dimarts, 28 de febrer del 2017

Jeroni Bosch, "El Bosco" i l'art mediterrani (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Segons ens explica la història de l’art oficial, Hieronymus van Aken va ser un reconegut pintor i dibuixant neerlandès de la zona de Flandes. Va ser conegut amb el pseudònim de Hieronimus Bosch o El Bosch, i a Espanya se’l coneix com El Bosco.

El Bosch és reconegut com autor d’una obra excepcional i un dels artistes més enigmàtics i influents del Renaixement.

Ara bé, existeixen enormes llacunes sobre la seva biografia, tantes, que no existeix cap mena de consens entre els seus biògrafs sobre la personalitat i vida d’En Bosch. Entre altres, es desconeix on va néixer i on vivien els seus pares i tampoc se sap amb exactitud l’any del naixement.

La recerca duta a terme pel nostre convidat d’avui mostra traces i sospites fonamentades que posen en dubte el que la història de l’art oficial diu sobre el pintor flamenc. Començant per l’anàlisi del seu cognom “Bosch” i els orígens que se li atribueixen i seguint pels seus quadres, que mostren paisatges plens de muntanyes, penya-segats i rocs monolítics que ens poden recordar una geografia molt propera. També els diferents personatges que apareixen en alguns dels seus quadres i, sobretot, com van vestits... les cabanes, les barques... ens traslladen a zones conegudes i properes. Un fet similar passa si ens fixem en la flora i la fauna present en els quadres del Bosch.... familiar i propera.

Qui era realment Hieronimus BOSCH, dit  El Bosco?  

diumenge, 26 de febrer del 2017

L'apassionant món de la frase feta (7)


Haver-hi moros a la costa... Que hi ha algú a prop que no ens interessa qque ens escolti... Que hi ha perill que algú ens estigui espiant.... Té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir al llarg de tota la costa torres de guaita, anomenades també torres de moros. Quan pujaven de nit encenien una foguerada i es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població perquè poguessin protegir-se. Aquest senyal es transmetia per totes les torres de guaita. Així, quan arribaven els pirates a alguna població, els habitants ja estaven preparats per rebre l'atac.

Passar-se de la ratlla... Excedir-se, exagerar... Aquesta frase prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d'un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren limitats per dues modalitats de línies on els púgils mesuraven les seves forces. La primera consistia a marcar una ratlla en el terra de manera que els combatents quedaren a un costat i a l'altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure'l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria quasi de manera gairebé estàtica. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla. La segona modalitat obligava els boxejadors a barallar-se dintre d'un cercle –ring en anglés– pintat amb o conformat pels mateixos espectadors.

Penjar d'un fil... Quan alguna cosa està en perill...La frase té el seu origen en la mitologia clàssica, concretament en la rondalla de les Parques (o Moiras). Aquestes divinitats infernals, que filaven i tallaven la vida d'un home, eren tres germanes: Clotho, Lachesis i Atropos. La primera i més jove d'elles, Clotho, presidia el moment del naixement iniciant el fil de la destinació dels homes. La segona i representada en ocasions per una dona madura, Lachesis, era la que filava el fil de la vida. I la tercera i més vella -la parca pròpiament aquesta- era Atropos, l'encarregada de tallar amb les tisores el fil de la vida, sense respectar edat, riquesa o poder. Les Parques filaven llana negra per a una vida curta i desgraciada i blanca per a una vida feliç i perllongada, encara que moltes vegades solien barrejar els dos tipus de llana.

divendres, 24 de febrer del 2017

Josep Vila Sivill i l'actualitat política (Darrer programa de Vull una resposta)

Emès el dijous 23 de febrer de 2017

Parlem de Josep Vila Sivill, empresari, mecenes, activista i independentista i, evidentment, de l'actualitat política

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany


Convidats:
Gemma Vila, filla de Josep Vila Sivill
Laura Bastons, emprenedora
Marcel Padrós, Tresorer ANC

Avui al programa coneixerem i analitzarem la figura de Josep Vila Sivill. Un català compromès amb la defensa de la cultura i un dels pioners en estilogràfiques i bolígrafs. És necessari descobrir aquells personatges que durant molts anys han picat pedra per construir l’imaginari social i cultural del nostre país. 

Segur que Josep Vila no entendria les guerres dialèctiques que hem viscut aquesta setmana. Més enllà de les reunions públiques o les trobades secretes entre presidents o membres de l’executiu català i espanyol, tot passa pel diàleg. Però les paraules s’han de traduir amb fets. Joan Fuster deia que “la política o la fas o te la fan”. Però es referia a accions concretes i executades amb determinació. Avui analitzarem aquesta conjuntura que només es pot desencallar amb fets, no paraules. De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem

dijous, 23 de febrer del 2017

dimecres, 22 de febrer del 2017

Elcano, Canós o Cabot? (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


L’any 1519, Juan Sebastián Elcano, explorador basc nascut a Guetaria, s’enrolava, com a contramestre de la nau Concepció,  en l’expedició de Fernando de Magallanes, navegant i explorador portuguès. L’objectiu, trobar el pas marítim cap als territoris de les Índies Orientals i buscar el camí que, recorrent sempre mars controlats per Castella, arribar a les illes de les Espècies, el que era l'anomenada ruta cap a l'oest, que ja havia buscat en Colom.

Després de la mort de Magallanes, el 1521, Elcano pren el comandament de l’expedició que va fer la primera circumnavegació de la història.

Aquesta és la història que ens ha arribat i la que hem après a les escoles.

Les darreres investigacions demostren, però, que existeix un gran nombre de documents que certifiquen que aquesta gesta nàutica, la primera circumnavegació de la terra, es va organitzar sota l’empar de les institucions catalanes i signada a la residència de Carles I, el castell de Requesens, a Molins de Rei.

El tema d’aquesta gran expedició nàutica és summament complex i difícil de completar en un sol programa. Avui, doncs, a LA CLAU de la nostra història ens centrarem només en un dels noms que s’hi vinculen més estretament. 

Juan Sebastián Elcano....o .....Joan Sabastida Canós...o.. Joan Sebastià Cabot....?

dimarts, 21 de febrer del 2017

El Renaixement alemany. Albercht Dürer o Albercht del Túria? (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Albrecht Dürer, conegut a Espanya com a Alberto Durero, és l’artista més famós del Renaixement alemany, conegut a tot el món per les seves pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. El color, la llum i la geometria d’aquest artista, autèntic pare del Renaixement germànic, va ser admirat per tota la cultura alemanya de Goethe a Nietsche.

És el gran introductor del gravat en base a la reacció plàstica a partir de les tècniques d’estampació que la impremta de Gutemberg posa a l’abast dels editors, fet que revoluciona la transmissió del coneixement i obre noves perspectives a les arts. ls seus gravats van inspirar a molts artistes posteriors, inclosos els natzarens del segle XIX i els expressionistes alemanys del segle XX.

Nascut a Nuremberg, d’una família hongaresa de la qual no es coneixen gaire bé els orígens i que alguns autors la situen com a procedents de Flandes. La seva biografia, però, presenta algunes llacunes i alguns indicis que ens fan pensar que va tenir una relació molt estreta amb la ciutat de València, cosa que no s’explica en cap de les seves biografies.

Sembla que hi hagué una relació important entre Lleonard, Rafael i Albrecht Dürer, tres noms claus de la revolució pictòrica de principi del segle XVI. També cal assenyalar la seva simpatia pels humanistes com Erasme i Joan Lluís Vives. Per tot plegat ens preguntem qui era realment Albert Dürer i quina relació podria tenir un alemany de Nuremberg, una de les capitals mercantils més importants del nord d'Europa, amb València, una de les capitals mercantils més importants de l'Europa del sud, a principis del segle XVI.

dilluns, 20 de febrer del 2017

L'apassionant món de la frase feta (6)


Llevar-se amb el peu esquerre.... Quan tenim un mal dia, un dia dolent en què tot ens surt malament acostumeme a dir que "avui m'he llevat amb el peu esquerre" Hi ha diverses versions sobre l'origen d'aquesta frase. La primera es refereix al món de la pesca, ja que diuen que en el segle XIX els pescadors mai pujaven al vaixell per babord (costat esquerre) sinó que sempre ho feien per estribord (costat dret). Ara bé, potser els pescadors ja aplicaven la segona versió, de caràcter religiós. L'Església relacionava els esquerrans amb els pagans i els destres amb Déu. Per aquest motiu els pagans tenien contacte amb el diable, pel fet de ser esquerrans. A més, en la rúbrica dels missals es prescriu que el celebrant, una vegada començat l'introit (Entrada o principi d'un escrit o una oració o el cant inicial de la missa).i en disposar-se a pujar a l'altar, ha d'iniciar la seva marxa amb el peu dret, és a dir, entrar amb el peu dret.

Estar sense blanca.... No tenir gens de diners.... La blanca era una moneda que es va encunyar des del segle XIV al XVII. Amb el temps va anar perdent valor i es va encunyar en billó. El billó és un aliatge de plata (o, de vegades, or) amb un contingut elevat de metalls no preciosos com el coure o, fins i tot, estany i zinc. S'ha utilitzat principalment per fer-ne monedes i medalles en èpoques d'escassetat de metalls nobles i de devaluació monetària. En temps de Felip II la llei havia baixat de 21 parts a 4 i el seu valor era de 2,5 maravedís. L'escàs valor, que disminuïa més amb el temps, va ser l'origen de la frase. Estar sense blanca equival a dir que no es té ni la més ínfima de les monedes.

Quan un s'arrisca fins a l'extrem màxim podem dir que s'està ficant en la gola del llop. La frase té el seu origen en una coneguda rondalla en què es relata la història d'un llop al que se li queda un os clavat a la gola. Com no se'l pot treure, li demana ajuda a una cigonya, que fica el seu coll dins del cap del llop i li extreu l'os. La cigonya, llavors, li demana a canvi una recompensa. El llop li contesta que la seva recompensa és saber que li ha perdonat la vida i ho pot explicar. La frase vol transmetre també una moralitat: A pesar que cal fer el bé a tothom, sense distinció, no és mai sobrer primer saber a qui l'estem fent i com. 

diumenge, 19 de febrer del 2017

Judici al procés d'independència


Article publicat a Tribuna Catalana

Fa unes hores que Jesús Maria Barrientos, president del tribunal que ha estat jutjant el president Mas ,la vicepresident Ortega i la consellera Rigau, ha llençat la darrera frase d’aquest judici: “Vist per a sentència”.

Un judici que s’ha fet en molt bona part en català. Alguns podrien pensar que aquesta és la norma habitual dels judicis que se celebren a Catalunya. En tot cas deixar ben clar que l’ús del català al món de la justícia no arriba al 10%. I així ha semblat voler-ho deixar clar el fiscal del cas, Emilio Sánchez Ulleden, en el seu al·legat final quan ha remarcat que, “a diferència de la resta de dies, avui parlaria en castellà donada la importància dels fets que havia d’exposar”. Així, tots els que durant aquests dies s’han expressat en català, fiscal inclòs, ho feien perquè els fets no deurien ser “tan importants”.

Durant aquests dies, la desfilada de testimonis dóna, si més no, per fer-ne alguns comentaris.  

Dels testimonis, cal destacar-ne dos per damunt de tots els altres: Jesús Rul. Inspector del Departament d’Ensenyament, obertament contrari a la immersió lingüística a les escoles i, sobretot, Dolores Agenjo, la directora d’institut de l’Hospitalet que es va negar a cedir el centre per al 9-N.

Desconeixem si ambdós testimonis han dit “la veritat i només la veritat”. Només ells ho saben. Ara bé, alguns aspectes de la seva personalitat i de la seva ideologia permeten, si més no, establir una densa boirina davant de les seves declaracions . Centrem-nos en Dolores Agenjo.

Podem citar algunes dades molt significatives de la biografia d’aquesta Directora d’Institut. Agenjo, que ha sigut estrella mediàtica en diaris i revistes com Crònica Global, El Confidencial, a la web del Mundo, a La Gaceta, o a Interviú,. Va ser candidata a regidora i diputada pel partit Ciudadanos i no ha tingut cap mena de problema a deixar-se retratar en l’arribada als jutjats acompanyada pel líder de Ciudadanos a l’Hospitalet i de membres de Societat Civil Catalana.

Sobre el presumpte paper políticament interessat de Dolores Agenjo, la defensa li va formular dues preguntes. Hauria estat interessant veure què responia , però va ser el mateix jutge que ens ho va impedir comminant-la a no respondre-les.

Sobre la presència dels dos perits informàtics de la Guàrdia Civil, potser més val deixar-ho córrer. En alguns moments no podia impedir que em vinguessin al cap els “còmics” i aquelles aventures de Mortadelo i Filemón i la TIA que tots segurament recordareu.

Els al·legats finals també han tingut les seves anècdotes. A l’inici ja hem citat la utilització del castellà per als “temes importants”. No n’ha tingut prou amb això, però, el fiscal, sinó que ha incidit en la importància que el tribunal valori  “ el clima de sonrisas i miradas entre testigos i acusados, etc, etc, que ha sido muy revelador”. Un burd intent per part de la fiscalia de desautoritzar aquestes persones i els seus testimonis i, en canvi, ometre volgudament i intencionadament les ideologies públiques i declarades de dos dels testimonis clau de la fiscalia, Josep Rul i Dolores Agenjo. Ideologies i manifestacions públiques que van molt més enllà dels somriures.

L’Estat espanyol i tots els seus aliats, polítics, judicials i mediàtics han llançat una intensa campanya sobe aquest judici, manipulant i desinformant fins a límits increïbles. Aliats que, evidentment, també tenen a Catalunya i no cal especificar quins són perquè tots els coneixem prou bé. Uns i altres volen intentar fer creure que s’està jutjant un acte de desobediència al Tribunal Constitucional. Que no hi ha res més en aquest judici que el respecte i l’obediència que cal mantenir a les lleis i als tribunals de justícia.

Si fos així, com ja s’ha dit, l’Estat espanyol ja hauria d’haver estat jutjat pels mateixos fets un munt de vegades. Un govern espanyol que ha desobeït fins a 34 sentències del TC.

Sabem que és un judici polític. Sabem que s’està jutjant el procés del 9-N. Que s’està jutjant el dret a decidir i el mateix procés d’independència. Sabem que, en paraules de l’advocat d’Irene Rigau, es vol “matar políticament els tres acusats”. Sabem que és una peça més dins de l’estratègia de l’Estat per acabar amb el procés d’independència.

Després d’aquests darrers dies, les primeres paraules que em vénen al cap és determinació i orgull. La determinació dels meus representants polítics, de les meves institucions i de la meva gent, i l’orgull que sento d’aquesta determinació.

Els polítics, les institucions i la gent hem demostrat que estem decidits, que tenim la força i el coratge que ens dóna la il·lusió en el nostre projecte, un projecte per a tothom. Un projecte de futur per a un nou país, un país millor.

Del somriure a la decisió i el coratge! 

"Casa nostra, casa vostra"


Article publicat a Racó Català 

“Casa nostra, casa vostra”. Diumenge 18 de febrer, a les 16h “Volem acollir”. 

El meu pare va néixer l’any 1913. Això vol dir que va haver de patir tota la Guerra Civil i la dura postguerra. Durant el març de 1939 va travessar la frontera francesa formant part de la retirada de l’exèrcit republicà. Va ser internat, com milers i milers de refugiats, en el camp de concentració francès (dit d’internament) d’Argelers. El meu pare no en parlava gaire, ni de la guerra, ni de la seva estada a Argelers. Només, algun dia en què, segurament, tenia necessitat de buidar una mica el cor, m’havia comentat com n’era de dura la vida en aquell camp amb milers de persones escampades per la sorra (al principi, els barracons eren escassos) i com, per intentar descansar una mica a la nit, calia fer un forat per provar –inútilment- d’aixoplugar-se mínimament. Però la sorra, em deia, no deixava anar mai aquell fred, aquella humitat que s’endinsava fins als moll dels ossos.   

El camp d’Argelers es va obrir el 3 de febrer de 1939. 80.000 persones hi van arribar en menys de 7 dies i es calcula que, en els dos anys que va estar en funcionament, hi van arribar a passar 465.000 refugiats.

França, la de la liberté, igualité i fraternité, s’havia preparat molt abans, amb un Decret Llei de 1938, davant la imminent arribada de centenars de milers de persones a causa de la caiguda de Catalunya en mans de les tropes de Franco. De la reclusió administrativa, passarien als camps d’internament per acabar en veritables camps de concentració.

La Guerra Civil espanyola va provocar un exili totalment diferent als viscuts anteriorment pel país. Els cronistes de l’època el defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de les tropes franquistes. Antoni Rovira i Virgili descrivia de manera magistral i crua aquell èxode: “Carros que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada renglera de carros és una vila que es buida”.

Històricament, més enllà del llarg exili de 1939, Catalunya ha estat una terra d’exilis i diàspores. La Guerra de Successió de principis del segle XVIII va provocar una allau continuada d’exiliats i refugiats que s’allarga fins al 1725. La població catalana de l’època sumava uns 450.000 habitants. Més de 30.000 es van exiliar, gairebé un 10% de la població. Vint anys després, d’aquests 30.000, només uns 3.500 havien sobreviscut a l’exili.
Un altre període en què Catalunya viu de nou un exili és al final de la primera Guerra Carlina, el 1840, quan en diferents onades de refugiats travessen la frontera francesa més de 45.000 persones.

Catalunya coneix molt bé el que significa l’exili, la diàspora, el passar de ser ciutadà a ser refugiat o exiliat. Potser també per aquest motiu és una terra d’acollida, una terra en què la solidaritat és un valor que compartim i practiquem tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país.

Des de finals del segle XV fins a principis del segle XVIII, travessen els Pirineus milers d’occitans i francesos empesos, tant per la manca de recursos per la subsistència en les seves zones d’origen, com pels efectes derivats de les Guerres de Religió a França. El punt àlgid de la immigració es va produir entre 1541 i 1626, període que es caracteritza per l'arribada d'un enorme onada d'occitans del sud i del centre-sud del país veí.

L’any 1900 Catalunya tenia prop de dos milions d’habitants. Les onades migratòries de la dècada de 1920 i la dels anys 60 i 70, amb persones  procedents majoritàriament de l’interior de la península, expliquen el creixement de la població catalana fins als coneguts sis milions. L’arribada contínua de nous ciutadans provinents d’arreu del món han disparat la demografia catalana fins ben a prop dels vuit milions d’habitants.

Quan m’arriben les imatges dels refugiats del segle XXI, penso sovint en el meu pare, aquell Marfany descendent, segurament, de les onades occitanes d’immigració. Intento entendre (perquè ell mai m’ho va explicar amb claredat) quin deuria ser el seu patiment en aquella superfície sorrenca voltada de filat espinós i vigilada per membres senegalesos  i de la Legió Estrangera Francesa; una vida a la intempèrie, sense aigua potable, gairebé sense menjar, patint el fred, la humitat, la fam, els polls, la sarna... Intento entendre el patiment de centenars de milers de republicans i republicanes que van anar a parar a Argelers, a Gurs, a els Banys, al Barcarés, a Sant Cebrià, al Voló o a l’Agde.

I penso també en la Catalunya de sempre, històricament acollidora i solidària; i de com hem de ser capaços de reflectir i traslladar aquests valors històrics al present i al futur per tal de pal·liar la situació dramàtica en què viu tanta gent forçada a deixar el seu país. Gent que arrisca la vida en la fugida per acabar malvivint en inhumans camps denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles camps d’internament francesos on, milers de persones, homes, dones, gent gran i xiquets, van patir, van perdre la salut o fins i tot van morir sobre un llit de sorra aspra, freda i humida.  

“Casa nostra, casa vostra”. Diumenge 18 de febrer, a les 16h “Volem acollir”.  

dijous, 16 de febrer del 2017

La sardana en temps de revolució (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 15 de febrer de 2017


Convidats:
Anna Costal, llicenciada en Història i Ciències de la Música i doctora en Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora de l'ESMUC. Ha participat en investigacions sobre cants de tradició oral a Catalunya i a Còrsega i en diferents projectes relacionats amb la història, la composició i la interpretació de la música catalana contemporània.

Col·labora amb el Centre Robert Gerhard per a la promoció i difusió del Patrimoni Musical Català. I amb l’Auditori de Barcelona. 

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 14 de febrer del 2017

La sardana en temps de revolució (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan...

Qui no ha escoltat alguna vegada aquest poema de Joan Maragall, La Sardana.....

L’agost de 2012, en motiu de la nominació d’Arenys de Munt com  a Ciutat Pubilla de la Sardana 2013, l’Ajuntament va publicar una breu història de la sardana que, entre altres coses, deia:

"Encara que l’apel·lació de sardana, com a ball, es troba escrita ja des de mitjans del segle XVI, la sardana tal com actualment es coneix és relativament moderna. No tenim notícies exactes de com era el ball de la sardana en seu origen ni de com es ballaven les que se citen en els documents del segle XVI al XIX. El que sabem és que al segle passat, juntament amb el contrapàs, es ballava la sardana curta, que va desaparèixer just en el moment en què la sardana anomenada “llarga”, que és l’actual, es va imposar popularment. La sardana, com a ball dels catalans, s’inicia amb la reforma de la cobla i amb l’estructura musical que realitzà Pep Ventura a la dècada del 1840 al 1850."

La nostra convidada d’avui, que tot seguit us presentarem, és autora de la primera tesi doctoral centrada específicament sobre la figura de Pep Ventura i les sardanes del segle XIX. Una tesi molt interessant que, entre altres, ens fa descobrir la significació política i social de la sardana, la sardana llarga o moderna, desenvolupada a l'escalf de les idees revolucionàries de la segona meitat del segle XIX, especialment en la regió nord oriental del Principat de Catalunya que s'articula en l'eix Figueres- Perpinyà capitals de l'Empordà i el Rossellonès. Una regió on floreix el republicanisme federal versus el carlisme i on la sardana simbolitzarà la revolta popular i el clam d'unes generacions que malden per modernitzar el país, en el període previ a l'esclat del catalanisme polític.

Per tant, a final de segle XIX, tal com explica l’autora de la tesi, el catalanisme conservador va haver d'absorbir i neutralitzar els emblemes dels republicans i transformar-los en símbols nacionals. Per això, el procés de construcció del mite de Pep Ventura va haver d'incloure, necessàriament, una depuració de títols, com La Sonanbula, Quiéreme niña hermosa o El diablo en el poder. 

A LA CLAU de la  nostra història d’avui conversarem amb l’autora d’aquesta tesi, l’Anna Costal.

"Nosaltres som el somni" Un any sense la Muriel


No som aquí per a buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força.

Un any sense la Muriel... El darrer dia que vam parlar va ser el 12  de gener de 2016, a les portes del Parlament, després de la presa de possessió del president Puigdemont. Vam comentar com,  feliçment, havíem superat el greu escull que se'ns havia posat al davant després de les eleccions del 27-S. Vam parlar del nou president, que tot plegat pintava bé  i que, malgrat que seria complicat i difícil, el camí estava marcat i que ho aconseguiríem. 

Em queda la teva imatge, radiant i plena d'il·lusió, quan ens vam dir "fins aviat".

Recordem-la i enyorem-la... però que la seva trajectòria, cultural, política i personal en serveixi per esperonar-nos de cara a aquest futur que tenim a tocar de la mà. 


Serem invulnerables si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi

divendres, 10 de febrer del 2017

El dèficit d'infraestructures i el judici pel 9-N (Darrer programa del Vull una resposta)


Avji mateix ens hem assabentat que l'Estat espanyol ha fet servir fons destinats al corredor mediterrai per fer obres a Madird. Concretamwnt s'han destinat 935 milions d'euros per pagar el túnel entre Chamartín i Atocha. 

No us podeu perdeu, doncs, el darrer programa de Vull una resposta dedicat a les infraestructures i al judici pel 9-N 

Emès per ETV Llobregat el passat dijous 9 de febrer de 2017.

Presenta: JMagda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Joan Amorós, President de FERRMED 
Josep Pérez Franco, Economista
Josep Pedrol, Economista
Iolanda Aguilar, Politòloga

Avui analitzarem el judici pel 9N que ha assegut al banc dels acusats a l’expresident Mas i les exconselleres Ortega i Rigau. Milers de ciutadans, com sempre, van donar-los suport a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Potser com va dir el president Puigdemont dilluns, «un país capaç de fer el 9N té una democràcia més sana que la d’un país que envia al banc dels acusats els dirigents que el van fer possible». Ara analitzarem què ha donat de sí aquest judici. Però avui també parlarem d’infraestructures. Catalunya compta amb les infraestructures que necessita per garantir una bona connexió tan dins com fora del país? S’està invertint prou?

Tot i així, potser el millor és que comencem el programa amb unes paraules del poeta Miquel Martí i Pol. Ell deia que veia el futur lluminós i possible. Intentem buscar la llum i cercar les respostes clarificadores i possibles. De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem. 

dijous, 9 de febrer del 2017

L'apassionant món de la frase feta (5)


Ho veiem sovint.... Aquelles persones que canvien de jaqueta....Canviar de jaqueta significa canviar d'opinió, d'idees, de bàndol, però de manera oportunista, de manera interessada. Ens hauríem de remuntar a la reforma luterana, iniciada a Alemanya, en el segle XVI, per Martí Luter. En aquella època, els partidaris de cada tendència es distingien per les jaquetes que duien. Com que el folre era diferent, d'un altre color, els partidaris de cadascun dels bàndols, per tal de despistar els adversaris o bé de passar desapercebuts, les giraven.... "canviaven de jaqueta".

Donar peixet.... Donar o fer-ho molt fàcil a algú. Malgrat que a primer cop d'ull ho pugui semblar, l'origen no té res a veure amb el peix, sinó que prové del verb péixer.  El significat de "péixer" és donar aliment a una criatura, a un animal, a alguna persona que no pugui menjar per si sola i necessiti que li donin el menjar directament a la boca de manera que li sigui fàcil d'ingerir. A la gent de Barcelona i rodalies els pot semblar que aquest verb no es fa servir actualment. Res més lluny de la realitat, ja que el verb "péixer" és un verb del tot viu en la majoria del domini lingüístic del català. 

Salut i força al canut.... És una manera de dir que desitges salut, benestar i riquesa. Un equivalent del salut i peles. L'origen té dues vessants: la primera és que el "canut"era el con buidat on duien la pólvora els bandolers. La segona és que també era una canya buidada on els mercaders i comerciants guardaven les monedes d'or. És curiós perquè en determinats moments es va perdre la tradició etimològica d'on provenia la dita i es va començar a entendre com una expressió que desitjava potència sexual. Per això, sovint és deia: Salut i força al canut (als homes) i Salut i força al forat (a les dones). 

Sixena: El conflicte de la Franja (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV llobregat el dimecres 8 de febrer de 2017


Convidats:
Sebastià Sardiné, Màster en Comerç i Legislació Internacional: Diplomat en Màrqueting a Internet. Diplomat en impostos i altres especialitats. Assessor d’empreses.

Ha publicat articles de tema polític i econòmic en diferents mitjans de comunicació.

Ha publicat poesia, novel·la i és l’autor de la Biografia de Ramon Frederic de Vilana Perles i Camarasa. 

Representa l'Associació Vibrant.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 8 de febrer del 2017

Sixena: El conflicte de la Franja


El Reial monestir de Santa Maria de Sixena és un monestir d'estil cistercenc del segle XII situat en el terme municipal de Vilanova de Sixena a la Franja de Ponent, província d’Osca.  La Franja de Ponent és un territori històric format per les terres de parla catalana que avui formen part de la Comunitat Autònoma de l'Aragó. Sixena va ser fundat com a monestir femení de l'orde de Comanadors de Sant Joan de Jerusalem el 23 d'abril de 1188.

Els darrers mesos hem hagut d’assistir a un conflicte per les obres d’art recuperades d’aquest monestir.  

El conflicte es pot dividir en tres subgrups: el primer comprèn les obres aragoneses que van pertànyer al bisbat de Lleida fins al 1995, quan es crea el bisbat de Barbastre-Montsó; el segon grup correspondria a les obres comprades per la Generalitat de Catalunya durant els anys 1983 i 1984; finalment, l'últim grup correspondria a les pintures murals de la sala capitular de Sixena, que van ser rescatades i restaurades per Josep Gudiol després d’un greu incendi provocat pels comitès revolucionaris locals el 1936, en el decurs de la Guerra Civil Espanyola. Aquest patrimoni recuperat està dividit entre el Museu Diocesà de Lleida i el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Vivim temps de judicialitzacions. El conflicte legal sobre la titularitat dels béns exhibits en aquests museus no és només un cas judicial, tal com se’ns vol presentar,  sinó un altre greuge polític... Les reclamacions i la campanya mediàtica només fan referència a les obres que són a Catalunya, però res en diuen de les obres repartides en altres llocs, desenes d’obres d’art de Sixena repartides per l’Estat espanyol. Per què no han estat reclamades pel govern aragonès?

A més, en el cas de les pintures murals, si s’haguessin de traslladar, existiria un greu perill de deteriorament, tal com va afirmar Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural i director de la restauració de la Capella Sixtina, que va dir taxativament “Jo no mouria les pintures de Sixena del MNAC.”

Avui a LA CLAU de la nostra història parlarem sobre "Sixena: El conflicte de la Franja".

diumenge, 5 de febrer del 2017

M'aclame a tu.... 75 anys de l'Ovidi


M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

Ahir, 4 de febrer, Ovidi Montllor hauria fet 75 anys i, amb tota seguretat, si no hagués marxat de vacances, continuaria lluitant als escenaris.

(*) El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Tenim, segur, un deute molt gran amb l'Ovidi. El país no va saber estar al seu costat quan ens necessitava i, 20 anys després, el que ell volia encara no ho hem aconseguit.

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Avui, que faria 75 anys... Avui, com qualsevol altre dia de l'any, és un bon moment per recordar l'Ovidi, la persona i la seva obra. Aquell Ovidi que, aviat farà 22 anys, se'n va anar de vacances:

"Al cementiri d'Alcoi plovia a bots i barrals, aquell dia. La teva ciutat plorava amb ràbia i ràfegues de vent mentre les dolçaines tocaven la Moixeranga més trista. Després, en un dia de sol, allà on comença el barranc del Cinc, prop d'un romer et van deixar anar. Quina putada que ens has fet, Ovidi." (Núria Cadenes)

(*) M'aclame a tu, poema que Vicent Andrés Estellés va dedicar a Xàtiva. En podeu trobar vint versions diferents clicant aquí

dijous, 2 de febrer del 2017

L'apassionant món de la frase feta (4)


Passar la nit en blanc”. No dormir durant tota la nit.... El seu significat es remunta a molt antic, a l'Edat Mitjana quan els que volien formar part d'alguna orde de cavalleria havien de complir el ritual de passar la nit sense dormir tot vetllant les seves armes. Com a única vestimenta portaven una roba blanca que simbolitzava la puresa espiritual. El color blanc de les robes i el fet de vetllar durant tota la nit fins a la sortida del sol, van donar lloc a la frase feta.

Haver-hi moros a la costa  Ho diem quan hi ha testimonis que no ens convenen que sentin o vegin res. Per entendre el significat d'aquesta frase ens hem de remuntar fins als segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir al llarg de tota la costa torres de guaita.  Si era de nit encenien una foguerada i es cridava "Moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població. El senyal es passava de l'una a l'altra torre. Així, la població ja estava preparada. 

Tallar el bacallà. Manar, dirigir.... Que té a veure el bacallà amb l'autoritat?  A les abadies el pare abat era qui, a l'hora de menjar, s’encarregava de partir el tall i fer les racions. Aquest costum o tradició va donar origen a aquesta frase feta que s'aplica per indicar que algú és el que mana, el que decideix, el que té major autoritat. 

Anar de gorra. Anar de gratis, sense pagar res....Antigament els criats i servents no usaven barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, acostumaven a portar algun servidor (criats, cotxers...) que també s'allotjaven als hostals on feien estada. L'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostalers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", que pagaven un preu diferent que liquidaven els senyors. 


Els Cardona, un llinatge desdoblat i suplantat (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 1 de febrer de 2017


Convidats:
Josep Mayolas, investigador de l’Institut Nova Història. Escriptor, guionista i locutor de Ràdio Arenys i publica habitualment en la revista Terra Rubra sobre temes colombins.

Entre els treballs de recerca d’aquests darrers anys per aclarir la història de la Nació catalana entre la guerra civil de 1462-1472 i la creació d’una nova capital on fixar la monarquia hispànica, el 1561 a Madrid, destaquen precisament els treballs d’en Josep Mayolas que s’ha especialitzat en un període clau de la història de la nostra nació i en un entorn geogràfic que abasta el conjunt dels territoris que aleshores eren governats per la monarquia catalana

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura