Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris repressió Estat espanyol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris repressió Estat espanyol. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de juliol del 2023

El càstig als partits independentistes també el 23-J? Què és el feixisme? Aliança Catalana no és feixista. Atrapats a la xarxa

Vull una resposta. Darrer programa de la 11a temporada. Emès el 10 de juliol de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès


Canal Vull una resposta de YouTube

Convidats:

Alfons Duran-Pich,  Empresari i Analista de política i economia. Llicenciat en Sociologia i Psicologia. Diplomat en Administració d’Empreses. Ex professor d’ESADE. Autor de llibres com: “El Canon del Management”, “Catalunya a la independència per la butxaca”, “Memorial per als desmemoriats”, “El capitalisme i el seu setè de cavalleria. D’Adam Smith a l’economia de casino.”

Recentment, ha publicat el  llibre “Mi querido Paul”. Un llibre totalment diferent a qualsevol dels que hagi publicat fins ara. Una correspondència privada amb el seu amic Paul, que va morir durant la pandèmia. Un llibre difícil de classificar, íntim, personal, provocatiu de vegades....

Ricard Romero de Tejada, sociòleg, politòleg, assagista social, autor de “Porqué hemos llegado hasta aquí”.

Olga Amargant, advocada

El d’avui és el darrer davantal de la 11a temporada del Vull una resposta.

Hauríem pogut parlar de la sentència del Tribunal General de la Unió Europea que retira la immunitat al president Puigdemont. O potser de les controvertides declaracions de Clara Ponsatí criticant l’estratègia de l’exili. O també que la Junta Electoral Central, si, la mateixa Junta que el 2019 va fer retirar pancartes i llaços a set ajuntaments del Baix Empordà, s’ha declarat incompetent  per impedir l’emissió d’un espot electoral que conté ‘El cara el sol’, l’himne de la Falange. O potser que el jutge no ha vist delicte en els atacs de l’expresident del PP Pablo Casado a l'escola catalana i ha arxivat la causa. 

També podríem parlar de com arriba de dividit l’independentisme a les eleccions espanyoles del 23-J, amb els partits que no són capaços ni de posar-se d’acord en algun punt programàtic comú i els votants que es dividiran entre els que continuaran votant els partits, els que es quedaran a casa, els que votaran en blanc i els que votaran nul amb la papereta de l’1 d’Octubre.

El darrer davantal, però, d’aquesta 11a temporada no anirà de cap d’aquests temes. Des de fa més de cinc anys acomiadem sempre aquest programa recordant la gent, tota la gent, que pateix la repressió, la presó i l’exili. Una repressió que mai no es pateix individualment, sinó que també la sofreixen, principalment, la família i els amics.

Aquests represaliats, que algú ha anomenat de “segona”, són molts i la gran majoria anònims, mig o totalment oblidats pels partits i les institucions. Possiblement, les paraules que nosaltres puguem dir serveixen de ben poc, però des del Vull una resposta pensem que no hi ha res pitjor que no mantenir viva la memòria de tota la nostra gent, perquè oblidar la repressió i els represaliats seria sens dubte la pitjor derrota que tots podríem patir.

Un judici més. Una sentència més. L’Audiència de Barcelona ha condemnat tres joves de Granollers a tres anys de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat. Els fets van passar el primer d’octubre de 2020,  en el transcurs d’una manifestació amb motiu del tercer aniversari del referèndum d’independència del 2017. Tres anys de presó per haver llançat pedres a una furgoneta de policia.

La repressió que no s’atura...

En el Vull una resposta d’avui girarem la conversa a l’entorn de tres articles d’Alfons Duran-Pich “Memòria per als desmemoriats”. “Un feixisme d’última generació” i “Atrapats a la xarxa”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de Colin Powell, el que va ser el primer secretari d’estat negre dels Estats Units.

No hi ha secrets per l’èxit. Aquest s’aconsegueix preparant, treballant àrduament i aprenent del fracàs.

El programa d’avui ha estat el darrer de l’onzena temporada de Vull una resposta. Des de l’octubre de 2012 fins avui han estat més de 400 programes.

Si tot va bé, el Vull una resposta tornarà el mes de setembre per iniciar la que serà la dotzena temporada en antena. Com cada any, és el moment de recordar i agrair una vegada més a tots els que, en un o altre moment, han fet possible aquests més de 400 programes: La Núria Orriols, la Xènia Serrat, en Jaume Antoni Morell, la Magda Gregori, en Xavi Portet, en Josep Pedrol, a tota la gent d’ETV Llobregat i, evidentment, a tots els nostres convidats i als que ens seguiu cada setmana. Sense ells no hauríem arribat fins aquí.

I marxem un programa més, una temporada més amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa,

Que passeu un molt bon estiu i com sempre... que tingueu molt bona feina!

dimarts, 11 d’octubre del 2022

LA REPRESSIÓ CONTRA L'INDEPENDENTISME. CAMPANYA: NOSALTRES ACUSEM LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 10 d'octubre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Roger Español, músic, saxofonista i represaliat

Josep Pinyol, SN de l’ANC

Davantal

Manifest de l’Assemblea Nacional Catalana:

“Nosaltres acusem la justícia espanyola” 

Nosaltres, en nom del poble català, acusem la justícia espanyola de portar a terme una Causa General contra l’independentisme català.

Acusem el Tribunal Constitucional d’Espanya per haver agreujat el conflicte del Regne d’Espanya amb Catalunya l’any 2010 amb la modificació de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel poble català al referèndum de 2006.

Acusem el president del Consell General del Poder Judicial per haver induït la “Causa General” en el seu discurs d’obertura de l’any judicial el 5 de setembre de 2017.

Acusem Felipe VI d’impulsar la nova Causa General pel seu discurs televisiu del 3 d’octubre de 2017.

Acusem l’Audiència Nacional d’accelerar la Causa General contra l’independentisme amb l’ordre de presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart del 16 d’octubre de 2017, acusant-los de rebel·lió i sedició per les protestes davant la conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017.

Acusem el Tribunal Suprem de cometre les més grans iniquitats per l’acusació de rebel·lió i sedició a la Mesa del Parlament de Catalunya per haver tramitat les lleis del referèndum i de transició a la independència.

Acusem el Tribunal de Cuentas i altres tribunals de voler arruïnar governs de la Generalitat i centenars d’activistes sumant la persecució econòmica a la persecució política.

Acusem el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’actuar com el gran inquisidor del Parlament de Catalunya per la inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra.

Acusem la justícia espanyola a Madrid per perseguir i condemnar els madrilenys que han manifestat la seva solidaritat amb els ciutadans catalans.

Acusem la part de la justícia espanyola a Catalunya que ha portat a terme la Causa General: el jutjat 13 de Barcelona; els jutjats que van perseguir batlles, regidors i ciutadans que van protestar contra la brutalitat judicial del dia 20 de setembre de 2017; els fiscals i jutges que van acusar de delictes d’odi a mestres i professors a diferents poblacions catalanes; els jutjats que van encausar mossos d’esquadra i bombers; les instàncies judicials que han perseguit la dissidència dels joves, abans i després de les protestes d’octubre de 2019 contra les condemnes als presos polítics tant a Barcelona, com a l’aeroport, com a la Jonquera i altres poblacions.

Acusem la Generalitat de Catalunya de col·laborar amb la Causa General contra l’independentisme per personar-se com acusació privada en moltes de les causes.

Nosaltres estem convençuts que la persecució de la justícia espanyola contra el moviment independentista es girarà en contra seva.

En parrlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta de la novel·la de John Steinbeck, “Els raïms de la ira”

“I el petit fet evident que es repeteix al llarg de la història... L’únic resultat de la repressió és l’enfortiment i la unió dels reprimits”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 17 de març del 2021

Meritxell Serret, l'exili i la repressió

 

Conec personalment Meritxell Serret. Vam ser companys al Secretariat Nacional de l’ANC i després, quan ja era consellera, vam compartir algun acte a les terres de Lleida. Estic molt content, per ella, que després de tres anys d’exili ja sigui a casa, amb els seus. Més enllà, però, dels sentiments personals, des del punt de vista polític, no puc deixar de plantejar-me algun interrogant. Per què ha tornat precisament ara? La Meritxell ha manifestat que ha estat una decisió meditada i que ha aprofitat ara que ha estat escollida diputada.

Segur que la Meritxell tenia moltes ganes de tornar a casa, no en tinc cap dubte. Penso, però, que en aquesta decisió final ha intervingut un cop més el partidisme polític reflectit en l’estratègia que des de fa ja temps intenta imposar ERC, el partit independentista guanyador de les darreres eleccions.

Em confirmen aquestes suposicions algunes de les declaracions que fet en tornar de l’exili: “El Consell per la República ha tingut un biaix partidista i això l'ha debilitat. [...] L’independentisme no necessita més gent ni a la presó ni a l’exili.”

Aquestes declaracions van motivar unes piulades de Carles Castellanos, un veterà lluitador independentista que coneix en pròpia pell que significa la repressió i l’exili.


També em reafirmen en els meus dubtes les declaracions del ministre de Justícia espanyol Juan Carlos Campo, quan diu que “el retorn de Serret demostra que no hi ha presos polítics a l’estat espanyol” i que, segons el ministre, Serret és "una persona fugida que ve, es presenta davant el Suprem, declara, se'n va en llibertat i recull la seva acta".

On queda ara tota l’estratègia de l’exili?. Per què li han servit a la Meritxell tots aquests anys lluny de casa? Darrera el seu retorn hi ha la intenció d’aïllar el president Puigdemont, el govern legítim i, de passada, el Consell per la República?

Com gairebé tot en la vida, el temps potser ens donarà respostes.         

Mentrestant, us recomano l’esplèndid reportatge de la revista La Mira: “La clandestinitat ignorada: Rafael Renyé, àlies Aleix Renyé”.

Com es diu a l’article de Mireia Domènech i Bonet: “No es parla d’aquests exiliats i presos polítics: els de la resistència activa que van mantenir la flama de l’independentisme viva durant i passat el franquisme. Rafael – José Antonio – Aleix il·lumina la seva lluita invisible.”

Ens en parla en primera persona Rafael Renyé, José Antonio Rodríguez Heredia i Aleix Vidal. Tres homes que són la mateixa persona i que han conviscut en diferents moments segons les necessitats polítiques. Ara es fa dir Aleix Renyé, tot i que el seu veritable nom és Rafael.

divendres, 5 de març del 2021

Novetats al Consell per la República. Notícies del País Valencià. La repressió i els pactes postelectorals

Convidats

Toni Infante,  Coordinador de Decidim. Plataforma pel Dret aDecidir del País Valencià

Gerard Sesè,  periodista. Comunicació del Consell per la República

Gabriel Ginebra, Creador del #ManagingIncompetence, Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare de 7 fills, que encara viuen tots a casa.

Davantal

Passat i present...

Passat... 2 de març de 1974. El franquisme agonitzant assassinava Salvador Puig Antich. L’assassinava sota la màscara tenebrosa d’una suposada justícia que emanava del més pur feixisme. El nom, la història i la mort d’en Puig Antich, un crim d’Estat, van marcar tota una generació.

Vicent Andrés Estellés el recordava en un poema: Jo no t’he conegut, però et recorde...

Passat... 3 de març de 1976. Vitòria. Feia uns mesos de la mort del dictador i a l’Estat ja regnava Joan Carles I. Aquell 3 de març, estava convocada una vaga general a Vitòria que va paralitzar la ciutat. A la tarda, milers d’obrers en vaga es van concentrar a l’església de Sant Francesc d’Assís per celebrar-hi una assemblea. Els treballadors es va negar a desallotjar l’església i es va ordenar gasejar el temple. Els qui eren dins van sortir enmig d'escenes de pànic. A les portes, foren tirotejats per la policia. Tres vaguistes van caure mortalment allí mateix, dos més van morir a conseqüència dels impactes de bala i un centenar llarg van quedar ferits.

Dos dies després, en una protesta en solidaritat amb els fets de Vitòria, va morir Juan Gabriel Knafo, perseguit per la policia i en estranyes circumstàncies mai aclarides.

Lluís Llach ho denunciava en el seu disc “Campanes a morts”: Assassins de raons, de vides,/ Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies /I que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Present... El 14 de febrer l’independentisme tornava a guanyar per majoria absoluta les eleccions al Parlament de Catalunya i obtenia gairebé el 52% dels vots.

15 de febrer. La fiscalia recorre el tercer grau dels presos polítics.

16 de febrer detenció i empresonament de Pablo Hasél.

22 de febrer. Comença el judici contra en Marcel Vivet, activista independentista.

1 de març. La fiscalia es querella per desobediència contra els independentistes de la mesa del parlament

2 de març. La fiscalia recorre el manteniment cautelar del tercer grau dels presos polítics.

3-4 de març. Judici contra els cinc síndics electorals designats per a l’1-O.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana. Desconec l’autor. Jo l’he sentida a la sèrie “The Walking dead”:

El pessimista mira cap al terra i es colpeja el cap. L’optimista mira cap al cel i perd l’equilibri. El realista mira sempre cap endavant i adapta el pas a allò que veu.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

divendres, 4 de desembre del 2020

Dues entrevistes: Joan Ballester i el mapa dels Països Catalans. Francisco Garrobo, activista de Nou Barris, condemnat a tres anys i mig de presó

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 3 de desembre de 2020 

per ETV Llobregat i Terramar

Convidats:

Oriol Falguera,  Fundació Reeixida

Francisco Garrobo, activista veïnal  Nou Barris 

“Bienvenidos a una nueva era” així ha saludat Gabriel Rufián l’aprovació dels pressupostos espanyols a Madrid. Esperant aquesta nova era, ara i aquí, continuem convivint o, més aviat, malvivint amb la pandèmia que ja ha causat més de 19.000 morts als Països Catalans, 16.000 d’aquests a Catalunya. La nova era que ens espera es trobarà amb el dolor de famílies senceres, ja sigui per la mort o el contagi d’algun familiar o amic, ja sigui pel treballador que s’ha quedat sense feina. Es trobarà també amb els immensos problemes de la petita i mitjana empresa, dels autònoms, dels petits comerços.

El 1967 el TOP, tribunal de Orden Público demanava cinc anys de presó per a Joan Ballester i Canals. El seu delicte, el de “propaganda il·legal i clandestina”, era l’edició d’un mapa dels Països Catalans. Joan Ballester va ser editor i llibreter, al front de la seva llibreria Públia, coneguda també com a llibreria Ballester. Per damunt de tot va ser un activista lingüístic, cultural i polític. El seu mapa i el seu lema “De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” van fer dir a Joan Fuster que era la maniobra més eficaç mai feta pels Països Catalans.

Ara. Fundació Reeixida ha reeditat el mapa Països Catalans amb la divisió comarcal, la primera del segle XXI i amb el nom dels autors. Reprodueix una edició de 1971 que modifica detalls d’una primera original de 1962.

Aquesta setmana, Adrià Sas, activista de Vilafranca del Penedès ha estat condemnat a 3 anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu. La Generalitat es va personar com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó. Malgrat que des de fonts oficials s’havia dit que retirarien l’acusació, finalment no ho van fer. Un dels testimonis de l’acusació era Jordi Arasa, condemnat a dos anys i quatre mesos de presó per haver fet servir violència extrema contra manifestants el 2011.

La setmana passada vam conèixer una sentència similar. Francisco Garrobo, activista veïnal de Nou Barris era condemnat a 3 anys i mig de presó pels talls a la Ronda de Dalt durant la vaga del 8 de novembre de 2017. El seu company Moisès ha estat condemnat a un any de presó.

El Vull una resposta d’avui canvia una mica la seva estructura habitual. Farem dues entrevistes. Primer, parlarem amb Oriol Falguera de la Fundació Reeixida i després amb Francisco Garrobo l’activista de Nou Barris.

Així que, som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana d’una sèrie televisiva “Anatomia de Grey”

“No importa si creixem si envellim. Sempre estem ensopegant, fent-nos preguntes. Eternament joves.”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, gent con Francisco Garrobo o Adrià Sas, la gent que pateix la repressió, la presó o l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimarts, 23 d’abril del 2019

Eleccions 28-A: Un sol objectiu, sumar més de 2.079.340 vots (Per a ments atordides, o no mentalment clares)


Les properes convocatòries electorals em provoquen sensacions diverses. Fa ja uns quants dies escrivia sobre una tristesa vaga i ombrívola... Avui em plau fer-ho sobre un determinat estat d’ànim, el d’estar atordit, o no mentalment clar, sobre alguna cosa. És a dir, sobre la confusió.

Hi ha diferents accepcions del mot confusió. Em quedo amb la que he citat abans i també amb aquestes dues:

Estat d'un aplec de persones o de coses mesclades de manera que no es poden distingir les unes de les altres, posades totes juntes de qualsevol manera.
Error consistent a prendre una persona o una cosa per una altra a causa de no haver-ne distingit les diferències.
Atordiment... Diuen que hi ha independentistes que pensen votar PSC en les eleccions del 28-A. Diuen que cal frenar les possibilitats d’un tripartit de dretes que podria acabar amb l’autonomia catalana. Diuen que això ara és prioritari.

No mentalment clar... Diuen que a hores d’ara hi ha un 20% d’indecisos de cara al 28-A.

Persones que no es poden distingir les unes de les altres... Diuen que el missatge que van transmetre, tant Jordi Sánchez com Oriol Junqueras, és molt similar pel que fa a uns continguts més aviats tebis.... 

El president dels Estats Units Harry Truman va dir: Si no els pots convèncer, confon-los... i crec que ho estan aconseguint. Massa confusió dins del moviment independentista i, en paraules de Frank Sinatra, Brindo per la confusió dels nostres enemics... És el que, a hores d’ara, deuen estar fent des de les oligarquies que sustenten l’Estat espanyol.

I la confusió s’alimenta també des de les files independentistes. Salvador Cardús escrivia un article sobre l’estat actual de confusió i, entre altres coses, afirmava que “No és que no hi hagi horitzons clars: és que s’han esborrat els camins i tot és una aventura. I no hi ha cap exploració que es faci amb un full de ruta previ.”

No hi ha un objectiu clar i concret ni cap estratègia vàlida ni, encara menys, cap estratègia conjunta per arribar-hi. Per què?

Jaume Sastre, activista de les Illes que –recordareu- va protagonitzar una vaga de fam de 41 dies per defensar l’ensenyament en català, ha piulat un fil molt interessant en què posar el dit a la nafra sobre els principals problemes que provoquen aquesta confusió entre l’independentisme:  

Malament anam quan en un moviment de lluita transversal algú, qui sigui, és considera insubstituïble, més independentista que ningú o que el seu partit és "l'única" força que pot alliberar la nació. Amb aquesta mentalitat, el referèndum de l'1-O no hauria estat possible.
Des de fa mesos sembla que més enllà dels presos l'independentisme no té vida. Tot gira entorn dels presos i els familiars que han acabat copant les llistes. Ara posen línees vermelles, ara les lleven. Posen Sánchez de president a Espanya, el lleven, ara el tornen voler...
En resum: la repressió selectiva de Felipe VI ha fet perdre al moviment independentista de masses l'autocentrament, la iniciativa, la unitat d'acció i ha convertit la presó en el centre neurálgic de presa de decisions. Al meu parer, ús urgent trencar aquest cercle viciós.
Un any i mig de presó ha desconnectat els presos de la realitat d'Espanya que degenerant en la catalanofòbia visceral, genocida i racista. Encara mantenen la falsa esperança de la dona violada que s'autoganya dient-se que la parella un dia canviarà.
Els presos no ens demanen el vot per la independència, de fet han tret la paraula del programa. Ens el demanen per la llibertat com si fos possible treure'ls de la presó sense la victòria republicana. No és estrany que votants seus acabin votant PSOE.
Avui fa exactament un any escrivia un article que vaig titular “Presos, repressió, fer República.. " Entre altres, deia amb matisos el mateix que escriu Jaume Sastre:

La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. [...] que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí.
Desitjo i espero que d’aquí al 28-A es “faci la llum” en les ments confoses (aquells que pensen votar PSC, el 20% d’indecisos, els que no volen votar...) i entenguin que tot el que tot el que no sigui igualar o superar el resultat global en nombre de vots de l’independentisme en els eleccions del 21 de desembre de 2017 (2.079.340 vots) significarà un pas enrere per al moviment independentista en el seu conjunt.

Sumar menys de 2.079.340 vots no ho pot maquillar cap bon resultat partidista, ja sigui d’ERC, de JxCat o del Front Republicà.

diumenge, 22 d’abril del 2018

Presos, repressió, fer República... (Reflexions de cap de setmana)



Reflexions de cap de setmana...

Resten 31 dies per investir President i formar govern. En cas contrari, aniríem a noves eleccions. Malgrat que és més que probable que el bloc independentista tornés a guanyar-les, la realitat és que no convenen i que ningú les vol, excepte, és clar, els nacionalistes espanyols.

Què pot passar d’aquí al 22 de maig?

Primer pas. Entenc que l’estratègia del president Puigdemont passa per tibar la corda al màxim. Això significa aprovar la Llei de presidència i intentar la investidura del president legítim. Això tothom, Puigdemont inclòs, sap que no serà possible. L’Estat espanyol, mitjançant la “justícia” ho impedirà, ja sigui portant al Constitucional la Llei de presidència, ja sigui amb inhabilitació del candidat. L’Estat espanyol quedarà en evidència una vegada més i el front internacional es reforçarà, i molt.

Segon pas abans del 22 de maig. Puigdemont proposarà un nou candidat lliure d’imputacions i “motxilles” judicials. A l’estil del pas al costat de Mas, segurament serà aquella persona que no entra, ara per ara, en cap de les travesses que tothom fa. El candidat farà un discurs d’investidura en què, d’una manera o altra, quedarà clar que ocupa la presidència de la Generalitat de manera provisional i que el president hauria d’haver estat Puigdemont. La fidelitat a l’1 d’octubre quedarà també clara i el ressò internacional serà important. El president podrà formar govern. Un govern en què s’intentarà que tingui cabuda algú proper al món sobiranista no-independentista. Un govern autonòmic que es limitarà, perquè poca cosa més podrà fer, a fer fora el 155 i a solucionar el dia a dia del país (i ja serà molt!). Un govern que haurà d’estar en perfecta sintonia i coordinació amb el Consell de la República a l’exterior.

Govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i Consell de la República a l'exili. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

Tercer pas. Els presos i la lluita antirepressiva. La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. Ni l’ANC, ni Òmnium (o potser sí...), ni els partits independentistes poden liderar la lluita antirepressiva. Caldria crear una nova organització, a l’estil (per a "vells" independentistes) dels CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) dels anys 70 i 80 del segle passat –amb mètodes, estratègia, mitjans i eines del segle XXI- que tingués com a únic objectiu l’alliberament dels presos polítics (i tot el que s’hi relaciona) i la lluita contra la repressió. Evidentment caldrà una coordinació amb la resta del moviment independentista.

Quart pas. Una organització que assumeix la lluita antirepressiva n'allibera la resta, que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí. 

Tres potes: partits polítics, institucions i societat civil. Hem de tenir molt clar que només serem República si les tres potes actuem coordinadament i sense fissures. Fins ara, la pota dèbil, la que no ha respost com calia, pels motius que sigui, ha estat la dels partits polítics. Cal, doncs, aprendre dels errors i esmenar-los.

Cinquè pas. A curt termini la mirada política ha d’estar posada en les municipals i les europees del 2019. Un únic objectiu: l’independentisme ha de guanyar les eleccions a la gran majoria de municipis catalans, sobretot a les grans ciutats. Com? Digueu-me pesat, però només serà possible amb candidatures unitàries. Operació Graupera o similars i, evidentment, candidatura unitària a les europees.

I hem de ser conscients que tot plegat es mourà en un context repressiu, judicial, polític i policial; amb un control absolut de la majoria de mitjans de comunicació; amb imputats, multes i presos polítics. Un context més propi d’una dictadura que no pas d’un Estat de dret, d’un estat europeu del segle XXI.

Una reflexió final... Els que ja tenim uns anys, els que portem unes quantes dècades en aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, crec que hem après moltes coses. Alguna d’elles la veig reflectida en aquestes frases, també de reflexió, que algun dia van fer gent d'una certa rellevància en el seu camp d'acció. A mi m'ajuden...

Margaret Thatcher va dir “És possible que hagis de lluitar la mateixa batalla més d’una vegada per tal de guanyar-la.”

Si no us agrada la Thatcher (massa conservadora, potser?) penseu en aquesta del Che Guevara. “L’única lluita que es perd és la que s’abandona.”

Per als que (com jo mateix...) teniu pressa, molta pressa... “Camino lent, però mai camino enrere”. Aquesta és d’Abraham Lincoln.

I, per si creieu en l’existència de poders divins (qui sap?), us deixo amb una del gran pensador i literat alemany Johann Wolfgang Von Goethe: “Quan tens totes les forces en contra, cal perseverar. Mai doblegar-se. Si et mostres fort, atraus l’auxili dels déus.”

Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo i espero que us pugui servir també per reflexionar. Si ja heu plegat veles abans d’acabar... cap problema, només us heu perdut unes reflexions de cap de setmana.

divendres, 16 de febrer del 2018

Repressió: El silenci còmplice. L'aplaudiment entusiasta




El passat 4 de febrer va tenir lloc la cerimònia de lliurament dels premis Goya 2018. Alguns mitjans de comunicació es van fer ressò de dues coses que van sobresortir de la gala, precisament per la seva absència. 


En primer lloc, ni una sola reivindicació, de cap tipus. Cap referència, ni tan sols metafòrica, a  la situació de repressió que estem vivint a Catalunya, ni tampoc als empresonaments, totalment arbitraris i injustos en un estat que s’autodenomina de dret, que en aquests moments estant patint Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquin Forn i Oriol Junqueras.


En segon lloc, cap dels premiats catalans va fer servir, ni tan sols per saludar, la llengua catalana. Un fet que encara quedava més en evidència davant l’ús que la gent d’Euskadi feia de l’euskera. Un fet a tenir molt en compte avui, quan l'atac contra la llengua augmenta en intensitat i fa perillar el model d'escola catalana i la immersió lingüística, que no només és un tema de llengua, sinó també, i molt important, de cohesió social.


El que va passar a la cerimònia dels Goya és un autèntic reflex de la situació que s’està vivint a la societat espanyola. Són poques les honrades excepcions que han alçat la seva veu per criticar l’actuació de l’Estat espanyol respecte a Catalunya. Molt pocs han censurat l’actuació policial de l’1 d’octubre, les constants imputacions i citacions judicials , els empresonaments, les declaracions de polítics del PP i de C’s sempre amenaçadores, menyspreants, carregades de vanitat i moltes dignes del franquisme més ranci. Més encara, han estat en silenci els artistes, els intel·lectuals, la gent mediàtica espanyola. 


Al costat, però, d’aquest silenci còmplice d’una gran part de la societat espanyola, sí que s’han fet notar els que no es limiten a contemplar sense dir res els abusos i les repressions contra l’independentisme català,sinó que a més aplaudeixen cadascuna de les mesures, de les accions i de les frases grandiloqüents de l’Estat espanyol. Els que aplaudeixen ja van molt més enllà de la complicitat que emana del silenci. Els que aplaudeixen esdevenen autèntics col·laboradors i coautors de tots i cadascun dels actes repressius de l’Estat.


I aquest silenci còmplice, i aquest aplaudiment entusiasta també el tenim, per a vergonya de tots plegats, a casa nostra. No només en alguns mitjans, en determinats periodistes (on queda la frase de Hans Christian Andersen “la premsa és l’artilleria de la llibertat”) , en diverses associacions i entitats, en uns quants artistes i intel·lectuals, sinó que, malauradament, els podem trobar molt més a prop,  en el veí del costat, en la veïna de dalt, en la família de sota. Silenci còmplice. Aplaudiment entusiasta. 


A tots aquells que practiqueu el silenci còmplice, que la frase de Ciceró us martellegi constantment el cervell: 


La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci.


I per a tots els que aplaudiu entusiàsticament, fervorosament la repressió contra Catalunya la frase de l’activista i dirigent sindical argentí, Agustín Tosco: 


No només cal que lluitin contra la repressió els que la pateixen, sinó també els que són capaços de comprendre-la.