Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023 situen el català davant d’un mirall incòmode però necessari. Ja no es tracta d’una davallada puntual ni d’un desgast anecdòtic. És la constatació d’un procés sostingut i profund que fractura la llengua en tres dimensions —territorial, generacional i social— i que, si no s’aborda amb valentia, pot acabar desdibuixant el paper del català com a llengua de cohesió i vertebració nacional.
La fractura territorial és avui insalvable si no es prenen mesures decidides. A les Terres de l’Ebre, el català és encara la llengua majoritària i habitual (66,8%), igual que a les Comarques Centrals (59,6%) i a Ponent (51,1%) encara que en menor implantació. En aquestes zones, la llengua conserva vitalitat perquè continua sent percebuda com a útil, identitària i arrelada. Però la realitat canvia radicalment quan ens desplacem cap al litoral i, especialment, cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on només un 24,7% de la població declara fer-la servir de manera habitual. Aquesta dada és especialment preocupant si tenim en compte que més de la meitat de la població de Catalunya viu a l’AMB. Si el català és residual on es concentra el gruix demogràfic, econòmic i cultural del país, ens trobem davant d’una crisi de centralitat lingüística.
La fractura generacional tampoc no pot ser ignorada. La llengua es
manté amb força entre les persones majors de 65 anys, però s’ensorra entre els
joves. Entre els 15 i els 29 anys, l’ús habitual del català se situa entre el
18% i el 22%, i pot arribar a caure fins al 12–15% a l’AMB. Aquesta és,
probablement, la dada més greu. Una llengua sense joves és una llengua sense
relleu, sense transmissió ni futur. La paradoxa és evident: els joves coneixen
la llengua —la competència lingüística és molt alta— però no l’utilitzen. No
perquè la rebutgin, sinó perquè la perceben com una llengua prescindible en la
seva vida quotidiana. Si el català no és la llengua de les relacions socials
espontànies, si no és present a les amistats, a les xarxes socials, a la
cultura de consum, difícilment es mantindrà viu.
La tercera fractura, la social, confirma aquest desplaçament. La
llengua retrocedeix justament en els àmbits que sostenen el dia a dia: només
entre el 30 i el 33% de les famílies transmeten el català com a llengua
habitual a casa; entre amics, l’ús baixa al 28–30%; i en l’àmbit comercial
només un 36,4% dels clients són atesos en català, una davallada clara respecte
al 42% del 2018. L’escola, sovint presentada com a refugi de la llengua, tampoc
és l’excepció: malgrat ser llengua vehicular, molts centres constaten que entre
els alumnes el català és minoritari fora de l’aula. Els patis parlen castellà,
i això ho diu tot.
Aquestes tres fractures —territorial, generacional i social— no són
anecdòtiques. Són estructurals. I, si no es corregeixen, poden abocar el català
a una pèrdua de funció social i, en conseqüència, a una marginació creixent. No
parlem d’extinció immediata, però sí d’un retrocés sostingut que pot acabar
convertint la llengua en un fet residual, vinculat a determinats territoris o
perfils socioculturals.
Tanmateix, no tot està perdut. Encara hi som a temps. El
coneixement de la llengua continua sent molt alt, i en molts territoris el
català conserva certa força i presència. Per revertir la tendència, cal una
acció col·lectiva i transversal. I “col·lectiva” vol dir tots i cadascun de
nosaltres: ciutadans, famílies, joves, professionals, entitats, mitjans,
empreses i, evidentment, administracions. La llengua no es defensa només amb
lleis (que són necessàries i importants), sinó també —i sobretot— amb usos,
actituds i decisions quotidianes.
