”

Un dia més marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve, el dia bans de Sant Jordi. 

Que tingueu molt bona feina!

 

 

dimarts, 13 d’abril de 2021

L’androgin (Els orígens (o no) del primer home i la primera dona.1)


       Gènesi 1

1: 26 Déu digué: – Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.

1: 27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.

Gènesi 2

2:7 Déu va formar a l'home de la pols de la terra, i bufà a la cara alè de vida, i va ser l'home un ésser vivent.

2:21 Llavors Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.

2:22 De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.

Aquests són els dos relats, en principi contradictoris, del primer llibre de l’Antic Testament, el Gènesi. Contradictoris perquè en el primer se’ns diu que “Déu va crear l’home a imatge seva,  a imatge de Déu, home i dona”. En el segon, Déu crea primer l’home de la pols de la terra i, més endavant, d’una de les seves costelles, crea la dona.

Aquí s’obren multitud de subrelats, de llegendes, d’històries que han omplert llibres i llibres.  

Del primer relat (Gènesi 1:27) deriva Adam Kadmón, l’home prototípic i primordial.  De la mateixa manera que en altres mites cosmològics, la primera creació “el creat” era el resultant d’una unió absoluta i harmoniosa dels gèneres coneguts en un: l’androgin.

En l’imaginari dels texts hebreus com el Ma'aseh Bereshit (literalment “obra de creació”, terme usat en el Talmud[1] per a la doctrina esotèrica de l'univers, o per a parts d’ella) Adam Kadmon es el resumen de la part còsmica i està en perfecta harmonia entre el que és femení i masculí.[2]

Aquest ésser androgin està representat de diverses maneres, segons l’origen de cada text.

El Gènesis Rabbah, midràs del Gènesis (interpretació crítica i completa del primer llibre de l’Antic Testament és el primer midrás de les narracions orals hebrees conservat. La darrera redacció sembla ser de principis del segle V i és el més extens i important.[3] Segons aquest llibre: “El Rabbi Yirmeyah ben Lazar va dir: "Quan el Sant, beneït sigui, va crear el primer home, el va crear androgin, Mascle i Femella els va crear ... i els va posar de nom Adam”. Quan el Sant, beneït sigui, va crear a el primer home, el va fer de dues cares; després el va partir i el va proveir de dues esquenes, una per a cada part [4]

Una interpretació molt similar és la que fa Mircea Elíade en el seu “Tratado de les religiones”: Adam i Eva va ser creats esquena amb esquena, units pels muscles. Déu els va separar en dos d’un cop de destral. [5] En altres interpretacions se’ns diu que el primer home era Home pel costat dret i Dona pel costat esquerra. Tots coincideixen que Déu els va separar en dues meitats.

En el llibre “Lilith, la Primera Mujer Rebelde”, Osvaldo Torres ens diu que “En el Bereshit Erubin es cita a un ésser amb un rostre masculí que mirava cap a endavanat i un de femení que mirava cap a enrere. Estaven units per l’esquena.” [6] Coincideix també que, com aquest fet entorpia la capacitat de moviment i dificultava la conversa, Déu va dividir l’androgin en dos i va donar a cada meitat una nova esquena.

Aquesta divisió de l’ésser androgin en dos suposa la relegació de l’Adam Kadmón cap a una mena d’infrahumanitat. [7] Aquesta interpretació es desprèn de la Kabbalah (la mística jueva) que és el més important element i aprenentatge dels Sefiroth (les onze esferes del coneixement) que contenen intrínsecament els dos principis: el Femení i el Masculí. Adam Kadmón conformava la imatge de l’home en perfecta harmonia i equilibri i, en dividir-lo en dos, la divisó ho desharmonitza tot.

Veiem què ens diu el blog “La casa dels clàssics” en “Llegim “El convit” de Plató[8]:

Segons Aristòfanes, els éssers humans primigenis no eren pas com nosaltres, sinó que «cada home era un tot complet rodó, l’esquena i els costats formaven un cercle; tenia quatre mans i el mateix nombre de cames, dues cares idèntiques damunt d’un coll circular i, damunt de les dues cares, que miraven en direccions oposades, un sol cap; quatre orelles, dues parts genitals». Aquests primers humans es desplaçaven rodant, com una pilota, ajudant-se de braços i cames.

Tradicionalment s’ha entès que aquests primers éssers humans tenien forma esfèrica; avui, però, autors com Peter von Möllendorf, amb una lectura més afinada del passatge, els imagina com dos cossos units, amb el cap i els genitals mirant cap endarrere. A més, aquests éssers podien ser de tres naturaleses diferents: masculina, femenina i andrògina.  Els masculins tenien les dues meitats masculines; els femenins, femenines, i els andrògins presentaven una meitat masculina i l’altra femenina. Eren de caràcter superbiós i, després que intentessin assaltar l’Olimp com ho havien intentat els Gegants, Zeus els va castigar tallant-los per la meitat. Des d’aquell moment, tots els éssers humans cerquem la meitat que ens falta, perquè cadascú de nosaltres és tan sols una meitat de l’ésser humà primigeni d’on provenim.

Segons aquest relat, va existir una raça primordial, que es va extingir, formada per éssers andrògins, formats pels dos principis: El Femení i el Masculí. “Eren extraordinaris per la seva força i atreviment fins al punt que es van enfrontar els déus. En els mites antics eren els anomenats “gegants” que van ser fulminats.

Els textos sagrats ens expliquen que, per neutralitzar, per acabar amb el poder que significava un ésser androgin a imatge de Déu calia dividr-lo en dos.



[1] El El Talmud és el text central del  judaisme rabínic i la font primària de la llei jueva religiosa i jueva teologia

[2] Fernández, María Martha “La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen” http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

[3] Gènesis Rabbah,  http://www.verbodivino.es/libro/940/genesis-rabbah-i-gn-1-11

[4] Fernández, María Martha “La presencia de Lilith en los escritos rabínicos y su origen” http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php

[5] Elíade, Mircea. “tratado de les religiones” https://mfrr.files.wordpress.com/2012/07/eliade-mircea-tratado-de-historia-de-las-religiones-2.pdf

[6] Torres, Oswaldo, Lilith, la Primera Mujer Rebelde”, https://books.google.es/books?id=SAzllN9baI0C&pg=PA33&lpg=PA33&dq=Bereshit+Erubin&source=bl&ots=j3GTnyq_WM&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwi2jouw9truAhXPX8AKHXqeCkIQ6AEwAHoECAMQAg#v=onepage&q=Bereshit%20Erubin&f=false

[7] Libis, Jean “El mito del andrógino” Edicions Siruela

[8] “Llegim “El convit” https://lacasadelsclassics.cat/llegim-el-convit/

divendres, 9 d’abril de 2021

Dues entrevistes. "Et recordaré" de Miquel Florido i “Per què la independència va fracassar i per què encara és possible” d'Adrià Alsina

Vull una resposta. 9a temporada. 

Emès el 8 d'abril de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar

Convidats:

Miquel Florido, informàtic, escriptor. Autor de “Et recordaré”

Adrià Alsinaprofessor de Periodisme i Comunicació Global. Autor del llibre “Per què la independència va fracassar i per què encara és possible”

Davantal

Des del 30 de setembre de 2020 Catalunya no té president i navega amb un govern provisional que s’estira com un xiclet. Gairebé set mesos. Les converses per formar govern i escollir un nou president de la Generalitat sembla que no avancen gaire i els esculls són difícils de superar. Dues estratègies confrontades conviuen amb l’amenaça d’una doble espasa de Damòcles: la que tot plegat acabi amb un govern inestable o bé la d’una repetició de les eleccions.

Un molt bon article de Jordi Barbeta que ho deia gairebé tot només llegint el titular “A més ideologia, menys independentisme”.  Molts semblen haver oblidat, com recordava el periodista, que la independència de Catalunya, no és un projecte ideològic, sinó un objectiu polític amb uns requisits específics. Si a això li afegim que el moviment independentista ja fa temps que sembla centrat únicament en els presos polítics i en combatre la repressió, estarem d’acord que així no hi ha manera d’avançar cap a l’objectiu final.

Avui, no tindrem la nostra tertúlia habitual. S’apropa Sant Jordi i volem presentar-vos dos llibres.  El primer, “Et recordaré”:

“La veritat i els records ens converteixen en qui som, res més ho farà, els nostres actes no són sinó un reflex de la nostra personalitat, una ombra del nostre caràcter que pot pesar o allargar-se amunt o avall, depenent la llum que hi hagi al nostre voltant.”

Aquest és un fragment del llibre de Miquel Florido, “Et recordaré”. Una novel·la que ha tingut una llarga gestació. L’autor la va començar a escriure el 2011 i la va acabar el 2020. Un relat distòpic,  sorprenent, carregat de misteri, un relat de ciència-ficció... També, una història d’amor... i encara molt més.

I, després...

“S’ha acabat la tragicomèdia, comença el llarg camí del dol. Una desena de líders a la presó, altres a l’exili, gairebé tres mil represaliats i un país sencer enfonsat moralment. S’hauria pogut fer millor? Es pot fer millor la propera vegada?”

Aquest és un fragment del llibre d’Adrià Alsina “Per què la independència va fracassar i perquè encara és possible.” Un llibre que fa que ens preguntem si volem continuar amb la mentalitat defensiva i de resistència del passat o imposem la mentalitat guanyadora per quan ho tornem a fer. 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana per recordar Arcadi Oliveres que aquesta setmana ens ha deixat. Arcadi Oliveres, una gran persona. Un referent de la desobediència pacífica, de l’activisme, de l’economia social, de l’anticapitalisme...

“Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi,  de ser capaços de fer accions no violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

divendres, 2 d’abril de 2021

Temps era temps... Jo també he anat a "matar jueus"

  

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus" a la porta d'una església, 
el 18 d'abril de 1935. Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Temps era temps, cantava en Serrat. ”Temps d’Una, Grande i Libre...” L’arribada de la Setmana Santa em porta al “temps era temps”. Anys 50 del segle passat. Quan el fred era molt més fred que ara (o a mi, en la distància, així m’ho sembla). En Serrat ens deia que era temps de “panellets i penellons”. Dels panellets no en tinc cap record, millor dit, els records que en tinc són més recents, no pas dels anys 50. En canvi els penellons sí que els tinc ben gravats: Una picor immensa als dits i a les orelles.

Els anys 50 em recorden la meva mare intentant que em posés un “verdugo” (una mena de gorra de llana) que jo em treia en arribar a la cantonada. Eren temps d’escoltar els contes de “Tambor”, un programa infantil (en castellà, naturalment) que va començar el 1955.

Temps de “Yo soy el zorro, zorro, zorrito, para mayores i pequeñitos...”. També de “Yo soy aquel negrito del África tropical...”; de les cataplasmes de farina de llinosa, de les fregues d’Aspaime. El meu pare, arribant de bon matí, tornant un moment a casa, després de la primera feina del dia i abans que jo marxés a l'escola, (el meu pare es llevava a les 4 de la matinada per poder fer unes hores a la Rambla de les Flors, carregant paneres, abans de començar la seva feina de comptable) i feia que m’escalfés les mans als fogons de la cuina; o com em posava papers de diari que m’embolicaven els peus i alleugeraven la sensació gèlida del fred. Temps en què la meva mare em passava la planxa pel llit perquè no el trobés gelat com una mortalla. Les ampolles d’aigua calenta... Temps d’infantesa.

I també era el temps de “matar jueus” per Setmana Santa. Sí... no us escandalitzeu els més joves o els que mai no n’hàgiu sentit parlar. Jo també vaig anar a “matar jueus”.

Els anys 50, des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, ni cantar, ni ballar, ni practicar esports, ni fer música... Fins i tot ( i no sé si encara ara mateix) les mateixes campanes de les esglésies emmudien en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist.

Només es permetien els sons produïts pels xerracs, carraus, matraques, olles, tambors... per “matar jueus”. Aquest estrèpit es produïa en algun dels rituals religiosos de la setmana, com era l’Ofici de Tenebres. Diuen que l’estrèpit volia evocar el record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.  

El periodista Josep Maria Huertas Claveria recollia aquesta tradició en el seu llibre “Mites i gent de Barcelona”: "Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase 'anem a matar jueus' era prou colpidora".

Evidentment, no hi havia cap mena de maldat en nens d’entre 4 i 10 anys, potser menys. Nosaltres anàvem a això, a fer soroll en uns dies en què qualsevol altra expressió sonora estava prohibida.

Josep Pla, en el seu “Quadern gris”, 17 d’abril de 1919, escrivia: 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

Tots sabem, però, que la majoria de tradicions cristianes són hereves d’antigues tradicions, algunes de milers d’anys enrere. Així mateix, és sabut que “en altres cultures no cristianes, les matraques i d'altres instruments rudimentaris de fusta es percuteixen rítmicament amb la intenció d'espantar els mals esperits.” El cristianisme hauria adaptat aquesta creença i hauria posat nom als mals esperits, els jueus, a qui culpaven d'haver permès la mort del seu rei a la creu.

Temps era temps...