Es fa difícil escollir un poema d’entre els quinze que componen el poemari Terra de Mai. Personalment, m’inclino per Sextina dels sis sentits per dos motius principals: el primer, pel significat que pren l’exploració del cos de l’amant i el segon, per l’ús meravellós que la poeta fa de la sinestèsia.
La sinestèsia, anant més enllà de la definició de diccionari, caldria entendre-la com el resultatd’un univers simbòlic interrelacionat. El món no es compon de coses o objectes individuals, de formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor-tacte-gust. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la imaginació pot desvelar. Només l’esperit ultrasensible podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.
Sextina dels sis sentits recull l’exploració del cos de l’amant, el joc i el rejoc de tots els sentits, el desig i el plaer, el coneixement d’aquest microcosmos independent. Marçal fa servir el llenguatge per expressar el que és indicible mitjançant la sinestèsia, que és resultat de la percepció dilatada d’un cos de dona, d’un cos lesbià. La poeta construeix un nou cos lèsbic en el qual es veu reflectida i que li permet assumir una identitat plena.
El cos femení és un dels elements claus de la lírica marçaliana. La riquesa del cos femení que aporta noves imatges referents a un món íntim, silenciat, mancat de paraules i de conceptes. Eleva a nivell líric, amb la creació de noves metàfores, les relacions sexuals vistes des d’uns ulls de dona, en particular les lèsbiques.
En aquest poema fa servir la sinestèsia en el seu màxima exponent, relacionada amb tots els sentits que es conjuguen per resumir la imatge del cos de l’estimada. Estableix una relació eròtica completa tot desenvolupant al màxim el conjunt dels distints sentits corporals. La cohesió entre tots ells en crea un de nou, el sisè sentit, que li permet al jo líric aferrar-se al cos de l’amant, perquè és en ella que es reflecteix la seva pròpia identitat.
Diré besllums de l’olor de la poma,
la trena dels colors a la geniva,
el deliri dels dits llepant la molsa,
la música dels ulls, com un carboncle,
el cor del sexe, obert a la mirada:
tu, que ets avui el meu sisè sentit.
Tots els sentits avui tenen sentit
en tu i en mi i en la pell de la poma,
que encetem amb saliva a la mirada,
que falirem amb orelles i geniva.
Àvid d’avencs, l’amor és un carboncle
vibrant sota els dits tebis de la molsa.
Daus de mirall multipliquen la molsa
al jardí extrem on res no va en sentit
contrari, i in amb força de carboncle
trimfa la veu vella de la poma,
i la serp del desig, a la geniva,
exalta els ulls, l’olfacte i la mirada.
Tempto, amb la serp, els calls de la mirada
i enlairo les banderes de la molsa.
Reptant, pel nus dels vents i la geniva,
dins de tu trobo i sento el meu sentit.
Tot astre roda a l’encalç de la poma
que pren l’atzar amb flama de carboncle.
Carboncle als cims, i, al fons del pou, carboncle,
quan véns, amb dents i llengua a la mirada,
i culls tot el plaer, com una poma
assaonada. Sents? Sobre la molsa
la mort sols és un nom sense sentit
quan m’escoltes l’olor amb la geniva.
I la nit se’ns desferma a la geniva,
als ulls, al sexe, amb creixent de carboncle.
Els llavis toquen besos de mirada
que es fon i, ardent, l’orella no ha sentit
res que no sigui verd sabor de molsa
i palpa el goig que batega a la poma…
Quan dic la poma ullpresa a la geniva,
tacte de molsa i flaire de carboncle,
amb la mirada xuclo el teu sentit.
tacte de molsa i flaire de carboncle,
amb la mirada xuclo el teu sentit.
