El dia 7 hi haurà dues manifestacions. Trieu la que vulgueu. Jo, com molta gent, aniré a la del migdia. No perquè sigui millor ni més legítima que l’altra, sinó perquè el missatge de fons és compartit: això no va només de trens. Tot i que, és clar, també va de trens.
Els trens —Rodalies, retards, avaries, excuses reciclades— són el
símptoma més visible d’un problema molt més profund. Cada incidència no és un
accident puntual, sinó la confirmació d’un model que fa anys que fa aigües. Un
model on Catalunya paga, espera i calla. I quan no calla, molesta.
Però reduir-ho tot als trens seria fer trampes. Avui són les vies, ahir
la sanitat, demà la llengua, l’escola o l’habitatge. Sempre la mateixa lògica:
decisions lluny, decisions colonialistes, responsabilitats difuses i cap
conseqüència real per a qui gestiona malament. Dins d’Espanya, aquesta és la
norma. I no sembla que tingui remei.
A la tarda n’hi ha una altra, de manifestació. És una contramanifestació?
No ho sé. Però com a mínim és sospitosa de ser-ho. Convocada amb presses i dos
dies més tard, amb un relat molt més descafeïnat i amb aquella olor coneguda “això
no va de política” que acostuma a aparèixer just quan la política fa massa
nosa. Potser és casualitat. O potser no.
Per això cal dir-ho clar: l’única oportunitat real que tenim per
construir un país decent —eficient, just i pensat per a la gent que hi viu— és
disposar d’un estat propi. No per orgull ni per romantitzar banderes (que també...),
sinó també per la llengua, per l’educació, per la sanitat i per una qüestió
pràctica: poder decidir i respondre. Fer-ho bé… o pagar-ne el preu.
El 7 de febrer no sortim només per uns trens que no arriben. Sortim per
un futur que tampoc arriba si continuem esperant que algú altre ens el
resolgui. Trieu la manifestació que vulgueu, però sobretot cal entendre per què hi
som.
Jo aniré a la del migdia.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada