dissabte, 13 d’agost de 2016

Independentistes, "Comuns" i "Colaus" (1. Els objectius de l'ANC)


L’article de Toni Soler “Un enfrontament orquestrat” posa el dit a la nafra dels Comuns, però també dels independentistes. És un article de lectura obligatòria que ha d’anar, obligatòriament, seguit d’un procés de reflexió tan objectiva com ens sigui possible, allunyant al màxim partidismes, prejudicis i la nostra pròpia ideologia política.

La majoria ja sabeu que sóc a l’ANC des de molt abans de l’assemblea fundacional del 2012 i que formo part de les primeres 200 persones que van convocar la Conferència Nacional per l’Estat propi de 2011. Ho dic perquè el meu marc de reflexió ha de beure, indefectiblement, dels documents de la pròpia Assemblea.

Malgrat la transcendència política dels documents, que durant aquests anys, ha anat fent públics l’ANC, pocs són els que se’ls han llegit a fons i, d’entre aquests pocs, alguns semblen haver-los oblidat. Així doncs, em permeto recordar-vos alguns dels punts més importants dels primers documents: la Declaració Fundacional de 2011 i el primer Full de Ruta aprovat en l’assemblea fundacional de 2012. Els fulls de ruta posteriors, l’ANC sempre han mantingut aquests punts, tot desenvolupant-los i ampliant-los, com a base fonamental del seu activisme polític.

Recordem, doncs, que deia la Declaració Fundacional de 30 d’abril de 2011 i remarco en negreta les parts més cabdals:

“Ha arribat l'hora d'unir esforços per tal que les voluntats actuals a favor de la sobirania s’agrupin i així es multipliquin i esdevinguin majoritàries, per vies democràtiques, com a condició indispensable per exercir el dret d’autodeterminació.”

En el Full de Ruta aprovant en l’assemblea fundacional celebrada el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona, 2012 marcàvem les tres principals condicions necessàries perquè la independència fos, no només possible, sinó també viable:

“Que hi hagi una majoria social suficient de ciutadans que la vulguin.

Que una majoria de diputats del Parlament català assumeixin la voluntat de la majoria del poble català i, des de la unitat d’acció, estiguin disposats a emprendre les accions polítiques necessàries per aconseguir la independència de Catalunya.

Que el poble català sigui reconegut com a subjecte del dret d’autodeterminació tal per la comunitat internacional.”

El full de ruta afegia:

“En aquests últims cinc anys hem avançat molt, però és evident que en la societat catalana, tot i els progressos fets, hi ha encara un nombre massa elevat d’indecisos a qui cal donar raons i arguments perquè es decantin a favor de la independència, assegurant així que tant el % de participació com el % de vots favorables a la independència sobrepassi, amb escreix, respectivament, el 50 i el 55% fixat per la UE en el cas de Montenegro i que ha de servir pel reconeixement internacional d'un nou Estat per la via democràtica.

Ens cal, doncs, assolir aquesta àmplia majoria, necessària per a ser reconeguts internacionalment com a Estat independent sense que es pugui generar cap mena de dubte per part de la comunitat internacional sobre la legitimitat de la decisió.

Perquè la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana. I quan aquesta unitat d’acció del poble sigui una realitat, la unitat d’acció dels diferents partits d’obediència catalana s'ha de produir de manera quasi automàtica. Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi."

A partir d'aquí, compartiré amb vosaltres les meves reflexions....

2 comentaris :

  1. Benvolgut Jaume,
    Cites un paràgraf d'un full de ruta inicial, que després vàrem eliminar perquè, no només és inapropiat pel que diré a continuació, sinó també perquè obvia que després ho vam eliminar. Concretament, la majoria que volem és, evidentment, la més gran possible. Però mai podem acceptar els criteris que se li van imposar a Montenegro per part de la UE. En primer lloc perquè, tal com diuen les recomanacions de la Comisdió de Venècia del Consell d'Europa, exigir un quòrum de participació mínim equival a concedir un dret de boicot als contraris al referèndum, que és el que va passar el 9N. En segon lloc, perquè tal vom recomana el referit document, exigir una quòrum superior a la majoria absoluta (que és la meitat +1 dels vots expressats) pot fer que la minoria s'imposi sobre la majoria i que així es creï un problema polític i democràtic de primer ordre. En el cas de Montenegro no va passar res perquè el quòrum de pàrticipació es va superar amplament, però el de vots afirmatius només per un 0,5%. En altres paraules, només que el Sí hagués obtingut un 0,6% menys, és molt probable que la mateixa UE, amb el seu afany d'evitar la creació de nous estats, hagués estat l'esca que hauria encès una nova guerra als balcans occidentals.
    Cordialment,
    Ricard Gené

    ResponElimina