dijous, 28 de maig del 2015

SATIÀGRAHA. Del sànscrit al català (Joan Coromines)

Fa ja unes setmanes es van lliurar els premis Joan Coromines que, des del 2002, atorga la CAL a persones, entitats o empreses que han destacat pel seu compromís en la normalització de la nostra llengua, cultura i nació. 
Aquesta catorzena edició dels premis m'han fet recordar una paraula: SATIÀGRAHA i m'han impulsat a escriure unes ratlles sobre aquest català universal, Joan Coromines i Vigneaux.
Coromines va ser, d’una banda, un extraordinari filòleg i lingüista, un gran intel·lectual que va fer que la nostra llengua, el català, fos l’única del món, l'única, que té dos diccionaris etimològics, un de noms propis i un de noms comuns, complets en tot el seu domini lingüístic, que són l'Onomasticon i l'Etimològic.
D’altra banda, la vida de Coromines és la d’un home de llegenda, la d’un personatge extraordinari. Una combinació sorprenent entre un  científic i un lingüista de primera fila i un patriota, un activista que va participar en el complot de Garraf i en els fets de Prats de Motlló al costat d’en Macià. Que va disparar trets i que va sortir al carrer en l’alçament del 15 d’octubre de 1934.
Coromines era un home de treball il·limitat -Badia i Margarit va dir que, per al mestre, els verbs viure i treballar eren sinònims-. Coromines mateix va donar nom al seu gran projectes científic i intel·lectual: l’Ardida Piràmide. Una obra lingüística que havia d’estar construïda sobre tres pilars monumentals de la llengua catalana, L’Ardida Piràmide es componia del Diccionari Etimològic, l’Onomasticon Catalanoiae i la Gramàtica Històrica. Els dos primers projectes li van ocupar pràcticament  tota la seva vida – de fet, es diu que Coromines va començar a gestar el Diccionari Etimològic el 1922, quan només tenia 17 anys-  aquesta gran dedicació va impedir que pogués acabar d’enllestir la tercera columna del seu gran projecte.  
A la lletra S, Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi d’una vegada de la secular subordinació a què es veu sotmès. 
De ben segur, és el cas més espectacular que puguem trobar en cap diccionari de cap llengua i de cap segle; molt pocs serien capaços de prendre’s una tal llibertat impunement.
La paraula és SATIÀGRAHA i aquesta n’és la definició que fa Coromines:
SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.

dimecres, 27 de maig del 2015

120 programes de Vull una resposta



El 5 de novembre de 2012, ETV Llobregat, emetia el primer programa de Vull una resposta que estava dedicat a les pensions en la Catalunya independent.

Des de llavors fins ara hem emès 120 programes amb els temes i els convidats més diversos. Hem parlat de pensions, del federalisme, d'economia, de la Unió Europea, d'eleccions, de regeneració democràtica, d'immigració, del model sanitari,  de les balances fiscals,d'esport, de recerca i desenvolupament, de totes les campanyes i accions de l'ANC... i de moltes altres qüestions, sempre relacionades amb el procés d'independència.

En el programa han intervingut centenars de convidats: Carme Forcadell, Alfred Bosch, Jordi Turull, Alfons López Tena, Josep Rull, Marta Rovira, Albert Pont, Ernest Maragall, Jaume Bosch, Josep Ginesta, Clara Ponsatí, Miquel Puig, Dolors Feliu, Josep M. Martorell, Jaume López, Joan Amorós, Marc Sallas, Vicenç Navarro, Josep L. Cleries, Eduardo Reyes, Vicent Partal, Toni Albà, el CCN, la Plataforma proseleccions.... i molts més.

Més de 100 hores de tertúlia i debat a l'entorn de temes i qüestions cabdals per al nou país, per al nou Estat.

Vull una resposta s'emet tots els dijous al vespre per ETV Llobregat. Posteriorment el programa s'emet en diferit pels canals associats a la XTDIP. Dels 120 programes emesos fins ara, encara teniu al vostre abast els 109 darrers, a partir del 13 de febrer de 2013. Podeu veure'ls a ETV a la carta. 

El meu agraïment a tots els que cada setmana estan fent possible Vull una resposta. Començant pels convidats, ja que ells són el centre del programa. Però, sobretot a la bona gent voluntària que, amb el seu esforç i qualitat humana i professional han aconseguit i encara aconsegueixen fer realitat setmanalment aquest programa:

Josep Pedrol, a la producció i coordinació
Antoni J. Morell, a la redacció
Núria Orriols, Xènia Serrat i Magda Gregori, a la redacció i presentació

I com no, a tota la gent d'aquesta gran televisió que és ETV Llobregat.

Continuem....



Catalunya en comú?


Després de la ressaca de les eleccions municipals, alguns ja els sembla albirar el camí que els pot permetre guanyar la Generalitat i el poder polític a Catalunya.

Sembla ser que en el si d'algunes formacions com Podemos, ICV, Procés Constituent (Teresa Forcades ja es postula per encapçalar la candidatura) i altres sectors afins, ja se'ls posen els ulls com a taronges quan pensen en la marca "Catalunya en comú".

Hi ha molt a dir sobre el tema. Segurament, un dels errors principals que poden cometre és pensar que "l'invent" barceloní els pot funcionar de la mateixa manera a tot el país. Un país que, s'ha tornat a demostrar, és divers i plural, però on el procés d'independència continua ben viu. Sempre és bo i convenient recordar la frase del filòsof Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

La marca "Catalunya en comú" no em preocupa en excés. Crec que d'aquí al 27-S encara han de passar moltes coses al país, i espero que la majoria siguin bones. El que si de veritat em neguiteja és l'estratègia que faran servir, l'actuació d'ara endavant, el què faran les forces partidàries de la independència per contrarestar qualsevol maniobra política, interior o exterior, i guanyar de manera clara i inqüestionable les eleccions del 27-S.

Em preocupa només el que serem capaços de fer nosaltres. Un nosaltres ampli que inclou la societat civil, les forces polítiques i les institucions.

En l'editorial d'avui, Vicent Partal es mostra pessimista (o realista?) a l'entorn del tema i ens diu que no hi ha res a fer, que el partidisme està instal·lat en els partits, que això no canviarà, sinó que augmentarà de cara al 27-S i que negar-ho és negar la realitat. I sentencia: "Eixe és el terreny de joc i no voler-ho veure o dir que no volem que passe, amb un voluntarisme càndid, no ho evitarà." 

Digueu-me, doncs, càndid, però sóc dels que creu que si arribem a les portes de l'11-S, inici de la campanya electoral, amb aquest partidisme estèril, les eleccions del 27-S no serviran per l'objectiu que tots nosaltres ens hem fixat i que no és altre que el de la independència.

Per tant, personalment i des del meu voluntarisme càndid faré tot el possible perquè això no passi. Des d'ara mateix ens hem de posar a bastir una unitat d'acció sense fissures amb el convenciment que no hi ha un altre camí possible si és que realment volem un nou Estat independent que ens permeti construir un nou país.



dimarts, 26 de maig del 2015

Nosaltres estem preparats... i vosaltres?


Article publicat a Tribuna.cat 

Malgrat que el camí a recórrer encara és molt, crec que ens hem de felicitar pels resultats obtinguts en les municipals d'ahir. Amb petites llacunes (o grans, depenent de com t'ho miris) l'independentisme surt reforçat de les eleccions.
Algunes xifres...
Any 2011. Sumant els vots de CiU, ERC, CUP i SI, l'independentisme sumava 1.128.999 vots. Any 2015. Sumant els vots de les mateixes forces hem arribat a 1.401.303 vots.
Anys 2011. Els vots de els candidatures PSC, PP, C'S van sumar 1.115.319 vots. Anys 2015. Els vots aconseguits per les mateixes forces sumen 992.439.
En números rodons, l'independentisme guanya 272.304 vots. L'unionisme (incloent-hi PSC que no ho és del tot) ha perdut 122.880 vots.
Mirem el nombre de regidors obtinguts... 2011. Els partits independentistes van obtenir un total de 5332 regidors mentre que el 2015 n'han obtingut 6.090. Una diferència en positiu de 758 regidors més.
Els partits unionistes el 2011 van obtenir 2.543 regidors. Enguany 1.670. La diferència en negatiu és de 873 regidors menys.
Els partits unionistes el 2011 van obtenir 2.543 regidors. Enguany 1.670. La diferència en negatiu és de 873 regidors menys.
L'independentisme ha obtingut el  45% dels vots i el 64% dels regidors. L'unionisme el 31% dels vots i un 17% dels regidors.

Molt important ,també, com els resultats es traslladen a les diputacions provincials. El bloc independentista guanya a l'unionista en les quatre diputacions: 

Barcelona, 27 a 16. Girona, 23 a 3. Lleida, 18 a 6 i Tarragona, 19 a 8.

Avui mateix comença la campanya que ens ha de permetre guanyar les plebiscitàries del 27-S. El primer que cal demanar als partits és que siguin fidels als compromisos que durant aquests dies han signat dins de la campanya Ajuntaments per la independència. És el moment de demostrar que, més enllà de partidismes estèrils, hi ha un compromís real amb el procés i amb el país.
A partir d'avui mateix caldria aparcar els interessos de partit i treballar per aconseguir la unitat d'acció necessària, la unitat d'acció imprescindible de cara al 27-S. Caldria recordar que les properes eleccions les volem i han de ser plebiscitàries. L'important del 27-S no és quin partit sortirà guanyador, sinó si l'independentisme aconseguirà una majoria social inqüestionable que ens permeti encarar el procés constituent que ens ha de dur a la proclamació de la nova República catalana independent.
No caiguem en temptacions fàcils i, davant la lectura d'algunes resultats, tornem a dividir el país en l'eix dreta-esquerra. És cert que, per primera vegada a Catalunya, els vots de l'esquerra independentista (ERC + CUP) superen els de CiU, 730.462 per als dos primers i 667.568 per a CiU.
Uns i altres han de superar diferències i pensar única i exclusivament en l'objectiu comú. Serà complicat per a tots, però queden només 125 dies per al 27-S i no podem perdre el temps en discussions i debats estèrils. Només hi ha una possibilitat real de canvi, d'un canvi autènticament revolucionari que és la porta d'entrada a més canvis. La millora social i democràtica passa indiscutiblement per la independència i per l'obertura d'un nou procés constituent.
Si no som capaços de treballar junts, d'oblidar ni que sigui per uns mesos les diferències ideològiques i els greuges particulars, si no podem assolir una ferma unitat d'acció de cara a l'objectiu comú, potser haurem de reconèixer que encara no estem preparats per la independència.
La societat civil hem demostrat pel dret i pel revés que sí que estem preparats per a la independència.
Nosaltres, doncs, n’estem, de preparats.... i vosaltres?

dijous, 21 de maig del 2015

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal. 6)



Les Flors del Mal contenen 4 poemes sota el títol d’Spleen [1]. Un sentiment –l’spleen- que s’escampa, però, per tota la seva obra (només cal recordar Els petits poemes en prosa que van aparèixer sota el títol Le Spleen de Paris). Les seves idees, les seves reflexions sobre l’existència li comportaran també el sofriment i una nostàlgia intensa.

Baudelaire, com hem comentat abans, experimenta una sensibilitat que és dual. Sovint, sembla aparellar –contradictòriament- sentiments i sensacions oposades: 

Tout enfant , j'ai senti dans mon coeur deux sentiments contradictoires , l'horreur de la vie et l’extase de la vie. (Mon coeur mis à un, I,8).[2]

Il y a dans tout homme, à tout heure deux postulations simultanées, l'une vers Dieu, l'autre vers Satan."(Mon coeur mis à nu, IV,112).[3]

Horror i èxtasi, dolor i plaer també presents en la seva recerca de la Bellesa. Un dolor, un patiment que, malgrat semblar depressius, són –contradictòriament- estimulants.

L’énergie dans la volupté crée un malaise et une soffrance positives. Mes nerfs trop tendus ne donnent plus que des vibrations criardes et douloureuses.[4] (Le confiteor de l’artiste dels Petits poemes en prosa).

L’univers simbòlic i l’spleen formen un conjunt harmònic en els seus poemes. Els poemes, plens de correspondències i de sensibilitats, se submergeixen en aquest sentiment de fort regust amarg que és l’spleen .

El poema Spleen [5] n’és un bon exemple. A través de la imatge del mal temps, el poeta expressa allò que l’afecta moralment i psicològica. Assistim al quadre d’una depressió (sur l’esprit gémissant –V. 2-) inserit en un clima inquietant i angoixant (Il nous verse un jour noir plus triste que les nuits –V.4-). El poeta, l’anima del poeta (des esprits errants –V.15-) viu en una presó exterior, els barrots de la qual estan simbolitzats per la pluja (Quand la pluie étalant ses immenses traînées/d’une vaste prison imite les barreaux –V-9,10-). Una presó que esdevé, en darrer terme i a causa dels remordiments, les preocupacions i les angoixes (d’infâmes araignées –V.11-) una presó interior. En el quartet final, l’esperit cedeix finalment davant el pas inexorable de la mort. És també l’expressió de la derrota, simbolitzada en un comboi funerari interminable.

Tot en el poema reflecteix l’ànima del poeta, les seves sensacions i sentiments. En el segon quartet, les sonoritats dominants (nasals, sibilants) ajuden a expressar els sentiments de l’esprit gémissant. En el vers 6, l’Esperança és personificada per convertir-la en un ésser indigne. En els versos 13 al 16, hi ha tot un seguit de vocabulari que ens condueix a al·lucinacions sonores violentes i, en els quatre versos finals, les al·lucinacions esdevenen visuals.


[1] Poemes LXXV al LXXVIII.
[2] Reflexions anotades per Baudelaire des del 1859 fins a la seva mort.
[3] Íd.
[4] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
[5] Spleen. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

Unitat d'acció (també a Esplugues de Llobregat)


Ahir dimecres, a Esplugues de Llobregat, comarca del Baix Llobregat vam poder oferir una imatge del que ha de ser el principi de la unitat d'acció de cara a les eleccions plebiscitàries del 27-S.

És una imatge que durant aquests darrers dies s'ha anat reproduint al llarg de la geografia catalana del Principat. Candidatures polítiques diverses aparquen per uns moments les seves diferències ideològiques, les seves diferents visions del futur polític i social de com ha de ser aquest país nou que volem construir i han unit intencions i esforços en pro de l'objectiu comú: la independència de Catalunya.

Em sento orgullós del meu petit país (Esplugues) i del conjunt de petits països que conformem aquest territori que en diem Catalunya. Ahir, com a tants altres indrets del país, les candidatures a l'Ajuntament d'Esplugues de Convergència i Unió, de Capgirem Esplugues (CUP), d'Esquerra Republicana de Catalunya i d'Iniciativa per Catalunya Verds, signaven el document de compromís de la campanya de l'ANC "Ajuntaments per la independència".

La fotografia que encapçala aquest escrit ho diu pràcticament tot. Aquest és el camí, l'únic camí, el de la unitat d'acció.

És imprescindible que arribem a les portes del 27-S amb una clara i inqüestionable unitat d'acció dels partits que volen la nova república catalana independent. El primer pas l'hem començat a donar en aquestes eleccions municipals. Estem segurs que el 25 de maig el mapa municipal de Catalunya presentarà una gran majoria d'ajuntaments independentistes. Sabrem, amb tota la seguretat que ens conferiran els resultats electorals que, quan arribi el moment de la veritat, el Govern i el Parlament podran comptar amb el suport incondicional de la gran majoria de municipis i d'institucions locals del país.

Les eleccions municipals han estat el primer pas per configurar una gran unitat d'acció que ens ha de permetre guanyar de manera rotunda i inqüestionable les eleccions del 27-S.

dijous, 14 de maig del 2015

L'hora del relleu: punt i seguit


Fa una mica més de 5 anys, vaig iniciar aquest gran viatge que ha representat per a mi el treball dins de l’ANC. Des de llavors han passat moltes coses, tant a l’Assemblea com al país. La immensa majoria han estat bones, extraordinàries i només n’hi ha hagut algunes de les quals prefereixo no parlar-ne... o potser algun dia... més endavant, si cal, quan ja siguem independents.

A principis de 2010 em vaig incorporar a una organització, recentment creada, que s’anomenava Moviment per la Independència. Aquesta organització pretenia constituir una nova entitat assembleària que tindria com a únic objectiu aconseguir per a Catalunya un Estat independent. Vam ser dues-centes persones les que, l’abril de 2011, subscrivíem aquella crida a la Conferència Nacional per l’Estat popi, d’on naixeria, l’any 2012, l’ANC.

He estat coordinador del Consell Permanent del 2011 al 2012 i membre dels tres darrers secretariats nacionals, de març del 2012 fins a l’actualitat. L’abril de 2013 vaig tenir el gran honor de ser escollit vicepresident, càrrec que he intentat portar amb tot la dignitat de què he estat capaç, durant més de 2 anys i fins ara.

Des d’aquell 2010,  i durant aquests més de cinc anys, he compartit amb tots els companys i companyes, i amb tots vosaltres, moments importantíssims, moments decisius. He compartit hores i hores de feina, reunions, debats, discussions... Hem viscut junts grans alegries, extraordinàries emocions, moments únics. També incerteses, dubtes, moments en què la responsabilitat ens pesava damunt les espatlles.

La feina, les alegries, les emocions, les discussions, les incerteses, els dubtes i la responsabilitat ens han unit. Ens han unit, malgrat tot. Malgrat les diferències de criteri o d’estratègia. Malgrat les divergències, que n’hi ha hagut. Malgrat les diferents maneres de treballar i també de veure quin havia de ser, quin ha de ser el paper de l’ANC dins d’aquest procés d’independència.

És cert que he tingut més afinitat amb uns que amb altres... Crec que és normal i que a tothom li ha passat el mateix. Ara bé, al cap i a la fi tots hem treballat compartint un element comú importantíssim i que crec que hem intentat posar per damunt de tot: la independència de Catalunya. 


Un dia em van preguntar què destacaria de tots aquests anys viscuts a i amb l’ANC. Pel cap et passen mil moments diferents: els inicis, al 2010, quan no érem més de 200 persones; la Conferència Nacional per l’Estat propi del 2011; el Sant Jordi de 2012, en què vaig tenir l’honor de presidir la Mesa; la Marxa cap a la Independència; la Via Catalana del 2013; la V baixa... El treball a Comunicació i relacions internes o a la Comissió d’Incidència Política; la Taula de Forces Polítiques i Socials per a l’Estat propi; la campanya Ara és l’Hora; el 9 de novembre.... I encara en sortirien moltes més...

No tinc cap dubte, però, a l’hora de destacar quina ha estat la millor experiència durant aquests anys: la gent, conèixer i compartir tantes hores amb gent d’arreu del país i també de fora de Catalunya.

He tingut l’immens plaer de conèixer molts de vosaltres personalment i, gairebé a tothom, a través del correu de comunicació interna. Una eina extraordinària que, més enllà de si he sabut usar-la de la manera més adequada per a vosaltres, ha significat poder compartir algunes de les vostres inquietuds, molts del vostres dubtes i, també, de les vostres queixes, cal dir que, la majoria, del tot justificades.

Segurament serà el que enyoraré més d’aquests anys a l’Assemblea: recórrer el país, parlar amb la gent, parlar amb tots vosaltres.


Segurament aquests darrers anys han estat dels millors anys de la meva vida. Sempre recordaré aquella trucada de telèfon a principis de 2010 que va significar l’inici de tot.

El meu agraïment a tots els que , en un moment o altre, hem coincidit en aquest camí cap a la independència. El meu agraïment i reconeixement als diferents companys i companyes que durant aquests anys hem compartir les tasques al Secretariat Nacional i al Comitè Permanent.

I, especialment i per damunt de tots, gràcies a vosaltres, a la gent de les AT, de les AS i de les AE i a tots els associats i simpatitzants d’aquesta gran organització que és l’Assemblea. El meu més profund agraïment i reconeixement. Sou vosaltres els que heu fet possible allò que semblava impossible!

I no voldria acabar sense un record profund i emocionat per a tots aquells companys i companyes que, durant aquests anys, ens han deixat i que voldria personalitzar en els noms dels amics Jordi Cortada, Santi Pons i Lluis Ballús. Sempre estaran presents en el meu record.  

Ha estat un autèntic honor.

Una abraçada molt gran a tots i a totes i, ja ho sabeu...

Endavant i bona feina!

dilluns, 4 de maig del 2015

Som inútils, nuls, idiotes, patètics, covards i subnormals?



Per si algú encara no entenia la frase d'en Partal: "Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre", feu un cop d'ull a "l'article" publicat en el blog de Ricard Biel i que titula "La inutilitat de l'ANC i altres nul·litats"

No m'entretindré gaire a comentar-lo, no crec que valgui la pena. Tampoc voldria donar-li massa publicitat i difusió i, en tot cas, vosaltres ja n'extreureu les pròpies conclusions. 

Cal dir que aquest article no és una flor d'estiu. L'autor ja ens havia obsequiat amb altres exquisideses com la titulada "Camp nou, concert per la idiotesa" (juny de 2013) . També forma part d'aquest ram de títols i continguts l'anomenat "Patètica reacció catalana davant la llei Wert" (desembre de 2012). I altres...En tots ells podreu observar el seu estil literari i la seva riquesa lèxica.

En tots els articles es respira una possessió de la veritat absoluta i un menyspreu, també radical i absolut, contra tot el que ha fet aquest país en els darrers anys. No us penseu que el seu menyspreu es limita a l'Assemblea, ni molt menys, el fa extensiu a tots els catalans i catalanes que han caigut en la inutilitat, la nul·litat, la idiotesa o les patètiques reaccions.

Personalment no estic en possessió de cap veritat, i molt menys de l'absoluta. Visc en l'independentisme des d'abans que nasqués en Ricard Biel. He format part d'aquest independentisme dels anys 70 que, sovint, he reivindicat i al qual crec que no se li ha fet el reconeixement que es mereix. Ara bé, ningú, absolutament ningú (això creia jo, ingenu de mi!), pot negar l'avenç del procés d'independència durant aquests darrers anys.

I això ha estat gràcies a la força de la gent. A aquesta gent que en Biel s'atreveix a anomenar  "catalanets que fan un espectacle patèticament grotesc..." o  "el catalanet mitjà, covard i poqueta cosa com és, que s'indigna i es manifesta amb estelades i pancartes, però que no actua en conseqüència..." o "la lamentable pobresa d'esperit del catalanet mitjà s’està demostrant un cop més..." o, més fort encara: "El nivell de subnormalitat del poble català no deixa de sorprendre’m..."

I que, com som tan inútils, nuls, idiotes, patètics, covards i subnormals, el 3014 encara continuarem parlant d'independència.

Per a mi, que no estic en possessió de cap veritat, aquests tipus d'opinions són les que fan vàlida la frase d'en Partal:

"Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre"

dissabte, 2 de maig del 2015

Les eleccions al Secretariat Nacional ANC



Programa de VULL UNA RESPOSTA emès el dijous 30 d'abril de 2015

Presenta: Magda Gregori

Convidats:

Lígia Espejo, Assemblea Territorial de Sant Just Desvern

Ignasi Faura, Secretariat Nacional ANC

Jordi Vilarasau, Secretariat Nacional ANC

Jaume Marfany, Vicepresident ANC


"Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre"



Hi ha una frase d’en Vicent Partal que considero clau i que sovint m’esforço a recordar: 

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

M’ha vingut de nou al cap en llegir el titular d’avui de LaVanguardia en que, segons la seva enquesta, el no a la independència guanya en 4 punts als partidaris del si.

No és només aquesta la “perla” de l’enquesta. N’hi una altra que també vol incidir en la societat catalana, particularment en la partidària de la independència, per tal de començar a condicionar-la de cara al futur. L’enquesta ens diu que hi ha una majoria de ciutadans, un 43%, que reclama que, per tirar endavant amb el procés de secessió d’Espanya, sigui necessària una majoria de dos terços del parlament. És a dir, necessitaríem obtenir un mínim de 90 escons perquè el procés de transició cap a la República catalana independent pogués tirar endavant.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si comencem a donar crèdit a rumors, globus sonda, declaracions, notícies i enquestes.

Sobre les enquestes, no us perdeu l'article d'en Pere Cardús Deu consells per a no caure en el parany de les enquestes.

Podem perdre si abandonem els dos grans valors de què disposem i que ens han fet arribar fins aquí: la il·lusió i el convenciment. La il·lusió en un la construcció d’un nou país que només és possible a través de la independència. El convenciment que, no només podem guanyar i guanyarem, sinó que estem fent el que cal per aconseguir-ho.

Aquests dos grans valors, la il·lusió i el convenciment, són els que ens confereixen la força i el coratge per continuar ferms en el procés, per ser capaços de resistir tot el que ens pugui caure al damunt i per avançar sense treva cap a l’objectiu final.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si deixem el procés únicament a mans dels partits polítics. Si caiem en el parany del partidisme. Si deixem que els partits, sigui el que sigui, ens facin caure un dia sí i un altre també en la discussió i en la polèmica partidista i comencem a atorgar, a un o a un altre, distincions de més bo o més dolent, de més independentista o menys, de molta o poca honradesa.

Podem perdre si no reconduïm la situació actual. Si no som capaços d’arribar a les portes del 27-S amb una unitat d’acció, partits, societat civil i institucions, que sigui visible i inqüestionable. Una unitat d’acció que ens permeti votar el 27-S amb la seguretat que el nostre vot servirà perquè guanyi l’independentisme i que els resultats que obtingui siguin del tot clars i inqüestionables.

Estic convençut que el 27-S guanyarem. Guanyarem perquè farem omís dels cants de sirena que ens arriben i ens arribaran en formes multidiversificades. Guanyarem perquè sabrem mantenir els valors de la il·lusió i el convenciment que ens conferiran la força i el coratge necessaris. Guanyarem perquè treballarem per aconseguir la millor arma de que podem disposar: la unitat d’acció. Guanyarem perquè farem l’impossible per aconseguir la més gran majoria independentista en les eleccions del 27-S; sabedors, però, que només necessitem tenir la majoria al Parlament per poder iniciar el procés de transició cap a la independència.

I guanyarem perquè procurarem tenir sempre present la frase d’en Partal:

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”