divendres, 16 de febrer de 2018

Repressió: El silenci còmplice. L'aplaudiment entusiasta




El passat 4 de febrer va tenir lloc la cerimònia de lliurament dels premis Goya 2018. Alguns mitjans de comunicació es van fer ressò de dues coses que van sobresortir de la gala, precisament per la seva absència. 


En primer lloc, ni una sola reivindicació, de cap tipus. Cap referència, ni tan sols metafòrica, a  la situació de repressió que estem vivint a Catalunya, ni tampoc als empresonaments, totalment arbitraris i injustos en un estat que s’autodenomina de dret, que en aquests moments estant patint Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquin Forn i Oriol Junqueras.


En segon lloc, cap dels premiats catalans va fer servir, ni tan sols per saludar, la llengua catalana. Un fet que encara quedava més en evidència davant l’ús que la gent d’Euskadi feia de l’euskera. Un fet a tenir molt en compte avui, quan l'atac contra la llengua augmenta en intensitat i fa perillar el model d'escola catalana i la immersió lingüística, que no només és un tema de llengua, sinó també, i molt important, de cohesió social.


El que va passar a la cerimònia dels Goya és un autèntic reflex de la situació que s’està vivint a la societat espanyola. Són poques les honrades excepcions que han alçat la seva veu per criticar l’actuació de l’Estat espanyol respecte a Catalunya. Molt pocs han censurat l’actuació policial de l’1 d’octubre, les constants imputacions i citacions judicials , els empresonaments, les declaracions de polítics del PP i de C’s sempre amenaçadores, menyspreants, carregades de vanitat i moltes dignes del franquisme més ranci. Més encara, han estat en silenci els artistes, els intel·lectuals, la gent mediàtica espanyola. 


Al costat, però, d’aquest silenci còmplice d’una gran part de la societat espanyola, sí que s’han fet notar els que no es limiten a contemplar sense dir res els abusos i les repressions contra l’independentisme català,sinó que a més aplaudeixen cadascuna de les mesures, de les accions i de les frases grandiloqüents de l’Estat espanyol. Els que aplaudeixen ja van molt més enllà de la complicitat que emana del silenci. Els que aplaudeixen esdevenen autèntics col·laboradors i coautors de tots i cadascun dels actes repressius de l’Estat.


I aquest silenci còmplice, i aquest aplaudiment entusiasta també el tenim, per a vergonya de tots plegats, a casa nostra. No només en alguns mitjans, en determinats periodistes (on queda la frase de Hans Christian Andersen “la premsa és l’artilleria de la llibertat”) , en diverses associacions i entitats, en uns quants artistes i intel·lectuals, sinó que, malauradament, els podem trobar molt més a prop,  en el veí del costat, en la veïna de dalt, en la família de sota. Silenci còmplice. Aplaudiment entusiasta. 


A tots aquells que practiqueu el silenci còmplice, que la frase de Ciceró us martellegi constantment el cervell: 


La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci.


I per a tots els que aplaudiu entusiàsticament, fervorosament la repressió contra Catalunya la frase de l’activista i dirigent sindical argentí, Agustín Tosco


No només cal que lluitin contra la repressió els que la pateixen, sinó també els que són capaços de comprendre-la.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada