dijous, 31 de març de 2022

Atacs a la llengua. El mitreu de la vil·la romana dels Munts. 1714: Ruta exili austriacista Viena. Les cartoixes de Catalunya


La CLAU de la nostra història. Tercera etapa. Capítol 185. Emès el 30 de març de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA programa 185.

Per conèixer la història de la minorització i substitució de la llengua catalana ens hem de remuntar segles enrere.  A partir del segle XVII a la Catalunya Nord i de principis del segle XVIII s la resta de la Nació.

Podríem citar centenars i potser fins a milers d’actes i accions contra la llengua catalana. Podreu trobar tota la història de prohibicions, vexacions, humiliacions lingüicides a llibres com “L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”, de Josep Benet, o en els llibres “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història” i  “La persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès, o “Cròniques negres del català a l’escola”, de Pere Mayans.

Deixarem de banda les ja iniciades als segles XVIIi XVIII i només en citarem unes poques a partir del segle XIX

1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.

1857 Llei Moyano d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.

1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol

1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l'ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat. Per Reial Ordre espanyola, se sancionaran els mestres que ensenyin en català.

1926 Reial decret que criminalitza a qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà i pena de "arresto mayor a prisión correccional" per qui usi un idioma distint del "espanyol”.

1939: Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.".

1939, Carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans per comunicar-los la nova normativa d'usos lingüístics en la comunicació de l'Església amb els feligresos "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)"

1945. Nueva ley de educación primaria que només deixa ensenyar en castellà.

2010, 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que entre altres estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

2022, Sentència del TSJC que obliga a les escoles a impartir un mínim del 25% de castellà a totes les escoles de Catalunya.

2022. Els partits JxCat, ERC, Comuns i PSC acorden reformar la Llei de Política Lingüística  perquè el castellà pugui ser també  la llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu segons ho fixin els projectes lingüístics de cada centre.

Conquesta, colonització i assimilació... L’estratègia que es va començar a aplicar al segle XVII: “Un rey, una ley, una religiòn, una llengua.” Diferents governs, diferents mètodes i nivells d’intensitat en la repressió, però l’objectiu continua sent el mateix: la substitució lingüística i l’assimilació. 

Final

La frase de la setmana del polític i historiador Francesc Ferrer i Gironès:

"L'idioma és, per a la nostra nació, l'emblema més preuat perquè ens agermana, ens defineix, ens aglutina a l'hora de pensar i en la manera de dir; en definitiva és, al mateix temps, el nostre ésser i l'expressió de la nostra ànima."

Tornarem la setmana que ve. Us convidem a compartir amb nosaltres més CLAUS de la nostra història.

Que passeu una bona setmana.

dimecres, 30 de març de 2022

El castellà posa el peu a la Llei de Política Lingüística. "Decàleg irreverent per a la defensa del català". El Full de ruta 2022-2023 de l'ANC

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 28 de març de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Gerard Furest, filòleg, professor català secundària, redactor del  digital de cultura Núvol

David Fernández, vicepresident de l’ANC

“Modificarem la normativa per blindar la immersió lingüística” Aquesta és la frase que va pronunciar el president de la Generalitat, Pere Aragonès, després de la primera cimera sobre la llengua que va tenir lloc el desemble de l’any passat.

El principi d’acord a què van arribar ahir JxCat (a darrera hora sembla que se’n vol desmarcar) ERC, Comuns i PSC sobre la reforma de la Llei de Política Lingüística ha fet esclatar entitats, associacions i sindicats d’ensenyament.

El redactat actual de la Llei diu que El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament, en tots els nivells i les modalitats educatius.

La proposta acordada pels partits proposa que digui El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3.

No pot haver-hi cap mena de dubte sobre l’abast dels canvis en la Llei. De fet és una claudicació definitiva i que permetrà, ara ja de manera oficial, la fi de la immersió lingüística.

Per què des del Govern se’ns diu que és “una solució intel·ligent”?

Perquè al  Govern, que no està disposat a desobeir ,se li ha acudit una manera possible d’esquivar  la sentència  i és reformant la Llei de Política Lingüística. D’aquesta manera deixa en mans dels centres educatius, i del seu propi projecte lingüístic, la possibilitat que el castellà sigui, tal com diu la proposta, la llengua “normalment” emprada com a llengua vehicular i del sistema d’aprenentatge educatiu

Amb aquesta modificació, el Govern “normalitza” la situació actual, que no és altra que la ja coneguda que hi ha molts centres educatius que des de fa anys ja no fan immersió lingüística i on el castellà és la llengua usada més habitualment. Així pretenen “protegir” aquells centres on encara es practica la immersió o si més no s’hi apropen força.

Normalitzar” una situació totalment injusta i deixar en mans de cada centre l’execució del seu propi projecte lingüístic és rendir-se davant d’aquells que des de fa segles s’esforcen per assimilar-nos lingüísticament, culturalment i nacionalment.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem! 

Final

Frase de la setmana, de l’escriptor Pacon Candel autor de "Els altres catalans":

“Si ets aquí, ets català; excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana de ser-ho.”

En qualsevol moment e l Tribunal Suprem pot fer efectiu el seu posicionament sobre el recurs de cassació que la defensa d’Adrià Sas va presentar el passat 24 de febrer. Adrià Sas pot ser ja definiitvament condemnat a uan sentència  de 3 anys, 6 mesos i 1 dia de presó per un delicte de desordres públics i atemptat a l’autoritat. Els fets van passar durant les protestes  davant el Parlament de Catalunya, l’1 d’octubre de 2018, en el primer ’aniversari del referèndum per la independència.

El nostre pensament està amb l’Adrià i amb tots els empresonats, represaliats i exiliats. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

divendres, 25 de març de 2022

President Aragonès: "Modificarem la llei per blindar la immersió lingüística" (16-12-2021)

 

El principi d’acord a què van arribar ahir JxCat (a darrera hora sembla que se’n vol desmarcar) ERC, Comuns i PSC sobre la reforma de la Llei de Política Lingüística ha fet esclatar entitats, associacions i sindicats d’ensenyament. Algun mitjà de comunicació afí a sectors del govern s’ha apressat a cantar les excel·lències de l’acord: [1]

L'acord unitari és una resposta intel·ligent a les quotes del poder judicial i seria bo que el gir d'última hora de JxCat no el frustrés.

En parlarem després de la “resposta intel·ligent”... Veiem en què consisteixen els canvis en la Llei de Política Lingüística:

Redactat actual:[2]

Article 20.  La llengua de l'ensenyament

1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament, en tots els nivells i les modalitats educatius.

2. Els centres d'ensenyament de qualsevol grau han de fer del català el vehicle d'expressió normal en llurs activitats docents i administratives, tant les internes com les externes.

Proposta acordada:[3]

El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3.

No pot haver-hi cap mena de dubte sobre l’abast dels canvis en la Llei. De fet és una claudicació definitiva i que permetrà, ara ja de manera oficial, la fi de la immersió lingüística. Per si algú potser no ho entén o no ho vol entendre, la paraula immersió (ara bandejada dels discursos oficials) vol dir 100% en una llengua, en el nostre cas, la catalana.

Per què aquests mitjans ens diuen que és “una solució intel·ligent”?

Davant la sentència del 25% de castellà a les escoles (recordem que és un mínim del 25%) no hi ha sortida legal possible. Les associacions i entitats que volen des de fa anys acabar amb la immersió ja s’han preparat i dilluns mateix possiblement presentin la demanda col·lectiva, signada de moment per 1.500 persones perquè es faci efectiva la sentència.

Al Govern, que no està disposat a desobeir ,se li ha acudit una manera possible d’esquivar  la sentència  i és reformant la Llei de Política Lingüística. D’aquesta manera deixa en mans dels centres educatius, i del seu propi projecte lingüístic, la possibilitat que el castellà sigui la llengua “normalment” emprada com a llengua vehicular i del sistema d’aprenentatge educatiu (proposta de Llei dixit).

Amb aquesta modificació, el Govern “normalitza” la situació actual, que no és altra que la ja coneguda que hi ha molts centres educatius que des de fa anys ja no fan immersió lingüística i on el castellà és la llengua usada més habitualment. Així pretenen “protegir” aquells centres on encara es practica la immersió o si més no s’hi apropen força.

És aquesta la nostra ambició lingüística actual? On queden les paraules grandiloqüents de blindarem el català; la llengua no es toca; compromís inqüestionable, per part d’aquest Govern, de treballar per protegir el català dels atacs externs i de l’impuls que es vol donar per impulsar-ne l’ús arreu; assegurar el present i el futur del català; salvar la llengua per les properes generacions...

O les mateixes declaracions del President Aragonès després de la primera Cimera sobre la llengua del mes de desembre passat: [4]

El president de la Generalitat ha destacat que el que hi ha en joc és el "futur de Catalunya tal com l'hem entès fins ara.

Tot atac a la llengua és un atac a un dels pilars que defineixen la societat catalana. Avui no només ens hi juguem el futur de la llengua, sinó una idea comuna de país. Ens hi juguem el futur de Catalunya tal com l'hem entès fins ara.

Aragonès ha anunciat un conjunt de mesures entre les quals destaca un increment de les inspeccions als centres educatius, des d'aquest mateix divendres, per garantir que compleixen els projectes lingüístics vigents.

L'ús del català a l'escola ha disminuït en els últims anys. Volem revertir aquesta dinàmica. En les pròximes setmanes, posarem en marxa un estudi que hem encarregat a la UB per aprofundir en el coneixement del sistema educatiu."

A més, el Departament d'Educació posarà en marxa un pla de promoció de l'ús de la llengua catalana als centres educatius que arrencarà al gener i que pretén arribar a les prop de 4.500 escoles i instituts de Catalunya, d'acord amb les necessitats de cada centre.

Modificarem la normativa per blindar la immersió lingüística.

Sóc conscient de les enormes dificultats a les quals s’ha d’enfrontar el Govern de la Generalitat de Catalunya per mantenir la immersió lingüística i el model d’escola catalana davant l’ofensiva judicial i política engegada des de l’Estat espanyol, amb la col·laboració i complicitat de determinades organitzacions amb seu a Catalunya.

Aquestes dificultats, però, no poden servir d’argument per, d’una banda acatar de manera dissimulada la sentència i, de l’altra “normalitzar” la situació que des de fa anys ja es viu i pateix en moltes escoles del país.


[1] https://www.ara.cat/editorial/bon-acord-pel-catala-l-escola_129_4314497.html

[2] https://llengua.gencat.cat/ca/detalls/article/Capitol-III

[3] https://www.esquerra.cat/uploads/20220324/202MVT00025___Proposicini_de_llei_de_poln_tica_lingn_n_stica.pdf 

dijous, 24 de març de 2022

Ofensiva contra la llengua. Plantem cara?

 
I mentrestant ells no són capaços ni de fer-se la fotografia… Així ha titulat Vicent Partal el seu editorial d’avui a Vilaweb.

Realment, tot plegat és una mica penós, deplorable, nefast, dolorós i... kafkià. Mentre milers de persones secundaven la convocatòria de vaga (en la qual faltaven molts sindicats i associacions) es manifestaven i concentraven pels carrers de diferents ciutats del Principat en defensa de la llengua, de l’escola catalana i en contra de les sentències de la justícia espanyola, els nostres representants eren totalment incapaços de ni tan sols fer-se una fotografia conjunta i emetre algun tipus de comunicat en què demostressin la seva implicació en la lluita per la llengua.

El conseller d’Educació, el qüestionat Josep González.Cambray, ha afirmat que, en el decret que estan preparant, no s’aplicarà cap percentatge en l’aprenentatge de les llengües a l’escola. Un decret que  vol  portar a consulta pública prèvia a través del Portal de Transparència de la Generalitat.

Els sindicats, però, no confien gens ni mica en aquest decret. En una recent entrevista, Iolanda Segura, portaveu de l’USTEC, el sindicat majoritari en el sector, ha manifestat que no es creu absolutament res del que diu el conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray i ha afirmat que la conselleria acatarà la sentència del TSJC per la porta del darrere.

"Una cosa són les paraules que diu el conseller i una altra cosa són els fets. S'ha de situar el català com a única llengua vehicular i aquestes paraules el conseller no les ha dit mai, no les hem sentit de la seva boca. Per tant, vol acatar la sentència però per la porta del darrere", assegura la portaveu d'USTEC. "El conseller diu que siguin els centres educatius els que gestionin els seus projectes lingüístics com vulguin en funció de la seva realitat socio-lingüística i així poden passar dues coses: que enterrem la immersió lingüística perquè els centres poden no situar el català com a única llengua vehicular i això vol dir que la immersió lingüística queda tocada de mort i, d'altra banda, aquells centres que decideixin situar el català com a única llengua vehicular, queden descoberts davant de possibles ofensives judicials o polítiques. El discurs del conseller no va en la línia de no acatar la sentència sinó que ens diu feu el que vulgueu i això és acatar la sentència.”[i][1]

Mentre el Govern i bona part de la societat catalana estem dormint a la palla, l’enemic s’organitza i es prepara. Associacions com “L’Assemblea per una escola bilingüe” acompanyada de fins a 14 entitats més han creat la plataforma “Escuela de todos”  amb l’objectiu de “conseguir la aplicación del mínimo del 25%  horas en castellano y el fin de la inmersión”.  “Escuela de todos” exigirà l’aplicació del 25% del castellà a les aules amb una demanda col·lectiva que representarà unes 1.500 persones, que poden ser més, encara, perquè la recollida de signatures continuarà fins al proper diumenge 27 de març.

Cal plantar cara, decididament i de manera clara i sense cap mena de prejudici. Tenim enemics dins el mateix país que volen acabar amb la llengua catalana, perquè saben molt bé que és la llengua el nostre principal signe d’identitat. Recordem... Conquesta, colonització i assimilació... “Un rey, una ley, una religión, una llengua...”[2]

Són, conscientment o no, enemics. Tal com va dir Tortell Poltrona en  el pregó de les Festes de la Mercè de Barcelona del 24 de setembre de 2020:

“Hi ha gent obstinada a pensar que la nostra llengua és el castellà i nosaltres vinga a parlar català. Es veu que devem tenir problemes mentals. Potser pensen que la seva llengua és més important que la de la meva mare. Doncs no. Qui rebutja la llengua i la cultura d’un lloc, com a mínim, es pot dir que és un inadaptat.”

Els pares i mares de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar ens han marcat un camí. Les famílies de P5, les primeres afectades per la sentència del 25% de castellà, han presentat una demanda judicial, amb el suport d’Òmnium, a la recerca d’una jurisprudència. Volen arribar, si és necessari (i crec que en serà) arribar fins als tribunals europeus.  Aquestes famílies planten cara decidides a deixar sense efecte l’ofensiva antiescola catalana engegada ara pels tribunals de justícia. Allò que hauria de fer el govern. que té l’objectiu d’establir jurisprudència, si cal arribant fins als tribunals europeus. Les famílies, decidides i fermes en la defensa dels seus drets, volen entrar en el fons del litigi per deixar sense efecte l’ofensiva dels tribunals contra el model d’escola catalana, és a dir, fent allò que se suposa que hauria de fer el govern, però que evidentment no fa.

El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha manifestat que “L’escola de Canet és un cas paradigmàtic i de país” [...] El model educatiu no el decideixen els tribunals, som davant d’una intromissió intolerable i injustificada que no respon a motius pedagògics i és impròpia de societats democràtiques [...] Volem invalidar cada iniciativa que tingui la temptació de trencar el model d’escola catalana, que és consens de país i exemple de cohesió i d’aprenentatge.

Internacionalitzar també el conflicte lingüístic, com ja han començat a fer set organitzacions de la societat civil que s’han unit per reclamar al relator de minories de les Nacions Unides que actui per frenar la campanya dels tribunals espanyols que busca tombar la immersió i imposar la vehicularitat del castellà al sistema educatiu de Catalunya.

Necessitem que la reacció dels pares i mares de Turó del Drac es multipliqui arreu del país. Que siguin centenars les escoles on les famílies s’organitzin i contraataquin. Si els enemics presenten una demanda col·lectiva de 1.500 persones, nosaltres hem de ser capaços d’ensorrar-los en la ignomínia i el ridícul amb milers i milers de signatures; milers de veus als mitjans i als tribunals, a les escoles, a les associacions, a les entitats. Milers i milers de veus als carrers.


[1]   ElNacional.cat 23/03/2022 https://www.elnacional.cat/ca/societat/iolanda-segura-vaga-ustec-cambray-acata-sentencia-castella-escola_730674_102.html

[2] Comte Duc d’Olivares, segle XVII 

El Consolat de Mar, ahir i avui. Per què València va substituir en el lideratge a Barcelona durant el segle XV? Alcover i Fabra, dos lingüistes en acció.


Davantal

Benvingudes i benvinguts a La CLAU de la nostra història.

Acabem de veure i escoltar un fragment de la intervenció de Jordi Domingo, Consol Major del Consolat de Barcelona en l’acte que va tenir lloc el passat 17 de març a la Llotja de Mar.

 El 1258, en el regnat de Jaume I, es crea la Carta Consular de Barcelona, la llavor del Consolat  de Mar, l'organisme del dret marítim català i d'altres zones a la vora del mar de la Corona d'Aragó, per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal.

L'expansió i supremacia comercial i marítima de la Corona d'Aragó, amb els Consolats del Mar per tota Europa, va tenir com a conseqüència que la compilació de dret marítim, coneguda amb el nom de Llibre del Consolat del Mar, transcendís les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i al llevant de l'Atlàntic.

El Consolat de Mar commemorarà ben aviat els 750 anys d’existència. La institució vol reivindicar els seus valors fundacionals i la seva aportació econòmica, social i política a Catalunya i el món, així com el seu rol actual i projecció de futur. L’any commemoratiu començarà a la tardor del 2022 i durarà fins a la tardor del 2023.

Actualment, el Consolat de Mar de Barcelona és el Centre de Resolució de Conflictes de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona. És l’instrument que es posa al servei dels empresaris/es i comerciants per tal de propiciar la solució dels seus conflictes i divergències, d’abast nacional o internacional, tot evitant el recurs al procediment judicial.

En l’acte del passat 17 de març, a  la Llotja de Mar, més de cent companyies i entitats catalanes van reivindicar la mediació com a eina per resoldre conflictes entre empreses, una fórmula alternativa als tribunals. Els presents van demanar un canvi de cultura que aposti pel diàleg i que, a la vegada, descongestioni l’activitat al sistema judicial.

Alhora, es va presentar la Declaració 2022 de la Casa Llotja. Una aposta per la mediació.

Final

Frase de la setmana de l’escriptor Enrique Jadier Poncela>:

"Història és, per descomptat, exactament el que es va escriure, però ignorem si és exactament el que va succeir"

Tornarem la setmana que ve amb noves CLAUS de la nostra història. Us hi esperem. Que tingueu una bona setmana.


dimecres, 23 de març de 2022

“El castellà a la Catalunya contemporània: Història d’una bilingüització”. La FNEC. Vaga del 23 de març

Convidats:

Mireia Galindo, filòloga, professora educació secundària. Coautora de "Història d'una bilingüització"

Francesc Bernat, filòleg, professor UB. Coautor de "Història d'una bilingüització"

Ferran Piqué, president de la FNEC

En el llibre “Por una ley de llenguas: convivencia en el plurilingüismo. Una propuesta para una ley de lenguas oficiales en España” publicat el 2019 la seva autor, Mercè Vilarubias, afirmava:

“El castellano es una llengua hablada en sus territorio s(Catalunya) mucho antes de la unió con Castila.” [...] Hace aproximadamente seis siglos que el castellano està extendido en todo el país”.

Pilar del Castillo, membre del PP, que va ser ministra de Cultura amb el govern Aznar va manifestar: “Habría que ver cuando se ha prohibido hablar una llengua  en España”

I com a cirereta del pastís de les declaracions falsejades, la tan coneguda de l’avui rey emèrito...”Nunca fue la nuestra llengua de imposición, sinó de encuentro; a nadie  se le obligó  nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quines hicieron suyo por voluntat libèrrima el idioma de Cervantes.”

El llibre “El castellà a la Catalunya contemporània: Història d’una bilingüització”, de Mireia Galindo, Francesc Bernat i Carles de Rosselló, posa fi a aquestes falsedats que tergiversen la història real, que no és altra que la bilingüització de la majoria dels catalans és molt recent, perquè no es va aconseguir fins ben entrat el segle XX.

Estem immersos en una vaga unitària de 5 dies  que acabarà la setmana que ve, els dies 29 i 30. Els sindicats, a més d’exigir una negociació real i la dimissió del conseller Josep González-Cambray, demanen el 6%  del PIB, mínim per a educació; la retirada del nou calendari escolar; l’estabilització del personal interí; la retirada del nou currículum que atempta contra la qualitat de l’educació i l’assumpció de responsabilitat del Departament en la defensa de la immersió lingüística i cobertura legal de tot el personal dels centres.

El dimecres 23, però, hi ha convocada una nova vaga aquesta amb un sol punt reivindicatiu: la llengua. Els sindicats convocant són La COS (Comissió Obrera Sindical) La intersindical, el SEPC, la USTEC i la FNEC. Sota el lema “La seva sentència, la nostra lluita” convoquen a la vaga a tota la Comunitat Educativa del Principat, a tots els nivells educatius -obligatoris i postobligatoris, des d'infantil fins a la universitat- en resposta a la sentència del 25% de classes en castellà i conscients que l’eix vertebrador d’aquest país passa pel manteniment del català com a llengua vehicular dels centres educatius catalans.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana, que recull el llibre “Història d’una bilingüització””, són les paraules que Tortell Poltrona va dir durant el pregó de les Festes de la Mercè de Barcelona del 24 de setembre de 2020 recordant-nos l’obligació que tenim de parlar en castellà, segons la Constitución Española:

“Hi ha gent obstinada a pensar que la nostra llengua és el castellà i nosaltres vinga a parlar català. Es veu que devem tenir problemes mentals. Potser pensen que la seva llengua és més important que la de la meva mare. Doncs no. Qui rebutja la llengua i la cultura d’un lloc, com a mínim, es pot dir que és un inadaptat.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

divendres, 18 de març de 2022

ANC: Impulsar una llista cívica, independent de partits...Tornem als orígens

 

Aquests dies s’està celebrant la X Assemblea General Ordinària del’ANC. Aquest cap de setmana i fins al dilluns 21 de març a les 15h es poden votar les esmenes que han quedat vives al Full de Ruta 2022-2023.

Els mitjans de comunicació han destacat de la ponència que s’ha presentat el punt 2.2 que diu així:

Que l'Assemblea esdevingui un partit i es presenti a les eleccions no és una opció. Des d’aquest moment ens plantegem l’impuls d’una llista cívica, independent de partits, per defensar la voluntat dels electors independentistes a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i fer la independència. Caldrà determinar els mecanismes democràtics necessaris per a la composició de la llista cívica i, en qualsevol cas, haurà de ser ratificada pels socis.

La primera expressió que m’ha vingut a la boca ha esta: “Ja seria hora!”, perquè des de sempre, des de gairebé la fundació de l’Assemblea aquest ha estat l’estratègia que mai ha pogut ser aplicada al cent per cent. El que més s’hi va apropar (i quedava molt lluny de les propostes de l’ANC) va  ser la candidatura de uJunts pel SíJ del 2015.

Fem una mica de memòria...

Anem fins al 2013. Uns mesos abans de la Via Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana aprova el Full de ruta 2013-2014. En un dels paràgrafs es manifestava que:

L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.

Un any després, en el Full de Ruta 2014-2015, l’ANC remarcava que, més enllà de la consulta del 9-N

[...] caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una bona part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil) professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà:

Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques  del sobiranisme.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

El juliol de 2015 l’Assemblea va fer una consulta a tots els associats sobre les eleccions que havien de tenir lloc el setembre del mateix anys. La pregunta que es va formular va ser:

"Vols que l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?"

Els resultats no van oferir cap dubte. Més de setze mil socis i sòcies de l’organització van anar a votar (tres vegades més que en els darreres eleccions al SN). El SÍ va obtenir el 96,02% dels vots i el NO es va quedar en només un 3,41%.

La candidatura de país sempre ha estat l’objectiu de l’ANC, però en les properes eleccions (que poden ser abans del termini marcat) és imprescindible. El desencís i la indignació de gran part del moviment independentista amb l’actuació dels partits polítics podria provocar que molta gent s’abstingués d’anar  votar (com ja va passar en les darreres eleccions on es van perdre uns 600.000 vots independentistes).

Una candidatura de país (o cívica, si ho preferiu) impulsada per l’Assemblea podria ser la clau de volta. La clau sobre la qual escrivia Vicent Partal el seu recent editorial “El teu vot, el taló d’Aquil·les”:

[...] efectivament, el vostre vot, el meu, el de tots, és el taló d’Aquil·les. El seu taló d’Aquil·les. És el punt feble, la debilitat present malgrat l’aparent força general, el que pot propiciar un autèntic i ràpid daltabaix, una eixida, per tant, de l’atzucac on som. Entendre-ho i assumir-ho de pressa, fer-ho córrer, és apoderar-nos.

L'ANC. La descoberta del text més antic en llengua catalana. Enriqueta Compte, primera escola infantil d'Amèrica Llatina a Montevideo. La cuina dels ibers. De la llar de foc als fogons

 

Davantal

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història

La setmana passada vam commemorat el desè aniversari de la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, el 10 de març de 2012, al Palau Sant Jordi de Montjuic, complint els acords del Congrés Nacional per a l'Estat Propi del 30 d'abril de 2011, vint dies després de culminar a Barcelona, amb un gran èxit, la celebració de les consultes populars per la independència a 554 municipis catalans.

Molta gent es demana d'on venia la força de l'ANC perquè és evident, per poc que hom conegui la història de les revoltes i les mobilitzacions populars a Europa al llarg dels segles, que difícilment en trobarà una altra amb una participació tan nombrosa i tan llargament sostinguda en el temps com la que ha liderat l'Assemblea Nacional Catalana.

Per aclarir-ho cal tornar a la tarda del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. Davant l'èxit evident de la primera consulta popular sobre la independència que sorgí en el context de les mobilitzacions organitzades per la PDD, Plataforma del Dret de Decidir, creada l'any 2005 per articular el sobiranisme constituït fins aleshores per grups molt petits i enfrontats entre si.

Aquella tarda a Arenys de Munt es trobaren els tres corrents bàsics del catalanisme històric: l'europeisme, la identitat pròpia i el federalisme, representats per tres persones, militants incansables, polítics experimentats, coneixedors de com les gasta l'Estat espanyol i ben connectats amb el teixit social català: en Miquel Strubell, en Miquel Sellarès i en Pere Pugès.

Aquestes tres persones amb el suport tècnic d'Enric Ainsa, varen bastir una maquineta capaç de posar d'acord la munió de veus, massa vegades discordants, del catalanisme que a partir de la sentència del Tribunal constitucional de juliol de 2010, freturava de trencar una inèrcia de 150 anys  de reformisme impossible dintre l'estat espanyol.

Per als historiadors queden les imatges i els èxits d'un moviment que ha portat el Principat de Catalunya fins al llindar mateix de la recuperació de l'estat propi, amb el referèndum del primer d'octubre de 2017 i la proclamació de la República Catalana, encara no desplegada a hores d'ara.

Final

La frase de la setmana del pedagog brasiler Paulo Freire:

"Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure ...la pròpia història"

Tornarem la setmana que ve per descobrir tots plegats una nova CLAU de la nostra història. Que tingueu una molt bona setmana.

dimecres, 16 de març de 2022

La guerra d'Ucraïna. "Molts o ningú" de Clara Ponsatí. 56 anys de la Caputxinada

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 14 de març de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Josep Ferrer, President associació LAUDEPresident d’AExRC

Francesc Marco, historiador

Josep Pinyol, historiador

Davantal

“Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim.”

Són les paraules de la consellera Clara Ponsatí que ha publicat recentment el llibre ”Molts i ningú” amb el subtítol “Embastat de memòries i altres històries”. En el llibre, hi trobarem la seva versió i opinió sobre el pre i post referèndum 1 d’octubre i per què va decidir anar-se’n a l’exili. En el programa d’avui farem un repàs a les frases que poden resultar més polèmiques.

La setmana passada ens van complir 56 anys de la Caputxinada. Entre el 9 i l’11 de març de 1966, més de 450 representats de professors, estudiants i intel·lectuals es van reunir al convent dels Pares Caputxins de Sarrià i van constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiansts de la Universitat de Barcelona. La policia franquista va posar setge al convent i després va assaltar el recinte. Tot plegat engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana que va ser la llavor de la Taula Rodona, antecedent de l’Assemblea de Catalunya. 

Dimecres 15 de març, l’associació LAUDE d’exrectors de les universitats catalanes recordarà aquests fets amb l’acte “pel lliure debat de les idees” que tindrà lloc a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... Fa més de 2.000 anys, el filòsof romà Luci Anneu Sèneca, conegut com a Sèneca el jove, va dir, en referència a la guerra:

“Una era construeix ciutats. Una hora les destrueix.”

El nostre pensament amb tota la gent que pateix la repressió la presó i l’exili, Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 10 de març de 2022

Miquel Strubell. La revolta de les Germanies. Passegem pel mapa de la petjada catalana. Tres savis jueus de la Barcelona medieval

Davantal

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història.

Per al programa d’avui, havíem preparat un davantal sobre les diferències entre revolta, revolució i rebel·lió, tenint en compte que la notícia de la setmana serà sobre la Revolta dels Agermanats  que va tenir lloc entre el 1519 i el 1522.

Dissabte passat, però, ens va arribar la trista notícia: Miquel Strubell i Trueta, entre molts altres coses, fundador de l’Assemblea Nacional Catalana va morir la nit de divendres a dissabte.

Gran persona, bon company, millor amic... Lluitador per la llengua, la cultura i la llibertat d’aquest país. En el seu record i homenatge, en aquest davantal de LA CLAU de la nostra història, llegirem uns fragments del seu darrer escrit: “Carta a Europa”

[...] si mireu els meus antecedents familiars, veureu que tinc sang anglesa, sang alemanya, sang catalana i una mica de sang italiana. [...] el pare va lluitar a la Segona Guerra Mundial contra els nazis i la família catalana de la meva mare va haver de fugir a l’exili al final de la guerra civil. Més proves, doncs, del que hauria de ser un compromís extremadament ferm amb Europa.

Però hi ha un problema. I no el tinc jo, el problema; és Europa qui el té. Perquè fa quatre anys, el Consell Europeu, la Comissió Europea i el Parlament Europeu van defraudar de manera vergonyosa i terrible milions de catalans que aspiren a una cosa perfectament legítima; l’autodeterminació. L’autodeterminació no és un caprici, està al Pacte Internacional de Drets Humans de les Nacions Unides. Així, com us podeu imaginar, el fet que les tres organitzacions de la Unió Europea hagin defraudat els catalans és per a mi, i m’atreveixo a parlar en nom de milions de persones, una renúncia absolutament repugnant als valors europeus sota la pressió del que només pot ser definit com un autèntic estat assetjador, el regne d’Espanya. De fet, Espanya assetja els catalans des de fa gairebé quatre segles.

Quan s’aturarà, tot això? Quan es despertarà Europa i es convertirà en allò que molts havíem somiat? Si us plau, recordeu que tant els anglesos com els holandesos van defraudar Catalunya a la Guerra dels Segadors del segle XVII i van acabar dividint Catalunya en dos. No oblideu que el Tractat d’Utrecht va mutilar encara més el país dels catalans i els va portar a un període de repressió despietada on fins i tot els ganivets domèstics havien d’encadenar-se a la taula de la cuina. Això es va repetir el segle XX, quan altra vegada la no-intervenció d’Anglaterra i França va permetre que els països de l’Eix, i especialment els italians, bombardegessin Barcelona d’una manera espantosa.

El que escric no és més que la petita aportació que fa un sol ciutadà europeu que, com milions d’altres, vol veure alliberat el seu país perquè pugui continuar fent contribucions valuoses a la pau, com Pau Casals, a l’art, com Joan Miró, i al món de la ciència i la tecnologia, com Josep Trueta. I espero que això es faci realitat més aviat que tard.

Palamós, 28 de febrer de 2022  Miquel Strubell i Trueta 

Sempre en els nostres cors...

Final

Rússia ha envaït Ucraïna. Morts, ferits, refugiats, patiment... La nostra frase de la setmana del llibre “Unitats de xoc” de Pere Calders:

"La guerra no ens agrada ni la sentim, i ara, amb la retina desfeta per la imatge de tantes llars destruïdes, podem explicar a les nacions com n'és d'estúpida, de cruel i de bestial la guerra que ens donen com a bona els militars imperialistes".

Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que tingueu una molt bona setmana.