Parlar català davant del poder també és un acte polític

Us imagineu una notícia que digués: «Un ciutadà francès ha declarat avui en francès a París davant del tribunal de la seva regió»? La rellegiríem pensant que ens hem perdut alguna cosa. No pas perquè sigui sorprenent, sinó perquè seria ridículament banal. Tan banal que només podria aparèixer en un diari d’humor absurd… o en un país que ha perdut tota noció de la normalitat.

Perquè aquí, al nostre “país piruleta” —definició tan encertada com dolorosa, Furest dixit—, la normalitat és una raresa i la dignitat lingüística és rebuda amb aplaudiments. Parlar català davant d’un tribunal, d’un jutge o d’una autoritat de l’Estat no és un dret exercit amb naturalitat, com hauria de ser, sinó un acte que mereix reconeixement públic, editorials i elogis. No perquè sigui excepcional en si mateix, sinó perquè ho és en el context d’una anomalia estructural que fa dècades que arrosseguem.

I el més incòmode de tot plegat és que aquesta celebració està plenament justificada. Gestos com els de Joan Laporta són encara avui profundament anormals (i necessaris!). Anormals perquè trenquen una inèrcia feta de renúncies, de traduccions preventives i de submissió educada. En un país normal, ningú no seria notícia per parlar la seva llengua. Aquí, fer-ho continua sent un acte que incomoda, que molesta i que obliga l’altre a recordar que el conflicte existeix.

La paradoxa arriba al seu punt més grotesc quan recordem com, en el judici més important de les seves vides, els nostres representants polítics —jutjats per haver posat urnes— van optar majoritàriament per declarar en la llengua de l’Estat que els havia detingut, empresonat i jutjat. La llengua del poder, la llengua del tribunal, la llengua d’una condemna escrita abans d’escoltar-los. Tot molt pragmàtic, tot molt assenyat, tot molt comprensible. I, tanmateix, devastador.

Perquè en aquell gest hi havia molt més que una decisió pràctica: hi havia la renúncia a convertir la llengua en part del conflicte polític que, de fet, ja ho era. La llengua, com sempre, havia de molestar el mínim possible. No fos cas que algú se sentís incòmode. No fos cas que el jutge hagués de posar-se uns auriculars. No fos cas que el sistema hagués de reconèixer, ni que fos durant uns minuts, que no és neutral.

Mentrestant, l’enemic —amb la seva habitual cortesia institucional— et demana que, si us plau, parlis en castellà. No és per imposar res, és per facilitar. Per entendre’ns tots. És l’educació exquisida de qui mai no ha hagut de canviar de llengua per ser escoltat. La pedagogia amable del domini, que et convida a adaptar-te mentre et recorda qui mana.

Aplaudim Laporta perquè fa el que hauria de ser automàtic. Escrivim editorials (Partal) perquè algú ha estat capaç de no traduir-se a si mateix. Ens sembla valent algú que simplement no ha demanat permís. Potser el problema no és que ho celebrem, sinó que encara ho necessitem. El dia que parlar català davant del poder no sigui notícia, ni heroisme, ni activisme, sinó rutina administrativa, potser aquell dia deixarem de viure en un país piruleta. Fins aleshores, continuarem convertint la normalitat en gesta i la dignitat en excepció.