divendres, 25 de novembre del 2022

Parlem del 3/4 de mil·leni del Consolat de Mar. Conversa amb Gerard Furest sobre la situació de la llengua

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 21 de novembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

 Convidats:

 Jordi Domingo, advocat, Cònsol Major del Consolat de Mar de Barcelona.

Gerard Furest, Filòleg, professor, de secundària, Coordinador lingüístic de la Intersindical Educació. Autor del “Decàleg irreverent  per a la defensa del català”

El 1260 s’establia a Barcelona El Consolat de Mar que tenia els orígens en la Carta Consular de Barcelona de 1258. La Carta recollia els costums dels comerciants de la mar a Barcelona. Era el dret dels mercaders que traficaven per la marins crits prèviament en el gremi o corporació corresponent.

El Consolat de Mar de Barcelona  s’estendria per tota la costa dels Països Catalans i per tota la Mediterrània fins a Constantinoble; també per l’Atlàntic europeu (Bruges). Les rutes que es van establir van ser molt diverses, com divers era el trànsit, el comerç i els incidents de tota mena.

El Llibre del Consolat de Mar és un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la Mediterrània. D'origen català, va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual.

El 24 d’octubre d’enguany, a Tortosa, va tenir lloc l’acte inaugural de l’any commemoratiu ¾ de mil·lenni. Amb aquest nom, es volen commemorar els 750 anys del naixement dels Consolats de Mar, per tal de posar en valor socialment el que ha estat, representat i aportat a casa nostra i al món durant els seus set segles i mig d’història, així com la seva activitat present I el seu rol de futur en un món cada cop més interconnectat. En parlarem avui amb Jordi Domingo, Cònsol Major del Consolat de Mar de Barcelona .

En el Vull una resposta d’avui parlarem també de llengua.

“Els nens parlen entre ells en castellà, horitzontalment. Ja veurem en un futur si també ho faran verticalment. Si tens una generació que transmet el castellà verticalment, encara que sigui parcialment, s’ha acabat la història. Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat. Final de la història.”

Aquestes paraules són de Gerard Furest, professor i actualment coordinador lingüístic de la Intersindical Educació.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi Commencem!

Final

La frase de la setmana, estreta del llibre “El llogaret”, del premi Nobel William Faulkner

Una cadena serà  tan forta com ho pugui ser la seva baula més feble....

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

diumenge, 20 de novembre del 2022

Països Catalans...sense saber quina una n'acabava d'organitzar! (Quim Monzó, dixit)

 

Introducció a la taula rodona Països Catalans, unitat lingüística i unitat nacional. Esplugues de Llobregat, 30/09/2022, amb Núria Cadenes, Bernat Joan i Joan Peytaví)

Enguany commemorem l’any Fuster. Joan Fuster, l’intel·lectual més important del segle XX, crític, assagista, poeta... Més enllà de la seva gran qualitat literària i filosòfica, amb “Nosaltres els valencians” va engegar una profunda reflexió sobre el País Valencià en què proposava la seva reconstrucció nacional dins del marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països Catalans.

Joan Fuster podria ser el protagonista del conte “En un temps llunyà” de Quim Monzó, que acaba d'aquesta manera:

[...] i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l'índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n'acabava d'organitzar. (Podeu llegir el conte sencer aquí)

Molt probablement un dels molts problemes amb què ens enfrontem els independentistes dels PP.CC. és precisament aquest, el nom. Quan Joan Fuster va proposar l’adopció d’aquest terme per tal de definir la nació completa, com el personatge del conte d’en Monzó, no sabia quina una n’acabava d’organitzar.

La proposta de Fuster, però, responia a un plantejament ben meditat, ben raonat i ben justificat. Després de “Nosaltres els valencians”, el 1962, Fuster publica un opuscle titulat “Qüestió de noms” on fa un argumentat desenvolupament de la seva postura sobre com caldria identificar les terres de llengua i cultura catalana. Fent-ne un breu repàs històric escriu:

El 1417, en escriure la seva “Disputa de l’Ase”, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, traduïts per Baltasar de Romaní, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat, els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, tot remarcant que el nou sant és «de nostra nació».

Més endavant, cita el cronista valencià Gaspar Escolano, que el 1610 escrivia:

«Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I afegeix que això durà «hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones («valencians» i «catalans») ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes».

I així va passar. Des del segle XV, «català» va passar a significar, de manera exclusiva, persona o cosa del Principat i perd aquella denominació total que tenia en la ploma de Ramon Muntaner o que acceptava fra Anselm Turmeda.

Deia Fuster: “El nom fa a la cosa... en bona part” i el 1985, Josep Guia, en l'assaig És molt senzill: digueu-li Catalunya , escrivia: "A cada cosa li escau un nom, però també és cert que el nom ajuda a fer la cosa"

Les dues afirmacions ens porten a afirmar que cada cosa, una nació, pot existir prèviament sense tenir un nom. Ara bé, si no té un nom, si al llarg dels segles va apareixent sense un nom que la identifiqui clarament, corre el risc de no acabar de fer-se completament que, poc a poc, sense gairebé ni adonar-se’n acabi per desfer-se, per dissoldre’s, Per no existir.

Vaig acabant... Joan Fuster tancava “Qüestió de noms” amb aquestes paraules:

[...] hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d’elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

I ara sí... acabo... com no amb les paraules de Fuster de l’article escrit l’octubre de 1978 amb el títol “Països Catalans, 1978”

Els diputats espanyols han decidit que "en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas". La cosa s'ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle constitucional a la idea política d'allò que en diem "Països Catalans". Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el Principat arribaven a federar-se, ni que només fos des d'unes mínimes autonomies respectives, la classe política de Madrid, sofriria una infart nacional.

No en tingueu cap dubte que persistim i persistirem en la nostra intenció de provocar el màxim possible d’infarts nacionals a totes les classes polítiques que calgui.

dijous, 17 de novembre del 2022

Repressió 1714. La mort del comte càtar Trencavell i els genocides de la flor de lis. La història de Catalunya dia a dia.Inundacions del Delta del Llobregat

 

Aquest cap de setmana, ens ha arribat un altre cop brutal des de l’Estat espanyol, un cop que compta amb la col·laboració entusiasta d’un partit independentista català: la reforma del delicte de sedició. Un delicte que, fins ara, afectava els líders polítics del 2017 i que a partir d’ara afectarà, en passat, present i futur, els “desordres agreujats” que hagi comès o pugui cometre la ciutadania i, molt en especial, l’independentisme.

La nació catalana ha hagut de patir, històricament, diferents períodes de repressió per part de Castella i el seu gran projecte imperialista de la gran Castella denominada Espanya. Possiblement tot va començar el 1640 amb el Tractat dels Pirineus i va continuar amb un dels episodis més greus de la nostra història arran de la guerra de Successió.

La caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 va marcar, al Principat de Catalunya, l’inici de la repressió desfermada per Felip V de Borbó.

Hi va haver milers d’empresonats i executats. Entre 25.000 i 30.000 persones de totes les classes socials, la majoria catalans es van haver d’exiliar.  A Barcelona es va construir la Ciutadella per tal de tenir la ciutat controlada per les armes. Es confiscaren béns, s’enderrocaren fortaleses i es desarmà tota la població. L’estat català (Cort General, Generalitat de Catalunya, Consell de Cent...) va ser abolit i s’instaurà, el 16 de gener de 1716, el decret de Nova Planta, que establí un poder absolutista. El capità general es convertí en la primera autoritat política.

S’hi aplicaren impostos especials, com el cadastre, veritable tribut de guerra. La pressió fiscal directa es va multiplicar per 7,3 . De mitjana, els catalans van passar a pagar 8,12 vegades més Es dissolgueren els governs municipals i s’aplicà el model castellà d’ajuntaments. L’idioma espanyol s’introduí de manera progressiva i sistemàtica en tota l’administració. La Universitat de Barcelona i la resta de centres del Principat foren abolits en favor d’una única universitat a Cervera. Uns 30.000 soldats es van quedar a Catalunya en finalitzar la guerra. La forta presència militar es va prolongar durant tot el segle XVIII.

Respecte a la marginació del català, els corregidors tenien instruccions precises de “prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel país [...] parece combeniente dar instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. També s’ordenà la destrucció de símbols de l’imaginari col·lectiu del país, com banderes, monuments, quadres, mobiliari del Consell de Cent, i també llibres com 'Anales de Cataluña', del cronista Narcís Feliu de la Penya, que s’havia de lliurar a les autoritats perquè n’arrenquessin els darrers capítols que parlaven de la història recent. 

Final

La frase de la setmana del físic alemany nacionalitzat suís i estatunidenc, Albert Einstein A

La llibertat, en qualsevol cas, només és possible lluitant constantment per ella.

Marxem.. Us esperem la setmana que ve per descobrir, plegats, noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu una molt bona setmana!

dimecres, 16 de novembre del 2022

"Desordres agreujats". El fet (fets) diferencial català. Conversa amb Alfons Duran-Pich i Ricard Romero de Tejada

 Convidats: 

Alfons Duran-Pich empresari, analista polític, autor, entre altres de  “Memorial per als desmemoriats” i “El capitalisme i el seu setè de cavalleria”. Alfdurancorner.com

Ricard Romero de Tejada, sociòleg, politòleg, assagista social, autor de “Porqué hemos llegado hasta aquí”.

Davantal

En la darrera dècada, estan passant coses molt grosses en aquest país. El 2015 es van aprovar dues de les lleis que més han servir per aplicar la repressió política sobre la ciutadania en general  i sobre l’independentisme en particular: La llei mordassa i la llei de reforma del Tribunal constitucional.

Aquest cap de setmana, ens ha arribat un altre cop brutal des de l’Estat espanyol, un cop que compta amb la col·laboració entusiasta d’un partit independentista català: la reforma del delicte de sedició. Un delicte que, fins ara, afectava els líders polítics del 2017 i que a partir d’ara afectarà, en passat, present i futur, els “desordres agreujats” que hagi comès o pugui cometre la ciutadania i, molt en especial, l’independentisme.

El president Sánchez, més enllà de reivindicar l’article 155 com a eina política per poder intervenir en situacions com les que es van produir a Catalunya el 2017 i de dir que tant de bo que s’hagués aplicat abans, també ha afirmat que "es reconeixeran penes" pels delictes que es van produir el 2017 i que Puigdemont compareixerà davant la justícia espanyola per haver comès delictes en aquell període.

La independència només arribarà a través de la mobilització i la confrontació. L’Estat n’és ben conscient i des d’aquell 2015 es prepara i s’enforteix per combatre l’independentisme a l’empar de les seves pròpies lleis.

Abans, el delicte de “desordres agreujats” requeria haver alterat la pau pública, ara n’hi haurà prou amb la intenció de fer-ho. De ser exigible que hi hagués violència, a partir d’ara n’hi haurà prou amb la simple intimidació.  “Miradas de odio” com les que diuen haver rebut els policies que van reprimir durament l’1 d’octubre seran considerades intimidació?

A partir d’ara,  l'envaïment d'instal·lacions i edificis en cas de desordres públics serà penat amb entre sis mesos i tres anys de presó o de tres a cinc anys en cas que sigui comès "per una multitud el nombre, l'organització i el propòsit de la qual siguin idonis per afectar greument l'ordre públic". ¿Aquests supòsits inclourien l'ocupació d'escoles per votar en un referèndum o encerclar una conselleria mentre hi ha una actuació policial? Aquest supòsit afectarà també a accions com les de la PAH en una entitat bancària?

“Desordres públics agreujats” de 3 a 5 anys de presó. Si el delicte de sedició els va servir per processar, enviar a la presó i a l’exili uns quants líders polítics i socials, el delicte de “desordres públics agreujats” els servirà per processar massivament la dissidència política.

En el Vull una resposta d’avui parlarem també del fet diferencial entre Catalunya i Espanya. Més aviat hauríem de dir “fets” diferencials perquè, més enllà de la llengua, el fet diferencial s’ocasiona per raons històriques, polítiques i geogràfiques que configuren una manera de viure, una particular visió del món, un caràcter, una manera d’entendre les relacions entre l’administració i els administrats i, també, en la manera d’entendre les relacions econòmiques.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi Comencem!

Final

La frase de la setmana de Paul Samuelson, el primer nord-americà que va guanyar el Premi Nobel d'Economia

Als polítics els agrada dir a la gent el que volen escoltar, i el que volen escoltar és el que no passa.

Avui s’ha fet pública la primera condemna a un jove de Lleida, l’Eduard, per participar en la protesta convocada per Tsunami Democràtic a l’aeroport del Prat  el 14 d’octubre de 2019.

La Fiscalia li demanava 9 anys de presó. L’Eduard ha acceptat una condemna de 3 anys i 4 mesos de presó, encara que no haurà d’entrar-hi, per un delicte de desordres públics i un d’atemptat contra l’autoritat en ruixar amb un extintor els agents dels Mossos durant uns segons .

El nostre pensament està amb l’Eduard i  amb tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

dilluns, 14 de novembre del 2022

Cloenda de l'acte de lliurament dels XX Premis Nacionals Joan Coromines a Vilafranca del Penedès

 
Cloenda de l'acte de lliurament dels XX Premis Nacionals Joan Coromines 
a Vilafranca del Penedès

A l’hora de rumiar de què parlaria a la cloenda d’aquesta XX edició dels Premis Nacionals Joan Coromines, em va venir al cap el professor Jesús Tusón , el “professor indomable” com l’anomenava Carme Junyent.

El primer llibre que vaig llegir d’ell va ser “El luxe del llenguatge” del 1986. Rebuscant-lo per casa, quan el vaig trobar, el primer que em vaig adonar és que l’havia llegit i rellegit moltes vegades, cosa que s’aprecia fent un sol cop d’ull al llibre. “El luxe del llenguatge” reposava al costat de fins a 10 llibres més  del professor Tusón. Cap d’ells, però, tan “usat” com el llibre del 86.

La primera pàgina de “El luxe del llenguatge” ja és una autèntica síntesi del missatge de Tusón. Una autèntica declaració de principis per a tots aquells que som amants de les llengües i  del llenguatge:

Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som mes que llengües i quan se’n perd una perdem una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les llengües menys la seva ens vol fer menys humans i va de dret, en un camí sense retorn, cap al món inhumà del silenci.

Als que estimem la nostra llengua, la defensem i la reivindiquem on calgui, no ens exclou d’estimar les llengües (en plural), perquè estimem el llenguatge humà, perquè, en paraules de Tusón “les paraules, de vegades, també són històries, episodis, anècdotes, experiències, ficcions...”

Per a qualsevol col·lectiu humà la llengua és molt important, no només perquè ens permet la simple comunicació, sinó perquè també ens permet expressar tot allò que és intrínsicament humà: sentiments, passions, pensaments, somnis, il·lusions... Allò que ens pot provocar el somriure i el riure, la tristor i el plor. La llengua és aquest instrument del qual estem dotats i que forma un tot amb la matèria i l’esperit de què estem fets. Està fermament unida a la nostra particular visió del món i de tot el que ens envolta.

Els mateixos mots de què ens valem per estimar, els fem servir per odiar. Aquells amb què manifestem les nostres il·lusions i esperances, els utilitzem per mentir, ferir, fer mal. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge humà: les tremendes possibilitats de què disposa per créixer, desenvolupar-se i adaptar-se a allò que volem.

La llengua, les llengües, són el reflex, l’indicador de la diferència. Aquesta diferència de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos, perquè és en la diversitat, i no en l’homogeneïtat, on rau la veritable riquesa humana. El llenguatge hauria de ser, malgrat tot, el punt de trobada per a l’entesa i la comprensió entre cultures.

Sabem que això, malauradament, no és així i que, en nom de moltes coses, les llengües han estat difamades, perseguides, exterminades. Han intentat i han aconseguit fer de la llengua un element separador, un element que cal odiar, combatre i eliminar si és possible. I ho han fet perquè coneixen i saben la importància que té el llenguatge en el desenvolupament d’una cultura, en el desenvolupament del pensament i com a element diferenciador.

I torno a Jesús Tusón en el llibre “Històries naturals de la paraula”:

"No sabríem com imaginar un món sense paraules: un univers emmudit. El mar sense que ningú digués mar; els núvols privats de les paraules gris, blanc i brillant i de les expressions amb què desitgem la pluja necessària; les  criatures que van creixent cap a un món complex òrfenes dels mots d'ànim; els mants sense paraules d'amor... Cal, doncs, tenir cura de les paraules, salvar-les i conservar-les, perquè no tornin a la foscor i al silenci."

No puc, però, tancar aquest acte sense fer referència al gran Joan Coromines, un home de llegenda, un personatge extraordinari. Una combinació sorprenent entre un científic, un lingüista de primera fila, un patriota i un activista per la llengua, la cultura i la llibertat.

Avui ,que amb la reforma del delicte de sedició que afectava els líders el que es fa és eixamplar la base de la repressió, perquè ara afecti els “desordres agreujats” que pugui cometre la ciutadania i, en especial, l'independentisme. Coromines ens va marcar també el camí de la lluita per la nostra llengua i la llibertat de la nació .

En la seva gran obra, el Diccionari etimològic, a la lletra S, Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi d’una vegada de la subordinació lingüística, cultural i política a què es veu sotmès.

La paraula és SATIÀGRAHA ,que la podíeu trobar al volum VII, pàg. 717 del Diccionari Etimològic. Aquesta n’és la definició que fa Coromines:

SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.

Llengua, cultura i llibertat!

 

divendres, 11 de novembre del 2022

La Diada de Catalunya Nord. El meu besavi republicà. Els Almogàvers

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 207

El dilluns 7 de novembre es van complir 363 anys del Tractat de Pirineus que va significar la partició de Catalunya i l’annexió de l’actual Catalunya Nord a França. Un any més, gent d’arreu dels Països Catalans vam pujar dissabte fins a Perpinyà per manifestar-nos al costat dels nostres companys del nord per commemorar la Diada i el final del Correllengua.

Al final de la manifestació, es va llegir el manifest del col·lectiu 7 de novembre. Us en reproduïm alguns fragments:

363 anys després de nos imposar la partició de Catalunya en dos, al nord del país seguim sent catalans malgrat tot. Malgrat la persecució i la marginalització oficial i social de la nostra llengua; malgrat l’eliminació de les institucions pròpies i malgrat la uniformització francesa en tots els àmbits de la vida. Malgrat tot, però, des de 1984 cada anys sortim a nos manifestar pels carrers de Perpinyà per dir, ben alt i clar, que aqueix territori i tots nosaltres SEM CATALUNYA NORD, SEM PAÏSOS CATALANS!

La nostra llengua se troba amb un problema greu de transmissió familiar per culpa de la violència física, verbal i psicològica que l’educació pública i l’administració francesa ha practicat durant dècades contra els mainatges que parlaven català.

Per tot això, i com cada any, és necessari continuar sortint al carrer per la Diada. Seguim aquí per exigir:

El reconeixement oficial del català a Catalunya Nord i poder ser atès en català a l’Administració pública dins d’aqueix territori.

-        La reobertura total i definitiva dels passos fronteres entre Catalunya Nord i Sud.

-     L’ensenyament immersiu en català a tots els centres educatius públics, per mor que cada mainatge pugui seguir un ensenyament en català.

-      Polítiuqes socials i econòmiques al territori que permetin als nord-catalans, i als nous nord-catalans acollits, poder viure dignament a Catalunya Nord.

-        Un estatut particular per a Catalunya Nord amb competències locals que no depenguin de la regió o de l’Estat, en el camí cap a la independència.

-        El reconeixement del 7 de novembre com a dia festiu oficial a Catalunya Nord. 

Final

La frase de la setmana del filòsof francès Albert Camus

Ells manen avui... perquè tu obeeixes

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dijous, 10 de novembre del 2022

Com fem efectiva la independència? Cal una 2a Conferència Nacional Per l'Estat Propi?

 

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 7 de novembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats: 

Pere Pugès activista, fundador de l’ANC

Rosa M. Quintana, metgessa, membre de l’Assemblea de Representants del CxRep

Joan Puig, editor larepublica.cat, membre de l’Assemblea de Representants del CxRep

Francesc Abad, analista polític

L’any 2011, el Moviment per la Independència va organitzar la Conferència Nacional per l’Estat propi, amb l’objectiu d’aprovar un Full de ruta en què, com a primer pas, es preveia la creació de l’ANC. Un any després, l’Assemblea va assumir i desenvolupar el Full de Ruta aprovat en la Conferència.

Des de llavors, el context polític i social ha canviat força.  Després de l’octubre de 2017, han aparegut noves propostes i fins i tot actors nous en el moviment independentista. Començant pel Consell per la República, els Consells Locals  i el document Preparem-nos i continuant amb moviments i plataformes diverses.

Enguany, l’Assemblea ha engegat aquest nou mandat amb les propostes de la Conferència Nacional  del Moviment Independentista i de la llista cívica i el Moviment per la independència ha presentat la proposta d’una segona Conferència Nacional per l’Estat Propi.

El fet que ambdues iniciatives comparteixin el mateix nom “Conferència Nacional” ha provocat una certa desorientació en les bases independentistes que es pregunten si es tracta del mateix projecte i, si no és així, si ambdós projectes són complementaris o excloents.

En el Vull una resposta d’avui, coneixerem i parlarem sobre la proposta del Moviment per la Independència de dur a terme una Segona Conferència Nacional per l’Estat Propi.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... Enguany és el centenari del naixement de Guillem Viladot, poeta d’Agramunt. Un poema de “Quadern de l’Òbit”

Va deixar dit / que a la làpida del nínxol / hi esculpissin / aquest epitafi:/ —Per arribar aquí /no calia tanta feina.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 9 de novembre del 2022

Lliguem-nos bé les espardenyes i amunt i crits! o... Català a l'atac!

 


No és el primer article que escric sobre (i amb) les frases fetes. Un petit joc amb les paraules...

No voldria pas inflar-vos el barret de guixes i acabar posant-vos el cap com un bombo. Prou en teniu ja amb els estirabots que us engeguen, un dia per altre i dos arreu, per les xarxes. Sí, ja sé que els polítics bufen molt en caldo gelat, que xerren pels colzes i que ens fan voltar com una baldufa.

Espero que m’hàgiu entès prou el que acabo de dir que ha estat construït amb frases fetes. M’agraden les frases fetes perquè reflecteixen la saviesa i la riquesa del món popular i perquè gairebé mai no es poden traduir  literalment d’una llengua a l’altra. I, a més, en el terreny de les frases fetes, cada terra fa sa guerra.

La situació de la llengua no està per tirar coets. Durant anys hem cregut que, en matèria de llengua, teníem molta terra a l’Havana i el que realment passava és que baixàvem d’Arbeca. Tothom sap que les paraules se les emporta el vent i que la dels polítics van a l'infern. Sí, ens han donat figues per llanternes, hem hagut d’escoltar els seus sermons i ens han fet veure sant Cristòfol nan. Ens han amagat l’ou. Ens han parlat foradat.

Ja n’hi ha prou, però, de tenir-nos pensant en l’amor de les Tres Taronges o, si ho preferiu, fer-nos viure permanentment en la lluna de València. Ens han tocat el voraviu massa vegades i potser ha arribat el moment de treure el sant Cristo gros.

És molt trist, però, han fet bona aquella frase del gran Grouxo Marx:  “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi després els remeis equivocats”

Ara bé, com sóc amic d’en Pere, amic d’en Bernat, però més amic de la veritat, haig de reconèixer que aturar-me aquí seria com donar la culpa al manxaire. Nosaltres, els parlants, com les cabres pels seus pecats portem els genolls pelats. Sí, perquè a més de cantar o de pregar cal treballar. Cal que agafem el bou per les banyes, que ensenyem les dents, que plantem cara al sol del migdia.

Per tant no ens limitem a endossar el mort a un altre i carreguem els neulers que ens pertoquen. Deixem d’estar com el tio Fava, que igual que està, estava. Lliguem-nos bé les espardenyes i amunt i crits!