dilluns, 30 d’agost de 2021

Història de Catalunya: A tu també et cauen els collons a terra? (1. El passat)

 
“Som un país d’imbècils [...] Quan analitzes la història de Catalunya, et cauen els collons a terra”

Aquestes paraules són de l’entrevista que Vilaweb li va fer a Toni Clapés, gran periodista i presentador del “Versió RAC1”.

Aquestes paraules són una mostra del pensament negatiu que tenim sobre nosaltres mateixos i el nostre país. No sé si arribem a l’autoodi, però en tot cas, poc li falta. Puc entendre el perquè d’aquest pensament tendent a la negativitat (sobretot en el sentit que en parla en Clapés) però la veritat és que em comença a cansar una mica. La ignorància històrica i la poca memòria, passada i recent, ens mou massa sovint cap aquesta negativitat.

Parlem una mica, doncs, d’història passada i recent. Comencem per la passada.

Què tenen a veure entre elles diferents aportacions científiques i mèdiques com La circulació pulmonar i l’oxigenació de la sang; el coneixement de la naturalesa microbiològica del còlera; la recerca per a desenvolupar una vacuna contra la infecció tuberculosa latent; la descripció de l’etiologia vírica del càncer; un nou mètode d’operar l’hèrnia crural; l’establiment de les bases de l’hematologia moderna; el tractament quirúrgic de les fractures de guerra...

O altres aportacions en el camp de la recerca, la ciència o la tecnologia com l’aparell receptor de telefotografia; el fax; la identificació del senyal del radar en l’entorn marí; la farga catalana; el telescopi; la primera nau submarina i el motor anaeròbic; la màquina d’assecar cafè; el primer ferrocarril suburbà de l’Europa continental; un reactor aplicable a automòbils i avions...

Només tenen un factor en comú... totes aquestes aportacions, descobriments, invents han estat obra de catalans....

Calitxt III, el pontífex número 209 i el segon Alexandre VI, el número 214, van ser Papes catalans. L’entronització del papa Borja va fer exclamar al cardenal Pietro Bembo: "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani."  Durant els pontificats dels papes Borja, el català va ser la llengua dominant a la Cúria romana.

El Consolat de Mar, que te les seves arrels, en el tribunal de la Carta Consular de Barcelona de 1258,  va evolucionar com a codi jurídic.  L'expansió i supremacia comercial i marítima de la Corona d'Aragó, amb els Consolats del Mar per tota Europa, va tenir com a conseqüència que la compilació de dret marítim, coneguda amb el nom de Llibre del Consolat del Mar, transcendís les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l'Atlàntic.

El món de l’ensenyament i de l’educació. Des de la universitat medieval, amb la fundació de la Universitat de Lleida a principis del segle XIV. Al Renaixement, amb la gran figura de Joan Lluís Vives que ja va proposar tenir en compte les característiques individuals de cada alumne en els plans d’estudi. Les escoles parroquials de l’època moderna que alfabetitzaven els infants de diferents classes socials.

A mitjà segle XVIII, a Catalunya, a l’època moderna i contemporània, ja es parla de pedagogia. Sobresurt la figura de Baldiri Reixac i de la seva obra, publicada el 1749 “Instruccions per l'ensenyança de minyons”, un compendi universal propi de la Il·lustració.

Francesc Ferrer i Guàrdia, considerat un dels pares de l’Escola Nova, basada en l’aprenentatge pràctic, tenint en compte la psicologia de cada nen.

Alexandre Galí, amb una gran activitat educativa: mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...

La Mancomunitat de Catalunya que aposta clarament per una política  educativa de qualitat.

L’impuls a l’educació en català i l’avanç en coeducació de l’època republicana, excessivament breu i tallada de soca-rel pel franquisme.

Com és possible que ignorem que el motor a reacció, va ser inventat per Ramon Casanova Danès, el 1917 i que té una sala permanent al museu de la NASA?

I podríem continuar...

Joan Triadú en el pròleg al llibre Aportacions Catalanes Universals escriu:

No gosaríem afirmar-ho del tot, però la història, tal com s’escriu, arriba a fer-nos dubtar que els catalans existim com a ciutadans del món. Val a dir que la història no fa res més que reflectir una determinada realitat. En el nostre cas, tant se val que sigui certa —si és que ho pot ser— com tendenciosa; rigorosa com manipulada o errònia.

Triadú remarca que cal que els catalans ens adonem de la contribució que individualment, però també com a poble, hem estat capaços d’aportar a l’encaminament humà positiu, al progrés espiritual i material; és a dir, a la pau, al millorament del treball, al pensament, a l’art i a les lletres, al bon viure i a les ciències i a la lluita amb el mal en general, amb la malaltia i amb la mort.

dissabte, 21 d’agost de 2021

Taxa Junqueras, taxa Puigdemont o... "Malt de molts, consol de bambos"

 

 A molts hispanoamericans que fa anys que viuen aquí, no els agrada que la gent se'ls adreci en castellà, per bé que ells de vegades utilitzen aquest idioma per parlar amb els seus familiars i amics. ("Un estrany a la meva tomba". Margaret Millar) 

L’editorial de Vicent Partal de dimarts passat la titulava “La taxa Junqueras” i es referia a les discrepàncies que tenia el director de Vilaweb amb en Junqueras en relació a un article de 2013 publicat a El Periòdico  (“El castellà i la República Catalana“) en què anunciava: “El castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.” Més endavant, l’editorial també deia que el llavors president de la Generalitat Artur Mas estava d’acord amb aquestes manifestacions del líder d’ERC. Com faig sovint, vaig fer-ne un twit:

Avui he vist un altra piulada del periodista Eduard Voltas... aquesta

I aquí teniu la meva resposta i les piulades que l’han seguit:

 
           

              


Per si no queda del tot aclarit, voldria remarcar que el problema principal en el tema de l’oficialitat o no del castellà en una república independent no recau únicament en els líders polítics, siguin del signe que siguin, sinó en bona part del catalanisme i de l’independentisme. Naturalment els polítics són una caixa de ressonància molt més àmplia que el pugui opinar un sociolingüista, un expert en llengües i ja no diguem un ciutadà qualsevol. Una caixa de ressonància molt més incisiva i generadora d’opinió i contra la qual és molt complicat lluitar-hi.

No és que ho digui Junqueras, Mas o Puigdemont, és que ho diuen gairebé tots els polítics amb representació parlamentària i els que no ho diuen acostumen a callar o mirar cap a un altre costat.

No hi ha debat polític sobre la llengua. En una reunió d’independentistes no poseu sobre la taula el tema de la llengua perquè és motiu de discussió assegurada.

Les declaracions de Junqueras, de Mas o de Puigdemont emmascaren un problema que ve de lluny i al qual, tard o d’hora, haurem d’enfrontar-nos-hi... amb el cap ben clar, decisió i valentia.

El 2007, ERC va fer un anunci electoral en què apareixia un avi parlant en castellà. No és això el que em va preocupar, ni molt menys, sinó els arguments que des del partit es van fer servir per justificar l’anunci (que, sincerament, crec que no necessitava cap mena de justificació, però potser no acabaven de tenir la consciència tranquil·la del tot).

En aquells temps, deia Joan Ridao: “si fins ara el catalanisme o l’independentisme s’expressaven per la defensa de la llengua i la cultura catalanes, ara també és una manera de defensar el benestar”.

Els independentistes, almenys fins ara, sempre hem defensat la llengua i la cultura catalanes, la de la nació completa. Ara bé, també sempre hem defensat la llibertat, els drets humans i la justícia social.

L’objectiu és arribar a la gent que parla tant en català com en castellà...”  L’argument de sempre. L’argument de la submissió, de la covardia. Un argument que ha servit els partidaris del bilingüisme (és a dir, aquells que mai parlen en català) per impedir el lliure ús de la llengua del país. Un bilingüisme absurd innecessari, car i covard. Un argument amb què es continua titllant els castellanoparlants de gent ignorant, incapaç d’entendre i d’assumir un missatge en català.

“La inclusió del castellà revela la pluralitat i la diversitat d’aquest país...” Catalunya, un país on es parlen prop de 500 llengües, revela el seu caràcter plurilingüe amb l’ús del castellà...(!) D’aquesta manera tornem a insistir en la defensa del bilingüisme que, d’altra banda, tots sabem que és unilateral. Som només els catalanoparlants els que exercim de bilingües, perquè la immensa majoria de castellanoparlants continuen amb el seu unilingüisme que tants bons resultats els dóna.

De la mateixa època, principis de 2007, (l’època del segon tripartit a la Generalitat amb Montilla de president) uns anys en què va fer una certa fortuna un nou concepte “patriotisme social” (Carod-Rovira dixit) són unes declaracions del llavors president d’ERC, Carod-Rovira, sobre una proposta que va presentar anomenada “Pacte nacional sobre la competència lingüística”. Era un document, com ja indica el seu nom, sobre “competència lingüística”, una mena d’aiguabarreig o el català quedava difós i diluït entremig de l’impuls que calia donar a l’aprenentatge del francès, de l’anglès i, és clar, del castellà.  

Entre altres aspectes, hi havia una “perla” dins del pacte. Transcric literalment: “L’objectiu d’aquest acord és el foment de l’ús social del català (fins aquí anem bé), el reconeixement del castellà com a element estructural de la societat catalana i el coneixement d’almenys dues llengües més per afrontar l’arribada de la immigració i la relació amb un entorn globalitzat.”

El castellà, llengua imposada durant segles, passa per art i gràcia de la nova dialèctica a esdevenir “un element estructural de la societat catalana.” Això em fa recordar aquella famosa i trista frase: “Jamás fue el castellano lengua de imposición…”.

Fa temps vaig escriure uns articles titulats "Si el castellà fos oficial..." que feien referència a un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat "L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques". És un treball magnífic, però les seves 170 pàgines poden ser un petit obstacle a l’hora d’afrontar-ne la lectura.

Vaig fer-ne, doncs, una breu síntesi, centrada especialment en l’Annex “Taula sobre les implicacions de l’oficialitat.”

En conclusió: Només hi ha una cosa que no podem permetre pel que fa a l’estatuts de les llengües en un Estat independent: l’oficialitat o cooficialitat del castellà. És l'únic que no podem acceptar de cap manera en una Catalunya independent. I aquest fet no significa en cap cas ni la marginació ni la falta de respecte a cap dels drets que tenen els parlants de la llengua castellana al nostre país. A partir d’aquí, d'aquesta premissa, s’obre un ampli ventall de possibilitats que permetrien garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de Catalunya i, especialment, els de la llengua castellana.

dimecres, 18 d’agost de 2021

Agost amb Margaret Millar

 

Estic llegint una novel·la de la sèrie de novel·la negra “La cua de palla”. Concretament, la titulada “Un estrany a la meva tomba” de l’escriptora canadenca Margaret Millar.

Com en saben d’escriure, els escriptors! Sí, ja ho sé, és una veritat com aquella que diuen (potser encara) a Carcaixent

Ai, mon tio Blai, en glòria estiga, si no s’haguera mort, encara viuria.

Un exemple... Mireu com podria escriure un no escriptor (com jo mateix) un text...

El terror no va començar a la nit, sinó en un matí de sol. Els arbres deixaven anar la rosada o es movien amb el pes de molts ocells petits.

Va voler saber quins ocells eren tot mirant un llibre. Era molt difícil i tampoc no li agradaven els ocells per la diferència entre quan volaven i la debilitat de quan eren a terra. Se li assemblaven.

Ara, mireu com l’escriu Margaret Millar:

El temps de terror no començaren enmig de la nit , quan el silenci i l’obscuritat fan que el terror sembli una cosa natural, sinó un matí assolellat i sorollós de la primera setmana de febrer. Les acàcies, tan florides que semblaven haver perdut les fulles, espolsaven la boira nocturna de les seves poncelles amb el mateix gest d’un gos pelut que s’espolsa la pluja, i els eucaliptus es balancejaven enjogassadament sota el pes de centenars de petits ocells grisos, no més grossos que el polze, el nom dels quals Daisy no sabia.

Havia tractat d’esbrinat a quines espècies pertanyien acudint al llibre sobre els ocells que Jim li havia ofrenat quan es traslladaren a la casa nova.  Però els menuts ocells es negaven a restar immòbils el temps que hauria calgut per a identificar-los, i Daisy ho va deixar córrer. Per altra banda, els ocells no li agradaven, El contrast entre llur llibertat quan volaven i llur terrible vulnerabilitat quan eren a terra, li recordava massa el seu propi cas.

Us deixo amb una frase de Margaret Millar i amb un fragment del llibre:

Algunes persones es tornen tan expertes a llegir entre línies que acaben no llegint les línies.

No li va semblar irònic esbossar un grapat d'observacions al voltant de la veritat i  la justícia, quan, de fet, la seva vida havia estat una mena de marató en el qual la veritat sempre el precedia alguns passos i la justícia el seguia a uns quants metres. mai havia arribat a la primera, i la segona mai l’havia atrapat. (Un estrany a la meva tomba).

dimarts, 17 d’agost de 2021

Grosfoguel i el Front de Salvació Nacional

 

Durant aquests darrers dies, gairebé tothom deu haver rebut el vídeo de l’entrevista feta per OCTUVRE al Ramon Grosfoguel, professor de sociologia a la Universitat de Califòrnia a Berkeley.

El professor diu moltes coses que ja sabem o, si més no, intuíem. Em centraré només en allò que molts reivindiquen a les xarxes i que s’anomena com a "Front de Salvació Nacional",  “Candidatura d’Unitat Popular” (no confondre amb la CUP) "Front patriòtic", "Front d'Alliberament Nacional"... Un moviment, una candidatura que sobrepassi els partits i pugui fer realitat el resultat del referèndum de l’1 d’octubre i faci efectiva la República catalana.

Potser és només una sensació meva, però tinc la impressió com si molta gent en sentís parlar ara per primera vegada i acabessin de descobrí la sopa d’all.

Quatre línies, doncs, dedicades a tots aquells que els calgui refrescar una mica la memòria:  

Anem fins al 2013. Uns mesos abans de la Via Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana aprova el Full de ruta 2013-2014. En un dels paràgrafs es manifesta que:

L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.

Un any després, en el Full de Ruta 2014-2015, l’ANC remarcava que, més enllà de la consulta del 9-N

[...] caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una bona part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor.

[...]

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada partits polítics-societat civil- professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

[...]

Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això sí de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies.

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà:

Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques  del sobiranisme.

Des de l’Assemblea, tal com deia la Declaració, consideràvem “un bon punt de partida” la proposta del President perquè anava en la línia del que sempre (remarco el SEMPRE) havia proposat l’ANC. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

En aquells moments, des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que sempre ens havia seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I, encara, una altre exemple...

El 22 de febrer de 2020, a l’Ateneu Barcelonès, es va presentar el col·lectiu Independentistes d’EsquerrA (no confondre amb l’escissió anomenada “Independentistes d’EsquerrES).

En el Manifest fundacional es deia:

[..] fem una crida a la gent de les generacions que ens han seguit per, entre tots, definir una estratègia compartida per tot l’independentisme, que dibuixi el camí en aquesta segona etapa del procés d’independència i contempli la formació d’un front, d’un bloc polític i social que superi les limitacions que han tingut, tenen i tindran els actuals partits en els moments decisius. Un front que ha de poder començar a caminar amb la constitució d’una Candidatura de País, que prioritzi la independència tal com han vingut fent Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí amb la impulsió del Consell per la República, l’embrió de la República Catalana a l’exili.

El 24 d'agost de 2020, el col·lectiu va comunicar que es dissolia i que una part dels membres de la comissió organitzadora de l'assemblea constituent havien anunciat la creació de l'associació Independentistes d'EsquerrES. Podeu llegir el Comunicat oficial aquí. Una explicació del perquè de l’escissió i de la creació d’un altre grup anomenat Independentistes d’Esquerres la podeu llegir aquí. Resumint, diríem que algunes persones es van apropiar del projecte que representava Independentistes d’EsquerrA i en van fer una utilització política per interessos personals, de promoció o manteniment de la pròpia i individual “carrera” política i per oferir una imatge (falsa) que l’esquerra independentista donava suport i formava part del partit Junts per Catalunya.

I el darrer exemple el podem trobar en la Crida.

El juliol de 2018 apareixia un nou moviment: la Crida Nacional per la República. Generava il·lusió i esperança perquè es presentava com un moviment polític, no un partit, que pretenia agrupar persones i que tenia com a únic objectiu la independència i la República catalana. A més, l’encapçalava el president Puigdemont, el president legítim.

Quan tot semblava que es començava a consolidar (això sí, amb molta lentitud) amb els tres corrents ideològics i les sectorials en plena activitat i amb l’extensió territorial força avançada, de sobte en poc més de 15 dies, la Crida desapareixia i passava a ser una fundació de JxCat.

En fi, que això del "Front de Salvació Nacional" (digueu-li com vulgueu) ve de lluny i sempre ha estat obstaculitzat o impedit per determinats interessos, ja siguin personals, de partit o de qualsevol altre tipus.

L’independentisme necessita un autèntic bloc per la ruptura, un bloc independentista en què es pugui incloure tothom, d’un extrem a l’altra de l’arc polític. Un bloc que no serveixi només per disputar i guanyar la Generalitat autonòmica, sinó que pugui servir de punta de llança per avançar, conjuntament amb la mobilització ciutadana, en la unitat estratègica, socialment àmplia i ideològicament diversa, imprescindible per guanyar la independència i la República catalana.

dissabte, 14 d’agost de 2021

Estem tots/totes tocats/tocades de l’ala o... Estem totis tocatis de l’ala? (El gènere gramatical. 3 i final)

 

Els “fans” del llenguatge inclusiu ens diuen que serveix per a visualitzar les dones i que des del llenguatge podem programar-nos o desprogramar-nos. Si canviem la manera d’expressar-nos, afirmen, podrem canviar conductes.

En aquest sentit, si realment canviant la llengua poguéssim canviar el món, perquè perdem el temps únicament amb les dones?, ens diu Carme Junyent. “Modifiqueu el sistema de possessius, s'acaba la propietat privada i ja tenim la revolució feta. Per què hem de perdre el temps amb el gènere? Anem per la possessió que és molt més transcendent i fonamental.” [1]

Caldria que ens preguntéssim, doncs, si la modificació d’un aspecte gramatical té realment incidència en els comportaments i les actituds. Anem a pams... Moreno Cabrera escriu:[2]

[...] la gramática no puede tener actitudes sexistas porque en sí misma no hace nada, sino que quienes llevan a cabo actuaciones lingüísticas pueden hacer un uso sexista de la lengua amén de que dichas actuaciones pueden tener algún reflejo más o menos superficial o profundo en la gramática de la lengua.

El fet del gènere gramatical influeix en el fet que una societat sigui més o menys masclista?

Tots estaríem d’acord a dir que el masclisme i les actituds masclistes són un fet universal. No hi ha societats en què el masclisme hagi desaparegut de la faç de la terra. L’anglès és una llengua que només té el gènere neutre. No hi ha masculí ni femení. No hi ha masclisme als països que tenen l’anglès com a llengua pròpia? La dona és tan visible com l’home en aquests països? No hi ha discriminació per raó de sexe?

Segons Carme Junyent, en el món hi ha tres llengües que tenen el femení com a genèric. Sabem, també, que no arriben ni al 15% les llengües del món que tenen gènere gramatical (masculí, femení, neutre). La gran majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere.

Les preguntes són: Els països que tenen el femení com a genèric, han desterrat el masclisme de la seva societat? Les actituds masclistes només imperen en un 15% dels països del món? Hi ha un 85% de societats on el masclisme ha desaparegut o s’ha reduït a la mínima expressió?

En el llibre anteriorment citat, “Les llengües de l’Anaconda”, de David Valls[3], hi trobarem un munt d’exemples interessants i (per a nosaltres) curiosos de les diferents llengües del món. Valls ens parla del dyrbal, una llengua aborigen d’Austràlia que té quatre gèneres (incloent-n’hi un referit només a plantes comestibles. El resum dels quatre gèneres seria aquest:

1.     Bayi, humans masculins,  no humans animats

2.     Balan, humans femenins, foc, líquids bevibles, lluita

3.     Balam, plantes comestibles

4.     Bala, gènere on hi ha la resta (el cos, noms de llocs, carn, peix, etc.)

La llengua manambu, de la Papua Nova Guinea independent, “als noms que fan referència a objectes llargs se’ls assigna el masculí, mentre que als objectes petits se’ls assigna el femení. Això no deixa de ser, un cop més, una classificació molt arbitrària i culturalment motivada, ja que quina mida és groso petit  per determinar el gènere d’una paraula? A més, també tenen el gèner masculí els noms que denoten objectes llargs, i són femenins els noms que dneoten objectes rodons. I ja sé què estarue pensant aquells que encara confoneu el gènere amb sexe, però tot plegat no deixen de ser apreciacions arbitràries i culturals un cop més, perquè n la llengua mianmin, també de Papua Nova Guinea, tot i que llargària s’associa al gènere masculí i els objectes arrodonits al gènere femení, com en manambu, els objectes grans tenen gènere femení i els petits masculí, juts al contrari que en manambu.”[4]

A tall de conclusió...

Deixeu tranquil·la llengua que prou problemes té. No s’inventeu nous prejudicis sobre les diferents i diverses formes de comunicar-nos que tenim els humans. No feu com Carles V que diea que l’espanyol serveix per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall. No feu com Bertrand Barère de Vieuzac, que va inspirar un informe a favor de la imposició del francès a la França postrevolucionària (“El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc”). No feu com en Vargas Llosa que parlava de la “intel·ligència del francès i del “bronco vigor de la llengua castellana”.[5]

Si us plau (o sisplau, si ho preferiu)... Deixeu les llengües, deixeu el català, en pau.


[2] https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/4466/4213   

[3] Valls, David. “Les llengües de l’Anaconda”. Viena Edicions 2018

[4] Íd.

[5 ] Junyent, Carme. Comellas, Pere. “Els colors de la neu. La llengua, les persones, el món.” Editorial EUMO

dilluns, 9 d’agost de 2021

Blaugrana al vent... (A reveure, Messi!)

 
Blaugrana al vent...

L’adéu de Messi ha estat vist a les xarxes, com ja és habitual, amb comentaris de tot tipus. Alguns atacant al jugador... i a tothom. Altres menyspreant amb sarcasme comentaris que expressaven tristesa, nostàlgia i agraïment.

Personalment, l’adéu de Messi (espero que sigui un a reveure) m’ha fet reviure moltes coses que intento transmetre en aquestes ratlles. Només he transcrit un reguitzell de pensaments que no tenen la pretensió d’aconseguir que ningú canviï d’opinió. De fet, no crec que ni ho arribin a entendre. Començo...

Els carrers de les rodalies semblen petits rials que condueixen la gent, cada vegada més nombrosa, cap a la riera principal que, plena a vessar, desemboca al camp,

Quantes vegades haurem fet el mateix camí? Impossible de calcular. Quantes vegades hem iniciat el camí de tornada contents i feliços? Quantes eufòrics? Tristos? Quantes rondinant? Quantes indignats? Quantes vegades el retorns ha esdevinguts “la senda de los elefantes”? Quants anys suportant els “nens” de la facultat de Farmàcia? Quants dilluns (a la feina) d’aguantar, de callar, de mossegar-se la llengua?

Quantes vegades hem pronunciat la paraula BARÇA?

Un club de futbol? Un sentiment? Per què és tan difícil explicar què és, per a molts de nosaltres, el Barça?

El Barça pertany al món dels sentiments. És possible explicar un sentiment a algú que no el senti, que no l’experimenti? Impossible. El món dels sentiments particulars, dels sentiments viscuts interiorment no és exportable, no es pot analitzar in esquematitzar. En el fons,  és molt simple: se sent o no se sent.

He viscut els temps de  “Sadurní, Torres, Gallego, Eladio”. Els finals dels “Fusté, Rifé, Pereda, Mendonça”; dels “Zabalza, Zaldúa, Zaballa; dels inicis i finals d’en “Charly, del Pujol...”.

La copa abonyegada, feta servir com a escut contra les ampolles que llençaven els enemics d’ahir, d’avui i de sempre... i ja llavors tampoc no era només futbol.

He viscut Basilea. Molt més que un partit de futbol. Molt més que la final d’una Recopa. Els temps dels “Artola, Zuviria, Migueli, Costas, De la Cruz...” el darrer partit d’en Neeskens. Els temps dels “Sánchez, Asensi, Krankl, Carrasco, Reixach...”

Sis de novembre de 1991. El Barça juga a Kaiserlautern, Alemanya. Està perdent i eliminat de la Copa d’Europa. Miracle! El gol de Bakero! Són els temps del Dream Team. El primer equip de somni: “Zubizarreta, Nando, Ferrer, Koeman, Jaun Carlos, Kakero, Goiko, Julio Salinas, Stoixkov, Laudrup. Guardiola, Eusebio...”

20 de maig de 1992. La xifra màgica. Estadi de Wembley. Pròrroga. El gol de Koeman... La gent surt als balcons i finestres i ens buscàvem per cridar. “Ara sí. Ara sí”. Allò no era només futbol. Tants anys! Tant esperar! Al cap et ve tanta gent!  Els que ja no hi eren. Antics partits i vells jugadors. Tantes tardes de futbol. La gent del Gol Nord, el “Tejada”, el “Villaverde”... la final de Sevilla...

Les lligues de Tenerife i de La Corunya. Les lligues guanyades en l’últim sospir. Abraçades que voldríem poder fer arribar a tantes persones que ja no hi eren i que tota la seva vida havien estat esperant viure moments com aquells.

Els anys del Rijkaard, del Ronaldinho. Del Guardiola i del Tito Vilanova. De l’Iniesta i del Xavi. Del Piquer. De l’Alves, De l’Etoo. Les lligues, les Champions.Tants anys. Tants partits, Tants jugadors. Tantes decepcions. Tantes alegries.

I tot ha anat passant. Han passat en “Pujolet”  i en Marti Filosia. Ha passat el “nen gran” del Benítez. La lesió del Bustillo. Ha passat en Zaballa (el meu primer ídol) mort ja fa temps als 69 anys. Una noteta de quatre ratlles  perduda en un racó del diari.

Han passat en Müller, en Cruyff jugador i en Cruyff entrenador. En Neeskens, en Sotil, en “Simonet”, en Krankl.

Han passat les primeres eleccions amb l’Ariño. L’ampliació de l’Estadi. El segrest d’en Quini. Han passat en Guruceta i en Brito, En Schuster i en Maradona.

Han passat el gol d’en Marcos al Madrid i la botifarra del Schuster. En Buckingham, en Venables, en Menotti. L’Archibald, el Lineker... Ha passat “l’Urruti, t’estimo” i ha passat Wembley.

Han passat el Núñez i el motí d’Hesperia.  El Dream Team.. El Txiqui, en Guardiola i el Bakero. Ha passat el Koeman jugador. I també han passat Stoítxkov, Laudrup, Iniesta, Xavi... Han passat les lligues, les Champions i les Pilotes d’Or.

Han passat ,afortunadament, el “Sandrusco” i el “Floreta”.

I ara també ha passat el Messi. El millor jugador del món. El millor amb diferència dels que jo he vist (Cruyff, Maradona...).

Han passat les finals perdudes i també han passat les guanyades. Els dies tristos i els d’eufòria.

I el Barça continua. 122 anys d’història.

I molta gent encara no ho pot entendre, ni ho entendrà mai, perquè un sentiment és molt difícil d’explicar i, sobretot, de comprendre. 

Estem tots/totes tocats/tocades de l’ala o... Estem totis tocatis de l’ala? (El gènere gramatical. 2)

 

Si som estrictes i apliquem el desdoblament en tots els casos, ens podríem trobar amb construccions insòlites com “el pilot d’avió i la pilota d’avió” “el cònsol i la consola”, “l’alt càrrec i l’alta càrrega”... O potser aquí ens dirien que no cal el desdoblament i que ja ens val el substantiu invariable... que és el masculí? Contradicció darrera contradicció.

I alerta amb el contingut semàntic dels respectius gèneres:

No és el mateix el cortesà que la cortesana. Ni el sacerdot que la sacerdotessa. Ni un gat vell que una gata vella. Ni un minyó que una minyona. Ni el majordom o la majordoma. L’infant o la infanta. Home públic o dona pública... [1]

Carme Junyent ens posa aquest exemple “patit” per ella mateixa:[2]

Pel que fa a mi, en tinc un, d’exemple, que en aquest cas surt al meu campus virtual, perquè jo tinc una norma que diu: "les classes es fan en català, els treballs es poden fer en qualsevol llengua que entengui la professora". I com que això és oficial de la universitat i tot el que escriu la universitat ha d'estar escrit en llenguatge inclusiu, em vaig trobar que vaig ensenyar això a classe i m'ho havien canviat, i em vaig trobar amb què els treballs es poden fer "en qualsevol llengua que entengui el professorat". I aquí vaig haver de dir que no, perquè jo no entenc totes les llengües que entenem el conjunt de professors d'aquesta casa, per tant no té cap sentit. Són les conseqüències de voler arreglar una cosa que no cal arreglar.

Hi ha una part del feminisme dit “revolucionari” que ha decidit fer servir el femení com a gènere no marcat. El resultat és l’ús indiscriminat de substantius i adjectius femenins. En aquest sentit, em va semblar molt interessant l’article “El femení genèric o la invisibilització de les dones”, de Jaume Corbera, publicat a dbalears.cat:[3]

Al Born del Molinar de Palma l'any 2019 s'hi va instal·lar un bust de record i homenatge d'una mallorquina assassinada el 1937 pels feixistes, Aurora Picornell i Femenias. A baix del bust, una placa explica que aquesta al·lota de 24 anys Lluità pels drets de les treballadores, que en el llenguatge d'aquestes feministes revolucionàries actuals voldria dir que lluità pels drets dels treballadors (en general)... Idò no: la seva lluita, concretament, va ser pels drets de les (dones) treballadores, perquè era una lluitadora compromesa especialment amb els drets de les dones. Els mallorquins ho sabem, i els parlants normals de català ho poden saber, si llegeixen la placa. Les qui parlen en femení genèric no ho poden saber, perquè amb la seva revolució lingüística han anul·lat el recurs que fa possible la visibilització de les dones que tant reclamen. Aquest és el resultat real d'aquesta tergiversació absurda de les regles lingüístiques.

Pel que fa a l’ús de “totis”... Aparentment, per a tots aquells que tenen animadversió per al “tots/totes” o per fer servir només el femení com a gènere no marcat (“totes”), sembla que seria fàcil i senzill utilitzar el pronom indefinit “tothom”. Doncs, no... perquè tothom és una construcció formada per tot i hom, i hom etimològicament significa “home”.

Òndia! Hom comença a aparèixer al segle XII, evolucionant del llatí “hominis”. Des de llavors ja comença a adoptar el significat de “qualsevol persona”. Algun exemple:

Déus mana a hom amar son enemich. (Ramon Llull. Segle XII)

Hom diu que les muntanyes del Pirineu són les més boniques del món.

Hi ha casos en què hom no sap què fer.

El pronom “tothom” apareix ja en el segle XIV amb el significat de “a tota la gent”, “a totes les persones”. Doncs, després de set segles encara hi ha gent que hi veu darrere, amagat, aguaitant, la paraula “home”, sexista, patriarcal i masclista.


[1] https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/4466/4213   

[2] https://www.ccma.cat/tv3/el-llenguado/fins-a-quin-punt-i-de-quina-manera-el-feminisme-ha-transformat-el-llenguatge/noticia/2994871/

dissabte, 7 d’agost de 2021

Estem tots/totes tocats/tocades de l’ala o... Estem totis tocatis de l’ala? (El gènere gramatical. 1)

Els arbres no ens deixen veure el bosc o... confondre els ous amb els cargols

“Jo no sóc masclista”... és el que habitualment diem la gran majoria dels homes quan algú enceta alguna conversa sobre el tema. De la mateixa manera, acostumem a remarcar que tampoc tenim cap prejudici de raça o color de pell amb el clàssic “Jo no sóc racista”.

Bé... Personalment, quan sorgeixen aquesta mena de temes a les converses, prefereixo dir sempre que “intento no ser masclista (o racista)”, perquè sóc conscient que l’educació rebuda, socialment, familiarment, dins d’una societat patriarcal ha fet que arrelin determinats tics mentals i de comportament que són molt difícils d’extirpar de manera definitiva.

Di això, quatre (o cinc) ratlles per comentar aquest enrenou que ja fa molt de temps que es va iniciar i que el periodista Melcior Comes va titular, amb molt d’encert, “la matria de totis”.[1]

De la mateixa manera que jo “intento no ser masclista” seria molt convenient que els partidaris d’aquesta mena d’invent lingüístic “intentessin” entendre que el gènere gramatical no és res més que una manera, totalment arbitrària, de classificar els substantius. Possiblement, com apunta David Valls en el seu llibre “Les llengües de l’Anaconda” “un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el d’haver posat les nomenclatures de femení i masculí al gènere, ja que això fa confondre gènere amb sexe”.[2]

Els lingüistes s’ha quedat afònics insistint, una i altra vegada, que no hi ha cap connexió entre gènere i sexe. En paraules de Carme Junyent “El sexe és una qüestió de biologia, mentre que el gènere és una qüestió de gramàtica.” Els defensors del llenguatge dit (abans) no sexista i (ara) inclusiu argumenten que el gènere masculí és per als homes o els mascles i el femení per a les dones o les femelles.[3] Tornant a Carme Junyent: “què passa, doncs, quan diem la pantera o la girafa? Aquí ningú pensa que també hi ha mascles ni a ningú se li acudiria crear un masculí per a tots aquests animals en què el gènere no marcat (l’inclusiu) és el femení.”[4]

Què diuen els partidaris del llenguatge inclusiu? Hi ha diferents propostes que van des del desdoblament masculí i femení, a eliminar les terminacions de substantius i adjectius i introduir una e o una i per fer el plorar neutre (totis). Tot això passant per fer servir només el femení ( i no el masculí) com a gènere no marcat.

Veiem alguns exemples de desdoblament (són reals):[5]

Criteris generals d’admissió d’alumnat i barem a aplicar:

Existència de germans o germanes matriculats o matriculades al centre o de pares o tutors legals que hi treballin: Quan l’alumne o alumna té germans o germanes escolaritzats o escolaritzades al centre o pares o tutors legals que hi treballen en el moment en què es presenta la preinscripció: 40 punts.

Proximitat del domicili de l’alumne o alumna al centre o, en el seu cas, la proximitat del lloc de treball del pare, la mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet (en el sentit de guàrdia legal previst al Dret Civil Català), o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat: Quan el domicili de la persona sol·licitant estigui a l’àrea de proximitat del centre: 30 punts.

Quan a instància del pare o mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet, o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat, es prengui en consideració, en comptes del domicili de l’alumne o alumna, l’adreça del lloc de treball d’un d’ells, i aquest és dins l’àrea de proximitat del centre: 20 punts

Algun exemple que, a més, és contradictori i que indueix a la confusió:[6]

“Els nens i les nenes boniques” (Els nens son bonics?)

“Les nenes i els nens bonics” (Les  nenes són boniques?)

“Els nois i les noies majors de 18 anys hi tindran accés” (Els nois és indiferent l’edat que tinguin?)

Potser hauríem d’acabar dient: Els nens bonics i les nenes boniques? Els nois majors de 18 anys i les noies majors de 18 anys?


[2] Valls, David. “Les llengües de l’Anaconda”. Viena Edicions 2018

[3] https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/4466/4213   

[6] Valls, David. “Les llengües de l’Anaconda”. Viena Edicions 2018