dimarts, 10 de juliol de 2018

Desobediència civil. Resistència cívica (Joan Coromines dixit)



L’any 2018 està dedicat, entre altres figures de la nostra llengua i literatura, a homenatjar la figura i l'obra de Pompeu Fabra.  Hi commemorem els cent cinquanta anys del seu naixement i el centenari de la publicació de la seva Gramàtica Catalana.

L’extraordinària figura de Pompeu Fabra només és homologable a dos “monstres” més de la llengua catalana: Joan Coromines i Joan Solà. Tots tres units, en paraules de Joan Solà, pel "el lligam inextricable entre poble, individu i llengua."

Avui, em centraré en la personalitat abassegadora i compromesa de Joan Coromines. Una figura extraordinària, tan professionalment com humanament.

La vida de Coromines és la d’un home de llegenda, la d’un personatge extraordinari. Una combinació sorprenent entre un  científic i un lingüista de primera fila i un patriota, un activista que va participar en el complot de Garraf i en els fets de Prats de Motlló al costat d’en Macià. Que va disparar trets i que va sortir al carrer en l’alçament del 15 d’octubre de 1934.

S’ha comentat abastament la possible implicació de Joan Coromines en el denominat “Complot de Garraf”, el 1925, l’intent fallit d’atemptat contra el tren que conduïa a Barcelona Alfons XIII i tot el directori militar. Malgrat que Coromines no va aparèixer entre la llista d’encausats, va ser el mateix Coromines que en una entrevista (l’única) concedida a TV3 va declarar sense pèls a la llengua la seva complicitat amb el grup que va organitzar l’atemptat.

El 1930, Josep Maria Batista i Roca va fundar l'organització Palestra, que etimològicament significa “lloc on es lluita”. Joan Coromines va esdevenir militant d'aquesta entitat catalanista, que va arribar a comptar amb més de cinc mil associats només a la ciutat de Barcelona. El moviment va derivar posteriorment en una organització de signe paramilitar en algunes de les seves activitats.

Més endavant, Joan Coromines també va formar part del grup de milicians que, comandats per Macià, participarà en els fets de Prats de Motlló. I més encara, el 15 d’octubre de 1934, Coromines i els seus germans surten al carrer, armats, per defensar l’alçament i la república catalana proclamada per Companys.

Joan Coromines ens oferira al llarg de la seva vida mostres inequívoques de la seva gran i irreductible personalitat.

El 1973, en plena vigència del franquisme amb Carrero Blanco vicepresident del govern espanyol, Coromines rebutja formar part de la Real Academia de la Lengua Española: “Honores, viniendo de la lengua castellana, no quiero ninguno”. Clar i rotund.

El 1982, retorna la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio, amb aquestes paraules: “ [...] retorno un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen.”

El 1984, el Ministerio de Cultura li atorga el Premio Nacional de las Letras Españolas. Coromines, sempre tan astut, accepta la dotació econòmica (la necessitava per acabar la seva gran obra) però censura el Govern que li atorga el premi: “L’única Nació i l’única llengua a les quals reto incondicional obediència i pleitesia, són la nació i la llengua catalanes. I veig amb tristesa que l’Estat i el Govern que me’l confereixen (el premi), encara neguen o regategen els drets deguts a les dues...”

L’any 2015 escrivia un article titulat  SATIÀGRAHA. “Del sànscrit al català (Joan Coromines)”, una mostra més de la gran personalitat i patriotisme de Joan Coromines. Us en reprodueixo el final: 


En la seva gran obra el Diccionari etimològic, a la lletra S, Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi d’una vegada de la secular subordinació a què es veu sotmès. 

De ben segur, és el cas més espectacular que puguem trobar en cap diccionari de cap llengua i de cap segle; molt pocs serien capaços de prendre’s una tal llibertat impunement.


La paraula és SATIÀGRAHA i aquesta n’és la definició que fa Coromines:


SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada