dilluns, 31 de desembre del 2018

Inventar núvols de foc, desviar rius... Entrant al 2019.

Escric el darrer post del 2018. Un poema de Joan Vinyoli, Primer d'any. 

Amb el desig i l'esperança que junts, si realment ho volem, serem capaços d'inventar núvols de foc,  desviar rius, abaixar muntanyes i aturar el mar.

Per un 2019 amarat de llibertat!


He sortit aviat a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
Aquest és el primer
dia de l’any:
et donaré dos llibres
que t’he comprat.
En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

divendres, 28 de desembre del 2018

La Pau i la Treva de Déu (1. La nova societat: els oratores, els bellatores i els laboratores)


Per entendre què va ser i què va significar en l'època medieval La pau i la treva de Déu, em basaré en dos documents eclesiàstics de gran importància en el desenvolupament i en la consolidació de les estructures de la societat feudal del segle XI.
El primer text en ordre cronològic[1] respon al jurament que feien els cavallers damunt de relíquies sagrades i, mitjançant el qual, es comprometien a contenir la seva agressivitat i a respectar la pau dins dels límits i condicions establerts en el jurament.
El segon text [2] ens presenta tres cànons referents a la institució de la Treva de Déu, a través de la qual es torna a instituir la Pau de Déu i on es redacten, de manera sistematitzada, les diferents obligacions i deures que comporta l’observança d’aquesta llei eclesiàstica.
Ambdós textos s’emmarquen en un període turbulent, on imperava un clima de violència generalitzada que s’havia instaurat en la major part de la societat i que indicava el naixement d’un nou ordre: el feudalisme.[3] Els documents, malgrat que es tracta de disposicions eclesiàstiques, superen amb escreix l’àmbit eminentment religiós i s’endinsen de manera clara en altres aspectes i condicionants, tant socials com polítics.
El segle XI viu el naixement d’una nova societat que modifica totalment les estructures socials, econòmiques, polítiques i també culturals imperants fins aquell moment. L’antic poder establert desapareix i se’n crea un de nou que inicia el domini dels camperols i estableix la senyoria feudal, que esdevindrà el centre de les noves relacions de producció. Aquest és un canvi fonamental dins de les relacions de poder establertes, ja que genera unes noves formes d’explotació econòmica i una nova manera de relacionar-se entre els homes que componen els nous estaments socials, econòmics i polítics.
L’aparició d’aquesta nova forma de relació entre els que dominaven, senyors i vassalls, i els que eren dominats, els camperols, implica alhora una modificació dels esquemes mentals i de l’escala de valors existent fins llavors. La nova societat s’estableix i es divideix en base a les diferents funcions socials i maneres de viure: els oratores, els bellatores i els laboratores.
La nova societat dels tres ordres (els que resen, els que lluiten i els que treballen) respon a la denominada ideologia de les tres funcions que podem trobar reflectida en alguns textos, també d’origen eclesiàstic. El més famós, sens dubte, és el poema compost pel bisbe Adalbéron de Laon (947-1030) i dedicat al rei Robert el Piadós. El bisbe presenta la societat terrenal com un reflex de l’ordre imperant al regne de Déu. De la mateixa manera que la Santa Trinitat[4], el món terrenal s’estructura de manera que en una sola entitat existeixen simultàniament tres formes distintes. Tots els cristians són un sol element i esdevenen un sol poble que es divideix, però, en tres categories. Segons Adalbéron, entre aquests tres grups existeixen relacions de subordinació i, alhora, llaços de solidaritat. Els oratores, els clergues, són al capdamunt perquè exerceixen la funció més noble: fer d’intermediaris entre Déu i els homes. Després, vindrien els bellatores, els senyors que fan la guerra, que exerceixen el poder i la justícia i, finalment, hi hauria els laboratores, la massa dels serfs, que està sotmesa a les anteriors i el paper de la qual és assegurar la vida material de tota la col·lectivitat. Cada categoria, però, té i exerceix una funció indispensable i cap d’elles pots subsistir sense les altres.[5] 


[1] PFISTER, Ch., Etudes sur le règne de Robert le Pieux, Paris : 1885, pp. LX-LXI; a Georges DUBY, L’an mil, Éditions Julliard, 1967, págs. 189-190.
[2] RIU, M. (coord,), Textos comentados de época medieval, (siglos V al XII), Barcelona : Editorial Teide, 1975, pàg. 717-18
[3] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 76.
[4] Doctrina que estableix que Déu és una sola entitat que existeix simultàniament en tres persones distintes: Déu Pare, el Fill (Jesucrist) i l'Esperit Sant
[5] POLY, Jean-Pierre; VAUCHEZ, André; FOSSIER, Robert; El despertar de Europa (950-1250). Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 75.

dissabte, 22 de desembre del 2018

21-D 2018. "Que aquest tothom que som, es mantinga..."


Més d’una vegada ja he dit que sovint escric perquè m’ajuda a reflexionar i a ordenar idees. Avui també ho faig, en fred, després de la jornada d’ahir.

Ahir mateix, vaig llegir un article de l’estimat company Gerard Sesé, titulat 21-D. Sort del CDR, en el qual es dedica a enaltir els CDR i empetiteix les accions dels que ell –i molts altres- anomena “del lliri a la mà”. Qualificatiu que, com molts ja sabeu, té molts sinònims: “tietes”, “processistes” “cagadubtes”, per referir-me als més suaus i delicats. Aquesta vegada, Gerard, només estic d'acord quan escrius que "Els Comitès de Defensa de la República no són violents, són combatius i contundents..." No puc compartir, però, la resta del contingut de l'article. 

També he pogut seguir una mica la xarxa. Serveixi com a exemple alguns dels comentaris al twit de l’ANC convocant a l’acte d’avui al Fòrum... Sóc conscient que els missatges de twitter són el que són i que en cap cas expressen el sentiment majoritari de la gent. És cert que l’acció d’ahir de l’Assemblea no s’entenia gaire i que, tal com es preveia, va tenir molt poca incidència. Ara bé, ja sabeu que sóc i seré Assemblea i crec que l’organització que més ha fet per l’augment de l’independentisme, que ha comptat i compta amb persones extraordinàries que han dedicat i dediquen hores i hores, dies, mesos i anys a treballar per la independència, no es mereixen segons quins comentaris. (Els reprodueixo tal com estaven escrits).

“Lo que sabeu es que aviat anireu sols a vendre lliris, primàries i a fer aplecs a lledoners”

“Poseu paradeta de lliris???”

“Després del ridícul d’ahir em dono de baixa, ni sabeu on anem, ni voleu arribar-hi farsants!!!”

“Contents amb la desmobilització uq evau provocar? Vergonya us tindria que donar.”

“Clar que ho sabem, aneu a la merda.”

Em sap greu i em rebel·lo contra aquesta mena de divisió entre independentistes “de pedra picada” i independentistes “processistes”. Entre “patriotes” i “traïdors”. Entre “lluitadors” i “porucs”... No m’agrada gens perquè, i reprodueixo un text que ja vaig escriure fa molt de temps:

[...] el principal, són les reaccions personals que es produeixen dins de l’independentisme. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en boca d’independentistes contra independentistes.”
I, com si no aprenguéssim dels errors, hi tornem...

Com passa sovint, quan llegeixo en Vicent Partal acostumo a pensar “això és el que jo voldria haver escrit”. Una vegada més, coincideixo plenament amb la seva editorial d’avui : “Una lliçó enorme i una feblesa que em preocupa.” Si encara no l'heu llegit, no us el perdeu.

Però tots hem de tenir clar que la condició única i prèvia perquè qualsevol cosa acabe passant, perquè la República es faça efectiva, és que aquest tothom que som, tan imbatible, es mantinga. I que no es deixe endur pel pessimisme que ens volen inocular. I això inclou assaborir i reconèixer les victòries parcials i els passos endavant, sense pensar-se que són cap renúncia a res.
Ahir va ser una gran victòria –parcial-. Va ser gràcies als CDR, sí, però també gràcies a l’ANC, a Òmnium, a la Intersindical... Gràcies a tota la gent que va sortir al carrer, als encaputxats, als que duien llaços i bufandes grogues, als que van saber aturar accions que no ens afavorien...  

Gràcies a “aquest tothom que som”.

divendres, 21 de desembre del 2018

VÍDEO: 21-D. LA MIRA. Reunió Sánchez-Torra. Vaga de fam (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 20 de desembre de 2018
Jornada del 21-D. Magazin LA MIRA. Reunió Sánchez-Torra. Vaga de fam

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Magda Gregori, redactora en cap de LA MIRA
Núria Vilajeliu, organitzadora d'actes
Maria Vidal, politòloga
Marina Almansa, periodista


Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull han deixat avui la vaga de fam després de gairebé tres setmanes de protesta. Constaten que la seva acció ha aconseguit el seu objectiu: que el Tribunal Constitucional comencés a resoldre els recursos que tenia aturats. 

Demà és 21 de desembre. Barcelona i el país sencer es prepara per la gran mobilització ciutadana de protesta contra la reunió del consell de ministres que es farà a la ciutat. 21 de desembre. Un any just de les eleccions del 21-D, les eleccions del 155. Les eleccions que van confirmar, una vegada més, la majoria independentista al Parlament de Catalunya.

Els partits unionistes i els mitjans espanyols, repetint-se una i altra vegada en el seu relat de la violència a Catalunya, han pronosticat per demà una greu jornada de violència. Inès Arrimadas ja ha anunciat sense saber què passarà demà, una querella contre el president Torra. I Casado, president del PP, ha pronunciat una de les frases més lamentables i indignants de la setmana. Ha dit: “Torra quiere un derramamiento de sangre y una guerra civil”.

Sembla, però, que tant el president Sánchez com el president Torra han fet cas a les paraules de Jordi Sánchez que, des de la presó, ha dit que el “diàleg sempre és necessari i imprescindible.” Encara que se n’esperen pocs resultats, a hores d’ara els dos mandataris estan reunits al Palau de Pedralbes. Pensant, segurament que, com diu Jordi Sánchez: “El no diàleg és la victòria del populisme, d'aquells qui creuen que des de la política no és possible trobar solució als problemes que avui ens paralitzen. Per això Ciutadans, Vox i el PP volen evitar i criticaran l'encontre entre l'executiu català i l'espanyol.”

Avui, però, també coneixerem  LA MIRA, un magazín digital molt jove que ens diu “que mira, que explica històries de no-actualitat que passen al voltant nostre, però que no veiem.” 

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

dijous, 20 de desembre del 2018

VÍDEO: Octubre al carrer (Programa núm. 121 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 121 de
4a temporada
Emès el dimecres 19 de desembre de 2018

Convidats

Dolors Feliu, llicenciada en Dret, postgrau en Hisenda Autonòmica i Local i Màster en Dret Autonòmic per la UAB. Ha estat advocada de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional i va participar en la defensa de l’Estatut d’Autonomia de 2006.

Membre del Col•lectiu Praga de juristes. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 19 de desembre del 2018

Per un 2019 amarat de llibertat


És Nadal i pensaré en tu,
que et trobo a les escales de matí,
que prenem el cafè en el mateix bar,
que convivim i no ens sabem el nom.

És Nadal i pensaré en tu,
que de fa temps et dec una trucada,
que vam ser amics qui sap quants anys enrere,
que t’enyoro i enyoro que m’enyoris

És Nadal i pensaré en tu,
que ets aquell mur que frena les ventades,
que ets el paraigua que amaina la pluja
que ets l’abric càlid com una abraçada

És Nadal i pensaré en tu,
que hi has estat per travessar trinxeres
que hem somiat contra els despertadors,
que hem fet de pors camins per la utopia

És Nadal i pensaré en tu,
I pensaré a pensar-te cada dia,
Que ets tu qui em fa com sóc i potser ignores
Que sense tu no hi ha Nadal possible.

                                                                                 (Roc Casagran)

dimarts, 18 de desembre del 2018

Octubre al carrer (DAVANTAL del programa núm. 121 de LA CLAU de la nostra història)


El conflicte polític entre Catalunya i Espanya no és una qüestió que s’hagi produït en els darrers decennis, ni tampoc té els seus orígens en el segle XX, sinó que prové de molts segles enrere. És, en síntesi, la lluita entre la llibertat i l’absolutisme; entre el pactisme i el cesarisme; entre un projecte d’Estat modern en què el més important és el ciutadà i un Estat anacrònic en el qual regnen la corrupció i els privilegis.

Entrats de ple al segle XXI, l'Estat espanyol ha posat en evidència, una vegada més, que no és un estat democràtic, si més no, que no és un estat democràtic homologable a les democràcies europees i mundials. Els mesos anteriors al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre el país va ser ocupat per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Identificacions, detencions, escorcolls, violació del correu, amenaces, imputacions... l’1 d’octubre, la violència ferotge exercida contra els ciutadans que pacíficament volien exercir el seu dret a votar va sobrepassar tots els límits imaginables. Malgrat tot, l’1 d’octubre vam guanyar. L’independentisme i la democràcia van guanyar. El sí a la República catalana independent va obtenir un victòria inqüestionable.

La resposta de l’Estat va ser l’augment de la repressió: judicialització de la política, presos polítics, exiliats, imputats, detinguts, intervenció de l’autonomia i un llarg i trist etcètera. Tot i així, el 21 de desembre, demà passat en farà un any, l’independentisme torna a guanyar en el seu terreny, el de les urnes. Malgrat aquesta nova victòria, l’Estat no ha canviat ni un mil·límetre la seva posició ni la seva actuació. L’Estat i els seus còmplices, premsa, ràdio televisió. Intel·lectuals. Han construït falses realitats. Manipulen els mitjans de comunicació. Tergiversen, manipulen o simplement falsegen la informació. Deformen, perverteixen, manipulen el llenguatge. Divideixen la societat per l'origen o per la llengua que parlen. Provoquen constantment i fomenten el discurs de l'odi. Tot això acompanyat de multitud de silencis còmplices....

Avui, a LA CLAU de la nostra història volem recordar què ha passat a Catalunya en els darrers tres anys. Ho farem a través d’un llibre “Octubre al carrer”. Volem reviure, com es diu al llibre, “aquests mesos en què hem viscut, més que mai, la il·lusió de sentir-nos poble lluitant per la llibertat. En dèiem “la revolució dels somriures”. Ara sabem que també hi va haver llàgrimes. Res no ha acabat.”  

Octubre al carrer és més que un relat històric d’aquests darrers anys, perquè l’autora, responsable dels serveis jurídics de la Generalitat i per tant profunda coneixedora dels fets, no només ens els descriu de manera ordenada i metòdica, sinó que els relaciona amb el Dret avui vigent tant a l’Estat espanyol com a nivell internacional.

VÍDEO: Seguretat i defensa al segle XXI (Programa núm. 26 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada ETV Llobregat 
 Emès el dilluns 17 de desembre de 2018
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:
Miquel Sellarès,  el 1971 va ser fundador destacat de l’Assemblea de Catalunya i el 1974 de Convergència Democràtica de Catalunya. Com a expert en temes policials, va ser nomenat director general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya el 1983. Entre 2003 i 2004 en va ser secretari de comunicació. És president del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya.

Alexander Golovin,  estudiant d'Història

Marcel Graell, estudiant de Ciències Polítiques

Algunes xifres ens diuen on som (Una síntesi de l'anàlisi de Francesc Abad)

L’amic i company de lluita Francesc Abad ha publicat en el seu blog “Dies de fúria. Dies de glòria" una interessant anàlisi basada en la darrera enquesta  sobre la situació política a Catalunya, publicada pel diari ARA. Segons Abad, el retrat que ofereix és demolidorament sòlid i clar. Com recull el mateix títol és un: Retrat sense clarobscurs. La conclusió d’Abad apareix reflectida en el subtítol: Només podrem guanyar si compartim diagnòstic sobre el fet i sobre el que cal fer i com fer-ho.

És un article llarg que cal llegir amb atenció, potser més d’una vegada, per poder reflexionar-hi adequadament. La millor manera que he trobat de fer-ho ha estat recollir (després de tres lectures) els apartats que m’han semblat més interessants i,  parafrasejant Francesc Abat, autènticament demolidors i m’he permès ordenar-los a la meva manera.

Les xifres

La societat catalana aposta radicalment per la via democràtica, del referèndum, per decidir el seu futur. Així ho volen un 80,4% dels catalans. Però també ho volen un 83,8% dels votants dels Comuns, un 71% dels del PSC, i fins i tot un 34% dels de C's i un 23,7% dels del PP.

La independència és l’opció majoritària. En un hipotètic referèndum d’autodeterminació, un 47% dels catalans hi votarien a favor. I un 36% en contra.

Sobre el conjunt de l'independentisme, un 67% opta per l'estratègia d'acció política per poder arribar a un referèndum vinculant. I només un 33% opta per tirar pel dret, unilateralment.

Un 78,1% dels catalans rebutja que els líders independentistes estiguin com estan en presó provisional a l'espera del seu judici. Un 77,5% rebutja que es pugui jutjar els líders independentistes per delictes com rebel·lió o sedició. I un 62,5% creu que el Tribunal Suprem no està actuant imparcialment en aquest procés, és a dir, que no garanteix cap judici just.

La repressió contra els nostres líders només té el suport del 66,6% dels votants de C's, del 76,3% del PP i del 18,2% del PSC. Tot plegat, sobre el conjunt de la nostra societat, només un miserable 16,4% aplaudeix la repressió.

Només un 24,5% dels catalans creu que el TS actua imparcialment. Només un de cada quatre catalans creu que el TS és imparcial.

Només un 20,1% dels catalans votarien ara a favor de la Constitució espanyola del 1978.

I només un 19% creuen que el Rei espanyol va estar bé o molt bé el 3 d’octubre. Només un 19% dels catalans.

L’anàlisi de les dades

El nostre futur només és possible votant. No hi ha cap futur possible sense referèndum. Cap proposta política vehicula a Catalunya un major consens social que el de decidir el nostre futur en un referèndum.

Els independentistes hauríem de ser conscients que, des de ja fa uns anys, hem arribat al sostre pel que fa al suport social majoritari que ara tenim. No creixem perquè hem deixat de fer independentistes.

La lluita contra la repressió és, ara mateix, un factor de cohesió social, un factor polític que uneix socialment, en el qual ens trobem gent amb visions i ideologies molt diferents.

Ha estat l'Estat espanyol el que ha girat l'esquena a la immensa majoria de catalans. Ha estat l'autoritarisme, la repressió i la fallida democràtica global de l'Estat espanyol el que ha provocat aquesta desafecció tan majoritària, tan aclaparadora, aquesta minorització social del que representa Espanya, l'Estat espanyol i les seves institucions: la justícia, la constitució... i la monarquia!

Per què som on som?

Des del 27S estem atrapats en dinàmiques absolutament estèrils de debats entre nosaltres, de polèmiques entre nosaltres, de lluites internes, de debats estèrils. Portem tres anys deixant de fer independentisme.

La nostra principal feblesa va ser la inexistència d'un moviment cohesionat, amb confiances blindades, i amb una direcció política capaç en cada moment de valorar la situació i de prendre les millors decisions.

Hi ha un cert personal que mira a l'octubre del 2017 des d'una posició frontista, de "passar comptes". És un personal que no vol saber què va passar, què va funcionar bé i què va ser un fracàs, on ens vam equivocar, per fer-ho millor la propera vegada. És un personal que l'únic que persegueix és desacreditar, destruir, eliminar, al preu que sigui, els lideratges que en tots els àmbits, teníem aquell octubre del 2017.

Hi ha una veu de fons de l'independentisme que és silenciosa, discreta, però aclaparadorament majoritària.

I ara què?

Ens queda la nostra confusió, l'assignatura pendent d'analitzar, avaluar i compartir diagnòstic sobre tot el procés fins el mes d'octubre del 2017 i la necessitat d'acordar una gran estratègia de país per poder fer realitat el que és l'aspiració majoritària de la societat catalana: la independència.

I aquesta feblesa persisteix. Mentre ens estiguem disputant l'hegemonia política dins l'independentisme, la feblesa persistirà.

JxCAT, ERC, CUP, ANC i Òmnium haurien d'arribar a un acord per blindar diagnòstic de què hem fet i de què cal fer. Si tots hi som no hi ha d'haver cap por a dir les coses que calgui dir, per més dures que puguin ser.

Sovint hi ha qui em pregunta "i què hem de fer?". Sempre responc que saber què cal fer és molt difícil. Però que en canvi sovint tenim molta més certesa del que no hem de fer sota cap concepte, de les coses que hem d'evitar fer perquè sabem que mai ens faran avançar i que hi ha el perill que ens facin retrocedir. La divisió i la desconfiança en són una. El menyspreu cap als nostres companys de lluita n'és una altra.

El 21-D i els dies posteriors

Manllevant paraules de l'admiradíssim David Fernàndez, en tot el que ens espera aquests dies hi hem de comparèixer "èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla de tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: PACÍFICAMENT DEMPEUS"

divendres, 14 de desembre del 2018

Seguretat i defensa al segle XXI (DAVANTAL del programa núm. 26 de Catalunya segle XXI)


En el programa d’avui de Catalunya segle XXI volem abordar el tema de seguretat i defensa. En la nostra introducció d’avui volem fer referència al que recomanava el Llibre Blanc per la Transició Nacional de Catalunya pel que fa a l’Estructura de seguretat i defensa en la Catalunya del segle XXI.

La seguretat és un bé públic que l’Estat ha de proveir necessàriament als seus ciutadans. La seguretat és alhora un dret per a la ciutadania i un deure per a l’Estat, fet que implica que s’ha de proveir com a garantia i alhora com a servei. I en un món creixentment interdependent, la provisió de la seguretat exigeix coordinació tant en l’àmbit intern com en l’internacional.

La provisió de la seguretat està vinculada a la provisió de llibertat i de justícia. Per proveir-la cal emprar diversos instruments, tot distingint entre l’àmbit de la seguretat interna (circumscrit al que s’esdevé a l’interior de les fronteres pròpies) i l’àmbit de la seguretat externa o  internacional (vinculada a fets, actors o relacions transfronterers o internacionals). La provisió de la seguretat interna i internacional està vinculada a moltes altres polítiques públiques i pot presentar fórmules organitzatives molt diverses.

Cal tenir en compte però, que les estratègies de seguretat dels països occidentals i d’organismes europeus, tot i distingir entre seguretat interna i seguretat internacional, tracten gairebé del mateix: terrorisme, ciberseguretat, seguretat energètica, lluita contra la delinqüència organitzada, protecció d’infraestructures bàsiques o crítiques, entre d’altres. La coordinació i la intel·ligència són al centre de la pràctica de la seguretat i s’està alterant la diferència de funcions entre cossos policials i efectius de defensa, que tot i existir, s’ha difuminat parcialment en alguns casos, fet que possibilita funcions més clarament militars o de defensa de certs cossos policials.

Actualment, ja existeix un model de seguretat propi a Catalunya –basat en la seguretat ciutadana i la gestió d’emergències–, no s’han pogut desenvolupar gaires altres components que formen part de les estructures bàsiques de seguretat interna d’un Estat pel fet de ser competències de l’Administració central. I, per tant, tampoc no s’han creat ni desenvolupat els components vinculats a la seguretat internacional.

Com hauria d’estructurar-se la seguretat i la defensa en la Catalunya del segle XXI?

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

VÍDEO: Debat candidats Primàries Barcelona. Vaga de fam presos polítics (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 13 de desembre de 2018
La vaga de fam dels presos polítics catalans

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Ariadna Benet,  candidata Primàries Barcelona
Selene Zaragoza, candidata Primàries Barcelona
David Bultà, candidat Primàries Barcelona
Adrià Alsina, candidat Primàries Barcelona
Jordi Vilarasau, metge
Enric Gregori,  politòleg 
Jaume Marfany, activista cultural i polític. Vicepresident de la CAL  



Avui, al Vull Una Resposta, debat de candidats a les Primàries de Barcelona. Hi participaran 4 dels 65 candidats que es presenten a la cita. Les votacions tindran lloc des de demà divendres fins aquest proper diumenge. Quines són les seves propostes de ciutat? Quin paper ha de jugar Barcelona com a capital de Catalunya? Falta mig any per als comicis i encara queden mols serrells per resoldre. Fins i tot, alguns partits encara no han decidit els seus candidats. Ara analitzarem amb ells aquest incert escenari.
Però, com cada setmana, també dedicarem un espai a l’anàlisi i la reflexió. D’aquí just una setmana, l’executiu de Pedro Sánchez celebrarà un consell de ministres a Barcelona. I les entitats independentistes han començat a moure fitxa per mobilitzar-se.
I això passarà en plena vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Per això, ens acompanya avui també el metge Jordi Vilarasau. Ell forma part del grup assessor que segueix de ben a prop l’evolució mèdica dels presos polítics. Sànchez i Turull ja porten 13 dies i Rull i Forn 10 dies en vaga de fam. Van prendre aquesta decisió després d’un exercici de consciència i coneixent tots els riscos físics i psicològics. A més de la pèrdua de pes, sembla que aquest dies un dels principals problemes és que pateixen un insomni important.
Tot i així, segueixen pensant que, com deia Sòcrates, “la bona consciència és el millor coixí per dormir”. 
De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.

dijous, 13 de desembre del 2018

Prenc un flascó de vi... (3 i final. "Bevent tot sol al clar de lluna")

Un tercer article per concloure aquest espai en què hem pogut fer un petit tast (molt petit) de poesia xinesa traduïda (o interpretada) al català. Hem partit de “Petita festa” i ens hem centrar una mica amb Li Bai, un dels vuit immortals de la copa de vi. “Petita festa” forma part d’un grup de quatre poemes titulat “Bevent tot sol al clar de lluna”.

Us deixo, doncs, amb tres d’aquests poemes encapçalats pel conegut “Petita festa”

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quan canto, vet ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he tinguda.

Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.

Els dos poemes que segueixen els he pogut trobar al web "Amics de la migdiada" 

A Xiangyang, quan arriba el tercer mes de l'any,
els carrers es transformen en catifes de flors.
Qui plora, solitari, enmig d'aquest jardí?
Si en el cel no hi hagués amor al vi,
no hi hauria el Bover que és l'estrella del vi.
Si no tingués la terra amor al vi,
no hi hauria cap lloc de nom La Font del Vi.
Com que el cel i la terra tenen amor al vi,
els honoro plegats a la copa de vi.
Diuen que el vi claret és la joia dels sants,
i que el negre segueix la sendera dels savis.
L'he begut, abundós, el dels sants, el dels savis,
i és així que conec les regions immortals.
Si tres copes són prou per acostar-te al Tot,
amb una gerra nedes en els bassals de l'U.
La saviesa del vi!, l'experiència del vi!,
els abstemis ignoren els secrets del camí! 
(Adap. de Salvador Giralt, amb el permís de Li Bai, a partir d'Alexandre Febrer, Eduard J. Verger, Arthur Waley)
    
 El lloc ens ho demana: no estalviïs el vi!
El fracàs, l'abundància, els termes de la vida,
ja van ser decidits en el començament.
Una copa de vi barreja vida i mort,
i entre les deu mil coses ja no hi ha distincions.
Xop de vi, sense nord, lluny del cel i la terra,
immòbil, solitari, estirat en el jaç,
oblido fins i tot el cos i l'existència,
i és aquesta, en veritat, la millor benaurança. 
                             (Versió de Salvador Giralt a partir d'Eduard J. Verger, i Arthur Waley