dimarts, 28 de gener de 2014

Maria Mercè Marçal: Bruixa de dol (1)


Aquest és el segon poemari de Maria-Mercè Marçal que se centra més en el tema dona. 

Cal crear un nou univers simbòlic. Noves maneres de dir. Modelar sentits diferents per a les paraules ja existents. Cercar metàfores distintes.


Ja no m'enartes, sol,
vaixell salvat de l'ombra,
que és l'ombra qui m'ha pres.
El cranc d'aquestcrepuscle
se m'ha arrapat al cor
i els meus ulls són el llac
on es nega la lluna.


Igual que a Cau de llunes, la lluna segueix sent un símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.

En aquest poemari apareix un nou element carregat de simbologia: la bruixa.

La bruixa, encarnadora d’un poder ocult, monstruós, postergat socialment en el terreny del malefici i del perill. La bruixa com a representant de la marginalitat i de la història negada, de la llengua abolida. La bruixa sota la imatge del dol a causa de la llarga història de repressions que ha patit. La bruixa, símbol d’un model determinat de dona, el de la dona transgressora.

Marçal, però, entén el feminisme com un aliança entre tots les dones i així ens ho exemplifica en el món simbòlic de les bruixes i les fades:


Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada