dijous, 29 de novembre del 2018

VÍDEO: Carme Ballester, compromís, resistència i solitud (Programa núm. 118 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 118 de
4a temporada
Emès el dimecres 28 de novembre de 2018

Convidats

Oriol Dueñas, Doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Treballa com a tècnic del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i és professor associat del departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

S’ha especialitzat en la Guerra Civil, exili i la dictadura franquista i ha realitzat la seva tesi doctoral sobre les destruccions a Catalunya durant la Guerra Civil i la seva posterior reconstrucció.

És autor de nombrosos articles i llibres. Entre altres:


La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945

Els esclaus de Franco, juntament amb Josep M. Solé i Sabaté

Maria Bertran de Quintana (1884-1960), conjuntament amb Queralt Solé

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Interculturalitat, multiculturalitat o assimilació? (2 i final)

El professor Josep Martí ens comenta en l'article "Catalunya al tombant del mil·leni: multiculturalisme i identitats ètniques" les dificultats que existeixen per desenvolupar el concepte teòric de l’interculturalisme. Sí, com insinuàvem en el final del comentari anterior, el multiculturalisme no resol els problemes de la coexistència de diverses cultures en una mateixa societat, és evident que cal anar més enllà i fer nous plantejaments que ens facin avançar en aquest tema. L’interculturalisme és, doncs, el nou model que pretén anar més enllà del que coneixem com a multiculturalisme.

El professor Martín Rodríguez [1] classifica el desenvolupament ciutadà en tres estadis. El primer, seria el del contraculturalisme; enfrontament, destrucció de cultures. El segon, seria el del multiculturalisme; el reconeixement de la diferència cultural i, el tercer, el de l’interculturalisme que, per una banda, seria un desig i, per l’altra, un objectiu a assolir.

L’interculturalisme, doncs, és més un desig, un projecte que no pas una realitat. El model es basa en la igualtat, en la justícia, en el diàleg, en el consens entre cultures. Un model de reciprocitat cultural sobre una base d’igualtat entre totes les cultures que necessita, evidentment, d’una societat amb mentalitat oberta i pluralista on tothom faci esforços per comprendre la realitat de l’altre com a via d’enteniment i d’intercanvi.

Fonamentat en els principis de l’aculturació, l’interculturalisme vol potenciar el contacte directe entre grups socials amb cultures diferents. Vol superar la simple juxtaposició de cultures i esdevenir una superació del multiculturalisme que aïlla, relativitza i infravalora cultures. En contra, l’interculturalisme  treballa per la igualtat de totes les cultures i per la integració efectiva de tots els ciutadans, pertanyin a la cultura que pertanyin, en tots els òrgans socials i polítics del país d’acollida.

En el seu article, però, el professor Josep Martí posa el dit a la nafra: com s’arriba a l’interculturalisme?, i més encara, estem preparats i predisposats per arribar-hi? Martí, mitjançant el retret carregat d’ironia, posa en evidència la nostra manera d’actuar davant d’una cultura diferent i la peculiar forma que tenim d’entendre la interculturalitat. Som capaços de comprendre l’altre -i fins i tot d’establir un diàleg cultural interactiu- en aquells punts més lúdics de la seva cultura, però tot és molt diferent quan, com deia el futuròleg John Naisbitt,[2] els ponts de d’intercanvi s’han d’establir amb els deep values, els valors profunds: la llengua, la religió, fins i tot l’art o la cultura en general. Com molt bé argumenta el sociòleg i politòleg italià Giovanni Sartori: “les diversitats es poden reagrupar en quatre categories: lingüística, de costums, religiosa i ètnica. Dues d’aquestes, la religiosa i l’ètnica, constituirien estranyeses radicals que són difícilment integrables…/…observant l’arribada d’aquests inintegrables, em pregunto fins quan es podrà suportar, fins on es podrà tibar la corda abans que es trenqui.”[3] El que sí resulta evident –i això és el que cal extreure de l’article de Josep Martí- és que els “nous immigrants” aporten a la nostra societat una diversitat cultural, lingüística i religiosa que no sempre resulta fàcil d’acceptar pel que representa de qüestionament dels propis valors o, fins i tot, d’enfrontament.

Per acabar, voldria centrar-me en una visió més particularista, però no per això exempta d’universalisme, la que ens afecta directament com a ciutadans dels Països Catalans. El camí que ha de conduir a la integració dels nou vinguts dins de la societat i de la cultura catalana, és un camí complicat. Com diu Jesús Tuson matisant el concepte d’integració: “Quan es parla d’integració, el que caldrà entendre és integració mútua, bidireccional, entre els uns i els altres.”[4] Serà, doncs, un camí en què caldrà cercar noves estratègies i nous models que afavoreixen l’intercanvi i ens facin avançar en la via de la interculturalitat. 

Situats en aquesta via d’avenç continu, m’agradaria citar una interessant proposta del filòsof Josep Maria Terricabras que pot servir com a conclusió al comentari de tots dos articles: ”Hem d’abandonar  el concepte d’identitat i adherir-nos al d’identificació. Una concepció essencialista de la identitat nacional ens voldria a tots dissenyats pel mateix patró, assimilacionista amb vista als nouvinguts; però avui és absurd pensar que tots els membres d'una col·lectivitat nacional estaran units per algun tret essencial que els caracteritzi uniformement: això significaria la formació de guetos i l'exclusió dels "altres". En canvi, el concepte d'identificació invita a trobar "tot un munt de coincidències lliures": encara que tu i jo siguem diferents, tenim o podem tenir molts elements en comú: preferències, gustos, maneres de fer, projectes; aconseguit això, cada persona, cada grup pot viure amb els altres sentint-se part («part», no «tot») dels altres, cosa que permet parlar d'un poble raonablement cohesionat" però no uniformat.”[5]

El futur passa per aconseguir pobles cohesionats i no pobles uniformats. L’adéu doncs, al monoculturalisme, al melting pot i al multiculturalismne particularista. L’interculturalisme és l’utopia desitjable. En termes poètics, potser ha esdevingut la nova Itaca vers la qual seguim avançant.

BIBLIOGRAFIA
Bilbeny, Norbert. Sobre la interculturalitat. Articles. Dins de: http://www.geocities.com/nbilbeny/articles

Dahrendorf, Ralph. El dilema del multiculturalismo. Diari La Nación. Dins de: www.lanacion.com.ar/opinion 

Daniel. Jean. Estrangers al segle XXI. Setmanari Le nouvel observateur. París. Dins de http://www.referencies.com 

Interculturalitat. Mòduls UOC. Barcelona, setembre 2004.

Morales, Mario Roberto. Variaciones sobre multiculturalismo e interculturalismo. Diari SigloXXI (29-7-2000). Dins de: http://www.geocities.com/tayacan_2000/aportes/moralesot.html

Naisbitt, John. Megatrends 2000. (1990)

Pujol, Jordi. Globalización e identidad. Conferència a la Universitat d’Alcalà d’Henares, (1-2-2001). Dins de: http://www10.gencat.net/president/AppJava/cat/president/discursos/prespujol 

Rodríguez Rojo, Martín. El interculturalismo, tema de nuestro tiempo. Comunicació per al XII Congrés de psicologia de la infància i de l’adolescència. Valladolid. Dins de: http://dewey.uab.es/pmarques/dioe 

Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros. Madrid, Taurus.

Sureda Negre, Jaume. D’educació i immigració. (Sobre l’opció entre un somni i un malson). Dins de: http://www.tribunadelmediterraneo.com/index.htm 

Terricabras, Josep Maria. Raons i tòpics. Catalanisme i anticatalanisme, Barcelona. La Campana 2001. 

Tuson, Jesús. Patrimoni natural. Els camins de l’entesa Empúries, 2004. Barcelona 



[1] Rodríguez Rojo, Martín. El interculturalismo, tema de nuestro tiempo. Comunicació per al XII Congrés de psicologia de la infància i de l’adolescència. Valladolid
[2] Naisbitt, John. Megatrends 2000. (1990).
[3] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo y extranjeros. Madrid, Taurus.
[4] Tuson, Jesús. Patrimoni natural. Els camins de l’entesa Empúries, 2004. Barcelona
[5] Terricabras, Josep Maria. Raons i tòpics. Catalanisme i anticatalanisme, Barcelona. La Campana 2001.

dimarts, 27 de novembre del 2018

Interculturalitat, multiculturalitat o assimilació? (1)

L’article de Ralp Dahrendorf, “Después de la asimilación”, ens parla sobre el fracàs del model d’integració nord-americà basat en la fusió de les diverses cultures que conviuen en el seu territori. Un model idealitzat que implicaria tots els membres de la societat (nadius i immigrants) en la creació d’una nova cultura general, producte de la mescla dels diversos elements culturals i de les diferents entitats: l’anomenat gresol de cultures o melting pot. 
En primer lloc, caldria comentar dos dels conceptes que l’autor barreja amb no gaire encert: integració i assimilació. Dos conceptes teòrics que no creiem que hagin arribat a produir-se de manera completa als EUA. 
L’assimilació, entesa com la pèrdua d’identitat d’un grup o persona perquè assumeix de manera completa els valors, les creences i pràctiques d’una altra cultura, no s’ha esdevingut mai als EUA. És possible que a nivell de l’individu s’hagin produït casos aïllats d’assimilació, però aquest fet no pot justificar l’aplicació d’aquest concepte en terme general de cultures. És ben cert que, per part d’una bona part de la cultura dominant nord-americana, poden haver-hi hagut intents d’aplicar aquest procés, però la realitat històrica ens diu que les cultures que han anat configurant la societat dels EUA han mantingut en bona part les seves diferències amb la cultura dominant. 
El concepte d’integració exigeix, com argumenten Malgesini i Giménez,[1] que les minories culturals s’incorporin a la societat receptora en igualtat amb els ciutadans autòctons i sense que això pressuposi la pèrdua de les seves pròpies cultures. A més, cal que la societat dominant accepti i incorpori els canvis que siguin necessaris perquè això sigui possible. Uns conceptes que es relacionen molt més amb l’interculturalisme que no pas amb el melting pot. 
Als EUA, doncs, no ha existit ni assimilació ni integració, però sí que durant dècades es va intentar dur a terme una amalgama cultural –el melting pot- que, malgrat que l’autor sembla insinuar que va arribar a tenir èxit, no creiem que hagi arribat mai a triomfar de manera absoluta als EUA. En cap cas, la cultura dominant nord-americana –una societat wasp: blanca, anglosaxona i protestant- ha estat permeable a les possibles contribucions dels nous sectors immigratoris. No s’ha produït una pèrdua de la cultura d’origen per donar pas a una nova cultura homogènia producte de la fusió. El poder cultural, el poder polític i social ha mantingut i ha practicat la discriminació i la segregació en benefici  propi i ha impedit l’assoliment de l’ideal integrat en el concepte de gresol de cultures.   
En segon lloc, l’autor escriu sobre l’evolució que està patint la societat nord-americana i que l’està conduint a l’abandonament del melting pot a favor d’un nou sistema de convivència, que creiem té molt a veure amb el concepte de la multiculturalitat
El sociòleg alemany ens parla d’una societat estructurada en “vidas separadas en un espacio público común que es igual para todos”. Aquesta expressió ens porta directament a parlar de multiculturalisme, entès com un model cultural que tendeix a mantenir les cultures separades i aïllades. Un model al qual, com diu l’autor, s’hi va oposar en el seu moment una bona part de la intel·lectualitat nord-americana. 
L’autor no hi creu, en aquest aïllament cultural, perquè segurament veu que pot conduir a una mena de multiculturalisme particularista, incapaç de reduir les distàncies culturals i que perpetuaria el domini, l’hegemonia del grup sociocultural que ostenta el poder. Un multiculturalisme que magnificaria les diferències –no només culturals, sinó també socials- i que podria arribar fins i tot a l’enfrontament. 
El fracàs del melting pot cal buscar-lo en l’enfortiment dels sentiments ètnics a EUA. Un enfortiment que s’ha vist alimentat per, tal com hem dit abans, les situacions de discriminació i segregació sociocultural que durant anys s’han mantingut al país. Aquest fet es produeix sobretot en el cas dels “chicanos”, dels cubans, dels porto-riquenys, dels xinesos, però també en molts nord-americans d’origen lituà, polonès, grec, etc. Aquestes societats es resisteixen a perdre les seves pròpies identitats culturals i en els darrers anys viuen un procés de reforçament i vigorització dels seus orígens. 
Jean Daniel [2] argumenta que, “per als EUA, el problema de les migracions no és el més important, ja que als nou vinguts no se’ls demana d’integrar-se dins la “civilització” americana, sinó que en tenen prou en acceptar un contracte, el de respectar a tot arreu i de totes formes, l’esperit i la lletra de la Constitució.”  Aquest argument a favor de l’aïllament de cultures és similar al que propugnava França per tal d’incorporar la immigració musulmana a la societat cultural francesa. Els francesos exalçaven “les valeurs republicaines”, valors laics que deixen de banda la religió, per aconseguir la integració de magrebins, algerians, marroquins, etc. 
No sembla, però, que aquest únic objectiu comú, nord-americà o francès, sigui suficient per mantenir la cohesió social necessària a qualsevol país. El multiculturalisme, que es basa en el dret a la diferència, però que tendeix a una mena de reduccionisme cultural, pot comportar un augment de les diferències socials amb un risc evident de fragmentació de la societat. Això, podria donar lloc a una, gens desitjable, coexistència social separada entre els diversos grups culturals.




[1] G. Malgesini; C. Giménez. Guia de conceptos sobre migraciones, racismo i interculturalidad. 1997, pàg. 204.
[2] Daniel. Jean. Estrangers al segle XXI. Setmanari Le nouvel observateur. París.

"A qui em vulgui llegir..." Post núm. 1.001

El post anterior “Carme Ballester, compromís, resistència i solitud” ha estat el número 1.000 que he escrit en aquest blog. La coincidència en els dates ha fet que concidís amb el que fa referència al programa de LA CLAU dedicat a Carme Ballester, i otser no en podríem haver escollit un de millor.  

El primer article amb què vaig inaugurar aquest blog està escrit el  3 de gener de 2014, i el vaig titular “A qui em vulgui llegir...” . El segon ja tractava sobre el Vull una resposta, el tercer sobre la poesia i els posteriors sobre Maria Mercè Marçal. Ja és el 10 de gener quan apareix una article sobre la Via Catalana i el 19 del mateix mes un sobre la llengua en un Estat independent.

Crec que aquests primers articles ja marquen la tendència dels temes sobre els quals he anat escrivint durant aquests prop de 5 anys de blog que han produït mil entrades i, a hores d’ara, unes 368.000 visualitzacions:

El procés d’independència (ja sé que a molts no us agrada el terme "procés", però tot, fins que no arriba al final, viu un "procés") i tot el que ha girat al seu entorn. Sobretot, tot el que ha fet referència a l’ANC.

Els programes de televisió, amb el Vull una resposta com el més veterà (setena temporada), LA CLAU de la nostra història (anem per la quarta temporada) i el més novell, Catalunya segle XXI (segona temporada), tots tres encara en antena.

La literatura en general i la poesia en particular.

La llengua i tot l’apassionant i delicat món que l’envolta.

Bàsicament és el que trobareu si algun dia s’animeu a fer un tomb pel blog.

Vaig voler incloure en el blog altres articles que ja havia escrit anteriorment i que podeu trobar a la part de dalt separats per anys. Per a alguns, malauradament, sembla no haver passat el temps i hi podreu trobar, en bona part dels que van del 2006 al 2013, reflexions sobre l’independentisme i sobre la llengua que semblen avançar fets que han succeït després o posar en relleu contradiccions que encara ara mantenim.   

Escriure en aquest blog no té cap mena de pretensió ni literària ni periodística. És, simplement i com apuntava en el primer post del 2014, un petit i modest espai de comunicació personal. Espero que continuï igual i que em senti amb ànims per anar-hi penjant articles.

És així, que avui que ja hem penjat el número mil, em reiteri en el que us comunicava aquell 3  de gener de 2014:

 A qui em vulgui llegir....
Fa temps, molt de temps, que el "bona feina!" va esdevenir el meu company de viatge.
Entenc que tot el que de bo s'ha assolit en aquest planeta, des que el món és món, ha comportat sempre una feina extraordinària. Una feina que, a més, si la fita aconseguida ha estat important, ha hagut de ratllar, per força, l'excel·lència.
Acabem d'engegar un any molt important. El 2014 ha de ser, per a aquest petit país situat en un raconet del món, l'any decisiu, l'any de la nostra llibertat. Som a punt, ben a punt d'assolir allò pel qual van lluitar generacions i generacions d'avantpassats nostres. Som, doncs, les generacions afortunades.
I ho aconseguirem... sens dubte; però no serà sense que primer, abans de res, hàgim fet bé, molt bé la nostra feina.

Endavant i bona feina!

Carme Ballester, compromís, resistència i solitud (DAVANTAL del programa núm. 118 de LA CLAU de la nostra història)

En aquesta nostra societat de caràcter marcadament masclista i patriarcal, massa sovint, els personatges masculins passen per damunt dels femenins i els mantenen semicoberts per una difusa boira. Aquesta boira és la que ha tapat durant molt de temps la figura de Carme Ballester.

Carme Ballester va ser la segona esposa del President Lluís Companys. Una dona avançada al seu temps, que es va separar del seu primer marit, Joan Duran, que militava a  Estat Català-Partit Proletari i que, a través d’ell, La Carme s’interessa i s’endinsa en política entrant a militar al mateix partit. Després de la separació d’en Joan Duran, , va tenir relacions sentimentals amb Miquel Badia, militant en Estat Català, que va ser cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat republicana i un dels organitzadors de la jornada coneguda com els fets del sis d'octubre el 1934. I, finalment, es casà amb Companys, amb qui no compartia idees polítiques, perquè ella era independentista i Companys, un republicà federalista convençut.

Carme Ballester, però, no només fou l’esposa del president Companys. Segurament, la seva vida estigué marcada per aquest fet, però la seva biografia no només estigué vinculada al president de Catalunya. Carme Ballester va ser una dona amb idees polítiques pròpies, activista pels drets de les dones, que participà de la vida política de la República, amb un caràcter fort que li feia dir el que pensava sense tenir en compte la persona ni el context i que la portà a lluitar per allò que creia o per combatre les injustícies.

Va marxar a l'exili l'abril del 1938 i es va retrobar amb Companys el 9 de febrer de 1939 a París. Va veure com la policia militar alemanya el detenia a la casa de La Baule (Bretanya) i el va veure per última vegada a la Kommandatur. Van ser uns segons, els que el president va necessitar per fer-li un gest amb la mà volent dir "Fuig d'aquí!". Es va assabentar per la ràdio de la seva execució, quan encara no havia rebut les cartes que Companys li havia escrit abans de ser afusellat.

Va haver de fer front, pràcticament sola, a la dura vida de l’exili i va morir el 7 de març de 1972 a Boulogne. La seva mort i el seu funeral van passar pràcticament desapercebuts.

Avui, a LA CLAU, parlarem de Carme Ballester 

VÍDEO: l'aigua (Programa núm. 24 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada ETV Llobregat 
 Emès el dilluns 26 de novembre de 2018
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
El passat 15 de setembre, l’àrea de l’Equilibri amb la natura del Congrés Participatiu Catalunya i Futur presentava les seves conclusions de la fase d’experts: Territori, Medi natural, Agricultura i alimentació, Medi marí, Residus, Energia, Mobilitat, i Aigua.

Avui dediquem el programa  a parlar sobre les conclusions que s’hi van presentar del subàmbit Gestió de l’aigua. 
Convidats:
Gabriel Borràs, biòleg, exdirector de planificació de l’aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua. Actualment és el responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya.

Ivan Rodríguez, advocat i doctorand en matèria d'aigua

Maria Casanovas, enginyera aeronàutica

diumenge, 25 de novembre del 2018

Vaig i vinc sota la pluja...Un nou 25 de novembre


Un nou 25 de novembre. I continuem sumant. Ja en són 70 ...i que per molts anys la suma no s'acabi!

Llegeixo algunes "frases" gairebé màgiques per enfocar aquest camí amb dignitat:

No facis de la teva vida un esborrany, potser no tinguis prou temps per passar-lo a net. Elimina, doncs, el "després" i pensa sempre en "l'avui".... Carpe Diem

Que la teva vida tingui un sentit. Fes-o tot amb entusiasme i contagia'l als altres. 

Un és tan vell com se sent. No importa l'edat.

Viu sense ressentiments. El passat, passat està i no es pot canviar.

El millor encara està per començar.

Amarat, doncs, de l'esperit ANC, sempre en positiu, sempre mirant endavant, m'autodedico aquesta bella sextina de Joan Brossa i... a caminar cap a un altre 25 de novembre.


SEXTINA DE LES GOTES I LES PASSES

Vaig i vinc sota la pluja,
igualment fugen matí, tarda i vespre;
tot és ocult en una sola vida,
però la ment madura en cada canvi.
Hi ha foc a la columna de les gotes
i el vent sobre el camí esborra les passes.

Tinc per cert que algunes passes
seran la imatge externa d'una pluja
on cau el naixement de tantes gotes
quan ve la nit després de cada vespre
i el pas a la foscor sembla un sol canvi
que veus dreçar-se autèntic en ta vida.

Caminar tota una vida
et porta a prguntar si quatre passes
et fan el pes. Però no hi ha altre canvi
i veus a trossos sota tanta pluja
els vespres de la vida en un sol vespre
i el sol que es repeteix en mils de gotes.

Som una d'aquestes gotes;
sovint malbaratem actes i vida.
Gira el rellotge i creus que ja algun vespre
hauràs trobat el gràfic d'unes passes,
i plegues el paraigua en plena pluja,
i mirar-te al mirall ja et sembla un canvi.

Poc ens podem moure, en canvi,
sense que un dia clar no caiguin gotes.
Tanquen camí els bergants que donen pluja
i creuen que els diners són mitja vida.
Si no veus horitzons allà on passes,
comprens per què la tarda es torna vespre.

Trist el sol, en fer-se vespre,
banya de plata el firmament a canvi.
La cendra ha de guardar les nostres passes,
perquè el món esdevé un teixit de gotes
on l'una a l'altra es reflecteix en vida,
tot i que els dies cridin temps de pluja.

De pluja en pluja ve que ja és vespre.
Tots en la vida, amics, tendim al canvi
d'un mar de gotes a un fangar de passes.

Joan Brossa

dissabte, 24 de novembre del 2018

L'aigua (DAVANTAL programa núm. 24 de Catalunya segle XXI)

La gestió de l’aigua de les conques exclusivament catalanes realitzada en els darrers anys pel Govern autonòmic ha obert un camí a seguir en la definició de les polítiques hídriques, que han de seguir sent projectades des de la visió de les necessitats i possibilitats del conjunt país. Els episodis viscuts en el passat recent i, sobretot, pensant en el futur immediat posen damunt la taula la necessitat d’intervenir, en pla d’igualtat amb els altres països amb qui es comparteix la conca, en la gestió i els usos del riu Ebre i, en menor grau, de la Garona.

Els assentaments humans, però també la fauna i el mateix territori, per sobreviure necessiten l’aigua dolça que es canalitza de forma natural per mitjà del sistema fluvial, format no només pels rius sinó també pels aqüífers subterranis.

Aquest sistema que, exceptuant la Garona, aboca totes les seves aigües a la Mediterrània té unes característiques molt semblants en tot el territori català. Tots els rius menys l’Ebre així com els seus afluents (el Segre i les Nogueres), neixen en el propi país i, per tant, són de curt trajecte i amb cabdals clarament estacionals.

El dret a l’accés a l’aigua potable i al sanejament no és només un dret humà reconegut per les Nacions Unides des de l’any 2010, sinó una condició necessària en un estat del món occidental al segle XX. També és un dret medi ambiental en el sentit de la sostenibilitat i un dret de ciutadania en el sentit d ́accés. L’aigua ha de ser considerada un bé comú i un recurs limitat i, per tant, sotmès a la regulació de l’ús. 

A Catalunya segle XXI parlem de l’aigua com a dret humà bàsic i de la seva gestió.

dijous, 22 de novembre del 2018

VÍDEO:L'imperi català de Carles V (Programa núm. 117 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 117 de
                                4a temporada                                  
http://etv.alacarta.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/limperi-catala-de-carles-v
         Emès el dimecres 22 de novembre de 2018 per ETV Llobregat

Convidats:
 
Josep Mayolas. investigador de l’Institut Nova Història. Escriptor, guionista i locutor de Ràdio Arenys i publica habitualment en la revista Terra Rubra sobre temes colombins.
Víctor Cucurull assessor històric i president de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 21 de novembre del 2018

Disposats a morir? o... "Dulce decorum est pro patria mori"



Fa poc, vaig llegir l’article de l’Andreu Barnils “Disposats a morir?” i, durant aquests dies m’ha donat voltes pel cap la idea de la mort... de la mort heroica... de la mort pels ideals... de la mort per la pàtria.

Aquesta idea de “morir per la pàtria” és tan antiga com la civilització humana. Abans de la civilització (que no sé ben bé quan va començar... si és que ha començat) l’home era capaç de morir només per procurar-se aliment o per defensar el seu espai vital de subsistència; per poca cosa més. 

La citació més antiga del “morir per la pàtria” segurament prové de l’Antiga Roma, d’un poema escrit per Horaci dedicat a les Guerres Pàrtiques (Tot un seguit de campanyes que van enfrontar els imperis de Partia i de Roma pel control de l’Orient Pròxim). La frase diu aixÍ: Dulce et decorum est pro patria mori que, traduït al català vindria a ser: Dolç i honorable és morir per la pàtria. 

Una altra de les frases més conegudes és la pronunciada per Fidel Castro el 5 de març de 1960: Pàtria o mort! 

L’himne de Cuba també recull una frase similar quan, en la primera estrofa es canta:

Al combate corred bayameses,
que la patria os contempla orgullosa.
No temáis una muerte gloriosa
que morir por la patria ¡es vivir! 

Els espanyols han estat sempre uns “referents” pel que fa al tema de la “muerte por la patria”. Un bon exemple el trobem en l’himne de la Legión (un cuplé cantat per Lola Montes a finals del segle XIX):

Cuando más rudo era el fuego
y la pelea más fiera,
defendiendo su Bandera,
el legionario avanzó.
Y sin temer al empuje
del enemigo exaltado,
supo morir como un bravo
y la enseña rescató.

I què me’n dieu de l’himne de la infanteria espanyola “Ardor guerrero”!:

Nuestro anhelo es tu grandeza
que seas noble y fuerte
y por verte temida y honrada
contentos tus hijos irán a la muerte.
Si al caer en lucha fiera
ven flotar
victoriosa la Bandera
ante esa visión postrera
orgullosos morirán.

I, en aquest afany de col·locar-li una lletra  l’himne espanyol, veieu una mostra d’alguna de les idees que els bullen pel cap:
Para que, un día, nos pueda cubrir,
¡danos, España, el gozo de morir por ti!

I més encara...La religió (ara que critiquem tant els musulmans) ens deixa “perles” com aquesta:
Para un soldado cristiano el morir por la Patria es un acto sublime de caridad. Si mueres por la Patria en gracia de Dios, tendrás gran mérito y poco purgatorio".

També els catalans hem fet servir el lema en més d'una època. La coneguda bandera negra, algunes vegades amb una calavera pintada o amb el conegut lema de "Lliures o morts" i que és molt similar a altres banderes com la de l guerra d'independència grega (llibertat o mort) i la nord-americana (Join or die... Uneix-te o mor).

Disposats a morir, doncs?
Què voleu que us digui… Particularment, i corrent el risc de rebre un bombardeig de la xarxa, us haig de dir que, per bé o per malament, pertanyo a la revolució dels somriures, estimo la paraula i, -ingenu de mi!- crec en el que deia Ramon Llull “la paraula és l’arma més poderosa”. Això de la mort no ho porto gens bé.
Al principi de l’article us parlava de la frase més antiga que exalça i enalteix la mort per la pàtria. Dulce decorum est és també un poema del poeta anglès Wilfred Owen, tot un emblema de l’antibel·licisme.  El final del poema diu així:
Amic meu, no explicaries amb tant d’entusiasme
Als nens que anhelen la glòria
Aquesta vella mentida: Dulce et decorum est
Pro patria mori
Jo, ingenu revolucionari del somriure i amant de la paraula, em quedo amb la versió que en feien els estudiants del segle XIX de la famosa frase d’Horaci: "Dulce et decorum est pro patria mori, sed dulcius pro patria vivere, et dulcissimum pro patria bibere. Ergo, bibamus pro salute patriae" que, traduïda al català, seria, més o menys:
“Dolç i honorable és morir per la pàtria, però encara és molt més dolç viure per ella i, més encara beure per ella. Per tant, brindem a la salut de la nostra pàtria.”
Jo, deixeble de la paraula, estimo també la poesia perquè com deia Montserrat Roig: Necessito cada vegada més aquesta força dels poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules. 

El valor, el so...i la força de les paraules. Per això, jo, que no sóc religiós us deixo amb un poema de Santa Teresa de Calcuta, “Cant a la vida:

La vida és una oportunitat, aprofita-la.
La vida és bellesa, admira-la.
La vida és una benedicció, gaudeix-ne
La vida és un somni, fes-lo realitat.
La vida és un repte, afronta'l.
La vida és un joc, juga'l.
La vida és una cosa preuada, cuida-la.
La vida és una cosa valuosa, conserva-la.
La vida és un misteri, descobreix-lo.
La vida és una promesa, compleix-la.
La vida és dolor, supera’l.
La vida és un himne, canta’l.
La vida és un combat, accepta’l.
La vida és una aventura, arrisca-t’hi.
La vida és una tragèdia, enfronta-t’hi.
La vida és sort, mereix-la.
La vida és vida, defensa-la.  
I, malgrat tot... Independència o mort!... de la pàtria. La lluita continua.