El tema de l’adulteri femení
es repeteix constantment a través dels segles d’història de la literatura. L’adulteri
masculí es troba en un altre nivell, ja que, no només és disculpat, tolerat,
acceptat, sinó que fins i tot és vist amb bons ulls.
El tema literari de l’adulteri
femení reuneix diferents facetes que es complementen: el motiu que dóna lloc a
l’adulteri; el desenllaç final que pot acabar o no en tragèdia; el comportament
individual i la relació amor-odi que mantenen els components del triangle
conflictiu de la dona casada entre dos homes; la idiosincràsia de cada un dels
personatges i tot un seguit de components literaris que ajuden a complementar i
desenvolupar la trama novel·lesca.
“La dona propietat de
l’home”. Aquesta sentència, aquesta manera de veure i entendre la societat i
les relacions humanes justifica, a més, la possessió i el domini masculí sobre
la dona. Nietzsche semblava reafirmar aquesta posicionament cultural i social
quan, de manera concisa, però també amarada d’una brutalitat enorme en el seu
contingut, deia que: “L’home ha de considerar la dona com a propietat, com un
bé que és necessari posar sota clau, un ésser fet per la domesticitat i que
només tendeix cap a la seva perfecció en aquesta situació subalterna.”
El desig triangular, segons
R. Girard apareix com a base de l’estructura d’algunes de les novel·les més
importants de la literatura universal.[1] Cal mencionar també la gran presència
del desig triangular en el camp de la psicoanàlisi, ja que complexos com el
d’Edip o d’Electra són situacions conflictives provocades pel desig triangular.
Intentaré fer un repàs, no
exhaustiu, evidentment, a algunes de les obres literàries que han utilitzat el
motiu del desig triangular, el tema de l’adulteri, per desenvolupar la seva
obra creativa. He volgut deixar de banda les principals obres, o si més no les
més conegudes, en què ha aparegut el tema adulterí, el tema de les relacions
il·lícites com a eix central de la seva trama. Així, no tractaré obres tan
importants com La Divina Comèdia, de
Dant; La Fiammeta i El Decameró, de
Boccaccio; La lletra escarlata, de
Nathaniel Hawthorne; Madame Bovary,de
Gustave Flaubert; Thèrése Raquin, d’Émile
Zola; Anna Karenina,de Tolstoi; El primo Basilio, de José M. Eça de
Queirós, o La Regenta de Leopoldo Alas, Clarín.
Descartades,
doncs, aquestes obres tan conegudes i importants, la recerca es feia
aparentment més difícil. No obstant això, he pogut comprovar que el tema sembla
incapaç d’exhaurir-se, ja que la seva presència dins de la literatura universal
és constant, amb una repetició que sembla reproduir-se periòdicament a través
dels segles. He intentat, en algun cas, establir una relació intertextual que,
en alguna de les obres, sembla força evident.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada