dimarts, 31 d’octubre del 2017

Després del 27 d'octubre (VÍDEO darrer programa de l'Illa de Robinson, El Punt Avui TV)



Ja podeu recuperar la tertúlia d'ahir a l'Illa de Robinson al Punt Avui TV 

Analitzem què va passar a partir de la proclamació de la República catalana el divendres 27 d'octubre.

Quina és la situació actual després de la declaració d'independència i de l'aplicació de l'article 155?

L'independentisme ha de participar en les eleccions autonòmiques previstes per al 21 de desembre?

Convidats: Carme Renedo, Joan Solé, Ferran Espada, Vicent Partal i Jaume Marfany

Presenta: Igor Llongueras


diumenge, 29 d’octubre del 2017

Tot està per fer... o la diferència entre declarar i exercir la independència


De nou, em veig obligat a fer una prèvia abans de començar. La mateixa que ja vaig fer després de l’1 d’octubre: Des de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de la proclamació de la independència, cal continuar  mantenint al màxim aquesta confiança. I afegiria, si m’ho permeteu, que no ens queda altre remei...

Dit això...

Divendres, vam fondejar davant les costes d’una de les nostres Ítaques. La Ítaca moltes vegades somniada de la independència i la República catalana. És el moment de recordar els versos de Kavafis:

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques

Hem arribat a la Ítaca anhelada i, passada la joia inicial, sembla que Ítaca no respon a la imatge que ens havíem dibuixat en els nostres somnis.

Tot es va iniciar dijous quan, durant unes hores, la confusió, la incertesa, el dubte es va  apoderar de la majoria de nosaltres. Alguns, no gaires, ja deixaven de confiar i abocaven la seva indignació en el beneït -i maleït-  terreny de les xarxes. Finalment, però, va ser una tempesta d’estiu i tot va tornar ben aviat al camí que ens havia marcat l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem si tot plegat va ser una gran estratègia política o un lleuger tremolor de cames davant la decisió final.

Divendres, el Parlament de Catalunya, obeint el mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, va proclamar la independència de Catalunya i va iniciar el procés constituent cap a la nova República catalana.

Sempre hem dit que declarar la independència és senzill, el que és complicat és exercir-la, controlar el país i actuar com un estat independent. Sincerament penso que, ara per ara, només hem fet una declaració d’independència, però encara no controlem res.

Veurem què passa en els propers dies i quin és el camí que empren el Govern i la majoria parlamentària. Veurem, sobretot, si som capaços de continuar controlant els Mossos, peça clau en la consolidació de la nova República. Veurem quines són les passes fa el Govern i cap a on van dirigides.

El llenguatge que els polítics i els mitjans públics han fet servir durant les 48 hores que han seguit a la proclamació de la independència no és el llenguatge que correspondria a una República independent. Algunes frases són ambigües i poden tenir interpretacions força diferents.

En el missatge institucional d’ahir, el llenguatge del president Puigdemont no va canviar del que podia tenir dos dies abans. La frase “El missatge que us voldria adreçar és que tinguem paciència, perseverança i perspectiva. Per això tenim clar que la millor manera per defensar les conquestes assolides fins avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155...” pot indicar-nos quina és ara per ara la prioritat: impedir que s’apliqui el 155.

L’article d’avui del  vicepresident Junqueras també ens deixa algunes frases que poden despertar dubtes i incògnites:

“Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin...”

“[...] potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi [...]”

“No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.”

Sempre havíem dibuixat un escenari en què, després de la proclamació de la independència, la ciutadania ocuparia places i carrers en defensa de la nova República. Divendres, la gent va ser dirigida cap a la plaça Sant Jaume per “celebrar una festa” i, després, tothom a casa.

Les estratègies em sobrepassen. Haig de confessar que no hi entenc en la matèria i que, forçosament, haig de dipositar la confiança en els que –presumptament, hi entenen. Em considero un simple activista i és des d’aquesta posició que molt em sembla que la independència - i menys la República, encara no han arribat.

L’objectiu, ara per ara, és lluitar contra la implantació del 155. Impedir que el President i el Govern siguin destituïts i que el Parlament es dissolgui. En els propers dies començarem a escoltar veus que ens proposaran acceptar les eleccions del desembre. Alguns, potser, i com diu el Vicepresident, per “validar la República”. Altres, per construir una candidatura única encapçalada pels presos polítics, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que, en el fons, tindrà també l’objectiu de consolidar o “validar” la República.

Mentre tot això arriba, però, cal o oblidar que tenim presos polítics i que Jordi Sánchez i Jordi Cuixartn(el dos únics empresonats de moment a causa del procés) romanen en una presó espanyola i amb molt poques possibilitats de, ara per ara, quedar en llibertat.

Potser estigui equivocat i el desenvolupament dels propers dies em desmenteixi. Tant de bo. Potser el que passi obeirà, de nou, a una gran estratègia política –per a molts rocambolesca i que genera confusió- que ens ha de portar a la independència real i a la consolidació efectiva de la República.

“Pobra, no és que t’hagi enganyat...” És que la Ítaca que somniàvem queda lluny encara i el camí encara és llarg “ple d’aventures i de coneixences” i ple de dificultats.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu

Procurem, doncs, no portar dins nostra els monstres de la desconfiança i del desànim. “I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra...” I una vegada assentats, ferms i dempeus, continuem la lluita fins a la victòria final.

Ens trobem al carrer!

divendres, 27 d’octubre del 2017

Dijous 26 d'octubre. Un dia complicat i difícil (VÍDEO darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 26 d'octubre de 2017

Parlem amb Josep Pinyol, Bernat Tresserras i Xavi Portet sobre l'actualitat política d'aquest dijous 26 d'octubre. Eleccions? Independència? Connectem en directe amb Magda Gregori al Parlament de Catalunya mentre se celebra el debat que, sembla, ha de comportar la proclamació d'independència. 

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Dijous 26 d’octubre de 2017... Un dia complicat. Un dia ple de notícies inesperades i, a hores d’ara, encara moltes d’elles difícils d’explicar. Davant la sorpresa general, però sobretot del moviment independentista, el president Puigdemont diu que dissol el Parlament i que convoca eleccions. Compareixença a les 13.30h... Després es retarda una hora i finalment no es fa. Es diu que compareixerà a la tarda al Parlament, després que ho farà a la Generalitat....

Dimissions d'algun membre del PDECAT... ERC que diu que abandona el govern si hi ha eleccions. La xarxa bull en un i altres sentit.... Alguns encara mantenen la confiança en el President i altres ja el titllen de traïdor.

Finalment, el President anuncia que no hi haurà eleccions i que tindrà lloc el ple previst per parlar sobre l'aplicació de l'article 155. 

Acabem de viure una nova i gran estratègia política?’O un aparent tremolor de cames davant la decisió definitiva? 

Un dia complicat i autènticament emboirat pel que fa a la informació. Malgrat tot, com cada setmana, intentarem analitzar i interpretar les claus més destacades d'aquest tsunami polític. I ho farem també reivindicant la feina que fan els nostres companys periodistes de TV3, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies, aquests dies també amenaçats.

Com deia el mestre periodista Ramon Barnils: "En un periodisme que respongui al motiu pel qual existeix, que és saber-ho i explicar-ho tot, qualsevol pregunta toca. Sempre. Toca sempre. Tant si és oportú per al polític, com si no ho és. Sobretot, si no ho és, d'oportú, per al polític".

Per tant, seguim fent el que ens toca fer. Formular preguntes i buscar respostes.

De seguida, ens hi posem. 

Som-hi. Comencem!

Sant Joan de les Abadesses, mil anys d'absència (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 25 d'octubre de 2017

Convidats:
Irene Brugués, doctora en Informació i Documentació per la Universitat de Barcelona, arxivera en cap del Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines i membre de la comissió organitzadora dels actes de commemoració del mil·lenari de l’extinció del monestir de Sant Joan.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

Prou vacil·lacions. Ni un pas enrere! (Comentari de Joan Guarch)


En Joan Guarch és un bon amic amb qui vam compartir moltes hores de feina, algunes discussions i moments extraordinaris a l'ANC. Vam ser companys al Secretariat Nacional i, a hores d'ara, encara compartim objectius i projectes en aquest camí de construcció de la nova República catalana.

M'ha fet arribar unes reflexions a l'entorn del moment polític que estem vivint. Les comparteixo íntegrament i les considero de lectura obligada. Per això, amb el seu permís, les faig públiques en aquest espai digital.

Sóc Joan Guarch, membre del SN de l’ANC, pel Vallès Oriental, del juny del 2013 al maig del 2016 i membre del CP, del març del 2014 amb la Presidenta Carme Forcadell, fins el maig del 2016 amb el President Jordi Sanchez i actualment membre de l’AT de La Llacuna, a l’Anoia.

Vull aportar el meu comentari a la situació actual.

L’ANC ha convocat per aquests dies 24 i 25 un seguit d’actes amb el títol general de: 155, i ara què? La realització dels actes em sembla molt bé però el títol no es gaire afortunat, perquè té el deix encara de pertinença a un estat opressor i si així ens ho pensem, malament per implantar la República. Jo en tot cas diria: 155, ara DI.

El poble català majoritàriament ha anat expressant, des de fa, com a mínim 12 anys, que vol una relació diferent amb Espanya, que vol més autogovern, que vol un sistema de finançament més just, que vol decidir el seu futur, etc i, no sols no rep cap oferiment, sinó que, el 2010, veu retallat el seu Estatut votat i aprovat en referèndum. A conseqüència d’això, finalment, li exposa que ha decidit trencar la relació i la única resposta que rep és, no un interès per saber quines son les raons del descontentament, per posar-hi algun remei, sinó que rep ignorància, repressió judicial, opressió econòmica, brutal repressió policial, empresonament de dirigents ciutadans i finalment amenaça de liquidació de les institucions. Davant d’això no queda cap altra opció que aplicar la DI acordada majoritàriament pel poble l’1-O, i signada pels nostres representants electes.

El nostre govern no pot fer, de cap manera, cap pas enrere.

I el que toca és que el govern posi en marxa totes les estructures d’estat que siguin necessàries i possibles i les que encara no ho siguin, planificar-les per anar-les implementant d’ara en endavant.

Ens hem de presentar, com a poble sobirà (més aviat diria republicà) a tota la ciutadania de Catalunya, especialment a aquells que no estan d’acord o convençuts de la independència del país. Als pobles i ciutadans de la resta de l’EE amb l’advertiment que si triomfa el feixista estat espanyol a Catalunya, els següents en rebre la repressió i les retallades de les seves competències son ells. A Europa, a aquesta indigna UE, que tolera, en contra de les seves pròpies lleis, que un estat seu vulneri tants drets humans bàsics, utilitzi la força policial i amenaci en intervenir les institucions d’una part del seu territori, com en ple segle XIX. I a tot el món perquè, com a país, podem i volem aportar els nostres valors de convivència que, de ben segur, poden aportar llum a les convulses relacions internacionals.

I per això volem el reconeixement internacional de les nacions lliures i demòcrates, i prenem mesures per construir el nou país, posem les nostres forces de seguretat sota el comanament únic del govern català, no reconeixem cap tribunal espanyol, ni les lleis espanyoles només  aquells i aquelles definits en la Llei de Transitorietat i els nomenaments dels nous Tribunals de Justícia catalans. Posem en marxa la recaptació de tots els impostos per la Hisenda Catalana, un nou Banc Públic català, un Procés Constituent per definir de quines lleis ens dotem per construir el nou país, etc, etc, etc...

I si l’EE vol intervenir a Catalunya, estarà atemptant contra un Estat lliure i, per tant sotmès al dret internacional, i no tindrà cap competència ni sobre els mossos ni el seu cap, ni contra cap ciutadà ni sobre cap càrrec electe, ni sobre cap ajuntament, ni sobre els mitjans de comunicació públics, TV3 i CatRadio, ni sobre res de res, com molt bé ja han deixat expressat els propis col·lectius d’aquests mitjans. I de què coi ens serveix parlar d’eleccions que no siguin les constituents d’aquí a mig any, més o menys, perquè l’EE ja no tindrà cap autoritat per convocar-ne, perquè l’autoritat només la té el nostre President i el Parlament elegit en les darreres eleccions del 27S i el govern elegit pels nostres representants al Parlament.

I si l’EE intenta intervenir amb l’exèrcit el rebrem pacíficament i ens hi oposarem, com vàrem fer l’1-O, perquè no hi hem de respondre amb la força, no és la nostra opció, sinó amb la decidida i persistent resistència pacífica i, tot això a cara descoberta, res de govern a la clandestinitat a Perpinyà o Brussel·les, exercim la democràcia, aquesta que ens volen arrabassar.

Si no ens ho creiem i exercim de país lliure, mai aconseguirem ser-ho. I amb la DI ja no formarem part d’Espanya i hem de fer el nostre camí, independentment del que decideixi el país veí, només ens hem de preocupar de defensar el nostre territori i les nostres institucions.

Deixem-nos de vacil·lacions, NI UN PAS ENRERE

Visca la República Catalana, nou estat del món.

La Llacuna, 24 d’octubre de 2017.




dimarts, 24 d’octubre del 2017

La fi del monestir femení de Sant Joan de les Abadesses (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll, és un antic monestir al nucli de Sant Joan de les Abadesses. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.

L’any 885, el comte Guigré el Pilós crea una comunitat de monges benedictines que serà el primer monestir femení fundat a Catalunya. Emma, filla dels comtes, en serà la primera abadessa.

El 1017, enguany fa mil anys,  la comunitat va ser dissolta. La darrera abadessa, Ingilberga, va ser expulsada de Sant Joan, amb tota la seva comunitat de monges, a través d'una butlla papal que l'acusava d'haver dissolt la moralitat del monestir. Es difonen rumors que les monges duen una vida poc exemplar. El cert és que el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, germanastre d’Ingilberga, cobeja el monestir perquè vol ampliar les seves possessions territorials i afermar-se en el poder. Arran de les acusacions del comte, Benet VI ordena la dissolució de la comunitat i la institució, en el seu lloc, d’una comunitat de canonges.

A més de la dissolució de la comunitat femenina i d’establir a Sant Joan un orde masculí, es va erigir el nou bisbat de Besalú (un fill de Tallaferro, Guifré, en seria el primer i únic bisbe).

Avui, a LA CLAU de la nostra història parlarem del Monestir femení de Sant Joan de les Abadesses i de la seva fi fa mil anys.

Tots som els Jordis. Manifest




TOTS SOM ELS JORDIS 

Arran la detenció i empresonament de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana –ANC- i del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, els sotasignats, membres dels diferents Secretariats Nacionals que ha tingut l’ANC des de la seva creació, 

MANIFESTEM 

1.- El nostre reconeixement a la seva decisió d’anar a declarar a l’Audiència Nacional, el passat dilluns dia 16, sabedors com eren de l’alta probabilitat del dictat de presó i que el seu sacrifici ajudaria a accelerar el procés d’independència. 

2.- El convenciment que aquests empresonaments només obeeixen a motius polítics. El d’en Jordi Sànchez, per ser el dirigent actual de l’Assemblea, l’entitat responsable del primer pols democràtic seriós a l’Estat des de la mort del dictador. Un pols que ha posat al descobert uns dèficits democràtics que s’arrosseguen des del franquisme, amb un poder judicial que mai ha estat independent dels poders polítics. 

3.- Que Jordi Sánchez, com els altres membres del Secretariat Nacional – l’actual i els anteriors- ha continuat i impulsat la feina encetada, l’any 2009, per 4 persones i consolidada, l’any 2010, per un grup de 40 que representaven la pluralitat ideològica del país. L’any 2011, 1.500 persones s’aplegaven en la Conferència Nacional per l’Estat propi i aprovaven la Declaració Fundacional de l’ANC i el Full de ruta cap a la independència. També s’hi constituïa el Secretariat provisional que va donar forma al que és i ha estat l’ANC des de la seva fundació, el 10 de març de 2012. 

4.- Que el delicte d’en Jordi rau només en haver sabut interpretar, i aplicar, les línies de mobilització política, cívica i pacífica de les que l’Assemblea s’ha anat dotant en cada moment. Si aquest, com creiem, és el delicte d’en Jordi, també és el nostre: tots nosaltres, absolutament tots, en som coautors i intèrprets. 

5.- Que avui tots nosaltres –com la majoria de la població catalana- ens sentim com els Jordis, engarjolats. Som un poble en marxa cap a la llibertat i res ni ningú ens aturarà. Aquesta és la força del poble català i això és el que no han entès mai els governants espanyols. La seva supèrbia, el seu odi, la seva ineptitud, no fa altra cosa que incrementar la nostra força i la nostra determinació. 

Esberlarem els murs, trencarem les últimes cadenes. 

Volem en Jordi Sànchez al carrer. Volem en Jordi Cuixart al carrer. 

Els volem al carrer i entre nosaltres! 

República Catalana, 19 d’octubre de 2017

Empresonament Jordi Sànchez i Jordi Cuixart (VIDEO darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 19 d'octubre de 2017


Parlem amb Josep Costa, professor de Teoria Política. Després, tertúlia per analitzar l'actualitat política i l'empresonament dels presidents de l'ANC i d'ômnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

És el tercer dia que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart dormen la presó de Soto del Real. La jutge Carmen Lamela acusa "els Jordis" de tres delictes: risc de fuga, risc de destrucció de proves i risc de reiteració delictiva. És difícil aquests dies explicar la realitat i no fer interpretacions, per tant, deixeu-me que faci tres reflexions. Quin risc de fuga hi ha? Es van presentar voluntàriament a l'Audiència Nacional. Quin risc de destrucció de proves existeix? Els vídeos i imatges de les mobilitzacions pacífiques ja han donat la volta al món. Risc de reiteració delictiva?

La capacitat de mobilització d'aquest poble és i continuarà sent immensa. Dissabte ells no hi seran, però els ciutadans tornaran a sortir al carrer. A l'espera del que pot passar els propers dies i de si el govern espanyol decidirà o no aplicar el 155 i suspendre l'autogovern català, de moment, els Jordis segueixen privats de llibertat per haver promogut una mobilització pacífica. 

Per entendre aquesta conjuntura  política, avui hem convidat el professor de teoria política Josep Costa. Ell considera que tot passa per secessió o secessió. Ara li preguntarem per què. 

De seguida, ens hi posem.

Som-hi. Comencem.

El Cas de Catalunya. 1945, apel·lació a les Nacions Unides (VÍDEO darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 18 d'octubre de 2017

Convidats:

Jordi Miravet, llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Va formar part de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) i va ser membre del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona,. Als anys seixanta va militar a Front nacional de Catalunya i als setanta va ser el tresorer d'Amnistia Internacional Espanya quan la seu d'aquesta organització tenia la seu a Barcelona.

Des de 1995 és el president de l’Associació Memorial 1714

És coautor del llibre “Del cas dels catalans al cal de Catalunya”

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 18 d’octubre del 2017

El cas dels catalans (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)





Avui és un dia especial. Des de dilluns passat, el president de l’ANC, Jordi Sánchez i el d’Òmnium, Jordi Cuixart, ja no són a casa seva, sinó en una presó espanyola. Empresonats per les seves idees, han passat a ser dos presos polítics catalans, en un pretès “estat de Dret” i en l’Europa de l’any 2017.

Des de LA CLAU de la nostra història, Víctor Cucurull i jo mateix manifestem la nostra condemna per aquest empresonament i per la repressió política, judicial i policial que està patint el nostre país. Manifestem la nostra solidaritat i el nostre suport a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart,  i amb tots els que pateixen la repressió de l’Estat espanyol. 

Francisco de Quevedo, escriptor espanyol de principis del segle XVII, gens amant de Catalunya, deia: “Donde hay poca justicia es un peligro tener razón”

Des d’aquí ens afegim al clam de Llibertat pels presos polítics catalans.
"Els catalans saben molt bé quin és el tractament que els cal esperar si cauen en poder del rei Felip. És per això que estan desesperats; i tot i que les seves tropes al camp són derrotades arreu i que Barcelona està assetjada, continuen decidits a resistir a tota ultrança i a morir abans de sotmetre's. Aquest és l'últim remei per als seus mals i se l'estimen més que no pas la misericòrdia del monarca. La sort de Xàtiva és el pitjor que han de témer; i tot que llur ciutat fos arrasada i tota la raça catalana exterminada, i que Felip erigís monuments per a commemorar llur desfeta amb inscripcions que els calumniaven amb l'estigma de rebel·lió, la història, això no obstant, no deixarà de fer menció honorífica de la ferma resolució d'aquest poble audaç."

Aquest és un fragment de l’opuscle escrit i publicat a Londres, el 1714, abans del Tractat d’Utrecht amb el títol de Consideració del cas dels catalans. Paral·lelament, es va publicar un altre opuscle titulat : “La deplorable història dels catalans”.

En tots dos textos es condemnava la política dels representants del govern de la Gran Bretanya envers els catalans, perquè significava una traïció a les promeses fetes i a la paraula donada per la reina Anna d'Anglaterra en el Pacte de Gènova de 1705.

És indispensable comprendre que a principis del segle XX es produeix un canvi en les relacions internacionals que connecta de ple amb la nostra sensibilitat política com a catalans pel que fa a la qüestió nacional. Aquest canvi  té a veure amb l’aprofundiment de la democràcia – d’aquí la introducció precedent – i l’acceptació per primera vegada del dret de les nacions. 

És durant la primera Guerra Mundial 1914-18 que els aliats, amb França al capdavant, reivindicaran aquest dret de les nacions, cosa que mourà voluntaris catalans a participar en la Guerra i allistar-se sota la bandera de França en reclamació de la llibertat nacional de Catalunya. La Unió Soviètica establirà també el principi  del dret d’autodeterminació dels pobles. 

Però va ser l’ aportació expressada pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en un discurs davant del Congrés americà el dia 8 de gener de 1918 el que va donar un impuls definitiu al que implicava el reconeixement del dret de les nacions. Aquest discurs serà conegut popularment com els catorze punts del President Wilson. El catalanisme polític de principi del segle XX beu d’aquesta font.

Llibertat presos polítics!


Ja fa dues nits que dormen a la presó. Han hagut de passar dos nits perquè em col·loqui davant de l'ordinador i intenti escriure unes ratlles sobre el que va passar dilluns. La bèstia franquista, aquella que ho va deixar "todo atado y bien atado", ha mostrat de nou les seves urpes i la seva ferotge repressió. No va morir el 1975 ni tampoc el 1978, simplement restava mig abaltida, simulant estar adormida.

Conec els Jordis. Amb en Jordi Cuixart hem compartit molts moments, sobretot, entre el 2013 i el 2015, quan jo era vicepresident de l'ANC i ell membre de la Junta d'Òmnium que, habitualment, representava l'entitat a la Taula de Forces Polítiques i Socials per l'Estat propi. Amb en Jordi Sánchez hem compartit moltes coses a partir del 2015, quan ell va ser elegit per primera vegada president de l'ANC. Quan coneixes les persones que pateixen el dolor et toca de més a prop i amb més intensitat.

El que va passar dilluns no té nom... o, si en té, no pot ser altre que el de feixisme pur i dur. Presó sense fiança, com uns autèntics criminals perillosos. La ràbia em rosega per dins quan penso en tants i tants corruptes i malversadors, delinqüents de corbata que viuen tranquil·lament a casa seva. Justícia..? Separació de poders...? Estat de Dret...? 

Aquest túnel del temps a què estem abocats, em porta a recordar situacions similars viscudes i patides ja fa anys. No és cert que els Jordis siguin els primers presos polítics en democràcia. Molts de nosaltres recordem companys i companyes detinguts i empresonats, el 1980, el 1992.... N'hi ha hagut també i  molts a Euskadi. Recordo el patiment per tots, però sobretot aquell patiment que es feia encara més dur quan els companys eren coneguts i estimats. Aquest és el que sento per en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart.

Encara tinc al cap moltes incògnites que entenc que algun dia s'aclariran. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sabien que serien empresonats. M'ho demostra el fet del canvi de vicepresidència a l'ANC dies abans i les gravacions que van fer el mateix matí de dilluns. Per què s'hi van presentar, doncs? 

Jordi Sánchez és el president de l'ANC. A l'Assemblea Nacional Catalana, però, (i parlo de l'ANC perquè és el que conec) el càrrec de president no té més poder que el de qualsevol altre membre associat de l'Assemblea. El càrrec no li atorga cap capacitat estatutària de decisió per damunt de l'Assemblea General. És un nomenant intern del Secretariat i no el fruit de cap candidatura. El president, com la resta del Secretariat, es deu als mandats obtinguts de l'Assemblea General, únic òrgan sobirà. Amb tot això vull dir que el president no té cap més responsabilitat en la dinàmica de l'ANC que qualsevol altre membre de l'associació.

L'ANC va començar el seu camí el 2010 i, oficialment, el 2012. Tots els que n'hem sigut membres del Secretariat  Nacional som responsables del mateix que acusen en Jordi Sánchez. Tots en som responsables..., i ens en sentim orgullosos.

Estic tocat... Estic molt preocupat... Serà difícil treure els Jordis de les presons espanyoles. Són, a més de presos polítics, ostatges de l'Estat, d'un Estat que ha perdut totalment el seny, un fet que, en la historia d'Espanya, es repeteix constantment. Un Estat que està disposat a tot.

No podem contemplar cap altre horitzó que el de guanyar. Pels Jordis i per tanta gent que patiria les conseqüències d'una derrota. Pel país mateix en el seu conjunt que seria objecte de la repressió, subtil potser, però ferotge per acabar amb Catalunya, tal com ja ho han intentat històricament.

Ens veiem al carrer!


dissabte, 14 d’octubre del 2017

VÍDEO darrer programa Vull una resposta (La Catosfera. Independència suspesa)

Emès el dijous 12 d'octubre de 2017

Parlem amb Joan Camp, director de la Catosfera. Després, tertúlia d'actualitat política per analitzar la compareixença del president Puigdemont el passat dimarts 10 d'octubre. 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Mònica Morros, politòloga  
Joan Camp, director de la Catosfera
David Companyon, exdiputat al Parlament per EUIA 
Jaume Marfany, activista, vicepresident de la CAL

Dialogar. Iniciar un procés de mediació en les properes setmanes i, de moment, suspendre els efectes de la declaració d’independència. Aquest és el titular més destacat de la compareixença d'aquest dimarts del president Puigdemont al Parlament de Catalunya. Un discurs agredolç, que no és el que esperaven alguns dels ciutadans que van votar “Sí” el passat 1-O o la mateixa CUP. Però que exigeix al govern espanyol que dialogui per resoldre de forma acordada la voluntat dels ciutadans d'aquest país. Ara caldrà veure qui mou la següent fitxa: serà el govern espanyol o la comunitat internacional? Ho anirem seguint i ho analitzarem tot seguit amb els nostres convidats. 

Però aquesta setmana parlarem també de la Catosfera. Un cicle de debat que, enmig de l'ebullició informativa d'aquestes setmanes, analitzarà els efectes que està jugant Internet i les xarxes socials en aquest context social i polític. Aquesta jornada tindrà lloc la setmana que ve a Girona però avui hem convidat el seu director, Joan Camp, perquè ens detalli algunes de les temàtiques i personalitats que protagonitzaran l'edició d'enguany.

Comunicar. Aquest és l'objectiu. Ja sigui a través d'un discurs en el ple del Parlament, a les xarxes socials o als mitjans de comunicació. De seguida, ens hi posem.

Som-hi. Comencem.