"El mateix missatge reclòs entre tanques" (Intervenció al XXVè, Premi de Poesia Josep Fàbregas a Sallent)

El passat dissabte 22 de setembre, vaig tenir l'honor de presidir, a Sallent, el lliurament del XXVè Premi de poesia Josep Fàbregas i Capell. Les meves felicitacions a la guanyadora i a l'organització.

En el marc de l'acte va tenir lloc un record per als presos i exiliats,  través de la lectura d'un poema de collita pròpia de cada membre del jurat del Premi, enguany format per mossèn Climent Forner, Montserrat Altar-riba, Eduard Miró, Jordi Pàmias i Jaume Invernon, guanyador de l'any passat amb l'obra titulada Pors. 

Personalment, m'hi vaig afegir amb aquest text: 

Deia Montserrat Abelló, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement: “En la poesia dic la meva veritat”... 

 Paraules i poesia...  

El gran mestre de mestres, Ramon Llull, ens va deixar en ple segle XIII una frase històrica:  La paraula és l’arma més poderosa. Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió.

Gabriel Celaya, poeta compromès,  escrivia un poema titulat  “La poesía es un arma cargada de futuro” Va ser musicada per Pablo Ibáñez. Em quedo amb aquests fragments...

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

“Nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno…”  Àlvar Valls, que a més de poeta i escriptor va ser un gran activista militant  del Front Nacional de Catalunya, escrivia:

Faré de la paraula un dard enverinat,

del poema una perbocació

al rostre sense rostre

dels poderosos.

La força de la paraula...

Montserrat Roig deia que Necessito cada vegada més aquesta força dels poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules.

Maria Mercè Marçal, la bruixa de dol, la poeta que agraïa a l’atzar tres dons... ens explicava que era per a ella la poesia:

Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancant, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l’impuls que m’allibera d’aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d’ombres i de màscares que els mots representen, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva.

Avui, 22 de setembre de 2018, 9 persones, homes i dones bons, viuen entre reixes. Altres, han hagut de deixar casa seva, família, amics i marxar a l’exili. Tots ells… totes elles… no han comés cap delicte. Ho sabem. No han exercit mai, ni un sol instant, cap mena de violència, ni física, ni tan sols verbal. Ho sabem.

Vull acabar, doncs, recordant-los... i recordar-los amb la promesa que mai els deixarem sols. Que no pararem fins que tornin a casa. I ho farem també amb la paraula, Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos... I Farem  de la paraula un dard enverinat, del poema una perbocació al rostre sense rostre dels poderosos.

I constantment pensem en ells. Perquè com diuen els versos de Roc Casagran

Pensaré en tu, que hi has estat per travessar trinxeres

que hem fet de pors camins per la utopia.

Sempre pensaré en tu,

 I pensaré a pensar-te cada dia,

 Que ets tu qui em fa com sóc

 i potser ignores Que sense tu res no és possible.

Hi ha un poema de la nord-americana Catherine Callagher titulat Presoners polítics. El va dedicar a Nelson Mandela i al seu advocat Bram Fischer. El primer va patir presó durant 27 anys i el segon durant 11 anys. Van ser condemnats per delictes greus contra la legislació de Sud-àfrica, entre ells el de terrorisme i revolta armada. Per al règim de Pretòria mai van ser presos polítics,. El món, però, finalment, els va reconèixer com a tals.

Per a tots els presos polítics i exiliats, per a tots els que pateixen la repressió, acabo amb el poema Presoners polítics.

Ells criden des del darrere dels filats.

És encara el mateix missatge, reclòs entre tanques,

i la seva veritat s’enfila  cap amunt. Ho pots veure:

un estel hissat enlaire, suspès

on res de particular no està passant.

Però ells continuen hissant-lo,

davant dels ulls  dels seus carcellers,

i el fan navegar a tot vent

en un petit trosset de cel.