divendres, 29 de juliol de 2022

Laura Borràs, una víctima més de la guerra judicial, del "Lawfare"

 

Conec la Laura Borràs des de fa més de quinze anys, de molt abans que comencés a entrar en el món de la política “professional”. La conec més, doncs, en el seu vessant humà, literari, cultural i intel·lectual que no pas en la seva trajectòria política.

Sempre l’he considerada una molt bona persona, honrada, de ment oberta a tot i a tothom, una gran mestra i una intel·lectual ferma i compromesa amb la llengua, la cultura i el país.

Manifesto, doncs, el meu suport incondicional i la meva solidaritat en tot el que està passant en aquest món hipòcrita, intrigant, traïdor quan toca, botifler quan cal de la política i dels polítics.

Laura Borràs és, com tants altres, una víctima del Lawfare, la guerra judicial que han patit molts (polítics i no polítics) sobretot a l’Amèrica llatina.

Lawfare: La guerra judicial o lawfare és una forma de guerra que consisteix a utilitzar el sistema legal contra un enemic, perjudicant-lo, deslegitimant-lo, fent-li perdre temps i diners, o per a obtenir una victòria en les relacions públiques. La guerra judicial pot implicar que la llei d'un Estat es giri contra els seus propis funcionaris.

Què es necessita per muntar un cas de Lawfare? [1]

“Diverses coses alhora: primer, un aparell judicial reorganitzat a la meva manera (amb 'tecnòcrates' vinculats a mi en espais clau). Després, triar el culpable. A continuació, cercar proves (i aquí l'ordre és important, compte, primer assenyalem el culpable, comencem per la condemna, i després, si apareixen, les proves, i si no apareixen, tindrem la condemna igual).

Necessitem, a més, una maquinària mediàtica al nostre servei, que la premsa hi participi activament, perquè si no, no arribarem enlloc. I ja amb tot això, només ens queda escollir el moment perfecte per llençar-nos. Èxit assegurat.

Si es posen a analitzar els casos de lawfare  a l’Amèrica llatina ( Brasil, l'Equador, l'Argentina, Bolívia) veurem que sempre se segueix la mateixa fórmula. És com si es tractés de química: uns quants elements alhora i ocorre una reacció.”

Cm s’ha orquestrat el cas contra la Molt Honorable presidenta del Parlament Laura Borràs? Ella mateixa ho explica (amb vídeos que complementen la seva argumentació) en un fil de twitter[2] que reprodueixo resumit:

L’inici ja va ser irregular. La jutgessa Sílvia Mejía, essent jo diputada i sense ser competent per investigar-me, va iniciar una investigació prospectiva, expressament prohibida per l’ordenament jurídic i inconstitucional: no buscava aclarir uns fets, sinó investigar una persona

Fa unes setmanes, des del faristol del Parlament, la diputada Anna Grau es ventava que el seu partit, Ciudadanos, estava en l’origen de la investigació.[3]

La jutgessa Sílvia Mejía, propera a C’s, va seguir amb la investigació i l’octubre de 2018 el fiscal adscrit al seu jutjat va ser apartat d’aquest cas concret i substituït per Teresa Duerto Argemí, la mateixa fiscal que investiga Josep Alay per malversació (11.44 euros per un peatge).

L’origen de la investigació és el suposat fraccionament d’uns contractes quan jo dirigia la ILC. Jo nego rotundament que fraccionés contractes i a la instrucció de Mossos també. El fraccionament, amb tot, no és un delicte sinó una irregularitat administrativa, no una causa penal.

L’explicació de per què no es pot parlar en cap cas de fraccionament de contractes la va fer de manera molt clara l’Oriol Ponsatí-Murlà, director de la ILC, en aquesta entrevista al programa Més 3/24 de TV3. (Vídeo al fil de twitter [4]).

Sobre el possible fraccionament, Mossos afirma en el seu informe: “Aún así, esta Instrucción considera que,con los datos e información disponibles, no hay elementos suficientes para afirmar que exista ningún tipo de irregularidad en cuanto al fraccionamiento de los contratos ILC”

Després de l’informe, la jutgessa aparta Mossos de la investigació i l’adjudica a la Guardia Civil. L’excusa van ser “filtracions” sobre la investigació. Justament des que investiga la GC és quan es produeixen filtracions, sempre coincidint amb moments significats políticament.

Sempre he tingut coneixement de les informacions judicials per la premsa abans que pels advocats.

La primera notícia que estava essent formalment i il·legalment investigada (abans, amb el secret de sumari, no tinc dret a defensa) arriba el juny de 2019 a través de la Secretaria del Congrés de Diputats (no a través del Jutjat): hi ha un procediment penal obert contra mi.

Quan el cas passa al Tribunal Suprem, en ple estat d’alarma per COVID, i a pesar que la situació sanitària va limitar l’activitat judicial als casos més greus o urgents; el suplicatori al Congrés es tramita de manera exprés, que no es podia fer perquè no entrava en els supòsits del Reial Decret

El component de persecució política que envolta el cas és tan evident que ha estat admès per representants de la CUP i d’ERC. També entitats com Òmnium Cultural tenen aquest convenciment. (Veure vídeos de Marta Vilalta, Pau Juvillà, Xavier Antich i Mireia Vehí al fil de twitter [5])

Després de 4 anys en què se m’ha acusat de 4 delictes, a l’hora de la veritat la fiscalia no pot sostenir els  dos més greus, que es poden vincular al concepte de corrupció: malversació i frau.

Malgrat tot, es mantenen acusacions per dos presumptes delictes i el jutge que havíem recusat ha decretat l’obertura del judici oral el dia abans de la taula de diàleg.

Convé recordar la finalitat amb què l’article 25.4 va ser impulsat per la CUP: es defensa que la suspensió s’ha de produir quan hi ha “corrupció lucrativa” (posar la mà a la caixa per a lucre personal) i ja ha quedat evidenciat que aquest no és el cas. (Veure vídeo al fil de twitter [6])

Al marge de tot el que ja s’ha comentat sobre el fet de no respectar la presumpció d’innocència, la finalitat de l’article era la suspensió preventiva dels diputats acusats de delictes relacionats amb la corrupció lucrativa; o sigui, la malversació, que ja ha caigut de la causa.

Com molt be explica el meu advocat (Gonzalo Boye) no hi pot haver corrupció si no es reclama responsabilitat civil. I no es demana perquè no hi ha hagut CAP perjudici per a l’administració.



diumenge, 24 de juliol de 2022

Expedicionaris catalans al cim del món. Bestiaris medievals (Darrer programa de la temporada 2021-2022)

 

La CLAU de la nostra història. Programa 201, emès el 20 de juliol de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 201

El programa d’avui és un programa especial. Especial perquè és el darrer de la temporada 2021-2022 i també perquè és el que fa el número 201. La setmana passada, amb l’especial dedicat al partit Estat Català vam celebrar el que feia el número 200 d’aquesta segona etapa de LA CLAU de la nostra història. 

Segona, perquè la CLAU de la nostra història va tenir una primera etapa, que es va emetre entre els anys 2007 al 2009. Després d’un llarg parèntesi, el 5 de desembre de 2015 retornàvem amb un capítol especial de 50 minuts de durada dedicat a Joan Paredes Manot “Txiqui” en el 40è aniversari del seu afusellament i el  20 de gener de 2016 emetíem el segon capítol d’aquesta nova època de LA CLAU dedicat a la corrupció i a la purga de taula instaurada en el segle XIII.

Des d’aquell mes de desembre de 2015 fins al programa de la setmana passada dedicat al centenari d’Estat Català, han estat 200 CLAUS que esperem us hagin agradat i ens hagin permès conèixer millor, a tots plegats, la història del nostre país. LES CLAUS, moltes d’elles amagades, silenciades o simplement oblidades que entre tots hem intentat descobrir.

En aquest retorn després del malson del Covid-19 hem comptat amb nous col·laboradors, començant per la Martina Mañer que programa darrera programa ens ha portat la notícia de la setmana. La Marta Faixedas, membre de l’equip que porta el web “La petjada catalana” i que ens ha permès conèixer històries, personatges, indrets d’arreu del món on els catalans hem deixat petjada. I també ens ha acompanyat en Rafael Català, de Dalmau editors amb la secció “Episodis de la nostra història”.

El nostre agraïment, docs, a tots ells i a tots els que heu fet possible LA CLAU i els seus 200 programes. Començant per tots els que ens veieu, els que setmana darrera setmana ens seguiu i ens acompanyeu. Continuant pel nostre assessor històric, Víctor Cucurull de qui sempre dic que és la veritable ànima de LA CLAU. Els nostres convidats, que ens han ensenyat a mirar molt més lluny de l’horitzó i evidentment, a tota la gent d’aquesta gran televisió que és ETV Llobregat.

Final

La darrera frase de la setmana d’aquesta temporada.. de l’advocat, periodista i polític argentí Nicolàs de Avellaneda

"Els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la"

Us esperem, passat l’estiu, de nou aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu un molt bon estiu.

dissabte, 23 de juliol de 2022

ANC... per quan un homenatge a la Núria Feliu?

 


La mort de la Núria Feliu ha despertat una multitudinària manifestació de condol. Els diaris, les xarxes n’ha anat plenes. L’han recordada en articles des de molts sectors i des de molts àmbits.  

A banda de la seva gran carrera professional, indiscutible, la Núria ha estat una dona compromesa amb el seu temps i amb el seu país. D’una banda, la seva lluita per la llengua i per la cultura catalana, fonamental i decisiva. D’altra banda, la seva lluita per la llibertat, la seva militància independentista des de fa molts anys; tal com apuntava Núria Cadenes: “En aquells anys (1995) en què l’independentisme no era encara opció majoritària, ni tan sols benvista, la Núria Feliu sempre responia..”.

Sempre responia... I això ho sap molt bé (o ho hauria de saber) l’Assemblea Nacional Catalana. Malgrat la bufetada que va significar per a ella que ni l’ANC ni Òmnium la convidessin a participar en el Concert per la Llibertat del 29 de juny de 2013, la Núria va ser una col·laboradora incansable de la lluita d’aquells anys. Va recórrer el país i les territorials de l’ANC en desenes i desenes d’actes  recitant els seus poemes patriòtics, escampant el missatge de l’Assemblea, acostant centenars de persones al procés que ens havia de portar a assolir una república catalana independent.

En sóc testimoni de primera mà, com també ho són companys del Secretariat Nacional, militants de l’ANC i la multitud de territorials que la van convidar a la seva ciutat, poble o barri.

Per això em pregunto... N’hi ha prou que l’ANC faci un twit expressant el seu condol , recordant-la (només) com “una icona de la cultura catalana”.

Molt pobre. Molt trist.

La Núria Feliu es mereix molt més per part de l’entitat més important del moviment independentista. Un moviment que la Núria va contribuir de manera important a fer-lo gran.

Assemblea... Ho deixareu així? No creieu que l’ANC n’és deutora?

Per quan un homenatge?

divendres, 22 de juliol de 2022

"Tu, amb mi viuràs per sempre" (Adéu a la gran Núria Feliu)

 

Mil estrelles han brillat,

els núvols ja han passat,

 que tu, amb mi viuràs per sempre.

Aquest món no gira sempre com voldríem. 

Sabíem que aquest moment havia d’arribar i no per conegut no hem sentit el mateix dolor, la mateixa tristor.

T’hem enyorat molt durant aquests dos darrers anys en què ja no ens hem pogut veure, en què ja no hem pogut compartir moments feliços, moments de joia, moments d’alegria.

No hem pogut parlar més sobre aquest nostre petit país, “que de tan petit que és el somniem complet”. Dels nostres anhels comuns i compartits de llibertat, d’independència. D’una independència que hauria de tenir com a columna vertebral la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat.  

T’hem enyorat i, ara, t’enyorarem ja per sempre. T’escoltarem en les teves cançons i et recordarem en les fotografies, en les imatges. T’estimarem sempre, intensament, tal com tu et feies estimar.

I siguis on siguis, estigues segura que la lluita continua...

I no m’he rendit

i he seguit la lluita.

Dia i nit, pensant en tu. 

Més enllà demà

la nostra terra que no pot riure

tu saps que demà serà lliure.

 La nostra terra, farta de pluja,

sap que hi haurà sol i demà

Més enllà... 

dimecres, 20 de juliol de 2022

Estat Català, el primer partit independentista de Catalunya (Darrer programa de la 10a temporada)

Vull una resposta. Darrer programa de la 10a temporada. Emès el 18 de juliol de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Tomàs Callau, historiador, secretari general d’Estat Català 

El programa d’avui, 18 de juliol de 2022 és el darrer de la desena temporada del Vulll una resposta.

Vull una resposta té dos precedents que s’hi relacionen directament. El primer va ser Raons de pes, que es va emetre durant les darreres setmanes del 2011. Estava compost per una sèrie d’onze programes que es proposava conversar amb persones destacades dels diferents àmbits professionals, polítics i intel·lectuals per tal d’esbrinar els arguments i raons que feien inevitable que Catalunya s’encaminés cap a l’Estat propi.

Immediatament després, vam començar a emetre La Marxa cap a la independència, de gener a setembre de 2012.  Van ser 10 programes que informaven abastament dels preparatius, actes, activitats i accions del que va acabar sent la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012.

I així vam arribar a l’octubre de 2012 en què emetíem el primer programa de Vull una resposta, unes setmanes després d’aquella gran manifestació de l’ANC del setembre de 2012.

Des d'aquell mes d’octubre de 2012 fins ara hem emès més de 400 programes de tertúlia i debat a l'entorn de temes i qüestions cabdals per a la llengua, la cultura, la independència... per al nou país, per al nou Estat.. Hem pogut viure setmana a setmana l’evolució del procés independentista. Hem intentat aclarir conceptes, comentar informacions i declaracions i els diversos escenaris polítics que hem anat vivint. Hem presentat entitats, organitzacions, projectes, llibres... la gran majoria a l’entorn del procés d’independència. La lluita per un Estat independent que sempre hem volgut presentar com una eina per construir un país millor i una societat més justa, més lliure i més democràtica. 

Avui, tancarem la desena temporada parlant amb el secretari general d’Estat Català, el primer partit independentista català que acaba de complir cent anys.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi comencem!

Final

La frase de la setmana... Avui que tanquem la desena temporada serà de Benjamin Franklin:

"Un camí de mil milles comença amb un pas."

Si tot va bé, abans de l’11 de setembre, engegarem l’onzena temporada del Vull una resposta. El meu agraïment a tots els que heu fet possible aquestes deu temporades ininterrompudes de programa. Començant per tots els que en un moment o altre heu format part de l’equip del Vull una resposta. A tots els nostres convidats. A tota la gent que ens heu seguit, ja sigui en directe, ja sigui per ETV a la carta. I, evidentment , a tot l’equip humà d’aquesta gran televisió que és ETV Llobregat.

Des de fa 5 anys acomiadem aquest programa recordant tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Avui us deixarem amb unes imatges que volen servir de record, però també d’homenatge als més de 4.000 represaliats per l’Estat espanyol. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem al setembre. Que passeu un non estiu, cuideu-vos molt i, ja ho sabeu... que tingueu molt bona feina!

Una falsa "pau lingüística". Immersió o doble línia? (3 de 3)

 

Tercer article: “El decalatge de la política lingüística” d’Albert Nualart és la reflexió i conclusió de la lectura dels dos articles anteriors.

Nualart posa el dit a la nafra quan assenyala que la “culpa” de la situació a les escoles és una mica de tots. Evidentment dels polítics i gestors de les darreres dècades, però també de l’autoengany a què s’ha autosotmès la societat catalana, que ha preferit mirar cap a una altra banda i pensar que tot anava prou bé i que si vam resistir el franquisme, ara, en aquesta mena de pseudodemocràcia en què vivim, tot seria més fàcil.

L’engany polític del bilingüisme a què ens ha sotmès l’Estat espanyol ,en un “context de globalització digital, economia neoliberal i importants onades immigratòries”, n’ha estat la causa principal de tot plegat.

La batalla jurídica, mentre continuem dins de l’Estat espanyol, està més que perduda. Els nostres polítics en una Generalitat autonòmica més que controlada són importants per guanyar aquesta batalla.

Davant, doncs, d’aquest context i de la impotència política i jurídica, Nualart afirma que “per més èpica civil que hi oposem, comporta que el castellà es nativitzi i el català es minoritzi. Es parla d’evitar el 25% de castellà quan, en molts instituts ja se’n supera el 75%.”

Fent servir la metàfora dels incendis forestals, Nualart diu que caldria assumir una certa impotència (fins on arribarà el foc fins que el puguem parar) i conrear els espais que encara poden fer de tallafoc.

I aquí ve el tallafoc que proposa Nualart. Un talllafoc que proposa amb molt de temor perquè no és el que desitjaria. Un tallafoc que, potser, permetria salvar alguna cosa i evitar que es cremi tot: un sistema públic que permeti que deixi triar línia segons la llengua vehicular.

La doble línia és el que vam intentar evitar tots plegats en els inicis de la immersió lingüística, en el curs 1983-84 a dinous escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet. No volíem separar els nens per motius de llengua.

Cal, però, una dutxa freda de realitat. La immersió lingüística, que havia de ser un factor decisiu en la normalització de la llengua, ha fracassat... o l’han feta fracassar.

Es fa imprescindible que hi hagi un debat a fons sobre el tema i que ens plategem preguntes com:

Per què diuen (i diem) que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic? No serà perquè els catalanoparlants evitem constantment la confrontació i ajupim el cap o l’amaguem sota l’ala? Llegiu un quart article “La Catalunya plural i alegre”, de Montserrat Dameson... un parell de fragments:

És maliciós usar l’adjectiu “plural” per descriure tot allò que és en castellà perquè descriu com a intolerants els catalanoparlants pel fet de ser-ho.” [...] només és una mostra de com alguns creuen que fan alguna cosa per Catalunya mentre, en realitat, ballen dins la gàbia que Espanya ens prepara per fer-nos sentir poca cosa a veure si algú els tira alguna moneda.

Preferim mantenir aquesta lluita desigual per mantenir un projecte d’immersió lingüística que des de fa molts anys no existeix, o adoptem la doble línia?

Hi haurà més pares i mares que optin per la línia que tingui el castellà com a llengua vehicular o, potser, serà a l‘inrevés?

Si ens mantenim amb aquest projecte fracassat (o fet fracassar) d’immersió en català no ens passarà el que ens diu Nualart al final de l’article?:

No anar per aquí (la doble línia) suposarà, en la pràctica, que en molts centres públics (tal com es denuncia en l’article de Artur Garcia i Cesc Martínez) no hi hagi la llibertat de parlar en català, un preu potser excessiu per preservar la “pau lingüística”.

Engeguem el debat? En parlem?

diumenge, 17 de juliol de 2022

Una falsa "pau lingüística". Immersió o doble línia? (2 de 3)

 

Segon article: “La solitud de l’alumna de català” del qual són autors dos docents de l’àrea metropolitana de Barcelona, Artur Garcia Fuster i Cesc Martínez .

L’article ens porta a la situació que es viu a les aules i al “pati” vista des de la perspectiva d’una alumna. Per tal que pugui pujar nota el professor li proposa un treball de camp: durant tres dies, a l’Institut parlarà ,a tothom en català i després en farà un reportatge sobre l’experiència.  El resultat supera totes les previsions negatives que ens podíem arribar a imaginar.

Alerta amb la frase de l’alumna: “El català al nostre institut no només està extingit entre els alumnes, sinó que també està reprimit".

L’alumna, que havia d’estar tres dies parlant en català a l’Institut, només ha aconseguit fer-ho durant dues hores i mitja... per què? Primer, perquè reconeix que està acostumada a parlar en castellà. Segon, perquè s’ha vist obligada a argumentar per què els parlava en català, ja que uns la miraven malament i altres se’n reien.  L’alumna, se sent molt pressionada i acaba rendint-se i expressant una mena d’epitafi: “Si finalment s’extingeix el català, [...] no seré pas jo la seva heroïna".

La conselleria d’Educació i el Govern han basat la seva Llei en els plans lingüístics i en el famós qüestionari binari enviat als centres. El problema, com molt bé s’apunta a l’article, està en què ningú compleix els plans lingüístics i això ho sap tothom, els alumnes, els professors, els directors de centre, els inspectors i tots els responsables d’Educació dels darrers anys també ho saben.

El qüestionari binari que s’ha enviat als centres és, doncs, trampós. La resposta, sí o no, està únicament basada en els projectes lingüístics que ningú compleix. S’ha evitat de totes totes una pregunta com "¿El català és efectivament la llengua vehicular del centre?"; o bé "Quines mesures es prenen per assegurar que els alumnes assoleixen el mateix nivell de català que de castellà?"

L’article afirma que hi ha professionals al sistema educatiu públic que veuen el català com un obstacle. “Exigir un nivell de català és posar un mur als alumnes”, diuen.

Hi ha desídia, però aquesta desídia és el producte d’una maquinària amb uns engranatges concrets que fa massa anys que duren i que sembla tabú qüestionar-los. Com que estem convençuts que hi ha un gruix de professors amoïnats per aquest tema, creiem que seria positiu que compartissin experiències com la nostra perquè el departament d’Educació deixi les enquestes i actuï de veres. Perquè cap més alumne tingui por ni vergonya d’expressar-se en català.

divendres, 15 de juliol de 2022

Una falsa "pau lingüística". Immersió o doble línia? (1 de 3)

 

Mentre esperem que el Tribunal Constitucional declari la llei i el decret del català com a inconstitucional i, per tant, torni a permetre l’execució de la sentència del TSJC  sobre el percentatge del 25% a les aules, seria bo que reflexionéssim profundament cap on ens porta, d’una banda, aquesta situació jurídica i, de l’altra, la crua realitat sociolingüística que estem vivint.

Darrerament s’han publicat tres articles dels quals intento fer-vos un resum i una conclusió.

Primer article: “La solitud de la professora de català”, de Mireia Estrada, ens situa en un context que es viu i es pateix en mots dels instituts del nostre país, sobretot a ciutats com Barcelona, Tarragona, Sabadell o Terrassa i les respectives regions metropolitanes del Barcelonès, el Tarragonès i el Vallès. Zones del país on la llengua de les famílies és molt majoritàriament el castellà, molt superior a les que tenen el català o altres llengües com a pròpies

En aquestes escoles i instituts, tal com diu l’article: “Per a molts alumnes, l’únic espai on senten el català és l’institut. Així i tot, la realitat és que hi ha algunes matèries que, per comoditat del professorat, es fan directament en castellà, que la llengua d’intercanvi alumnat-professorat és en molts casos el castellà.”

Aquesta situació condueix a menystenir la llengua catalana, a considerar-la prescindible, a no entendre perquè cal fer servir el català per fer altres assignatures si “no serveix per a res”. El professor de català els acaba regalant el títol (el nivell C1) que els permetrà accedir, entre altres, al cos funcionarial català, valencià o balear tot exhibint un nivell que en realitat no tenen.

La professora mateixa acaba confessant el seu astorament en comprovar com els seus fills adolescents renuncien al català en les seves relacions socials, simplement “perquè no mola”.

Programa núm. 200. Especial: 100 anys d'Estat Català, amb Fermí Rubiralta

LA CLAU de la nostra història. Programa 200. Emès el 13 de juliol de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidat

Fermí Rubiralta, Llicenciat en història contemporània a la Universitat de Barcelona i doctorat en Ciències Polítiques a la Universitat del País Basc. Autor de diversos estudis sobre els moviments nacionalistes i independentistes català, basc i gallec.

Davantal

El 8 de juliol de 1922, a la seu del CADCI, es va fundar el primer partit independentista català, el segon més antic d’Europa, després del Sinn Fein irlandès.

Estat Català no va ser pensat estrictament com un partit polític, sinó com una plataforma militar i cívica de defensa. Francesc Macià va ser-ne el seu líder. Treballava per la unitat cívica, social i política i per a la preparació d’un exèrcit català que consideraven imprescindible per defensar la independència després de proclamar-la.

Gràcies a la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, el separatisme va assolir un protagonisme destacat.  Des de les accions propagandístiques dels escamots (dirigits per Cardona i Pagès), passant pel complot de Garraf de 1925,  l’atemptat fallit contra Alfons XIII; l’emissió de l’emprèstit Pau Claris i el viatge de Macià a la URSS, per a la recollida de fons; i, sobretot, malgrat el trencament entre Macià i Cardona, l’acte propagandístic internacional que suposà el judici a París el gener de 1927 arran dels fets de Prats de Molló, convertiren la figura de l’Avi en el símbol de la lluita contra la dictadura.

En el judici de París, tots els detinguts van fer-ne una defensa totalment política. No van negar mai els fets, sinó que els van justificar. Aquestes són algunes de les paraules de la defensa dels encausats...

 “Els conjurats catalans representen la pervivència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida. Històricament, Catalunya ha resistit sempre violentament a ésser governada i fins a l’adveniment de la dictadura militar de Primo de Rivera, passant per l’odiós regnat de Felip V, botxí de les darreres llibertats catalanes, hom no troba més que pàgines de revolta, de violència i de sang en la nostra història amb Espanya.  [...]va exposar que l’acció es devia al desig d’assolir una “República Catalana Independent [...] que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó”.

Després de l’èxit de la gira americana amb l’aprovació a l’Havana (1928) del primer text constitucional per a una República Catalana independent, Macià aprofità el seu carisma per a liderar la formació d’ERC, i proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

Final

La frase de la setmana...Del filòsof danès Søren Kierkegaard

“Hi ha dues maneres d'enganyar-se. La primera consisteix a creure el que no és veritat; la segona, a negar-se a creure el que és veritat."

La setmana que ve el darrer programa de la temporada. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una mol bona setmana

Joan Fuster. Torna la taula de diàleg. ANC 11-09-2022. Laura Borràs

Vull una resposta. 10a temporada. Emès l'11 de juliol de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Màriam Serrà lingüista i escriptora. Presidenta de l’associació Llengua Nacional

Lourdes Escardívol, mestra. Membre de l’Assemblea de representants del CxRep

Jordi Domingo, jurista

Jordi Roset, empresari. Copropietari de la cadena de carburants Petrolis Independents. Membre de l'Assemblea de representants del CxRep

Davantal

Enguany commemorem el centenari del naixement i els 30 anys de la mort del que probablement ha estat l’intel·lectual més important del segle XX, Joan Fuster.

Nascut a Sueca, al País Valencià va iniciar el que seria la seva gran carrera literària  amb la poesia i articles sobre política, qüestions nacionals o crítica literària. És l’època de Narcís, el seu primer recull poètic, o del poema “Criatura dolcíssima” musicat més tard per Lluïs Llach.

Va abandonar la poesia per alternar els estudis sobre història cultural i lingüística del país, els assaigs de contingut humanístic i la col·laboració periodística.

En el programa d’avui volem parlar no tant sobre l’extraordinària obra de Fuster, impossible de fer-ne ni tan sols una aproximació amb el temps de què disposem. En centrarem més en altres aspectes que envolten la figura de l’intel·lectual valencià. El seu profund compromís cívic, social i nacional. El Fuster contundent en la defensa dels Països Catalans i de la unitat de la llengua catalana. El del discurs a la plaça de bous de Castelló del 25 d’abril de 1982, que va acabar amb la frase “o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!.”

El Fuster que va saber fer de la ironia un tret marcat i definitori del seu discurs i de la seva argumentació i que va emprar com a eina per a la crítica social. El Fuster dels aforismes. El Fuster que va patir els atacs de l’extrema dreta, el més greu el de l’11 de setembre de 1981 amb dos artefactes explosius col·locats a les finestres de casa seva que a més van esclatar amb pocs minuts de diferència per intentar provocar el dany més gran possible.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de Joan Fuster:

“La violència genera violència Però -no ho oblideu- també la tolerància genera violència, i el desesper genera violència, i -sobretot- la veritat genera violència.”

Marxem amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

La setmana que ve el darrer programa de la temporada. Us hi esperem. Que tingueu molt bona feina!

divendres, 8 de juliol de 2022

La Setmana Tràgica. Joan Triadú, "La llengua de la llibertat". Notícia de la Revolució Francesa i Lo Català Republicà de 1789.

 

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 199

Onze anys després del Desastre de Cuba, Espanya s’havia embarcat en una nova i impopular aventura colonial per a defensar interessos miners a Melilla. Aleshores es van cridar a files els reservistes, que eren els homes que ja havien fet el servei militar obligatori, el juliol de 1909. Els primers reservistes mobilitzats van ser els catalans, la majoria dels quals eren obrers casats i amb fills i això va esdevenir l’espurna de la revolta. Sota la consigna A baix la guerra!, la protesta va començar espontàniament als carrers i continuà amb la convocatòria d’una vaga general per al dilluns 26 de juliol, que va tenir el suport de  socialistes, anarquistes, radicals i republicans.

L’embarcament de tropes al port de Barcelona va provocar una gran tensió i els ànims s’anaven crispant. Les dones que acompanyaven els soldats abans de l'embarcament es van enfrontar a les autoritats i les dames de la caritat que els acomiadaven amb discursos patriòtics i medalles religioses.

El clam antibèl·lic va acabar esdevenint una revolta armada. I durant una setmana, els barris del Poble Nou, El Clot, Gràcia, Sants, Les Corts, Drassanes, Paral·lel, Poble Sec, Sant Andreu i Horta van viure tiroteigs, assalts i saqueigs, barricades i violents enfrontaments, cos a cos, entre els insurrectes i les forces de seguretat. El Govern va declarar l’estat de guerra, però en moltes ocasions els soldats va desobeir les ordres dels seus superiors i es van negar a disparar contra la població.

El 27 de juliol, la vaga s’havia convertit en una revolta social obrera: es van aixecar moltes barricades pels carrers de Barcelona i diversos grups d’incontrolats van començar a cremar edificis religiosos i a profanar tombes de capellans i monges. Aquesta va ser la característica més evident de la revolta, l’anticlericalisme, ja que no va ser tant una revolta contra la burgesia, sinó contra institucions que condicionaven la vida del poble: l’exèrcit i l’església.

Mancats d’una direcció política i abandonats pels partits d’esquerres, entre el 29 i el 30 de juliol la revolta va començar a mostrar signes de debilitat. El  2 d’agost, la revolta havia estat sufocada violentament per l’exèrcit i es va iniciar una forta repressió contra el moviment. Hi va haver més de cent morts durant els aldarulls.

El Govern va agafar com a «cap de turc» el pensador anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, un republicà que el 1901 havia fundat l’Escola Moderna», amb un sistema pedagògic revolucionari i laic. Sense que es presentés cap prova inculpatòria sobre la seva participació en la revolta se’l va jutjar juntament amb altres persones en un judici militar sense garanties i se’ls va condemnar a mort. A més dels afusellaments, el Govern va clausurar les escoles no religioses i moltes societats obreres.

 

 

Final

Frase de la setmana

La pedagogia no pot ser pessimista, perquè el pessimisme paralitza i incomunica.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves claus de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dijous, 7 de juliol de 2022

II Cimera contra les causes estructurals de la corrupció. "Benvinguda" al jutge Marchena. La Cambra de Comerç de Barcelona aprova tres propostes d'alta volada

 

Convidats:

Albert Martín, Membre de la Comissió de seguiment de l'Observatori Ciutada contra la CorrupcióMàster en Administració Pública. Ha estat gerent de Salut Pública i Consum i director de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona. També ha estat director General d’Innovació i Organització de l’Administració de la Generalitat de Catalunya

Natàlia Esteve, advocada

Francesc Abad, analista polític

El 8 de juliol de 1922, a la seu del CADCI, es va fundar el primer partit independentista català, el segon més antic d’Europa, després del Sinn Fein irlandès.

Estat Català no va ser pensat estrictament com un partit polític, sinó com una plataforma militar i cívica de defensa. Francesc Macià va ser-ne el seu líder. Treballava per la unitat cívica, social i política i per a la preparació d’un exèrcit català que consideraven imprescindible per defensar la independència després de proclamar-la.

Gràcies a la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, el separatisme assolí un protagonisme destacat. Les accions propagandístiques dels escamots (dirigits per Cardona i Pagès) i el fracassat complot de Garraf (1925) contra Alfons XIII; l’emissió de l’emprèstit Pau Claris i el viatge de Macià a la URSS, per a la recollida de fons; i, sobretot, malgrat el trencament entre Macià i Cardona, l’acte propagandístic internacional que suposà el judici a París el gener de 1927 arran dels fets de Prats de Molló, convertiren la figura de l’Avi en el símbol de la lluita contra la dictadura.

En el judici de París, tots els detinguts van fer-ne una defensa totalment política. No van negar mai els fets, sinó que els van justificar. Aquestes són algunes de les paraules amb què es van defensar:

 “Els conjurats catalans representen la pervivència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida. Històricament, Catalunya ha resistit sempre violentament a ésser governada i fins a l’adveniment de la dictadura militar de Primo de Rivera, passant per l’odiós regnat de Felip V, botxí de les darreres llibertats catalanes, hom no troba més que pàgines de revolta, de violència i de sang en la nostra història amb Espanya.  [...]va exposar que l’acció es devia al desig d’assolir una “República Catalana Independent [...] que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó”.

Després de l’èxit de la gira americana amb l’aprovació a l’Havana (1928) del primer text constitucional per a una República Catalana independent, Macià aprofità el seu carisma per a liderar la formació d’ERC, i proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana, del fundador d’Estat Català i president de la Generalitat Francesc Macià

“El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies.”

Acabem el programa amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!