dimarts, 25 de setembre de 2018

La batalla de Barcelona



Aquest article ha estat publicat al diari ARA, avui mateix, 25 de setembre de 2018. Està signat col·lectivament pels membres de la plataforma exigents.cat (*)

Falten vuit mesos per les eleccions municipals i sembla que tothom considera que guanyar-les és clau pel futur immediat del país. Si les anteriors municipals a Barcelona van semblar d’impasse, ara tot sembla indicar que serà una batalla acarnissada. 

Dos partits –PDEcat i ERC- ja han fet primàries internes, però ho van a fer a deshora i sense gaire convenciment. La prova més evident és que d’una de les persones escollides no se’n sent pràcticament res i l’altra se n’acaba d’apartar per deixar pas a un altre candidat proposat per la cúpula del partit. 

Amb aquest canvi, ERC juga fort la carta Maragall, per fer veure que la diàspora socialista va convergint sota el seu paraigües i, així, fer més possible un acostament post-electoral amb el que, finalment, quedi dels Comuns. És un projecte que transcendeix Barcelona i busca un acord d’esquerres que trenqui amb l’hegemonia post-convergent, que uns i altres utilitzen contínuament com si necessitessin un drac amb qui combatre, encara que el drac ja sembli més un dragonet que una bèstia grossa

L’Alcaldessa Colau, amb un capital polític seriosament amenaçat per les misèries partidistes dels grups i grupets que conformen el mosaic de Barcelona en Comú, ha anat referint-se, cada cop més, a l’època Maragall com a referent per a molts temes de ciutat i no oblidem que, entre els seus fitxatges tècnics, hi figuren noms destacats del maragallisme.

Hi ha una remor de fons, no desmentida per l’interessat, que senyala Ferran Mascarell, fill polític destacat del maragallisme, com a possible candidat d’una Crida que no acaba de concretar-se però que ha aixecat grans expectatives.

Per la seva banda, una plataforma d’entitats s’ha llençat a promoure unes primàries que, ara per ara i a Barcelona, semblen condemnades a fer de plataforma d’en Jordi Graupera i a poca cosa més. 

Els partits monàrquics busquen un candidat de pes que els aglutini, com podria ser-ho Manuel Valls, però aquest comença a marcar un terreny de joc massa allunyat d’aquests partits, potser perquè ha començat a referir-se també a Pasqual Maragall com a possible model a seguir. 

Sembla, per tant, que la gran disputa girarà entorn de qui és capaç d’apropiar-se de la figura del Pasqual Maragall alcalde. El seu projecte de ciutat metropolitana va ser construït malgrat l’oposició dels governs Pujol i sense suports de Madrid. Un projecte de futur, pensat per competir en un escenari global com el que ja tenim al damunt i que els seus hereus en l’alcaldia no van saber continuar.  Un projecte del que en queden moltes realitzacions i, sobretot, una visió molt ambiciosa i actual: convertir Barcelona en una capital a escala global, el que podria ser una ciutat-estat, amb tot un país –Catalunya- al darrera. Vist des d’avui, podríem parlar d’un projecte pragmàtic d’independència, del nivell d’independència que –sense fer massa soroll-  es pot arribar a aconseguir a l’Europa occidental en ple segle XXI. 

La lluita pot ser un espectacle polític d’alt interès, però si no aconseguim que també sigui una lluita participada i de projectes, seguirem instal·lats en la vella política que cada cop fa més pudor de podrit i de la que cada cop s’allunyen  més ciutadans. Ara és l’hora de la nova política, de la confrontació de projectes a curt, mitjà i llarg termini, dels lideratges forts, empesos per la força de la gent.

Potser tindrem cinc candidats amb possibilitats d’encapçalar la llista més votada i almenys quatre d’ells reivindiquen o se senten hereus de Pasqual Maragall. Esperpèntic o positiu? Sens dubte, positiu per a la ciutat i pel país. Almenys el rumb sembla traçat. Però del màrqueting a la realitat hi ha una distància que pot ser enorme: que existeixi realment un projecte de ciutat, de metròpoli, de ciutat-estat, un projecte de país. Sense projecte, tot és imatge, tot és fum. 

Almenys tres dels possibles candidats s’han declarat favorables a la instauració de la República i poden arribar a competir pel mateix espai electoral perquè es basaran en projectes molt semblants. Això sí que resulta esperpèntic. Dos d’ells construiran un projecte d’arrels maragallianes (Ernest Maragall i Ferran Mascarell) i el tercer –Jordi Graupera- aporta empenta i renovació que poden enriquir i actualitzar el projecte. És aquí on les primàries tenen tot el sentit, però els tres candidats hi haurien de competir i ho haurien de fer a partir de dues premisses: aportant el seu projecte i debatent-lo entre ells i amb la ciutadania i acceptant de formar equip en una única candidatura que tingui totes les opcions d’aconseguir l’alcaldia. Llavors sí que caldrà ampliar el suport per construir el projecte i els Comuns poden ser els grans aliats, com els seus antecessors ho van ser de Pasqual Maragall. Projecte, ambició, participació i transparència. Tampoc és tan difícil!

(*) Exigents.cat:  

Alícia Casals, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Joan Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada