Aquest mes de gener m’ha regalat una injecció inesperada —i necessària— d’ànim, positivisme i confiança. Enmig d’un procés de desnacionalització constant, de
discursos derrotistes i mirades curtes, he vist clar que el país no està
vençut. Es mou. I ho fa, sobretot, gràcies als joves.
En temps de discursos derrotistes i mirades curtes, he pogut comprovar que, malgrat tot, hi ha un país que es mou. I es mou gràcies als joves.
Ho vaig constatar en una xerrada sobre el passat, el present i el futur
de la llengua amb més de dos-cents alumnes de batxillerat d’un institut de
Molins de Rei. Davant d’un relat que sovint els presenta com a desconnectats o
indiferents, vaig trobar joves crítics, amb
preguntes intel·ligents i un esperit obert i constructiu. Volien entendre què ens ha passat, on
som i què cal fer per garantir la continuïtat de la llengua. Aquella sala plena
era, en si mateix, una resposta clara a qui
dubta del compromís de les noves generacions i una esmena a la
totalitat al discurs del derrotisme.
La presentació del segon Correllengua Universitari va reafirmar aquesta
sensació. Joves organitzats, valents i compromesos amb la llengua, la cultura i
el país. No com un exercici simbòlic, sinó com una eina de resistència i de
construcció nacional. Perquè
entenen que la llengua és eina de cohesió, de futur i de llibertat. El jovent pren el relleu.
I encara amb més força ho fa amb el Correllengua Agermanat. Una iniciativa impulsada i organitzada
també per joves, que combina esport, festa, reivindicació i lluita col·lectiva.
Un projecte ambiciós
que vol recórrer corrent els Països Catalans. Córrer el país per cosir-lo, per
fer-lo visible, per reivindicar-lo sencer. Festa i lluita, cultura i acció. Un símbol potent d’un poble viu, que no
s’atura i que es reconeix en moviment. Un poble que no s’amaga ni s’excusa.
Davant els intents constants d’arraconar la llengua, de fragmentar el
país i de normalitzar la renúncia; davant
d’un procés de desnacionalització persistent els joves responen col·lectivament i no pas amb
resignació sinó amb organització i acció ºcol·lectiva. No amb silenci, sinó amb
veu pròpia. Hi ha relleu generacional perquè hi ha consciència política i
compromís actiu.
Tot
plegat envia un missatge clar i esperançador: hi ha relleu generacional Que ningú no ens vengui la fi del
català ni la derrota del país com a inevitables. Hi ha consciència. Hi ha
futur. I, el que és més
important, hi ha un poble que continua avançant, amb empenta jove i mirada
llarga.
