Articles any 2013

Article publicat al diari 30º el mes de desembre de 2013

Independència: Sí i Sí!

Ja tenim data i pregunta.
Semblava difícil: Alguns -entre ells i sobretot l’Estat espanyol-  esperaven amb candeletes que no s’arribés a produir, però els partits polítics catalanistes han sabut fer bé la seva feina i han aconseguit posar-se d’acord: el dia 9 de novembre de 2014, el poble català decidirà a les urnes quin vol que sigui el seu futur polític. 
L’ANC expressa clarament que no era la nostra pregunta ni la nostra data, però que a partir d’ara mateix ja ho és perquè ja l’hem fet nostra. Creiem que cal valorar positivament l’acord al qual van arribar els nostres representants al Parlament català.
És positiu que la majoria sobiranista que va votar favorablement la Declaració de Sobirania del 23 de gener, s’hagi consolidat. Més encara, quan hi ha la possibilitat que pugui augmentar durant els propers mesos. No hi ha esquerdes i els diferents partits polítics que formen aquest majoria estan plenament decidits a fer la consulta. 
És positiu que l’acord hagi arribat abans que s’exhaurís el termini fixat, que era el 31 de desembre. S’ha treballat bé i amb molta discreció.
És positiu que la data sigui durant l’any 2014 i que no es dilati més enllà. El 9 de novembre de fa uns anys va caure un mur construït contra la llibertat i la democràcia. El 9 de novembre de 2014, l’esperit democràtic obtindrà de nou una gran victòria.
És positiu que puguem votar i que puguem fer-ho sobre la independència. És el que demanàvem. És el que exigíem. Ara hem de continuar treballant perquè el mes de novembre de 2014 hi hagi un sí massiu a les dues preguntes que se’ns plantejaran.
L’ANC vol agrair l’exercici de generositat i responsabilitat que ha fet tot l’independentisme en acceptar una formulació inclusiva que permet que tots els demòcrates, siguin independentistes o no, puguin votar.
L’ANC dedicarà, des d’ara mateix, tots els seus esforços a fer possible la consulta, aconseguir una participació massiva i assegurar que el doble SÍ sigui la resposta majoritària.
I ho farem a través dels nostres projectes inclosos en el Pla d’actuació 2013-2014:
Un sol poble, l’objectiu del qual és aconseguir ampliar la majoria social favorable a la constitució de Catalunya com estat independent i garantir-ne la cohesió social.
El país que volem, un projecte de país al qual l’ANC convida, des d’ara mateix, totes les entitats i organitzacions a participar-hi. Aquest projecte ha de servir per definir les línies generals del nou Estat i proposar sortides a la triple crisi que patim: socioeconòmica, democràtica i nacional.
De Catalunya al món, que ha de ser el projecte que contribueixi a fer visible el nostre procés arreu del món, mitjançant les Assemblees Exteriors de l’ANC i la col·laboració amb les organitzacions catalanes especialitzades.
Signa un vot per la independència, que s’orienta en dues direccions: ha de ser la campanya “el dia 9/11, vota independència” i ha de ser el pla B visible, públic, en cas que fos impossible celebrar la consulta el dia previst.
De la desobediència a la sobirania, que ha de ser el que estudiï els escenaris previsibles en cas que l’actuació de l’Estat espanyol sobre les nostres institucions faci impossible la celebració de la consulta el dia anunciat.
Cridem a totes les persones, entitats i organitzacions del país a col·laborar activament en el desenvolupament i execució d’aquests projectes i campanyes.
Demanem que la unitat mostrada per les forces polítiques catalanistes a l’entorn de la data i la pregunta es consolidi i que treballin per conformar una candidatura unitària, d’ampli espectre sociopolític, a les eleccions europees del 25 de maig de 2014. Una candidatura que traslladi al Parlament europeu la nostra ferma voluntat d’esdevenir un nou estat d’Europa.
Ara comença la gran batalla. Ho tenim ben clar: Sí i Sí. Dues afirmacions encadenades que ens conduiran directament a l’Estat independent.
L’opció dels dos sís és clara, diàfana, entenedora... L’opció dels dos nos també ho és. Si a algú li cal explicar-se –i fer-ho molt bé, si és que vol ser entès- és als partidaris d’un sí a la primera i d’un no a la segona.
No i No significa quedar-se com ara. Significa patir l’espoli fiscal, la llei Wert, els atacs a la llengua i a la cultura, les contínues retallades, l’eliminació de l’estat del benestar, el retrocés democràtic....
Sí i Sí significa la gran oportunitat de construir un nou Estat. Un Estat millor; un Estat per a tothom, amb més justícia social, amb més aprofundiment democràtic... un Estat amb un millor futur per als nostres fills i néts.
Sí i No... algú ens pot explicar què significa?
A partir d’ara toca:
Unitat i unitat. Treball i treball. Consulta i consulta. Independència, SÍ i SÍ!

______________________________________________________________________

Declaració de novembre


_________________________________________________________________________________

Article publicat al diari 30º el mes de novembre de 2013

Declaració de novembre

El dissabte 23 de novembre, a Seva (Osona), l’ANC va viure una jornada especial i important.  
Primer, perquè va tenir lloc el I Congrés d’Assemblees Territorials, Sectorials i Exteriors de l’ANC. Un Congrés que estava planificat com una jornada de treball entre les diferents assemblees que componen la nostra organització. Una jornada que ens havia de servir per intercanviar idees, inquietuds i propostes per tal de millorar el funcionament de l’ANC. Més de 200 representants de diverses assemblees del país, dividits en diferents grups de treball, vam arribar a determinades conclusions que segur serviran de molt a l’Assemblea.
L’altra punt important d’aquest I Congrés va ser la Declaració de novembre de l’ANC, que vam fer pública davant dels representants de les Territorials, Sectorials i Exteriors, davant de representants polítics i d’entitats del país i de la major part de la premsa nacional  catalana.  on vam decidir que calia presentar de manera oficial la declaració política de l’ANC.
El text íntegre de la declaració el podeu trobar a http://assemblea.cat/?q=node/6651
Per què és ara, en aquests moments, que l’ANC decideix fer una declaració política en tota regla?
En els darrers mesos des de l’Assemblea es va observar, amb una certa inquietud i preocupació, les discussions i debats que s’anaven produint entre els diferents partits sobiranistes. Ens va semblar que alguns d’aquests partits començaven a establir seriosos dubtes al voltant de la pregunta i la data de la consulta i també, en general, sobre el propi procés d’independència. Ens va semblar imprescindible, doncs, fer sentir la veu de l’ANC per tal de deixar les coses ben clares i donar un toc d’atenció als partits polítics en general i, sobretot, als que creaven dubtes sobre el procés.
La Declaració de novembre s’estructura en base a dos punts importants: El primer, la consulta i, per tant, la data i pregunta i, el segon, la unitat d’acció, amb especial menció a la pròpia unitat dels partits polítics pel que fa al procés engegat.
Des de l’ANC creiem que en aquests moments cal apostar fort per la consulta. Exigim, doncs, que es compleixin els acords de govern i que, per tant, abans d’acabar l’any tinguem una data i una pregunta.
Pel que fa a la data, malgrat que no és el més important, sempre que sigui dins de l’any 2014, l’ANC es manifesta a favor que sigui abans del 31 de maig de 2014, perquè és el mandat que ens va encomanar la nostra Assemblea General.
Pel que fa a la pregunta... Ho hem dit infinitat de vegades... Només acceptarem una pregunta clara i senzilla, que es pugui respondre amb un sí o amb un no si volem que Catalunya sigui un Estat independent. No poden haver-hi ambigüitats ni falses interpretacions.
Per això, la pregunta que es proposa des de l’Assemblea, és una de molt simple: “Voleu que Catalunya sigui un Estat independent?”
L’altra punt important de la Declaració és el que tracta sobre la unitat d’acció. Necessitem aquesta unitat d’acció; és del tot imprescindible si volem assolir els nostres objectius d’independència. Només ens en sortirem si anem tots junts: partits polítics, govern, institucions i societat civil. Només si tots remem en la mateixa direcció podrem portar aquest procés a bon port. Si es produeixen divisions, en un o altre camp, el procés s’entorpirà i les dificultats augmentaran.
I necessitem que aquesta unitat d’acció es mostri de manera ben visible sobretot entre els nostres partits polítics partidaris de la sobirania catalana. Per això els diem, una vegada més, que deixin de banda els seus propis interessos de partit i que no pensin en res més que en els interessos del país. Que no pensin en res més que en el que els demana la societat civil, que durant dos anys s’ha manifestat clarament al carrer.
Perquè la gent no hem sortit al carrer per reclamar el federalisme o terceres vies ambigües i confusionàries. La gent hem sortit al carrer amb un sol crit: el d’independència; i és això, i només això,  el que cal decidir de manera democràtica  a les urnes.
Des de l’ANC volem anar més enllà i els demanem, als nostres representants polítics, que aquesta unitat la facin evident a les eleccions europees. Així, doncs, proposem una candidatura d’ampli espectre sociopolític que pugui tenir el suport dels partits catalans sobiranistes i que serveixi per situar el procés d’independència de Catalunya al bell mig dels comicis europeus.  
Una candidatura en aquests termes podria significar, per començar, un gran augment de la participació. Recordem que a les europees la gent que s’apropa a les urnes no arriba ni de bon tros al 40%, ni aquí ni a cap país de la Unió. Si a Catalunya aconseguíssim només que fos un 60% de participació, cosa relativament fàcil amb la candidatura que proposem, aquest fet ja tindria de per si un gran ressò internacional.
Aviat, ben aviat, sabrem la data i la pregunta... Estic segur que els partits compliran el compromís adquirit amb la societat catalana.
L’ANC es mantindrà alerta... Sobretot amb la pregunta... Si no és la que nosaltres com a organització hem proposat en la nostra Declaració, caldrà que l’estudiem bé, caldrà que reflexionem adequadament si és o no una pregunta que puguem acceptar.
Esperem i desitgem que la pregunta no sigui un frau. Si ho fos, l’ANC reaccionarà de manera més adequada per donar resposta a aquells partits polítics que hagin posat traves i obstacles, que hagin sigut els causants que el poble català no pugui decidir de manera clara quin ha de ser els seu futur polític.
Esperem, però la pregunta... Confiem de moment en tots els nostres representants polítics. Confiem que posaran els interessos del país per davant de tot. Confiem que hauran escoltat el clam de la societat catalana.
Si algun no ho fa, serà la pròpia societat catalana i la història que els jutjarà i els passarà comptes.

Des de l’ANC continuarem la nostra feina amb els valora que ja coneixeu i que són els que ens impulsen a continuar endavant: força, convenciment, il·lusió i optimisme... Caldrà tenir-los ben present en els propers mesos. Caldrà, però, afegir-ne de nous: fortalesa i coratge.
Durant els propers mesos els necessitarem. 

_________________________________________________________________


Article publicat al diari 30º el mes de novembre de 2013

Data i pregunta

L'11 de setembre de 2012, l’ANC va demostrar la capacitat de mobilització del poble català. Una organització molt nova, nascuda poc més de sis mesos abans i que mai fins llavors havia fet cap convocatòria, va ser capaç de treure al carrer dos milions de persones. Aquell dia els carrers de Barcelona es van omplir de gent que desprenia il·lusió, una gran il·lusió col·lectiva.
Enguany, l’ANC ha tornat a liderar una nova convocatòria, més ambiciosa encara:  la cadena humana que va recórrer el país de Nord a Sud i que aplegar prop de dos milions de persones amb un sol clam: independència.
Enguany l’ANC i el poble català no només han demostrat la capacitat de mobilització, sinó que hem mostrat al món un poble en marxa per la independència. Un poble en marxa de manera pacífica, democràtica, il·lusionada, organitzada i disciplinada..
Des de fa temps ha quedat ben palès que no hi ha marxa enrere possible. El poble ha perdut la por...
Ara aviat farà un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. El resultat va deixar ben clar l’ampli suport que la ciutadania va donar als partits sobiranistes. Alguns semblen obviar un fet inqüestionable: en unes eleccions que van comptar amb una gran participació (gairebé el 70%) una majoria dels catalans que van votar ho van fer per partits que en el seu programa es comprometien a convocar un referèndum o  consulta dins d'aquesta legislatura.
L’independentisme va continuar guanyant i sumant punts. Les forces polítiques partidàries de convocar el poble de Catalunya a un referèndum per l’autodeterminació, gairebé les mateixes que el 26 de setembre de 2012 van aprovar al Parlament una declaració en aquest sentit, aquests partits o coalicions van sumar un total de 87 escons enfront dels 48 d’aquells partits que continuen mantenint la seva opció unionista amb l’Estat espanyol.
Els darrers estudis, les darreres enquestes no fan més que confirmar aquesta tendència manifestada a les urnes. Més encara, la voluntat que Catalunya esdevingui un nou Estat independent ja és l’opció majoritària al nostre país.
Així ho reflecteix l’estudi encarregat per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) que podeu trobar a http://www.municipisindependencia.cat/

Un 82% de catalans estarien a favor de la consulta i un 58,5% votaria a favor de la independència contra només un 19,3% que hi votaria en contra.

El proper pas és, doncs, que els catalans disposem ja d’una data per a la consulta i de la pregunta que ens caldrà respondre. És un objectiu irrenunciable que hem de conèixer abans d’acabar l’any.

D’aquests dos elements el més transcendental és el de la pregunta... Ens cal una pregunta clara i senzilla, que es pugui respondre també de manera clara i senzilla, amb un sí o amb un no, si volem que Catalunya sigui un Estat independent.

Pregunta clara; sense cap mena de subterfugi. Pregunta única; sense subpreguntes que l’únic que pretendrien és confondre i dividir el sentit del vot. Pregunta que interpel·li clarament sobre la independència de Catalunya, sense eufemismes confusionaris.

El país no va sortir al carrer el 2012 i el 2013 perquè ara pretenguin manipular la nostra determinació, perquè pretenguin manipular el sentit del nostre vot. El poble català no es va manifestar ni per federalismes utòpics, ni per terceres vies que l’únic que pretenen és mantenir l’statuts quo actual. Els catalans vam sortir al carrer, tant el 2012 com el 2013, per la independència de Catalunya.
Data i pregunta... L’ANC restarà alerta i, si cal, convocarà noves mobilitzacions per garantir el dret democràtic dels ciutadans a ser consultats de forma clara sobre el futur de Catalunya i per a defensar les nostres institucions nacionals.

_________________________________________________________________
 Article publicat al diari 30º el mes d'octubre de 2013

L'independentisme inclusiu

La cadena humana de l’11 de setembre de 2013 és ja un fet històric. Vam mostrar al món i ens vam demostrar a nosaltres mateixos el que som capaços de fer si ens ho proposem. Vam demostrar al món la força de l’independentisme inclusiu, de l’independentisme pacífic, democràtic, integrador.
Hi ha molts condicionants que han provocat el gran creixement de l’indepedentisme a Catalunya. Segurament la crisi econòmica n’ha estat un de molt important. La crisi no ha fet res més que obrir els ulls de molts ciutadans pel que fa al tracte econòmic,  totalment injust, que el país rep per part de l’Estat espanyol. Hem sigut més conscients de l’espoli fiscal que obliga el nostre govern a ajustar els pressupostos mitjançant tot un seguit de retallades que afecten més directament els serveis socials i, per tant, a les classes més desfavorides. Ens hem adonat dels continus incompliments de l’Estat espanyol en matèria econòmica; incompliments que ens porten a la gran paradoxa d’haver de pagar interessos per uns diners que, de fet, són nostres.  
Tot i aquest independentisme que ha sorgit bàsicament per motius econòmics, crec que el moviment ha tingut un altre aspecte molt important al seu favor i que ha estat decisiu per al seu important creixement: la capacitat d’adaptació als nous temps i a les demandes de la majoria de la societat. L’independentisme s’ha obert i ha esdevingut del tot inclusiu.
El pal de paller d’aquest “nou” independentisme ha estat i és l’Assemblea Nacional Catalana. Per primera vegada sorgeix un moviment independentista basat en la transversalitat i que representa una part important i molt diversa de la societat catalana. Un moviment que ha demostrat la seva capacitat de diàleg i d’incidència amb totes les forces polítiques, entitats i agents socials. A partir d’una àmplia xarxa territorial i sectorial, amb un nombre molt important de membres i simpatitzants, una bona base d’activistes qualificats, i un argumentari positiu i racional, ha deixat palesa una considerable capacitat d’influència en el procés sobiranista mitjançant la conscienciació i la mobilització popular.
Treballar pel tot i treballar en positiu. Hem arribat fins aquí fent mil i un esforços per posar-nos d’acord, debatent, intercanviant opinions… Hem arribat fins aquí buscant el màxim de consens possible entre nosaltres mateixos… i ha costat, és veritat. Ha estat dur, també és cert. Però aquest és segurament un dels principals èxits de l’ANC: per primera vegada a la història d’aquest país hem sabut posar-nos d’acord gent diversa, vinguda de sectors molt diferents, alguns militants de partit i altres no; gent amb ideologies molt diverses i amb posicionaments sociològics de vegades fins i tot enfrontats. Hem sabut deixar de banda tot allò que ens separa des del punt de vista personal, polític o sociològic i hem après a sumar forces, a treballar pel tot i no per les parts. Hem après a treballar en positiu.
De l’independentisme en positiu a l’inclusiu només hi ha un pas. Un moviment obert a tothom, que busca per damunt de tot sumar; democràtic, pacífic, respectuós. L’independentisme que no va contra res ni contra ningú.
Un moviment per al qual la independència no és el final de res, sinó el principi de tot. L’independentisme inclusiu entén la independència només com l’eina que ens ha de permetre construir un nou Estat, un Estat millor, un Estat que sigui de veritat per a tothom. Una eina que ens ha de permetre canviar la societat.
I el camí per arribar-hi no serà fàcil. Ningú ens donarà res. Fins ara ens hem mogut amb il·lusió, amb força, amb convenciment i amb optimisme. Caldrà continuar de la mateixa manera, però, i de cara als propers mesos que s’acosten, serà imprescindible que ens dotem també d’una bona dosi de coratge i de capacitat de resistència.
Junts podem! 

_________________________________________________________________
Article publicat al diari 30º el mes de setembre de 2013

Fem Via!

11 de setembre de 2013... 17.14 h

Sonen les campanes de la Seu Vella de Lleida. Cerco les mans de les persones que tinc al costat i ens enllacem fortament. Tinc un nus a la gola i per la meva ment desfilen, de manera ràpida, imatges com en un flasback cinematogràfic.

Torno a principis de 2010, pocs mesos després de les consultes d’Arenys de Munt i em sembla sentir la veu de Jose Josep M. Ximenis animant-me a participar en el Moviment Independentista, embrió de l’actual Assemblea Nacional Catalana (ANC)... Esplugues decideix, la consulta del 20 de juny de 2010. La Conferència Nacional per l’Estat propi del mes de març de 2011. La meva experiència al Consell Permanent de l’ANC, encara en l’etapa constituent. L’assemblea constituent de l’ANC el març de 2011. El primer Secretariat Nacional (SN). La manifestació de l’11 de setembre de 2012. Les darrers eleccions a SN. El càrrec de Vicepresident...

Tantes i tantes experiències viscudes! Sembla tan llunyà aquell gener de 2010! Han passat tantes coses en aquest país!

L’11 de setembre de 2013 passarà a la història com una acció sense precedents. Mai cap societat civil ha estat capaç d’organitzar i dur a terme una manifestació popular com la de la Via Catalana cap a la Independència. És un fet únic al món del qual ens hem de sentir plenament orgullosos. Tothom!

La Via Catalana es va desenvolupar com sempre havíem demanat: de manera pacífica, democràtica, festiva, organitzada i disciplinada. El món sencer ho va veure. El món sencer s’ha fet ressò d’aquesta manera de fer i d’actuar del poble català.

Una Via Catalana que no va ser un mèrit exclusiu de l’ANC, sinó de tothom que hi va participar i que hi va col·laborar.

L’extraordinària feina de les més de 600 assemblees territorials de l’ANC i també de les nostres assemblees sectorials. El suport i el treball incondicional dels més de 30.000 voluntaris i voluntàries que van fer un esforç increïble durant tot l’estiu. La tasca duta a terme el mateix dia 11 per als més de 5.000 voluntaris al llarg dels 400 Km de la Via.

I com no, dels dos milions de persones que van fer possible la Via Catalana cap a la Independència.

I després de l’èxit, de la felicitat, de l’alegria... cal preguntar-se...

I ara què?

Ara... la consulta. Necessitem un data i una pregunta clara i senzilla. Una pregunta que es pugui respondre amb un si o amb un no si volem que Catalunya sigui un Estat independent. I no podem anar més enllà del 2014. El poble no pot ja allargar-ho més.

I la consulta cal guanyar-la. I cal guanyar-la clarament, amb una majoria inqüestionable que voti favorablement per la independència.

Tenim, doncs, molta feina a fer encara. Ens cal ampliar i ampliar aquesta majoria social. I ho hem de fer  convencent els indecisos, els que tenen dubtes, els que potser tenen pors. Ho hem de fer parlant-hi i fent-los entendre que el nou Estat serà un Estat per a tothom, vingui d’on vingui, parli com parli, se senti com se senti.

Que el nou Estat representa la gran oportunitat... la gran oportunitat de millorar, de construir una societat amb més justícia social, amb més aprofundiment democràtic, una societat més pròspera, una societat de futur en què puguin viure millor els nostres fills i els nostres néts.

La cadena humana del passat 11 de setembre forma part d’aquesta manera de fer que és la Via Catalana cap a la Independència. I el poble que ha sigut capaç de fer una acció d’aquesta magnitud és capaç de convèncer a tothom que la independència no és el final de res, sinó que és el principi de tot. Que la independència és la gran oportunitat. La gran oportunitat de trobar vies de solució per als problemes que tenim com a societat. La gran oportunitat d’un futur millor per a tothom.

Ara, cada vegada més, és el moment de la unitat d’acció. Societat civil, polítics, govern i institucions estem obligats a fer junts aquest camí cap a la llibertat.

Tots plegats vam ser capaços de convertir l’11 de setembre de 2013 en l’avantsala de la independència. Res d’això hauria estat possible sense tots els patriotes que ens han precedit. Gent, la majoria anònima, que en èpoques molt més difícils que l’actual, es van jugar la llibertat i la vida per arribar on ara som a punt d’arribar nosaltres. A tots ells i a elles els devem també la victòria final.

Fem via cap a la independència!
________________________________________________________________
Article publicat al diari La Notícia, l'11 de setembre de 2013

Avui és el dia!

Avui és el dia.
Avui, el repic de campanes ens anunciarà el moment clau de la Via Catalana. Enllaçarem les nostres mans i formarem una cadena humana de 400 quilòmetres, una cadena humana construïda a través d’una immensa il·lusió col·lectiva. La il·lusió d’un futur més lliure, d’un futur més just, d’un futur més pròsper.
Avui, la Via Catalana mostrarà al món quina és la manera de fer del poble català. La nostra manera de fer: pacífica, lliure, democràtica, organitzada i disciplinada. Una manera de fer, alhora, forta, decidida i valenta.
Avui, la Via Catalana mostrarà al món un poble en marxa, un poble que no s’aturarà fins aconseguir la seva llibertat.
El món veurà un poble en marxa… sí! Un poble impossible d’aturar, perquè també és un poble organitzat, un poble disciplinat, un poble que vol decidir quin ha de ser el seu futur polític i que avança carregat d’il·lusió, de força, de coratge, de convenciment i d’optimisme.
Ho sabem… Sabem que la independència no és el final de res; que la independència no és l ‘objectiu; que la independència és el principi de tot.
La independència és el camí. La independència és l’oportunitat, la gran oportunitat de construir un nou Estat, un Estat per a tothom. Un Estat més lliure, un estat amb més profunditat democràtica, un Estat amb més justícia social. Un Estat de futur, on puguin viure millor els nostres fills i els nostres néts. Un Estat per a tothom vingui d’on vingui, parli com parli, se senti com se senti.
La Via Catalana ens ha de servir per reclamar als nostres polítics una data per a la consulta i una pregunta clara i senzilla, Una pregunta que  es pugui respondre amb un sí o amb un no; un sí o un no a si Catalunya vol ser un Estat independent.
Exigirem als nostres polítics que deixin de banda els interessos de partit. Que deixin de banda les seves pròpies estratègies i que només pensin en els interessos de la gent. El poble de Catalunya no pot aguantar aquesta situació molt de temps. El poble no pot aguantar fins el 2016!
Ara… avui…, però, toca Via Catalana. Emplenarem els carrers i les carreteres del Principat. Seran centenars de milers de persones de totes les edats i totes les condicions socials. Serà una massa de gent impregnada d’il·lusió, força convenciment i d’optimisme. Serà l’avantsala de la independència!
Avui és el dia.  Avui, més que mai, és quan cal recordar tots aquells que, durant més de 300 anys, en situacions molt més difícils i complicades, es van jugar la llibertat i la vida per les nostres llibertats. Es van jugar la llibertat i la vida per arribar on ara som a punt d’arribar nosaltres.
A tots ells i a elles els devem també la victòria final.
Fem Via!
Visca la terra!
_________________________________________________________________
Article publicat al diari 30º el mes de juliol de 2013

11 de setembre: 

la Via Catalana cap a la Independència

Només han passat 10 mesos de la gran manifestació de l’11 de setembre de l’any passat. La històrica manifestació “Catalunya nou Estat d’Europa” va desencadenar tot un seguit d’esdeveniments que han produït nous escenaris polítics. L’11 de setembre de l’any passat ens vam mobilitzar, vam sortir al carrer i vam forçar els nostres polítics, vam forçar el nostre govern a prendre decididament el camí de la sobirania. Podem dir amb tota seguretat que durant aquests 10 mesos vertiginosos, Catalunya ha passat de ser autonomista a esdevenir clarament sobiranista.

Des de la societat civil ens cal seguir pressionant. Necessitem com més aviat millor una data fixada per a la consulta i volem que hi hagi una pregunta senzilla, una pregunta clara, que es pugui respondre amb un SI o amb un NO... que puguem respondre clarament si volem que Catalunya sigui o no un Estat independent. Serà llavors quan farem la segona i decisiva passa endavant i Catalunya passarà de ser sobiranista a ser un nou Estat d’Europa.

Per això l’11 de setembre d’enguany serà un moment clau. Serà el moment de la Via Catalana cap a la independència. Serà el moment en què una cadena humana recorrerà el país per mostrar la unitat i la voluntat del poble català per esdevenir un Estat independent. El món contemplarà Catalunya i veurà quina és la voluntat majoritària i democràtica del poble català.

La Via catalana cap a la independència és una manera de fer; és la nostra manera de fer: pacífica, lliure, democràtica, disciplinada i organitzada; però també decidida, forta, convençuda i valenta. Una manera de fer que ens conduirà a l’Estat propi. 

Una cadena humana que anirà des de el Pertús fins a Alcanar, tot recorrent l’antiga Via Augusta, la columna vertebral dels Països Catalans. Que recorrerà La NII i la N340, el corredor mediterrani ferroviari, exemples claríssims de la manca d’inversió de l’Estat espanyol a Catalunya.

Una cadena que volem que continuï més enllà de les fronteres imposades i que, en la mesura que sigui possible uneixi de manera simbòlica la nostra nació; perquè des de l’ANC treballem per la independència del Principat, però sabem molt bé quina és la nostra nació, que no és altra que aquella que diem que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

La Via Catalana és un projecte, és una acció de país. Tothom hi ha de ser present. Associacions, entitats, organitzacions de tot tipus han de formar part de la cadena humana perquè és bo que es visualitzi el que som: un país plural, un país divers amb reivindicacions també diverses i que totes, absolutament totes tenen la gran oportunitat de trobar vies de solució en un Estat català independent.

El passat i el present ja el coneixem, l’hem viscut i patit. Sabem perfectament que cap de les reivindicacions plurals i diverses dels nostres col·lectius poden trobar cap mena de solució dins de l’Estat espanyol. El nou Estat, l’Estat català representa el futur, l’esperança i la gran oportunitat per intentar trobar solucions per mirar de resoldre tots els problemes actuals que tenim com a societat.

La independència és la fita que ens ha de permetre disposar de la millor eina que actualment existeix per gestionar les col·lectivitats humanes: l’Estat. La independència i el nou Estat esdevindran les nostres einesque ens han de permetre autogestionar-nos i, consegüentment, aconseguir construir un Estat millor, un Estat amb més aprofundiment democràtic, un Estat amb més justícia social... Un Estat, sobretot, de futur... Un Estat en què puguin viure millor els nostres fills i els nostres néts.

L’11 de setembre de 2013 farem un nou pas endavant. Guarda’t un lloc per a la història perquè l’11 de setembre...

Fem via! 

_________________________________________________________________
Article publicat al diari 30º el mes de juny de 2013

L'any decisiu

Fa molts pocs dies que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha renovat el seu Secretariat Nacional (SN). D’un total de 75 membres que componen el SN, prop de 40 en formaran part per primera vegada. Ha estat una renovació necessària que serà, sens dubte, bona per al conjunt del SN i de l’ANC. El fet que 35 membres repeteixin mandat assegura una correcta continuïtat, també necessària i que els nous responsables de l’organització i de les comissions puguin fer una transició perfecte i sense fissures.
Tothom està d’acord que aquest nou SN haurà de fer front al que anomenem “l’any decisiu”. El seu mandat acabarà el juny de l’any 2014 i és bo recordar que en el Full de Ruta de l’ANC aprovat en l’Assemblea General de Girona s’especifica que: “ l’ANC farà tot el necessari per tal que el procés de secessió sigui el més ràpid possible […] caldria haver materialitzat la consulta abans del 31 de maig de 2014.”
Som doncs, en la recta final que ens hauria de conduir a la consulta en què el poble de Catalunya pugui expressar de manera lliure i democràtica quin vol ser els seu futur.
I en aquesta cursa d’obstacles continuats, no us en càpiga cap  dubte, estem guanyant...  I els millors indicadors que tenim són les reaccions continuades de l’Estat espanyol:
L’Estat espanyol es mostra dur i inflexible, però les seves reaccions són, cada vegada més, a la desesperada: El continuat ofec econòmic a què es veu sotmesa la Generalitat.... Denúncies al Tribunal Constitucional...  L’aprovació de la llei Wert, que vol acabar amb el nostre model d’ensenyament i d’immersió lingüística... Com intenten generar  la desconfiança cap al nostre govern i les nostres institucions... Com volen provocar el defalliment en la societat civil, com volen fomentar la divisió entre nosaltres mateixos...
Intenten frenar com sigui el nostre procés d’independència que avança cada dia més ràpid cap a l’objectiu final: Catalunya nou Estat d’Europa. Ni cap tribunal, ni cap llei, ni absolutament ningú podrà aturar la voluntat democràtica dels catalans i les catalanes d’assolir la independència.
Aquestes maniobres, aquest joc brut, aquesta intransigència, aquesta actuació antidemocràtica de l’Estat espanyol no passa gens desapercebuda a Europa.  N’hem tingut un bon exemple amb les declaracions del primer ministre britànic David Cameron quan ha afirmat que “no es poden ignorar les qüestions de nacionalitat, independència i identitat" i que, en els casos de debat independentista, "el correcte és presentar els teus arguments, defensar-los i permetre a la gent decidir".
Si l’Estat espanyol fos un estat democràtic, això és el que faria: presentaria els seus arguments contraris a la secessió de Catalunya, els defensaria i, finalment, permetria que el poble català decidís, votant en un referèndum o consulta quina és la seva voluntat de futur. Consultar al poble... hi ha alguna acció més democràtica que aquesta?
Any decisiu... L’ANC té en el seu horitzó més immediat tres grans accions que seran la punta de llança durant els propers mesos: el gran acte polític del Camp Nou; la campanya Signa un vot per la independència i la cadena  humana de l’11 de setembre. Aquestes i altres accions que s’aniran succeint són les que configuren la Via Catalana cap a la independència, una manera de fer pacífica, lliure, democràtica, disciplinada i organitzada que ens ha de conduir a l’Estat propi. Una manera de fer que també serà decidida, forta, convençuda i  valenta.
Som davant de l’any decisiu. No hi ha marxa enrere per ningú, ni per a la societat civil, ni per al nostre Govern ni per a les nostres institucions.
Tots junts ho farem possible!
_________________________________________________________________
 Article publicat al diari 30º el mes de maig de 2013

L'ANC i els Països Catalans

Fa unes poques setmanes, els membres de ple dret de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) vam exercir el nostre dret a vot sobre les esmenes presentades als actuals Estatuts i Reglament de Règim Intern de l’ANC. Una de les esmenes demanava que l’ANC de Mallorca s’integrés, com una Assemblea Territorial més, en l’estructura organitzativa de l’ANC. L’esmena va ser rebutjada.
El fet que no prosperés aquesta esmena va desencadenar un cert moviment mediàtic que es va iniciar amb un article a dbalears.cat sota el títol: “L’ANC rebutja l’entrada de la branca de Mallorca” i que va continuar en alguns espais de la xarxa o en diaris com Vilaweb.
L’article de dbalears.cat contenia informacions totalment tergiversades o directament manipulades. Un fragment d’exemple: “Els motius per entendre aquest rebuig es troben en factors com la divisió interna de l'ANC entre militants amb filiació política, en què destaca la lluita pel poder entre els propers a CiU i ERC (i a la CUP, encara que en molta menor mesura).”
Més endavant el bo d’en Carod-Rovira s’afegia al debat amb un article titulat “La nació d’alguns independentistes” en què, després d’una bona lliçó històrica, es fa –al meu entendre- un gran embolic entre la “gimnàsia i la magnesia” i confon estratègies amb idees, curt amb llarg termini i demostra un cert desconeixement del que és realment l’ANC, de la qual deu rebre i tenir informacions esbiaixades. Més o menys el que també els va passar als amics de dbalears.cat. Per a uns, l’ANC és una olla de grills marcada per determinades tendències polítiques i, per al bon amic Carod, està integrada per una colla de “principatins” que ignoren quina és la nació.
L’article d’en Carod finalitzava així: “... no hi arribarem mai (a la nació lliure) si quan algú diu: “jo som mallorquí, català de Mallorca, i des de Mallorca vull treballar per la independència nacional, com a branca territorial de l’ANC”, li retirem la mà i li tanquem la porta a la cara, això sí, en català, la llengua nostra...”
Desconeixement total de la realitat... Com també la desconeixen aquells que apel·len a la Declaració Fundacional i al Full de Ruta, documents que, segons diuen, han estat traïts després del “rebuig” de Mallorca. De ben segur ni tan sols se’ls han llegit i, si ho han fet, ha estat en diagonal, sense entendre ni un borrall del que s’hi diu.
Segons la Declaració Fundacional, tots els ciutadans de qualsevol país de la nació catalana poden ser membres de l'ANC, i així ha estat fins ara i així continuarà sent. Fins a l’Assemblea General d’enguany, la Declaració i els Estatus només deien que “[...] Un cop constituït en un altre país de nació catalana un moviment unitari consemblant a l’ANC, s’hi establiran formes de reconeixement recíproc dels membres respectius i de coordinació per a la solidaritat i l’ajut mutus.”
Des del primer moment, doncs, ja vam  preveure diferents fórmules per a  la participació a l'ANC dels compatriotes del País Valencià i les Illes i també vàrem preveure la necessitat de donar suport al naixement de moviments semblants en els territoris de la nació no integrats inicialment a l'ANC, fins a establir-hi estructures organitzatives comunes i igualitàries.
 I aquestes mesures les hem tirat endavant des de l’actual Secretariat Nacional, que va aprovar d’incloure en els nous Estatuts la constitució d'un Consell federal per establir relacions estables amb els primers nuclis sorgits, en aquest cas a Mallorca. I ho hem fet en consonància amb el que es preveia en el nostre "ordenament intern".
L’ANC ha de tenir una vida molt breu, si més no per aconseguir la independència de Catalunya. Creiem que el fet d’incloure moviments o associacions de la resta de la nació en l’estructura organitzativa de l’ANC seria més perjudicial que beneficiós, tant per al Principat estricte com per a la resta de Països Catalans.
El que realment és necessari és la creació de moviments semblants a l’ANC en els altres països que componen la nostra nació. Moviments que hauran de respondre a les dinàmiques pròpies, que es puguin organitzar lliurement, evitant així uns reglaments i una manera de fer i d’actuar que ha estat pensada únicament per al Principat.
Malauradament, no tothom des del País Valencià, des de les Illes veuria bé pertànyer a un moviment que ha nascut i s’ha estructurat al Principat. No es tracta només d’aplegar els convençuts, aquells que no tenen dubte de quina és la nació. Cal anar molt més enllà, cal encara molta pedagogia per incorporar als que tenen dubtes, als que no ho tenen gaire clar.
Crec sincerament que hem actuat de la manera més racional i més adequada. El Consell Federal serà un bon organisme, on ens podrem trobar la gent dels nostres diferents països per parlar, per debatre i per anar confegint l’estratègia més adient per avançar en el camí de la independència i de la reunificació nacional.
 ________________________________________________________________
Article publicat al diari 30º el mes d'abril de 2013

Estat propi... per què i per a què?

En el meu darrer article comentava els cinc pilars sobre els quals hauria de treballar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) durant els propers mesos.
El quart d’aquests cinc pilars o objectius consistia en omplir de contingut termes com Nou Estat o Un Estat per a tothom. Són conceptes que sonen molt bé, però que són només això: conceptes, excessivament abstractes i que cal desenvolupar perquè puguin ser assumits pel màxim nombre de conciutadans.
Dèiem que la gent de l’ANC volem la independència, volem un Estat propi per a Catalunya, per construir una societat millor, més justa, més solidària i  més democràtica. Un Estat per a tothom.
Què vol dir aquest “Estat per a tothom”?
Un Estat inclusiu, on hi cap tothom, se senti espanyol, italià, argentí, marroquí... Tothom pot ser, si així ho vol, ciutadà de l’Estat català. Un Estat que no anirà contra res ni contra ningú, sinó únicament a favor de les persones, a favor de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Un Estat que serà, com sempre ha sigut la societat catalana, respectuós amb els drets lingüístics dels seus ciutadans. Totes les llengües seran objecte de respecte i, sobretot, la llengua castellana, primera llengua de molts dels mostres conciutadans i que, per tant, haurà de tenir un estatus diferents al de les altres llengües amb què convivim diàriament.
Un Estat on tothom podrà sentir-se com vulgui (només faltaria!) El món dels sentiments és un món molt individual i particular, un món íntim que ha de ser intocable i que sobretot ha de ser respectat al màxim. Tothom, doncs, podrà mantenir els vincles i les relacions afectives i familiars que desitgi.. i torno a remarcar... Només faltaria! Qualsevol altre plantejament seria una autèntica barbaritat i un atemptat als drets més elementals de la persona.
Un nou Estat... Un Estat per a tothom significa més justícia social. Caldrà preservar i augmentar els serveis bàsics de l’Estat del benestar; serveis que han de ser universals i de qualitat: ensenyament, sanitat, serveix socials, pensions...
Més encara... El nou Estat, l’Estat per a tothom ha de disposar de bons serveis públics. Una administració de justícia ben dotada, que sigui ràpida i que sigui justa. Una reestructuració de la Universitat, que esdevingui més lliure i més moderna. Reestructurar també tota la xarxa de transports a Catalunya; ferrocarril, carreteres, etc.
Un nou Estat significa regeneració democràtica. Haurà de tenir més participació de la ciutadania, ja sigui mitjançant referèndums o mitjançant les noves tecnologies (que ho permeten!). Caldrà sens dubte una nova llei de partits i una nova llei electoral. Caldrà més transparència i més mesures contra la corrupció de tot tipus.
Un Estat per a tothom vol dir que serà un Estat que reduirà l’atur, no de manera miraculosa, sinó com a resultat d’una política que potenciï l’economia productiva i creï llocs de treball. I això ho podrà fer perquè hi haurà una economia més social, més equitativa, més sostenible,  suportada per un sistema financer que no serà tan exageradament especulatiu.
Tot això i molt més és el que volem expressar quan parlem de Nou Estat i d’un Estat per a tothom. Perquè tots hi sortirem guanyant, tant els que hi creiem de ple com els que tenen dubtes o fins i tot s’hi oposen. Quan l’Estat català sigui una realitat, tots, absolutament tots, haurem de continuar convivint com hem fet fins ara i per aquest motiu necessitem preservar, més enllà de les idees i els objectius, la cohesió social que ens ha permès arribar fins aquí.
Al cap i a la fi, un Estat per a tothom significa, per damunt de tot, un Estat que pugui garantir un millor futur per a nosaltres, però sobretot per als nostres fills i per als fills dels nostres fills.
I aquest Estat no és cap utopia. No ho és perquè només depèn de nosaltres; un nosaltres molt ampli i extens, un nosaltres fet de molts jos i tus i ells i elles.
Però, perquè aquest Estat pugui ser una realitat, cal l’esforç i el compromís de moltíssima gent. Res ens serà donat, deia el poeta. I així és i així serà. Tenim, n’estic segur, una gran dosi d’il·lusió col·lectiva com mai l’havíem tinguda, però, només si som capaços d’estar a l’alçada del moment històric, només si tenim capacitat de resistència i força per avançar, podrem finalment construir aquest nou Estat, aquest Estat per a tothom. 
_________________________________________________________________
Article publicat al diari 30º el mes de març de 2013

Que res ens distregui!

10 de març de 2012... El Palau Sant Jordi acollia l’assemblea constituent de l’Assemblea Nacional Catalana. Enguany, doncs, l’organització compleix el seu primer any de vida.
Quan em pregunten “Què és l’ANC?” Tinc una resposta clara: “L’ANC és il·lusió, força, convenciment i optimisme.”
Il·lusió... La  mateixa que els 13 de setembre de 2009 tenien les quatre persones que van engegar el procés. La mateixa il·lusió que teníem a principis de 2010 les 200 persones que vam constituir el Moviment per la Independència, embrió de l’actual ANC. És la mateixa il·lusió que podeu veure si aneu als centenars d’actes que organitzen les Assemblees Territorials arreu del país.
Força... Som forts... Prop de 30.000  persones vinculades d’una o altra manera a l’Assemblea; 404 Assemblees Territorials; 672 Assemblees sectorials.
Convenciment... La il·lusió i la força ens porten al convenciment que... ara sí! Després de prop de 300 anys som més a punt que mai recuperar de nou les nostres llibertats nacionals, individuals i col·lectives.
Optimisme... És el quart concepte, resultat de la suma dels tres anteriors. L’Assemblea desprèn optimisme pels quatre costats. Perquè aquest és i ha de continuar sent el nostre missatge. Malgrat les dificultats, malgrat les pressions, malgrat els atacs, l’ANC desprèn optimisme, perquè té il·lusió, força i convenciment en el projecte d’un Estat propi i independent per a Catalunya.
Un any de vida... Queda molt a fer i tenim poc temps. El proper 16 de març tindrà lloc a Girona la segona Assemblea General Ordinària de l’ANC. Iniciarem una nova etapa que, n’estem segurs, ha de ser la definitiva.
Què ha de fer l’ANC a partir d’ara?
Cinc grans punts. Cinc grans objectius. Cinc grans reptes.
Primer. Continuar l’extensió territorial de l’ANC. Hem d’arribar als 947 municipis de Catalunya. Som forts, però encara n’hem de ser més. Més forts per resistir tot el que ens caurà al damunt i del qual, ara, estem tenint un aperitiu. Més forts per seguir pressionant el nostre govern, els nostres polítics per tal que no es desviïn ni un centímetre del camí cap a la independència. Més forts encara per sortir al carrer si  és necessari, per contraatacar, pacíficament com sempre hem fet, si la situació ho requereix.
Segon. Consolidar una majoria social inqüestionable favorable a la independència. Cal convèncer els no convençuts i fer-los veure que l’únic camí viable perquè els nostres fills, els nostres néts, puguin disposar ‘un futur amb garanties és el d’esdevenir un Estat independent. Hem de parlar-hi, escoltar i de nou tornar a parlar-hi...
Tercer. Suport internacional. No en traurem absolutament res de disposar d’una majoria social favorable a la independència si no disposem d’un clar suport internacional. L’ha de cercar el govern i nosaltres l’hem d’empènyer a fer-ho. I també, com a ANC, hem de cercar aquest suport en l’àmbit que ens pertoca, el de la societat civil.
Quart. Per què volem la independència?: Perquè volem construir una societat millor, més justa, més solidària, més democràtica i la nostra eina per aconseguir-la és disposar d’un Estat propi, un Estat per a tothom.
Això només són paraules que hem d’aconseguir omplir de continguts reals. Hem d’explicar com volem que sigui el nou Estat; hem de saber comunicar quines haurien de ser les línies mestres organitzatives i estructurals de la Catalunya Estat.
Cinquè. Alliberar-nos individualment de dubtes, temors i desconfiances. No és l’hora ni el moment de les ideologies. És el moment de la unitat d’acció en pro d’un sol objectiu. Aprenguem a treballar amb el company i la companya que no pensa com nosaltres. Confiem els uns en els altres i treballem junts per la independència.
Ens espera un any molt dur. Ho intentaran tot: desprestigiar-nos, ofegar-nos econòmicament, atemorir-nos i, sobretot, sobretot, intentaran dividir-nos.
Que res ens distregui del nostre únic objectiu!
_________________________________________________________________
Article publicat al diari 30º el mes de febrer de 2013

Un nou Estat per a tothom

El 23 de gener de 2013 Catalunya va fer un nou pas decidit i molt important en el camí que ha de conduir el país cap a la seva independència. 
El parlament de Catalunya va votar favorablement la Declaració de Sobirania que, entre altres coses, declara: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.” El text va ser aprovat per 85 vots a favor i, només, 42 en contra.
La Declaració ha tingut una extraordinària repercussió internacional. Mitjans de tot el món se n’han fet ressò (podeu veure la notícia en els principals mitjans a http://dom.cat/6fc).  Només cal fer un cop d’ull al titular de la prestigiosa CNN: “Catalan parliament declaration pushes self-determination”.
El país acaba d’aconseguir la seva quarta gran victòria parcial. La primera va ser la gran manifestació de l’11 de setembre en què dos milions de persones van sortir al carrer darrera d’una sola pancarta: “Catalunya nou Estat d’Europa” i amb un sol crit: independència!
La segona va ser empènyer els polítics allà on la societat civil volia i que assumissin com a seu el crit i el clam d’independència de l’11 de setembre.
El tercer combat victoriós per la llibertat de Catalunya es va disputar el 25 de novembre amb les eleccions al Parlament. L’independentisme va continuar guanyant i sumant punts. Les forces polítiques partidàries de convocar el poble de Catalunya a un referèndum per l’autodeterminació, gairebé les mateixes que el 26 de setembre van aprovar al Parlament una declaració en aquest sentit, aquests partits o coalicions van sumar un total de 87 escons enfront dels 48 d’aquells partits que continuen mantenint la seva opció unionista amb l’Estat espanyol.
El quart combat es va esdevenir el 23 de gener amb l’aprovació de la Declaració de Sobirania. Ara, el camí ja està iniciat i no hi ha possibilitat de tornar enrere.
A Esplugues, el vespre del dia 23, es va escenificar la unitat de les forces polítiques amb la societat civil. Convocats a les portes de l’Ajuntament per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), es va llegir el manifest de suport a la Declaració que feia poques hores s’havia votat al Parlament. El text va ser llegit per un representant de CiU, un de ICV, un d’ERC i l’ANC. La unitat d’acció de la societat civil amb els nostres polítics, amb el nostre Govern i amb les nostres institucions farà que el procés esdevingui imparable.
I res, però, ens serà donat… El camí no serà fàcil i caldrà una gran dosi de coratge, valentia, resistència… sí, és cert… però acompanyada de la gran força de la il·lusió i de la confiança en què som en el camí que ens ha de dur fins a la llibertat.
La il·lusió, l’esperança i el convenciment no ens han d’impedir, però, que toquem de pues a terra. Sabem que hi ha encara molta gent indecisa, persones que dubten perquè no acaben de veure clar el futur d’una Catalunya independent. Aquesta és la feina principal de l’ANC: informar i obrir el debat sobre el nou Estat i, sobretot, escoltar. Cal que escoltem atentament què ens diu la gent indecisa perquè és l’única manera que, mitjançant la conversa i el debat, puguem arribar a convèncer-los de les bondats del nostre independentisme. Un independentisme inclusiu, en positiu, un projecte per a tothom, on la independència és el camí de sortida, l’eina amb la qual podrem construir un nou Estat, un Estat millor, un Estat amb què tots sortirem beneficiats.
El proper 16 de març, a Girona, tindrà lloc l’Assemblea General de l’ANC. Tots plegats haurem de decidir quin serà el nou Full de Ruta fins al 2014 i, per assolir els nostres objectius caldrà que convidem a participar en les nostres accions al màxim nombre possible d'entitats, associacions i organitzacions socials de cada lloc, així com als ciutadans en general, per tal d’aconseguir el més ampli ressò possible. A més d’aplegar la resta d’independentistes convençuts, cal arribar a tots els ciutadans que, sense declarar-se sobiranistes, vegin que l’Estat propi és l’única eina per aconseguir majors cotes de benestar, de llibertat, d’igualtat i de justícia.


Per damunt de tot, la lluita de l’Assemblea per assolir l’Estat propi ha de continuar fonemantant-se en la democràcia participativa, la justícia i la llibertat. Treballar sobre aquests tres pilars ha de legitimar, encara més si cap, el nostre procés d’independència. 
_______________________________________________________________________

Cap comentari :

Publica un comentari